Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, March 16, 2011

Trobada amb Lívia, dins de casa seva. El Colisseu. El turó del Palatino. The house of Livia. Colosseum. Palatine Hill. Meeting with Livia.






























.
.
Entrar a casa de Lívia fou un detall inesperat del destí, una picada d'ullet de la meva sinistra amiga del més enllà; l'habitatge no era visitable, no es mostrava al públic, però el simple exercici d'ullar-lo des de fora a través de les finestres i d'entreveure la penombra dels frescos de les estances per on es passejava la dona que va enverinar el seu marit, el seu fill, els seus parents i ves a saber a qui més... la vella malèfica que governava Roma manipulant el seu marit August i el seu fill Tiberi... l'àvia perversa que feia “cosetes” amb el seu nét Cal·lígula... la dama de pell blanca i solcs de sota els ulls enfonsats que en la seva jovenesa va competir amb Cleopatra en bellesa... el simple exercici de guipar el seu habitatge, ho haig de reconèixer, em feia venir un calfred.
I va ser enmig d'aquest exercici, la setmana passada mateixa, que una dona em tocà l'espatlla i amb un anglès macarrònic em va dir, com si endevinés el meu interès mòrbid, que en deu minuts vindria una guia a ensenyar-me l'habitatge. “A mi?” li vaig preguntar, i va fer que sí amb el cap, afegint que l'ensenyaria també a qualsevol turista que volgués visitar-lo i escoltar la seva explicació. Em vaig posar el primer de la fila perquè no em podia creure el privilegi que se m'estava oferint. Vull deixar clar que no aprovo els crims de Lívia (faltaria més) però el temps ha passat i la mort ho purifica tot. Deia Erri de Lucca que no hi ha enemics, i que és quan són morts que ho comprenem.
I, efectivament, deu minuts més tard, tota la família, baixàvem les escales de la Casa de Lívia (vers la foscor de l'avern) amb la intenció d'afusellar les parets a fotografies. A l'hora de la veritat, però, no vaig poder. Ningú no ens va prohibir de fer fotos; però, des de dins mateix, no em vaig veure amb cor de fer-ne. I és que Lívia era allà, dempeus, invisible, i em mirava. De fora estant, abans d'entrar i topar-me amb ella, sí que en vaig fer, i són algunes de les que podeu trobar damunt d'aquest escrit (concretament, la dissetena imatge mostra la casa de Lívia des de l'exterior), però des de dins de l'habitatge no ho vaig aconseguir.
La guia, una dona estranya que semblava que era allà contra la seva voluntat, ens va explicar que per un desig especial del ministre de cultura de Berlusconi, la casa de Lívia s'obriria al públic durant el més de març de 2011, i que érem uns afortunats. Després va parlar de la fredor de l'habitatge, de la seva temperatura fresca a totes les estacions de l'any, de les pintures de les parets, que reflectien la mitologia romana, del fet que no tenia finestres com la majoria de cases nobles (Domus) de l'època. I Livia dreta, al costat nostre, estranyament satisfeta, mirant-me, invisible, contenta que jo m'adonés de la seva presència.
A fora, el turó del Palatino, la gran urbanització dels Cèsars, amb mareselves regades amb la sang dels assassinats per l'ambició del poder, flors d'una primavera incipient arreu, estadis en runes, palaus, termes, el circ en estat de desnonament (invisible per a tants i real com la història i el temps), l'Arc de Titus, la casa d'August, els pins, l'aire càlid de la Mediterrània, la flaire de la ginesta i del romaní, els esperits dels antics, atrapats a les pedres i al paisatge. El turó del Palatino és un indret per a passar-hi un dia sencer amb el “Jo Claudi” de Robert Graves a les mans i gens de pressa. I al costat, el Colisseu. Tot plegat, Roma: la bèstia bella i cruel, mare de la nostra ment i de la nostra manera d'entendre la vida. Origen de les nostres societats contradictòries i intensament humanes. 
.
.

1 comment:

Maurici said...

Roma... Roma... moltes ciutats m'han captivat, però cap com aquesta.

M'ha agradat reviure la ciutat a través dels teus textos acompanyats de les fotos.

Au, siau!