Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, May 26, 2008

Saturday, May 24, 2008

Aiako Harriak

.

Així, a l'atzar, he escollit una imatge de fa un parell de mesos a Euskadi: “Aiako Harriak” (Les penyes del faig) a Guipúscoa, ben a prop de la ratlla de França. Aquest és un dels paratges del planeta que, en un context cultural i natural, es fan difícils de descriure. Euskadi és un país on tot és a prop: la neu, el mar, el sol, la pluja, el bon menjar, el bon beure, la música, la natura, Europa, la literatura, l'art, la història, la ciència, el cantàbric, la muntanya...

.

Tuesday, May 20, 2008

RAVAL

.


Amb aquest poema vaig quedar primer als Jocs Florals del Raval el 4 de maig passat.


RAVAL



El vol del vent ballant pels llençols desbocats,
la vela d'un viatge
enllà de la xardor dels topants empedrats
al mar d'unes pupil·les.
Batec de sang bullint a la pell del carrer,
la casa i la botiga.
La vora del parrac, el grinyol del lleter,
la nena que s'ho mira.
El pa la por i el peix, la paraula i el pop,
el pap de la gallina.
El crit de l'eixerit, la cançó del begut,
la taula i la farina.
El fum i la ferum, la fortor i el desig,
el maluc i la figa.
El ball del botiguer, el xerric del metall
de la persiana antiga.
La cursa i el sarau, el gargall del gripau,
la casa de les nines.
L'ampolla i l'esgarip, el brivall adormit
dessota unes cortines.
L'eufòria i el neguit, el nèctar de l'oblit,
el gust de la malícia.
La fam el fem i el fong al rebost del forat
la nit que s'il·lumina.
El far del neó fred a rampeu de Colom,
la festa i la pastilla.
El fill que sent gemecs més enllà del seu llit,
la mare que somica.
El pare que no hi és, el budell que es contrau,
el germà que trafica.
El carreró moreu, el rellent del botorn
bufant per les sentines.
La llum del paradís al somrís de l'infant
quan torna a néixer el dia.
El plor que ningú sent als voltants del Liceu,
els déus que s'envestiguen.
El gat el gos i el jaç de cartró rebregat,
la gelor que barrina.
La baralla del boig, la besada del brut,
la malalta que crida.
La cassalla al quiosc, efluvi d'aiguardent
de cirera espoltrida.
La Criolla del Cid, els miralls i els valsets,
la minyona adormida.
Pols a Cal Sagristà, la "bombilla" i el flat
de la xarcuteria.
I a la Guàrdia el flamenc, al Juanito del sud
que el Dorado somnia.
A l'Asalto el taller, seminari de llums
per obrir les maries.
El Magrib i el romà, el color equatorià
del perfum de la Xina.
El renec i el rogall, la floreta i l'ullet,
el coco i la morfina.
La mandanga i Betlem, la beata i el ruc,
el ric i la "querida".
La pluja pels terrats, els ràfecs desbocats,
les escales antigues.
Les antenes i els nens, els amors clandestins,
el trontoll de les bigues.
Salabror de la mar pels rebrecs ennegrits
quan venteja el migdia.
El mercat i la mort, el sepeli i el goig
la ciutat adormida.
El tros de julivert de la iaia, al cabàs,
ran de la Boqueria.
La cançó del perdut, el clam de l'avorrit,
la foscor del turista.
El pit amb lluentons de llautó subhastat
de la princesa trista.
El tast del cabaret dels artistes vençuts,
el gall de la corista.
El brum el bram i el brou, la bonior i la bondat,
l'espècia de la vida.

Wednesday, May 14, 2008

Concurs d'e-poemes de La Vanguardia

.


Avui mateix m'he assabentat que ja està en marxa el VII Concurs d'e-poemes de “La Vanguardia” en el qual vaig tenir la sort de quedar tercer l'any passat.
Suposo que hi participaré, bo i que el fet d'haver quedat ja tercer una vegada és possible que em posi les coses més difícils.
La quantitat de gent que hi participa fa basarda.
No obstant això, hi ha un premi segur: la satisfacció de crear bellesa; perquè diguin el que diguin, ni que la poesia pugui arribar a expressar, alguna vegada, alguna realitat fosca, la poesia sempre serà bellesa.
Us deixo el poema amb el qual, l'estiu passat, vaig guanyar la "tele" de la fotografia de més amunt.

Batec vital de mots color d’estrella.
Alè de mar enllà, carrers endins.
Ventall de pells d’arreu, obrint camins.
Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.

Bleix de l’artista per la caramella,
inflant l’ampolla amb traços coral·lins.
Aiguabarreig de somnis llibertins
pels plecs colrats del cos d’una donzella.


.

Sunday, May 11, 2008

Fira Modernista a Terrassa

.

La pluja ha esguerrat la festa més emblemàtica i impressionant de Terrassa. Malgrat tot, uns pocs instants de sol han permès que al llarg d'un parell o tres d'hores Terrassa tornés a bullir de modernisme i de sorpreses.

Us convido a veure instants fugaços de la Festa davant del Mercat de la Independència.
Terrassa és una passada!














.

Més notícies:

La de fa dos anys

Més

Al 2007

Friday, May 9, 2008

Tenir un fill és més que morir per ell.

.


.Els fills són el més preuat, el més estimat, el més sublim. Aquesta valoració brolla de manera natural. La natura ens atorga de manera espontània aquest amor incondicional cap als fills. I l'amor, si és incondicional, ens mou a donar-ho tot, fins la vida, per a envoltar els nostres fills de tot el que necessiten per a créixer sans, forts, feliços i segurs.

De vegades, però, descobrim persones que sembla que primer són elles, i després les criatures. Davant aquestes actituds estranyes, incomprensibles, contràries a la natura de l'ésser humà, no puc sentir més que estupor. Comprenc les pulsions instintives que ens mouen vers el sexe amb una força considerable. Comprenc l'anhel de viure, la por de la mort, l'angoixa de pensar (equivocadament o encertada) que tot s'acaba amb la mort. Però una vegada i una altra, quan m'examino a mi mateix, quan miro al meu endins, veig l'amor pels meus fills més poderós que qualsevol instint ancestral, més intens que qualsevol força genètica o inconscient. És per això que per ells intentaré sempre de mantenir unida la meva família passi el que passi, excepte que la conviència dins la família fos un infern i que la separació fos un mal menor. Afortunadament no és el cas. A la meva família hi ha bon humor, alegria, bon rotllo, harmonia, sorpresa, il·lusió... No entraré en detalls íntims, però haig de dir que l'alegria dels fills fa que sigui impossible cap altra realitat. Ni que quedéssim paral·lítics o impotents, jo o la meva dona; ni que ella em traís; ni que fóssim pobres; ni que haguéssim de muntar a casa un hospital per a cuidar els seus pares o els meus; ni que ens perseguís injustament la justícia; ni que el destí ens maltractés amb malalties... la meva llar seria el cel només perquè hi són els meus fills i amb ells hi hauria prou motius per a tirar endavant amb un somriure, renunciant al que fos, perquè ells estiguessin bé. Renunciaria al sexe, a la llibertat individual més absoluta, a la realització personal, al triomf professional, a la supervivència fins i tot, perquè ells creixessin feliços i sans... i el més important... perquè creixessin bones persones.

Dic això a risc de ser considerat retrògrad, però és com ho sento. Per damunt de morals, de matrimonis, de lleis, de partits integristes, de frivolitats, de religions o de creences... Primer són ells, el seu entorn, el seu niu... I em xoca la gent que diuen que poden gaudir d'una cardada si aquesta cardada perjudica un bri l'entorn dels seus fills. ¿Com pots assaborir la llum del sol si et fa mal un queixal?

Tenir un fill és més que morir per ell... és viure per ell (que encara és més difícil).

.

Saturday, May 3, 2008

Cala d'Oques

.





Un bunker damunt d'unes dunes, prop dels pins que arriben fins a l'aigua de la mar. Un espai de llibertat on habitualment ningú no et dirà com t'has de banyar, ans podràs fer-ho com et vingui de gust.
El silenci abillat del brum de les onades.
La sorra amb les ones del vent dibuixades al llom.
El sol.
El vent.
La Mediterrània.
Això és, si fa no fa, la Cala d'Oques.


A bunker on dunes, near of the pines and the sea's water.
A freedom's space where everybody can swim naked or dressed, as everybody wants. Silence dressed in wave's roar.
Sand with wave's wind drawn.
Sun.
Wind.
Mediterranian sea.
This is Cala d'Oques.


Camping Cala d'Oques


Situació