Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, January 31, 2011

Les Filles de la Santa Cadira Elèctrica? L'adoració de la Cadira Elèctrica? La parròquia de la Santa Cadira Elèctrica?


El dia és gris. Tinc una grip estranya que em força a haver de córrer a determinada cambra de la casa per evitar esdeveniments indesitjats. La panxa em fa mal. Tot el cos em fa mal. Aquest matí he començat anant a treballar, i he hagut de tornar a casa en aparèixer sobtadament aquests símptomes. Un cop a casa gairebé no he estat capaç d'aixercar-me del llit. Si el dolor minvava, em sentia culpable, i pensava "podria estar treballant"; després tornava el dolor, la culpa desapareixia, però jo estava fotut. Tornava a marxar el dolor, tornava la culpa, i així. Suposo que aquesta preocupació per no poder atendre feines essencials (o que considero essencials) ni que estigui objectivament justificat té algun nom en psicologia; és curiós el cervell humà. Sé que no té sentit sentir-se culpable pel fet d'estar malalt; però la culpa si no li donem una puntada de peu torna una vegada i una altra, i només se'n va quan el dolor i els vòmits s'intensifiquen. De fet, la culpa és un fenotip força útil pel desenvolupament de l'individu Homo sapiens; però com tot imperatiu genètic, cal aprendre a posar-la a les ordres de la raó i de l'empatia.
I és cert que el dia és gris, però això no deixa d'atorgar al paisatge una tonalitat perlada que em recorda als paisatges de l'Israel del Gólgota (o als paisatges d'un Israel del Gólgota que de petit contemplava en una postal pietosa de la meva àvia): el cel de color d'Ivori, una creu, un crucificat, una calavera als peus del crucificat, i arreu un paisatge terros i erm. La postal tenia al darrere una pregària escrita a mà per un personatge desconegut; la meva àvia se l'havia trobat al carrer, a terra, i el guardava com un senyal diví. No duia cap nom ni cap adreça. La pregària escrita era un poema que els experts no saben ben bé a qui atribuir (potser Santa Teresa o San Francesc Xavier) i que parla d'un creient que estima déu no pas per por a l'infern o per anhel del cel, sinó per amor al crucificat. La primera vegada que vaig llegir aquest poema (deuria tenir uns 7 anys) em va semblar coherent.
Després, de més gran, l'absurd d'estimar per aconseguir el cel o per evitar l'infern, se'm fa evident del tot. Quin amor hi ha si hi és per interès? Ho vaig veure tan clar que en una ocasió vaig convèncer fins i tot al membre d'una secta evangelista que posava el premi i el càstig com a fonament de l'amor. Em va reconèixer que en això tenia raó, que si un estima ho fa pel desig de bé de l'ésser estimat i no per ser premiat o castigat.
No sé com he acabat escrivint això. Avui el post ha estat posar el primer que em venia a la ment; i ja posats el completaré amb la pregària/poema de la postal.

"No me mueve mi dios para quererte
el cielo que me tienes prometido
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.

Tu me mueves, señor, muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido
muéveme ver tu cuerpo tan herido
muéveneme tus afrentas y tu muerte.

Muéveme al fin tu amor y en tal manera
que aunque no hubiera cielo yo te amara
y aunque no hubiera infierno te temiera.

No me tienes que dar porque te quiera
porque aunque lo que espero no esperara
lo mismo que te quiero te quisiera."

P.D. 1 :també, de gran, contemplo l'horror de la creu, que de cap manera no considero bona, perquè és un instrument de tortura i d'execució. De tant veure-la en contextos sagrats que normalment es relacionen amb l'amor i la fe, la creu, en certs àmbits, ha adquirit un caire benigne i sant. Però si avui haguessin executat Jesús, ho haurien fet potser amb la cadira elèctrica o amb la forca; i abans, segurament, l'haurien torturat amb descàrregues elèctriques o amb qualsevol altra salvatjada humana. ¿Us imagineu que dos mil anys després existissin al món ordres religioses que duguessin per nom: "Les filles de la forca" o "Les filles de la cadira elèctrica"; o exercicis i oficis espirituals com "l'adoració de la cadira elèctrica" o "l'adoració de la forca" en la qual fileres de fidels, per setmana santa, s'acostessin a besar la santa cadira, o la santa corda que va matar Jesús? Us confesso que em fa l'efecte que jo hauria lluitat per evitar que crucifiquessin Jesús; l'hauria intentat convèncer que vigilés, que no busqués martiris absurds, que el mal és mal i prou... I ni que ell m'hagués dit "apartat Satanàs" com diuen les escriptures que va dir a Pere quan també va intentar desdir-lo, hagués continunant insistint, perquè els meus pensaments intento que siguin pensaments humans, i no crec en un Déu que necessiti la mort i la tortura de ningú per a redimir res.
Seria interessant plantejar una enquesta als creients: "¿Hauries evitat la mort de Crist si haguessis pogut?"
Confio no haver escandalitzat ningú amb les meves cabòries. Ai... ja torna la culpa!

P.D.2 : Suposo que no cal, però per a qui l'interessi, per a mi el valor de la mort de Jesús està en la seva defensa de l'amor, de la llibertat, dels oprimits... malgrat que això el condugués a la mort. Aquest és el seu valor; per a mi no ho és ni la creu, ni la redempció, ni cap sacrifici tribal ancestral. Crec que Jesús no volia morir; i crec que si volia morir, si buscava morir, estava equivocat. Sí, sí... a qui li piqui que es rasqui; si Jesús va buscar a consciència la seva mort, sens dubte es va equivocar. Ep... és la meva opinió!
.
.

Saturday, January 29, 2011

Maleït sigui el dolor. Maleïda sigui la guerra. Maleïda sigui la coacció, que mai no és santa.




Un temps per la lluita. Un temps per la derrota. Un temps per l'esclavatge. Un temps per l'error. Un temps pel jou de la tirania. Després, però, passada la tempesta, el sol s'escola enmig de les boires i encén el gemat dels boscos. La terra torna a germinar. La vida retroba la seva llibertat, i la veritat dels esdeveniments s'imposa per a dolor dels instruments sectaris de la foscor repressiva.
Un temps per a la por. Un temps per a la confusió. Un temps per a la divinització dels mites i de les cabòries dels il·luminats. Un temps per a la idolatria dels megalòmans que es creuen el melic del món i els escollits de Déu, amb dret a decdidir destins eterns i humans, a menysprear els febles, a trepitjar els que ells consideren imperfectes, i a interpretar al seu gust la que consideren paraula de déu. Després, però, les mentides s'esvaeixen. El llamp il·lumina la nit de la muntanya. La vida brolla arreu, lluny del control dels qui ho pretenen controlar tot, fins els detalls més minsos de la vida dels seus esclaus: l'hora de la dutxa, el nombre de passeigs setmanals, el que poden llegir, el que poden escriure, el que tenen dret a pensar, el que poden veure els seus ulls. La vida guanya sempre malgrat les batalles perdudes de la guerra.
Un temps per les cadenes. Un temps per als miratges gloriosos de les cadenes d'or i les indiferències sagrades vers els pobres del món. Un temps per a l'adoració dels símbols, de les aparences, del poder, de l'elit, de l'utilitarisme, del dolor, de la guerra, de la coacció i de tot allò que destrueix l'essència del genuïnament humà i lliure.
Maleït sigui el dolor. Maleïda sigui la guerra. Maleïda sigui la coacció, que mai no és santa.
Beneïts els qui no volen semblar llestos, ni sants, ni forts... perquè valoren el que s'és i no el que se sembla.
Beneïts els que no temen l'existència, ni la diversitat, ni la llibertat, ni la pluralitat d'opinions i d'estils.
Beneïts els qui valoren la bondat per damunt dels interessos apòstòlics o sectaris.
Beneïts els qui han estat capaços de fugir de l'imperi dels perfectes.
A ells va dedicat aquest post i aquest himne. L'himne dels qui lluiten per les causes justes, ni que siguin perdudes. Per tots els qui van morir a l'Alamo; però a l'Alamo de les seves vides, de les vides dels que lluiten per la llibertat.

Thursday, January 27, 2011

Prescindiu, tant com pugueu, dels bancs.


Un consell. Segurament innecessari. Tracteu els bancs i el sistema financer tan poc com pugueu. No tenen ètica. Per molt que ho diguin a les seves publicitats, no busquen el bé dels seus clients; la seva intenció únicament i pura és guanyar diners; i quan n'hagin guanyat molts, encara en voldran més; i després més.
No compreu res a terminis (si podeu). Estalvieu abans, i després, compreu allò que necessiteu sense demanar préstecs. Compreu el mínim, no cal més. Si us deixeu convèncer pels bancs, us enredaran, en són experts. Fa poc, ja ho sabeu, es van treure de la màniga un bon feix d'hipoteques "basura" per engatusar la població i fer-li creure que tenia el món als seus peus: lletra petita, embolics en el lèxic legal i econòmic per entrampar els més febles, experiments financers que arriscaven el blat dels pobres...
En aquest estrany món, prohibeixen fumar perquè mata, però s'obliden de prohibir enredar, arruïnar, destruir, i amargar els més febles.
Feu-me cas. Prescindiu tant com pugueu dels bancs; a tot estirar, que us guardin els diners, els que ja teniu, però no els en demaneu, perquè us faran tornar fins el moll dels vostres ossos.
N'hi ha molts que després de perdre la casa (una necessitat bàsica) encara els queden a deure fins a 120.000 euros, i tenen embargat el sou, i tot ben de pressa; perquè els bancs tenen col·locats al poder els polítics que hi han de tenir, els quals saben fer les lleis com més convé a les finances.

 
.

Wednesday, January 26, 2011

La massa és un animal salvatge

Hi ha moments en què un no pot més. No és que un sigui perfecte, ni de bon tros; però hi ha imperfeccions de moltes menes, i no totes se suporten igual.
I el dia, i la setmana, i els més... i el temps que passa, mostra imperfeccions que costen de pair. No dic que no puguin ser digerides, però amb feixuguesa, i amb el consol únic de saber que es poden combatre.
La massa, l'amuntegament d'individus que empeny a comportar-se com el que la massa és: simis, primats, monos en la seva activitat més primitiva, menys evolucionada en la línia de l'empatia i la intel·ligència. Hi havia un filòsof grec que deia que la “massa” era un animal salvatge.
Després, parles amb un d'aquests individus que formen la massa, i li fas veure amb paraules respectuoses, però contundents, com ha estat el seu comportament; l'individu s'ofèn, es molesta, es dol... Aquesta reacció et tranquil·litza. Va escriure Saint Exupery, als durs temps de la segona guerra, que si França et feia mal al cor era perquè encara no estava vençuda, que si França et deixava d'entristir és perquè ja era morta. De la mateixa manera, quan un individu s'ofèn perquè li fas veure com ha estat, com ha actuat, és perquè l'individu no està perdut, ni vençut, ni desnonat. Però segurament, un altre dia, es tornarà a convertir en una peça més d'aquesta massa violenta que barreja l'alegria irreflexiva i balmada amb la violència i el menyspreu a l'ésser humà, que en petites dosis esdevé trapelleria; i en grans dosis, i certs contextos, genocidi.

La manca de valors. La manca de preocupació pels valors. La por a ensenyar valors. La crítica als valors. Amb tota aquesta mandanga d'utilitarisme que ens mou exclusivament a millorar els resultats acadèmics, el control dels processos i la qualitat europea, ens oblidem dels valors.
Sense els valors la qualitat es converteix en una maquinària que xerrica i que alenteix l'aprenentatge. Sense valors el civisme esdevé purament un intercanvi d'interessos; no té més fonament ni més raó de ser. Sense la seducció de l'amor, de l'empatia, de la dignitat humana... l'educació ètica és un maremagnum de filosofies fredes que no mouen ni els pensaments ni els comportaments un sol centímetre. Sense la convicció que des de la societat laica i civil cal aprofundir en el misteri de la dignitat humana, en els seus valors, en la seva tendència a l'amor, en el respecte a l'ésser humà, en l'amistat, en la lluita per un món millor... estarem lliurant els tresors perduts de la humanitat al monopoli de les sectes i de les religions.
Hem de perdre la por a parlar d'amor; hem de perdre la por a parlar de valors; hem de perdre la por a parlar de respecte; hem de perdre la por a parlar de dignitat; hem de perdre la por a parlar de llibertat; hem de perdre la por a dir les coses pel seu nom, a renunciar a formes protocolàries, interessos corporatius, d'empresa, de centre o d'institució; el primer és l'individu i la seva dignitat; allò que necessita; allò que li cal saber d'ell mateix i de la seva espècie; allò que necessita per funcionar com adult independent i autosuficient, però humà, en el sentit més sublim d'aquest mot. Hem de perdre la por als ideals; a viure'ls i a transmetre'ls, sense caure en moralismes o en dogmatismes religiosos de cap mena. L'amor no ha de ser patrimoni exclusiu de les religions. La llibertat és el bé més preuat de tot individu humà, i cal aprendre i ensenyar a viure en llibertat.

Cal que l'individu mai no accepti de convertir-se en “massa”; que no permeti que les pulsions ancestrals i les circumstàncies el facin ser un element més d'una torba irracional. Cal que mantingui en tot moment la seva dignitat, la seva identitat i la seva llibertat. Tot això no es espontani, cal educar-ho, i és tant o més important que el control dels resultats objectius i empírics.
.

Tuesday, January 25, 2011

Quanta... quanta por!













Diumenge, després del lliurament de premis, vam dirigir-nos cap al sud, i, a l'atzar, vam acostar-nos a la primera cala del Cap de Begur que se'ns va presentar. Sa Tuna respirava absolutament solitària; amb l'aire i la llum del diumenge a la tarda; un diumenge d'hivern gèlid i lluminós enmig d'un espai d'habitatges closos, fets d'un formigó que agredeix una costa infinitament bella. La solitud sacralitza uns racons maltractats per la dèria dels diners: torratxes verticals, alçades al llarg de les últimes dècades; res comparable a la tragèdia de la Costa Blanca, més blanca que mai pel ciment pintat i pels balcons de metacrilat.
Però sempre volem més, i en aquests indrets, la natura mostra tant com vam ser, que la ràbia bull com un brou dolent; la ràbia pel fet de ser com som: tan avars, tan mesquins, tan pobres... Ens venem el territori per un grapat de milions; el prostituïm i el mediocritzem per a intentar comprar una vida i una felicitat que de cap manera no es poden comprar amb diners. Alguns destrueixen el paisatge perquè identifiquen consum amb progrés, destrucció amb avenç, luxe amb benestar. Uns pocs, amb molt de poder, edifiquen arran d'aigua com a mesura integrista per allunyar els hippies, els nudistes i els que atempten contra el que ells consideren la moral de Déu; invisibles, van ocupant poltrones, per a fer servir el seu poder en benefici d'una visió del món uniformitzadora, retalladora de la bellesa natural, poruga i temerosa de la llibertat humana, pessimista quant a la natura de la persona, cega quant el judici de la seva consciència, car només obeeixen consignes de superiors que pensen per ells. Però la contemplació de la Costa Brava no es mereix que pensi precisament en aquests pocs, esclaus de les seves idees, que com totes les dictadures i tiranies cauran pel seu propi pes. La humanitat, molt a poc a poc, es va desfent de les tiranies; sovint massa a poc a poc; i sempre cíclicament. Una generació desfà els nusos que ha trenat l'anterior, i la que ve després els torna a nuar; però en el procés, els nusos, les cordes i els lligams cada vegada són més febles, i aquesta estranya, adorable, i a cops ridícula espècie, va millorant; ni que en el curs d'una vida no es noti.
Maleïda especulació que destrueixes la meva terra, que és la mar i la costa, el glauc de les aigües, la maragda tremolosa ran del roig dels penya-segats. Maleïda avarícia que embrutes i banalitzes el temple sagrat de la Costa Brava; els esperits dels antics déus s'escolen per les seves roques i anhelen la recuperació de la seva imatge sagrada. La natura té un valor per ella mateixa independentment del benefici o perjudici que impliqui pels Homo sapiens, i cal estimar i respectar la natura per ella mateixa, i la seva imatge ancestral i indòmita. Maleïda por a la natura, que ens la fa perdre; el tresor més gran, la joia més preuada, la bellesa més sublim. Pobres lligats els qui la temen, els qui la sotmeten a la utilitat, els qui la ignoren, els qui la venen... Pobres cecs els qui no la veuen, els qui no la comprenen, els qui mai no l'han coneguda. A l'últim, però, la natura guanyarà. Les muntanyes es pensen que són eternes, però l'únic que és etern és la natura; les muntanyes passen, es converteixen en pols d'estels, i tot torna a començar.
.
.   

Saturday, January 22, 2011

Record d'un dia d'excursió a Mura als feliços anys de la República.

La meva àvia (la primera, dempeus, començant per la vostra esquerra) sempre m'havia explicat que la millor època de la seva vida havien estat els anys de la república. Ho deia baixet; ho diuen, de fet, baixet, tots els que han viscut la guerra i la duresa dels anys que la van seguir.
Avui, per casualitat, en una caixa de fotografies antigues, he trobat aquesta relíquia i m'he disposat a escanejar-la, una mica com aquell qui li guanya una batalla a l'oblit i al temps. Qui els havia de dir a aquests joves dels anys trenta (alguns d'ells van morir pocs anys després d'aquesta foto a la guerra) que, un dia, aquest instant de felicitat es podria contemplar de manera pública a una bonior d'ordinadors. Qui li havia de dir a la meva àvia (Dolors Digón Rosón) que els seus besnéts la contemplarien vestida de blanc al costat d'aquesta trepa de joves simpatitzants de l'anarquisme, que cada diumenge sortien d'excursió a un racó o altre del Vallès. Aquí són a Mura amb una bandera que no sé ben bé de què deu ser. Algú m'ho pot dir? 
De tots aquests xicots, n'hi havia un (no sé pas qui deu ser en aquesta foto) que quan anaven d'excursió a Montserrat, en passar pel cistell on els fidels donaven almoines, ell engrapava unes quantes monedes; tot seguit comprava un tortell i els convidava a esmorzar. M'agrada recordar aquestes anècdotes, que un dia la noia vestida de blanc em va explicar. Només són al meu cap, quan jo mori ningú no les sabrà. Bé, ben mirat, si les escric, algú les coneixerà; i d'aquí a cent anys, o dos-cents, algú farà el que faig jo ara: contemplar el passat, llegir el passat, i mantenir vives les imatges i les anècdotes.
.
.

Friday, January 21, 2011


RELACIONS (en vers)

Gelor de glaç al niu del pensament,
el solc dels ulls d'un gris tensat de pors.
Trepig incert a la bonior dels cors
perduts en ombres de color de plor.
Vitralls, a les pupil•les, entelats
d'alès d'angoixa i d'ambicions de nit.
Els llavis closos, ben obert l'horror;
estridors de silenci esfereïdor.
Acer al front clavetejat de dol;
animals disfressats de vencedors.
De cua d'ull, dibuixem relacions
de mots porucs disfressats de colors.


RELACIONS (en prosa)

L'Homo sapiens és un animal estrany, amb un comportament digne de ser estudiat per l'etologia, que és la ciència que es dedica a l'estudi de la psicologia animal.
L'Homo sapiens, sense adonar-se'n, quan es relaciona amb la resta d'individus, els contempla com a competidors o com a possibles parelles reproductives. El poder i la sexualitat influeixen amb molta força, i de manera invisible, en les relacions, de manera que l'individu humà quan s'expressa du gairebé sempre màscara.
Per fora, ens trobem un rostre carregat de tota la bonesa, simpatia, seguretat i bones maneres que la societat considera correctes i dignes dels éssers més magnànims.
Per dins, però, bull la inseguretat, la malfiança, l'odi irracional, la por, el menyspreu, el càlcul especulador sobre el domini i l'interès. De vegades aquestes pulsions ancestrals actuen al marge de la consciència, de manera que l'odi és inconscient i en conseqüència incontrolable. Sovint, els mots humans esdevenen el guió d'una gran mentida destinada a proporcionar la imatge adequada del propi jo; imatge que oculta tota una estratègia purament animal per a controlar l'entorn, sobreviure i reproduir-se. Adorem el protocol de les expressions pactades pel fet social i esborrem l'expressió genuïna de l'individu sincer. Perquè l'individu sincer que som, ens avergonyeix; i ens avergonyeix perquè l'hem descuidat fins al punt de mantenir-lo allunyat del veritable amor, que és auster i que només mira cap enfora, fins al punt de mantenir-lo allunyat d'un estoïcisme que ens fa lliures per a decidir sense deixar-nos influir pels interessos personals. Les relacions humanes, per ser humanes, haurien de ser desinteressades com les dels que no necessiten res, sinceres com les dels infants, lliures com les dels que no tenen vergonya, i afectuoses com les dels que viuen l'autèntic significat del mot amor.
Molt pocs éssers humans es comuniquen sense màscara, perquè anar sense màscara implica mostrar la sinceritat dels pensaments i dels sentiments.
Si volem que la nostra vida social sobrevisqui, tenim dues opcions: posar-nos la màscara i despreocupar-nos dels pensaments (podem arribar a pensar que no importen excessivament si no ens els veuen); o bé atrevir-nos a anar amb el rostre nu, sense falsedat expressiva, amb la qual cosa ens veiem obligats a treballar els nostres pensaments per a fer-los harmònics amb la convivència.
Aquesta segona opció és defensada pel blog que esteu llegint, Nuesa Literària.
Nuesa en el tracte. Nuesa de sentiments i de pensaments. Fora les màscares que ens desfiguren l'essència. Potser serem menys simpàtics, però serem més sincers. Potser xerrarem menys, però allò que direm serà el que de debò opinem. Potser esdevindrem vulnerables, però defensarem la tendresa i l'amabilitat. Potser no donarem tant, però allò que donarem, ho donarem amb absoluta convicció. Potser, a estones, serem esquerps, i això punxarà; però no farem servir mai la simpatia per punxar, ni les paraules dolces per ferir, ni el somriure per menysprear. Potser farem pocs petons, però seran d'estimació. Potser donarem comptades vegades la mà; però quan la donem, premerem fort els dits, i serà perquè la donem de debò, i no pas perquè toca, perquè tothom ho fa, o perquè ens tinguin en compte.
De cua d'ull, mira sovint el nostre pensament, encara que el nostre rostre vulgui fer veure que mira de fit a fit. Un solc profund dessota les pupil·les mostra de vegades el nostre jo intern, malgrat que el nostre rostre extern estrafaci una rialla d'autosuficiència. I a cops, esculpim rostres de marbre de fatxenderia i seguretat quan tenim por, quan no sabem com enfrontar-nos a unes relacions que no som capaços de convertir en sinceres. Quan això passa, que alliberadora que resulta la solitud i la llunyania!

Wednesday, January 19, 2011

Solucions al fracàs escolar (VI) .Records del Raval (I). Estimar l'alumne (I).

Tenia un nom semblant a Mustafà (li canvio el nom perquè ni que hagin passat divuit anys no vull que ningú l'identifiqui). Tenia catorze anys, i era coix. Anava sempre amb una crossa, movent-se a saltirons, i el poc castellà que parlava feia servir l'expressió “hijo de puta” força sovint. Li agradava el dinar que es donava al Casal i afirmava que les monitores estaven bones; i que aquests dos elements no el feien dubtar ni un segon a l'hora d'acostar-se a l'esplai. Tot això passava a l'estiu, a la Fundació Escó del Raval, cap allà a l'any 1993 .
L'escola Mila i Fontanals, del carrer Pintor Fortuny, es convertia en el seu casal, en el seu món, en la seva societat.
Li agradava copejar tothom perquè sí; cops de puny als muscles, empentes sense raó. Gaudia banyant-se a les basses dels parcs del Raval, de les oficines del Paral·lel, del Parc de la Ciutadella o de la Plaça de Catalunya. Jo, com a monitor, “novell i modèlic”, el renyava, i li demanava que sortís; no em feia ni punyetero cas.
Acabava venint la policia municipal i em tocava defensar-lo i evitar que li clavessin una multa, perquè el pobre, el que és córrer, no podia.
Un dia el vaig trobar plorant assegut en un racó del patí, i em va explicar que li havien dit “hijo de puta” i que li havia fet molt de mal perquè la seva mare era morta.
Un altre dia em va mirar fix als ulls i em va escopir al rostre. Ho va fer-ho sense cap raó, com aquell que no sap què dir i pronuncia un “bon dia!” La saliva em va quedar penjant en algun punt entre el nas i el llavi superior. No sé per què, però en lloc de molestar-me, li vaig dir sense pensar-ho: “Tu no tens poder per obligar-me a odiar-te; no t'odio.” I des d'aquell moment, i fins al final de la quinzena, el Mustafà no em va copejar més i es va convertir en un còmplice tothora. Era de Tanger i encara conservo una cinta de vídeo on surt parlant del menjar del casal i de les monitores que estaven bones.
En Mustafà va ser la persona que més em va ensenyar sobre la tasca de l'aprenentatge, sobre la missió d'organitzar un grup d'adolescents amb dificultats o amb comportaments marginals. Amb ell, vaig aprendre bona part del que sé sobre com arribar al infants, com parlar-los, com estimar-los: l'austeritat adequada, la sinceritat en l'expressió, ni que aquesta sinceritat pugui significar en algun moment manca de comprensió racional (es preferible aquesta incomprensió que una màscara patètica d'apropament fals a un dialecte que només poden parlar sense mentir aquells a qui els surt sol). Als educadors ens està vetat mentir. Els educadors hem d'estimar els alumnes en el just i correcte significat del mot estimar, que només mira cap enfora. Els educadors necessitem l'empatia, que ens ajuda a veure els adolescents com allò que un dia vam ser nosaltres; però dins de les circumstàncies en què es mouen ells, i dins de la seva realitat biològica i genètica. En realitat, totes les persones de la humanitat som la mateixa consciència que se situa en circumstàncies diferents, en cervells diferents, en genètiques diferents, en cultures diferents... Probablememt a la humanitat només existeix una persona. Tots som la mateixa. Estem sols.
Si entenem que totes les persones en som una de sola, ens serà molt fàcil comprendre l'altre, comprendre l'alumne, i en conseqüència arribar a ell.
Quan arribem a una persona, aquesta persona automàticament arriba a nosaltres.
Quan ens interessem per una persona, aquesta persona automàticament s'interessa per nosaltres.
Quan respectem profundament una persona, aquesta persona, ni que no ho sembli, automàticament ens respecta a nosaltres.
Quan una persona arriba a nosaltres, tot allò que li diem li entra millor.
Un altre dia continuo, que per avui ja en tinc prou.
.
.

Tuesday, January 18, 2011

Chill Out. Temps que val per ell mateix. Oasi. Jardí secret. Refugi dins del territori independent d'un mateix.

De vegades un té la temptació de dir:

“Voldria que els dies tinguessin quaranta-vuit hores per no haver de córrer, per poder tenir temps per a mi, per a poder dedicar estones a crear, a contemplar...”

Però no és gaire difícil arribar a concloure que si els dies tinguessin quaranta-vuit hores, tindríem el doble de feina i el doble d'exigències. La humanitat omple el temps de viure amb la rauxa de créixer econòmicament, de construir, de tenir, de fer, d'arribar... No hi ha temps per a la “no utilitat”. Allò que no és útil s'escombra. Les formigues també funcionen així; i tenen classes, i esclaves, i colònies. I a més, els experiments amb micos demostren que quan s'introdueixen milers i milers d'individus en espais limitats, es desenvolupen comportaments violents, nerviosisme, angoixa, pressa...
Si volem viure, hem de trobar aquest temps de creació enmig de les vint-i-quatre hores que el dia ens regala; el nostre jardí secret, el nostre Chill-out, un temps per a viure intensament, un oasi enmig del brogit de les autopistes fredes d'aquesta extranya època en què estem immergits; un espai en el qual no hi hagi res més que allò que hi ha en aquest espai. I és que tenim sovint la temptació de pendolar, d'apartar-nos del present; molta gent puja a la muntanya per a desconectar i el que fan quan hi arriben és posar-se a xerrar sobre la feina, sobre la ciutat, sobre els tràfecs de la vida. Recomano amb vivesa pujar a la muntanya i no permetre's més pensaments que la contemplació del que copsen els sentits; les percepcions: colors, flaires, sons, carícies... Caminar sobre la terra, defugir l'enllosat o l'asfalt, oblidar-se de tot fora del que en aquell moment percebem. I cada dia, sense que sigui necessari sortir de casa, cal trobar el Chill-out, el temps en què no hi ha res, ni pensaments, ni records, ni idees, que estiguin més enllà d'aquest temps de creació i de contemplació.
.
.

Saturday, January 15, 2011

"L'Antílop". Primer Premi de Prosa del XXIX Concurs Literari de Sant Antoni. El Perelló.

video

Avui m'he acostat a “El Perelló” a recollir un premi. No tenia idea de quin dels tres seria; i a l'últim he tingut la sort, i el goig, de quedar primer amb un relat que m'he estat pensant durant tres o quatre anys i al qual em costava de trobar-hi la forma. Finalment, després de moltes correccions, canvis de final, eliminació de mots sobrers... he aconseguit una història que com a mínim m'arriba.
El tema principal brolla del problema del bullying, i em va ajudar una frase que vaig llegir a l'agenda d'una alumna (en principi, els alumnes, a l'agenda, no hi poden tenir res més que deures i exàmens, però el cert és que aquesta frase em va servir d'inspiració per a tot el relat)

“Vosaltres rieu perquè jo sóc diferent; jo me'n ric de vosaltres perquè sou tots iguals”

El relat barreja informacions que alguns coneguts m'han aportat d'una Àfrica que ells coneixen molt bé; perquè d'Àfriques no n'hi ha una, n'hi ha moltes; juntament amb les percepcions que la fredor de les rondes de Barcelona a la nit, i la visió del Port Olímpic des d'una finestra, em van fer sentir un dia.
L'acte de lliurament de premis ha estat entranyable: tres-centes persones del poble escoltant la Coral de Santa Llúcia i homenatjant la literatura i la cultura catalanes.
Tot seguit us poso el relat per si us ve de gust llegir-lo.


L'ANTÍLOP


I

De la granja a la bassa dels elefants, hi havia vint quilòmetres. El camí era pedregós i el vehicle aixecava una boira de polseguera roja. El petit ròdol d'aigua, apareixia com un mirall que reflectia el blau nítid del cel. Al voltant, la sabana, amb tot el ventall de grocs, del saur fins al caqui. El motor s'aturava i s'estenia el silenci; de rerefons, el murmuri del botorn agitant l'abellatge. Arran d'aigua, desapareixien les herbes, i la terra roja envoltava el cercle.
A migdia, s'acostaven les grans bèsties, removien l'argila i feien que l'aigua semblés vi negre. Les cues dels elefants brandaven com cordes d'estrassa fosca. Llavors, el seu pare i ella s'acostaven a la riba, molt a poc a poc, es llevaven la roba, i es mullaven al costat dels animals. Sovint, es cobrien la pell d'argila i es deixaven assecar al sol. Aconseguien, per tot el cos, aquella tonalitat color d'aram amb què s'abillaven els natius del país.
Avui, la Jana, mira la pantalla de l'ordinador i es contempla l'esquena nua; la cabellera rossa caient-li fins a la cintura; les cames llargues i fimbrades amb l'aigua ran de genoll. Al fons, els volums obscurs dels elefants, la volta del cel, que s'encenia amb la llum ataronjada de l'horabaixa; la copa immensa d'una acàcia de color verd fosc; la immensitat de la planúria de més enllà de la bassa. Aquesta foto, la deuria fer la Dahomey, la dona d'en Nkono, o potser el pare.
D'ençà de tot això, només han passat sis mesos; i li sembla que ha transcorregut una eternitat.
Es posa a plorar. Tanca l'ordinador i s'estira al llit. El vent pica la finestra. Enllà dels vitralls, les torres de la Vila Olímpica comencen a encendre les espelmes dels balcons. La claror somorta tenyeix d'argent la mar. Àfrica és lluny i ella està molt trista.

II

Comença la setmana. Tot costa més del que li havien dit. La ciutat és feixuga. L'escola és un infern. La gent són com els autobusos, sempre amunt i avall; soroll, fum, pressa... i una profunda solitud enmig de la massa. Les aules de l'institut esdevenen espais artificials, bruts, curulls de pintades maldestres, sense un bri de sentit artístic. La gent li fa por. L'anomenen porca, perquè diuen que fa pudor de suor. Es dutxen cada dia; ella és incapaç de fer-ho (a banda de la dutxa de després d'educació física). L'aigua és un tresor. A Mara Pole cada família consumeix mitja galleda d'aigua al dia, i l'han d'anar a buscar al pou. I és una aigua vermella, amb miques de terra i de pedres; cal filtrar-la. La mare li diu que a Barcelona tot és diferent i que cal que es dutxi cada dia. Ella no pot; de moment, no pot. Es renta com els felins; pam a pam, amb un drap i un bol d'aigua calenta. Després s'empastifa d'encens i de colònia d'infant; i tot i així l'anomenen porca. I li obren la motxilla. I li fan el buit. Li recorden que fa cara de pa de quilo, bo i ser prima i fimbrada com una euga. Voldria fer amics, però no sap de què parlar-los.
-Sembles una pagesa d'Holanda -li diu el Ferran, el noi que s'asseu al pupitre de la seva esquerra -; tan rossa i amb aquests ullets de crueltat, petits i blaus. Mirant-te, em fa l'efecte de veure una vaca suïssa; però quan et poses la roba de gimnàstica resulta que ets un antílop.
I d'ençà de la cursa dels mil metres, l'anomenen “l'antílop”, perquè arriba a la meta trenta segons abans que qualsevol altre. Ara pensa que no hauria d'haver corregut tant, però ja està fet.
Les classes s'acaben a les cinc i se'n va caminant a casa. La ciutat és bulliciosa; hi ha molt de soroll; fins i tot a la nit. Ella hi va néixer fa catorze anys, però se n'ha passat tretze sense trepitjar-la. Els diumenges a la tarda, s'acosta a la platja amb la mare i s'estan totes dues mirant les onades i recordant el pare. Acaben plorant.

III

La mare jau al sofà mirant l'Informe Setmanal; parlen del Dalai Lama. La Jana navega per internet asseguda a la taula del menjador. Creix el dissabte a la nit, i el corsec va i ve com una mala febre, com un mal de queixal que no minva. La mare s'eixuga una llàgrima. La Jana se li acosta i l'abraça.
-Quan ho superarem? -pregunta la nena.
-No ho superarem. Arribarem a viure amb això. Algun dia, fins i tot aconseguirem viure felices; però mai no ho superarem.
Apaguen el televisor. Surten al balcó. Vint metres per sota d'elles, les persones caminen amunt i avall com formigues. Mirant-les, senten que els falta alguna cosa, una realitat insubstituïble sense la qual se saben incompletes. La gent del carrer, tan feliç, els fa mal a l'ànima. I els arriben les rialles. Grups de joves que se'n van a sopar. Un comiat de soltera amb clàxons escandalosos i orelles de conilletes. Corrues de cotxes desfilant Marina avall. Al lluny, la ronda litoral i els vehicles dins la nit com una caravana d'éssers sadollats de calidesa. Cada automòbil anuncia una família, potser una parella, algú que torna a casa o que se'n va de festa. Al voltant de tot això, la sorollosa i obscura nit de Barcelona. Ho contemplen tot en silenci.
-És el destí. -diu la mare tot d'un plegat -. El destí està escrit i no hi podem lluitar.
-No, mare; no és el destí. Si haguéssim marxat l'any passat quan ens van advertir...
-No t'hi capfiquis... Ja està fet! -exclama, i trenca a plorar. La Jana l'abraça i també plora. A la volta del cel, hi guspireja una estrella fugaç que no arriben a veure. Les noies del comiat ja són a prop del Port Olímpic. Creix l'estridència d'una ambulància. Se'n tornen a dins, a la sala d'estar. Engeguen el televisor. Fan La Nòria i un periodista sense escrúpols humilia l'ex-dona d'un torero retirat. S'adormen al sofà amb el rerefons de les veus del televisor.

IV

Mara Pole era més enllà de la sabana, a uns quaranta quilòmetres de la bassa dels elefants; el seu pare s'hi acostava sovint. El diàleg amb el cabdill del poblat resultava essencial per a controlar els furtius. Les immenses praderies d'abellatge desapareixien de sobte, i el camí s'enfilava per una muntanya de roca granítica.
La Jana recorda especialment el dia del seu tretzè aniversari, quan el pare va acceptar-la com a acompanyant en una de les seves visites al cabdill. En Nkono, que era el guarda del parc, el seu pare i ella, sallaven amb el tot terreny per l'únic camí que travessava la sabana. Li vénen, ara, a la memòria, els mots que li dirigí el cap del poblat quan es va assabentar que aquell dia ella complia tretze anys.
-Els esperits dels nostres avantpassats ens envolten i ens protegeixen. I, a tu, et protegiran especialment avui.
Tots els nois i noies del poble van dansar davant d'ella per invocar la força dels esperits. Les noies es començaren a moure lentament, imitant les tortugues. Després es desplaçaren amb la velocitat i els gests dels antílops, sempre al ritme dels timbals, amb les faldilles de palla, llargues fins als peus, i la resta del cos nu i decorat amb pintades blanques que trenaven formes vegetals. Els nois les seguien, imitant-los els gests, amb indumentàries similars i expressions emfàtiques. La convidaren a ballar, i fou tanta la insistència que no va tenir ànims de negar-s'hi.

V
Que si va amb espardenyes del mercat, d'aquelles que tothom es compra per anar per casa, de tela blanca i basta i soles de goma, quan és ben clar que és de casa bona; només cal veure com la seva mare surt cada dos per tres a la tele parlant de la selva, o del Tibet, o de la pobresa d'Haití, o vés a saber de què més. Si viatgen tant, deu ser perquè estan ben arregladetes. I el seu pare, ella ni l'anomena; segur que els passa una bona pensió; una d'aquelles pensions que et permeten viure com un príncep. És ben clar que això d'anar amb sabatilles del mercat és només per fer-se la pobra, la interessant, la “progre”. Perquè en el fons és una estirada i una orgullosa. I si no, per què xerra tan poc, per què s'asseu en un racó de l'aula i es posa a llegir, o a escriure, o a comptar les volves de pols del sostre. Es veu de lluny que li fa fàstic haver de compartir l'escola amb nosaltres. Ella, que ha trepitjat més països que el Papa de Roma. I als mestres, els té al palmell de la mà; no n'hi ha ni un que no ens hagi fregat pels morros els viatges de la Jana. La Jana a Manaos, la Jana a Etiòpia, la Jana al volcà més actiu de Hawaii, la Jana escapant-se de Ruanda quan esclatava una revolució... Estem de la Jana fins al monyo. Jana, l'antílop, la que fa pudor de cabra, la que té la fatxenderia de deixar-nos enrere a Educació Física, la que fa cara de nena petita quan en realitat és més verinosa que un escurçó. Fa fàstic només de mirar-la: les malles de coloraines, les camises amples, els cabells deixats anar com una bruixa. No du arracades, ni penjolls, ni braçalets, ni es pinta; sembla una monja boja. Sí. Li escau millor “monja boja” que no pas antílop.
-Hola Jana. -li diu una noieta que se li acosta tota decidida i que fa l'aspecte de no haver trencat mai un plat.
-Hola Rut.
-Em sap molt de greu com t'estan tractant; vull que sàpigues que estic amb tu, que pots comptar amb mi pel que vulguis.
-Gràcies. No tinc res en contra de ningú; intento ser normal i prou.
-Ja ho sé. Per això estic aquí. D'ara endavant no estaràs mai sola.
VI

Ajagut al llit, el Ferran escolta el bram esgarrifós de la seva mare; mai no l'havia sentida així. Copeja la tauleta de nit amb el puny clos. Prem les dents. S'ofega un gemec. Es clava els auriculars als orificis de les orelles i aconsegueix fugir ben lluny: “Tokio hotel”, els ulls tancats i els records de l'estiu passat. No vol plorar. Ja no té edat per plorar. Algun dia marxarà lluny, molt lluny d'aquest pis i d'aquesta família de bojos. Si els seus amics sabessin en quina mena de família viu es moriria de vergonya. Abaixa, un instant, el volum del MP3.
-Fill de puta. -sent.
-A mi, tu, no em faràs això; això no m'ho faràs -diu la seva mare; després un cop sec, com de cadira que es tomba.
Tremola. Apuja, de nou, el volum. S'eixuga una llàgrima. No hi anirà; no hi pot anar. L'última vegada que es va posar enmig de tots dos va acabar amb un ull de vellut i l'ànima esquerdada. Que peti tot, que s'acabi tot; ja n'hi ha prou. “Tokio Hotel” l'agafa a coll i l'eleva per damunt de les torres de Barcelona. Li agradaria tenir una vida com la de la pàmfila de la Jana. Jana l'antílop; quina sort que té, la tia. Jana, la monja boja, la que no es dutxa, la que té una vida de pel·lícula i se'n sent orgullosa. Si pogués, es canviaria per la Jana!
S'acaben les piles del MP3. Se li acaben, a ell també, les piles. Tornen a envair-lo els crits de la seva mare i les explicacions desesperades del seu pare.
-S'ha acabat tot! -sent que diu l'home amb una convicció exageradament teatral. -. Me'n vaig a viure amb una persona, i a prendre tothom pel sac!
-I prou que sé qui és aquesta persona, mal parit! -exclama la seva mare -. I això sí que no t'ho perdono. Te'n podria perdonar moltes; te n'he perdonat moltes; però aquesta vergonya és massa grossa, cabró!
-Mercè, si us plau!
-Ni Mercè ni punyetes! Marxa d'aquesta casa i no tornis!
El Ferran no pot més. Surt de l'habitació amb un cop de porta. Arriba al menjador i es planta davant dels seus pares amb els ulls esbatanats.
-Què passa? -gemega, amb la veu esquerdada.
-Que què passa? El teu pare et dirà amb qui s'ha embolicat, criatura! -exclama la seva mare, sense mirar-lo, asseguda davant la taula del menjador, i subjectant-se el cap amb les mans -. Que t'ho digui ell mateix si té pebrots!
-Què passa, papa? Amb qui te'n vas?
-Jo... -titubeja, l'home
-Amb qui, papa? -insisteix en Ferran, i trenca a plorar com una criatura petita.

VII

Sabien que la guerra havia esclatat, però ignoraven l'acarnissament del seu verí. Per algun estrany efecte de la llum del dia, potser per la infinita bellesa del paisatge, vivien com si el Parc Nacional fos alguna mena de paradís capaç d'entendrir els éssers més violents; com si la noblesa que ho amarava tot fos més poderosa que la buidor d'alguns cors humans. Feia tres setmanes que els havien comminat a fugir, i, de fet, els mancaven tres dies per marxar; tres dies i el Nkono se'ls enduria amb el Jeep a la capital; d'allà, un avió els portaria volant cap a París. Els seus pares estaven convençuts que tres setmanes no els posarien en perill; que tothom sabia que eren científics, servidors de la veritat, amants de la terra; que fos qui fos que es topés amb ells els respectaria. Amb tot el que va passar, la Jana va tenir l'oportunitat d'aprendre fins a quin punt la violència és capaç de brollar dels racons més misteriosos de la ment humana. Portem l'instint destructor als gens, i el rostre més benigne, en un no res, es pot convertir en una faç àvida de sang i d'humiliació. Som animals que juguen a ser humans. Som bèsties que a estones es disfressen d'àngels, i que tot d'un plegat recuperen la ràbia dels instints i esclafen els obstacles, siguin quins siguin aquests obstacles.
Eren les deu del vespre quan es van sentir els primers cops als porticons. En obrir la porta, un escamot de soldats, amb metralladores i fusells, va entrar de mala manera al menjador i va començar a destrossar-ho tot. La mare plorava. El pare les abraçava i intentava de dialogar amb els militars; van respondre-li els mots amb un tret al cap; un sol tret d'un dels fusells i es va desplomar. Així de fàcil; així d'increïble.
Els records se li fan borrosos. Li ve la imatge de la mare, de genolls, al costat del pare, que ja no respirava. Es veu ella mateixa, palplantada al menjador, amb les mans al cap, sense creure's el que estava succeint. Les parets de fusta, amb els quadres llençats per aquí i per allà. Els plats trencats. Les veus enèrgiques dels soldats. Després, uns cops i la sensació que li arrencaven la roba. La seva mare nua, agafada entre dos homes. I la Dahomey, arribant de cop i començant a maleir els militars com si volgués enviar-los tots els mals esperits de la sabana. Potser fou per això que les van deixar estar, nues, destruïdes, amb el cos mort del pare estès a terra enmig d'un bassal de sang. Potser per això els soldats van marxar maleint la Dahomey i mig calant foc a la casa.

VIII

Ensenya les fotos a la Rut, que les contempla amb expressió d'admiració. S'estan estirades al llit, damunt la flassada de color grana, i la Rut té el portàtil sobre les cames. Va passant les imatges amb el ratolí, aturant-se en les que li resulten més sorprenents.
-I aquí? Però si estàs despullada! -exclama divertida.
-Sí -riu ella -. És la bassa dels elefants; hi van cada dos per tres a remullar-se.
-I com és que no et posaves un banyador? -insisteix amb expressió de fàstic.
-No ho sé... -dubta -. Pensa que allà estàvem sols, no hi havia ningú.
-Ah... és clar! I els elefants no portaven banyador, oi? -fa; i riuen totes dues.
Del menjador estant, la mare de la Jana demana a la seva filla que s'acosti un moment.
-Me'n vaig a la piscina. Pregunta a la Rut si es vol quedar a sopar. Al congelador hi ha croquetes d'espinacs, no sé si li agradaran.
Quan torna a l'habitació, a la Jana, li fa l'efecte que la Rut s'apressa a tancar alguna finestra de la pantalla, però no en fa cas. Es limita a proposar-li que es quedi a sopar i li diu que després poden fer juntes els exercicis de matemàtiques. La Rut li respon que avui no pot, i que de fet ja se li està fent tard. Li agraeix que li hagi ensenyat unes fotografies tan impressionants i s'acomiada amb un somriure.

IX

-Hòstia, antílop, quin cul! -li etziba el Ferran, de bon matí, quan encara és a la vorera, davant de la reixa d'entrada a l'Institut -. De monja boja, res, eh tia! Quin cos!
-Què dius? -fa ella, sense comprendre'l.
Un cop al passadís, li fa l'efecte que totes les persones de la classe amb qui es va creuant la miren i li somriuen amb malícia. Li estranya, perquè el que normalment fan és ignorar-la. Intueix que alguna cosa no va bé.
En arribar a l'aula, la Rut la saluda, jovial, i li ensenya un full DIN-A4 amb la fotografia de la bassa dels elefants impresa.
-Què fas? -li demana la Jana, intentant d'agafar-li el full. La Rut, però, alça la mà amb agilitat i va dient que penjarà la seva imatge a l'aula, perquè de fet és un reflex de la natura que hi ha per allà a l'Àfrica i que ella coneix tan bé. I diu que no s'amoïni si se li veu el cul, perquè de fet tothom de la classe ja ha rebut per mail la fotografia.

X

Les burles duren fins a l'hora del pati. Després toca educació física: juguen a voleibol i fan cinc voltes a la pista. En acabat, mentre s'està dutxant, la Jana s'adona que algú li pren la tovallola que té penjada damunt la porta de fusta. Apaga l'aigua i camina fins al banc on hi tenia la bossa i la roba; tot ha desaparegut.
-Tia, tapa't, no siguis marrana! -li diu la Rut amb ironia.
-Quan em deixareu en pau?
-Pobrissona!
Busca sense èxit la roba per tots els racons. Al vestuari, ja no hi queda ningú i s'adona que arribarà tard a matemàtiques; li fa molta ràbia perquè les equacions de segon grau li costen excessivament. Sent un nus a la panxa pel rebuig humiliant que està patint i que no sap com solucionar. Té ganes de plorar, però se les reprimeix. Tremola de fred. Dóna un cop de puny a la porta del vestidor i mastega un renec. Després se li acut una idea.
Surt completament nua del vestidor. Avança tranquil·lament pel passadís que du al vestíbul de l'institut. Un conserge la descobreix quan comença a pujar les escales que condueixen a les aules de tercer.
-On vas així, noia! -crida, l'home; però resta tan contorbat que s'està palplantat, mirant-la, sense saber què fer. La Jana l'ignora i continua caminant fins a la seva aula. El conserge reacciona i comença a córrer al seu darrere amb el rostre enrojolat i el cor desbocat. En sentir el crits de l'home, alguns professors surten de les aules i resten perplexos en veure la noia nua, que ja entra a la seva aula i que es dirigeix cap al pupitre enmig dels xiulets i dels crits de perplexitat dels seus companys de classe.
-Em pots dir què pretens? -li demana el professor de matemàtiques amb el rostre lívid.
-No res -li respon la Jana amb una certa tensió a la veu -. La meva roba ha desaparegut, però és igual, m'interessa seguir la classe.
Arriba de seguida la cap d'estudis amb una jaqueta, i es dirigeix, sense pronunciar ni un mot, fins a la Jana.
-Vine, que hem de parlar.
No s'arriba a esbrinar qui és que li ha pres la roba. A ella, però, l'expulsen tres setmanes.

XI

El veu de lluny, assegut davant la font del parc, i li sembla que és ell i que està plorant.
-Què et passa?
En Ferran alça el cap. La descobreix i arrufa el nas.
-No res. Deixa'm estar, “monja boja”.
-No siguis ruc. Estàs plorant.
-I tu, expulsada per exhibicionista.
-En què quedem, sóc monja o sóc exhibicionista?
El noi resta confós i acaba rient.
-Vius per aquí? -insisteix ella.
-No n'has de fer res. Deixa'm tranquil.
La noia el contempla en silenci, al llarg d'uns segons. Després gira cua i s'allunya.

El primer dia d'institut, després de tornar del període d'expulsió, el Ferran se li acosta i li demana que no digui res a ningú sobre la seva plorera, que ningú mai no l'ha vist plorar, i que si vol que les coses li vagin millor li convé no xerrar més del compte.
El dia passa sense esvalot; els companys no li fan tant la guitza; els professors la miren amb aquells ulls que sembla que diguin “Ja la tornem a tenir aquí; qui ens havia de dir que es comportaria d'aquesta manera! A veure amb quina una ens surt ara!”; si més no, això és que li sembla, a ella, que pensen; i li sap greu que ningú no li hagi preguntat encara si la continuen molestant, si se sent a gust a l'institut, si és feliç. La seva mare es va preocupar molt per la seva bogeria; però un cop ella li va explicar que li havien amagat la roba, no ho va veure tan estrambòtic. La Jana, òbviament, mai no ha vist estrambòtic; però aquest món és així.
A tutoria toca parlar de les relacions sexuals. El tutor té força dificultats per a mantenir l'ordre en un tema que deriva fàcilment cap a les bromes fàcils.
-El pare del Ferran és “maricon”! -exclama bruscament un noi que manté un somriure burleta i que mira fixament el Ferran.
-Si tornes a dir això et trenco la cara! -crida el Ferran.
-És veritat! -crida un altre -. Ahir el vam veure agafa't de la mà d'un paio; i de tant en tant el petonejava.
-Que no viu amb la teva mare? -demana una noia.
-Es van separar! -crida una altra des de l'altra punta.
-Ui... doncs el Ferran anirà pel mateix camí, perquè això és genètic.
Esclaten tots en rialles i xiscles.
-Calleu tots, cabrons! -crida en Ferran, fora de si, enrojolant-se i mirant cap a totes bandes; després trenca a plorar.
-Ja n'hi ha prou! -exclama la Jana, amb la veu enrogallada de tan enfadada com se sent. Es posa dreta i comença a mirar els seus companys amb els ulls desorbitats com si estigués posseïda -. Sembla mentida que sigueu joves! Sou més antics que els vostres avis! Fins i tot a l'Àfrica, d'on jo vinc, les dones es podien casar entre elles; no hi havia cap problema amb això!
-No és veritat -fa la Rut -. Tothom sap que, a l'Àfrica, hi ha molt de masclisme; i que allà les dones estem oprimides. Com vols que ens creguem que deixen casar dones amb dones?
-Què en saps tu, d'estar oprimida? Tu, que et poses a gemegar si la teva mama no et dona diners per comprar-te modelets! -exclama estrafent una veu burleta -. Què en saps tu, de l'Àfrica? -afegeix -. Quantes Àfriques et penses que hi ha? No n'hi ha una! Saps quantes llengües s'hi parlen? Saps quantes tribus diferents hi ha? Al lloc on jo he viscut, algunes noies joves es casaven amb dones adultes per a poder tenir recursos pels seus fills. Ningú no les lapidava. Us penseu que tot el que surt a la tele és igual a tot el món?
-I com s'ho feien per engendrar els fills? No m'ho empasso! -fa la Rut, dissimulant un nerviosisme creixent.
-Amb algun amic -respon la Jana. -. Vosaltres només penseu a fer mal als diferents. Us fan riure els diferents; els trobeu patètics. A mi, el que em sembla patètic és que sigueu tots iguals! Totes amb els mateixos pantalons, ensenyant mig cul. Totes amb els cabells pentinats de la mateixa manera. Tots preocupats que no us vegin plorar, que no us trobin rars, que no us considerin tous. Ja estic cansada. Em feu fàstic! No puc més!
I surt corrents de l'aula. Avança pel passadís fins al patí. Arriba a la font i es renta la cara. Se sent estranya, diferent, com un extraterrestre en qualsevol planeta perdut de l'univers. On és el seu planeta? On és el seu món? ¿Fins quan haurà de conviure amb aquesta colla de brètols? Ara mateix se n'aniria de l'institut, de Barcelona, de Catalunya... Per què no ho fa? Ho podria fer! Sí. Fugirà. Caminarà cap a França, i després cap a més al nord; i si no li agrada el que hi troba, agafarà un vaixell d'amagatotis i tornarà a l'Àfrica, a Mara Pole, el cabdill de la tribu segur que la rebrà amb els braços oberts; i la seva mare ho acabarà entenent. Ho té tot decidit, fugirà. Demà mateix prepararà una maleta i fugirà.
Quan acaba de beure aigua i de recuperar la posició vertical, emboirada encara amb totes aquestes cavil·lacions, descobreix al seu darrere el Ferran, que la contempla amb atenció. El noi fa una expressió molt seriosa, com si tingués ganes de dir-li alguna cosa i no s'atrevís.
-Gràcies! -li diu el noi, finalment, amb un fil de veu.
Ella li respon que tot està bé, que no passa res, que no s'amoïni.
Ell titubeja i li acaba demanant que li parli de l'Àfrica, que li interessa qualsevol cosa que ella li pugui explicar; i que el perdoni per haver estat tan imbècil.
Ella resta muda. Se'l mira fixament, amb una expressió a mig camí entre la tristesa i la compassió. Interiorment, decideix que no fugirà demà; potser la setmana que ve, o l'altra. Després, com que és hora de classe, tots dos van a amagar-se en algun racó del pati, per a poder a xerrar tranquils, sense que ningú els molesti.

*   *   *

Friday, January 14, 2011

Quan tenia quatre anys, els arbres corrien.

Recordo que quan era un nen, i em trobava dins del cotxe, els arbres de la carretera de Matadepera corrien. I és que al 1972, quan jo tenia quatre anys, al tros de carretera de Matadepera que va del Bonaire fins al Drac Parc, hi havia plàtans.
Tinc la imatge d'un 850 esclafat contra un d'aquests plàtans.
Aquests arbres, malgrat la seva perillositat, feien que el paisatge del camí fos romàntic i bell.
I insisteixo en el fet en què els arbres corrien, i que això, a mi, em sorprenia molt.
Des de dins d'un 4L, que sallava, jo veia els plàtans córrer contra mi. I un dia ho vaig preguntar als meus pares; els vaig preguntar que per què corrien els plàtans; i em van explicar que els arbres no corrien, que era el cotxe el que corria, i que per això semblava que els arbres s'acostessin a nosaltres a gran velocitat.
Aquest record, per a mi, és claríssim; i em fa comprendre que, quan som petits, ens sorprenem amb freqüència, perquè tot és nou.
Amb el temps, els arbres van deixar de moure's. Ara ja no es mouen. Allò que sé ha vençut a allò que veig; i percebo el món d'una manera diferent a com el percebia llavors. I en el fons, crec que és bo ser cada vegada més objectiu. 

No obstant això, de vegades, des de dins del cotxe, intento mirar els arbres com a éssers que es mouen cap a mi, i faig l'esforç de sorprendre'm.
De fet, tot plegat és molt sorprenent.
.

Thursday, January 13, 2011

Sobre algunes flors estranyes, l'amor, la bondat i l'aparent maldat esporàdica.

L'amor és una flor estranya i bella a l'arbre de l'evolució; sovint incompatible amb els instints tribals que mouen a l'exclusió dels diferents o dels lliures. Els instints de grup empenten vers el rebuig i la marginació de qui no se sotmet a les pautes identitàries del grup; el lliure és sovint anomenat despectivament “individualista”; qui no necessita el grup és sovint confós per un asocial; qui no viu l'amor com una dependència o com una necessitat, resulta molest, perquè evidencia contrastos incòmodes. L'amor està per damunt de tot això, i hi ha de ser fins i tot quan viatja en solitari, perquè per ser només necessita anar en una direcció. No hi ha amor a canvi d'amor; l'amor és a canvi de res i no demana res. I no té res a veure ni amb la reproducció, ni amb la simpatia, ni amb les formes, ni amb els protocols, ni amb l'estètica, ni amb les tradicions, ni amb les bones maneres, ni amb els sentiments, tot i que no està renyit necessàriament amb cap d'aquestes realitats.

L'amor és un impuls natural que té com a substància la decisió i com a font d'alimentació la visió. Estimem la bellesa que som capaços de veure. I en tota persona humana, per tribal que sigui, la bellesa sempre hi és.

L'amor és una estrany tresor comú dels Homo sapiens, que ens defineix i que revela el nostre grau de felicitat.
 
Canviant de tema, em fa l'efecte que naixem bons: a dia d'avui, dec haver conegut més de mil tres-cents infants; i normalment els acostumo a conèixer molt bé. Puc dir, amb absoluta seguretat, que no n'he trobat cap de dolent; cap amb un doble rostre; cap que no digui el que sent i el que pensa; cap que no cerqui la felicitat (la seva i la dels altres).
A mesura que creixen (que creixem), una misteriosa pulsió amb efectes intel·lectuals va entenebrint aquesta claredat humana.
He vist adults aparentment dolents; o com a mínim, amb moments d'evident maldat (vull creure que superable); però no he vist mai ni un infant dolent.
  

Sunday, January 9, 2011

Avui, Els Pastorets del Social; demà, començo el viatge.





Amb ELS PASTORETS de Josep Maria Folch i Torres, representats pel Centre Social de Terrassa, amb direcció de Joan Salvador, i interpretats els personatges d'en "Lluquet" per Quique Quera, i d'en "Rovelló" per Oriol Carreras, s'acaba la meva estada a l'oasi del Nadal, i començo, demà, un viatge llarg a través del país de la quotidianitat, vers el paradís de l'estiu, amb la calidesa del Sol i l'abraçada de la mar. Si em quedés a l'oasi, i renunciés al viatge, no arribaria al paradís. 
No visc, però, pel destí, visc pel viatge. Cal que el viatge sigui llarg, perquè el goig està en cada jornada d'aquest viatge. Cal que siguin moltes les matinades, molts els ports, moltes les jornades. Cada jornada, l'oportunitat de crear, de servir, d'estimar. Cada turó feixuc, una oportunitat per aprendre millor a escalar. Cada conflicte, l'ocasió de treballar per la pau. Cada angoixa, el moment de descobrir la bellesa amagada dins l'instant. Cada fracàs, la raó que em permetrà adquirir l'hàbit de continuar lluitant amb la mateixa il·lusió del primer dia. Cada plor que em trobi al davant, una crida a la tendresa, i l'evidència que tots som fills, i que tots som infinitament adorables, encara que no ens ho mereixem. El nostre valor no depèn del que fem, sinó del que som.
Començo amb esperit d'esportista el viatge vers la foscor de les dificultats, amb l'alegria del qui sap que pot sobreviure i que pot guanyar; feliç d'endinsar-me a la fredor dels dies i disposat a escalfar (que no pas esclafar) els cors gelats.
Per cert, Els Pastorets, genials!
.
.

Les causes evolutives del freqüent rebuig instintiu de les societats als canvis. Som micos amb metralladores a les mans.


Durant milers d'anys, les societats d'Homo sapiens, i les societats de la majoria d'espècies humanes, han romàs estables pel que fa al desenvolupament tecnològic. Han hagut de transcorrer segles per experimentar una petita millora tècnica que signifiqués un canvi en la manera de viure, i, en conseqúència, en els costums, els valors, la moral... I la prehistòria ha estat el període més llarg de l'evolució humana. La selecció natural ens ha diferenciat les espècies humanes bàsicament en aquest període i en aquestes circumstàncies d'immobilisme tecnològic i social. No és que no es progressés, sinó que el progrés era lentíssim; tan lent, que havien de transcórrer milenis perquè es manifestés: els avis vivien exactament igual que els néts, i els néts igual com els seus néts.

Així, hem esdevingut una espècie que no està “programada” per a gestionar amb serenor el canvi generacional radical; ja que ens hem fet en un entorn estable durant mil·lenis. Per això tendim a respondre amb crisis i de vegades amb violència davant del canvi de valors generacionals. El nostre inconscient exigeix societats que conservin els valors, les tradicions, els costums, les idees, la manera de viure (fins i tot quan el nostre conscient mogut per les pulsions de rebel·lió adolescent demana el canvi).

Quan el nostre conscient, davant del progrés tecnològic i científic, decideix de canviar els valors, els costums, les idees... rep els atacs inconscients de l'entorn i del propi ésser que per programació genètica combat el canvi, que és vist com una amenaça pel control de l'entorn.

La tendència de les religions a “conservar” es recolza en aquest impuls inconscient. No estem programats pel canvi.

Existeix, alhora, una certa programació genètica per un canvi molt concret i determinat que es dóna en el període de l'adolescència, en el qual l'individu jove s'enfronta al vell per aconseguir el seu lloc dins del grup, el reconeixement com a adult, el seu dret (incosncient) a sobreviure, a reproduir-se, a controlar l'entorn... Però això succeeix en un període molt breu del creixement del individu humà, i contrasta amb la tendència general de la societat a combatre el canvi; sempre que la societat funcioni. És a dir, si dins del grup hi ha fam, pobresa, perill de mort... aleshores el canvi es converteix en mitjà per a recuperar el control de l'entorn; la meva opinió és que en períodes llargs d'estabilitat, però, el canvi de costums és contrari a la nostra programació genètica.

Vivim, a l'actualitat, unes condicions completament diferents a les prehistòriques. El progrés de la ciència ha impulsat un desenvolupament tecnològic que alhora ha impulsat una evolució social, dels costums i dels valors, vertiginósa. Aquest fenòmen provoca una constant crisi generacional que té puntals de violència, sobretot quan els que sempre han tingut el poder absolut el comencen a perdre (violència de gènere).

Dels 200.000 anys aproximats d'existència de l'espècie Homo sapiens, 190.000 anys han estat un període de canvis lentíssims o inexistents. Un mil·leni ha viscut si fa no fa igual que el següent; amb canvis molt concrets provocats per la variabilitat de la climatologia.

Fa deu mil anys, o una mica menys, va aparèixer l'agricultura i la ramaderia; en fa quatre mil o cinc mil, l'escriptura (més o menys); amb els grecs va arribar l'esperit de la ciència; fins al renaixement hi van haver uns segles de foscor. I al llarg dels últims dos-cents anys, l'evolució ha estat desbocada, des de l'aparició de l'energia del vapor, passant per l'energia dels combustibles fòssils, la tecnologia elèctrica; i al segle XX l'electrònica, la informàtica i la tecnologia nuclear.

Aquests contrastos en les diferències de velocitats del progrés encara es fan més intensos si ens fixem no ja en el període d'existència de l'Homo sapiens, sinó el el període d'existencia del genere humà (del gènere Homo) que és de quatre milions d'anys. En aquests quatre milions d'anys s'han desenvolupat les diferents espècies humanes, de les quals a l'actualitat només se'n reconeix una: l'Homo sapiens.

Tots els beneficis que el progrés ens regala es veuen obligats a coexistir amb la inestabilitat social i psicològica a la qual el canvi generacional accelerat ens sotmet. No estem adaptats a canvis tan accelerats. La nostra tecnologia, al llarg dels últims dos-cents anys, ha evolucionat moltíssim més de pressa que la nostra evolució biològica. Hem construït un món al qual la nostra natura biològica no està adaptada, i probablement la nostra ment es veu superada per les circumstàncies. Aquest desequilibri entre el que hem fet i el que som, entre com canvia de de pressa el que fem i com evoluciona de lentament la nostra espècie, juntament amb l'abús sobre el medi ambient, portarà a una crisi similar a les dels virus quan han maltractat ja suficientment el cos que ocupen.

Bo i tot, però, probablement; si aconseguim l'harmonia amb la Terra i els seus recursos, i si defugim l'atzucac que ens aboca a la catarsi ecològica, malgrat la inestabilitat del canvi constant, el progrés haurà valgut la pena, perquè implicarà la possibilitat que l'Homo sapiens progressi fins a sobreviure la vida de la seva pròpia estrella i arribi a la connexió còsmica amb la resta de consciències d'aquest univers.
.
.
 
P.D. La imatge és d'un humà assegut damunt una construcció ancestral. L'humà no té cap perquè podria pertànyer a qualsevol espècie de les moltes espècies humanes que hi han hagut.