Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, January 31, 2009

Estrany pensament elaborat a partir de l'observació de l'estat de la meva pròpia ment quan dormo.

.


Permeteu-me compartir amb vosaltres una idea que he elaborat a partir de l'observació de la meva pròpia ment quan estic dormint (especialment en els estadis en què estic mig adormit mig despert, passa com amb els cràters de la lluna que és quan es veuen millor).


"Els pensaments (les idees) tant les elaborades per la part conscient de la ment com les elaborades per la part inconscient, estan fets de codis. El llenguatge d'aquests codis es podria anomenar "sistema operatiu del cervell". És a dir cada idea pot estar produïda per la combinació d'un grupet de pensaments essencials més simples, que l'un al costat de l'altre formen la idea. Així per exemple la idea "arbre" en un moment donat pot estar formada per les idees més simples: "por"+"fred"+"llum". Encara que cadascuna d'aquestes tres idees per separat tinguin un significat concret que no té res a veure amb "arbre", les tres, quan van juntes, formen el pensament "arbre". Les idees més simples, per la seva banda, tindrien una equivalència directa amb codis del llenguatge màquina del cervell. Cada idea simple hauria estat associada a un codi en els primers instants de l'existència; i aquest codi és de natura elèctrica."
.

Friday, January 30, 2009

Caminem cap a una hecatombe

.


Article que em van publicar al Diari de Terrassa al 2004 (una mica ampliat). Ara podria dir allò de: "Ja us ho vaig avisar..:" referit a la crisi econòmica actual. Però no puc, perquè la crisi que pronostico no és pas la que patim ara; és una crisi molt més gruixuda que canviarà la manera d'entendre la producció, i probablement la manera de viure.


"A l’estat espanyol, cada dues persones tenim un cotxe; si aquesta proporció es repetís a la Xina, tots els cotxes xinesos estarien deturats a les carreteres, no podrien circular; si la proporció fos la mateixa a tot el món, l’aire de la Terra seria irrespirable, i la vida, tal i com la coneixem, no seria possible. Ens comprem cotxes per arribar més lluny, però mica en mica ens adonem que tenir cotxe implica no poder-lo fer servir per manca d’espai a les carreteres. Com més lluny arribem, més embrutem.

El mateix podríem dir d’un munt de productes industrials. Estem molt per damunt de la producció que és sostenible d’una manera igualitària per a tota la humanitat. Si la industrialització estigués estesa de manera igualitària per tota la terra (mantenint les exigències de consum i creixement actuals), no hi hauria prou compradors per a fer-la rendible, i, a més a més, l'atmosfera no suportaria la contaminació. D’altra banda el creixement econòmic, l’increment de la producció industrial any rere any, es considera una exigència irrenunciable, si no és que es vol entrar en una crisi. Hi ha plantes de producció que han tancat, no pas perquè produeixen menys, sinó perquè no incrementen la producció amb prou rauxa. El creixement s'ha convertit en una exigència de la competitivitat. No resulta gaire complicat deduir de tot això que el sistema productiu industrial, entès amb les característiques amb les quals el coneixem avui dia, evoluciona cap a una contradicció, i que, per tant, no té cap mena de futur.


Si no canvia l’organització econòmica de la producció, entrarem, d’aquí a no gaires anys, en una catarsi. La indústria és una orgia de fabricació de productes on l’únic interès és el diner, la conveniència o no del producte és un afer secundari a ulls dels fabricants. A banda del problema del col·lapse, i de la contaminació ambiental, la producció industrial, estesa a nivell mundial, provocaria l’esgotament dels recursos naturals, alguns d’ells necessaris per a la supervivència humana. El creixement econòmic, pel qual amb tanta obsessió es preocupen els governants dels diferents països del primer món, s’ha de deturar. Si no es detura d’una manera planificada, es deturarà quan s’arribi a la catarsi.

Si la espècie humana vol sobreviure, haurà de renunciar a la fabricació de béns industrials massius. No podem seguir produint al mateix ritme; no podem seguir produint industrialment d’una manera generalitzada.

A més dels problemes objectius i mesurables que provoca la indústria, no hem de deixar de banda la desnaturalització a la qual es sotmet la vida humana. La ment humana està enfarfegada pel fet de posseir tants bens. Estem saturats de possessions materials, tenim molt més d’allò que ens cal, i això ens encadena i ens atrofia. Tot allò que ens sobra ens roba llibertat, ens destrueix sensibilitat envers l’essencial de la vida, ens cega envers el sofriment aliè, ens encomana una neurosi malaltissa de recerca de més possessions, ens fa veure com a necessaris productes que no ho són, ens allunya de la natura, del nostre origen i de la nostra identitat com a éssers humans fills de la Terra.

A mesura que l’economia creix, creix el seu poder i s’accelera l’esclavatge de la persona humana subjugada al diner. La llibertat absoluta de l’economia fa minvar la llibertat de l’individu humà, i posa en perill la identitat d’un munt de pobles de la Terra. Adorem els diners i esclafem la persona, la cultura, la natura. Els poders públics haurien de dominar el poder diner, haurien de controlar-lo per tal que estigués subjecte a les necessitats dels éssers humans i al dret dels pobles a existir; hem d’evitar que siguin els diners els qui amb dissimulació escolleixin qui mana i qui estableix les normes. La llibertat absoluta del diner legalitza la llei del més fort en una selva on l’única energia és la de l’economia. Una societat civilitzada no pot permetre l’establiment de la llei del més fort. La llibertat o és del diner o és de la persona, ambdues coses a l’hora són impossibles. Hem arribat a ser esclaus de les nostres possessions; hem dibuixat l’estètica, la moral, la justícia, l’art, en funció de l’adoració al capital, a la propietat privada, i a la necessitat de tenir cada vegada més. Ja no sabem viure sense un munt d’objectes innecessaris, això fa que tot l’esforç econòmic se centri en la producció de banalitats, i que la vacuna de la malària no s’arribi a fabricar perquè qui la necessita no té diners per a pagar-la. El paisatge es destrueix sense escrúpols, sense dolor ni lamentacions. La bellesa del cos humà nu s’oculta malaltissament darrere d’un producte de consum amb el qual sovint es manipula la ment i les emocions de la gent més jove: marques, aparença, modes... L’estètica oficial dels poders comercials, a voltes, genera obsessions patològiques envers la imatge i el físic. L’estat natural de l’ésser humà es considera ridícul, i les arrels es perden. Creixem com un virus, com un bacteri que vist des de l’espai ennegreix les antigues verdors de la Terra. Si algun ésser superior, en un món infinitament més gran, observés el nostre planeta, com una bombolla, a través d’un microscopi, en diagnosticaria una estranya malaltia, tal vegada mortal. El model de món urbà amb esquitxos de verd, cap al qual caminem, és un model nociu. Cal un món natural i salvatge, amb esquitxos urbans esporàdics. L’urbanisme s’ha de construir respectant l’aspecte i les característiques originals del paisatge. L’única economia sostenible és la d’una producció industrial limitada als productes que cobreixin les necessitats bàsiques. Una producció que ha de ser vigilada pel poder polític, representant del poble, on els guanys dels propietaris no puguin ser il·limitats, perquè la producció tampoc no ho pugui ser. Hem de superar la societat industrial de la manera com avui està organitzada. La indústria ha d’estar controlada pels governs d’una manera equitativa a tot el planeta. El consum cal, però ha de ser millor; només tenim dret a consumir productes necessaris i ecològics. Hem de substituir la organització del món en estats, per la d’un planeta, amb un sol estat format per totes les nacions en llibertat. Això, a més, exigeix que canviem d’hàbits. Cal que tinguem menys possessions, tal vegada més cares, però de millor qualitat. Hem de prescindir d’allò que realment no necessitem, i si finalment optem per no prescindir-ne, hem de preferir els bens artesanals. Potser més cars, però més bons i més reutilitzables. Cal redescobrir el que és necessari i el que no ho és. Cal posar els anhels vitals en els elements de gaudi naturals que no requereixen una elaboració industrial i que no valen diners. L'únic luxe ha de ser la societat del benestar: escola i medicina gratuïtes, pensions (que no caldria que fossin elevades, perquè hi hauria menys consum) tot això sortiria dels diners que avui amuntega el capital privat, i que en una societat sostenible no podrien ser tants. L'absència d'estats permetria abandonar la sangria de la despesa en armament. Hi ha prou riquesa perquè tot això pugui eixir, sempre que siguem capaços de viure sense posar la nostra felicitat en l'ambició material. Cal una transformació humana interior, un canvi de prioritats, un salt evolutiu. Si aquest salt evolutiu no es realitza voluntàriament mitjançant l’educació de les futures generacions, la natura s’encarregarà de fer-ho. La selecció natural no s’ha deturat per a l’Homo Sapiens com alguns antropòlegs han afirmat, caient en un terrible antropocentrisme. La selecció natural puneix les espècies que s’allunyen de les maneres de viure naturalment estables. L’extinció és un mecanisme evolutiu. Només sobreviuran les civilitzacions que valorin la importància del seu entorn i que posseeixin un nivell d’empatia i d'intel·ligència suficients per evitar les guerres i el col·lapse ecològic. La consciència humana s’ha de dirigir harmoniosament cap a estils de vida i nivells de producció respectuosos amb la fina bombolla d’aire on vivim, amb la mar, la terra i els boscos. Hem de deturar el ritme de producció. O ho fem ara o els nostres fills en pagaran les conseqüències. Deixem de consumir, acabem amb aquesta orgia."


.


Val a dir que d'aquest article fa quatre anys, i que ara torno a estar en una fase en què no crec que pugui subsistir la societat del benestar sense industria. Però continuo creient que la producció industrial ha de canviar d'objectius i que ha de ser completament ecològica i dedicar-se exclusivament a productes necessaris i positius. La industria s'ha d'assemblar més a l'artesania en el sentit de produir menys, produir millor, produir més car; i el seu objectiu no ha de ser l'enriquiment privat, sinó el benefici global de la societat. Els poders dels estats haurien de vetllar de manera organitzada a nivell internacional perquè fos així.


.

Thursday, January 29, 2009

"Australia" de Baz Luhrmann

.



El continent australià mereix una pel·lícula millor; o en tot cas més autèntica. El que vull dir amb això és que la pel·lícula “Austràlia”, del director Baz Luhrmann, té molt d'americana i molt poc d'australiana. Potser el meu problema és que la comparo amb “Walkabout”, una pel·lícula dels anys setanta de Nicolas Roeg (que a mi em sembla una obra mestra) en la qual es poden arribar a escoltar els sons del desert: el vent, els insectes, el silenci, els petits detalls que dibuixen el pas d'un temps lent i intens... sense bandes sonores caramel·litzades que disposin a la llàgrima fàcil o a dulcificar el que és esquerp i el que ha de continuar sent esquerp per a ser autèntic i noble. Austràlia és silenci i desert, i els imitadors de Hollywood l'han convertit en una mena de culebró sentimentaloide amb el rerefons d'una simfònica amb traços de Judy Garland. La pel·lícula “Austràlia” és una falsificació de l'Austràlia autèntica. ¿On s'ha vist que els joves se'n vagin a fer el “walkabout” amb pantalons de quadrets fins als genolls? ¿Per què els borratxos han de ser bonatxons i simpaticots? ¿Per què el nen protagonista és el més guapo, i els altres nens de la missió tenen rostres més vulgars i comuns? ¿Per què els dolents són tan dolents? ¿Per què els bons són tan bons? “Austràlia és una pel·lícula que es podria haver fet perfectament en dibuixos animats i passaria com a pel·lícula infantil, amb un argument perfectament previsible; endevines el que passarà a continuació, i com que ho endevines t'avorreix. La nuesa dels protagonistes (que seria lògica en moltes de les situacions) és absolutament inexistent (a excepció de l'escena final de l'avi del nen) aconseguint un efecte d'artificiositat que a mi personalment m'embafa.
Tornant a la meva pel·lícula de referència “Walkabout” amb la qual he gosat comparar aquest producte consumista que han anomenat “Austràlia”, voldria explicar l'anècdota d'una retallada. “Walkabout”, en la seva versió inicial australiana, tenia una bonior d'escenes bellíssimes de nuesa. Quan la pel·lícula va viatjar als Estats Units, la van estisorar, convertint-la en una mena de producte Disney profundament menystingut. Els americans (en general) creuen que el cos humà despullat és pervers; sobretot si els qui mostren el cos són menors d'edat. Aquest tic explica una mica tota l'artificiositat de les seves produccions artístiques; la nuesa és acceptada dins del mercat de la pornografia pels diners que genera, i és en canvi profundament fustigada quan algú gosa mostrar-la com a realitat natural, artística, humana, innocent...
De la pel·lícula “Austràlia” puc afegir que es tracta d'una imitació dolenta del cinema clàssic, amb l'objectiu mal dissimulat d'exhibir les seves estrelles: Nicole Kidman i Hugh Jackman; amb un guió que és una imitació dolenta del Hollywood dels cinquanta... i bé ja paro, que m'he quedat bastant descansat.


Altres enllaços:


Walkabout (fitxa tècnica)


Walkabout (Fragment)


.

Monday, January 26, 2009

QUÈ. El musical.

.



El musical. La consciència. La sensualitat. La reflexió. La por. L'esperança. La hipocresia. L'idealisme. El “Moja”. La Susanna. L'Enric. El Josep. I podria continuar... És difícil opinar sobre un musical que reflecteix una realitat que he viscut; que em reflecteix a mi, un bri, en la figura del Josep (només un bri, insisteixo); que reflecteix tantes persones que he estimat i que han passat per la meva vida; qui sap on són; alguns, intueixo que morts, d'altres a la presó, molts hauran refet la vida, fins que l'atzar, el fat, o el que sigui, la torni a desfer, perquè a tots se'ns desfarà algun dia la vida, i qui més qui menys rebrem cops que ens desmanegaran una estona. He conegut un “Moja” que també es deia “Moja”, que era coix i que anava amb crosses. He conegut una Susanna, que es deia... bé... no ho diré, no fos cas que em llegís. He conegut uns quants Enrics. Han passat. Ja no els tinc a prop. Em pregunto que queda de mi en ells; tinc molt clar que queda d'ells en mi. En vindran de nous. La vida és una fàbrica d'éssers que pateixen per culpa d'uns altres éssers. I que després vingui algú a dir-nos que quan s'acabi la vida ens castigaran. A mi m'han portat aquí (privilegiat perquè he estat estimat); però veig un munt de putades fruit de l'atzar o de les decisions alienes. ¿Quina ment recaragolada pot permetre que un nen pateixi la inconsciència dels seus progenitors? No t'enfadis, Déu; et tinc prou confiança per dir-te el que penso encara que no sigui agradable per tu. Saps prou bé que només ho faig per que giris els ulls envers les meves preguntes i tinguis clar que hi són; al capdavall entenc que no entenc prou, i les protestes d'un miserable com jo, no crec que t'ofenguin gaire. Si ets Déu, has de ser el Déu de la llibertat d'expressió; i la meva llibertat d'expressió et diu que no entenc com permets que pateixin criatures per culpa de la miserable actitud dels seus pares. Tu sabràs. Jo confio en tu. ¿Però què nassos faig jo pregant si estava comentant un musical? Un musical que vaig veure fa un parell de setmanes si no vaig errat (el temps vola). L'Ona Pla feia de Susanna i fou el personatge que més em va arribar, perquè ja he dit que he conegut molt de prop una Susanna real, i perquè l'actuació de l'Ona Pla m'ha semblat boníssima. Vaig escrivint “Ona Pla” aviam si es troba al google buscant-se a si mateixa i descobreix que m'ha agradat molt la seva actuació. L'altre personatge que em va arribar fou el “Moja” interpretat per un actor curiós i intueixo que carismàtic que crec que tenia un mot aixó com “momo” (escric de memòria). I el tercer personatge és el mestre, on m'hi veig jo (més fa uns quants anys que no pas ara, quan em dedicava a nois i noies com els del musical) estressat, implicat fins al moll dels ossos, il·lusionat, desbordat, amb la vida privada trontollant davant de tanta responsabilitat.
El musical té l'emprempta de l'Àngel Llatzer. Les cançons del Manu Guix arriben. N'hi ha una que m'encanta, del “Moja” tocant la guitarra.
Queden poques setmanes de musical. Afanyeu-vos. No us el perdeu!
.

Saturday, January 24, 2009

A favor de l'educació mixta.

.


.
A l'agost del 2004, davant d'una forta pressió integrista per a defensar les "excel·lències" de la separació de sexes a les escoles, vaig escriure un article que mai no hauria dit que fóra necessari d'escriure al segle que estem i després de tot el que s'ha vist i s'ha viscut. Però les ideologies són una mena de caragol que oscil·la de la dreta més dretana a l'esquerra més esquerrana, i viceversa, sense trobar un punt de seny que aconsegueixi l'estabilitat.

A continuació l'escrit que em van publicar al diari de Terrassa l'agost d'aquell any.




A favor de l'educació mixta



El president Bush, a l’any 2002, va anunciar que el seu govern fomentaria la creació d’escoles separades per sexes al sistema públic dels Estats Units; seguint la creença, fortament arrelada a determinats sectors educatius conservadors, que aquest sistema beneficia els resultats acadèmics de nois i noies. A l’any 1992, l’associació americana de dones universitàries (AAUW) va afirmar que les noies no rendien el suficient a les escoles mixtes perquè resultaven discriminades. Sis anys més tard, però, la mateixa associació va rectificar la seva proposta en adonar-se que a les escoles separades, el rendiment acadèmic tampoc no millorava. Cal anar molt en compte amb les estadístiques, perquè són l’instrument perfecte per a la manipulació demagògica en favor de conclusions favorables a grups de pressió ultraconservadors. A l’hora de sopesar el rendiment escolar cal tenir en compte les característiques socials i familiars dels grups de població que s’estudien, perquè aquestes característiques influeixen molt més en els resultats acadèmics que no pas la influència que pugui exercir-hi la separació o no separació per sexes.
Sigui com sigui, la millora del rendiment acadèmic no és un argument que pugui estar per damunt de valors com la igualtat, la no discriminació, la tolerància, l’aprenentatge de la pluralitat, el respecte a les diferències, i l’educació de la convivència entre els sexes. És més important aprendre a conviure en la diversitat que treure un punt més o un punt menys en les qualificacions. L’escola ha de ser molt més que una simple instrucció intel·lectual. El perjudici social que pot provocar el desconeixement entre els sexes no es pot minimitzar. És necessari que un nen pugui aprendre que pot arribar a ser company i amic d’una nena, i no només amant, pretendent, o en el més terrible dels casos posseidor. És necessari que descobreixi que la bellesa d’un rostre no és sinònim de perfecció de caràcter o de virtuts, que la bellesa de la nena tampoc no és un document que li atorgui al nen el dret i la propietat damunt la nena. És convenient que els nens i les nenes descobreixin que l’amistat no té fronteres, que la diferència sexual no ha de ser un element que violenti o allunyi les persones, que es pot treballar en condicions d’igualtat entre nens i nenes sense por ni tràngols. És necessari que els nens s’eduquin adonant-se que no hi ha tasques femenines i tasques masculines, que poden treballar en equip nens i nenes, i que perdre alguna vegada quan es competeix amb una nena no té res de vergonyós. Cal que alguna vegada els joves es trobin en situacions de conflicte o competició per motius sexuals, per tal d’aprendre a superar el problema i adonar-se de l’absurd de certes actituds. A viure s’aprèn vivint. Tot això requereix una coeducació des de la infantesa fins a l’edat adulta; evitant la filosofia de la separació, que és la filosofia de la por, la por que fa fugir de la realitat, en lloc d’ajudar a assumir-la. Evitar el conflicte a la infantesa i l’adolescència, mitjançant ambients de cotofluix, equival a no tenir superats aquests conflictes a l’edat adulta, equival a guardar en algun racó de l’inconscient una concepció de la diferència sexual que situa la masculinitat per damunt de la feminitat, que allunya l’home de la dona, i que engega el temor i la confusió en l’home quan les estructures mentals trenades durant la separació de sexes trontollen davant la imparable i sortosa progressió de la igualtat de drets entre els homes i les dones.
L’Assemblea General de les Nacions Unides, el 18 de Desembre de 1979, en la resolució 34/180, va ratificar la convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona. Aquesta convenció, en la seva part III, article 10, afirma que els estats que aproven la convenció adoptaran totes les mesures apropiades per tal d’eliminar la discriminació contra la dona, a fi d’assegurar-li la igualtat de drets amb l’home en l’esfera de la educació. A l’apartat c del mateix article parla de l’eliminació de tot concepte estereotipat dels papers masculí i femení en tots els nivells i en totes les formes d’ensenyament mitjançant l’estimul de l’educació mixta.
Separar a l’escola, és separar a la vida. L’educació ha de donar importància no tan sols als conceptes sinó a tots els aspectes de la vida de les persones, no només al que és avaluable i puntuable, sinó a tot el que influirà en la vida adulta. Davant la creixent onada de violència de gènere, cal dedicar tots els esforços a l’educació de la convivència entre els sexes, i no subordinar-ho a un èxit acadèmic d’importància discutible. Si posessim com a absolut educatiu la qualificació numèrica podríem arribar a justificar la separació per classes socials, per races, o pel fet de ser immigrants o no immigrants, tot afirmant que d’aquesta manera s’atendria millor als alumnes i les seves peculiaritats. És obvi que tal separació provocaria en un futur perjudicis socials insuperables.
Hem d’abandonar els estereotips sexuals que molts atribueixen a diferències biològiques, però que en realitat són rols assumits de vegades de manera inconscient durant l’educació; rols que beneficien els qui volen fer inamovible una tradició moltes vegades injusta i ofegadora, per tal de mantenir privilegis, creences establertes i morals imposades.


.

Friday, January 23, 2009

La Vajol. Mas Perxers. Turisme històric.

.

Un dia no gaire llunyà del 2006 ens vam atansar al Mas Perxers d’Agullana, on en Companys, en Xavier Benguerel, en Pompeu Fabra, i d’altres consellers i intel·lectuals catalans van passar la seva última nit a l’estat espanyol, abans de fugir a França per La Vajol. M’impressionen les paraules que algú li va sentir a dir a fabra en aquest mas: “me’n vaig a morir a França”

El Mas Perxers:

Image hosting by Photobucket


No ens hi vam poder acostar més, donat que és una propietat particular i a la carretera no hi havia espai per a deixar el cotxe. Val a dir que en l’època de la que parlo, el mas estava incautat als seus propietaris.

Image hosting by Photobucket

Recomano la novel·la “Els vençuts” de Xavier Benguerel (Edicions de 1984) i també “Exili i mort del President Companys” de Josep Benet (sapiens publicacions)

Després hem pujat fins al poble de La Vajol. Allà hi hem trobat nombrosos símbols republicans. Un poble deliciós:

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket

Finalment ens vam acostar fins al pas fronterer on els patriotes catalans van passar a França. En aquest lloc actualment hi ha un monument un xic descurat. La solitud del lloc impressionava:

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket
.

Thursday, January 22, 2009

L'enlluernant alçada del destí

.



I anem penjats, doncs au, ja fimbra el fil;
caminarem immòbils vers la nit.
Ara hi ha el foc, vital, i el fum és bell.
I l'ara és tot,
i res no és fora d'ell.

Mirem lligats, i cau, el dia anyil;
inventarem els somnis atordits,
imaginant que realment volem.
L'ara és un mot,
i els bes que mor és ell.

Brandem cofats, balmats de peus i pell,
joiosos que ens contemplin tan amunt.
Que fóra el món si el nostre ball no hi fós?
L'ara és el brot
del nostre orgull confós.

Se'n va la llum, marxem plegats al pou
del vent gelat, udols d'ocells nocturns,
un mar espès, entenebrit d'espai.
L'ara és el llot
més gèlid de l'esglai.

Tornarà el sol, el nen i el llarg camí
del fat enterc que ens penja allà on ell vol;
l'enlluernant alçada del destí.
L'ara és ignot
i sempre ens fa mentir.
Poema escrit per Jeremias Soler al web de www.relatsencatala.cat amb motiu de la proposta d'un repte poètic visual.
.

Wednesday, January 21, 2009

"Contact" (de Robert Zemeckis i basada en una novel·la de Carl Sagan)

.



Pensant en la pel·lícula “Contact” comentada a El País aquestes festes de Nadal, em pregunto qui fa les valoracions de les pel·lícules d'aquest diari? Llegeixo l'última frase del comentari que va dedicar (l'encarregat de fer-ho) a aquesta obra d'en Robert Zemeckis, basada en un best seller de Carl Sagan, i el crític o la crítica de cinema va gosar dir, sense cap rubor: “Tan entretinguda com buida” I jo, en llegir-ho, no puc evitar de sentir un buit al cor. Em pregunto si el senyor o senyora que anomena buida a aquesta pel·lícula entén un borrall de relativitat, d'estadística, d'astronomia, d'astronàutica, de psicologia, de filosofia, de física... Imagino que mai no ha sentit el vertigen que produeix la immensitat de l'univers, que mai no ha experimentat la més minsa inquietud pels éssers desconeguts que (més enllà de tota possibilitat de comunicació) senten i pensen en algun racó de l'univers. Si alguna vegada a la seva vida hagués pensat en tot això, fóra impossible que anomenés “buida” aquesta pel·lícula, que sens cap dubte és immensament rica en reflexions, en preguntes, en incògnites, en intuicions... ¿Però què pot dir un nen de tres anys si li acosten les obres de Shakespeare?
“Contact” recull la riquesa de l'actitud de Carl Sagan; una actitud d'humilitat enfront de l'univers, la seva infinitud, i el saber.
El coneixement científic és sempre provisional, i segueix un mètode. Els dogmes, per contra, es declaren absoluts i s'adquireixen sense mètode, per decisió d'un gurú dotat d'una suposada infal·libilitat divina. ¿En quina de les dues actituds hi ha supèrbia? ¿En quina hi ha humilitat? I se suposa que aquest debat, que és un dels molts que proposa la pel·lícula mitjançant un argument i una trama (que d'altra banda estan amarats de poesia i de sensibilitat) la converteix en una obra “buida” segons el o la “setciències” de El País. És clar que si aquest professional del periodisme escrit el que vol és parlar en el llenguatge de la massa; si el que pretén és posar-se al nivell de les audiències que devoren els programes del cor, els concursos de guirigalls, els experiments morbosos, la merda televisiva... aleshores no dic res. Entenc que qui només devora superficialitat, que qui només és capaç de veure realitats banals i grolleres, quan es miri “Contact” s'avorreixi molt, perquè només hi descobreixi “buidor”.
Fet i fet, agraeixo l'evidència que m'atroguen aquests crítics. Si a la pel·lícula “Contact” la troben “buida”, cada vegada que aquests mateixos crítics (o altres de similars) anomenin “buits” alguns dels meus poemes o relats, em sentiré profundament agraït; em preocuparia seriosament que a alguns d'ells els agradés alguna de les coses que escric; qualsevol desqualificació per la seva part la consideraré un bon símptoma.
Tornant a “Contact”, voldria afegir que pertany a un gènere poc conreat: el de la “Ciència Ficció científica o realista”, que és aquella ciència ficció que descriu fets que encara no han succeït, però que segueixen fidedignament la lògica de la ciència, i que són completament possibles. No és una Ciència Ficció que elucubra amb esdeveniments absolutament fantasiosos i impossibles, sinó que descriu unes situacions que entren dins la lògica del mètode científic i que especulen amb solidesa. Però és clar, insisteixo, pel periodista de torn, tot això és buit, foc d'encenalls, fum i prou.
I compte! Puc acceptar que algú digui que no li agrada la pel·lícula, que la troba lenta, avorrida, o massa filosòfica; o que superi la seva capacitat se suportar sensibilitats amb les quals no sintonitza; per gustos, els colors... Però no puc acceptar, sense protestar, que digui que és una pel·lícula buida, ni tan sols li acceptaré que digui que està mal feta.
Conec, a més, de ben a prop, uns quants centenars de persones pels qui Contact forma part de la seva llista de pel·lícules predilectes, i no la troben precisament “buida”.
.

Tuesday, January 20, 2009

Tamborrada a Donostia.

