Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, February 27, 2009

Un petit i rudimentari video de la lluna fa una estona.

Heus aquí les meves primeres imatges en video de la lluna; després de vint-i-cinc anys de tenir telescopi, ja tocava. És la lluna fa una estona, que està començant a créixer. Heu de tenir en compte que estan preses amb càmera digital, sense adaptador (una càmera que em va costar 60 euros), i amb un telescopi reflector de Newton. És per això (per la meva precària infraestructura) que fa l'efecte de lot que va il·luminant els craters.
Una mica més amunt de la lluna, apareixia la fase d'un planeta que per la pinta que feia, i pel fet de no tenir satel·lits, crec que era Venus. Mai no l'havia vist tan a prop; es veia ben bé com una petita lluna nítida. Venus no surt al video; ho he provat però no m'ha quedat bé.
La lluna té un no sé què de punt de partida, d'inici d'un viatge vers una negror infinita on un munt de consciències ens esperen. Segurament l'univers evoluciona multidireccionalment, però sens dubte una d'aquestes direccions és la comunicació de les consciències supervivents en un moment llunyà del futur. Només les supervivents arribaran a la tecnologia necessària per a comunicar-se. Bé, no us enredo més, mireu el vídeo, que dura poc, i és de molt mala qualitat, com tot el que comença. D'aquesta manera faig la meva primera contribució a l'any de l'astronomia, que també és l'any Darwin.

video
.

Thursday, February 26, 2009

El paradís no costa diners. El paradís exigeix no ser comprat amb diners.

.

Aquesta imatge m'ha fet recordar uns apunts que vaig escriure fa alguns estius i que més avall us poso.
.




"Vaig a la platja. Agafo una bosa de tela que tinc fa cinc anys. La vaig comprar a uns peruans en un mercat de l'Hospitalet de l'infant. No necessito, en absolut, cap motxilla de fibra sintètica, amb cremalleres, butxaques i elements llampants que s'hi afegeixen més per atraure la meva atenció que no per a fer-me servei. De fet, tampoc no cal que dugui gaire embalum: un mocador de la grandària del meu cos, que doblegat gairebé m'hi podria caber dins la butxaca; un pot de crema protectora factor cinquanta; tres pomes, una ampolla d'aigua, i res més. M'assecaré amb el sol. No faré servir vestit de bany. M'estalvio el pes de la tovallola, els diners i la contaminació generada durant la fabricació de la tovallola i del banyador. Aniré a la platja en bicicleta. Pujaré la bicicleta al tren, a Terrassa. Faré transbordament a la Plaça de Catalunya i agafaré el tren que va en direcció a mataró. Baixaré a Calella, i pedalaré fins a un racó de Costa entre Sant Pol i Canet. Serà genial fer una mica d'exercici abans de remullar-me. Tot i que el trajecte és tan curt que no em caldria ni tan sols la bicicleta. Podria baixar a Sant Pol i caminar vuit minuts. A la platja no hi ha dutxes, ni passeig marítim (de moment), ni res de res. No cal res per a gaudir. Cal “res” per a gaudir. Com més hi afegim, menys gaudim. Acabem necessitant el que és absolutament innecessari i ens fem més dependents. La sal de la mar no ens farà pas cap mal pel fet de no marxar de la nostra pell fins arribar a la dutxa de casa. Un cop a la platja, no cal menjar patates fregides, ni llaminadures, ni refrescs; no són sans i acaben representan un jou. Res millor que la fruita. No cal lluir marques a les motxilles, ni a la roba. No cal viure pendents de l'aparença, de quina imatge oferirem als que ens envolten, de si anem massa pobres o massa informals. L'obsessió per la imatge ens encadenarà a una falsa necessitat, la d'impressionar, la de mostrar-nos poderosos o autosuficients, la d'amagar-nos les peculiaritats que ens podrien fer vulnerables perquè no les tenim prou assumides. Resumint: no ens cal res; o, en tot cas, ben poca cosa. Més encara, ens cal no tenir res per a poder assaborir la llibertat. Una de les llibertats més grans és necessitar poquíssim per a gaudir molt. Els millors elements de gaudi de la vida gairebé no costen diners."
.

Friday, February 20, 2009

El mal, des d'un punt de vista científic.

.



Hi ha uns quants científics als qui la paraula mal els dibuixa un somriure; no pas perquè siguin engendres de les tenebres, sinó perquè consideren que el concepte de mal no es pot definir, o explicar, des del punt de vista de la ciència. Penso amb sinceritat que s'equivoquen.
Podrien dir que el mal no es pot considerar com una realitat absolutament objectiva, que depèn d'un punt de referència, d'un mètode de mesura, que no es pot explicar sense apelar a la consciència humana. Però igual com la consciència humana s'haurà d'arribar algun dia a explicar científicament; el mal, també. No hi ha cap causa de cap percepció que no pugui arribar a tenir una explicació racional; presa com a percepció, com a valoració mental. L'exercici de supèrbia d'alguns científics de menysprear la idea de mal, obeeix més a exigències del subconscient, relacionades amb la defensa del territori o amb la superioritat del grup, que no pas a pensaments elaborats a partir de la lògica.
Dit això m'atreveixo a definir científicament el mal; i a qui no li agradi que s'hi posi fulles.
El mal és la presència simultànea, a la consciència d'un organisme viu i intel·ligent, de l'empatia i del seu contrari. Essent les pulsions instintives causants a l'inconscient de l'elaboració dels pensaments substància del contrari de l'empatia. Essent l'empatia conseqüència de l'exercici de la raó i igualment de les pulsions generadores de pensaments a l'inconscient. Essent tant l'empatia com les pulsions conseqüència de l'evolució de les espècies. Els pensaments generats per l'inconscient passen sovint al conscient sense coneixement de la consciència. Els pensaments empàtics i els contraris a l'empatia produeixen una contradicció que és el que les ments conscients anomenem “mal”. Sovint, quan l'empatia, ens fa entrar en contradicció subjectiva amb el que observem, també ho anomenem mal (per exemple quan veiem la mort d'una persona per l'erupció d'un volcà).
De manera resumida es podria dir que el mal és o són el conjunt de pensaments conscients (i els actes generats per aquests pensaments) d'origen instintiu contraris a l'empatia; essent l'empatia una activitat mental fruit de l'evolució de les espècies.


.

Tuesday, February 17, 2009

Sobre la felicitat i les addiccions invisibles (o el plaer de no estar lligat a res)

.



“Qui no es posseeix ell mateix, esdevé extremadament pobre.”

Ramon Llull.


Si no ens posseim a nosaltres mateixos, pot passar per dues raons: per la ignorància del mecanisme que fan servir els instints per a dominar el nostre pensament aparentment “lliure”, o per les addiccions.
Sobre les addiccions:
Posseim. Tenim “coses”. Però si no vigilem, les “coses” ens acaben tenint a nosaltres. És fàcil parlar de drogues, de ludopaties, de casos extrems de submissió a les “coses”; situacions que arruïnen persones i famílies, que gairebé esdevenen pitjors que la mort. Perquè una mort serena, que arriba després d'haver lluitat per la vida, d'haver cercat obsessivament una espurna de bé, un bri de bellesa, un reflex de l'amor real, no representa ni la milèsima part de la tragèdia que deslliguen les addiccions extremes.
Però sense centrar-nos en els casos més greus, hi ha moltes menes d'addiccions, que no és convenient d'ignorar, perquè la vida real està feta de petites realitats.
Addictes a la feina. Addictes a la por. Addictes a comprar. Addictes a sortir els dissabtes al vespre. Addictes a l'ordinador. Addictes a l'enveja. Addictes als crits. Addictes a manar. Addictes a obeir. Addictes a incomplir la llei. Addictes a complir la llei. Addictes als grups. Addictes a menjar, a cuinar, a centrar l'existència en els àpats, a mesurar el temps amb àpats, a sotmetre la llibertat i les relacions personals als àpats i el seu estricte compliment... No acabaríem mai de parlar d'addiccions; i en sortirien de totes menes; i farien referència a realitats bones; per això són tan difícils d'identificar. És menys feixuc pensar quines actituds ens deslliuraran de les addiccions i ens permetran, en conseqüència, ser més rics i més lliures.
Fer servir els objectes, essent capaç de renunciar a ells tant de temps i tantes vegades com desitgem sense que això impliqui una disminució de la nostra tranquil·litat. Això és evident; el que no és tan evident és el que escriuré ara.
Renunciar a cercar la felicitat fora de nosaltres mateixos; perquè la felicitat no depèn de res ni de ningú exterior a nosaltres. Si acceptem el jou de l'enlluernament extern (la dependència d'un o d'uns altres) haurem convertit les persones en objectes de la nostra propietat, perquè restarem convençuts que la nostra felicitat depèn d'aquestes persones (i ens veurem empesos a posseir-les); i això és absolutament fals. Res exterior a nosaltres mateixos ens pot proporcionar felicitat; succedanis, a tot estirar, benestar fugisser, inestable, enlluernador. I cal acceptar aquest succedani, i gaudir-ne tant com poguem, sempre que no el confonguem amb la felicitat, sempre que no el convertim en l'eix de la nostra existència, perquè aleshores en serem dependents i en conseqüència addictes. Si se'n va el succedani, no passa res; mai no passa res. Res de fora, no ens cal. Si ho tenim, molt bé; si no ho tenim, ja arribarà un altre succedani; i si no arriba, tant se val, perquè el succedani no és la felicitat. No passa res mentre l'actitud que mantingui la flama de la felicitat interior no minvi ni es desviï.
.

Thursday, February 12, 2009

Darwin compleix dos-cents anys

.



"Qualsevol que cregui, com crec jo, que tots els òrgans corporals o mentals de tots els éssers (excepte els que no suposen cap avantatge ni desavantatge per al seu posseïdor) s'han desenvolupat per selecció natural o per supervivència del més apte, juntament amb l'ús o l'hàbit, admetrà que aquests òrgans han estat formats per tal que qui els posseeix pugui competir amb èxit amb altres éssers i créixer així en nombre."


Charles Darwin


Avui fa dos-cents anys que va néixer un geni que m'ha canviat la vida. El coneixement desfà cadenes, temors, i dolors. Impressiona fins a quin punt moltes de les seves intuïcions han esdevingut certes. El que ell va proposar, juntament amb els descobriments constants de la ciència, ens ajuden a comprendre cada vegada millor la realitat de la vida, i sobretot la realitat de la nostra pròpia espècie. I comprenent-nos millor, podem aprendre a perdonar-nos i a estimar-nos més.


El bust

.




Les mans i el cap; em falta això, sí. Li ho vaig dir de seguida que vaig veure la peça; bé... si és que se'n pot dir peça. En Marius en diu obra. L'obra mestra. El bust. El fet és que quan vaig queixar-me de no tenir ni cap, ni braços, ni peus, en Marius em va dir que jo no sabia res d'art. I això em va fotre. Un munt d'hores nua, immòbil, enterca, i el gamarús havia oblidat, entre d'altres òrgans, els meus ulls. Després, com fa a cada àpat, em va demanar que li posés el plat a taula, que callés una estona perquè necessitava silenci, i que m'encarregués de les criatures mentre ell buscava la inspiració ajagut al sofà. De nit s'abraçà al meu bust, al de debò, al de carn i d'ossos, i sense mirar-me em va envestir tant com va poder. No ho vaig suportar més i li vaig dir que s'abracés a l'estàtua, si volia abraçar-se a algú. I que mentre no li posés ni cap ni mans ni peus, fes el refotut favor d'oblidar-me; que jo també tinc cap, mans, peus i ulls, que caram!
.

Tuesday, February 10, 2009

Terrassa

.



