Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, July 26, 2009

Més Far de Trafalgar. Viatge a la província de Càdiz (VI).

.

Sòl característic de l'entorn del Far de Trafalgar




Dunes a prop de la platja.


La platja del cantó esquerra del Far, mirant cap a Caños.
Quan vam arribar estava així de solitària,
després es va anar omplint.
Com més cap a Caños t'acostes més gent.


La mateixa platja mirant cap a l'altre cantó,
cap a la corba que envolta el Far.



Un dels penya-segats de la malaguanyada Cala del Aceite.


Després del desplaçament d'ahir a Gibraltar, decidim, aquest matí, quedar-nos a prop de Roche, i fem via cap a la Cala del Aceite, aquella cala que vam visitar els primers dies i que vam verificar que havia perdut l'encant natural inicial que la nostra guia (elaborada amb informacions de fa set anys) ens prometia.

Hi hem tornat una mica perquè ens agrada variar, i no centrar-nos sempre en el mateix; conèixer estils diferents (a mi personalment reflexionar, dins el terreny mateix, del que podria haver estat una cala i no és), i perquè el meu fill intuia per la geologia de la cala que s'hi podria bussejar. I el que vam veure els primers dies es confirma: una cala amb guingueta (xiringuito en argot popular), amb un gran cartell de Coca Cola, amb usuaris amb nevera, cadires, taules (no m'estranyaria que un dia algú portés la tele)... De bussejar, res de res; l'aigua és tèrbola, potser per la proximitat del port de Roche. En pocs minuts la platja s'omple d'una manera que semblava impossible que es pogués omplir. Resten traces inequívoques d'una bellesa que un dia fou i que avui ja és vestida o embrutada. Les parets dels penya-segats són d'un vermell intens (jo, més que Cala del Aceite, li diria Cala Roja, o Cala del Óxido). Avui, dalt del penya-segat s'hi veu una barana de fusta i els morros dels cotxes del pàrquing, amb el rerefons d'una música rítmica i mediocre, el xivarri dels qui van a la platja com si anessin al parc de davant de casa, a un passeig marítim o a la plaça d'un poble a menjar pipes. No hi ha mística. No hi ha cap mena de comunió amb una natura disfressada, allunyada, ignorada. No hi ha poesia. I fa molta pena pensar tot el que era fa molt pocs anys, quan els accessos estaven per construir, quan la massificació encara no havia arribat.

A les 12:30 tornem al bungalow: refrescada a la piscina i dinar.

Havent dinat, en comptes de fer la migdiada, agafem el cotxe i cap al sud. Explorem la platja de El Palmar, sense gairebé cap edificació, però plena de cotxes aparcats, guinguetes i molt molt massificada. Terra endins s'intueixen una mena de cases baixes amb un jardí ampli, com si fossin de pescadors; però estan tan espaiades, enmig de camps, i n'hi ha tan poques, que fa l'efecte que són en un hort o en un prat més que no pas en una “pedania”. La platja no s'acaba mai, la massificació tampoc. El camí sense asfaltar a través del qual avancem amb el cotxe afavoreix que la massificació arribi a aquests indrets.
Tornem a la carretera i ens atansem a la zona del Far de Trafalgar. Aquesta vegada en lloc de posar-nos a la platja del Far (la de la dreta del far mirant al mar) ens posen a la que queda a l'esquerra del Far, que és molt més calmada i d'aquesta manera podem capbussarnos i veure peixos amb les ulleres. En aquest indret la costa fa uns girs capriciosos que arriben ben bé a sota del far, en unes petites cales; per això a aquesta platja també se li diu Platja de la Corba.
I així acabem el dia.
Fins demà.

.

No comments: