Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, May 30, 2012

La bellesa del cos nu és la icona que ens assenyala la presència d'una realitat infinitament més bella.


En aquesta ocasió, el meu escrit dels dijous sobre la nuesa a la natura
 és una reflexió sobre la tolerància i la bellesa.
.
.
El món no es divideix entre els que pensen com jo i els que pensen com els altres. El món no es divideix entre els que pensen com els meus i els que pensen com els qui no són els meus. El món, realment, es divideix en dos grans grups: els de les persones que respecten les persones, pensin com pensin, i el de les persones que menyspreen els qui no tenen la mateixa opinió que ells. I de vegades, un mateix individu viatja bruscament d'un grup a l'altre en funció de les circumstàncies; som així.
Garcia Lorca deia: “Tinc més en comú amb un anglès bona persona pel fet de ser bona persona, que amb un espanyol malparit pel fet de ser espanyol”. El mateix podríem aplicar quan parlem de la nuesa a la natura, de les persones que la comprenen i de les persones que la troben torbadora; de les persones que reclamen espais segregats i de les persones que voldrien que la nuesa fos una indumentària més i que algun dia la cultura i la mentalitat de la totalitat dels Homo sapiens pogués contemplar la bellesa de l'ésser humà nu sense torbar-se, reconeixent en ella una part de la seva pròpia essència.

Res no té sentit, en qualsevol camp i en qualsevol idea, si per damunt de tot no hi posem la persona humana i el seu dret a pensar en llibertat. Res no té sentit si algú, sigui qui sigui, es pensa que per defensar la seva manera de veure les coses necessita menysprear algú que no té la seva mateixa visió. Cap lluita no du a cap lloc que valgui la pena si vivim convençuts que els que no comprenen la vida igual com la comprenem nosaltres són enemics nostres. Erri de Luca escrivia que en realitat no hi ha enemics, i que d'aquest fet ens n'adonem quan els veiem morts; quan veiem que aquells que ens pensàvem que eren els nostres enemics ploren com nosaltres, estimen els seus igual com nosaltres estimem els nostres, pateixen com nosaltres, i finalment moren com morirem nosaltres. En aquest moment, descobrim que no hi ha enemics de debò, que tot és una confusió, que tots plegats només som persones que compartim una mateixa existència, i que no hem d'estar necessàriament d'acord en tot, que només cal que ens respectem i que trobem la manera de viure en pau.
I tot això té molt a veure amb la natura i amb la nuesa. El nostre cos, i el cos dels nostres, és una icona (del grec clàssic eikon, que vol dir imatge), un reflex d'una realitat infinitament més valuosa que allò que veiem. La bellesa esclatant del cos nu a la natura, de qualsevol edat i condició, és una metàfora d'allò que som i que no veiem a primer cop de vista. L'essencial del que som és invisible als ulls. L'univers infinit que amaguem dins del nostre jo no té fons i conté l'univers sencer. Qui menysprea una persona, menysprea l'univers sencer, perquè dins de cada persona hi ha tot l'univers.
La imatge del cos nu és la sensació visual produïda pel conjunt d'ones electromagnètiques del Sol, que reboten damunt la substància de l'ésser que contemplem, i que arriben als nostres ulls excitant el nervi òptic i generant al cervell la sensació que experimentem. Per tant, la imatge del cos que veiem, la construeix el nostre cervell; la persona real resta oculta, i cal comunicar-nos amb ella per a conèixer-la. La bellesa de la imatge que crea el nostre cervell és la metàfora que ens insinua que allà darrere hi ha alguna realitat meravellosa de dignitat infinita. Si trobem bella una realitat, és perquè entre aquesta realitat i nosaltres hi ha un nexe d'unió profund, una harmonia, un element en comú. Si trobem bella una realitat, és perquè els individus que al llarg de mil·lennis d'evolució l'han trobada bella han sobreviscut el temps suficient per a escampar la informació genètica responsable del fenotip psicològic que ens fa trobar bella aquesta realitat. La capacitat de percebre la bellesa és un fruit natural vencedor i una font d'informació sobre la bondat d'alguna realitat.

La humanitat civilitzada pateix la malaltia social d'estar renyida amb la seva pròpia imatge natural, amb la icona que assenyala la seva infinita dignitat, el seu nexe amb la Terra i amb la natura d'on brolla tot. Aquesta violència freda vers la nuesa té les arrels a l'ambició de ser admirats, temuts, adorats, envejats, sobrevalorats... a la voluntat de mostrar una imatge materialment superior al que som per a dominar i combatre... a la por a mostrar el tot de nosaltres... al pànic inconscient a la sexualitat que al llarg de mil·lennis no ha estat compresa des d'un punt de vista científic i que s'ha mitificat com tot allò que no s'entén... al domini de la femella per part del mascle, que malda per tapar-la i amagar-la no fos cas que algun altre mascle pretengués endur-se-la... i potser, i per últim, a una coordinació hereditària (informació genètica heretada que afecta al funcionament de la ment) explicada per Konrad Lorentz i que compartim amb certes espècies d'ànecs, segons la qual tendim a seguir cegament les tradicions, els costum adquirits i apresos, (no necessàriament el del vestit sinó qualsevol) sense sotmetre'ls a una revisió racional, perquè els individus posseïdors d'aquesta coordinació hereditària, al llarg de mil·lennis, han aconseguit avantatges evolutius (major supervivència, control de l'entorn i capacitat de reproducció). Si bé, això no impedeix que la capacitat de sotmetre a la raó certs costums no sigui un avantatge superior sobretot a l'actualitat moment en el qual molts nous coneixements científics permeten exercir amb millors garanties aquesta revisió.

No comments: