La fascinant i tràgica història del mestre innovador de la república, Antoni Benaiges, a la revista SAPIENS; afusellat i torturat per les tropes franquistes.

Llegeixo a la revista Sapiens d'aquest mes, la història d'Antoni Benaiges, un mestre de la República que fou destinat a un poblet de Burgos, a on ensenyava els nens que ells també podien ser creadors i creatius. 
En una época i una geografia de pedagogies arcaiques, es va avançar al seu temps i va esperonar els nens i les nenes a opinar, a escriure, a somniar... Publicava els contes que els infants escrivien, imprimint-los amb una màquina que ell mateix va comprar amb els seus diners.

El 25 de juliol de 1936 va ser afusellat després de patir tortures de tota mena, entre les quals hi havia la d'arrencar-li les dents; curioses aficions d'uns militars que presumien de defensar la causa del catolicisme.

L'article explica moltes coses més d'Antoni Benaiges, de la seva tasca, del seu temps i del seu assassinat. Us el recomano amb anhel.

El cos d'Antoni Benaiges fou enterrat en una fosa comuna, a La Pedraja.

Els familiars dels assassinats acostumen a assistir emocionats a l'exhumació dels cossos dels seus éssers estimats que reposen a les foses; exhumacions que van en contra de la voluntat dels dretans actuals, que neguen el dret a investigar els crims i a recuperar els cadàvers.

L'únic jutge que, sense ser un sant, ha tingut el coratge d'enfrontar-se a la injustícia per a intentar treure a la llum les terribles salvatjades dels salvapàtries del trenta-sis, ha estat destituït per raons poc clares. El poder judicial espanyol sembla encara ancorat en l'esperit de l'antic règim, que, aparentment, blinda la reparació de tant de dolor.

En la meva opinió, a alguns “neocons” dretans hispànics d'avui, se'ls en refoten els morts, els afusellats, els torturats, els infants que van quedar sense pares, els que van viure amb l'estigma de ser vençuts i humiliats... Molts s'omplen la boca amb la hipòcrita proclama d'evitar enfrontaments, però em fa l'efecte que el que en realitat pretenen es tapar les vergonyes dels pares de la seva ideologia. Al meu parer, a alguns personatges els importa una merda el sofriment que van patir els torturats i afusellats i les seves famílies; intueixo que senten repugnància pel desig dels descendents de les víctimes de recuperar els cossos dels executats, perquè deuen saber que ells, malgrat la pudor de perfum pujat que fan, són hereus ideològics dels executors; si no ho fossin, no posarien les traves que posen per a fer ni que sigui un bri de justícia, o per a permetre una condemna simbòlica, o per a retornar els cadàvers als familiars. Sembla que no tinguin cor, ni entranyes, ni sentit de la caritat; militants fanàtics del pensament únic: la España Nacional Católica, que malden per disfressar de modernitat, però que fa pudor de sang i d'excrements.

Ara per ara, un bon feix d'imputats estan presumptament començant a caure, perquè sembla que hi ha indicis que apunten que (per a massa gent de la seva corda) la seva religió real ha estat presumptament durant molts anys els diners i l'amor als diners. I els diners, d'una manera o d'una altra, i per diferents raons i a diferents velocitats, els estan presumptament enfonsant en un pantà de llims.