Una vegada vaig escoltar un àngel parlant a cau d'orella d'un abatut que estava desfet perquè l'havia deixat la dona. Si fa no fa, l'àngel deia així:
Malgrat els teus defectes, ets una persona única i irrepetible, i el teu valor és infinit.
És per aquest valor que t’has de construir, no pas per càstigs ni premis.
No esperis que algú t’ajudi per començar a construir-te, per començar a estimar-te. Comença ja. Llavors t’adonaràs que un cop tu hagis començat a ajudar-te, d’altres també ho faran. Els Homo Sapiens som així.
Els teus defectes no són més grossos ni més petits que els defectes dels altres. Tots som una barreja de virtuts i defectes, capacitats i dificultats... si sospeséssim el bo i el dolent de cadascú, tots estaríem igual.
No confonguis el que són idees pròpies amb defectes u obsessions. A qui no pensa com tu, les teves idees li poden semblar patologies, si no té una visió suficientment tolerant i empàtica. No confonguis la teva manera de fer, de ser, de pensar, d’estar, el teu gust estètic, el teu estil, amb un defecte... Tu tens dret a ser, sense imposar... Però accepta que hauràs de conviure amb persones que això no ho tenen clar i que identifiquen la seva identitat amb la normalitat. Que aquesta convivència no et condueixi a l’odi, ni a la repressió del que tu ets.
Deixa, sense traumes, aquelles actituds i pràctiques que tu mateix creus que no porten res de bo, que perjudiquen a tercers, i que et perjudiquen a tu. No ho facis obeint cap moral, fes-ho escoltant el teu cor.
Malgrat tot, fent camí per la vida et tocarà menjar la pols, ficar-te dintre el fang com han fet molts, dubtaràs del compromís i a voltes diràs no, i et mancarà quan calgui, decisió. Però et tornaràs a aixecar i t’adonaràs que no hi ha cap situació insuperable, que quan es perd algú, els ulls descobreixen altres llums dins la nit solitària i freda, altres llums que tal vegada mai no hauries descobert si no t’haguessin abandonat. Ningú et pot imposar la solitud fora de tu mateix, qui t’abandona et posa a les mans de qui encara t’ha de conèixer. No abandonis mai ningú, però no renuciïs mai a la teva llibertat.
Estigues content, perquè mai passa res, i si passa, ja ha passat. Estigues content perquè la alegria sincera desfà el gel, encén l’amor i il·lumina el cor disposant-lo cap a la reconciliació. Estigues content perquè ets un lluitador per la llibertat, un artista que té uns ulls que d’altres no tenen. Tots i cadascun dels humans som artistes amb uns ulls que tenen una manera única de veure el món. La teva solitud és la solitud de l’únic vident al país d’uns cecs que no saben que vol dir veure-hi. Tens, a més, la capacitat de donar la vista als qui estan creixent, i de donar la vista als qui estan crescuts. Als crescuts, però, no els diguis que són cecs, perquè llavors t’odiaran i mai no hi veuran. Dedica’t a treballar, a crear, a sommiar, a desitjar, a projectar. Planifica, prepara, i no esperis; el que vingui t’agradarà més. I si no ve el que esperes, descobreix que el que arriba és tan bo i tan bell com el que esperaves, encara que et falti descobrir-ho.
Al final, arribarà la mort; i ja saps que per a tu, que no tens por, és l’última aventura, i que pot ser que no sigui l’última... No visquis com si el que fas s’anés acabant, com si s’hagués d’aprofitar la vida perquè s’esmuny, això t’impediria assaborir el present. Viu com si haguessis de viure eternament, sabent però que et moriràs, i que el que realment importa és el que t’importaria si la mort t’hagués d’arribar demà.
Estima’t. Valora’t. Defensa’t dins del teu pensament. No amaguis els teus defectes. Accepta’t. No et consideris inferior a ningú. No prenguis decisions precipitadament. No et deixis endur pel nerviosisme o per la por. Estigues sempre tranquil, sempre pacífic, sempre content, sempre feliç.
Estima qui no ho mereixi igual com estimes qui ho mereix. Qui no ho mereixi ho necessita més que qui ho mereix.
.
No comments:
Post a Comment