Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, August 20, 2010

De què ens serviria "sobreviure" si no fóssim capaços de "viure"?

.







Fuerte de San Marcos

Algú sap què és?

A escadussers quilòmetres del barri de Beraun d'Errenteria, rere el “Fuerte de San Marcos” (el mateix que Unamuno descrivia des del seu exili d'Hendaia), s'obre un ventalls de boscos i turons tan atapeïts de vegetació que els camins es tanquen i desapareixen fàcilment després d'una tardor, un hivern, una primavera i un estiu de pluges intenses. Aquests paratges estan entre els límits dels termes municipals d'Astigarraga i Errenteria, i és convenient no recorre'ls amb pantalons curts si un vol conservar la pell de les cames en bones condicions; però sigui com sigui aquests boscos amaguen història i històries. Els romans van fer el que van poder; molts asseguren que mai no van conquerir tot el territori. D'altres parlen de les llegendes dels homes peluts, que diuen que van ser expulsats pels bascos quan van arribar per primera vegada a aquestes terres fa desenes de milers d'anys (es referien aquestes llegendes als Neandertal?).
El que hem pogut visitar i tocar, després de buscar-lo amb anhel de tan amagat com estava, és el Monòlit de Txoritokieta, de l'Edat del Ferro, que es feia servir com a monument funerari i d'enterrament després de la incineració del difunt; es calcula que fou aixecat entre el 900 i 300 abans de Crist.
És curiós pensar com des de sempre hi ha hagut persones, i aquestes persones s'han mort, i aquesta mort ha entristit algú; en moltes llengües, des de molts àmbits psicològics, socials, culturals, històrics... Els éssers humans sempre ens hem emocionat, sempre hem lluitat per aconseguir la supervivència, la nostra i la dels qui estimem. Sempre han nascut criatures i sempre han estat belles. I això sempre continua, malgrat que el context canviï. L'essència de la humanitat avança per damunt del banal, per molt que l'entronitzem i el divinitzem. L'essencial és algú que “sent”, algú que estima la vida. I es busca la supervivència no pas per no morir, sinó per “viure”, i viure és sentir i estimar. De què ens serviria sobreviure si no fóssim capaços de “viure”?
.
.

4 comments:

Cristina Balaguer said...

La foto del bolet correspon a un Clathrus, probablement un Clathrus archeri.

Nuesa Literària said...

Moltes gràcies, Cristina; tenia molta curiositat perquè és espectacular.

noves llunes said...

M'han agradat les teues cròniques (i les fotos) d'Euskadi. Es nota la teua estima per aquelles terres...
Per cert, que he fet servir les teues fotos de Lanzarote d'aquell RPV sobre Manrique:

"La farga de Vulcà"

Hem estat una setmaneta a l'illa, i de vegades sembla que estàs en un altre planeta.

Salut!

Nuesa Literària said...

Moltes gràcies, Francesc. Evidentment, Euskadi és la meva segona pàtria, el lloc on passo, passem més temps, a banda de Catalunya. La vida et fa néixer en un lloc, segurament sense demanar-ho; pel que fa a allà on vivim, o a on morim, hi tenim alguna cosa més a dir, encara que en el fons també és la vida qui ens hi porta.
M'alegro que hagis fet servir aquelles imatges de Lanzarote. Salutacions!