Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, December 2, 2011

Quan el cos es fa cendra, el patetisme perd el vestit que l'ocultava.



Quan tinc present el cos d'algú molt estimat que crema i que desapareix, convertit en fum i en cendra, la veu del pare que escridassa el seu fill des de la grada perquè no juga prou bé a futbol em resulta un so sorprenent, digne d'un estudi antropològic; faria riure si la situació de referència (les cendres i el fum) no fossin un tema tan seriós.

Les cendres i el fum d'un cos que ha estat estimat durant dècades em fan mirar amb estupor el pas de l'oca dels qui glorifiquen el poder del diner i el valor dels guspireigs de l'or i de les etiquetes que el diner compra; la crem de la crem, la fama, el protocol, la sang reial i la noblesa antiga, la persecució de glòries daurades i recarregades de l'orgull de l'època.
Davant del cos d'algú estimat que crema, algú que somreia i que era una persona enamorada de la vida, la vida sencera deixa caure a terra l'embaf del que no és essencial i que ens arrabassa la passió pel que de debò val la pena: l'instant, la perfecció de l'aigua sota del sol, la força de l'onada, la natura, la tranquil·litat, l'alegria, la convivència, compartir, celebrar, gaudir, admirar, lloar, protegir, alliberar...
Val la pena tot allò que val la pena en el moment que ens morim, i el que no val la pena en el moment que ens morim no val la pena quan vivim.
El vent de l'ambició manlleva més vides que la mort; vides que continuen sobrevivint, però que viuen lluny d'elles mateixes, lluny de la seva identitat, lluny del nom que el destí va escollir per a cadascuna d'elles. Existeix, en algun racó de l'univers, una cançó escrita per a cada vida; i cada vida es troba a si mateixa quan escolta aquesta cançó, que adorm els estels i que encén les espelmes de la nit més bella.
Davant del cos que es fa cendra i fum, la vida es revela com el somriure de cada situació. Llavors, la fúria absurda de la competició no aconsegueix d'ocultar el seu patetisme; l'absurd, per un instant, es revela com a absurd; guanyar o perdre, ja no és guanyar o perdre un partit, un negoci, una aposta, una guerra... guanyar és entendre el que és la vida; perdre és no comprendre-ho i deixar-se endú pel vent dels objectius absurds i de les falses necessitats.
La vida es veu clara al llarg dels moments, breus i nítids, en què un cos estimat es fa cendre i fum. Allò que era vida no resta destruït quan el foc ho devora. Fa nou anys, ni un sol àtom dels que ara ens formen a cadascun de nosaltres no formava pas part del nostre cos. No som la matèria que ens forma, perquè fa nou anys aquesta matèria formava part del blat dels camps, dels tomàquets, de l'aigua, de la carn dels animals, de la fruita d'un arbre, de l'oxigen, de l'aire... Canviem, cada set o nou anys, la totalitat dels àtoms del nostre cos; allò que som nosaltres no és el nostre cos, perquè no tenim el mateix cos tota la vida. Seríem, en tot cas, la manera com els àtoms s'organitzen, independentment que siguin o no els mateixos, però ni això; perquè la manera com s'organitzen canvia constantment; som un canvi constant. Ens resten els records, però fins els records els canviem. Recordem no el que va passar, sinó que recordem el que recordem; reescrivim la nostra història sense adonar-nos-en en funció de les necessitats de la nostra ment.
El cos que crema i que es fa cendra ho posa tot al seu lloc, i ens ajuda a comprendre que la vida és un privilegi; i que l'hem de viure conscients d'aquest privilegi; amb una eufòria constant, i alhora continguda, pel fet d'existir; aprofitant cada moment per estimar, sense perdre el temps en banalitats que ens roben l'essència.
Val la pena tot allò que val la pena en el moment que ens morim, i el que no val la pena en el moment que ens morim no val la pena quan vivim. 
.
.

No comments: