Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, September 14, 2011

T'ho havia de dir

Em fa mal tot.
De mica en mica em recupero del sotrac.
L'accident fou terrible; i terribles les conseqüències que se n'han derivat. Com el trobo a faltar! No puc continuar així. No puc... no puc.
Truquen. Despenjo.
-Nena, sóc jo! -em diu, i la sang se'm glaça. Si el cor em pogués sortir del pit, ja fóra morta.
-Qui és? -bramo; bo i que sé qui és; però sé que no pot ser.
-El teu pare, nena; prou que em coneixes la veu. Sóc el teu pare -insisteix, i vull plorar. No sé si de por o de pena; o potser de les dues coses.
-No ets tu, pare, perquè ets mort! Et vam enterrar ahir! -i el plor se'm deslliga. I llenço l'auricular lluny, ben lluny, i surto al balcó. Necessito aire. Necessito que algú vingui a casa i em faci companyia.
Torno a entrar al menjador.
Em col·loco l'auricular a l'orella.
-Nena... -em torna a dir. És una veu ronca, enrogallada. Xisclo i penjo. Gairebé a l'instant torna a sonar el telèfon. M'hi poso.
-Parla'm. Nena. No tinguis por.
-Deixa'm! Per què em fas això? Qui ets? Per què m'espantes?
-Sóc el teu pare.
-El meu pare és mort!
-...
Crema el silenci més enllà de la línia. Sento una respiració. Els morts no respiren. Però ahir el vam enterrar
-Em vas veure? -em pregunta la veu del meu pare.
-Què vols dir?
-Si em vas veure? Vas veure el teu pare ahir dins la caixa?
-És clar que el vaig veure! Era ell! I era ben mort! Qui és vostè?
-Saps qui sóc. Em coneixes la veu.
-El meu pare és mort!
-I és clar que sóc mort. Però sóc jo. M'has d'escoltar. T'haig de dir una cosa.
-Deixi'm estar! Qui sigui que em parla. Vagi-se'n a la merda! Ara trucaré a la policia!
Penjo.
Despenjo nerviosa. Intento teclejar el nombre de la policia. Són tres xifres i no l'encerto. Marco, però quan toca prémer l'última xifra, el dit se'm desvia sempre. Torno a començar. Em torno a equivocar.
Truquen a la porta. Corro esperançada; deu ser la mare. Miro per l'espiell. Xisclo de goig, és la mare. Plora. Poso la mà al pom. No puc obrir. Torno a mirar per l'espiell. La mare fa que no amb el cap i continua plorant; no em respon.
-Espera mare, que no puc obrir! -exclamo, i tibo el pom cap a mi. Però no s'obre. No puc... no puc...
Torno a mirar per l'espiell i ja no hi és.
-Mare! No te'n vagis! Que és que no puc obrir!
Però la mare ja no hi és.
Torna a sonar el telèfon.
-Digui'm -pronuncio amb terror, confiant que sigui algú altre.
-Nena, que sóc jo, el teu pare -insisteix ell -. M'has d'escoltar...
-Està bé... -xisclo, allargant la “e” del mot “bé”, que s'acaba convertint en un udol -. Digues i acabem d'una vegada!
-És clar que sí, petita! Aquesta és la meva noia!
-Què vols? -i vinga a plorar.
-Que què vull? No trobes estrany el fet d'estar tancada aquí, al pis, sense poder sortir?
-Sí.
-Des de quan ets al pis, filla?
-No ho sé. Jo... És com si se m'hagués esborrat la memòria. Recordo el meu pare, a l'enterrament, dins la...
-Sí. Dins la caixa. No et faci cosa. I... digues... després... després, què més recordes?
-Res. Em recordo aquí. I les trucades. I aquesta calor.
-És clar. I saps per què?
-No. -gemego.
-Perquè tu també ets morta, filla. Això és el que et volia dir. Tu et vas morir amb mi a l'accident. Era això el que t'havia de dir saps?
.
. 

2 comments:

Ada said...

Aaaiii, tengo todos los pelos de punta, te lo juro. !Qué angustia! Muy bien contado.

Catalina Cerdó said...

què bo!