Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, May 30, 2012

La bellesa del cos nu és la icona que ens assenyala la presència d'una realitat infinitament més bella.


En aquesta ocasió, el meu escrit dels dijous sobre la nuesa a la natura
 és una reflexió sobre la tolerància i la bellesa.
.
.
El món no es divideix entre els que pensen com jo i els que pensen com els altres. El món no es divideix entre els que pensen com els meus i els que pensen com els qui no són els meus. El món, realment, es divideix en dos grans grups: els de les persones que respecten les persones, pensin com pensin, i el de les persones que menyspreen els qui no tenen la mateixa opinió que ells. I de vegades, un mateix individu viatja bruscament d'un grup a l'altre en funció de les circumstàncies; som així.
Garcia Lorca deia: “Tinc més en comú amb un anglès bona persona pel fet de ser bona persona, que amb un espanyol malparit pel fet de ser espanyol”. El mateix podríem aplicar quan parlem de la nuesa a la natura, de les persones que la comprenen i de les persones que la troben torbadora; de les persones que reclamen espais segregats i de les persones que voldrien que la nuesa fos una indumentària més i que algun dia la cultura i la mentalitat de la totalitat dels Homo sapiens pogués contemplar la bellesa de l'ésser humà nu sense torbar-se, reconeixent en ella una part de la seva pròpia essència.

Res no té sentit, en qualsevol camp i en qualsevol idea, si per damunt de tot no hi posem la persona humana i el seu dret a pensar en llibertat. Res no té sentit si algú, sigui qui sigui, es pensa que per defensar la seva manera de veure les coses necessita menysprear algú que no té la seva mateixa visió. Cap lluita no du a cap lloc que valgui la pena si vivim convençuts que els que no comprenen la vida igual com la comprenem nosaltres són enemics nostres. Erri de Luca escrivia que en realitat no hi ha enemics, i que d'aquest fet ens n'adonem quan els veiem morts; quan veiem que aquells que ens pensàvem que eren els nostres enemics ploren com nosaltres, estimen els seus igual com nosaltres estimem els nostres, pateixen com nosaltres, i finalment moren com morirem nosaltres. En aquest moment, descobrim que no hi ha enemics de debò, que tot és una confusió, que tots plegats només som persones que compartim una mateixa existència, i que no hem d'estar necessàriament d'acord en tot, que només cal que ens respectem i que trobem la manera de viure en pau.
I tot això té molt a veure amb la natura i amb la nuesa. El nostre cos, i el cos dels nostres, és una icona (del grec clàssic eikon, que vol dir imatge), un reflex d'una realitat infinitament més valuosa que allò que veiem. La bellesa esclatant del cos nu a la natura, de qualsevol edat i condició, és una metàfora d'allò que som i que no veiem a primer cop de vista. L'essencial del que som és invisible als ulls. L'univers infinit que amaguem dins del nostre jo no té fons i conté l'univers sencer. Qui menysprea una persona, menysprea l'univers sencer, perquè dins de cada persona hi ha tot l'univers.
La imatge del cos nu és la sensació visual produïda pel conjunt d'ones electromagnètiques del Sol, que reboten damunt la substància de l'ésser que contemplem, i que arriben als nostres ulls excitant el nervi òptic i generant al cervell la sensació que experimentem. Per tant, la imatge del cos que veiem, la construeix el nostre cervell; la persona real resta oculta, i cal comunicar-nos amb ella per a conèixer-la. La bellesa de la imatge que crea el nostre cervell és la metàfora que ens insinua que allà darrere hi ha alguna realitat meravellosa de dignitat infinita. Si trobem bella una realitat, és perquè entre aquesta realitat i nosaltres hi ha un nexe d'unió profund, una harmonia, un element en comú. Si trobem bella una realitat, és perquè els individus que al llarg de mil·lennis d'evolució l'han trobada bella han sobreviscut el temps suficient per a escampar la informació genètica responsable del fenotip psicològic que ens fa trobar bella aquesta realitat. La capacitat de percebre la bellesa és un fruit natural vencedor i una font d'informació sobre la bondat d'alguna realitat.

La humanitat civilitzada pateix la malaltia social d'estar renyida amb la seva pròpia imatge natural, amb la icona que assenyala la seva infinita dignitat, el seu nexe amb la Terra i amb la natura d'on brolla tot. Aquesta violència freda vers la nuesa té les arrels a l'ambició de ser admirats, temuts, adorats, envejats, sobrevalorats... a la voluntat de mostrar una imatge materialment superior al que som per a dominar i combatre... a la por a mostrar el tot de nosaltres... al pànic inconscient a la sexualitat que al llarg de mil·lennis no ha estat compresa des d'un punt de vista científic i que s'ha mitificat com tot allò que no s'entén... al domini de la femella per part del mascle, que malda per tapar-la i amagar-la no fos cas que algun altre mascle pretengués endur-se-la... i potser, i per últim, a una coordinació hereditària (informació genètica heretada que afecta al funcionament de la ment) explicada per Konrad Lorentz i que compartim amb certes espècies d'ànecs, segons la qual tendim a seguir cegament les tradicions, els costum adquirits i apresos, (no necessàriament el del vestit sinó qualsevol) sense sotmetre'ls a una revisió racional, perquè els individus posseïdors d'aquesta coordinació hereditària, al llarg de mil·lennis, han aconseguit avantatges evolutius (major supervivència, control de l'entorn i capacitat de reproducció). Si bé, això no impedeix que la capacitat de sotmetre a la raó certs costums no sigui un avantatge superior sobretot a l'actualitat moment en el qual molts nous coneixements científics permeten exercir amb millors garanties aquesta revisió.

Monday, May 28, 2012

Benvinguts a la "monarquía fundamentalista de España". (Volia parlar de nou de Sant Llorenç, però l'actualitat mana)


Aquestes pedres, de colors vius, van veure desfilar carruatges foscos, conduïts per Homo sapiens vestits amb hàbits, aixecant creus negrenques, i cridant als quatre vents que tot aquell que s'apartés de la moral cristiana seria cremat. 
Aquest mateix verd que extasia, aquest mateix cel que tant ens diu de la bellesa de tot, va veure cremar bruixes i heretges, va contemplar guerres on es tallaven braços, cames, genitals, ulls i caps... per les disputes d'un pam o més de territori, o per obligar els enemics a creure en una o altra fe. 
Aquest vent que flaira a romanís i a farigoles, no fa gaire i per culpa de micos com nosaltres que es pensaven els escollits de Déu o els defensors de la moral correcta, feia pudor de carn humana rostida, d'excrements de por, de suor d'angoixa, per la merda de pulsió ancestral que ens mou a destruir els diferents, a amagar i demonitzar la natura, a estossinar els que s'enamoren dels qui la moral diu que no s'han d'enamorar. 
I aquest mico miserable que no sap ni accepta que és un mico, continua fent de les seves, ignorant tanta bellesa, posant preu als colors del paisatge, i atrofiant-se els ulls; no fos cas que veiés bell tot allò que neix de la terra i que és il·luminat pel sol. I això passa als països amb dictadures manifestes i als països fonamentalistes cristians amb fonamentalismes ocults disfressats d'una laïcitat esnob de cartró pedra (dictadures amagades). 
Som a la “Monarquia fundamentalista de España” per moltes raons:

Avui, no pas als anys cinquanta, jutgen el cantautor Javier Krahe per un video sobre Jesucrist on suposadament s'ofèn el sentiment religiós d'algú.
Ahir, no pas als anys cinquanta, un xicot que prenia el sol nu en un racó de platja sembla que va rebre cops i ferides per part de la policia nacional.
Els temps no canvien; els micos evolucionem biològicament de manera excessivament lenta; la cultura s'ha d'aprendre de nou cada vegada que neix un nou Homo sapiens; per això és tan important l'educació en valors i en llibertat, sabent el que som i el risc que correm si ens creiem déus i ens enganyem a nosaltres mateixos dient-nos que no som animals i que tot el que pensem és sempre racional.





Sunday, May 27, 2012

"Campanades de Boda" de La Cubana, al Teatre Tívoli.



Després de gaudir amb ”Campanades de Boda” al Tívoli, us podria dir que si us acosteu a veure aquest espectacle de La Cubana, hi trobareu allò que fem d'absurd quan sabem que el que fem és superficial, i tot i així ens ho prenem com si fos el tot. Allò que fem principalment per a mostrar als altres una imatge que alhora ens enfarfega, però que volem de totes totes mostrar perquè sempre s'ha fet així, i pel que diran si no ho fem com sempre s'ha fet; l'obsessió per les organitzacions faraòniques dels grans actes socials, que tenen un component teatral força important, i que tothom sap que el tenen. 

Parlem, en aquests actes, fent teatre; i el qui parla sap que el fa, i el qui escolta i respon sap també que fa teatre; el que compta, no obstant, és que, sigui com sigui, continuem fent teatre, seria tràgic ser sincers; cal que ens diguem que estem guapos encara que sapiguem que l'adjectiu que ens descriu s'apropa més a l'expressió col·loquial “hortera”; cal que diguem que no volem cap regal (només faltaria!) quan pensem, amb plena convicció, que el regal és necessari i que ha de costar el preu del convit, i potser una mica més; cal que amb èmfasi lloem el vestit, el pentinat o el barret d'algú, convençuts que el vestit, el pentinat, el barret, i fins i tot aquest algú, són horribles. El que compte, sens dubte, és impressionar, fer sentir enveja, bo i saber que sovint allò que s'aconsegueix transmetre és una estranya sensació de falsedat i patetisme; al capdavall, però, si es menja bé, si es beu i es riu, el ritus entra bé.

Destacaria les expressions de la núvia, interpretada per Montse Amat; la perfecció de quan s'emociona, l'enuig expressiu amb accent de noia de comarques, la brillantor justa dels ulls, la pressió dels llavis quan té ganes de plorar i no vol. La mestria prou coneguda de Mont Plans, un dels rostres emblemàtics de la Cubana; la seva representació facial sublim del fàstic, de la falsa alegria, del compliment carregat, tan habitual als nostres barris. La teatral gentilesa de l'Annabel Totusaus, que interpreta el paper de mare de la núvia, tan comuna, també, a les relacions correctíssimes que oferim a coneguts i semiconeguts; la seva ira de senyora de Barcelona quan els 1100 convidats no li caben al palauet; la manera burgesa de solucionar els conflictes amb la llàgrima fàcil i el xantatge emocional. La Meritxell Duró, fent de Tia Consuelo, ultracatòlica, perfectament abillada amb la negror del seu uniforme de carca, el toc de les ulleres de sol que li atorguen un aire neofeixista molt adient. La versemblança i el realisme de la Maria Garrido; a qui gairebé et vénen ganes de proposar que et vingui a casa a fer hores, de tant real i propera com la sents; una Manolita com tantes hi ha que en si mateixes ja desprenen una comicitat que no fa necessària excessives impostacions.

L'essencial és que “Campanades de boda” et fa gaudir una bona estona; i als temps que corren, riure és un dels exercicis més sans que existeixen i que no ens podem perdre.

Si la voleu gaudir, afanyeu-vos, que no queden gaires sessions.





Friday, May 25, 2012

"Blues dels feliços dies d'abans de la crisi", dins del llibre "L'habitació de les mans" editat per Cossetània.


Un bon dia, em vaig decidir a escriure una història realista; una narració que no havia d'acabar necessàriament bé, sinó que calia que seguís el desenvolupament natural i entròpic d'uns esdeveniments que en aquell moment eren futur.
Em vaig imaginar que vindria una crisi brutal, i vaig narrar la caiguda econòmica d'una família humil, vista des dels ulls d'una adolescent que veu com el món s'esfondra al seu voltant i com a gairebé ningú no li importa una merda.
De primeres va tenir un títol diferent al que té ara. Com que en aquell moment encara no estàvem en crisi, el relat pretenia ser una mica profètic. La qüestió és que he trigat tant a aconseguir la seva publicació que la crisi econòmica ja ha espetegat i el relat va deixar de ser futurista i va quedar una mica desfasat. És per això que li vaig canviar el títol i el vaig anomenar “Blues dels feliços dies d'abans de la crisi”.
El relat, de quaranta-tres pàgines, va aconseguir una menció al X Premi de Narrativa Mn. Romà Comamala, i ara ha estat publicat per Cossetània dins del llibre “L'habitació de les mans”, que recull al relat guanyador i dues mencions, és a dir tres històries d'entre quaranta i cinquanta pàgines cadascuna.

En aquest moment el tinc a les mans, mai millor dit, i fa goig; allò que vaig escriure adquireix una dinàmica especial amb la tipografia de Cossetània. Els diàlegs em semblen més vius; i tot això ho fa l'enquadernació, n'estic convençut. Jo que sempre havia dit que l'important és escriure, i que publicar no és el més essencial, i que si patatim, i que si patatam... me n'adono que tenir el teu llibre a les mans, i veure'n una pila d'exemplars idèntics a Abacus, o al Corte Inglés, o a la Casa del Llibre... és una sensació que fa venir ganes de posar-te a escriure de nou.

Si el voleu adquirir, el trobareu, com a mínim, a l'Abacus de Terrassa... 
.
.

P.D. Algú m'ha felicitat per l'ajuda econòmica que representa aquest èxit en els temps de crisi que vivim. Val a dir que aquesta menció m'ha reportat els llaminers beneficis de zero euros, la qual cosa agraeixo molt, perquè la satisfacció que sento és purament literària. Sapigueu també que em pagaran zero euros per cada llibre que em compreu, la qual cosa em fa igualment molt i molt feliç. 

Wednesday, May 23, 2012

El voyeur.

  
Tercer dijous dedicat a la nuesa a la natura. 
Aquesta vegada torna a tocar un relat.

El Voyeur


Es troba l'Elisabet al replà de l'escala; és la primera vegada que la veu d'ençà que es van trobar al Torn. El cor se li accelera; aquell dia, quan la va veure nua i ajaguda a la tovallola, es va morir de felicitat; vint anys i la pell bruna com l'aram; els ulls blaus i un somriure de cel; tota dolçor, tota tendresa; si no fos vell... si tingués trenta anys menys... si no li fes tanta vergonya dirigir-li la paraula...
-Bon dia, Elisabet! -quequeja, amb una veu feble, com si demanés permís -. Què...? Cap a la platja? -treu les forces de l'adrenalina que se li escampa pel cos en mirar-la.
-Bon dia, Antonio! Sí! -fa la noia, amb un somriure educat -. Avui fa molt bon dia!
-I què m'expliques? -insisteix l'Antonio, maldant per allargar la conversa. Després es queda tallat, mirant-la fixament, sense saber ben bé com continuar. Una trempera inoportuna comença a fer de les seves pels baixos dels texans -. A la platja nudista, una altra vegada? -afegeix, i la veu li acaba en un gall.
-Avui no -diu l'Elisabet, nerviosa, i trenca a riure -. Quina coincidència l'altre dia!
-I tant! -exclama l'Antonio, eufòric, convençut que la noia no se sent incòmoda, i que li dona taba. La mira amb la boca mig oberta -. Fa molt que practiques el nudisme? -insisteix, amb la trempera completament desfermada; ben oculta, però, sota els pantalons. Si no fos per la trempera, no gosaria preguntar-li tot això ni allargar tant la conversa -. Digues... ¿fa molt que et vas iniciar?
-Antonio... -mormoleja la noia, dissimulant menys la incomoditat, i amb un to com de reny -. Parles com si fos una pràctica...
-I no ho és? 
-Doncs... no ben bé. -diu; i fa cara de circumstàncies.
-Per mi el nudisme és una cosa del tot natural, eh... -diu l'Antonio, intentant aparentar normalitat -. Per què dius que no és una pràctica?
-A veure... tu m'has preguntat si practico el nudisme, com si no dur banyador fos una cosa específica, peculiar, insòlita... com si necessités d'alguna mena d'iniciació, entens? I no hi ha res a practicar!
-Ah no? No t'entenc, bonica.
-El que vull dir és que si parles de “practicar” i “d'iniciar-te”, deu ser perquè per tu banyar-te nu no és una cosa gaire natural -diu la noia; i es fa un silenci estrany. La noia pensa que potser s'ha passat -. T'has d'enfrontar a la nuesa traient-li importància, si no... t'obsessionaràs i acabaràs buscant alguna cosa poc sana. A mi, no em surt dir que practico res, m'entens? No sé com dir-te... em... em trec la roba perquè s'hi està bé, i ja m'oblido que no la duc. Saps? No faig res concret.
-Ja... Jo... Jo no hi busco res morbós -menteix, l'Antonio, una mica xafat pel que li està dient l'Elisabet -. Sóc nudista; per mi és natural.
La noia fa una expressió mig burleta.
-No dic pas que no... -accepta -. Però em penso que, a tu, et van reprimir molt de petit; oi que sí? -diu. I li dóna un copet al braç. L'Antonio, en percebre els dits de la noia, sent una trempera més intensa que la d'un elefant, i gairebé no li surten les paraules.
-Doncs una mica sí. Bé... de fet, bastant. Pensa que em vaig educar a la postguerra.
-És això -conclou ella -. Si vols que alguna realitat es converteixi en mite o en obsessió, prohibeix-la. Res no ens lliga tant a una realitat com la seva prohibició.
-Parles molt bé, xicota. Que estudies filosofia?
-Psicologia. Ara t'haig de deixar, Antonio, que me'n vaig amb la meva mare a Comarruga i haig de preparar la bosa.
-A la platja?
-Sí.
-Nudista, també? -demana l'Antonio. Recorda, però, que la noia li ha dit que avui no farà nudisme. Ella no arriba a sentir-lo, perquè ja puja les escales. L'Antonio es pregunta com deu ser el seu banyador, i la trempera se li allarga.

                                                                    *

L'endemà surt de casa a les nou, com cada diumenge d'agost. Ho fa abans que la seva mare es llevi, perquè no vol que vegi com se'n du els estris de platja: la tovallola lila, que fa vint anys que té, la crema del sol, els entrepans, la gorra i la càmera de fotos. Al vespre, quan torni, li dirà que ha estat al Club de Petanca de Cornellà, i li explicarà que si les coses li van bé potser fins i tot la temporada vinent anirà als campionats d'Espanya. La petanca és un esport que permet que els de més de seixanta puguin arribar tan amunt com els més joves. Però és evident que l'Antonio no du les boles de la petanca a la bossa, ni se'n va precisament a Cornellà, ni li importen tres merdes anar o no anar als campionats d'Espanya de petanca.

Arriba a Arenys, a la Musclera, i planta la tovallola al tros de sorra que hi ha ben bé davant de l'aparcament. Des d'on s'està, pot vigilar el talbot dels anys setanta que fa més de quaranta anys que condueix; amb el toro de peluix de Salamanca i el rosari que va comprar al Rocío. Un dia d'aquests ha de fer un pensament i canviar-se el cotxe, que s'està gastant un ull de la cara en ITV's i reparacions; però és clar, no són temps de grans despeses, i, pel que ell necessita, ja fa.

La Musclera es comença a omplir de gent. Es despulla del tot. Es posa les ulleres de sol i comença a observar. De tant en tant es fica a l'aigua; el sol cau com una llosa. Una noia d'uns vint-i-cinc anys, nua com el dia en què va néixer i amb un cos de Brigitte Bardot de la millor època, li accelera el cor fins a fer-lo tremolar; un dia d'aquests el trobaran mort a la sorra i la seva mare s'assabentarà que va a platges nudistes; la pobre dona es morirà del disgust, igual com quasi es mor del disgust aquell dia de mil nou-cents cinquanta-cinc en què el va pescar masturbant-se al safareig de casa seva, amb els ulls clavats al forat de la tàpia del galliner, per on s'hi veien les veïnetes. Les veinetes eren nenes de la seva edat que es banyaven nues a la bassa del pati. Quasi es mor de culpabilitat i de vergonya. Li va costar una pallissa del seu pare i una confessió paorosa amb Mossèn Sebastià, que li va parlar de l'infern, de l'eternitat, de les flames i de l'odi que t'omple per dins i que no s'acaba mai pels segles dels segles. A cops, però, li venia a la imaginació el color de xocolata clara de la pell de les nenes nues, amb els cabells rossos i llargs voleiant al vent, i es tornava a confessar de mals pensaments, espantat de la seva perversió. La seva mare li recordava cada nit com n'era de fàcil d'anar-se'n a l'infern per culpa de les noies; i li feia resar el “Jesusito de mi vida que eres niño como yo”. No va poder parlar mai amb les seves veïnes perquè no el deixaven jugar al carrer. A l'escola de frares, i a la plenitud dels anys cinquanta, l'Antonio no tenia nenes a la seva vida; va créixer sense la presència del sexe femení, que ell tot sol s'imaginava a les nits, amb la convicció que els pensaments el durien a l'infern, però no ho podia evitar. No tenia amigues, ni conegudes, ni cosines, ni germanes... Les úniques dones de la seva vida, a banda de la seva mare, de la padrina de vuitanta anys, i de les seves ties conques, eren les imaginacions de sucre que configuraven éssers de cartró pedra: noies perfectes, tendres, angelicals; al capdavall, de fantasia. Noies que l'esperaven en algun país meravellós per a casar-se amb ell i convertir-se en esposes submises i dolces. L'Antonio va créixer esmonyonat per l'integrisme religiós de l'època, pel llistó moral i inhumà que negava als infants el coneixement real de la meitat de la humanitat.

Però ara té seixanta-set anys, i és a Arenys, i contempla el cos nu d'una Brigitte Bardot real. Es fixa en els seus genitals depilats i en les seves natges rodones i perfectes, amb aquella corba precisa que només la natura sap traçar. Se li obre la boca. Babeja. Els seus ulls petits i tremolosos estrafan una mirada perduda rere els vidres rodons d'unes ulleres de cul d'ampolla. La noia el contempla amb desconfiança. Ell se n'allunya. Comença a caminar riba amunt i riba avall. Clava els ulls a totes les muses que fan que el seu cervell ordeni la generació de dopamina. Dopamina en vena quan veu culs bruns de xicotetes joves i dolces; el cor desbocat i una trempera inoportuna que fa que algú l'increpi i que hagi de fugir per cames. “Miron de merda! Hòstia, cada diumenge clavat aqui! Collons de pervertit!” I l'Antonio posa la tovallola i la roba a la bossa de plàstic del Carrefour que ha dut per a transportar els estris mínims, i s'allunya en direcció a Caldes d'Estrac, per la Riba, sense ni tan sols vestir-se. Dos-cents metres enllà, veu una clariana a la sorra, envoltada de noies de calendari i d'una família amb molts fills. S'hi instal·la i torna a començar el procés d'observació; si fa no fa, els esdeveniments es repeteixen, i de nou, un parell d'hores després, ha de fugir sense contemplacions. Torna a on era abans; els que l'havien increpat ja no hi són. Instal·la de nou el campament base i comença altra vegada la seva pacient i apassionada observació. S'embriaga d'adrenalina, de dopamina, d'oxitocina... substàncies que genera el seu propi cos i que li desboquen el cor. Se sadolla de les imatges que durant tants anys li ha negat la vida, el més bell de la creació: les noies, les dones, els cossos naturals que fins que van posar-se de moda les platges nudistes, quan ell ja tenia més de quaranta anys, mai no va poder veure clarament. I sempre, d'una manera a cops inconscient i a cops conscient, va témer i va desitjar aquests cossos, que no sabia gaire ni com eren. Els primers anys, rere els banyadors d'una peça. Després van venir els biquinis i li van canviar la vida. Als anys vuitanta es va trobar amb la nuesa integral, que li va configurar els estius. A la platja, però, s'hi està sempre en silenci, sense parlar amb ningú. L'única persona amb qui ha parlat obertament en una platja nudista ha estat l'Elisabet, l'altre dia, quan la va trobar al Torn, i es va sentir diferent, com si fos normal, com si no fos allò que, només amb la mirada, tothom diu que és: un voyeur, un pervertit...

                                                                    *

L'Antonio és al Torn i el moreno no deixa d'hostiar-lo. Cops de puny. Puntades de peu. La gent xiscla. Algú truca a la policia.
-Degenerat! Vés a tocar-te a una altra banda! -exclama l'agressor. Cops i més cops. Fins que tres o quatre nois, dels que jugaven a volei, el subjecten i li impedeixen que s'acosti a l'Antonio, el qual s'està a terra, sagnant, i mig estabornit. L'Elisabet s'acosta corrents.
-Antonio! Eres aquí! Què t'ha passat?
-El coneixes? -fa un dels nois que subjecta el moreno.
-És un veí meu.
-Collons quin “pàjaru” de veí que tens.
L'Elisabet s'ajup al seu costat.
-Estàs bé? Que algú avisi una ambulància! -crida.
-M'has d'ajudar, noia... -pronuncia l'Antonio abans de perdre els sentits -. Estic acabat...

                                                                     *

-Antonio, t'han fet mal! -li diu l'Elisabet, a la Waikiki, un mes després de la pallisa i un cop ha escoltat la història de la seva vida.
-A mi? Qui? No! -exclama ell.
-Que sí! I ho saps! Et van fer mal els qui et van educar!
-Jo ja era així; ningú m'ha ensenyat a ser un porc. De ben petit ja espiava les veïnes quan es banyaven.
-Això ho fan tots els nens.
-Com jo, no. A mi, m'agradaven.
-És clar. Normal. Fins i tot a les nenes els agrada mirar. I més si allò que vols mirar t'ho prohibeixen.
-Que no, Elisabet, que sóc una merda de pervertit.
-No et posis etiquetes. Et van fer molt de mal, i per això t'has obsessionat.
-Fins i tot abans d'espiar les veïnetes, ja m'agradaven massa les nenes; i només tenia cinc anys. Me'n recordo perfectament. Sóc un monstre!
-No diguis bestieses! Tots els nens, des de ben petits, tenen pulsions sexuals; la majoria se n'obliden.
-Això ho has estudiat tu?
-És clar. No ets un monstre. Et van esmonyonar. Com un bonsai.
-Un bonsai?
-Sí. Els bonsais. Els arbrets.
-Ja... ja... ja sé què són.
-Doncs els lliguen les branques des de petits. No els deixen créixer. Acaben esquifits.
-Tinc alguna desviació, Elisabet; no pot ser que des de petit m'agradin tant les dones nues.
-Ets com tots. Et van lligar les branques, que no van poder florir com les dels altres arbres. De petit t'agradaven les dones nues com a tots els nens. Ni més ni menys. El que passa és que te les van fer sobrevalorar massa, perquè te les van prohibir amb acarnissament.
-A molts nens de la meva època els van educar com a mi; i no són pas com jo.
-No saps com són. No saps per quin costat estan esmonyonats. No ho coneixem tot de tothom. I a més les persones no som pas totes iguales.
-Si fa no fa, totes iguales.
-No és veritat. Veus aquella noia panotxa? Doncs per molt que li toqui el sol mai no estarà morena. I aquell paio que juga allà a pales? Només amb dos dies de platja es posarà com el Will Smith. El mateix sol afecta de manera diferent a uns i altres perquè som diferents. Comprens, Antonio?

                                                                   *

Dos anys després, l'Antonio torna a ser a la Waikiki, amb l'Elisabet i uns quants amics.
-Per què estic tan tranquil, parlant aquí amb tu? -demana l'Antonio -. ¿Per què no sento la necessitat de perseguir dones ?
-No hi pensis. Ja ha passat tot.
-No em pensava pas que algun dia sentiria aquesta indiferència. Han estat molts anys de...
-Perquè rere les imatges hi has trobat persones -el talla, la noia.
Arriba la Mercè.
-Com va, Antonio?
-Bé, xicota. Comença el bon temps.
-Ja tocava. Quin hivern!
S'acosta el Peter.
-Hello Antonio!
-Òstima, Peter! Al juny i ja ets aquí? Tant de fred fa a Escòcia?
-Els jubilats necessitem hivernacles com aquest.
La família Puig Riera baixa pel camí pendent de la Waikiki.
-Mireu qui arriba! -exclama l'Elisabet.
-Que gran que està l'Ainhoa! -fa l'Antonio.
-I el Pau!
S'estan tot el dia a la platja. L'Antonio es lamenta dels anys que ha perdut perseguint sensacions balmades. Rere els cossos nus, que tant dolents li van pintar a la infantesa, hi ha trobat persones, i ha après a descobrir sensacions potser més asserenades que les que genera l'adrenalina, la dopamina, la norepinefrina, l'oxitocina... Percepcions que tenen un sabor i una qualitat difícil de descriure. La sensació de tenir tota la pell en contacte amb l'aire, amb l'aigua, amb el sol... Al llarg dels seus anys de voyeur, va tenir el cor massa accelerat per a fixar-se en aquestes subtileses. Els somnis dels amics que ha conegut, els seus anhels, la calidesa del seu tracte, l'esperança en el futur, la intensitat del present. La família Puig Riera amb la seva alegria. La profunda humanitat de l'Elisabet, que mai no el va rebutjar, ni tan sols quan ell se la menjava amb els ulls. Gent normal, amb les misèries de tothom. I si en algun moment troba els seus amics bells o belles, millor que millor; el més bell són elles i ells mateixos, el que senten, el que estimen; no tant la seva imatge, que també és bella.
Al vespre torna a casa, a Barcelona. A la seva mare, de noranta-un anys, li continua amagant que va a platges nudistes. Ara, però, a diferència d'abans, no se sent culpable. 

                                                              *   *   * 


Tuesday, May 22, 2012

No podran rescatar-te l'ànima.



 
Et deuen el Sol, la sang dels ceps,
el ritme encès del ball de Zorba,
la maragda de la mar que ens porta a Ítaca,
el silenci de la tarda,
l'olor d'espècies i el brogit dels artistes a Sintagma,
la línia de la llum,
l'essència del perfum d'un temps que es viu a poc a poc,
entre crestes blanques i vents embogits,
traçant sanefes a la sorra d'infinites platges eternes.


Et deuen la innocència dels segles,
la fesomia de la llibertat,
la raó, l'ordre i el caos,
la corba mística d'una verge nua
i la terra càlida del migdia,
l'olivera porràcia de tronc recaragolat,
el poema dels grills i el gemec de Zèfir.

Et deuen el pop penjat al capdamunt dels ampits i de les portes de Mykonos,
els Kouros de Naxos,
els camins de sorra que ens mostren calanques salvatges
a on Poseidó s'apropa a fer l'amor a les nits clares de l'estiu.
Et deuen l'ungla de la lluna
quan ens banyem nus en una aigua d'atzabeja.

Et deuen el cant de les sirenes,
que ens aparten del camí
i ens fan triar ser devorats per la bellesa,
abans que continuar lluny de tu, Grècia,
vers els núvols foscos d'una ambició que no s'acaba.


Et deuen la música, la vida, el vi,
el cant, el ball, el goig, l'instant,
el temps suspès en una eternitat fugaç com la carn,
com la infantesa.

Et deuen ells... tu no els deus res.

No podran rescatar-te l'ànima.

Οφείλουμε τον ήλιο, το αίμα των αμπελιών,
το ρυθμό του χορού του Ζορμπά είναι αναμμένη,
το σμαράγδι της θάλασσας που οδηγεί στην Ιθάκη
η σιωπή του το απόγευμα,
η μυρωδιά των μπαχαρικών και ο θόρυβος των καλλιτεχνών στο Σύνταγμα,
γραμμή του φωτός,
η ουσία του το άρωμα μιας εποχής που ζει αργά,
κορυφογραμμές μεταξύ λευκών και των τρελών ανέμους,
τον εντοπισμό των συνόρων του αμμώδεις παραλίες, ατελείωτο ατελείωτες.
Οφείλουμε την αθωότητα των αιώνων,
το πρόσωπο της ελευθερίας,
λόγο, τάξη και το χάος,
η καμπύλη μιας μυστηριακής γης και παρθένο γυμνό ζεστό μεσημέρι
 κορμό ελιάς πράσινος,
το ποίημα του γρύλους και τους βρυχηθμούς της άνεμος δύση.
Θα πρέπει να εμφανιστεί πάνω από ράφια και κρεμασμένοι από τις πόρτες της Μυκόνου,
ο Κούρος της Νάξου, οι δρόμοι άμμο που δείχνουν άγρια παραλία
όπου Ποσειδώνα έρχεται να αγαπήσει,
σαφείς νύχτες του καλοκαιριού
και το καρφί του φεγγαριού, όταν κολυμπά γυμνή σε ένα πίδακα νερού.
Οφείλουμε το τραγούδι των Σειρήνων,
μας μακριά από αυτό το μονοπάτι και δεν προτιμάτε να καταβροχθιστεί από την ομορφιά της,
πριν πάτε μακριά από εσάς, την Ελλάδα, προς τα σκοτεινά σύννεφα της μια φιλοδοξία που δεν τελειώνει.
Οφείλουμε τη μουσική, τη ζωή, το κρασί,
τραγούδι, ο χορός, η χαρά, η στιγμή
που αιωρούνται στο χρόνο πάντα φευγαλέα όπως το κρέας,
ως παιδί.

Τους χρωστάμε ... Δεν χρωστάω τίποτα ... τους
Δεν μπορείτε να σώσουν την ψυχή.

Saturday, May 19, 2012

El Castell de Requesens.

 A l'Alt Empordà, sobre les valls de sud del Puig Neulós, s'alça el Castell de Requesens; un castell com els dels contes, al qual només s'hi pot arribar per camins de terra o boscos de maragda. Des de les seves torres podreu contemplar la llunyana badia de Roses i l'ombra del Cap de Creus.
En el fons, aquesta edificació va néixer arran d'una disputa entre dos comtes que a més eren cosins. Allà per l'any 1050, el Comte d'Empúries i el Comte del Rosselló no es posaven d'acord sobre on començaven les terres d'un i acabaven les de l'altre. A l'últim, aquests dos micos que no sabien que eren micos es van morir com tothom, i al Castell de Requesens ens hi arribem uns micos que sí que sabem que som micos i sabem també que no val la pena discutir-se per una terra tan bonica i que al capdavall no ens endurem a l'altre món quan ens morim.
Després van passar-hi moltes coses més: guerres i més guerres, propietaris capriciosos que el volien convertir en la seva residència d'estiu, militars franquistes que el varen establir com el quarter general contra els maquis, en Dalí que va moure cel i terra per aconseguir, sense èxit, de comprar-lo … Avui és al vostre abast; i, feu-me cas, arribeu-vos-hi caminant, que aprofitareu les flaires i els sons, i fareu salut.
















Thursday, May 17, 2012

"Pau, pietat i perdó" o "La meva pàtria" de Gabriel Jaraba.


De vegades, les experiències del Facebook et deixen una sensació de grandesa difícil de descriure; especialment quan t'hi trobes humanistes que, sense renunciar ni a la seva pàtria ni als seus drets, proclamen la renúncia a l'odi i a la rancúnia, i reivindiquen la pietat i el perdó. Tinc la sort de poder participar, alguna vegada i molt modestament, a les tertúlies improvisades que es munten al facebook de la periodista Eva Piquer, la qual gentilment i sense conèixer-me em va acceptar com "amic del facebook" i improvisat tertulià; i ahir mateix, en un diàleg que va passar per moments de tensió quan la profunditat humanista d'en Gabriel Jaraba va fer saltar guspires  a algú que defensava els postulats absolutistes del blanc i el negre, del “ells i nosaltres”, el mateix Gabriel Jaraba va escriure uns mots magistrals que generosament em permet publicar en aquest humil blog, i que faig del tot meus, ja que essent mots escrits en un context tan fugaç com el mur del facebook, potser es perdrien. Us deixo amb les paraules de Gabriel Jaraba:

“Amb el permís de l'Eva, la nostra dama. La meva pàtria és la de Pau Casals, que va proclamar davant l'Assemblea de les Nacions Unides el dret a la llibertat de tots els pobles i la dignitat de la nació catalana sense referir-se a cap rancúnia. És la pàtria del doctor Moisès Broggi, que va revolucionar la cirurgia de guerra al bell mig de les trinxeres tot formant part de l'exèrcit de la República Espanyola, amb el seu descobriment de les transfusions de sang en campanya, ajudat pel doctor Norman Bethune, que les va aprendre aquí i després les va aplicar durant la Llarga Marxa de l'Exèrcit Popular Xinès. La pàtria dels exiliats Avel.lí Artís i Gener, Agustí Bartra, Anna Murià i tants altres refugiats a Mèxic que van sembrar les llavors de les modernes ciències socials mexicanes d'avui, fills d'independentistes que s'expressen en castellà, com el gran antropòleg Roger Bartra. La meva pàtria és la de Salvador Seguí, que va conduir masses obreres cap a la conquesta dels seus drets socials sense abdicar dels seus drets nacionals; mai va odiar ningú ans va morir abatut per l'odi. És la de Josep Carner, príncep de les lletres catalanes que va patir exili per mantenir-se fidel a la República Espanyola. La pàtria de Josep Trueta, metge i científic avançat al seu temps que, un cop exiliat, va plantar la llavor d'una nova renaixença catalana a Anglaterra que entroncava amb la saviesa universalista d'Oxford i Cambridge. La pàtria de la Unitat Catalana de l'Exèrcit de Sa Majestat Britànica, que va participar al desembarcament de Normandia per alliberar Europa del nazisme, soldats catalans amb uniforme britànic i que lluïen al capdamunt de la màniga esquerra una escarapel·la amb les quatre barres de la bandera nacional. La meva pàtria és la d'Amat Granell, tinent al comandament de la Divisió Leclerc, coneguda com La Nou, que fou la primera força democràtica que va entrar a alliberar París, formada per catalans i espanyols que exhibien alhora la tricolor republicana, la quatribarrada catalana i l'ensenya de la França lliure. La meva pàtria catalana és la de Ramon Llull, humanista cristià medieval avant la lettre, que buscava amb el diàleg obert amb l'Islam les bases d'un humanisme universalista basat en la fe. La meva pàtria és la dels catalans internats als camps nazis, la qual vida va explicar magistralment Montserrat Roig, que després de la tragèdia lluïen orgullosament el triangle roig amb el qual van ser estigmatitzats com a "rotenspanier": rojos espanyols. I la pàtria de Josep Gros, català que va organitzar unitats de guerrilla a l'exèrcit soviètic per lluitar contra els invasors alemanys perquè la defensa de Rússia davant la invasió era germana de la defensa de Catalunya. La meva pàtria és la de Gregori López Raimundo, Miguel Núñez, Cipriano García i tants altres antifranquistes espanyols que es van fer catalans i van patir tortura i repressió com a tals, per no abdicar del seu compromís amb el poble català en la seva totalitat i no amb una facció. La pàtria del meu pare, Àngel Jaraba, soldat aragonès defensor de la república catalana amb les armes a la mà, que després de la derrota, l'internament al camp de concentració i la persecució per la policia, em va ensenyar a parlar, llegir i escriure la llengua catalana que no era la seva llengua materna sinó d'adopció. Aquesta és la meva pàtria, aquests són els meus patriotes. I aquest és el meu lema, el lema de Pau Casals i Manuel Azaña: pau, pietat i perdó."
.
.

Wednesday, May 16, 2012

Llibertat.


Complint el que vaig prometre, cada dijous el meu escrit anirà dedicat a la nuesa humana en contacte amb la natura.
Avui us adjunto un relat amb el qual vaig participar en un repte del web de relatsencatala.cat i que anava d'aquest tema. L'he ampliat i millorat una mica.

LLIBERTAT.

Les dunes s'estenen, al llarg de quilòmetres, blau enllà, en una mena de braç de sorra que s'endinsa a la mediterrània. El sol d'agost cau abrusador damunt la família que avança vers una solitud insòlita per aquesta època de l'any. El Jan Puig comenta que encara queden espais virginals, i que tot és qüestió de caminar i d'explorar terrenys salvatges. L'Ainhoa Puig li diu papa tapa't el cap que t'agafarà una insolació, i li posa una gorra vermella de visera llarga. La Rosa Riera riu, i li diu al seu marit que ja li val que una noia de catorze anys l'hagi d'ajudar a posar seny, que mira que els metges avisen d'aquest sol tan dolent i que s'ho hauria de prendre més seriosament. Ho diu amb esforç, i a batzegades, perquè el cert és que està una mica grassa, i caminar per una sorra tan seca i tan flonja costa molt. El Pau va davant d'ells, com un guia, i assenyala una zona de l'aigua que agafa una tonalitat turquesa; després demana de quedar-se allà mateix, que l'aigua que tenen al davant s'ha de tastar, de tant atraient com es veu; i busca, a la bossa, les ulleres de bussejar que li van regalar la setmana passada, quan va fer els dotze. Abans de treure's la roba, s'atura i mira el seu pare amb expressió de dubte.
-Papa, aquí es pot?
-El que? Despullar-se?
-Sí.
-És clar! Sí és un parc natural, i no hi ha ningú.
Es treu tota la roba i corre fins a l'aigua. La pell, amb la lluor del migdia, li adquireix una tonalitat d'aram. La Rosa i el Jan també es despullen. L'Ainhoa fa un somriure tímid, i resta vestida amb les calcetes color de terra que es va comprar a una botiga d'intermon no fa ni quinze dies.

Gaudeixen de la mar i del sol fins havent dinat. A la platja, no hi apareix ningú, fora de dos o tres caminants, que els passen pel davant recorrent la riba, i que o els saluden o ni es fixen en la seva presència. El mar roman estàtic, com una bassa d'oli.
Cap a les tres de la tarda, no se sap ben bé d'on, apareixen dos policies municipals molt educats que els demanen que es vesteixin. El Jan els pregunta que per què, ja que estan sols i això és un parc natural. També els explica que ell, de jove, sempre venia a banyar-se aquí, i que tothom anava nu. Un dels policies li diu que ells es limiten a fer complir les ordenances municipals, i que aquest tros de costa pertany a l'Ajuntament de Can Pistrachs, i que a Can Pistrachs les ordenances són les que són. El Jan insisteix, bo i explicant-los que la constitució impedeix imposar cap codi d'indumentària, i que a l'Estat Espanyol ja s'han guanyat judicis en aquest sentit. I que l'ajuntament que ha decidit aquestes ordenances ha estat el mateix que ha ordenat la destrucció de les maresmes del riu i la requalificació d'un munt de terrenys naturals en urbanitzables, el mateix ajuntament que s'ha endeutat fins a les celles construint obres absurdes i inútils per a satisfer empreses constructores, rics esnobs i imbècils de tota mena. L'altre policia, menys amable, l'amenaça dient-li que no tenen temps per a diàlegs estèrils, i que facin el favor de vestir-se o els denunciaran. La Rosa diu Jan deixa't d'històries i posem-nos el banyador. L'Ainhoa es posa molt nerviosa i gairebé és a punt del plor; tot i que és l'única que va amb calcetes. El Pau continua bussejant sense assabentar-se de res. A l'ultim, se senten tan violents que recullen els estris i se'n van, lamentant perdre's una tarda tan agradable de natura. Els policies s'han guanyat el sou defensant la moral dels qui governen tan sàviament la població; cal imposar el civisme, el de la gent de bé, que si no el poble es pensa que és lliure i que pot decidir com guarnir-se. Els hem de recordar que aquí mana el partit que ha de manar, el de la bona gent, el dels costums i el bon gust de sempre.

Se'n van i el braç de sorra que s'endinsa a la mediterrània com un cap queda desert fins que hi passi alguna moto aquàtica. Un dia d'aquests algun amic de l'alcalde decidirà construir-hi un complex d'apartaments per a la gent normal, per a la que consumeix bermudes, gelats d'avellana, màquines d'esquí, lloguer de motos aquàtiques o qualsevol mandanga que deixi quartos per l'ajuntament. La gent rara ha de marxar perquè la gent normal civilitzi els costums i els faci dignes dels qui manen.

L'endemà, per a evitar-se problemes, la família Puig s'atansa a la platja nudista oficial de Can Pistrachs; una línia de costa de tres-cents metres, separada de la zona de persones entaforades en robes sintètiques i llampants per una mena de murallam de matolls immensos. A l'entrada de la platja, un rètol marca el principi de la zona anomenada nudista. Enllà del rètol, desenes de persones, agombolades en una amplada petita i esquifida de sorra, resten assegudes enmig d'un silenci estrany; la majoria són homes. També hi ha famílies, algunes d'origen nòrdic. Trien un espai que sembla un xic menys atapeït de para-sols, i es despullen. L'Ainhoa, igual com ahir, decideix de restar amb les calcetes posades; li agradaria de banyar-se nua, i de fet, fins fa dos anys, ho feia i se sentia molt bé, però l'edat és l'edat, les hormones són les hormones, i amb els canvis que el seu cos ha experimentat als últims anys, sent que li costa massa i no gosa; potser un altre dia.
Tota la família juga a pilota dins de l'aigua. Després prenen al sol.
Mitja hora més tard, una dona d'una cinquantena d'anys, amb el cabell tenyit de roig, s'acosta a l'Ainhoa i li clava una mirada assassina.
-Oh! Quines calcetes més lletges que porta aquesta xicoteta! Deu ser una mica rara ,la noia! -exclama, estrafent la veu amb ironia.
La nena es tomba, sorpresa, ja que prenia el sol boca-terrosa, i envermelleix fins a les orelles en adonar-se de l'expressió de menyspreu de la dona, que no fa broma i que la mira amb la mateixa intolerància que els seguidors de Bin Landen. El Jan s'aixeca de la tovallola on s'estava ajagut i s'acosta a la dona tenyida.
-I quina merda de tint que porta aquesta intolerant! -exclama el Jan, deformant la veu per a parlar en el mateix to que la fanàtica -. ¿Ja ho saps que uns quants peixos moriran intoxicats per la teva porqueria de tenyit? Què t'hi has posat? Etanolamina?
La dona el contempla amb una ganyota a la cara.
El Jan, per a desfer la tensió, li ofereix la mà i li somriu benèvol; té la intenció d'explicar-li que la seva filla està passant una època complexa pel que fa a l'acceptació del cos i que al capdavall la llibertat ha d'estar per damunt de qualsevol altra consideració. Però no pot arribar a pronunciar ni un sol mot, perquè la dona fa un pas enrere i comença a xisclar.
-No em toquis! -crida, amb la mirada irada. I tombant-se vers l'Ainhoa afegeix -. Tèxtils de merda! Que no ho veieu que això és una platja nudista? Foteu el camp d'aquí! Que no teniu prou platges per a passejar les vostres teles?

Aquella nit, la família Puig Riera entona cançons dels Esquirols a la vora de la barbacoa on hi couen sardines, al pati del darrere de la casa rural que han llogat als afores de Can Pistrachs. Després de la tercera cançó, l'Ainhoa deixa anar un sospir.
-Com ens compliquem la vida, la gent -fa, pensativa -. ¿Era tan greu que l'altre dia estiguéssiu en pilotes a la fi del món, on no hi havia ni déu? ¿Tan greu ha estat que jo avui portés calcetes a la platja? ¿Per què no podem fer el que ens rota? Quin mal fem, fent el que ens ve de gust?
-Els humans som així d'idiotes -fa el Jan. I es fa un silenci. Se senten els grills i la crepitació dels buscalls a la barbacoa. Al capdamunt de la volta del firmament, l'ungla lluminosa de la lluna dibuixa el somni d'una nit d'estiu.
-I demà a on anem? -pregunta el Pau.
-Doncs què vols fer-hi? A la platja del poble i a posar-nos vestits de bany! -exclama la Rosa.
-I una merda! Jo no vull! -exclama el nen -. Papa... no m'hauré de posar banyador, oi?
-Jo puc intentar de no dur calces, si anem a la nudista -fa l'Ainoa amb la mirada trista.
-De cap manera! -exclama el Jan -. Tu has d'anar com et vingui de gust! No has de fer res per força! Si et banyes en pilotes, que no sigui per imbècils com la que ens hem trobat avui; que sigui perquè et ve de gust. Només faltaria!
-Més que una imbècil és una talibà o una integrista -afegeix la Rosa.
-Una cabrona! -exclama el Pau.
-Ja n'hi ha prou! -el talla el Jan -. No hem d'insultar ningú; no siguem com ella; cadascú és com és, i prou pena té...

L'endemà s'acosten a una cala a on el Jan recordava, ja fa molts anys, haver-hi vist gent nua i gent amb banyador; tots barrejats, sense cap problema. Hi arriben després de caminar uns tres quarts d'hora per un bosc de pins. La cala està envoltada de penya-segats de color groc daurat, formats per fang iodat, amb un munt de fòssils de petxines incrustats a les parets. Al llit de la sorra, desenes de persones, la majoria famílies, gaudeixen del sol nues. De tant en tant s'hi veuen alguns grups mixtes, en els quals alguns dels membres van amb vestit de bany i d'altres no. Ningú no fa gaire cas de ningú, i a diferència de la zona oficial nudista de Can Pistrachs, se sent la bullícia típica de totes les platges. Molts infants juguen a pilota o corren arran d'aigua, cridant i esvalotant.
-Visca la normalitat! -exclama la Rosa.
-La normalitat és caòtica i diversa -fa el Jan -. La uniformitat és sempre artificial.
Baixen per un viarany sinuós fins a la sorra. S'instal·len ben a prop de l'aigua. El Jan, la Rosa i el Pau, es despullen i corren, xisclant, fins a l'escuma. L'Ainhoa, des del para-sol, i amb la part de baix del biquini posada, els mira amb enveja. Passats uns minuts, li fa l'efecte que se sent prou valenta. Se li escapa el riure. Tanca els ulls i es treu les calcetes. Les deixa plegades dins la bossa i es posa a córrer fins a les onades.
-Que vinc! -crida; nua i lliure. De l'aigua estant contempla els colors diferents i bigarrats del paisatge. Res no és igual, tot és diferent i tot canvia. Ella, i tothom, ni que sigui només en aquest petit espai i al llarg d'aquest precís instant, se senten lliures, absolutament lliures.


Tuesday, May 15, 2012

Taronges senceres.


Mitja taronja? No. Taronja sencera.
Massa dependències es creen quan hom creu que som mitges taronges que sense l'altre meitat no són senceres. Som sencers sols, i els altres mai no s'han de convertir en allò que ens cal per a estar complets. Qui necessita els altres, o quelcom que els altres facin, per a completar la seva identitat i la seva realitat, el que de debò està fent és convertir els altres en instruments, en graons, en possessions sense les quals no se sent feliç.
La convicció que som mitges taronges de la nostra parella ens du a viure retallats, o a fer que la nostra parella visqui retallada, sense llibertat per a prendre decisions personals, sempre depenent del vist i plau de la meitat sense la qual no s'és.
Hem d'estar complets, estiguem sols o acompanyats. No hem de convertir els altres en la solució als nostres problemes. No busquem en els altres allò que ens manca a nosaltres i que hem de solucionar nosaltres sols.
La violència de gènere, per exemple, és el cas extrem en el qual la llibertat d'un dels dos membres de la parella es converteix en una amenaça per a la identitat del membre dominador. El membre dominador no “és” sense sotmetre l'altre als seus designis, sense convertir l'altre en allò que li manca a ell. En menor escala, mai no hem de convertir els altres en instruments o en mitjans que completen o solucionen les nostres mancances. Hem nascut sols, i a banda de les relacions socials i personals humanes, no hem de prendre dels altres res més que l'empatia i el respecte.
Les grans religions somnien en el mite de convertir dos persones en una; aquest fet, però, sovint, per no dir sempre, implica l'anulació d'una persona en benefici de l'altra, o fins i tot l'anulació de totes dues persones.
La parella, la família, l'amor, el lliurament, l'empatia... són, sens dubte, la base de l'educació i de la seguretat dels fills, però calen dues identitats, dues llibertats, dues vides, dues persones, dues opinions... Cal llibertat, vida, personalitat, opinió...
Dues taronges, no una. Molt d'amor, molta passió, tota la llibertat del món; però cap possessió, cap exclusivisme, cap imposició, cap anulació... Ningú no és la costelleta de ningú, ningú no és una sola veu amb ningú, ningú no és una sola carn amb ningú. 
Sense renunciar a l'amor i a la lliure donació, les persones hem nascut per a ser independents i lliures.
La felicitat mai no pot necessitar ningú altre. Podem compartir la felicitat, però mai no podem necessitar la presència o l'acció de ningú diferent a nosaltres per a ser feliços; si al capdavall descobrim que algú ens cal, és perquè hem confós el que és la felicitat amb una mena d'eufòria que es fonamenta en la imposició i en la possessió. Res exterior a la nostra capacitat de "veure-hi" influeix damunt la felicitat; per això la felicitat, quan hom la troba, és impertorbable i indestructible. Si necessitem els altres per a ser feliços, els convertim en mitjans i en instruments; hem de ser feliços al costat dels altres, però mai permetre que siguin la condició de la nostra felicitat. N'hem de tenir prou amb nosaltres i amb la nostra capacitat de veure la bellesa que ens envolta a cada instant, i que sovint passa desapercebuda. I amb aquesta llibertat i indepèndencia, ajudar els altres per propi gust, no per necessitat.
Només hi ha un cas en el qual alguna realitat externa pot condicionar la nostra felicitat; si bé, sense destruir-la. I és el sofriment aliè. L'empatia ens ha de moure a procurar el bé dels altres i a no sentir-nos satisfets fins que els que ens envolten estan bé. Però fins i tot en aquesta situació, tant els que ens envolten com nosaltres haurem de trobar la felicitat en allò que som i que fem, mai en allò que són o fan els altres.