Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, November 30, 2010

L'estil del Barça de Guardiola és l'aplicació del Modernisme Gaudinià al futbol.

Avui, amb el vostre permís, i com a homenatge a un equip que està assolint uns nivells de qualitat que mai no s'han vist a la història del futbol, repetiré el post que vaig escriure el 26 de setembre de 2009, perquè continua sent igual d'actual, potser encara més actual avui, que no fa un any.
Hi ha puristes que consideren el futbol com una activitat humana inferior, que no es pot comparar a l'arquitectura, a la música o al teatre. S'equivoquen; la creatividad humana es manifesta en totes les activitats. I existeix una harmonia entre la manera de ser i la manera de viure, entre la manera de pensar i la manera de crear una "bellesa" que pot plasmar-se en una columna, en una catenària, en un arc... o en una manera de fer futbol. Josep Guardiola és, en el futbol, (i la història ho confirmarà d'aquí a unes dècades) el que Gaudí fou en l'arquitectura. I malgrat que hi hagi qui s'esquinci les vestidures per això que acabo d'escriure, ho afirmo convençut, perquè el joc que va desenvolupar el Barça ahir, el que ha desenvolupat al llarg dels últims anys, és d'una dificultat extrema, d'una qualitat que frega la perfecció, i d'una intel·ligència estratègica que traspua una bellesa estètica similar a la de les columnes gaudinianes; una força natural conduïda per un esperit de bellesa i força combativa, amb l'alè de la modèstia, del respecte i de l'esportivitat.
Hi ha una similitud entre les línies d'inspiració modernista de l'arquitectura i les línies d'inspiració o d'estratègia del futbol Guardiola/Cruyff: triangulació, geometría natural, velocitat natural, esperit d'humilitat i de glòria alhora, bellesa, recerca de la bellesa sense renunciar a l'efectivitat de l'estructura; millor dit encara: la mateixa bellesa de la força natural que triangula i que corre esdevé l'estructura més efectiva. L'estil de Guardiola és l'expressió del modernisme gaudinià en el futbol.

Ja no m'embolico més i us deixo amb "La república de Josep Guardiola":

¿Es pot parlar de futbol des d'un punt de vista científic o filosòfic? Quan es parla del futbol de Josep Guardiola, sí. El sistema introduït per l'actual tècnic del Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que un sistema; no és una manera de jugar més, no és una altra proposta estratègica de les moltes que al llarg de la història d'aquest esport s'han posat de moda; és, sens cap mena de dubte, un canvi de règim en la manera d'entendre la manera de jugar. Jugar senzill, jugar ràpid, jugar precís, jugar efectiu, jugar creatiu, triangular, avançar, no perdre pilotes, no fer passades a l'atzar, fer-les bé, fer-les de pressa, fer-les al lloc, al punt precís, no confiar en les grans curses de les estrelles mediàtiques (bo i que si en algun moment convenen, benvingudes siguin).
Quan l'estrella no és un nom sinó el joc d'un equip, el joc que acabo de descriure, no ens trobem davant d'una oligarquia de joves milionaris que s'exhibeixen, sinó davant d'una república d'artistes del futbol que es fan iguals al primer toc. Quan el futbol és el futbol de Josep Guardiola, les estrelles són tan efectives com els qui han pujat del Barça B, o com els qui no tenen el carisma dels "catxés" més elevats. El futbol ràpid els iguala a tots, els fa a tots grans i senzills alhora, déus i humils, perquè si els déus són de debò només poden ser humils, i la glòria de l'estrellat passa, de cop, des de les figures fins al conjunt del grup, vers el grup de companys que treballen a l'encop per un únic objectiu sense protagonismes estèrils i banals. Aquest sistema, però, no frustra pas la qualitat individual, que sovint es manifesta davant l'àrea del contrari. La república de Guardiola permet l'art dels qui quan cal han d'actuar sols, recolzats per un exercit de soldats (tots ells igual d'importants) que condueixen la pilota allà on ha d'anar, ni un mil·límetre més lluny, ni un mil·límetre més a prop, i ben de pressa. És per això que aquest nou canvi de règim dins del futbol és art, art major, tan valuós com la música, com la literatura, com l'arquitectura modernista. La república de Guardiola trena un futbol que com el jazz, el flamenc, o la dansa clàssica exigeix el misteri de la inspiració i la tècnica dels qui treballen molt, dels qui treballen cada dia, sabent que són mortals i que també poden perdre.

Felicitats i per molts anys!
.

Sunday, November 28, 2010

Solucions al fracàs escolar (II). Segon objectiu. Descobrir l'estrella.


Quan un viatger avança per camins estrets, a cops amb mal temps, i sovint per pendents i arran d'espadats, li convé posar els ulls en l'estrella que marca la seva direcció; li cal contemplar la seva bellesa, desitjar la seva proximitat, valorar els progressos en el trajecte que ens hi condueix, adonar-se que el viatge, malgrat els sofriments de l'esforç, és un goig, i que el camí ben fet dóna sentit a tots els actes.

Cal comunicar tot això al nen o a l'adolescent que estudia; i fer-ho acomplint dues condicions: fer servir un llenguatge comprensible, i no mostrar-nos falsos en la nostra expressió i en les idees que transmetem.

Si algú pretén aconseguir, només amb la repressió, l'amenaça i els càstigs, que un adolescent estudii, treballi, faci els “deures”, i elabori les estratègies necessàries per a triomfar en el procés d'aprenentatge, que sàpiga que té la batalla perduda. Cal ajudar-lo a descobrir l'estrella, a enamorar-se de l'estrella, a perseguir amb anhel l'estrella. I cal que sigui la seva estrella, no pas la nostra. Cal ajudar-lo a apassionar-se per alguna musa present en el món que l'envolta, o en el de més enllà, alguna activitat o temàtica susceptible de convertir-se en un objectiu professional del futur; i ha de ser el seu objectiu, no el nostre; la seva passió, no la nostra. En alguns cassos aquesta fita serà la d'aconseguir la independència personal, una casa pròpia, una llar, una posició econòmica segura que li permeti viure amb comoditat. En d'altres serà investigar la vida dels cetacis, o les causes de la revolució russa, o la cursa de l'espai, o les últimes tècniques d'entrenament, o les col·lisions del LHC, o els secrets dels sistemes operatius, o...
Cal ajudar l'estudiant a assaborir el gust per la feina ben feta, la immediata, l'exercici realitzat amb polidesa, amb competència, amb rigor, amb creativitat, amb eficàcia. Cal felicitar les petites gestes, els progressos, els avenços, els èxits... L'absurda frase d'alguns adults que es neguen a felicitar allò que consideren “d'obligació” és això: absurda. Necessitem felicitar a qui fa bé alguna tasca, perquè podria no haver-la fet bé. Perquè allò que és rutinari i quotidià té el defecte d'amagar-nos la seva excepcionalitat, el privilegi que tenim de gaudir-ho, i igual com cal celebrar l'existència cada dia, cal felicitar la tasca ben realitzada sempre, per alimentar l'auto-estima de qui viatja vers el seu futur i la seva llibertat. No podem progressar sense auto-estima. Ningú no pot progressar sense auto-estima. Tan necessària és la felicitació com la correcció.
I cal mirar cada dia la nostra estrella, cal que l'alumne aprengui a mirar-la, a estimar-la, a enamorar-se d'ella, a canviar-la lleugerament si descobreix que és un xic diferent, a endolcir-se amb ella quan l'agulló de l'esforç l'enganxi al llit o a la distracció. Cal que l'alumne tingui l'estrella al cor quan s'adoni que la tasca que se li demana és molt més feixuga que un video-joc, i que no hi ha cap més remei que enfrontar-se a una activitat que mai no serà tan divertida com un video-joc. I que moltes vegades l'esforç d'enfrontar-se a una activitat menys divertida que un video joc, acaba sent infinitament més apassionant.
.
.

