Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, December 23, 2008

Enyor d'un Nadal impossible

.


Hi ha un altre Nadal, perdut als racons més bells del Cap de Creus. Un Nadal que hauria de durar tot l'any. Un Nadal pobre del que es compra i ric del que es gaudeix. Un Nadal sense por i sense embaf. És a l'abast de tothom, i ningú no el pren.


"Hi ha un racó,
malgrat el fred,
on tot és pur.
La llum i l'ull,
la pell i el vent,
la mar i el roc.
I el joc del verd,
i el ball del boig,
i el crit de goig
del nen i el vell.
Hi ha un racó
on tot és bell.

Hi ha un racó,
malgrat la por,
on tot és pau.
El nu i el cru,
el brum i el bat,
el cor i l'or.
Rere el vaivé
del vidre encès,
no hi guardo res:
un peix i un pop,
un cop de sort,
un poc de tot.

Hi ha un racó,
sense embalums,
ni tips ni taps
de cava brut,
ni panxes plenes,
ni goluts,
ni mocs ni baf,
ni nens pansits
de tants delits.
¿Què hem fet tan farts
tan cecs tan muts?"

.

Monday, December 22, 2008

Declaració d'independència

.



La declaració d'independència dels Estats Units la trobo força actual. No us sembla?
A mi em resulta familiar no sé ben bé per què:

"Mantenim com evident que tots els homes han estat creats iguals, que han estat dotats pel seu Creador amb certs drets inalienables, entre ells els drets a la vida, a la llibertat i a la cerca de la felicitat. És per assegurar aquests drets que s'ha instituït el govern entre els homes, derivant els seus poders del consentiment dels governats. Quan una forma de govern esdevé destructiva d'aquests objectius, el poble està en el seu dret d'alterar o abolir i d' instituir un nou govern, fonamentant-se en aquests principis i organitzant els seus poders de la manera que li sembli més probable arribar a la seguretat i a la felicitat . La prudència, per descomptat, dicta que un govern establert des d'antic no es canviï per causes de principiants i transitòries; d'acord amb això, totes les experiències han mostrat que la humanitat està més disposada a patir, quan els mals són suportables, que a corregir per abolició formes a les quals està acostumada. Però quan una llarga cadena d'abusos i usurpacions, que persegueixen invariablement el mateix objectiu, evidencien un designi de reduir al despotisme, és el seu dret (el del poble) i el seu deure abolir aquest govern i proveir noves defenses per a la seva seguretat futura. Aquests han estat els pacients patiments d'aquestes colònies i és ara que la necessitat les obliga a alterar els seus antics sistemes de govern."


Definitivament és força actual!


.

Sunday, December 21, 2008

Catalans d'Agdé

.



Bruts, esgotats, amb la roba amarada de suarda i els solcs dessota els ulls moradencs i enfonsats; la nineta tremolosa. Repic a portes que s'obren dubtoses. Mirades de desconfiança. Por dels rics per la fam dels miserables. Por dels castellers en veure perillar, ni que sigui un bri, la calidesa de la seva llar flairosa.

Baixen de les muntanyes com ombres del més enllà. Arrosseguen enyorances i tragèdies. La mort els ha assenyalat la faç i malda per endur-se'ls. Desenes. Centenars. Milers. Envaeixen França amb l'arma de la llàstima. Repic vergonyant de gana i fred. Els qui manaven són a casa d'algú. Els qui morien a les trinxeres, els qui cridaven a les places i als carrers, s'arrosseguen com bèsties de bast desnonades. La cerimònia de la humiliació dels llibertaris, dels somiadors, dels qui varen creure en utopies massa perfectes. El poder ancestral de la nit, gelós de la joventut de la vida, els esclafa amb acarnissament, com si volgués assegurar-se que mai més no gosarà posar en dubte el poder terrenal dels botxins de l'alegria.
La posta vermella tenyeix l'arena d'Argelers. Bancades de fusta. Xarxes gèlides de rovell salabrós. Escuma trencada a la ciutat vençuda dels arraconats. Sentinelles de les colònies vigilant els moviments dels malalts, dels moribunds dels vençuts... no fos cas que la invasió dels seus camins sense destí, fes trontollar les columnes de la França lliure igualitària i fraternal.
-Viurem aquí, mama? -la Laia esbatana els ulls, contemplant els recs de sorra plens de pluja i el desori aclaparador del camp de refugiats. Un desori pansit, animal i instintiu. Malalts i morts, criatures i vells, parracs arrapats a cossos esprimatxats, dones rentant esquinçalls allà on trenquen les onades, fortor de fems i orins, el plor d'un nen, el renec d'un avi, la pregària d'una vella que plora asseguda al costat d'una cabana.
-Només uns dies, reina -li respon la mare cercant un tros de blau al cel, enmig del blanc gèlid i estàtic d'un firmament d'hivern que no canvia.
La nena corre fins a un gos que remena la cua, l'acarona amb candidesa. El ca li llepa les galtes. La nena riu. Un feix de raigs travessa una escletxa entre les boires. Granellons de llum per l'aire humit del trencant sobre el blanc escumós del mar.
Terra endins, i nord enllà, s'acosta una foscor aterridora que amenaça amb aiguar els carrers de la platja i endur-se les parets de palla daurada. La superfície blavissa es pica. Els peixos salten esverats per l'embat de les gavines. El vent udola.

.

Saturday, December 20, 2008

Dormirem a Jónculs?

.



Recordo que no em podia treure el ruc ruc del cor.
Assegut en un amarrador rovellat del port, em posava la mà sobre les celles, com els indis de les pel·lícules, per protegir-me els ulls del guspireigs de sol sobre l'aigua.
El pare, dins la barca, ignorant del meu corsec, traginava amunt i avall amb ganes de salpar. Començava a fer calor i no eren ni les deu.
A l'últim, no vaig poder més i vaig pujar a l'embarcació. Li vaig preguntar obertament, i amb una certa impertinència, si ell i la mare tornarien a estar junts. Va alçar els braços lentament, fins a posar-se les mans darrere el clatell, en un gest de desesperació continguda. Després clogué els ulls i es pessigà suaument l'entrecella. Pronuncià i repetí a poc a poc el meu nom. Restà silenciós al llarg d'uns segons, embadalit amb els seus pensaments. Atès que semblava que no em respondria, vaig insistir-li, bo i dient-li que me'ls estimava a tots dos. Em va respondre que ells també m'estimaven, que una cosa no treia l'altra, però que la mare feia la seva vida, i que jo ja era grandet per a comprendre-ho. Com que vaig continuar protestant, va perdre la paciència i em va deixar anar, vociferant, que jo encara vivia en un món de confitura, que la vida no era un conte de fades i que ja era hora que em fes gran.
Minuts després, suposo que es va adonar que m'havia deixat desinflat com una pansa; i s'amansí. La veu li sonà més tendra, i em va recordar que ja tenia onze anys, l'edat en què els nens comencen a ser xicots i aprenen que la vida no és senzilla, i que les fantasies infantils han de deixar pas a la realitat de la vida. I em va parlar dels reis que no existien, de les mentides piadoses, del cotó fluix amb què calia embolcallar els nadons i que per a mi s'havia de convertir en matalàs d'estopa per a fer-me créixer amb l'esquena ben dreta i ben sana. I va afegir que la vida, tal com era, ja era prou bonica; i que si no ho era, s'havia de fer el cor fort i tirar endavant sense tombar el cap, perquè els qui miraven enrere es convertien en estàtues de sal.
No vaig poder evitar de dir-li que potser era cert que els reis no existien, però que els ovnis sí; perquè un amic meu n'havia vist un. Restà en silenci, sospirà, i digué, gairebé d'esma, i amb un punt de tristor a la mirada, que potser sí... que potser els ovnis sí.


*


Alguns pescadors arrossegaven cistells curulls de peixos que encara es movien. De tant en tant algun saltava fora del cove i es convulsava pel terra del moll fins que el tornaven a collir. El pare em conduí a la llotja, on hi feien la subhasta. Un home, entaforat dins d'una granota blava i brut com una guilla, agafava les caixes una per una i pronunciava molt de pressa una xifra que anava baixant desbocada fins que algú cridava un “prou” o un “jo” que volia dir que comprava. Vàrem seguir un peixater que arrossegava una caixa de daurades saltironant. El pare el coneixia, i el saludà jovial. Li explicà que érem a punt de començar les vacances, que les passaríem a mar i que baixaríem a terra tan poc com poguéssim. L'home va fer que no amb el cap, i ens va dir que érem ben estranys els de can Fanga, que els pescadors de l'Empordà es jugaven cada dia el coll per quatre duros, mentre que nosaltres en pagàvem milers per a jugar-nos el coll també. El pare va riure i va dir que tenia intenció de tornar sa i estalvi, sobretot tenint en compte que viatjava amb mi. Tot seguit, l'home em mirà, em pica l'ullet i em preguntà si m'agradava menjar peix fresc. Vaig respondre-li que sí, i a l'instant va agafar una de les daurades i la va obrir de dalt a baix amb un coltell. El peix era mig esbudellat i encara s'agitava. Vaig fer un xiscle, i li vaig fer veure a aquell home que li devia estar fent molt de mal, perquè encara era viu. Va estrafer una rialla buida i em va explicar que els peixos no tenien sensació de dolor; i que si la tenien, era més fort el seu anhel de llibertat; perquè a ell, més d'una vegada, se li havien escapat, saltironant, diversos trossos d'un mateix peix quan ja era escapçat. Mentre m'ho explicava, anava buidant els budells de l'animal amb les mans encofurnades dins d'un guant de plàstic verdós que s'anaven tenyint de vermell.

*

El pare engegà un crit eufòric, al vell estil dels pirates, i em manà que amollés les amarres. Un cop fora del port, l'embarcació començà a botar damunt les onades. Un deixant d'escuma, que es difuminava dins d'una transparència lívida, assenyalava el camí seguit. Ben aviat, la brisa començà a bufar cap a mar endins. Ens allunyàrem de la línia de la costa. Singlarem sobre tots els blaus: atzurat, turquesa, moradenc... fins arribar al lapislàtzuli de les regions que no tenien fons. Havent dinat, li vaig preguntar si dormiríem a Jónculs i em va respondre un “ves a saber” despreocupat, mentre mastegava les restes d'una sardina cuita i traginava amb un llevataps i una ampolla. Després, em va parlar del gust de no tenir res previst, de deixar-se portar per la mar allà on aquesta vulgui enviar-nos, de sorprendre'ns a cada instant amb les vivències que arriben sense haver-les buscat. Tot seguit, entrà a la cabina i s'ajagué sobre el llit; no va trigar a adormir-se.
A coberta, el sol queia a plom. Em vaig asseure dessota un tendal improvisat, prop de l'entrada de la cabina. Anava completament nu; perquè just abans de dinar, aprofitant la calma d'alta mar, m'havia capbussat amb el pare, desafiant el terror psicològic de nedar en aigües de profunditats abismals. Se'm va passar pel cap de dormir una estona, però el cert era que mai no m'havia agradat fer la migdiada. El vent havia deixat de bufar. La superfície de la mar semblava un cristall polit, i no era normal que passés això a primeres hores de la tarda. Va ser en aquest moment que vaig alçar els ulls cap al nord-est i la vaig veure; no me'n sabia avenir. Una nena, que semblava mirar-me, surava a uns trenta metres del buc. De primeres, em pensava que necessitava ajuda; érem massa lluny de terra per a trobar ningú nedant només per gust. M'hi vaig fixar millor i em vaig adonar que em somreia. Va alçar un braç i em va saludar. Tot d'un plegat, se submergí. Em vaig posar el vestit de bany, em vaig aixecar, i vaig començar a escrutar tots els reflexos de la mar que els meus ulls eren capaços d'abastar. Transcorregueren uns instants, i, com una exhalació, un rostre de nas camús i ulls de cel sorgí del fons i restà mirant-me de fit a fit a no més de dos metres de mi. Els cabells daurats de la nena dansaven amb el vaivé de la mar, que començava a arrissar-se. No podia deixar de contemplar-la; sentia com un truc al cor que em feia tremolar de cap a peus. M'agradava tant, que no desitjava res més que mirar-la. Li vaig demanar que pugés. Em va fer adéu amb la mà i es va capbussar de nou. A uns quinze metres, vaig tornar a albirar el groc encès dels seus cabells. S'acostà de nou a la barca, sallant com un dofí. Finalment, i un instant abans que desaparegués, li vaig descobrir el guspireig de les escates de la cua.
Una hora més tard, el pare es despertà; no em va voler creure. Va dir que m'havia tocat massa el sol, que potser era un lluç, o una tintorera, i que la imaginació m'havia fet veure una altra cosa. Jo li insistia que era una sirena, que l'havia vista de ben a prop. I ell, tossut, que les sirenes no existien, que ell de petit havia arribat a veure un dimoni per culpa d'un empatx amb xocolata.
Mentre ell pescava, vaig passar les hores repassant cada bri d'escuma. A mitja tarda, l'horitzó va començar a enfosquir-se i el vent es despertà enfurismat. El pare va decidir que ens en tornàvem cap a terra de seguida. El motor, però, no engegà. Després de remenar una bona estona els mecanismes, s'adonà que la causa de la fallida era que no hi havia fuel. Embogit de ràbia, renegà contra els primers grops de tramuntana; no s'explicava com s'havia pogut oblidar d'un element tan essencial com el fuel.
A l'hora baixa, la mar s'arborà. La barca s'alçava damunt les crestes obscures de les onades, per tot seguit tornar-se a ensorrar fins al fons de les valls. El vent udolava lúgubre. Llenques de boira baixa començaren a escampar-se desbocades enmig del bosc de les aigües mentre la claror color d'os del dia minvava a poc a poc.
Aleshores les vaig veure; dins la negror de la mar, apareixien com bolets, mig amagades dins la broma. Eren com una mena d'esferes indefinides, que s'acostaven com ombres, escolant-se entre les onades. El pare, amb els ulls oberts com plats, no comprenia el que estava passant. Mig atordit, em preguntà si eren caps. Li vaig respondre, tremolós, que no eren caps, que eren sirenes. Es fregà els ulls. S'eixugà l'aigua i la sal del rostre. Estraféu una expressió d'ensurt. S'agafà amb més força a la barana de la barca, i es fixà impressionat en la bonior d'éssers de tors nu que nedaven cap a nosaltres.
Finalment, les figures humanes, amb els cabells argentats o d'un groc pàl·lid com de palla, abraçant-se al buc de l'embarcació, ens empenyeren lentament cap a Jónculs.


.

Wednesday, December 17, 2008

Competició front solidaritat. Evolució front involució. Neolliberalisme salvatge. Foscor de l'univers. Burn Out.

.


.Si hi ha hagut una espurna d'evolució dins del món animal vers la humanitat, ni que sigui en fase embrionària, ha estat perquè la solidaritat i l'atenció als febles del grup, ni que sigui esporàdicament, en algun moment va començar a substituir la llei del més fort, que fins aquest moment era la que decidia qui escampava gens i qui moria sense fer-ho, o sense fer-ho prou. Allò genuïnament humà va començar a ser possible quan un individu fort va decidir mastegar l'aliment del membre del grup que ja no tenia queixals, i que d'altra manera haguera estat condemnat per la natura a morir. La competició (lentament) va començar a ser substituïda per la col·laboració, l'empatia, l'altruïsme... Per això ens diem humans, ni que ens falti encara molt per arribar-ho a ser. Abans d'aquesta revolució, per dolents que siguem ara, érem pitjors (fent servir, insisteixo, una valoració humana).

Però la selecció natural no sempre fa evolucionar cap a la humanitat. Una bonior d'espècies es degraden a formes més primàries (parlant des d'un punt de vista antropocèntric). Hi ha bacteris que evolucionen “negativament” cap a formes víriques. Recomano llegir Konrad Lorentz. Petits accidents extingeixen comunitats senceres. No podem arribar a ser humans sense l'ajut de l'evolució natural, a la qual podem orientar amb la nostra actitud i els nostres valors. Tenim la capacitat d'orientar l'evolució vers els valors humans que ens poden permetre construir una societat en pau; una pau fonamentada en la felicitat i la llibertat, i no pas en el silenci de la imposició, de la derrota o de la mort. La competició té capacitat per matar l'humà, per a fer que l'Homo sapiens hagi estat una excepció en la fosca nit de l'univers que evoluciona. Afortunadament hi deu haver més excepcions, perquè l'univers és molt gran i té molta matèria. Però personalment no m'agradaria que els meus descendents no tinguessin futur, ni que tinguessin un futur d'esclavatge.

La “llei de la selva” retorna una vegada i una altra malgrat els esforços de la societat per adoptar valors empàtics, socials, solidaris. La brutal pulsió que ens mou a competir, domina l'economia, les finances, la política, els àmbits professionals. La força fosca de l'evolució que arroseguem els gens busca camins per avançar enmig del món tecnificat i amenaça frenar l'evolució de la nostra espècie vers la humanitat.

El neolliberalisme que es va obrint pas a tots els àmbits, i que mou a competir com ho fan les bèsties salvatges, omplena tots els espais de la societat i condiciona l'evolució vers situacions més animals i menys felices. La competició arriba fins als àmbits educatius, crema professors, deseduca alumnes, construeix societats de competidors; societats injustes, insolidàries, tristes, i violentes. L'educació no té la missió de preparar persones per a la selva (o en tot cas no té només aquesta missió) sinó que té la responsabilitat de preparar persones que transformin aquesta selva en una comunitat humana superior, que tingui la capacitat de renuciar a plaers i guanys individuals en benefici de la colaboració, de la solidaritat i de l'atenció als més febles. No tenim cap necessitat d'evolucionar vers individus més forts físicament. Ens cal, però, amb urgència, evolucionar vers individus més nobles, més empàtics, més socials.

D'això en depèn el futur de la nostra espècie i sobretot la felicitat dels nostres descendents.


P.D. : El “burn out” o estrès professional dels treballadors que estan al servei d'éssers humans, i que mina l'eficiència laboral, la salut i la tranquil·litat de moltes persones, té, com a causa entre d'altres factors, la progressiva implantació de la competitivitat en àmbits que fins ara es movien amb valors de cooperació entre iguals:


http://sindicat.info/article.php?sid=20020912233311


.

Tuesday, December 16, 2008

Nadal, o el besllum d'alguna cosa enllà de l'ésser.

.



S'acosta Nadal, i serà el que volguem.
Per uns, el record de tot allò que se n'ha anat, que no es té, o que ni tan sols ha pogut arribar.
Per uns altres, la possibilitat de guanyar uns quants diners més, que al llarg de l'any, en aquesta vida difícil que ningú no ens regala.
El fet és que, rere l'escena més o menys fictícia del Nadal de cada any, s'hi amaga el desig ocult de retrobar-se amb l'origen.
Hi ha un origen; misteriós, però real. El bressol de tot ésser amb consciència. La llar ancestral del nostre ésser. No m'estic referint a records de la infantesa, sinó a records de l'origen; d'allà on venim, i d'allò que som profundament.
Tant se val com pensem, quines siguin les nostres creences. Tant se val com sigui de gran el gruix de la màscara que els cops de l'existència ens ha anat afaiçonant. L'origen de la nostra existència guspireja ho volguem o no, ho sapiguem o no; i per uns instants pica a la porta dels nostres dies i ens recorda que tot és un somni, que tot té una trama (puntets de diferents colors que configuren un punt de tonalitat pensada per tal que en companyia d'altres punts es configuri la imatge sencera). L'essencial rau rere les bambalines del gran teatre de l'ésser; i no existeix la mort, ni la por, ni el mal, ni l'angoixant terror de la misèria que amenaça amb ensulsiar-nos la vida, o el que és pitjor, la vida dels nostres fills. L'existència és una mar esvalotada on acabarà guanyant la calma de la felicitat de l'ésser. La lluita entre el no res i l'ésser té un vencedor que de tan humil no es mostra de sobte, ans es va deixant descobrir per ser més nostre, per ser més nosaltres.
Per Nadal beslluma, rere l'alabastre de la finestra que ens comunica amb quelcom diferent i superior a “existir”, la claror del que importa; i cal fer-se infant per renegar de la gran mentida dels adults que diuen ( i n'estan segurs) que els reis no existeixen i que la mort acaba amb tot. Per Nadal, enllà de l'ensucrada hipocresia dels enllumenats i els regals, guspiregen els flocs de la neu que cau en silenci, i que té per única il·luminació la celístia de la infinitud de l'univers, rere el gruix de boires i fins a l'eternitat. Per Nadal allò que no sabem, però que busquem inconscientment, pronuncia el nostre nom i continua esperant-ho tot de cadascun de nosaltres.
.

Sunday, December 14, 2008

Torno a la vida pública.

.


Mirant enrere, els últims tres mesos, no puc negar que he passat una etapa de molta feina. I quan dic molta feina, vull dir molta feina, segurament massa feina. L'hàbit d'intentar arribar a tot, i d'arribar-hi bé, comporta un esforç difícil d'explicar. Hi ha qui no ho entén. Hi ha qui valora l'exigència de les feines en funció del temps que et demanen que passis dins d'un espai determinat de treball. Però el cert és que la feina de professor exigeix molta feina a casa; feina que cal realitzar en silenci i en solitud. I a banda de silenci i de solitud, cal concentració, esforç intel·lectual, hores de son. També apareix el pes de la responsabilitat, l'angoixa de servir a un munt de persones. S'ha d'intentar ser just. S'ha d'evitar posar massa baix el llistó. S'ha d'animar, però també s'ha de renyar. S'ha de respondre amb efectivitat, ni que el fruit de la teva feina no el vegi ningú; ni que els efectes del teu esforç floreixin d'aquí a uns anys, quan ni el beneficiat t'agrairà res, quan ni tan sols recordarà que allò que sap, o allò que se li acut, esdevé perquè un dia tu li vas fer una pregunta, o perquè un dia li vas ensenyar a mirar el món des d'una altra perspectiva.

Tres mesos de programacions, de correccions, de reunions, de preparació de classes. D'aquests tres mesos, les tres últimes setmanes han estat intensíssimes, fins al punt d'afectar-me fins i tot la salut.

Ara sembla que la tempesta amaina, i que la feina pot agafar camins més serens.

El blog ha estat l'oli que ha evitat que els mecanismes hagin arribat al gripatge.

Confio, d'ara endavant, presentar-me a tants “reptes” com em sigui possible; tornar a escriure amb regularitat, i recuperar el ritme literari dels concursos i de relatsencatala.

Us he posat la fotografia d'aquesta estàtua nua, que un dia, passejant per Perpignan, vaig descobrir enmig d'un claustre. L'estàtua medita i reflexiona; com jo en aquest escrit, que espero que serveixi perquè tota aquella gent que ha percebut la meva absència, i que s'ha pogut imaginar que fugia o que m'apartava de la vida pública per alguna raó poc clara, sàpiga que l'únic motiu era ser eficient en la meva feina i efectiu en la meva tasca de pare de família. Ningú que no tingui fills no pot comprendre el temps que cal dedicar-los. Per això no m'esforçaré a explicar-ho. Tingueu fills i ho sabreu.

.


Thursday, December 11, 2008

A tu, adolescent.

.




No saps on dar-la. La veu dels grans t'exigeix rapidesa, velocitat, responsabilitat, efectivitat; però sobretot pressa. L'orella dels grans et sent, però no t'escolta. Sovint sembla que escolti només, i per damunt de tot, els teus renecs; i això et mou, sense gaire reflexió, a pronunciar-los amb més força. La solitud et refreda les cames i el cor. El cel és gris. Ni plou, ni s'esvaeixen les boires. El món es capfica per banalitats molt "útils": frecs, orgull, protagonisme, necessitats, progrés, sobretot progrés, creixement econòmic, sobretot econòmic, glòria, fama, diners... I tu, marrec de tretze anys amb grans a la cara, veu enrogallada, que ja no despertes la tendresa de quan eres infant a les marmanyeres hipòcrites esclaves de les seves hormones i adoradores del consum i de la imatge... tu... ets pel món una pedra a la sabata, una veu que li recorda les seves mancances... un insolent que es pensa que pot exigir ser tractat com un adult... algú que està sol i a qui ningú no sap com acompanyar, i a qui ningú, potser, no vol acompanyar.

.
.

Tuesday, December 9, 2008

Un univers enllà de les normes socials i les revolucions nihilistes.

.



Hi ha altres maneres de viure, diferents a la habitual. Hi ha una llibertat rere cada repressió. I hi ha moltes menes d'inhibicions: la que es fa amb goig, perquè representa, sens dubte, un bé per algú que estimem; i la que ens destrueix, perquè no és altra cosa que la submissió a unes normes socials fonamentades en la vacuïtat de les tradicions i dels protocols. Cal saber distingir. Cal destriar el fum negre de la boira baixa dels cims més elevats i misteriosos que freguen les portes del cel. Cal viure la llibertat de la natura sense complexes; però sense submissions, tampoc, a la més brutal animalitat dels qui tracten les persones com graons de l'edifici del seu plaer personal.
Tot allò que donem ens serà retornat en forma de goig indescrptible. Un “no” a l'instint ancestral de promiscuitat, per amor al més gran que tenim: els fills, la família, la quotidiana lluminositat del dia a dia; ens serà retornat amb una intensitat vital impossible de totes totes de descriure.
Hem de viure sense por a la llibertat més absoluta, i més deslligada possible, de les tradicions religioses, socials o sexuals. Perquè una submissió, sense sentit ni raó, a les normes ens abocarà a un esclavatge insípid, rutinari, que ens prendrà visió de la vida. I la vida és massa bella per no veure-la; i massa intensa per no viure-la.
Ni progres “deslligats”. Ni moralistes reprimits. Ni destructors de la bellesa de la cultura. Ni adoradors dels valors antics. Ni perseguidors de la nuesa. Ni tirans imposadors del nudisme. Ni prohibicions. Ni imposicions. Ni nihilisme. Ni escolàstica. Ni inquisició. Ni revolució cultural. Llibertat i amor. I prou.

.

Monday, December 8, 2008

Venjança

.



Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà.
Magnificent i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeig d’una vida pletòrica.
La gent l’ha acollit, oblidant el meu pobre germà... a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys barrinant maneres de fer justícia.
Deixo el camí i avanço enmig dels arbustells cap el vedat de caça. Els esbarzers m’esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L’agafo amb cura, ningú no m’enxamparà.
Per llevant, l’alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de mercuri. Recordo el temps en què m’extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que fretura alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.

L’estic veient, s’apropa.
Apostat dalt de la penya, abraono l’escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M’arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d’una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d’encantar.
M’hi atanso i li descobreixo les parpelles closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a l’endins. Llavors veig, en els seus ulls, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el van llevar del pou. Caic de genolls i em descobreixo de la mateixa casta que l’ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.

D’aquí a poc, una mare tornarà a plorar. I jo, absolutament enfonsat, m’adono que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

.

.

Friday, December 5, 2008

Trenant la xarxa de la mediocritat vital (O la mala educació)

.



Els omplim de joguines per reis; joguines de plàstic, de colors llampants; joguines que no tenen ni temps de gaudir perquè han d'obrir altres joguines. El menjador queda ple de plàstics i cartorns escampats i esquinçats. Moltes joguines es trenquen o són impossibles de muntar, o esgoten la seva capacitat de seducció d'immediat, o desencisen perquè no tenen res a veure amb la màgia que prometien a l'espot publicitari.
Els regalem mòbils que fan de tot menys telefonar. Els proporcionem màquines que els submergeixen en mons irreals, amb éssers simplificats que menteixen sobre el que són, sobre el que som les persones; que ens deslliuren d'ells durant minuts (què dic, minuts! Hores!).
Els considerem un problema colateral quan esquincem la nostra família perquè la titola se'ns aixeca enfront d'estímuls extraconjugals (necessitats, diem).
Els omplim de “coses” per no haver-los de regalar “temps”.
Els ensenyem que l'aparença és més important que la realitat.
Els donem exemple, denunciant tant com podem per a treure tants diners com sigui possible, perquè som el centre del món i tot ha de girar al voltant del nostre benefici.
Els convencem que els diners ho poden comprar tot i que decideixen qui és respectable i qui no ho és; i per a tranquil·litzar la nostra consciència ens inventem els Reis, el ratoncito Pérez, el tió, i Port Aventura.
Els mostrem, amb les nostres accions, que l'esforç ha de ser rebutjat, allunyat, eludit, amb màquines, amb diners, amb el que sigui.
Entronitzem milionaris que ho són per causes atzaroses. Ens enriem, o menyspreem els qui no s'ajusten als canons socials. Ens exhibim davant d'ells defugint els programes culturals, els concerts, la ciència; abraçant televisions porqueria, que mengen carn humana i que graten fons maltractats per a pujar audiències.
Els adoctrinem per tal que s'agenollin davant dels déus socials, del políticament correcte, dels tòpics que els permeten ser acceptats pel grup.
Els alliçonem des de petits fent-los veure que l'amor l'han de merèixer, i aprenen a estimar només a canvi d'alguna altra cosa.
Els deixem sols.
I després de tot això, quan fracassen a l'escola, diem que la culpa la tenen els professors.
.
.
.
La fotografia l'he feta jo, és a lliure disposició vostra sempre que no la feu servir per a guanyar diners o fer mal. Es tracta d'una aranya de la Garrotxa

Wednesday, December 3, 2008

La boira negra

.


"Vola el drac infernal de la malària. Punxa amb el seu fibló les flors més febles; les deixa seques i ermes i roba el color a les vives; i encara no ha nascut cap bruixot capaç d'elaborar un antídot pel seu verí.”, canta l'esperit de la selva.

-El verí de la malària, ell tot sol, no és gaire fort -diu la vella Nbogo, eixugant-se les llàgrimes i acariciant la galta gèlida del seu nét mort i ajagut al bressol -. És quan es barreja amb l'altre verí, amb el pitjor de tots, que esdevé insuperable -i alça el cap vers la llenca de fum negre de l'esperit de la mort, que va cantant i que ella veu flotar pels espais de la cabana.
-Quin altra verí, àvia? -li demana la Tsuga, que no sap amb qui parla la Nbogo i que no plora perquè encara no comprèn del tot què vol dir morir-se.
-La indiferència, Ulls d'atzabeja; la indiferència barrejada amb la malària és indestructible.
I la vella engega una dansa per invocar el miracle de la vida per un cos enterc que ja no respira.

-La màgia no existeix, àvia -conclou la petita tres hores després, comprovant que el seu germà no ha reviscut.
-Sí que existeix, Ulls d'atzabeja. El que no tenim, i de debò ens fa falta, és una fada que la sàpiga conjurar.
-Tu ets una fada, àvia.

-No, Tsuga; jo no ho sóc; però tu algun dia ho seràs.


*


El rei de Suècia, des del tron, es meravella dels seus ulls negres. Ell, tan ros, sempre s'ha sentit fascinat per les pells llores. Quina bellesa africana!

-Quina bellesa, l'africana! – li xiuxiueja a la reina, posant-se discretament la mà a la boca per tal que les càmeres no li captin els mots, que després sempre surten els qui llegeixen els llavis i venen exclusives.
-S'ha criat als Estats Units -li precisa la reina -. Ben poc en té, d'africana!
-Tant se val! És molt bella. Com es diu?

-Tsuga.
-Tsuga... Quins ulls més negres!

Però la Tsuga no mira els reis, ans somnia en la vella Nbogo i la seva màgia; en la indiferència i la malària; en el germanet convertit en pols pels dos verins indestructibles...
-Tsuga! Tsuga! Que ja et criden! -li etziba la noia que té al costat i que l'acaba sacsejant, perquè Ulls d'atzabeja està desorientada i tot just comença a recordar que ja han passat trenta anys i que ella finalment s'ha convertit en una fada. Després escolta com un rei de cabells daurats pronuncia el seu nom, i com afegeix que té l'honor de concedir-li el premi nobel de medicina per la vacuna que eliminarà la malària de la faç de la Terra.
La Tsuga s'aixeca de l'escó de vellut grana, s'apropa pausadament al rei, i accepta agraïda la seva abraçada. Camina, després, cap al micròfon i veu el fum negre de l'esperit de la mort estenent les seves llenques damunt els caps de la gent del públic.
-La vacuna no curarà la malària si no desapareix la indiferència -assevera. I el fum es va difuminant -. La indiferència és un verí més poderós que qualsevol virus o bactèria. De res hauran servit els meus descobriments, si entre tots no som capaços de fer nostres els sofriments llunyans i silenciosos.
Aplaudiments, flashos, llàgrimes d'emoció... i la boira negra que s'esvaeix, que s'amara al sostre de l'auditori, que s'escola pels conductes de ventilació, per les canonades de l'edifici fins arribar al cel de la nit. Després fuig ciutat enllà, qui sap fins a on i fins quan.

.

Tuesday, December 2, 2008

For the visitors thirsting for sex. (Als visitants assedegats de sexe) (Post bilingüe)

.



For the visitors thirsting for sex
I writte this words to you, catalan, Spanish, American, German, Russian man ... You've come to this site from google, in search of sex, of images that you can get to excite, that can lead to the release of some instincts that throughout your daily life you cant satisfy ... I know you exist, because in my blog I have a feed that show me the words which honorable guests use to come into my corner. I would say you're looking for the tip of an iceberg, and you're ignoring most beautiful part of iceberg ( and largest) The part that is below the cold sea, which glitters with shades and indescribable represents most of the glass too lina. Do you want to know what happens? You grew up in a society that represses the vision of the naked body, and at the same time, your gender has been for hundreds of thousands of years to evolve in a natural setting, and nudity, up there (for now) to the specie Homo sapiens to which you belong. Your environment, the environment we now inhabit, is a very far removed from the environment in which your kind has been done and has been evolved. Unconsciously, you feel you haven't this environment; and you lack something without knowing very well what thing you lack. You need nudity, because anybody has stolen it to you, anybody has hidden a part of your own specie, anybody has loaded your mind with the gunpowder of fetishism and erotism. And the sexual instinct is the strongest instinct, because the future of the specie depens on it. The sexual instinct comes out, like a bonsai when you try to grow. The bonsai has linked branches, and then grow dwarfed and deformed. Some trees will be relaxed. Others will feel constrained without knowing why. The solution, however, is not searching the satisfaction of instincts, ignoring the submerged part of iceberg. Nor is the crackdown. Many people live more or less quiet with the repression, they resigned to give up a part of the nature of their own species. But it is not an stable solution, often this “solution” crashes against traditional values such as loyalty. Almost always this “solution” gets in trouble with happiness and quiet confidence. The true solution, as a first step, is to know and to understand the words that I am saying to you. You must understand what is happening with you. Later, however, you must think of the submerged part of the iceberg. Every person for whom you are only looking for the body, has a personality, a heart, an identity. Every human being that your libido want to devour is a son or a daughter infinitely loved, a person with an infinite dignity, anybody with some impressive natural qualities. Someone who could be your son or daughter, brother or sister, father or mother. Someone with whom you could talk for hours, counting stars wandering, watching the moon, warm up on the edge of the fire, accompanied in pain or in joy. If your live obsessed by bodies, if you live obsessed by the non submerged part of iceberg, then you will never be able to dive up to discover the essence of the great white mountain. You will fear the coldness of the unknown. You'll treat people as beasts of coarse. You'll be a bad husband, a bad father, a poor friend, at least an strange friend. Yoy'll feel empty. As much as you drink, you'll be more thirsty. The sea is salty. You will not be happy. You'll say that life and world are shits. You will not know that all this will be happening because your repressed instincts treat you like a puppet. Dont repress the vision of nudity, but dont obsessively hunt it. Be free. Find what lies beyond the body. The image is just an icon. A person is infinitely adorable and he, or she, deserves you treat him, or her, as a person. Rate the wonderful view of nudity, because this rate will remember you that there is something behind reality, even more beautiful; capable of communication, of empathy and tenderness. Tenderness is the maximum fullness of humanity. Health, brother.



A tu, català, espanyol, nordamericà, alemany, rus... que has arribat a aquest web a través del google, a la recerca de sexe, d'imatges que et puguin arribar a excitar, que et puguin conduir fins a l'alliberament d'uns instints que al llarg de la teva vida quotidiana no sadolles prou... Sé que existeixes, perquè tinc un feed que m'informa sobre quins mots buscaven els honorables visitants que venen a parar al meu racó.
M'agradaria dir-te que estàs buscant la punta d'un iceberg, i que estàs ignorant la part de l'iceberg més bonica i més gran, la part que és sota de la mar gèlida, que brilla amb unes tonalitats indescriptibles i que representa la major part de la massa cristal·lina.
Vols saber què et passa? Has crescut en una societat que reprimeix la visió del cos despullat; i al mateix temps, el teu gènere ha estat centenars de milers d'anys evolucionant en un entorn natural, i en nuesa, fins arribar (de moment) a l'espècie Homo sapiens a la qual pertanys. El teu entorn, l'entorn que ara habites, és un entorn molt allunyat de l'entorn en el qual la teva espècie s'ha fet i ha evolucionat. En veure't privat d'aquest entorn, et manca alguna cosa sense saber ben bé que et manca. Necessites nuesa, perquè te l'han robada, te l'han amagada, i l'han carregada amb la pòlvora del fetitxisme i de l'erotització. I l'instint sexual és el més fort de tots, perquè d'ell en depèn el futur de l'espècie. L'instint sexual s'obre pas, com un bonsai quan intenta de créixer. I si el bonsai té les branques lligades, creixerà esquifit i deformat. Alguns bonsais estaran tranquils. D'altres se sentiran constrets sense saber per què.
La solució, però, no és llançar-se a la recerca de la satisfacció d'aquests instints, ignorant la part submergida de l'iceberg. Tampoc no és la repressió. Molta gent viu més o menys tranquil·la amb la repressió, resignant-se a renunciar a una part de la natura de la seva pròpia espècie. Però no és una solució estable; sovint entra en conflicte amb valors tradicionals com la fidelitat. Gairebé sempre entra en conflicte amb la felicitat i amb la tranquil·litat.
La solució, primer, és conèixer i comprendre això que t'estic dient. Comprendre per què et passa això.
Després, però, cal pensar en la part submergida de l'iceberg.
Cada persona de la qual només busques el cos, té una personalitat, un cor, una identitat. Cada ésser que vols devorar amb la teva líbido és un fill o una filla infinitament estimats, amb una dignitat infinita, amb unes qualitats naturals impressionants. Algú que podria ser fill o filla teva, germà o germana, pare o mare. Algú amb qui podries xerrar durant hores, comptar estels errants, mirar la lluna, escalfar-te a la vora del foc, acompanyar en el dolor o en la joia.
Si t'obessiones per la part no submergida de l'iceberg, seràs incapaç de capbussar-te per conèixer l'essència de la gran muntanya blanca. Et farà por la fredor del desconegut. I acabaràs tractant les persones com bèsties de bast. I seràs un mal marit, un mal pare, un mal amic, si més no un amic estrany. I et sentiràs buit. I cada vegada tindràs més set. Més beuràs i més set tindràs. El mar és salat. I no seràs feliç. I diràs que la vida i el món és una merda. I no sabràs mai que tot això et passa perquè els teus instints reprimits t'han vençut. Perquè no has arribat a comprendre't ni a actuar com un ésser humà.
No reprimeixis la visió de la nuesa; però no la busquis obsessivament. Sigues lliure. Cerca allò que hi ha més enllà del cos. La imatge és només una icona. La persona és infinitament més adorable i mereix que tu la tractis com a persona. Valora la visió meravellosa de la nuesa, perquè et recordarà que darrere hi ha alguna realitat encara més bella; capaç de la comunicació, de la empatia i de la tendresa. La tendresa és la màxima plenitud de l'ésser humà.
Salut, germà.


.

Saturday, November 29, 2008

Walkabout

.



Quan va començar tot, jo somniava, i els meus somnis tocaven de peus a terra. Dins del somni, feia el mateix de sempre: desfilar, passar gana, marejar-me, rebre l'embat dels flashos des de la passarel·la; intuint, més enllà, la foscor d'un públic que em devorava constantment amb la mirada, que em taxava el cos i els moviments, que em criticava. I dins d'aquest somni, les llàgrimes maldaven per a sortir-me; i el ruc ruc de l'estómac em duia fins a l'ofec, i no hi havia hotels de cinc estrelles que em consolessin, ni petons als actors de moda, ni afalacs... Tenia setze anys i no vivia. El mirall em retornava la imatge d'una noia prima escolpida a cops d'escarpa, una criatura venuda que seguia el gust dels gurús del diner i de l'aparença. Jo era una desferra del que havia estat en els temps en què, amb els genolls pelats, jugava a saltar dins dels bassals als hiverns de Darnius.
I de fet, aquest era un somni que m'assaltava sovint, i que en despertar-me s'esvaia. En obrir els ulls, me n'oblidava, i em tornava a considerar feliç, privilegiada, triomfadora... Aquell dia, però, em van despertar els crits dels passatgers, les maletes que sortien dels armaris, l'avió que feia sonar les alarmes, la gent volant pels aires... Jo restava subjecta al seient, amb el cinturó de seguretat premut, plorant i pregant. L'avió va caure i tothom va morir; em vaig quedar sola. Dos dies després, van arribar ells, despullats, bruns, amb espines vermelles clavades al nas i a les orelles i un somriure franc. Em feren caminar pel sòl roig del desert. M'arrancaren la roba. M'empastifaren el cos d'argila. Em mostraren el cel de la posta. El primer dia em sobtaren els palpissos inflats de les seves cintures, el greix dels seus cossos, els pits penjants i enormes de les dones, els testicles immensos dels homes. El segon dia ja no veia res de tot això. El tercer dia vaig descobrir el plaer de la lentitud, el gust de no fer res en concret, la música del silenci. El quart dia vaig jugar a fet i amagar amb els seus infants. El cinquè dia vaig intentar de pescar. El sisè dia vaig aprendre una cançó per invocar la pluja. El setè dia, i en secret, vaig pregar que ningú mai no em vingués a rescatar.

.

Friday, November 28, 2008

Us presento la meva parenta.

.


.Fa dos anys i mig vaig anar a veure una parenta que viu al parc zoològic de Cabarceno. Oi que ens assemblem? Ja ho diuen. Compartim més del 97% dels gens.

A la pobra xicota la tenen empresonada, juntament amb tot el seu parentiu. Ella ho porta bastant bé, és força altiva. De vegades es fa la ximple per arreplegar alguna crispeta dels turistes que es pensen que ella és la mona i ells no. Si sabessin! Si es veiessin amb els ulls de la meva parenta. Si es veiessin amb els meus ulls.

El fet és que els turistes (i jo en vaig ser un d'ells si no no m'haurien deixat apropar-me a la parenta) són cecs. L'antropocentrisme els impedeix veure que tots els éssers som, si fa no fa, similars; que no hem triat què o qui som. Que tots els éssers afirmem que el món es divideix en “el animals i nosaltres”. I que nosaltres som el centre de tot: les persones, els homes, els bons, els parents, el grup, la tribu.

La meva parenta, sense anar més lluny, està convençuda que els “humans savis”, altrament dits “Homo sapiens”, som una espècie que està al seu servei: que alimenta la seva espècie, que li cura les malalties, que adora els seus congèners (es fa fotos amb ells i els regala crispetes). Per molt que li he insistit que viu empresonada, ella tossuda que no, que jo pertanyo a una casta que es dedica a servir-la. Som així, els éssers que sabem que som; què hi farem!


.

Monday, November 24, 2008

Tarragona m'esborrona

.












M'agrada dir que la felicitat no és un viatge a Bali, a Patagònia o a Nova Zelanda; potser per això ahir diumenge vàrem anar a Tarragona; només per a veure Tarragona, per a sentir Tarragona: la llum, el mar, el groc saur de les pedres, la densitat de les copes dels arbres, la lentitud d'uns instants de diumenge, sense mòbil ni rellotge. L'hotel Imperial Tarraco, escenari del meu últim i estimat relat inèdit, encara no premiat.

El dia va acompanyar. Més llum, impossible. El mar, brau. El temps es va asseure a reposar. La meva família esdevingué l'únic; ni passat ni futur. L'ara manà. L'ara ho fou tot. Els instants viscuts en un ara etern, mai no es perden; i tal vegada siguin els únics instants viscuts, el valor dels quals justifica tota una vida, tota una existència.

A la tarda ens vàrem acostar al bosc de la Marquesa. Gràcies marquesa. Gràcies senyora per preservar aquest bosc lliure dels especuladors que volen fer calers amb la destrucció del paisatge. Gràcies per no deixar-vos seduir pels diners, ni que us hagin dit boja; benaurats bojos que permeten que tanta bellesa existeixi. La Waikiki us està agraïda. Calabechs us adora. Els pins, amb la seva remor, proclamen el vostre nom eternament. La dolça llagosta dels migdies d'estiu abilla la xardor del paradís. Un grapat de famílies enamorades de la natura més indòmita us deuen moltes hores de felicitat (és a dir d'instants que valen per ells mateixos i no pel que produiran).

I aquí, més amunt, unes quantes imatges de Tarragona, del bosc de la Marquesa, de Calabechs, de la mar entre els arbres, de la vida...


(Podeu fer servir al vostre gust les imatges d'aquest post, ja que les he fetes jo; sempre que no les feu servir per guanyar diners o per fer mal)

.

Thursday, November 20, 2008

Lliçons d'última hora.

.


.

El professor, ja gran i a punt de jubilar-se, amb els ulls desorbitats per l’ira, contempla la xerrameca de la Cristina i el globus que fa amb el xiclet.

-Què hi tens dins del cap? –crida, aixecant la mà i recordant, just a l’últim instant, que no pot ventar clatellots. La nena li somriu burleta i li diu vell xarugo. L’home, furiós, comença a emplenar el formulari de les faltes greus. Hores més tard, la sermoneja davant dels pares; explicant-li tot allò del seny i la responsabilitat que ja toca que comenci a adquirir; catorze anys no són pas quatre, i el temps passa, i un dia es trobarà al carrer sense graduat i sense feina.
L’endemà, a classe, la Cristina el treu de polleguera; no pot aguantar-se el singlot. Després, el vell s’adona que la nena porta uns pantalons que li vénen curts pel darrere; i, sense proposar-s’ho, li descobreix el principi del cul, exhibit seductorament per la moda d’avui dia. S’esgarrifa. No diu res, però pensa que aquesta criatura no posa ni posarà seny, i que els pares en tenen la culpa, que no la lliguen curta. No s’adonen que va darrere els nois com una meuca, i que algun dia acabarà embarassada i amb la vida desfeta.

*

Passen deu anys, i en un hospital gris d’una urbs gegantina, un vell no es vol prendre la medecina.
-Em voleu matar entre tots! –crida, alçant-se del llit amb una bata d’aquelles que es corden pel darrere.
La infermera li descobreix, sense proposar-s’ho, un cul blanc com el marbre. L’home continua cridant:
-Jo no era pas la merda que sóc ara! Sents noia?
L’infermera somriu.

-Ja ho sé, professor... –la veu sona dolça i sincera, com la d’un àngel lliurat al servei d’una criatura estimada.
L’home alça la mirada, i obre els ulls com escrutant els records.
-Cristina! –exclama.

-Sí, professor. Se’n recorda de mi? Em fa molta il·lusió que se’n recordi. Però ara faci el favor de prendre’s la medecina, que s'ha de posar bo del tot.

El vell contempla el cos esvelt de la noia, els seus ulls blaus, el garbuix de cabells de blat agafats en una cua. S’admira de la seguretat i la tendresa amb què l’ajuda a tornar-se a estirar al llit. Es meravella, sobretot, de la veu vibrant i càlida de la noia, que el conhorta, profundament, enmig dels que, de ben segur, seran els seus últims dies de la vida.

.

Wednesday, November 19, 2008

El poeta que estava enfadat amb el món.

.


Escriure. La glòria. La fama. Els diners. El nom. Ser llegit.
No. Res de res. No és això.

Escriure.
Necessitar reconeixements, publicacions, premis.
No. De cap manera.

Una vegada un professor d'un curs de creativitat em va dir que un dels principals objectius de la creació artística era ser llegit, contemplat, escoltat... segons quina fos la vessant de l'art. No em va convèncer.

Continuo pensant en el pare del personatge que interpretava El Javier Bardem a “Vicky, Cristina, Barcelona...” Un poeta que mai ensenyava els seus poemes perquè estava enfadat amb el món; i estava enfadat amb el món perquè després de tants anys d'evolució encara no havia après a estimar. Genial, Woody! Quin tros de poeta, aquest personatge! Un creador que ha descobert el secret ocult del plaer de l'art. Un secret només accessible a qui el pot comprendre. Qui no l'entengui, que no s'esforci ni perdi el temps intentant de convèncer qui ho entén.

I tot això ho escriu algú que en un any i mig (l'últim any i mig) s'ha presentat a seixanta-quatre premis literaris. I començo a descobrir que el plaer no és guanyar; que el plaer no és ni tan sols participar; que el plaer és exclusivament escriure.

M'ha fet pensar en tot això una desafortunada experiència editorial que ha passat un company lletraferit a qui admiro molt i desitjo molts d'ànims.


P.D. Heu vist la foto de més amunt? Com s'esforça la mar a dibuixar formes sublims a l'escuma, sanefes que ningú no veu!


.

Tuesday, November 18, 2008

Saludo els ocupes del meu cos.

.



Amb ocupes al cos. Sí. Això mateix.
Un ésser viu, cosí dels de la foto, ha pres possessió dels meus bronquis. No el culpo. Ell lluita per sobreviure, com fa l'Homo sapiens damunt del planeta Terra. Ell intenta alimentar els seus fills i el seu món. Ell lluita per la vida, com tot en aquesta estranya existència que compartim.
Saludo els meus ocupes particulars; em sap greu, però tenen els dies comptats; un antibiòtic cruel i efectiu està començant a exterminar les seves colònies, la vida és així, i em sap greu, de debò.
Sigui com sigui, bacteris, rebeu una abraçada i una salutació d'algú que us extermina per necessitats existencials, i que es rebela contra aquesta absurda tendència que l'existència ens imposa de competir els uns contra els altres per a sobreviure. Intueixo que si aquesta lluita a mort és necessària, i si existir és bo, aleshores la mort no pot ser dolenta.
Què en penseu?
.

Thursday, November 13, 2008

82è Joc Literari del Blog d'en Jesús M. Tibau

.



Ei... estic molt content; perquè un gran blogaire (o blocaire), en Jesús M. Tibau, ha escollit un post del meu blog per a proposar el seu 82è joc literari. El post que ha escollit és un poema que parla de dues cigonyes; i el vaig posar mercès a una iniciativa d'en Francesc Arnau Chinchilla que va proposar el repte poètic al web de relatsencatala inspirant-se en l'esmentada fotografia.

Us poso l'enllaç al seu 82è Joc Literari i us animo a participar-hi. És molt literari, no us el perdeu. Teniu temps de fer la vostra petita creació fins al 2 de desembre.


.


Wednesday, November 12, 2008

Si tothom del món fos "jo".

.


Un bruixot, per mitjà d'un encanteri, va convertir totes les persones de la humanitat en éssers idèntics a mi (clons); i això és el què va passar:


"El meu desig es va acomplir gràcies a aquella foguera.
Un cop vaig haver cremat la ploma de voltor, els meus companys bruixots varen canviar.
Tres esdevingueren “jo”.
Els altres quatre es convertiren en dona “Jeremies”; foren “jo” en femení. Tot seguit convertiren la humanitat en una multiplicació de "jos".
M’omplí la curiositat insuperable de saber com era la societat, ara que estava formada per sis mil milions de Jeremies.
Nerviós, vaig començar a tafanejar per internet: cercadors, noticiaris, atles...
Al món no hi havia metges, a causa d’això, la gent es moria força jove.
Els banyadors mai no s’havien inventat; el desvergonyiment més absolut en qüestió de nuesa regnava a la Terra.
Hi havia pocs cotxes i escadusseres carreteres, la major part de la població anava en bicicleta; també és cert que gairebé no hi havia accidents de trànsit.
No existia ni un sol racó del món on hi hagués guerra.
Tot estava molt desendreçat, i bastant desorganitzat.
La gent, en general, eren uns somiatruites que es passaven el dia escrivint poemes, cantant o pintant.
Tot s'ha de dir, els infants no s'avorrien gens, sempre hi havia algú que els escoltava, que els ensenyava coses o que jugava amb ells.
La gent es vestia amb colors bigarrats: vermell, verd, blau, lila... de fibra natural. En general tenien mol poc objectes propis, i passaven força estona sense fer res més que mirar.
El cafè era la beguda universal per excel·lència, després de l'aigua.
Sabia que tard o d'hora tot hauria de tornar a ser com abans, que els jos havien de convertir-se de nou en les seves identitats inicials. Però sempre deixava per a un altre dia la tasca de retornar les coses a la seva primigènia situació, utilitzant el subterfugi de la pau que regnava al planeta, la puresa del paisatge, o la nuesa alliberadora de les persones...
No obstant això, em mancava alguna cosa, potser algú que fos diferent... que em portés la contrària...
Per això ho vaig acabar engegant-ho tot a dida, i el món va tornar a ser el que era. "
.


.

Monday, November 10, 2008

Roig, blau i verd a Sant Llorenç del Munt

.



Sempre m'ha fascinat aquesta combinació del roig de la terra, el verd dels arbres i el blau del cel, al massís de Sant Llorenç del Munt. Sembla com si el temps s'hagués aturat, com si tot fos verge, com si tot fos net i salvatge. De petit em considerava fill d'aquesta terra; propietari, només pel fet d'estimar-la i de considerar-la la meva mare. Farigola bufa, romani empeny, granelló de sol en un bassal de pluja, codina recent descoberta, conill mandrós que es deixa veure, esquirol juganer a les capçades més altes, suor, panteix de nen que corre, que grimpa, que cau, que s'aixeca, riera misteriosa que s'enfila muntanya amunt i es fa torrent, codols amb ulls, sorra i argila.

Bo i el “progrés”, malgrat alguna cinta de quitrà que no hi ha hagut manera d'impedir, encara hi ha espais d'infantesa que el temps es nega a perdre.


.

Friday, November 7, 2008

Conversa entre dues cigonyes

.


Guaita,
blau enllà
el borrissol del mar sota l'espurna
del clar besllum del sol fendint el buit
i travessant la feble pell del niu.

Guaita
ona i fum
vaivé irisat de somnis violeta
i el ball del vent atemorint l'albera
pel sinuós reptil de l'infant riu.

Guaita
l'espadat
de pedres llicoreres mal posades
que el pobre miserable ha amuntegat
cofoi
de ser tan gran, de ser tan potentat.

Guaita
la gallina
la professora perfumada i fina
com una princeseta ve i camina,
es mira el món i l'il·lumina,
ai pobre el món si no hi fos la gallina.

Guaita
sutge i sang
suor salnitre son i bambalines,
la puta, la fornera i el cabró
que esclafa la rialla i la trepitja.
Tot bull, i des d'aquí semblen formigues.

Guaita
el Sol es pon
i el cel és roig i aquella mandarina,
que es menja el nen feliç sobre el teulat,
i el crit del noi i el lladruc ofegat
i el brum d'un motor vell i rovellat.

Guaita
Tot és viu
somriu el riu, somriu, somriu...

.

Tuesday, November 4, 2008

Yes you can. Obama, you can.

.



We don't still know if you have reached your victory. We will know in the next hours.

But this blog wish you can change the world: for a new way of progress, for a new way of making rules.

From this little side of Europe, bloggers of "Nuesa Literària" wish your victory!


Encara no sabem si has aconseguit la victòria, ho sabrem a les properes hores.

Però aquest blog desitja que puguis canviar el món: per una nova manera de progressar, per una nova manera d'establir les normes del joc.

Des d'aquest petit cantó d'Europa, els administradors d'aquest blog "Nuesa Literària" desitgem la teva victòria.
.

Monday, November 3, 2008

Lliçons de literatura de la UOC (Jaume Cabré)

.

Sembla que la UOC ha penjat a Youtube un munt de videos força interessants, en els quals diverses personalitats engeguen lliçons magistrals sobre diversos temes. Mai he sabut com funciona això dels drets d'autor aplicats als videos de YouTube, però suposo que si la UOC els penja a YouTube, és per a posar-los al servei dels qui en vulguin fer difusió. En tot cas, si no volen que els posi en aquest blog, només m'ho han de dir.

De primeres us presento a en Jaume Cabré parlant de "Les Veus del Pamano", i dels secrets de la tasca d'escriure.




.

Friday, October 31, 2008

Apunts sobre la felicitat

.



La felicitat és un raig de sol que arriba damunt la teva pell i que et provoca un goig indescriptible; el mateix raig de sol que arriba damunt la pell d'un altre i que no és ni vist per aquest altre.
La felicitat és silenciosa, a cops invisible, no s'exhibeix, no necessita ser vista.

La felicitat té gust d'aigua fresca, tacte d'oreig glaçat i flaire de llenya.

La felicitat sap plorar, patir i caminar amb el dolor; sap esperar el sol que segur que sortirà després de la tempesta.

La felicitat no té memòria ni passat; viu en el present.

La felicitat no és una supernova; és una nana groga.

La felicitat no és un viatge a Bali o a les Maldives, és un passeig per la Rambla del teu poble.

La felicitat no és absència de problemes ni de sofriments; és absència de preocupacions.
La felicitat no depèn de res extern a un mateix.
La felicitat sempre és a l'abast; el problema és que gairebé mai ningú no la vol.

Arriba a la felicitat... o bé el qui ho té tot, o bé qui no necessita res. Ara bé... qui ho té tot?

La felicitat no és una fita aconseguida com a premi a cap comportament.

La felicitat no pretén convèncer ningú de res.

La felicitat no poseeix res.

La felicitat va sempre nua.
La felicitat no és als gens, no ha aparegut pel fet de ser un benefici evolutiu, ans al contrari; la infelicitat és allò que ha aparegut perquè en algunes situacions ha esdevingut un benefici evolutiu. La felicitat és l'estat natural dels éssers quan no hi ha algun instint que l'esbotzi per tal d'assolir la supervivència la reproducció o el domini de l'entorn (l'instint gairebé sempre hi és). La felicitat és una realitat present a l'univers d'una manera espontània, com l'amor és present de manera espontània dins les consciències, com l'energia és present dins del buit.

La felicitat no és cega, hi veu; només la felicitat hi veu. L'empatia és la visió de la felicitat.


"Apunts sobre la felicitat" Robert Conway

.