.



Els que hem viscut en aquesta ciutat som incapaços de veure i escoltar aquestes imatges sense que se'ns posi la pell de gallina. Ahir va ser nit grossa a Donostia. La vigília de Sant Sebastià. La tamborrada. Els cuiners. Els tambors. Les societats. És un dia ple de màgia difícil de descriure.
Avui és un dia gran a Donostia. Salut a tots els seus ciutadans i a tot Euskadi!

Si voleu cantar:

BAGERA...¡
GU ERE BAI¡
GU BETI POZEZ,
BETI ALAI

SEBASTIAN BAT BADA ZERUAN
DONOSTI(A) BAT BAKARRA MUNDUAN
(H)URA DA SANTUA
(E)TA (H)AU DA (H)ERRIA
(H)ORRA ZER DEN GURE DONOSTIA

(H)IRUTXULOKO
GAZTELUPEKO
JOXEMARITAR ZA(H)AR ETA GAZTE. (Berriz)

KALERIK KALE
DANBORRA JOAZ
UMORE ONA ZABALTZEN
(H)OR DI(H)OAZ
JOXE MARI¡

GAURTANDIK GERORA
PENAK ZOKORA
FESTARA¡
DANTZARA¡
DONOSTIARREI OI(H)U
EGITERA GATOZ
POZALDIZ
I(H)AUTERIAK DATOZ¡ (Berriz)

BAGERA...¡
GU ERE BAI¡
GU BETI POZEZ,
BETI ALAI




Monday, January 19, 2009

Ells tot sols ja s'espavilen.

.


-Papa... és meu... me l’he trobat! –el monstre petit fa veu de pito i m’abraça amb força.
-Fes-li un petó. Acarona-li el cap. Així. Sense por, que no fa res.
I el monstre gros agafa la mà del monstre petit i l’hi posa damunt del meu cap mentre tremolo immòbil de terror.
El monstre petit m’agafa les orelles amb força i esgaripo de dolor -. Mira papa, les orelles són tovetes. Si n’hi arrenco una, li tornarà a créixer?
-No ho facis, filla. Pensa que totes les bestioles de Déu tenen sentiments.
-Però potser li tornarà a sortir... –i el mala bèstia de monstre petit m’arrenca una orella i sagno com un porc.
-Nena, sigues responsable; que no ho veus que li has fet mal?
-Ja no ho faré més, papa. Ara el vaig a banyar. Puc?
-No és que puguis; és que ho has de fer. Ara és teu, i tu n’ets la mestressa; altrament dit, la responsable.
I l’animalot m’arrenca la roba; m’agafa amb les urpes i em submergeix dins d’una massa llefiscosa de color marró xocolata.
-No, nena, no –fa el monstre gros -. Aquests animals no es banyen dins dels seus excrements com fem nosaltres. Els agrada l’aigua.
-Ai... no ho sabia, papa.
M’agafa pels collons i em treu de la merda. Veig les estrelles. M’endinsa en una piscina d’aigua verdosa.
-Nena! –fa el monstre gros -, que l’estàs agafant pels testicles. No ho veus que està patint?
-Ai! –fa el monstre petit, tapant-se la boca amb una urpa i rient amb els ulls oberts com plats -. ¿Després li hauré de donar menjar?
-És clar, nena –fa el monstre gros -. Ratolins, sargantanes, ocells... Has de ser curosa i pensar en els aliments que habiten el seu entorn.
I el monstre petit m’entafora a la boca un pardal, amb plomes incloses, una rata de claveguera, la cua d’un gat, i el cadàver d’un rat penat que descobreix mort al carrer. Després em fa un petó.
-Va nena, de pressa, que hem de marxar –diu el monstre gros -. Però hauràs de deixar aquí l’animaló.
-És meu, papa. Me l’emporto.
-Estàs carregada de romanços. Deixa’l aquí, que segur que algú se’l trobarà i l’acollirà. I si no, creixerà salvatge... com la resta d’humans. Ells, tots sols, ja se saben espavilar!
Tot seguit pugen al plat volador i s’enlairen cap a les estrelles.
.

Saturday, January 17, 2009

Efluvis

.



El mar beslluma un blau bellugadís;
a voltes vira al verd, el sota és saur.
Un peix, un pop, un bri d'escuma, un vers,
declama una sirena a l'univers;
per tot, que és bell, que és gran,
que és nu, que és viu;
no res, no tinc, ni em cal, la noia riu,
cueja i es capbussa fins al niu,
dels mites, dels grifons, dels fugitius;
efluvis de l'aroma primitiu.
.

Friday, January 16, 2009

Post repetit

.


.
Ahir, sense adonar-me'n, vaig repetir un post; un article que ja havia penjat mesos enrere. Respectaré l'error, potser perquè sento l'article tan actual com llavors, i perquè el fet d'haver-lo repetit a més de voler dir que sóc força despistat, vol dir que forma part de la meva més íntima essència.



Salutacions!


.

Thursday, January 15, 2009

La mar entre els arbres.

.


¿Què passarà quan no pugui descobrir la mar entre els arbres? La mar com un monstre bell, d’un blau fosc i intents, solcat d’esquitxos blancs els dies de vent. ¿Què faré quan tot sigui encimentat i hagi de guaitar els vaixells entre torres que arriben a un cel opac i indefinit.? ¿Com explicaré al meu fill que un dia la costa de Catalunya fou un jardí natural de bellesa mística? ¿Com es pot transmetre amb paraules el foc íntim que desprèn la terra quan manté la seva emprempta original? L’obra de les nostres mans ens està abassegant la vida. El diner dirigeix els destins de les persones, de les nacions i de la Terra; no el podem aturar, hi ha massa milers d’individus que l’adoren i li són fidels per damunt de l’amor als seus descendents hereus del paisatge. Hi ha massa indiferents que s’acontenten amb guanyar-se el pa, i a voltes el cel, sense pensar gaire, sense contemplar. I quan la Terra sigui plena a vessar de xalets, d'urbanitzacions, de parcs d’oci, de centres comercials i sales multicinema, quan ja no n’hi càpiguen més... llavors què? Quan ens haguem venut la Terra... ¿què en farem dels diners? ¿On podrem viatjar si a tot arreu tot serà igual: gris, dur, artificiós? ¿Com podrem ser lliures, si per ser considerats ciutadans haurem de pagar? Si paguem ens estimaran, si no paguem serem uns criminals. ¿Quina mena d’amor serà aquest, i on serà la humanitat?

Miro als estels i no en veig cap d'altra, de Terra tan bonica; i em sembla que els meus peus no se subjecten bé, que el sòl és fonedís, que res no és com abans. A cops miro els meus avantpassats del paleolític, que dedicaven dues o tres hores cada dia a recollir fruits i a caçar animals, enmig d'un món sense tanques, sense límits, i envejo els seus trenta anys escadussers de vida intensa en una Terra que era seva sense títols de propietat. El món que veig, sovint, no és el meu món. Diuen que totes les grips passen perquè els virus es reprodueixen i esgoten els aliments del seu medi. Em pregunto: de totes les grips de consciències que en aquests moments estaran creixent a milers de racons de l'univers, silencioses, aïllades, sorpreses d'existir, ¿quantes d'elles sabran valorar la importància de mantenir el seu entorn natural i sobreviure?

La remor de la mar s’ofega amb el brogit dels motors d’explosió que embruten l’aigua i l’aire. La pluja, però, ens retorna la flaire d’una terra oblidada. Una nova humanitat creix amb el radar dels sentiments apagat, i el sol vermell com una taronja, en una posta que dibuixa al cel un quadre irrepetible, és ignorat. Les xarxes divideixen les antigues planúries de quan la Terra no es podia posseir. Els cotxes omplenen les carreteres i ja no hi caben, però s’han de vendre, sinó res no rutlla. Les carreteres de quitrà divideixen els antics jardins sagrats dels ibers. L’aigua dels camps de golf s’escampa damunt d’una herba solitària que no es pot trepitjar. L’aire s’escalfa, s’embruta, emmalalteix, i mirem cap a una altra banda per a no sofrir.

Les cales de l’Ametlla van morint, ja mai no seran com han estat els últims milers d’anys, i això passarà perquè uns quants senyors es puguin embutxacar uns bons milions i es pensin que d’aquesta manera beneficien la societat. La Costa Brava gemega, alguns diuen que ja és morta; d’altres seguim cercant racons misteriosos vora la mar hel·lènica on el temps no circuli; indrets protegits per sirenes que es neguen a tolerar l’escapçada de tanta vida.

El llom del paisatge es panseix, la nova humanitat que neix mai no coneixerà el medi on el seu ésser va evolucionar, sempre li mancara quelcom que no sabrà definir. Portem a la sang sed de natura; si aquesta sed no es sadolla, mai no s’arribarà a viure com un ésser humà; i si es sadolla, hom mai no es resignarà a deixar morir, sense més ni més, la mar i la terra.

Necessito trobar un lloc fora del temps, que no tingui un forat al calendari, que no es digui diumenge ni dilluns ni cap altre nom retallador de llibertats... Necessito cercar un moment etern fora dels instants classificats, lliure d’etiquetes, de passat i de futur. Un temps fet per a ell mateix, lliure de neguits i de projectes, un temps per descobrir la mar entre els arbres.


P.D: Em van publicar aquest article al Diari de Terrassa, el 27 de novembre de 2002.

La fotografia la vaig fer el 14 de març de 2004 a la Cala Boadella. La podeu fer servir al vostre gust, sempre que no sigui per fer mal o negoci.

Wednesday, January 14, 2009

Aparició no cristiana a Equador al 2003

.



He tingut l'oportunitat d'escoltar un altre testimoni, aparentment sincer, sobre l'experiència d'una aparició col·lectiva, aquest cop “no cristiana” arrelada a la mitologia equatoriana. Una noia de quinze anys m'ha explicat com a l'Equador, ella i tres nenes més de nou o deu anys van veure com el “Tintín” restava flotant a l'aire i les mirava malament. Òbviament, no es tracta del “Tintín” creat per Hergé; sinó d'un ésser mitològic. El van veure baixet, vell, lleig; i responia a la descripció que la mitologia tradicional equatoriana fa del Tintín. El Tintín, a la regió de Montubia, és una mena de follet que s'apareix principalment a les senyores; i està relacionat amb les antigues divinitats de la fertilitat. La figura va ser vista per les quatre nenes, que van sortir corrents; i que recorden encara amb impressió aquell episodi.
Cadascú en pot treure les conclusions que vulgui, jo em limito a transcriure el que m'ha explicat aquesta noia, amb aparent sinceritat. Aquest fet, si brollés de la sinceritat de qui ho explica, per a mi representaria la primera vegada que em topo amb algú que ha vist un ésser suposadament màgic, o misteriós, de caire no cristià; és a dir, que no és ni la mare de Déu, ni un sant, etc. La meva teoria del fet que l'Homo sapiens és un animal amb capacitat de percebre de manera col·lectiva percepcions d'origen imaginatiu, tindria més possibilitats de ser encertada; i probablement aquesta capacitat representa alguna mena de benefici evolutiu pels individus que pertanyen a societats o grups on aquesta capacitat es desenvolupa. La religiositat aprofitaria aquestes manifestacions per a agafar força, i al mateix temps les alentaria, en la mesura en què la consciència col·lectiva (o l'imaginari col·lectiu) s'aniria enriquint amb les característiques dels éssers apareguts.
No dic això intentant demostrar res ni assegurar res, sinó mostrant una possibilitat que no es pot descartar. Perquè davant els misteris no resolts, la única resposta encertada amb seguretat és: “no ho sé”.


Tuesday, January 13, 2009

La Nòria. Programes del cor. Esclaus sotmesos a tortures per diners. Aplaudiments amb infal·libilitat.

.




Pronuncien un mot punyent, una frase enginyosa, i els aplaudiments del públic atorguen la infal·libilitat a la gloriosa tasca del “periodista” del cor, que sadolla del tot la seva vocació, fustigant amb acarnissament la donota baixa i mesquina que ha gosat cobrar una milionada per a vendre les seves opinions sobre un pobre professor d'universitat que la va defensar d'un maltractador i a qui ella no només no li agraeix el gest sinó que l'acusa de provocador. És clar que ningú reflexiona sobre el fet que si hi ha algú que cobra, és perquè algú altra paga. ¿És més culpable el que cobra que el que paga? I el periodista de primera fila estrafà una veu de sentència i crida amb l'ànima: “Quien diga que Gran Hermano es televisión basura, no tiene ni puta idea de televisión” I els aplaudiments d'un públic enfervoritzat atorguen novament la infal·libilitat als gloriosos mots del periodista pluriempleat, milionari, rialletes i adorador de personalitats públiques. I jo m'adono i certifico, i fins i tot proclamo amb orgull, que si ell té raó, ni tinc ni vull tenir “puta idea de televisió”. I el rialletes burxa, punxa, fereix, posa el dit a la nafra, perquè la víctima “molt ben pagada” se senti humiliada, vençuda, exhibida, destruida davant de tot el país. El periodista rialletes que se les heu d'expert televisiu, però que no fa altra cosa que adorar l'audiència, que vendre la seva dignitat professional a l'audiència, que lliurar les seves capacitats a la producció d'un bodri televisiu que hipnotitza els ramats que contemplen les desgràcies alienes. Ramats que anhelen fugir, ni que sigui uns instants, de les seves pròpies pors i misèries. I el bodri televisiu creix, i triomfa pels milions que genera, que ho dignifiquen tot, i que converteixen en professional la prostitució del periodisme; i en noble, la feina de torturador de masoquistes addictes als diners o encadenats a les necessitats econòmiques més innecessàries. Els diners tenen aquest poder: en fan senyors, dels miserables, i savis, dels mediocres. I cada dissabte la mateixa història, la humiliació pública d'algú que s'hi ofereix per diners; i un feix d'éssers que de vegades han ensenyat periodisme a la universitat, fan un aterratge vergonyós a l'aeroport enfangat dels diners, de la violència dialèctica, dels sofismes, de la manipulació de l'audiència, i passen per triomfadors. I si algú gosa discutir el seu triomf no tenen pas cap problema, fan aplaudir el públic i es tornen a convèncer que han triomfat. Ells s'ho faran.

Monday, January 12, 2009

Raymond Carver

.


Voldria compartir amb tots vosaltres un resum d’un article sobre Raymond Carver, un dels millors escritors de relats, que va ser publicat a “El País” del diumenge 18 de Desembre de 2005.
En Raymond Carver fou el màxim representant del minimalisme narratiu.
Al final de la seva vida la seva prosa es va anar allargant, i cada vegada s’assemblava més a la novel·la.
Fixeu-vos quins consells i quines experiències ens regala:

No aixecar la ploma del paper fins haver acabat el relat, deixar-se portar pel corrent de la història. Enclaustrar-se en la solitud sota les imatges que ens inspiren i no parar fins haver acabat la primera versió de la història que volem desenvolupar. No corregir res fins que no s’ha acabat la primera versió. Començar després a rescriure-la. Fer-ne totes les versions que calguin, ni que siguin trenta.

Obsessiva exactitud en les paraules.

La màxima precisió en allò que es diu, és l’única moral de l’escriptura.

L’exactitud sintàctica de la paraula era un element religiós per a ell.

Els seus relats de joventut estaven influïts per Hemingway i Kafka.

Quan ja era un autor consagrat, no li feia por de mostrar els seus primers treballs.

Creia en l’eficàcia de la paraula, fos substantiu o verb, en front la frase relliscadissa, abstracta o capriciosa.

La revisió del seu treball era quelcom natural en ell i gaudia fent-ho.

No li interessaven gaire les revelacions que cauen del no res, ni els caràcters difusos.

Més que els relats que ens diuen el que no sabem, li interessaven els relats que expliquen allò que tothom sap, però que ningú no diu.

Sempre va creure que la paraula pot conduir a l’acció, que el llenguatge té poder i que necessita d’una gran responsabilitat. Vigilava molt el que deia perquè sabia que les paraules poden ferir profundament.

Afirmava que si ets respectuós amb els personatges d’una història, això et revelaria tot el que ha de ser explicat de la història.


.

.

Sunday, January 11, 2009

Arriba el “Gran Germà” per a tots, vulguem o no.

.



Amb la digitalització del B.O.E. , dels diaris oficials de les diferents comunitats autònomes, de les hemeroteques, i en general dels documents d'una bonior d'oficines i d'associacions, desapareix la intimitat pel que fa al passat de les persones; i sembla que no s'hi pot fer gaire per evitar-ho.
Així doncs, el director d'institut que de jove fou multat per pixar-se al carrer, haurà d'assumir les burles dels seus alumnes cada vegada que entrant al google descobreixin el seu error de joventut exhibit pel Gran Germà digitalitzat d'algun registre oficial (cas verídic). O aquell diputat independentista que als disset anys, quan encara no tenia inquietuds polítiques ni prou coneixements d'història, va fer l'examen d'ingrés a l'acadèmia militar de Saragossa (cas hipotètic) haurà d'assumir el seu passat; és clar que sempre podrà treure l'exemple de l'avi Macià, que fou militar i amb graduació, o del Piqué, que fou comunista i mira'l ara. Potser encara més dramàtic seria l'exemple d'algú ( que podrien ser milers) que de jove caigué en les drogues, traficà, fou condemnat, complí presó, es reinsertà, i ara viu tranquil i feliç amb un passat assumit i superat, encara que desconegut (bé... desconegut fins ara).
Resumint, ens han robat el dret a oblidar, a passar pàgina del tot, a deixar enrere els errors, a començar de nou davant la societat. I sembla que no té volta enrere.
La solució, com sempre passa amb les crisis, portarà a l'últim beneficis encara més grans. Per exemple, l'exercici d'evidenciar la necessitat que tots tenim de viure la nuesa vital que ens fa mostrar-nos com som, i com hem estat, i no donar-hi importància. Fins i tot, sovint, l'evolució personal exhibida no representa altra cosa que la constatació d'una riquesa, la d'haver conegut tots els costats de la vida, tots els costats de les idees, tots els costats de l'existència, i haver escollit finalment el que en consciència creiem més adequat.
Pensant en mi, m'adono que el meu passat no amaga res que no hagi dit des de sempre, sobretot des que tinc el goig de poder-ho dir a través d'un blog com aquest al qual he batejat com a “Nuesa Literària”. Jo no he estat als dos costats de la vida (per sort o per desgràcia, no és sempre qüestió de mèrits); sí que és cert, però, que he estat als dos costats (o als mil costats) de les idees, i me'n sento satisfet. Mirant enrere, no em penedeixo de cap etapa de la meva evolució ideològica. Em penedeixo, òbviament, d'errors que he comès, similars als que tothom ha comès (i que de sort no estan a l'abast del Gran Germà digitalitzat, almenys de moment; al pas que anem acabaran posant una càmera en algun satèl·li que enregistrarà cada segon del passat de les persones), però pel que fa a les idees, sempre he tingut les que en cada moment he considerat més encertades, segons els coneixements del moment i la percepció de la realitat de cada instant de la vida. Per tant, el fet que la meva vida estigui a l'abast del món, m'emplena d'una estranya tranquil·litat, la de saber que tot ha valgut la pena, i que la nuesa (vital, intrahistòrica, social, etc.) cada vegada esdevé un element més necessari per les persones. Cal que tothom assumeixi el seu passat i que sigui capaç de relativitzar-lo, i que a qui no li agradi el nostre passat que s'hi posi fulles; tenim dret a ser “nosaltres”, tenim dret a haver estat “nosaltres”, i tenim dret a continuar sent “nosaltres” malgrat que el Gran Ull ho vegi tot i ho exhibeixi tot. Ho hem de veure així per dos motius: perquè és la millor actitud, i perquè el Gran Germà ja existeix i es complirà allò que està escrit a la Bíblia: “tot el que resta ocult serà exhibit...”

Si voleu consultar un enllaç interessant:


.

Saturday, January 10, 2009

Som com som

.



Buf de pols d'estels que aixeca l'aire,
baf de pluja i sang, rosada freda.
Nit d'espelmes minses que s'ofeguen.
Lent i enterc, camino per la selva.
Salva el cor la llum del sol a l'aigua,
l'escalfor d'un bes perdut i amarg,
bo i la falsa percepció dels dies;
fum vermell d'orgull i de mentida.
Som com som i res no és com guspira.

Pas a pas, l'empremta se'ns barnissa:
os de ferro i sutge, plora i fimbra;
tenebror de mort esllangorida;
pedra, terra, cendra, suarda i vidre.
Glop de pena i pànic, peu de tigre,
negra nit agreja i s'esllavissa;
bo i la falsa sensació de viure,
brum de por, que gruny i ens fa la guitza.
Som com som i res no ens eternitza.

Tuf de molts, de mels de rusc d'estigma.
Tofa d'herba de vínil i pega.
Brega, angoixa, murga, nua llesca,
de forats d'estopa i de mantega.
Lent i enterc, camino i m'emfarfega.
Ventegada de mercantilisme.
Un i un són dos, i dos són guerra;
si mai no en tenim prou d'aquesta frega.
Grum de fang negrenc a l'aigua neta.
Som com som i res no és mai com era.
.

Friday, January 9, 2009

Esculls

.


La navegació està amenaçada per una bonior d'esculls incontrolables i imprevisibles; però si naveguem espaordits, mai no tindrem prou serenor per a esquivar-los, ni prou coratge per evitar l'enfonsament en cas d'ensopegar. I de cap manera no podem renunciar al viatge, se'ns endú endavant, i negar-se a viatjar significa llençar-se de cap contra els esculls i concedir-los la victòria abans d'hora.
.

Thursday, January 8, 2009

“La ola” (Die Welle) del director Dennis Gansel

.


A banda de la trama central de la pel·lícula, l'obra també descriu amb eficiència el teixit social de l'Alemanya d'avui dia, i torna a plantejar el trauma encara no superat del nazisme; el complex de culpa, o la comprensió de per què va passar tot el que va passar.
Molt adequada pels professors que vulguin explicar als seus alumnes de batxillerat els mecanismes del feixisme, o, en general, els mecanismes que fan que qualsevol col·lectiu de persones pugui arribar a tenir una consciència de grup tan gran, que arribi a excloure o menysprear els qui no en formen part. Així, al llarg de la narració de la història (basada en fets reals), apareix, com element agombolador dels membres del grup, la defensa dels integrants de la organització, la uniformitat, la intolerància enfront les diferències i les individualitats, la submissió de la llibertat individual als interessos del col·lectiu, l'arranament de qualsevol diferenciació personal en benefici dels senyals identitaris del grup.
En el fons, qualsevol grup pot descobrir en si mateix, trets comuns, paral·lelismes inquietants, amb el col·lectiu que protagonitza la pel·lícula; el problema esdevé quan aquesta similitud és excessiva.
La pregunta que ens hauríem de fer després de veure la pel·lícula és: ¿hem participat alguna vegada en algun projecte, partit, agrupació, associació... que ens hagi portat a sentir-nos, ni que sigui en dosis molt petites, com els personatges d'aquesta història?
.

Wednesday, January 7, 2009

“No es país per a vells” (No Country for Old Men) de Cormac McCarthy.

.


Frases curtes. Descripcions austeres, essencials. Canvi ràpid d'escena i d'explicació. No dóna temps a que el lector s'emfarfegui o s'avorreixi. Tampoc no elimina les descripcions ni els discursos narratius.
A banda de ser una història sòrdida de lluita pels diners, és també una reflexió sobre la vida i els principis que la poden regir, que són diferents per a cada persona. És la descripció d'unes existències grises, que freguen la misèria, que es capbussen en la mala sort i en el dolor, que juguen amb el destí, que esdevenen jocs del destí, com fulles batudes per un vent boig, arbitrari, il·lògic, atzarós, a voltes irònic, i sempre cruel. Una autoestopista que sense saber-ho es troba amb la mort, purament per un atzar estrany. Una figura gris i amoral, ex combatent del vietnam, que escull apropiar-se d'un tresor que sense saber-ho també significarà la seva fi, i la fi de les persones que importen dins la seva existència. Un xèrif que s'ho mira tot amb una actitud escèptica, estoica i alhora afectada; amb una filosofia vital essencial, útil i pràctica, amb un punt de poesia, que unida a l'austeritat de pensaments la converteix en quelcom proper a la mística; una mística bastant orfe de sentiment. En el fons, el llibre ofereix un mostruari de personatges similars al desert que habiten: clars, definits, errants a voluntat, nihilistes a consciència, erms, eixuts, inhumanament humans, humanament inhumans; animals racionals que lluiten per sobreviure i que acaben morint precisament en l'intent de sobreviure.
L'obra és la descripció d'un país esquerp i pragmàtic com els escorpins del desert, i convida a una reflexió sobre el valor dels principis; un valor relatiu i probablement estèril, si no se sotmeten, aquests principis, a l'amor, que sense aparèixer enlloc a l'obra, s'intueix com la solució i la resposta a tanta duresa.


.

Sunday, January 4, 2009

“El professor” (The teacher man) de Frank McCourt

.


M'ha arrossegat endavant sense poder-ho evitar, la qual cosa diu molt d'aquest llibre, escrit amb un llenguatge generós, llarg, desimbolt, que combina la narració dels esdeveniments amb reflexions sobre la vida de mestre, la preparació fins arribar-hi (poc ortodoxe en el cas del protagonista), la progressiva transformació del professor cap a la creació literària, les anècdotes del dia a dia dels professors (aquí m'hi he sentit plenament identificat).

Al costat de la tasca de professor, hi ha la vida personal de l'ésser humà, la seva cultura irlandesa, l'educació integrista catòlica a la qual va ser sotmès de nen i que d'alguna manera el persegueix allà on va com un segell, com un substrat, la seva vida sexual plena de liberalitat, la repressió i el sofriment com a motor de la creació literària, la seva consciència social.
Tot això, sumat al fet que el llibre és autobiogràfic, i que l'autor va publicar la seva primera novel·la (Les cendres d'Àngela) als seixanta-sis anys, converteixen aquesta obra en indispensable.

A banda de tot això és apassionant, divertida, interessant, no avorreix en cap moment, i està molt i molt ben escrita.
Recomano molt especialment les vint darreres pàgines; però no només les vint darreres, s'hi ha d'arribar. En elles queda manifesta com ha de ser la tasca d'un escriptor, la capacitat d'explicar la intensitat de les percepcions de la vida, les percepcions que no són fàcils de descriure en tota la seva dimensió, però que són tan intenses que donen forma a la vida sencera en el moment en què esdevenen. No es tracta de mastegar sentiments, sinó de ser capaços de comunicar tota la dimensió d'una experiència a través de l'escriptura. Recomano el passatge on es relaciona Armstrong i la mort d'un pare. Aquestes últimes vint pàgines són sens dubte un manual literari de primera magnitud.
I és que el llibre, a banda de ser una novel·la entretinguda, és un manual d'escriptura, és un llibre per llegir i rellegir, una obra per tenir-la ben a mà al despatx de creació, i estudiar-la sovint.
Tinc pensat de fer un resum de l'essencial sobre literatura de les últimes vint pàgines: els escriptors que esmenta, les idees essencials que expressa. I aquest resum me'l llegiré sovint. Faré el mateix amb les idees sobre educació, les quals són prou sucoses com per fer-ne una tesi.
Us la recomano; especialment als professors, als escriptors, als irlandesos, o als que heu rebut una educació catòlica intensa.


.

Friday, January 2, 2009

Listorreta; paisatges d'Akelarre.

.










Aprofito que sóc a Euskadi per fer una mica de propaganda dels llocs interessants, i sovint desconeguts, que hi ha per aquí.
Concretament al nord de Guipúscoa, més enllà d'Oiartzun, més amunt de Listorreta, no gaire lluny de les "Penyes del Faig", hi ha un entramat de camins bosquerols que envolten i pugen petits cims (els últims contraforts dels Pirineus que s'endinsen al Cantàbric). Els turons estan tapissats de boscos de fulla caduca, força densos, que dibuixen paisatges propis de bruixes i aquelarres. Us deixo unes quantes fotografies que he fet aquesta setmana. Com sempre, les podeu fer servir al vostre gust sense por; sempre que no les feu servir per fer mal.
.