Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, November 6, 2012

Una medusa mai no entendrà la manera com percebem i entenem la vida i el món.


Hi ha un secret que quan el saps tot canvia; un secret que l'has de descobrir. Quan te'l diuen, si només te'l diuen, se t'escapa sempre.
El secret al qual em refereixo s'ha de trobar.
Igual com es troba un dia una llum diferent, un color especial del jorn que neix al mar o als Pirineus o en un carrer ple de llambordes de qualsevol ciutat.

Allò que embolica el teu cor amb filats rovellats d'espines d'acer un dia s'esvairà; i el teu cor bategarà sense dolor.
El mal, tot mal, és una ombra que, en arribar la llum, mostra el seu no res i desapareix.
Al final de tot, veuràs que no hi ha final de tot; i que ara, bo i que som vius, no som del tot.
Res no passa de cop des del “no res” fins a “ser”; per això caminem al costat de l'ombra del mal.

Si plores, riuràs. Si tens por adquiriràs valentia i confiança. Si estàs sol, trobaràs amor i amics i germans i amants i una societat que et valorarà com allò infinit que ets; de valor il·limitat.
Si et saps dolent, i no vols ser-ho, et faran bo.
Si et saps dolent, i vols ser-ho, et faran no voler ser-ho.
Si t'has mort, viuràs.
Si t'han torturat rebràs un tresor que no es pot explicar.
Si has torturat et deslliuraran de la monstruositat que has trenat en tu, que és pitjor fins i tot que el mal que has fet.
Al final de tot, et deslliuraran de l'ombra que has estat; i, de tu, sols quedaràs tu; com quan tot va començar. Tu i els records; tu i la identitat; tu i aquest somriure que no mor, perquè és la vida.

No et confonguis, no estàs llegint un discurs moral. No tindràs pas tot això si ets bo. Tindràs tot això, i prou. I potser el fet de saber-ho, quan trobis el secret que no et sé dir, et farà cada dia més bo.

No li pregunten al Sol si vol sortir. No li demanen a la nit que se'n vagi. Ningú no escull néixer. Ningú no pot fer que l'univers s'expandeixi. Res del que fem canvia el destí final. Perquè el destí final, que no és el final, l'ha triat alguna realitat que és més que personal, i que exerceix vers nosaltres un verb superior a “estimar”. L'amor és només una lluor lleu del que ens fa.

No pot entendre, la medusa, el nostre món, ni el nostre pensament ni la nostra vida; ningú no li pot explicar el que som a una medusa; mai no podrà entendre la manera com percebem i comprenem la vida i el món. De la mateixa manera, no podem comprendre nosaltres el món, el pensament i la vida d'aquest que és més que persona i que fa alguna cosa més que “ser” i que “estimar”.

La resta del que intento dir, amb tanta malaptesa, rau a les benaurances.

No comments: