Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, January 9, 2008

Recordant Fuerteventura.

.





















Heus aquí la crònica que vaig escriure a l'estiu de 2006, just tornant de Fuerteventura:

La primera sensació que hom té quan baixa amb l'avió des del cel, travessant les boires, i contempla la superfície de Fuerteventura, és que està arribant a un bocí del desert dels Monegros, perdut com una taca color de terra seca, enmig de l’oceà. Aquell desert, enmig d’enlloc, entre Saragossa i Fraga. Envoltat ara, però, en aquest escenari atlàntic, d’un blau atzurat, de vegades turquesa.

No obstant això, Fuerteventura és més que un tros de desert rugós, és també un desert de sorra fina sahariana, és una platja verge amb quilòmetres i quilòmetres sense construccions ni carreteres, és el goig de saber que de tant salvatge, no ho has pogut veure pas tot, perquè hi manquen camins. I saps, íntimament feliç, que mentre hi manquin camins hi romandrà la natura en el seu estat més original i bell.

El nostre hotel (campament base per entendre’ns) està situat a Costa Calma, un barri artificial i artificiós enmig d’una terra esquerpa. Allà no hi ha res, ni nucli antic, ni una raó per habitar-hi, o aixecar-hi res, fora del negoci hoteler. Malgrat tot, si Fuerteventura restés amb les construccions artificials que avui té, esdevindria un paradís. Per això us demano que no en feu propaganda. Digueu a tothom que és un país apte només per les cabres, que per cert n’hi ha moltes. Digueu que només s’hi senten a gust els qui estan com cabres, els qui estimen el desert, la solitud, la nuesa, els camins que destrossen cotxes, el vent que aixeca boires de sorra, l’aridesa de les muntanyes ermes i seques, el mar fosc de les costes ennuvolades de l’oest, l’ambient tan internacionalment apàtrida d’alemanys, italians, anglesos, majoreros... que per damunt de tot són ciutadans d’una terra que és única i que està viva.
Costa Calma, doncs, el llogarret on vàrem dormir, es troba allà on antigament existia un murallam que separava l’illa en dos regnes; els quals foren destruïts per Juan de Betancourt que es va endur un bon grapat d’indígenes per a ser venuts com a esclaus. És clar, que tot ho feia en nom de la civilització, empès per l’empeny de salvar les ànimes dels pobres salvatges que habitaven l’ílla. Es veu que en van quedar tan contents que li van dedicar un poble, que durant molts anys fou la capital de l’ílla i que es diu Betancúria.

La nostra vida aquesta setmana ha consistit en sortir al matí, ben d’hora del campament base, explorar un determinat objectiu, i acabar en una d’aquestes platges on no hi trobes gairebé ningú, i s’i t’hi trobes algú està tan enamorat de la natura com tu, i t’hi acabes fent amic. Al vespre, tornàvem a sopar al campament base pletòrics de sol, de llibertat, de blaus, de vent...
Hem arribat a estimar el vent; un vent que sempre ens ha bufat del nord, i que dibuixa (segur que en aquests moments ho està fent) crespons blancs en un mar de mil tons.
Us recomano la platja de Sotavento de Jandia, al sud de l’illa, una platja amb vint-i-vuit quilòmetres de virginitat, i un pendís tant suau, que la pujada i baixada de les marees fa que la platja avanci i retrocedeixi fins a dos cents metres en alguns punts. L’aigua és increiblement neta, canvia d’un blau turquesa a la riba, cap un blau atzurat més al fons, i una mica més endins varia bruscament a un blau lapistlazuli d’aquell tan obscur. De tant en tant, s’hi veuen estols de peixos, de vegades petits, de vegades pavorosament grossos, que avancen en formació, tots a l’ensems, com si fossin avions de guerra.
Gairebé sempre hi bufa el vent, això fa que s’hi dibuixin ones profundes damunt la sorra. És agradable protegir-se al fons de la platja, dins d’uns cercles de pedra alçats enmig de les dunes. La platja no s’acaba. Amb això vull dir que si hom s’allunya de la mar, terra endins, hi continua trobant sorra i més sorra. En alguns punts, fins i tot durant quilòmetres. A la sorra, de vegades, hi ha clapes d’arbusts que ajuden a protegir-se del vent. És una sorra finíssima, sahariana, que no ha estat pas importada, perquè us ben asseguro que amb el vent que sempre bufa no sé pas on aniria a espetegar la sorra si la seva presència no hi fos natural. Enmig de la sorra hi podeu trobar conquilles i caragols de mar. Si cerqueu lluny de la riba, hi trobareu fòssils marins.

Al nord, no us heu pas de perdre la platja de les dunes de Corralejo, que és bastant similar a la de Sotavento de Jandía, encara que el pendís és pronunciat, i les marees gairebé no modifiquen la fesomia de la platja. La platja, aquí, es transforma en desert, quan caminem terra endins, i afortunadament està declarat espai natural protegit, esperem que per molts anys. Jandia també està protegida, encara que no al llarg de tant de tros. Si Jandia no ha sofert excessives construccions, encara, és gràcies a la manca d’aigua de Fuerteventura, i a que el cacic alemany que va posseir Jandia en propietat durant fosques dècades de nazisme i franquisme, es va mig arruinar mercès la derrota de Hitler i es va haver de dedicar a criar cabres, en lloc de contruir ports esportius. Més endavant ja us parlaré d’en Gustav Winter i la llegenda de... bé ja en parlaré que això sortirà en un relat meu ben aviat...

Al nord teniu la illa de Lobos, integrament protegida, on podreu caminar fins a tretze quilòmetres entorn l’illa. Es diu de Lobos perquè fins fa poc hi havia un munt de llops marins a les seves platges... ja no en queda cap... bé, de vegades hi ha gent que diu que n’ha vist...

Finalment us parlaré de Cofete, paratge de platges immenses i virginals on no s’hi pot arribar amb cotxe, potser amb tot terreny, però tampoc no ho tinc clar. A Cofete hi podeu trobar un rectangle de vint quilòmetres de llarg i 8 d’ample sense vestigi de civilització tecnificada, i unes platges de sorra finíssima absolutament solitàries... Jo tinc el goig de no haver-hi pogut arribar. Tot i que a la propera... tinc intenció de fer-ho ni que sigui a peu.

Hi ha més coses a Fuerteventura: poblets mariners deixats de la mà de Déu... cabres... cactus... pedres... turons erms des d’on s’hi clissen més turons erms... carreteres impossibles... coves encara no descobertes... volcans... malpaisos (espais coberts de lava recent, recent vol dir de 2000 o 3000 anys)... plantes endèmiques en perill d’extinció, coses que em deixo... i el més important... molts turistes fidels, que hi van any rere any, i que s’estimen la natura... Turistes fidels que s’estimen la nuesa humana més absoluta, i que la viuen en família (la nuesa a Fuerteventura es pot viure i es viu a qualsevol platja)... Polítics sensibles a la necessitat de protegir el medi ambient... Gent respectuosa i tolerant amb els estils de vida alternatius... Llibertat.

També hi ha especuladors que intenten fer de les seves. Fins ara, mercès a les dures condicions de l’illa, no han pogut fer gaire. Tot i així, hi ha coses que fan por, com els cartells que anuncien noves urbanitzacions. Bo i que és esperançador adonar-se que aquest cartells són de l’any 2000, molts d’ells, i que moltes de les urbanitzacions, ningú no sap per què, no s'han arribat a fer, de moment.

Per tant, us demano que si cerqueu comoditat, no aneu a Fuerteventura. Si cerqueu unes vacances consumistes, no aneu a Fuerteventura (tot i que les podríeu trobar, sé de gent que no ha sortit de l’hotel en tota la setmana). Si us molesta la nuesa... no aneu a Fuerteventura. Si voleu carreteres que estiguin en bones condicions... per Déu, no aneu a Fuerteventura.
Un últim favor, feu el favor de no anar a Fuerteventura. Aconselleu a amics, coneguts, etc... que se’n vagin a Tenerife o a Gran Canaria, i que no vagin a Fuerteventura.
Deixeu-me-la només per a mi, si us plau, que d’aquí a pocs anys, quan hi torni, me la vull trobar igual... i vull que els meus fills i els fills dels meus fills se la trobin igual. Aneu al Càrib... que hi ha tot incluïts molt econòmics.

No comments: