Diumenge, després del lliurament de premis, vam dirigir-nos cap al sud, i, a l'atzar, vam acostar-nos a la primera cala del Cap de Begur que se'ns va presentar. Sa Tuna respirava absolutament solitària; amb l'aire i la llum del diumenge a la tarda; un diumenge d'hivern gèlid i lluminós enmig d'un espai d'habitatges closos, fets d'un formigó que agredeix una costa infinitament bella. La solitud sacralitza uns racons maltractats per la dèria dels diners: torratxes verticals, alçades al llarg de les últimes dècades; res comparable a la tragèdia de la Costa Blanca, més blanca que mai pel ciment pintat i pels balcons de metacrilat.
Però sempre volem més, i en aquests indrets, la natura mostra tant com vam ser, que la ràbia bull com un brou dolent; la ràbia pel fet de ser com som: tan avars, tan mesquins, tan pobres... Ens venem el territori per un grapat de milions; el prostituïm i el mediocritzem per a intentar comprar una vida i una felicitat que de cap manera no es poden comprar amb diners. Alguns destrueixen el paisatge perquè identifiquen consum amb progrés, destrucció amb avenç, luxe amb benestar. Uns pocs, amb molt de poder, edifiquen arran d'aigua com a mesura integrista per allunyar els hippies, els nudistes i els que atempten contra el que ells consideren la moral de Déu; invisibles, van ocupant poltrones, per a fer servir el seu poder en benefici d'una visió del món uniformitzadora, retalladora de la bellesa natural, poruga i temerosa de la llibertat humana, pessimista quant a la natura de la persona, cega quant el judici de la seva consciència, car només obeeixen consignes de superiors que pensen per ells. Però la contemplació de la Costa Brava no es mereix que pensi precisament en aquests pocs, esclaus de les seves idees, que com totes les dictadures i tiranies cauran pel seu propi pes. La humanitat, molt a poc a poc, es va desfent de les tiranies; sovint massa a poc a poc; i sempre cíclicament. Una generació desfà els nusos que ha trenat l'anterior, i la que ve després els torna a nuar; però en el procés, els nusos, les cordes i els lligams cada vegada són més febles, i aquesta estranya, adorable, i a cops ridícula espècie, va millorant; ni que en el curs d'una vida no es noti.
Maleïda especulació que destrueixes la meva terra, que és la mar i la costa, el glauc de les aigües, la maragda tremolosa ran del roig dels penya-segats. Maleïda avarícia que embrutes i banalitzes el temple sagrat de la Costa Brava; els esperits dels antics déus s'escolen per les seves roques i anhelen la recuperació de la seva imatge sagrada. La natura té un valor per ella mateixa independentment del benefici o perjudici que impliqui pels Homo sapiens, i cal estimar i respectar la natura per ella mateixa, i la seva imatge ancestral i indòmita. Maleïda por a la natura, que ens la fa perdre; el tresor més gran, la joia més preuada, la bellesa més sublim. Pobres lligats els qui la temen, els qui la sotmeten a la utilitat, els qui la ignoren, els qui la venen... Pobres cecs els qui no la veuen, els qui no la comprenen, els qui mai no l'han coneguda. A l'últim, però, la natura guanyarà. Les muntanyes es pensen que són eternes, però l'únic que és etern és la natura; les muntanyes passen, es converteixen en pols d'estels, i tot torna a començar.
.
.
No comments:
Post a Comment