Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, December 30, 2009

FELIÇ 2010 !

.


S'acaba l'any, una xifra, una volta al Sol, un fragment de la nostra vida, uns quants d'errors, una bonior d'encerts, una oportunitat per tornar a començar, per a reconciliar-nos amb l'infant que vam ser i a qui vam prometre coses grans.

Comença el 2010. Jo el començaré a Donòstia, com ve sent habitual des de fa uns quants anys. M'agradaria que no fos només el principi d'una nova volta a la meva estrella dins del sistema estelar en el qual estic instal·lat com a fill de la Terra. M'agradaria que fos un nou principi, el començament d'una manera nova d'existir, la recuperació del compromís amb els somnis i els pactes que el meu jo nen va fer amb mi ja fa molts anys. Lliure de dogmes, de cadenes psicològiques, de pors, de foscors. Em sento capaç d'aconseguir aquest nou començament interior i revifador. Potser no puc canviar el món, però si canvio jo, tot canviarà.


US DESITJO A TOTS, LECTORS ANÒNIMS I CONEGUTS D'AQUEST MODEST ESPAI DE LLIBERTAT, UN NOU NAIXEMENT VERS UNA MANERA MILLOR D'EXISTIR.


FELIÇ ANY 2010 !


.

Carta a un hostatge

.

"Estic tan cansat de les polèmiques, dels exclusivismes, dels fanatismes!
Jo puc entrar a casa teva sense haver de vestir un uniforme, sense estar obligat a recitar un alcorà, sense haver de renunciar a res de la meva pàtria interior. Al teu costat no m'haig de disculpar, no m'haig de defensar, no haig de provar; trobo la pau com en Tournus. Per damunt de les meves paraules plenes de malaptesa, per damunt dels raonaments que poden confondre'm, tu, en mi, només tens en compte l'ésser humà."


"Carta a un hostatge"
ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY

És només un fragment d'un petit llibre que per a mi és un oasi enmig d'un desert de set profunda. Cada vegada que retorno als seus paràgrafs, torno a viure.

..

Sunday, December 27, 2009

L'absurditat dels conflictes que no ho són. La necessitat de riure. Jimmy Durante, el més gran.



Tots els conflictes vénen de la voluntat de dominar, de l'ambició de trepitjar fort, de l'addicció a ser reconeguts. L'ambició és incompatible amb la tranquilitat. La vida és allò que passa mentre anem atrafegats amb d'altres temes. Aquests dies no puc evitar de sentir llàstima i alhora vergonya aliena en descobrir conflictes de fum, que se solucionarien allunyant-nos d'allà on no ens volen. Res no ens cal. I això ens permet volar lliures sense que ningú pugui dominar-nos a canvi de prometre'ns allò que pretén fer-nos creure que ens cal. Suposo que això que explico serveix per a força casos genèrics, i no tan sols per aquest esperpèntic conflicte que tinc en ment i que per la seva levitat no mereix ni anomenar-se conflicte. "Que si tu m'has dit, que si dius que he dit que tu has dit, que si fas demagogia, que si menteixes, que si ets amiga de qui tu ja saps, que si..." Sovint, no hi ha gaire diferència entre els adults i les criatures. Bé, sí que n'hi ha, les criatures obliden amb facilitat, els adults graven amb foc les ofenses dirigides al seu orgull. L'orgull, pels adults, és un tema molt seriós; cal defensar-lo. A l'orgull, de vegades, els adults l'anomenen "honor"; últimament s'ha perdut bastant l'ús del mot "honor", i l'orgull hi és sense ser anomenat de cap manera. Últimament, també, els adults es "piquen" molt; com animals territorials que són, defensen el seu espai; ni que aquest espai sigui virtual, simbòlic, intel·lectual, social... Defensen el seu poder dins d'un grup, el seu paper, el seu valor, el seu bon nom. No s'adonen de com en són de vulnerables pel fet de témer la solitud. La solitud és el preu de la llibertat humana, i no em refereixo pas a la solitud física (tot i que també) si no al fet de no tenir relacions humanes segures, al fet de no necessitar-les, al fet de no dependre d'aquestes relacions. La capacitat de perdre-ho tot i continuar essent intensament feliç és una de les claus de la felicitat. No n'hi ha gaires, de claus, i totes són força essencials.
¡Pobres adults!, ¡atavalats per dèries banals, per orgulls ferits, per honors malmesos, per mal noms adquirits en un grup on pretenien ser adulats i preuats!
Però si només cal somriure! Per això he escollit aquest video d'en Jimy Durante. Un gran desconegut a Europa. Un mestre de la vida i de l'humor. Algú que va passar pel camí del sofriment somrient i fent somriure. Recordo un avió, un motor que fallava, la suor al front dels passatgers, i de cop i volta un ésser sorgit com d'una pel·lícula de dibuixos animats amb un nas enorme, corrent entre els seients, movent els braços com un ocell i cridant "¿Què és el que fa que l'avió s'aguanti tan amunt? ¿Què és el que fa que l'avió s'aguanti tan amunt?" Era en Jimmy Durante, que va empassar-se la por i la va convertir en humor. I com aquesta, en podria explicar unes quantes. Us aconsello que aprofundiu dins la vida d'aquest còmic del blanc i negre, oblidat i menystingut per la història; suposo, però, que a ell, per la seva manera de ser, li seria ben bé igual que l'oblidessin; quan hi va ser, va fer feliç a molta gent, i això és el que compta.
Per tot això em fan tanta llàstima els qui haurien de gaudir de la música, de l'humor, del sol, del mar, de la terra, de les realitats senzilles de la vida, de la companyia dels humans, i es dediquen a construir enemistats i a gastar energies amb enfrontaments estèrils que d'aquí a cent anys, quan siguem tots morts, ja no hi seran.
Rigueu, rigueu, que el món s'acaba; i tot allò que haureu rigut, ningú no us ho podrà prendre.
Per saber coses d'en Jimmy Durante:
.
.

Saturday, December 26, 2009

Repressions i inhibicions socials. El mestratge deformador de Disney. L'efecte negatiu de l'ocultació.

.

Hi ha qui diu que totes les repressions socials són bones, perquè si han arribat a ser, és perquè han representat alguna mena de benefici per la societat. D'alguna manera, l'existència de les inhibicions i de les repressions d'una societat concreta, seria, segons aquesta opinió, un element que afavoriria la seva supervivència, el triomf damunt de grups competidors que no serien tan forts a causa de no tenir aquestes repressions.
Aquesta lògica té sentit, i mereix un respecte, però penso que està equivocada, pel fet que les societats no són estàtiques, canvien amb el temps; els individus que les formen són éssers que evolucionen, no només en l'àmbit biològic (seria una evolució excessivament lenta per a ser tinguda en compte en aquest cas concret) sinó també en l'àmbit cultural, científic, tecnològic, psicològic. Així doncs, les repressions acceptades per una comunitat poden haver estat en algun moment un element necessari per la supervivència del grup, per això han arribat a establir-se, però no necessàriament han de ser encara una necessitat, tenint en compte que el nivell cultural i científic de la població ha augmentat (confiem que encara augmenti més al llarg dels segles que vindran).
La ciència, el coneixement biològic i psicològic de l'Homo sàpiens, la comprensió dels fenòmens, l'assumpció de l'empatia com a valor més important que la doctrina o la ideologia, la convicció universal del fet que la fraternitat i la pau entre els pobles i les persones és una necessitat irrenunciable... Tots aquests progressos de l'ésser humà fan que el valor de moltes de les tradicionals normes morals i repressores de la societat s'hagi de relativitzar, i en tot cas de sotmetre a un sentit superior de llibertat i de respecte mutu. Tot és lícit, mentre aquest tot no destrueixi o faci minvar la llibertat dels qui m'envolten. Tot és lícit, excepte allò que fa mal a algú. Amb aquesta norma, no caldrien excessius codis morals, i en tot cas, el dilema naixeria en intentar decidir “què” és el que realment fa mal a algú.
Les morals innecessàries i imposades generen situacions de conflicte i de violència, a banda d'una manca de llibertat individual que atempta contra els drets humans.
La idea de possessió de la femella per part del mascle, per posar un exemple, esdevé l'arrel de la violència de gènere, causada per una educació ancorada en concepcions ancestrals de masclisme i misogínia; concepcions sovint inconscients, adquirides de manera subliminal al llarg d'anys d'observació inconscient de models familiars, de frases i d'actituds, i recolzat, tot plegat, pels instints, per la genètica, que de cop i volta desenvolupa els mecanismes biològics seleccionats per l'evolució que no sempre són compatibles amb els valors superiors de l'empatia, la igualtat, el respecte i l'amor en el seu autèntic sentit.
La societat viu amb por, amb obsessió o amb mala consciència la seva relación amb el cos humà, amb la sexualitat, amb l'erotisme, amb la natura, amb el sentit artístic que tots portem a dins. Davant la nuesa i la sexualitat, per exemple, la resposta més freqüent és la comicitat o l'escàndol, el plaer del que és prohibit o l'horror del que es considera pecat, l'acceptació voluptuosa o la prohibició aferrissada; no hi acostuma a haver una posició neutral, natural, fruit de l'acceptació i de l'agraïment; no hi acostuma a haver una resposta madura d'estoicisme i indiferència, que seria la resposta natural, si la nuesa i la sexualitat fossin realitats no temudes, no criminalitzades, no mitificades, no prohibides, no estigmatitzades, no amagades. S'accepten, per convencionalisme, unes normes que se suporten en una tradició sovint ancestral que potser avui ja no serveix, i que potser avui contribueix més a convertir en un fetitxe el que hauria de ser tan natural com un somriure o una mirada. I la majoria dels infants coneixen el funcionament de la natura a través de mestratges tan artificials i tan falsos com els de la factoria Disney; mestratges que amaguen la faç més nua de la realitat natural, mestratges que d'una manera subliminal deformen la realitat menys ortodoxa de la vida salvatge, la menys compatible amb els criteris morals tradicionals; mestratges que inventen la infantesa, que intenten de conduir-la vers allò que la moral tradicional ha decidit pels segles dels segles: cigonyes que porten els nens de París, sirenes amb sostenidors, indígenes de selves perdudes que van vestits... Per res del món no vull que els meus fills coneguin la natura rere les pel·lícules de Disney. Crec fermament que la realitat, amb totes les seves contradiccions, és prou bella i prou admirable com per respectar-la tal com és, amb les seves nueses, les seves espines i els seus misteris. Em fan riure i em fan llàstima els escarafalls d'alguns adults per evitar davant dels infants de pronunciar els mots "penis" "cul" i fins i tot "cagada", com si aquestes realitats haguessin de ser descobertes al complir els divuit anys; com si fins l'edat adulta, tot al voltant dels petits hagués de ser ensucrat, artificiós, asèptic i rotundament fals. ¿Quins adults sorgiran d'aquesta ocultació?
Hem d'aspirar a una maduresa humana prou sincera i prou convençuda com per a ser capaços de substituir les repressions tradicionals per una empatia i un respecte que ens permeti viure i deixar viure en llibertat.
..

Tuesday, December 22, 2009

És una guerra el Nadal?

.

Navegant pel facebook he pogut llegir un article d'opinió sobre el Nadal publicat a ABC per un tal Juan Manuel de Prada. No he pogut evitar de sentir-me molt lluny dels seus postulats, i de bon rotllo, i aquí en aquest humil blog, li he respost l'article.

Per si us interessa, aquí teniu l'article de Juan Manuel de Prada:


I la meva resposta:

T'equivoques, Juan Manuel, quan menysprees la dolçor, la pau i la fraternitat, i entronitzes la guerra ideològica de la doctrina i la teologia per damunt d'allò que ens uneix a les persones pel simple fet de ser persones. T'equivoques quan consideres que l'única manera correcte de veure i de viure el Nadal és la teva i la dels integristes amb els quals t'identifiques. T'equivoques quan anomenes babaus (bobalicones) els qui no consideren el Nadal com una guerra doctrinària. T'equivoques quan consideres que els pacífics són falsificadors del Nadal, ¿o no recordes allò de “Benaurats els qui treballen per la Pau...”? T'equivoques quan parles de la multitud cretinitzada per Nadal. Si la multitud està cretinitzada no és pas pel fet de celebrar el Nadal apel·lant a la pau, a la reconciliació, a la fraternitat. T'equivoques encara més quan, sense distinció, equipares la celebració del Nadal de tothom qui no el viu com tu i com els teus integristes, a la manera com el va celebrar Herodes. L'exercici del “amb mi o contra mi” és el mecanisme habitual de la demagògia.
En el segon paràgraf fas una interpretació religiosa del Nadal completament legítima i que respecto profundament, en alguns punts de la qual estic completament d'acord, en d'altres no tant. Si el teu article s'hagués limitat a expressar aquesta visió religiosa de subversió, m'hauria semblat fins i tot interessant; però el menyspreu fanàtic, intolerant, caspós, irrespectuós, amb què encetes l'article fa que no pugui asseure'm a llegir amb calma aquesta segona part.
El Nadal no és un fenomen exclusivament religiós; el Nadal és patrimoni de la humanitat. Front del més enllà i de les seves relacions amb el món dels vius, hi ha moltes actituds, totes elles respectables, mentre siguin capaces de respectar. Totes les religions celebren (en una data o una altra) la reconciliació de l'ésser humà amb el bé del qual se sent servidor (amb millor o pitjor eficiència). Totes les persones, practiquin o no una religió, celebren, en algun moment i en algun lloc, la necessitat d'amor amb majúscules que tenim tots. El mestre que tu vols convertir en un guerrer, en un rei justicier, en un tirà, va anar a dinar a casa de Zaqueu el recaptador d'impostos, es va deixar eixugar els peus amb els cabells d'una prostituta, i va dir que les putes entrarien al cel abans que els integristes de l'època. El mestre que tu vols convertir en un fanàtic, bevia, menjava, ballava, plorava, i deia que el manament més important, i potser l'únic que valia la pena, era estimar-nos els uns als altres, estimar-nos tots, tota aquesta massa cretinitzada que tu menysprees i que consideres inferior a tu i als teus. Potser aquest mestre que la història dels jerarques de l'església ha intentat convertir en un inquisidor era segons tu un ésser merengat, falsificador de la guerra ideològica que prediques.
Malgrat la diferència d'opinions, però, des de la divergència et respecto profundament, i et desitjo que passis un bon Nadal, i que el celebris i el sentis com tu desitgis; confiant que ens deixis als altres celebrar-lo i sentir-lo com és tradicional a les nostres famílies i als nostres àmbits.
.

Sunday, December 20, 2009

Castellnou dels Aspres (Castelnou). Canigó. Prades. Salses.

.
Em faltava parlar-vos d'una de les jornades del nostre viatge a França. De primeres, el que és considerat un dels pobles més bells de França: Castellnou dels Aspres, al Rosselló. Al capdamunt del poble, hi ha un castell construït pel senyor de Castellnou l'any 990.




De castellnou, vam avançar fins els primers contraforts del Canigó, la muntanya sagrada de Mossèn Cinto Verdaguer, i cor de la inspiració de la cançó popular catalana de "l'Emigrant". "Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu..."

I a dinar a Prades, el poble que acollí Pau Casals i Pompeu Fabra. Pau Casals hi instaurà al 1950 un festival de música que encara se celebra. També, des del 1968, és la seu de la Universitat Catalana d'Estiu.
No he pogut evitar fotografiar aquest edifici de Prades, seu de l'Ajuntament, i font inspiradora de futurs relats.

Arreu del poble, referències a Pau Casals, a Pompeu Fabra, i a Mossèn Cinto.


No ens vam deixar la fortificació de Salses, a la porta dels Països Catalans, al camí entre Perpinya i Narbona, l'antiga Via Domítia.

Segles de guerres, morts, sang, saqueigs, "glorifiquen" la grisor d'aquesta fortalesa militar, plena de presons fosques i reberberacions de dolors del passat.

Definitivament, la Catalunya perduda és una terra que paga la pena de visitar amb un xic de sensibilitat i una mica de documentació. Hi tornarem.
.

Thursday, December 17, 2009

165 anys de "Conte de Nadal" de Charles Dickens.

.


El Nadal, entès com avui alguns l'entenem, va néixer, tal dia com avui, un 17 de desembre de l'any 1843, quan Charles Dickens va publicar per primera vegada la seva obra “A Christmas carol” que s'acostuma a traduir com a “Conte de Nadal”.
¿Qui no s'ha emocionat amb els viatges d'Ebenezer Scrooge; als nadals del passat, del present i del futur? ¿Qui no s'ha entristit amb la crueltat amb què eren tractats els pobres de l'època freda i fosca narrada per Dickens (que de fet en tenia prou amb recordar la seva infantesa per a saber què havia d'escriure)?
Fins aquest moment, el Nadal era majoritàriament una celebració religiosa, més aviat doctrinal, en la qual escadusseres persones hi cercaven un sentit de fraternitat universal, d'empatia, d'altruisme, d'amor, en l'autèntic sentit de la paraula amor. El Nadal és un fenomen que va més enllà del fet religiós, que dins del més íntim d'algunes persones que el sentim, té un poder humà transcendent, que si és religiós no pertany a cap religió ni a cap doctrina ni a cap ritus. El meu Nadal és el de Charles Dickens a “Conte de Nadal”. Tinc la intuïció que la seva obra va marcar un abans i un després en la manera de comprendre el Nadal.
Us recomano el llibre i qualssevol de les versions que el cinema n'ha adaptat (ara sembla que se n'estrenarà una). I aprofito per felicitar-vos el Nadal, tant si el celebreu com si no. Bon Nadal.
.

Sunday, December 13, 2009

Perpinyà.

.

Quan s'acosta el 21 de desembre, la poca durada dels dies ens obliga a visitar algunes poblacions sota la llum artificial de la tecnologia que l'Homo sàpiens ha desenvolupat al llarg del segle XX. No hi ha inconvenient que no produeixi algun bé, i, en aquest cas, la càmera digital més econòmica del mercat ens regala unes imatges bellíssimes de Perpinyà. Aquest cafè, per exemple, amb la gent asseguda a les taules malgrat la fredor del dia, la llum acarbassada i els plàtans.

El Castellet amb les cantonades il·luminades, la senyera i els llums del Nadal.



Una pista de gel improvisada. La llum juga amb la velocitat i la matèria dibuixant sanefes que mai no es tornaran a repetir.



Gàrgoles i finestres gòtiques.


Portes, arcs, totxanes roges, fred, nit, gent.




Tornem a la pista de gel i als fantasmes d'allò que ara és i ara no és. La velocitat, l'instant, la indeterminació dels fenòmens, la bellesa de la natura electromagnètica i de l'art.
La Capital del Rosselló continua sent nostre, malgrat que la catalanitat maldi per sobreviure enmig d'un folcklorisme un xic carrincló. Des d'aquí salutacions als catalans de França que lluiten per la seva identitat.
Per saber-ne més:
.

Saturday, December 12, 2009

Cotlliure

.

Avui toca parlar de la nostra visita a Cotlliure, també de dilluns passat. Un dia emboirat, gris, fred, bell, molt bell. Els colors pastissos de les façanes tenyien el paisatge solitari de finals de la tardor. Des del capdamunt del murallam del Castell Reial, el poble ens regalava aquesta imatge plàcida, amb l'aigua transparent i les teulades roges.


De primeres, una visita al poeta de la meva primera infantesa, a 2º d'EGB; Antonio Machado, la primera persona, potser, que em va ensenyar que la poesia posava la pell de gallina, fins i tot als nens de set anys. Els últims dies de la seva vida els va passar vagant com si hagués perdut el cap pels carrers de Cotlliure, fins que el van trobar mort en un banc dels que donen a la platja.



"Campo, campo, campo
entre los olivos
los cortijos blancos.
Sobre el olivar,
se vio a la lechuza volar y volar"


I arran d'aigua, el vidre de les ones i el rellotge a la torre.




Escadussers i selectes turistes sense pressa assaboreixen els plaers de la grisor del dia i la puresa de l'instant.



Un racó de la muralla del Castell Reial.




Les finestres gòtiques del Castell Reial, suggereixen històries d'amors impossibles i crueltats històriques. Potser una princesa fou empresonada rere els vitralls, potser ho fou per l'amor a un rei, potser una bruixa, potser un inquisidor o un clergue.




I el dia s'anava enfosquint amb la placidesa dels dies lents del primer hivern meteorològic. Aquí encara no sabíem que l'endemà pujarien espectacularment les temperatures (problemes del canvi climàtic)



Se'm va acudir que aquesta façana ningú no la fotografiaria, i reflecteix en bona mesura la bellesa urbana de França.




Aquest carrer costerut que davalla fins a la platja, em va semblar un quadre impressionista. Però no, no era un quadre, no era una pintura, era el poble, era la realitat.
No us perdeu Cotlliure, cregueu-me.
I si en voleu saber històries i tragèdies, aquí teniu uns enllaços:

Thursday, December 10, 2009

Homenatge als qui van mal viure i sovint morir a Argelers. Crist de 200.000 braços.

.

Dilluns passat, a la platja del Nord d'Argelers, vaig retre el meu petit i solitari homenatge als milers de refugiats que fa setanta anys foren tractats com a bèsties de bast dins dels camps de concentració que l'Estat Francès va muntar damunt d'aquesta sorra.

Els primers fragments de la novel·la d'Agustí Bartra "Crist de dos-cents mil braços", un cel encapotat, la boira que davallava del Canigó, el mar de color de plom, la solitud dels vius, la companyia dels morts.

video


.

Wednesday, December 9, 2009

Auri vestit de les vinyes de la Catalunya Nord.

.




Aquests dies, les plantes del vi es vesteixen d'or. De Port Vendres a Port Bou, la carretera avança entre la mar i les vinyes. Roig i blau. Or i blau. Daurat i blau. La sang dels ceps destil·la la vida de la terra. El Sol ho fa tot. El vent ho beneeix; flaire de salabror i reflex de Mediterrània. Pintura impressionista de la natura que esdevé més mare que mai, més creadora que mai.
.

Friday, December 4, 2009

Els secrets de les pedres. La força de les emocions. La complexitat de les persones. No som fàcils.

.

Les pedres amaguen secrets; i les parets de les cases, i les façanes, i el paisatge, i el sòl que trepitgem. Arreu hi ha matèria que va conviure amb els antics, amb els éssers que hem mitificat. Als nostres gens hi ha la força dels antics, tot el bo i bona part del dolent. Rere les capes de pintura, guix, ciment, i adob de les parets de les cases velles, hi podem trobar sorpreses de tota mena. Als registres dels bateigs de les parròquies, tenim la possibilitat d'il·luminar les incògnites i els misteris del nostre origen.
M'he trobat gent que davant d'aquests signes vertiginosos, testimonis del pas terrible i implacable del temps, resta indiferent. No els ho retrec. Cadascú té la pell que té. Jo, personalment, gaudeixo amb el vertigen, amb la impressió, amb el descobriment d'informacions tan inútils com apassionants. Necessito "saber", conèixer el passat, comprendre el passat; és una necessitat similar a la d'escriure, a la d'expressar-se; com si dins del cervell, algun circuit neuronal em regalés sensacions agradables quan jo li ofereixo la llum d'una evidència identitària, la informació d'una realitat que fins ara era desconeguda i que en aparèixer descriu, dibuixa, exhibeix, la força del temps, de la vida i de la mort.

És semblant, també, al goig de la ciència, no només pel que fa a aquells coneixements dels quals la tecnologia en podrà treure una utilitat, sinó fins i tots a aquells que el fet de comprendre'ls, d'entrada, no ens aporta res. M'interessen els cucs. M'agradaria saber si pensen. Desitjaria saber si hi ha cucs en un altra sistema solar, si hi ha insectes, si hi ha vida ni que sigui microbiològica. Viatjaria de gust a un altre sistema solar només per a veure els cucs que allà han evolucionat. I se'm posaria la pell de gallina en tenir-los a prop.

És una mica com allò de la pel·lícula de Frank Capra “Mr Deeds goes to town” en un moment de la qual algú li pregunta al protagonista: “¿per què vols anar a veure la tomba de Jefferson si només hi ha ossos, pols, i una llosa que ho tapa tot?" I ell, tot seriós, respon que no hi ha només això; que a la tomba, hi ha la identitat d'un gran home, d'un idealista, d'un mite, i que necessita ser a prop del punt més proper al mite que resta en aquest planeta. Tampoc no sé si ho diu ben bé així, però recordo que la primera vegada que vaig veure la pel·lícula, amb nou o deu anys, vaig comprendre perfectament el sentit de les paraules de Mr Deeds. Tant se val que Thomas Jefferson estigués ple de misèries, que fos esclavista, que tingués fills amb les esclaves, etc. Thomas Jefferson tenia un altre rostre, el rostre del mite, l'idealisme que l'alçava per damunt de la seva realitat material. Les etiquetes "bo", "dolent", "monstre", "heroi", són mentides que els Homo sàpiens enganxem als individus per a facilitar el nostre odi, la nostra adulació, l'admiració o el menyspreu. Qualsevol ésser humà és molt més complex del que qualsevol descripció pugui dir d'ell o d'ella. No som fàcils. No som planers. No podem ser capturats pel llenguatge. Acceptar com a veritat allò que el llenguatge ens pot dir d'una persona, de qualsevol persona, és resignar-se a no conèixer-la.
Hi ha els qui s'omplen la boca d'acusacions contra la ciència i les matemàtiques, parlant de la seva fredor, de la seva incapacitat per comprendre l'humà. No s'adonen que el llenguatge està si fa no fa a la mateixa distància de la veritat, i que de vegades fins i tot desbarra amb la fantasia presa com a realitat. ¡Quants filòsofs han elucubrat, discutit, polemitzat, raonat sobre l'humà, sense arribar enlloc més que al sofisma, perquè han partit d'etiquetes, de convencionalismes falsos; perquè han fet servir per a raonar totxanes inventades pels Homo sàpiens, totxanes excessivament simples, mitificades, inexactes, allunyades de la realitat empírica!

I ara veig que tot això ha sorgit quan intentava dir que les pedres m'emocionen; m'he embolicat una mica, però ja va bé.


.

Tuesday, December 1, 2009

Pensaments sobre la bellesa

.

La bellesa és una realitat no tan subjectiva com sovint prediquem. És subjectiva en el sentit que cadascú valora o assaboreix uns certs estils (una determinada línia). És objectiva perquè implica la presència d'un ordre (ni que sigui un ordre de difícil determinació), una repetició, un senyal de consciència creadora; fins i tot, la bellesa que brolla de la natura de manera espontània, se'ns presenta com a bellesa perquè ens assenyala un ordre, un ordre comú entre ella i nosaltres. Quan percebem la bellesa, la percebem com a tal perquè entre ella i nosaltres hi descobrim una similitud, un lligam, una essència que d'alguna manera compartim.Els éssers conscients sabem, sense que ens ho hagin explicat, que som ordre, que la tendència a l'entropia que governa l'univers treballa en contra de nosaltres i que per això morirem. L'ordre ens permet sobreviure; vivim perquè som ordre; i al llarg dels milenis aquells que s'han sentit atrets per l'ordre han sobreviscut amb més facilitat que els que han estimat el caos. Heus aquí el nexe entre l'evolució de les espècies, la selecció natural, i la capacitat d'atorgar el valor “bellesa” a les formes.
.
.
.
.Fotografia presa aquest estiu a la població gaditana d'Arcos de la Frontera
.

Sunday, November 29, 2009

La llar. Pensaments sobre l'amor (VIII)

.

Necessitem un oasi, una llar, algun espai on estar-nos quan l'absència de l'amor ens geli.
Avui, un senyor, des de dins d'un cotxe, n'ha insultat un altre, que anava dins d'un altre cotxe; l'ha insultat amb els mots i amb l'expressió.
Els ulls de l'irat gairebé li sortien de les òrbites del crani; la seva expressió d'ira es barrejava amb una esperpèntic gest d'ofès, d'agredit, d'atacat, d'animal ferit, d'animal humiliat, d'animal que no es resigna a ser trepitjat i que per això està disposat a trepitjar a humiliar a ferir, a atacar, a ofendre.
L'home irat de dins del cotxe ha aparegut com un mico enfurismat, vermell de galtes, tremolós i a punt per mossegar, per destruir l'exemplar d'Homo sàpiens que segons el seu criteri havia comès alguna mena d'incorrecció en la circulació.
No hi ha hagut cap accident, ni un cop, gairebé ni un ensurt; només odi, només odi, només odi...
Quants milers de vegades ha passat això! Quan manca l'amor, manca la humanitat. La llar de la humanitat és un cor on hi abundi l'amor; l'amor de debò, no pas aquesta falsificació barata que pretén fer passar per amor allò que no és altra cosa que intercanvi d'interessos.
L'amor va més enllà de la lògica dels mamífers. L'amor és una força misteriosa present a l'univers vers la qual l'evolució es dirigeix de forma inconscient. En algun racó de la direcció evolutiva, l'amor hi és, esperant que algú hi arribi, que alguns hi arribin. L'amor és la meta de totes les interaccions de l'univers, a tots els universos. L'amor ens atrau perquè és el nostre enginyer; i igual com els fills s'assemblen als pares, nosaltres ens assemblem a l'amor, hi tendim, el necessitem. Ni que l'amor aparegui rere el mecanisme evolutiu de la selecció natural, com la consciència o la intel·ligència, si hi apareix és perquè abans, d'alguna manera, ja hi era.
Necessitem l'amor que només actua, que no espera, que no negocia; l'amor unilateral que només es necessita a si mateix i només s'espera a si mateix; que no actua a canvi de res ni a condició de res; que es té com a essència a ell mateix, i que no té por ni de la vida ni de la mort.
Necessitem una llar de foc dins d'una casa de parets de pedra; a fora les muntanyes i la neu, els flocs caient damunt les teules; sabent que, quan tot hagi passat, quan la tempesta dels crits, de l'ira, de l'orgull de mamífers s'hagi esvaït... només ens quedarà l'amor; sense que sigui necessari veure l'enemic mort, per adonar-nos que no era un enemic.
Cal esborrar la falsa etiqueta que el nostre inconscient ens ha manat posar damunt de cadascuna de les persones que ens envolten; etiqueta reductora, simplificadora, que ens aplana el camí de l'odi, de l'adulació, de l'adoració, o del rebuig; etiqueta que elimina la profunda complexitat humana, capaç del més alt i del més baix, i profundament necessitada d'amor. Només així restarem a la llar, i a redós de la tempesta.

..

Friday, November 27, 2009

Preocupacions vers la direcció de l'educació contemporània. Anàlisi de les causes de l'anomenat fracàs escolar III

.

Em preocupa que el camí dels aprenents sigui massa pla. Sense pedres, sense pujades, sense un xic de foscor, sense mal temps... És difícil, i poc probable, que, sense la presència de dificultats naturals o simulades, aprenguin a caminar. La vida, ens agradi o no, és, la majoria de vegades, caminar enmig de pedres, remuntar pujades, avançar dins la foscor, i fer via amb mal temps... I malgrat totes aquestes dificultats, caldrà caminar.

Em preocupa que s'eduqui els infants enmig de cotofluixos, per abocar-los després a una societat salvatge on els llançaran rocs.

Em preocupa que se'ls transmeti, ja des de ben petits i mitjançant una pedagogia tova, la falsa idea que es pot créixer, que es pot progressar, sense patir una mica, sense exigir-se a un mateix una disciplina i un esforç que a cops ha d'arribar al cansament feixuc.

Em preocupa l'obsessió d'alguns pares i d'alguns educadors pels resultats acadèmics, i la poca preocupació d'alguns pares i d'alguns educadors pels aprenentatges. S'entronitzen les qualificacions i es valora poc l'aprenentatge, que de vegades no queda reflectit enlloc més que a les connexions neuronals de qui aprèn. Suspendre alguna vegada pot significar un aprenentatge essencial, i el principi del camí per a no suspendre més i per a començar a créixer intel·lectualment. A l'educador no li ha de fer por suspendre els alumnes que necessitin aquest missatge. La por de l'educador a suspendre és el principi de la mediocritat educativa.

Em preocupa que es desaprofitin les immenses capacitats del cervell a les edats més tendres.

Em preocupa l'errada mentalitat d'alguns que diuen que l'escola no ha d'educar, que el que ha de fer és ensenyar. Cal assumir que un adult sempre ha de tenir el compromís d'educar un infant, a casa, a l'escola i al carrer.

Em preocupa que de les escoles hi puguin arribar a sortir persones atrofiades, desaprofitades, que viuran al vint per cent de les seves potencialitats creatives i intel·lectuals, perdent-se un munt d'oportunitats per a ser més felices i per a contribuir essencialment al progrés de la comunitat humana .

Em preocupa la baixa exigència del currículum, la poca inversió en factors humans, fet que genera aules massificades i en conseqüència un tractament excessivament impersonal per imperatius de la massificació.
Em preocupa l'obssessió pels mínims i la poca preocupació pel màxim que pot assumir cada individu.

Em preocupa que l'obsessió per l'escolarització "sí o sí" de tots els menors de setze anys (fins i tot dels que tenen qualitats per altres tasques humanes tan nobles com qualsevol altra) generi aules de vegades massa plenes de gent que no hi vol ser, que essent-hi s'avorreixen, que no aprofiten, que destrueixien l'aprenentatge dels altres i que aprenen a sobreviure sense fer res.

Em preocupen encara més temes (relacionats amb l'educació en general de Catalunya, d'Europa i del món), però un altre dia ja us els continuaré comentant.

Thursday, November 26, 2009

La dignitat de Catalunya

.

La dignitat de Catalunya és la dignitat de tots els pobles del món. Retallar, negar, esquinçar, pervertir, reduir, un estatut aprovat per la majoria absoluta del parlament de Catalunya, és senzillament menysprear la dignitat de Catalunya com a poble, és negar-li el tracte de poble; i de cap manera no s'ha de tolerar.
Si la constitució espanyola del 1978, nascuda d'un pacte amb el règim postfranquista, no accepta la voluntat del poble de Catalunya, podrà voler dir dues coses: o bé que la constitució no és vàlida per a vertebrar l'Espanya plural d'avui, o bé que Catalunya no pot sobreviure dins d'Espanya. O es canvia la constitució, o toca anar-se'n. Un “no” de la constitució a l'estatut escollit pel poble de Catalunya implicaria la fi de l'Espanya plural i la impossibilitat que Catalunya sigui tractada amb dignitat dins de l'Estat Espanyol. Em pregunto si d'aquí a uns dia em tocarà escriure des d'aquest blog un “Adéu Espanya”.
.

Wednesday, November 25, 2009

De ple dins la tercera tirania

.



De primeres, la tirania de les armes, el poder militar dels grans imperis de fa dos o tres mil anys.
Després la tirania del pensament monolític religiós; la imposició de la moral i de la doctrina; la justificació de tot, fonamentant-se en la imposició de la fe i del que se'n deriva.
Avui, la tirania del diner, que compra creences i armes, que aixeca democràcies i les dirigeix per on li convé, que silencia o menysprea el crit dels oprimits, que estableix la importància de les persones en funció de la seva rendibilitat econòmica, de la seva utilitat.
Sembla difícil deslliurar-se'n, perquè ho enverina tot, ho compra tot: l'educació, la ciència, la política, la llibertat... El cas és que allò mateix que posseeix la força per derrotar la tirania de les finances, acaba enverinat pel mateix diner. L'individu creador i lliure no aconsegueix vèncer el llast d’una massa inculta, apàtica, calmada pels petits i addictius plaers que el diner regala. La comunitat dels Homo sàpiens camina cap al govern de la mediocritat; i enllà de la mediocritat, l'extinció o la involució.
P.D. Involució és un concepte fictici, antropocèntric, subjectiu, que es refereix a la pèrdua de les capacitats intel·lectuals, artístiques i conscients, vers les quals fa l’efecte que ha caminat l’evolució del gènere Homo al llarg dels últims sis milions d'anys.
.

Thursday, November 19, 2009

Simis versus Homo sàpiens.

.


El 8 de novembre, El País, en el seu suplement dominical, publicava un apassionant reportatge sobre els simis, realitzat per Luis Miguel Ariza, amb fotografies de George Mead Moore.
No és pas que digués res que no se sàpiga; però sempre és apassionant recordar-ho i reflexionar sobre la inquietant (per alguns) similitud entre els simis i els humans (si fos per mi diria més aviat, “ similitud entre nosaltres i els altres simis”).

El fet és que per molts palaus reials que hi hagi al món; per moltes princeses, ducs, presidents, alcaldes, dentistes o pilots que hi hagi; per moltes “fiestas de puestas de largo”, per molt que trepitgem el Liceu o el Palau, i encara que molts no ho acceptin, som una espècie més de simis. Ho neguem, o ho considerem una exageració, exclusivament per una visió antropocèntrica de la natura; visió que ens distorsiona l'autèntica realitat.

La tecnologia, la ciència, la lògica, allò que suposem que ens fa superiors als simis, és només una característica pròpia de l'homo sàpiens; la resta de micos en tenen d'altres, de característiques, per les quals ells podrien considerar-se superiors, i tal vegada sigui així. Per nosaltres la intel·ligència és el més important; més, inclús, que la supervivència; és el nostre tret identitari, el que ens fa superiors a la resta d'espècies; ho creiem, jo mateix ho crec amb totes les meves forces: la intel·ligència, la capacitat d'estimar, de posar el bé d'algú altre com a fita de les nostres accions. Però... creiem això perquè realment aquestes qualitats són superiors? O senzillament perquè són l'essència de la nostra identitat?

La pregunta és molesta. La resposta la cridem amb força. Però malgrat la nostra convicció la pregunta continua sent molesta. No ens ha de fer por la pregunta, perquè la veritat ha permès l'existència, i existir és bo. No tinguem por de la veritat.


Tornant al tema amb què he començat, haig de dir que l'article del qual parlo explica coses com que les femelles ximpanzé copulen només quan estan en zel, però que de vegades fan excepcions quan algun mascle caça per a elles i els ofereix carn. En aquest casos, elles els permeten la còpula fora de l'època de zel, i recorden, mesos després quan arriba el zel, el detall del mascle en qüestió, oferint-se generosament fins al punt d'arribar a més de vint còpules. Aquest fet és considerat pels científics com una mena de contracte matrimonial, mitjançant el qual es consolida una unió, en la qual la femella aconsegueix recursos i el mascle la possibilitat d'escampar la llavor. Aquest contracte implica la capacitat de recordar els tractes i de mantenir compromisos.

També se'ns explica que els ximpanzés són molt xenòfobs; que són amables amb els éssers del seu grup, de la seva comunitat, però que poden arribar a violències injustificades quan es topen amb individus de grups que no són el seu, engegant guerres que tenen finals tràgics. En general ens parlen dels ximpanzés com d'éssers que lluiten pel poder, que gaudeixen del sexe, que cerquen seguretat i afecte, que maten pel seu territori, i que valoren la confiança i la cooperació. La nostra psicologia funciona igual.
Tot seguit ens expliquen el cas del goril·la Koko, educat per la psicòloga Penny Patterson, que a l'actualitat és capaç de fer servir més de mil paraules. Entre d'altres missatges és capaç de dir (mitjançant signes amb les mans) “sóc un bon goril·la” “estic trist” “necessito ajuda”. És capaç també de pintar un ocell, de comprendre l'anglès, i d'inventar mots nous establint relacions lògiques amb d'altres mots que ja coneix.
En resum, no diu res que no se sàpiga; si més no jo ja ho sabia. En una ocasió vaig poder veure un reportatge sobre Koko, experimentant la sensació que aquell ésser era una persona, que tenia una intel·ligència superior, i per descomptat consciència, i un munt de qualitats que l'antropocèntric Homo sàpiens al llarg de la història ha suposat exclusives de la seva espècie.

Voldria també advertir, tornant a pensar en la reflexió i la pregunta molesta del principi del post, que crec amb tota la fermesa de la qual sóc capaç que la capacitat de raonar, de fer servir la lògica, és superior a la incapacitat de fer-ho. Podria ara preguntar-me les raons per les quals penso això, i plantejar-me la possibilitat que fossin raons xovinistes o antropocèntriques, però no ho crec, perquè sé que a l'univers hi ha més éssers amb la capacitat de raonar: al nostre planeta, a un nivell més feble que el nostre, els nostres germans anomenats simis; i amb tota seguretat, en uns quants racons d'aquest univers i dels altres, un feix d'espècies són superiors a la matèria inconscient, perquè saben que existeixen i perquè són capaces de fer servir la lògica i d'arribar a l'empatia.
Si voleu llegir el reportatge:
.

.

Wednesday, November 18, 2009

Lliçó sobre la felicitat per a adolescents.

.



1.- FELICITAT: Estat mental de tranquil·litat, alegria asserenada, satisfacció existencial, que té una estabilitat i que no desapareix encara que es travessin moments de patiment. Entenem per satisfacció existencial, el fet de sentir-se satisfet d'existir.


2.- Elements semblants a la felicitat, però que no ho són:
Plaer: És una sensació agradable, que pot de ser de gran intensitat, de caire físic i/o psicològic.
Eufòria: Alegria intensa, d'elevada intensitat, que dura poc, i que sovint provoca un afebliment del seny o de la objectivitat de la ment.
Benestar material: sensació agradable provocada pel fet de tenir totes les necessitats materials cobertes.

Aquests tres elements anteriors, tot i no ser felicitat, poden ser perfectament positius, sempre que el moment i les circumnstàncies en què esdevinguin siguin les adequades.


3.- Realitats o estats que originen, o ajuden, a l'existència de la felicitat.

Assaborir i valorar el que es té en cada moment; el que es viu ara i aquí. La felicitat és un estat del present.

La felicitat depèn de l'actitud interior personal (la que sovint no es veu de primeres): viure en harmonia amb la sinceritat en tots els aspectes de la vida, ser optimista, tenir la intenció de fer les coses de la manera correcte en benefici del bé comú, tenir la intenció de millorar cada dia una mica més humanament, etc.

Quan perseguim una papallona, la majoria de les vegades no aconseguim caçar-la. Si, esgotats, ens asseiem a descansar, ella sola es posarà sobre el nostre cap. És a dir no ens podem obsessionar en aconseguir la felicitat per damunt de tot, ella sola sorgirà de manera espontànea si tenim l'actitud adequada, si ens dediquem a lluitar per aconseguir la felicitat dels que ens envolten.

La felicitat no és un viatge a Cancún; és un passeig per la rambla del nostre poble.

La felicitat no s'aconsegueix quan aconseguim allò que desitgem ( amb això s'aconsegueix eufòria o plaer i dura relativament poc) sinó quan la trobem en allò que ja tenim. No obstant això, tot té els seus límits, i cal tenir un mínim de benestar material per a poder desenvolupar una vida humana i poder-nos plantejar la idea de la felicitat. Aquest mínim, però, està molt per sota del que la majoria de la gent acostuma a pensar. Per ser feliç cal molt poc.