Clamoreig de pardals a la copa d'un faig
vora el pont rubescent de Sant Pere al foscant.
Dansa Vallparadís amb l'oreig onejant
les capçades dels arbres encesos de maig.

Sobre el cel arrasit, rere els brancs titil·lants,
creus de ferro ennegrit, garranyic de gegants.
Ara balla el cendrós embalum de paper.
Ara plora la tarda d'estiu al carrer.


Environs trepidants, foradats i ferits.
Faroners estordits, albarranes creixent.
Xemeneies sotjant el desori brunzent,
les cadenes d'argent del desfici embogit.


L'argamassa arborant el progrés i la pols,
la hipoteca i la por, el cimbell i el parany.
El repic del trepant, l'orbetat del xampany,
l'emanació de l'or i el mefitisme dolç.


La ciutat dels senyors, el magnat pietós.
La nissaga dels braus, els banyuts i els saraus.
Els palaus exclusius dels rendistes gasius.
El xeviot dins del sac, el catric i el catrac.


L'uniforme, el quadret, el garrot de l'hockei,
o què hi forma, a la veu, el regust del rovell?
o què fa que llueixi tan llora la pell?
“Vaig fer cua a Baqueira ben a prop del Rei.”


Als afores, el ball neguitós del bressol;
la pastilla, la nau, el piquet, l'esvalot,
la paüra i l'angoixa, l'ampolla i el got;
la quitxalla a l'aljama jugant a futbol.


La muntanya vigila, dempeus nord enllà,
la catifa estriada estenent-se a la vall,
el gemat esblamant-se, l'esplín i el badall
de la terra somalla que no sap cridar.


El mestral esparpalla la flaira dels pins,
escolant-se pels boscos on riu Sant Llorenç.
Plora el drac, sanglotant, al morral indefens,
l'agiotista l'encalça per tots els camins.


Clamoreig de pardals a la copa d'un faig,
vora el pont rubescent de Sant Pere al foscant.
Dansa Vallparadís amb l'oreig onejant
les capçades dels arbres encesos de maig.
.
P.D. De vegades em surten rampells d'inspiració pensant en la meva estimada Terrassa. La foto és l'edifici de l'Arxiu Tobella de la Placeta de Saragossa.

Sobre l'amor incondicional i la tolerància zero a la pornografia infantil.

.



Les persones som fràgils, necessitem amor en el seu correcte significat, que és aquell que es lliura incondicionalment: volem el bé de l'ésser que estimem per cap raó fora del seu propi bé. Només això és amor, qualsevol altre variació que persegueixi un interès, esdevé un amor malalt, patològic i infrahumà. Bo i que aquest amor es manifesta de manera natural, sobretot en els infants, ens cal aprendre a estimar, ens cal torejar els instints ancestrals que pel fet de representar un benefici evolutiu ens menen a cercar l'interès dels propis gens en tota situació. La consciència tendeix de manera espontànea a l'amor; les pulsions tendeixen de manera espontànea a l'interès.
Els infants han de créixer enmig d'aquest amor incondicional, per això no és correcte que els pares o els educadors els mostrin un amor condicional: t'estimo si ets bo... t'estimo si et portes bé... L'amor mai no pot ser moneda de canvi, i s'ha d'oferir des del principi com allò incondicional de tota vida humana, que mereix l'amor no pas pel que fa sinó exclusivament pel fet de ser, de ser persona, de ser humà, de ser consciència, d'existir...
La pornografia infantil podria considerar-se l'antítesi del que és l'amor. No vull dir amb això que entre adults i d'una manera consentida i lliure no hi pugui haver amor i relacions sexuals, fins i tot enregistrades, convertint-se així en pornografia. La ment humana és prou complexa i diversa com per a experimentar un munt de sexualitats, que essent més o menys constructives, més o menys responsables, poden prendre's com un joc, com una diversió, que davant la ment de qui les gaudeix no tenen res de dolent. Però la pornografia infantil és la perversió més absoluta de l'amor, perquè significa la destrucció de la sexualitat d'una criatura, a qui s'enganya i es deseduca, i a qui se li condiciona tota la vida sexual futura. Per això cal una lluita sense treva contra tota forma de pornografia infantil, contra qualsevol intent d'erotitzar les imatges dels infants. El naturisme detesta l'exercici de convertir la nuesa humana en un fetitxe sexual, i demana el retorn a la innocència del cos nu, que l'ocultació obsessiva ha convertit en teia seca per la foguera de la pornografia. Però és evident que el pitjor de tots els fetitximes és el de convertir el cos dels infants en producte de consum banal, a expenses de la destrucció de la seva sexualitat. Per tot això, hem de protegir els infants de qualsevol utilització frívola de la seva imatge. Vers la pornografia o l'erotització infantil només esdevé lògica la tolerància zero.
.

Sunday, February 8, 2009

Walkiria (de Brian Singer i amb Tom Cruise)

.



Ahir vam anar a veure Walkiria; en teníem ganes. I així, dient-ho de pressa, i sense entrar en més explicacions puc dir de primeres que val la pena. Val la pena si hom sent interès per la història, una certa atracció pels períodes més misteriosos del triomf del mal en una societat que aparentment era democràtica (l'Alemanya que va permetre la pujada al poder de Hitler) i que va degenerar en una de les màquines de matar més poderoses que mai ha conegut l'espècie humana. El Tercer Reich esdevé el fracàs de la “obediència”; l'obediència absoluta i estricta que la societat alemanya entronitzava i proclamava com l'essència de la civilització va conduir un poble sencer a la pitjor de les misèries morals. Des del nazisme sabem que l'obediència mai no pot ser absoluta, i que la rebel·lia a voltes es converteix en l'única resposta honesta front la tirania. Walkiria és una pel·lícula que intenta fer veure la revolta, la insurrecció, la traïció, com l'única possibilitat de lluitar per la justícia en un estat dominat per la bogeria col·lectiva. Els himnes, l'educació, la manipulació, la propaganda, els senyals d'identitat nacional, l'enemic comú, els ideals falsos que posaven el ciutadà germànic al cim de l'evolució humana, l'honor entès com el poder d'una bèstia racional poderosa que sempre havia de guanyar, les característiques racials disposades com l'ideal de la bellesa més suprema... Tot plegat submergia la població en una realitat virtual deformada per l'entorn, on l'ètica s'agemolia davant aquest entorn eufòric, absolutament subjectiu, completament allunyat de la raó i del seny.
La pel·lícula està tan ben feta que t'oblides de la pel·lícula i et capbusses en la història. Potser no es pot dir res millor d'una pel·lícula que el fet que passi desapercebuda perquè allò que explica està tan ben comunicat que fa invisible la tècnica. Però, és clar, si la tècnica no fos prou bona, el protagonisme negatiu seria el de la qualitat cinematogràfica.

Us recomano seguir aquest enllaç i llegir una entrevista realitzada al fill de la mà executora, el Coronel Von Stauffenberg:

http://derhumano.blogspot.com/2007/07/la-herencia-de-von-stauffenberg.html

I després llegir la veritable història de l'atentat ( i fallit cop d'estat) i descobrir la gran semblança física entre Tom Cruise i el Coronel:

http://www.temakel.com/ghstauffenberg.htm


I per últim, si voleu conèixer detalls tècnics de la pel·lícula:

http://cine.estamosrodando.com/filmoteca/valkiria/la-historia-real-del-coronel-claus-von-stauffenberg/


.

Saturday, February 7, 2009

Pensaments sobre l'amor.

.



De la meva llarga època com a fidel d'una de les grans religions oficials, m'ha quedat, entre d'altres coses bones, la convicció que l'amor és la força que mou l'únivers; i que tot plegat acaba tornant a l'amor. La matèria evoluciona vers la consciència, i la consciència contempla l'amor com al seu destí. “Per què l'amor i no l'odi?” preguntava Niestche. “Per què l'ésser i no el “no res”?” preguntava Leibniz. Per què hi ha d'haver alguna resposta a aquestes preguntes?, em pregunto jo.
El fet de no seguir cap religió, per la impossibilitat de creure en elles, no m'impideix de cap manera creure i esperar en l'amor. I encara diré més: és aquesta fe en l'amor, la que m'ha apartat de la doctrina oficial de les grans religions. Per què no sóc catòlic? Per què crec en Déu? És llarg. Podeu seguir els enllaços als meus escrits per saber-ho. Per què parlem d'amor quan volem dir interès, és un altre aspecte sobre el que he reflexionat. De tant en tant, us posaré petits fragments d'un llibre impressionant sobre l'amor que es diu “Estima i deixa't estimar” que va escriure Maria dels Àngels Alsina i Ribé. Un llibre que podia haver escrit qualsevol persona creient en qualsevol religió, perquè quan parlem d'amor, estem parlant d'una força a la qual ens hi acostem no pas per ser creients, sinó pel fet de ser persones. Malgrat les nostres ombres, tot i la força dels instints ancestrals que ens mouen sovint a la violència i a la competició, l'amor ens crida des d'allò que podem ser, i apareix com el destí de la nostra evolució biològica.

De moment, us poso la primera cita del llibre del que us parlo.

“Quan estimem o ens adonem que som estimats, experimentem una sensació de plenitud que ens mena a l'aquietament i a donar una resposta d'estimació. Això és una constant en tota descoberta de l'amor. Només creixem quan ens sentim estimats.”
P.D. La imatge correspon a un rierol de la zona de "La Vera" a Extremadura. Fou presa a l'Abril del 2006. La podeu fer servir al vostre gust sempre que no sigui per fer negoci o per fer mal.


.

Thursday, February 5, 2009

Reflexions sobre l'art d'escriure

.



Hi ha diferents maneres d'entendre la literatura; convé ser capaços de transmetre la nostra, la de cadascú, sense menysprear la resta.
També hi ha diferents objectius; cadascú té el seu. Alguns objectius coincidiran; d'altres no. Convé ser capaços de no considerar l'objectiu personal com a superior, sinó tan sols com al propi objectiu, que no es vol imposar, però que tampoc no s'amaga.
Quan hom escriu i pretén fer literatura importa tant el que diu com la forma com ho diu. Cada mot, cada frase, cada oració, implica un efecte, un impacte, una manera d'arribar al lector, una manera d'influir en el seu estat d'ànim i en la seva comprensió. Un mateix text no pot mai arribar a agradar a tothom, perquè hi ha diferents sensibilitats, i no totes són compatibles. És important ser capaços de no considerar la pròpia sensibilitat com a superior, o com l'única perfecta, sinó només com la pròpia; que no es pretén imposar, però que tampoc no s'amaga.
Així doncs, escriure no és només explicar unes idees, sinó que és explicar-les mitjançant una “forma” determinada. Acompanyar les idees de tot un seguit d'informacions que afectaran no només la raó del lector, sinó tota una realitat mental sovint inconscient; informacions que aniran més enllà del significat literal dels mots fets servir; informacions difícilment explicables de manera directa; informacions que es desprenen de manera no raonada de la “forma”, del ritme, del so, de la llargada de les frases, dels sinònims emprats, dels sinònims no emprats, de les repeticions, del que no es diu, del que no s'acaba d'explicar. La no explicació d'una bona part dels detalls atorga també una informació inconscient. L'excessiva explicació de les situacions, les destrueix, esbandeix el “tempo”, arrana el misteri, ensucra la noblesa de l'amargor vital que sovint cal descriure, menysprea la necessitat que té el lector de fer-se preguntes sobre la història; preguntes que no han de ser respostes, perquè ha de ser el propi lector el qui maduri.
Escriure no és només cobrir l'objectiu de transmetre una informàció asèptica. Imaginem una gimnasta artística a qui els jutges demanen que cobreixi una distància de doscents metres. Si la noia la fa caminant i diu als jutges “ja està”, no els haurà transmès res. Si en canvi camina aquesta distància deslligant l'harmonia d'un llenguatge artístic codificat a l'inconscient, allò que transmetrà als jutges serà millor o pitjor, però serà alguna cosa. La literatura no es preocupa únicament d'arribar, sinó de com s'arriba, de quina manera s'arriba, de quina manera no s'ha d'arribar, què s'ha de dir, què s'ha d'amagar.
.

Wednesday, February 4, 2009

Salvem els grills

.



Ettienne tremola. Tot just ha començat el desembre. Neva. Fa cinc dies que ha hagut de deixar el seu racó del metro de París i refugiar-se sota d’aquest pont vora el Sena. Les nits són llargues. El vent li esgarrapa la pell. S’embolica amb cartrons, sacs, roba vella... Tot plegat, però, sovint se li desmunta, i malda per tornar-se a momificar entre tanta fibra mentre la gelor fa de les seves. Tus. Escup flemes d’un verd pujat. Sospita que té febre. Panteixa.Cal arribar al matí. De dia, rai. El sol és un bon amic, l’ensenya del cel de París; i si fa mal temps, com és el cas, podrà atansar-se al respirador de la cuina d’algun restaurant de luxe. De nit, ha de dormir i el fan fora de tot arreu. I si no vigila l’acaben estossinant per plaer. La vaga del metro l’està matant. Els del menjador social no tenen lloc per a ell, aquests dies hi ha una bonior de demandes. És cert que tampoc no li entusiasme la idea de tancar-se en un asil, però alguna vegada ho ha fet. Li encanta l’escalfor de l’aigua de la dutxa, no suporta flairar a merda. Això que ha llegit algun cop que tots els sense sostre defugen qualsevol ajut el treu de polleguera. Si sabessin! Ell és llicenciat. Ell, no fa pas tant, treballava en una gran empresa. Fins i tot va viure a Putteaux en un àtic, i a les nits sortia amb tres o quatre amics de la seva categoria i semblava que s’anaven a menjar el món. Ara no viu a Putteaux, però viu putejat. No vol recordar perquè. Li falta braó per acceptar de pensar. Reconeix que la remor del riu és inimitable, cap enregistrament humà no pot crear un so més asserenant. I la neu cau en silenci com tot el que és gran. Llàstima del vent i del fred, sinó gairebé se sentiria com en una mena de palau exòtic.És de dia. S’acosta al metro a veure si la vaga s’ha acabat. Li arriben crits. Un batibull de gent amb pancartes són a la boca de l’estació. Les escales baixen fins a les entranyes de París. S’estavellen, però, amb les reixes d’acer que no deixen passar ningú. Llegeix les pancartes: “Salvem els grills” “Una espècie urbana endèmica en vies d’extinció per culpa d’interessos econòmics” No ho acaba d’entendre. Agafa un tríptic que reparteix una noia amb trenes i un parell de piercings a la cara. Llegeix i ho va comprenent. La fricció dels trens eleva la temperatura dels túnels. Degut a la vaga, la temperatura de les línies suburbanes ha descendit quatre graus, i els grills es moren.L’Ettiene a poc a poc se’n torna al seu pont vora del Sena. Ben aviat arribarà una altra nit i vol sobreviure. Esperarà la sortida del sol en silenci dins del seu palau exòtic de les mil i una nits, confiant que el fat li sigui benigne i que la vaga no duri gaires dies més.


.

Monday, February 2, 2009

Principalment ibèrics

.


Interessant entrevista al genetista Francesc Carbonell a la contra de La Vanguárdia.
Sembla que el mapa genètic mitjà dels individus de l'Estat Espanyol dibuixa una diversitat que consisteix en un 69% d'ibèrics, 20% del pròxim orient (fenicis i jueus), i un 11% del nord d'Àfrica. Ara bé, si mirem els gens dels ciutadans d'Euskadi, trobem un 99% d'ibèrics. I els catalans tenim un 92% d'ibèrics.
També s'ha de tenir en compte que els gens ibèrics respecte els gens romans són indistingibles. 