Wednesday, November 24, 2010

Vol de nit, d'Antoine de Saint-Exupery. "Vol de nuit"

Volem de nit. Enmig de la foscor i del fred. A fora, gemega la tempesta; el vent udola com un monstre desfermat i rabiós. Dins l'avió, petit i atrotinat, titil·la la calidesa d'una petita làmpada esgrogueïda. Brunz el motor, impassible; i aquest brunz tosc i humil ens deslliura de caure a regions incertes, potser no escrites a cap mapa. Travessem serralades clapades de neu i de gel, sense ni una ànima en milers de quilòmetres. Després el mar, silenciós, obscur i llunyà. A cops, la civilització amb les seves llums petites i distants, que parlen tant, que ens diuen tant; el poema de la infantesa; una realitat conscient amagada rere de deu mil màscares de por i de complexos. On ets, home? Ets a la teva infantesa, al nen que ets i que es disfressa de dur. On ets, home? On ets, dona? Dessota milers de vestits que et deformen i que et protegeixen de ser tu, de mostrar-te tu. Som a la nostra infantesa i quan no ho recordem, no ens trobem, no ens trobem...

Volem de nit, i agraeixo a Saint-Exupery el seu petit i intens llibre “Vol de nit” “Vol de nuit”. Com un evangeli. Com un llibre sagrat. Com un text inspirat. “Vol de nuit” és la metàfora de la vida humana, el lent avenç dins la foscor del misteri. L'avió lluita contra ciclons de fum d'atzabetja, en mans de la benignitat de la natura, o del seu destí implacable. Dins l'avió, com dins la persona, la caliditat del cos, de la ment, decidint camins, estratègies, rutes, meravellant-se de la llum del crepuscle que vesteix Amèrica sencera, o tement la incertesa de no saber cap a on es va, i de saber, no obstant, que es va en alguna direcció, per a portar un correu que de ben segur mai no serà tan digne com el valor de la vida del pilot ni com el preu de la seva valentia.

I Saint Exupery, de boca dels seus personatges, que s'intueixen extrets d'una realitat que ell coneixia prou bé, ens deixa gotetes d'una mel essencial, vàlides per a viatgers de la vida, per a mestres, per a pares, per a éssers que es pregunten la raó dels misteris, o que gaudeixen amb el vertigen que neix de la convicció que sempre restaran incògnites inabastables que ho faran tot possible, que ho faran tot miraculós.

Fragments de vol de nit.

Ho diu un pilot opinant sobre les persones que deuen viure a les llumetes de les cases que durant la nit veu des de l'avió:

“Aquests homes creuen que la llàntia només crema per a la taula humana, però a vuitanta quilòmetres d'ells, la crida d'aquest llum ja fa efecte, com si la balacegessin desesperadament, des d'una illa deserta, davant del mar.”

Sobre un pilot:

“Se sabia sòlidament assentat en el cel”

“Hi ha en la multitud homes que passen desapercebuts i que, en canvi, són missatgers prodigiosos. I ni ells mateixos se n'adonen”

Un inspector parlant dels pilots que volen per ell (ho podria aplicar un mestre pensant en els seus alumnes):

“Se'ls ha d'empènyer cap a una vida forta, que comporta sofriments i alegries, però que és l'única que compta”

“Estimeu aquells qui maneu, però no els ho digueu”

“Sóc just o injust? Ho ignoro. Si sanciono, les panes minven. El responsable no és pas l'home; és una mena de poder obscur que no pots ferir mai si no fereixes tothom. Si jo fos molt just, un vol de nit cada vegada seria una probabilitat de mort.”

Parlant d'una persona amb pocs amics i una vida molt avorrida:

“A la vida només li havien estat dolces les pedres”

Sobre el sofriment d'algú, que alhora li permetia crear:

“Si els insomnis d'un músic li fan crear belles obres, són uns bells insomnis”

Em quedo amb una imatge metafòrica del que és la vida. Fabien, el pilot que vola enmig de la nit pels cels de sudamèrica, està envoltat de tempesta. Milers de quilòmetres al seu voltant són plens de ciclons que a la primeria dels anys trenta fan impossible cap mena d'aterratge. Li queda mitja hora de combustible, i no podrà aterrar com a mínim en sis o set hores. Sap que és mort. Està condemnat. Aleshores puja fins per damunt dels núvols i resta més amunt de la tempesta, dessota els estels. Tot és calidesa. Tot és silenci. Per sota un mar de remolins i boires fosques. Per damunt les constel·lacions i la llum de la lluna il·luminant la pel·licula tenebrosa dels núvols negres de baix. Lentament, gaudeix de la bellesa i espera la mort. El que és la vida.
.

Sunday, November 21, 2010

Rodalies de la Torre de l'Àngel








Les rieres de bosc tenen un no sé què de prehistòria que ens retorna al temps en què les torratxes de formigó no ens enxiquien la volta del cel. Des del capdamunt dels espadats, s'hi veia tota l'extensió de les terrasses entre les rieres, i al lluny el massís de Sant Llorenç, i Montserrat; i cap a l'altra banda el Montseny. No hi havia edificis que destorbessin la bellesa del temple del capvespre, quan el cel es tenyia de roig i el vent portava flaires de farigoles i romanís. Una mica com era Austràlia fa poc més de cent anys. Una mica com són molts d'aquells llocs on les persones viatgen, comprant paquets turístics que els duen, per uns quants milers, ben lluny; i els fan creure que allò que troben allà on van és únic i irrepetible: la millor posta, la millor codina, el canó més ample, la platja més salvatge... Molts no coneixen ni el torrent de Colebrers, ni l'ermita de Santa Agnès, ni tan sols un edifici tan assequible i tan bell com la Torre de l'Àngel, que podeu veure a les fotografies.

El Vallès té una bellesa un xic malmesa per la dèria del “tenir més” del “arribar més lluny” del "produir més i millor i per damunt de tothom". Però la bellesa encara hi és, com un lleuger reflex del que era en els temps en què encara no havíem banalitzat tant el paisatge. Ara viatgem lluny per admirar el que aquí ja hem mig destruït. Demà haurem d'anar més lluny, perquè els llocs on avui anem ja estaran malmesos. Fins que ja no quedi res; o fins que ja no quedem nosaltres.

Saturday, November 20, 2010

El dia que el lleó no mati l'anyell


Hi ha dies que el cel és d'un gris clar i indefinit; gèlid, insuls. Dies de fredor de cors, de màscares que ho jutgen tot i no diuen res. De micos que no saben que ho són, moguts amb fils invisibles disfressats de llibertat. De trets silenciosos. De guerres gelades. De somriures que només són façana, i de façanes que tenen els retops de cartró pedra. Dies en què la màquina productiva continua girant malgrat els morts i els nascuts, malgrat l'increïble privilegi de “ser”, malgrat la sorpresa constant d'existir. Dies de cendra i rutina en què ningú no et regala caramels perquè ets bonic i perquè la teva iaia et du agafat de la mà a la farmàcia. Dies en què el lleó competeix amb el lleó per a devorar l'antílop, i si pot devora el fillet del lleó competidor. Dies d'animals que no saben que ho són i que per això no deixen de ser-ho.

Però tingueu en compte que per damunt de la grisor del cel hi llueix el Sol, i que per damunt del Sol, la volta del cel és blava i neta. Si poguéssiu veure el mar de boires, i més enllà la mar d'aigua i de sal, s'esvairien les vostres pors. Arribarà el dia en què el lleó no matarà l'anyell, en què el dimoni serà bo, i no hi haurà àngels caiguts, ni damnats eternament, ni dictadors sanguinaris, ni cors egoistes, ni éssers que rebutgen el perdó i la rectificació, ni inquisicions, ni assassins, ni violents d'un i d'altre costat... i el mal s'esvairà. Arribarà el dia en què no existirà el mal, perquè el Sol que llu damunt les boires desfarà el seu gel. Arribarà el dia de vi i de roses, de pau sorpresa d'existir a cada instant, de tolerància vers el diferent, d'acollida vers tothom...
Arribarà aquest dia, us ho puc assegurar... i ja està arribant!
.
.

Thursday, November 18, 2010

Solucions al fracàs escolar (I). Primer objectiu.


No calen grans objectius. Si més no, els primers anys de la secundària. Però calen objectius essencials que abastin tota la vida.

L'esforç. Aconseguir convèncer l'alumne que l'esforç és una eina que cal fer servir per assolir les coses grans, les que de debò importen, les que ens il·lusionen, les que volem aconseguir amb tot l'anhel.

Esforç. Auto-exigència. Capacitat de fer el que no ve de gust. Capacitat de sentir-se satisfets amb els petits èxits professionals, que potser no veu ningú fora de nosaltres. Allò que il·lusiona, mereix el preu de l'esforç, de la negació del gust, de l'esgotament, del lliurament d'energia.

Comencem per aquest objectiu. Després vénen els altres; els objectius concrets que estan relacionats amb els conceptes i els aprenentatges. La importància de l'esforç, però, és rotundament més gran, i cal treballar amb eficàcia per aconseguir convèncer per a sempre l'alumnat d'aquest tresor oblidat i perdut en un món de botons que ho fan tot i de píndoles que tot ho resolen.

Aconseguim que els adolescents s'enamorin de la capacitat d'abraçar l'esforç i l'auto-exigència per assolir allò que de debò desitgen i tindrem solucionat el 50% del problema del fracàs escolar.
.
.

Monday, November 15, 2010

És en la nit quan els estels es valoren més.



Que la feblesa dels altres no ens afebleixi, que ens mogui a l'amor, precisament perquè l'amor es manifesta quan existeix a canvi de res. Quan no hi ha res a agrair, si hi ha amor, aquest amor és de debò.
Les persones tenim espines. Les espines fan la seva funció i de vegades punxen. No sempre, les persones, poden evitar punxar amb les seves espines. No sempre s'adonen que el fet de punxar no és convenient i que obeeix a pulsions més que no pas a un pensament lògic raonat o humà. No és fàcil ser humà. I quan, en l'individu adult, les hormones que menen a l'agressivitat i a la competició tenen més poder que mai, ser humà és molt i molt difícil. Per això hem d'estimar els humans amb espines, perquè és molt difícil veure-les, i sovint ni amb el diàleg no s'aconsegueix que siguin vistes. Els instints d'autoprotecció menen a una activitat mental de fuga de la realitat i les coses sovint no són vistes com són sinó com som. Cal esperar que s'adormin els instints, que les espines s'amaguin una mica; després, potser, a poc a poc i amb molta tendresa, la raó farà la llum.
Que la foscor dels altres no ens enfosqueixi; i que, si arriba a passar, aconseguim assaborir la llum dels estels de la nit. Cada estel és un sol, tal vegada més lluminós que el nostre. A l'univers, el normal és la nit, però la llum hi és i es veu a distància. Prop de cada estel, neix el dia, i hi ha milions de milions de dies, en un espai infinit i inimaginable.
Tractem els infants amb el respecte amb què tractem els adults; amaguem, per ells, les espines, si les amaguem amb els adults; exercim amb ells la tendresa i l'amabilitat, si l'exercim amb els adults; preocupem-nos que entenguin bé els missatges, i acompanyem els missatges d'aquell bon tracte que oferim als adults amb qui ens importa quedar bé. Tot això sense deixar d'educar, de dirigir, de protegir i d'exigir. Però si volem que els infants es facin adults, cal tractar-los amb el respecte amb què es tracta els adults; sempre que nosaltres, com a persones, tractem bé els adults.
.
.

Saturday, November 13, 2010

Integristes

He trobat aquest fragment d'en Robert Conway, a on retrata una mena de personatge que en els últims temps prolifera molt a certs ambients religiosos. Haig de reconèixer, però, que el seu retrat abasta també l'estètica i no només el fons. Jo, personalment contra l'estètica no hi tinc res; bo i que no m'agradi. El problema de l'integrisme per a mi rau en el fons més que en la forma. Sigui com sigui aquest text serveix per a veure quin efecte produeixen els integristes damunt la gent que no són del seu entorn; i aquest efecte, sens cap dubte, serà en molts aspectes subjectiu. 
La crisi de valors de la societat radicalitza les posicions doctrinals, i els qui més es veuen, els qui més soroll fan, són els integristes.
Si algun dia aconsegueixo trobar la fórmula intel·lectual que em permeti tornar a l'església sense haver de creure irracionalitats o sense haver d'acceptar normes que són d'homes i no de déu, sens dubte no serà gràcies a aquests personatges.
Representen una minoria dins d'una església convulsa per les seves mancances científiques i pel seu llast històric. De sort que conec gent d'una altra mena dins d'aquesta mateixa església de la qual els integristes es consideren purificadors. També es mouen per altres religions, i fins i tot en corrents filosòfiques agnòstics o ateus. L'integrisme és una actitud de supèrbia intel·lectual que no segueix aquella màxima de Gandhi:

"La tolerància brolla del profund desconeixement de la veritat, que a tots ens afecta"

El dia que arribem a reconeixer que no tenim cap seguretat absoluta, assolirem també la tolèrancia de proposar la nostra veritat més que no imposar-la,  i l'actitud honesta d'escoltar la veritat que els altres diuen que poseeixen, sense menysprear-los ni rebutjar-los pel fet de pensar diferent. Siguem coherents.

Us deixo amb el text de Robert Conway.

L'inconscient els traeix. Fan ganyotes. Se'ls veu tensos, intranquils, comprimits, com si tinguessin un ferro clavat en algun lloc i no sabessin com posar-se. Sembla que cavil·lin lluites aferrissades contra les temptacions, pregàries mastegades contra inferns ardents, o complexes diatribes lògiques entre la fe i la raó per a demostrar teològicament qualsevol dogma d'aquells que si no te'l creus ets anatema.

Els qui són mossens van negres com corbs, amb l'alçacoll blanc cobrint-los la nou del coll, i estrafan posats a cops seriosos, a voltes forçadament jocosos; la màscara, sempre la màscara que els oculta un jo reprimit i superbiós, convençut d'una superioritat intel·lectual que fa servir, però, neurones de dogma.

Neurones de dogma. Intel·ligència que parteix de fonaments de marbre romà, indestructibles, immodificables, inqüestionables. La maquinària de la seva lògica treu fum; un fum fosc que fa pudor de cremat, quan intenta explicar els perquès del marbre, que per a ells té més credibilitat que la mateixa lògica. Ments prodigioses s'humilien davant suposades revelacions que, pretenent ser paraula de déu, no són altra cosa que reflexos de les pulsions més humanes. L'elucubració teològica sovint acaba tenint per ells més força que el pa que no tenen els pobres de la Terra. S'embranquen en qüestions particulars que, bo i que en alguns aspectes contemplen profundes solidaritats humanes, en la majoria de detalls esdevenen proclames polítiques, símbols de classe i d'estil, segell de tradicions socials relatives a un temps i a un imperi, traç d'escut, color de mocador que desitja ser bandera, alliberament de tensions que cerquen potències transformadores amb l'obsessió d'uniformitzar el món al pas de les seves proclames.

En privat, i de vegades en públic, carreguen gustosament contra els mossèns de camisa de quadres i texans; s'emplenen la boca de frases fetes, estudiades, repetides... que han escoltat mil vegades de boca dels seus mestres idolatrats; mestres de gests, de falques, de tòpics. “Això és nyonyo, carrincló, bonista...” diuen amb un to a mig camí entre el menyspreu i la burla. Avorreixen els sentiments perquè els consideren la feblesa dels mediocres, la falsificació de l'autèntic missatge cristià, que és asèptic, fred, racional i contundent (segons ells). Ells caminen amb pas ferm, convençuts que posseeixen la força de la raó, de la intel·ligència, de la veritat revelada que és la mateixa persona de Crist, Cristo Rey, Pantocrator. Qui critiqui el Papa, qui no vegi les coses com les veu el vaticà; qui gosi parlar del missatge de crist sense combregar amb l'ortodòxia vaticana és algú que cau sens cap mena de dubte en el “tot val” un ”relativista moral”, un enemic de Crist. Amb aire d'intel·lectuals, i dissimulant malament la voluntat de semblar moderns, defugen la importància de les emocions, se'n riuen de la bondat i de l'entronització de l'amor, i repeteixen fins a la sacietat els manaments de Moisès, recordant que l'infern existeix i que les ànimes hi cauen com les fulles dels arbres a la tardor.
 
"Retrat d'una religió espantada"
ROBERT CONWAY

Thursday, November 11, 2010

Greetings to my dear visitors from MOUNTAIN VIEW !!


I greet those people who visit me from Mountain View. I am a little intrigued with their visit. ¿Who, in Mountain View, is so interested in my blog? However, It is a joy for me to discover readers around the world.
If they want to say "hello" by a comment, and... if they tell me how did they find the blog and what do they think about my blog, I will be very happy, because I am very curious.

Veni Creator Spiritus !


Fa uns quants mesos, vaig penjar aquest video en aquest blog.
Ho vaig fer un migdia, mentre el sol del carrer il·luminava la meva estança, i el cel d'allà fora era blau i nítid.
Ho vaig fer conscient de la meva petitesa, de les meves limitacions, dels meus defectes, de les meves incoherències. Però ho vaig fer perquè sentia, i sento, que l'alegria de l'existència no rau en la meva perfecció sinó en l'amor de qui me l'ha regalada.
Mentre preparava el post em va sonar el mòbil. A la pantalla del mòbil hi havia una frase estranya, que ara no recordo gaire bé, i que no em sonava a cap de les frases típiques que acostumen a sortir quan algú truca. No era un número. No era un "usuari desconegut". No era "trucada oculta". Era alguna frase que ara no em ve a la ment i que venia a dir que no trucava cap persona. Vaig contestar i ningú no em va respondre. Mentrestant, el video del "Veni Creator" continuava sonant.
Segurament algú es va equivocar en la seva trucada, o va ser una interferència, soroll electromagnètic... Bo i tot, aquesta casualitat em va fer pensar que segurament, si déu existeix, i el cridem... d'alguna manera respon. I respon no en funció de la nostra perfecció, sinó del seu amor. I fins i tot li respon a algú tan defectuós com jo, a algú que reconeix que no sap si déu existeix, a algú que no creu en la divinitat de Crist ni en cap religió, a algú que està convençut que la natura actua segons les lleis que a poc a poc anem descobrint rere el mètode científic sens cap intervenció miraculosa, a algú que no creu en cap doctrina ni gairebé en cap moral...
Tinc la sospita que déu, si existeix, ens estima, només, perquè "som"; independentment del que fem. Davant d'un déu així... ens veiem moguts a canviar per amor molt... i molt del que fem.
.
. 

Wednesday, November 10, 2010

Actituds creatives.

Defugim la tirania del poder i de les formes. Estalviem-nos la feixuguesa de moure'ns per agradar, per ser tinguts en compte, per a ser populars en qualsevol petita societat per on ens moguem. Evitem la ridiculesa de patir pel concepte que tenen de nosaltres a qualsevol petit i insignificant univers d'estels que aspiren ser galàxies.

Per contra, gaudim de la llibertat de no patir per la imatge, pel concepte, per la fama, per l'empremta social, per la força... enmig del garbuix de relacions de la selva de les vanitats cegues. Assaborim la dolçor de caminar per la terra on som els reis, que és la nostra i prou, el nostre ésser, el nostre Chill Out, el nostre paradís personal del silenci i la solitud creativa, enllà de la qual només és just compartir, que no competir o exhibir-se.

Gaudim d'escriure pel gust d'escriure, lluny dels criteris savis i doctes dels que converteixen l'expressió de la psique en un instrument de poder i de relació social, si no d'ambició econòmica.
.
.

Sunday, November 7, 2010

Vallparadís avui. Vallparadís sempre.










Vallparadís aquest matí.

La família passegem per un espai mil·lenari, que molts encara no han descobert. El plaer de no tenir pressa ni cap més objectiu que mirar la bellesa i enregistrar-la en una càmera. Caminar i respirar. Agrair el privilegi d'existir i el goig d'adonar-nos que Terrassa, de vegades i en alguns racons, esdevé la ciutat més bella del món.

Quan el temps cau, i tot es torna d'or i terra, el color es mostra encara més viu, més bell, més revelador de la bellesa de tot. Quan l'any tomba cap a la foscor de l'hivern i el fred comença a apoderar-se dels dies, allò que és banal perd la força que feia veure que tenia: polèmiques, intolerància a la diversitat d'opinions, prejudicis, integrisme, fanatisme d'un i d'altre color, un altre cop prejudicis i més prejudicis... Aliè a tot això, el planeta es vesteix de gala per a presentar-se a la cerimònia del solstici. Les estrelles guspiregen més temps a la volta del cel. Les fulles cauen amb un ball vergonyós i es col·loquen a l'espai de bosc que pertoca. El vent gemega i escampa flaires de mil herbes, de fum, d'humitat, de riu. El fred guanya força i promet la neu i la puresa del nord que torna, com cada any ha tornat i com cada any tornarà. La bellesa de l'estiu, que es mor, es transforma en la bellesa de l'hivern, que neix; i en aquest canvi brolla una tercera bellesa que costa d'explicar.

Cridem... cridem... pel papa i contra el papa. La Terra, però, continua girant. La nau que travessa l'univers s'expandeix i explora espais mai trepitjats.
Quanta... quanta bellesa!
.
.

Ratzinger a Barcelona


Aprofito un comentari que he deixat al blog "Que tinguem sort" sobre la visita del Papa. No volia parlar del tema, però ja que hi he pensat, ho deixo aquí per la història i la posteritat.
És curiós com aquest senyor, en Ratzinger, es permet exagerar (a consciència) comparant la situació actual amb la de finals de la segona república quan es cremaven esglésies i s'assassinava capellans i creients; i alhora s'atreveix a anomenar "exagerada" la premsa i els mitjans quan parlen de la plaga de pederàstia que s'estén per tot el món i que té característiques similars arreu, i que per tant es podria considerar objectivament com l'efecte o el símptoma d'alguna cosa que no rutlla en la manera de viure d'educar o d'organitzar-se els capellans.

Doble moral. Doble visió. I l'obsessiva tendència a creure's que és natural que l'església catòlica s'imposi al conjunt de la societat quan hauria de ser una opció individual més sense cap privilegi que la situés per damunt de la resta d'opcions o que la imposés per tradició o per mimetisme a persones que no tenen aquesta fe.

És una llàstima també que vagi llançant el perillós missatge de fer creure que els valors d'empatia i d'amor als altres només es poden assolir a través de l'església com ha fet últimament.

Friday, November 5, 2010

El juego de tu vida


El juego de tu vida”. Juguem amb la vida de vostè. Exhibim la seva misèria. Una mica com allò de “Tengo una pregunta para usted” però amb mala baba. Tinc un dard enverinat per vostè. Tinc un feix de bitllets per vostè si humilia públicament la seva mare, la seva dona, el seu fill, o el seu germà.... Sóc bondadosa; fixin-se que hi ha un timbre; si els seus éssers estimats el premen, en comptes de preguntar-li si té relacions sexuals amb el seu germà, li preguntarem si, en el fons, en el fons... odia a mort la seva dona. Això és la televisió. Hi ha molt de diner en joc. Vostè pot! Endavant! Que la veig molt segura! Que va molt bé! Ànims! Continuï destruint el seu entorn! Les persones que estima! Les seves relacions socials! Recordi que vostè ho fa lliurement; nosaltres només li prometem milers i milers d'euros; això sí, ha de ser sincer. Si li preguntem si s'ho fa amb un caragol ens ha de dir la veritat; si ens respon que sí, els diners van creixent; si ens respon que no, serà com si hagués dit que sí, perquè li direm que menteix, i tothom sabrà que és que sí, i els diners seran nostres. I vostè se'n tornarà a casa amb els seus éssers estimats una mica més morts que abans que vostè tingués la gentilesa de pujar-nos l'audiència, d'augmentar els nostres ingressos. I no es preocupi, que a la nostra cadena, en horari protegit, no hi veurà ni un cul.
.
.

Wednesday, November 3, 2010

Estranya tendència de tot a la vida


Estranya i curiosa tendència de tot a la vida, de tot el que es mou prop de l'aigua, a prop de la llum d'una estrella, a la distància oportuna. Tot va cap a la vida, i la vida es presenta com una estranya combinació química que creix i que es reprodueix al pas d'un impuls que de vegades sembla premeditat, buscat, programat... Es reprodueix amb anhel, amb ànsia, amb delir. La molècula que creix cerca relacions amb d'altres molècules. No hi ha vida sense associació, sense pacte, sense diàleg, sense intercanvi d'interessos: simbiosi, hàbitat, cadena tròfica... ens associem per a viure, ens devorem per a viure, morim per a cedir al futur la informació genètica de la supervivència. Donem la vida per la vida del futur.

Estranya i curiosa tendència de tot a la vida quan les condicions magistrals s'acompleixen. I de la vida a la consciència... I de la consciència a l'empatia... I de l'empatia a l'amor.
.
.