.

Sunday, November 15, 2009

Visita a les Esglésies de Sant Pere, i agraïment als meus avantpassats identificats.

.




Va bé, un diumenge al matí, acostar-se a les Esglésies de Sant Pere, el conjunt arqueològic i monumental, amb restes de fins al segle V D.C.
Si hi ve gent de fora, de vegades fins i tot de manera expressa des d'altres països, seria una incoherència que els qui som de Terrassa no vinguéssim alguna vegada a visitar aquest lloc amb ulls d'historiadors, de turistes o de científics. Jo, a més, hi vinc com aquell qui va a visitar la tomba dels seus avantpassats, per la raó que ara mateix us explico.

Als voltants de 1710, Joan Jofresa i Francesca Bosch es van casar a les Esglésies de Sant Pere.
El 10 de gener de 1741, Jaume Jofresa, fill del Joan i de la Francesca, es va casar a l'edat de 29 anys amb Francesca Moragas a l'església de Sant Pere.
El 25 de novembre de 1786, en Pau Jofresa, fill d'en Jaume i de la Francesca Moragas, es va casar a l'església de Sant Pere amb l'Elisabeth Arnella.
El 22 de novembre de 1813, en Salvador Jofresa Arnella, fill d'en Pau i de l'Elisabeth, es va casar a l'església de Sant Pere amb la Paula Dalmau.
El 14 de juny de 1843, Quirze Jofresa Dalmau, fill d'en Salvador i de la Paula, es va casar amb Antònia Flotats, a l'església de Sant Pere.
El 7 de març de 1874, Josep Jofresa Flotats, fill d'en Quirze i de l'Antònia, es va casar amb Francesca Clavell a l'església de Sant Pere.
A partir d'aquí, bo i ser més recent, em manquen llocs i dates, però us puc dir que:
En Joan Jofresa Clavell, fill d'en Josep i la Francesca, es va casar amb l'Antonia Vilatersana, a Terrassa, entre el 1907 i el 1910.
L'Irene Jofresa Vilatersana, filla d'en Joan i de l'Antònia, es va casar amb Salvador Soler Anglada, al 1940, a Terrassa.
En Jeremies Soler Jofresa, fill de la Irene i d'en Salvador, es va casar a l'església del Sant Esperit de Terrassa, el 27 d'abril de 1967, amb Maria Carme Giménez.
I que jo, Jeremias Soler Giménez, per trencar la tradició de segles, em vaig casar el 4 d'agost de 2001 a la Basílica de Santa Maria de Donòstia (Guipúscoa), la mateixa que surt a Les veus del Pàmano, on es va casar l'Elisenda.
I ves a saber on es casaran els meus fills.
Sigui com sigui, manifesto la meva veneració, respecte i amor, als meus avantpassats, casats molts d'ells a Sant Pere, sense l'amor dels quals no existiríem ni els meus fills ni jo. Joan i Teresa (rebesavis dels meus rebesavis), Pau i Elisabet (besavis dels meus rebesavis), Salvador i Paula (besavis dels meus besavis), Quirze i Antònia (avis dels meus besavis), Josep i Francesca (rebesavis), Joan i Antònia (besavis), Irene i Salvador (avis), Jeremies i Carme (pares). A tots vosaltres, gràcies! I a tots els altres ancestres que no he pogut encara descobrir, inclosos els que vau venir d'Àfrica fa quaranta-mil anys, gràcies també!
.

Friday, November 13, 2009

Sobre traductors i parlaments.

.


Hi ha temes viscerals, arrelats al més profund del cor, que no accepten grisors, que exigeixen blancs o negres. Hi ha dogmes a una banda i a l'altra: “Això és així, i punt; és ben clar, és evident, qui no ho vegi com jo és que no vol entendre!” Posicions enfrontades i viscerals per un afer que rasca ran de cor, bo i que es vesteixi de raó i de raons. Hi ha molta por. Por a desaparèixer. En realitat desapareixeria la llengua, no les persones; però considerem que si la llengua desapareix, desapareixem nosaltres, deixem d'existir. Exagerem, però en certa manera és lògic que ho fem, perquè estem defensant la nostra identitat cultural, i això és un instint natural, una pulsió que la nostra raó no troba vergonyosa, segurament perquè no ho és. Afortunadament, si algun dia esdevé la tragèdia de la mort del català, i ho poguéssim veure per un forat, descobriríem persones si fa no fa tan felices com ara: anirien al cinema, estudiarien, agafarien càncers i es moririen, follarien, s'estimarien, s'enganyarien, neixerien i es moririen; la vida seria essencialment idèntica. El català seria una llengua d'estudi a les universitats, i això seria trist per nosaltres. Vist des de la nostra perspectiva resultaria una tragèdia cultural, similar a la desaparició del dàlmata, i a d'altres llengües que fa poc que han mort. Però vist des de la visió de la gent del futur, no arribaria a ser una tragèdia, seria només trist. I si mirem més enllà cap al futur, en un món amb només tres o quatre llengües, no arribaria a ser ni trist; i és trist que no arribés a ser ni trist.
No sé perquè escric tot això. Per encendre més els ànims? Per polaritzar les opinions? Per fer amics?
Jo tinc la meva opinió; crec que hi ha d'haver traductors al parlament; no deixa de ser una manera de donar feina a una gent que bé han de treballar i de menjar; i per descomptat, és una manera de defensar el fet que al parlament de Catalunya només es parli català. Però malgrat que jo pensi això, tinc amics que s'esgarrifen pel que ells consideran una “presa de pèl” una “despesa inútil” un... (i s'esgarrifen amb el mateix èmfasi amb el qual d'altres s'esgarrifen pel contrari). I aquests amics meus ho diuen convençuts. I no són mala gent. I no són rucs, ni els manquen estudis, tenen carreres universitàries. Deu ser que el tema és una qüestió d'opinions, vull dir que és opinable, vull dir que no és tan senzill, ni tan clar... o bé que, si ho és, si és que és clar, ho és per a les persones que ho veuen clar, per a les que estem convençudes que és normal que hi hagi traductors, i per a les que ho consideren una barbaritat, tots dos sectors ho veuen clar, potser sí que és clar.
Jo ja he dit què en penso; però continuo mirant el meu puntet blau que s'allunya i deixo de tenir por.
.