.

Més sobre Konrad Lorentz

.



El vint de febrer de l'any passat vaig escriure un post sobre Konrad Lorentz:



Avui hi torno, manifestant la meva admiració per la seva llibertat de pensament, a partir de l'observació del comportament de diversos animals, principalment de les oques. Puc dir sense cap mena de dubte que Konrad Lorentz és la persona que millor m'ha explicat l'evolució de les espècies. Us poso a continuació alguns apunts que he pres de diverses conferències seves recollides al llibre:
La acción de la naturaleza y el destino del hombre Tingueu en compte que el fet de comprendre millor l'evolució és essencial per a comprendre millor las raons del comportament de l'ésser humà.


“Nosaltres intervenim en un esdevenir misteriós que es va iniciar fa uns quatre mil milions d'anys al qual anomenem vida.”


“Vida: procés energètic que no condueix, en el sentit de l'entropia, a la igualació i a la disminució del potencial per a efectuar un treball; sinó que per contra, tendeix a l'augment del potencial energètic.”


“L'evolució consisteix en l'assaig de totes les possibilitats; no hi ha direccionalitat en l'evolució.”

“L'evolució filogenètica està condicionada per la necessitat dels organismes d'adaptar-se a les condicions variables del medi. Aquestes variacions ambientals no són previsibles. Només un mecanisme imprevisible, que assagi totes les possibilitats, com el de la mutació, pot respondre a aquesta premisa.”

“Exemple: entre els insectes voladors: (mosques, papallones, escarabats...) esdevenen mutants que no tenen ales i que normalment es moren. No obstant això, a les illes Kerguelén, que estan sempre batudes per tempestes, només sobreviuen els mutants sense ales, descendents d'insectes alats. En aquestes illes trobem mosques sense ales i amb potes saltadores com les dels saltamartins, i papallones i escarabats que no volen.”

“Si a un animal se li impedeix realitzar una acció instintiva, en casos extrems pot arribar a reaccions en el buit. El moviment es produeix sense estímul exterior visible, com si l'animal estigués accionat des de l'interior.”

“Tesis de Lorentz: la conducta animal i humana està determinada no només per l'ambient sinó també per l'herència.”

“Tenim bons motius per assegurar que l'agressivitat intraespecífica en l'actual situació històrica-cultural i tecnològica de la humanitat, és el més greu de tots els perills. Però no és acceptant-la com a quelcom metafísic i irreversible que augmentarem les nostres possibilitats d'afrontar-la, sinó estudiant el procés del seu desencadenament natural.”

“Les mutacions es realitzen en un àmbit de processos químics i físics, en els quals no s'exclou que els salts quàntics mancats de causa influeixin en el procés. Per tant, el camí que des de l'aparició de la vida ha seguit el desenvolupament dels organismes no pot estar escrit abans d'hora.”

“L'espècie animal que no es veu assetjada per un competidor pot quedar-se estancada indefinidament”

“Una característica és tan més antiga com més gran és el nombre de formes animals que la posseeixen.”

“Al principi de tota vida existeix realment un sistema que conté informacions i que pot transmetre-les per autoduplicació. Ara bé, el sistema no podria obtenir informació adicional, si no fos també una mica inestable. Suficientment inestable com per a cometre de tant en tant un petit error en la duplicació. Aquest error significa gairebé quasi sempre la mort de la descendència a la que és transmès; però molt de tard en tard (una vegada cada 100.000.000 errors) la variació en la forma i funció de tot l'organisme, li comporta en aquest un avantatge, (mutació positiva) pel fet que s'adapta a una determinada fisura del món animat i inanimat.”

“Només es reben informacions dels èxits, no pas dels fracassos, per això la mutació d'albinisme (entre d'altres) reincideix.”



P.D. L'autor, Helènic Glauc, s'acull al dret a cita.