Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, October 31, 2013

Que cada dia sigui inaudit



Que cada dia sigui inaudit. Que cada jornada amagui la intensitat d’estar vius, sense necessitat que es noti. El secret rau al verb “mirar”. Cal mirar i veure aquell color en el qual mai no ens havíem fixat, o que no havíem mirat mai com avui mirem; avui se’ns mostra com diferent, o potser el que passa és que som més sensibles als seus matisos, o ens sorprenem més. De vegades penso que la gent que perd la memòria, bo i la desgràcia de la situació, tenen l’immens privilegi de viure les realitats per primera vegada, de descobrir de nou la bellesa. L’experiència de la descoberta és única. Res mai no és tan bell com en el moment en què descobrim que és bell. La descoberta regala unes percepcions que ens ajuden a comprendre el caràcter de privilegi de l’existència. Cal viure sempre sense perdre la percepció del privilegi del fet de ser. Ser és un privilegi. A cada racó d’univers, fins a la presó més terrible, s’hi amaga tota la bellesa i tota la força de l’existència; qui arriba a evidenciar això mai no pot ser empresonat, perquè a la seva presó hi troba el paradís, igual com el troba en una illa del sud del Pacífic, a Sant Cugat de Ses Garrigues o a Huertezuelas.
El silenci de la natura amaga la simfonia que es desprèn de la percepció del privilegi de ser. En algunes ocasions aquesta simfonia també es desprèn d’algunes melodies, d’algunes harmonies. Els qui em coneixeu sabeu que parlo de Cole Porter.


Wednesday, October 30, 2013

Cap mot no es perd.


Ni que ningú us llegeixi, mots, sou polpa de déu grec; carn d'esperit juganer; aroma de paper antic, de fusta d'escriptori vell, de despatx immens que ens supera per la seva intricada complexitat de títols als prestatges, sanefes als cantells dels mobles, cuirs als escons, tapissos i arts ignots a les parets.
Sou, mots, missatges per als habitants del futur; paraules doblegades dins d'una ampolla llançada a un mar etern i infinit en el qual algú, molts, tothom a la llarga, us descobriran i us llegiran. Tot allò que ha estat escrit serà algun dia llegit per tothom.
No es perden les paraules cridades a la buidor de l'horitzó; viatgen per l'espai il·limitat fins arribar algun dia a unes orelles que faran plorar un cor i esgarrifar una pell. El més banal, si és escrit amb la passió del qui considera cada mot com un maó modernista, esdevé el mateix pensament petrificat de déu. En aquestes circumstàncies els mots per ells mateixos, sense que sigui necessari cap lector, esdevenen la finalitat i la raó de ser d'ells mateixos; igual com les neus perpètues de les muntanyes a on ningú no arriba continuen existint encara que ningú no les vegi, encara que ningú escolti el gemec de l'aire entre els seus cimalls; els mots no llegits continuen vius i sublims, com el vent glaçat, com la neu ignota, com els paisatges no descoberts.

Allò que escrivim té un valor per si mateix independentment que algú ho llegeixi o no.

Tuesday, October 29, 2013

La rebel·lió contra la violència natural.



Cada cara és el símbol de la vida. Qualsevol vida mereix respecte. (…) Quan respectem algú, estem fent un homenatge, a través d’ell, a la vida, en tot el que té de bonic, de meravellós, de diferent i d’imprevisible. Quan tractem els altres amb dignitat ens estem respectant a nosaltres mateixos.”

TAHAR BEN JELLOUN
.
.
Un militant de la vida, mai no s’acostumarà a la mort, per molt que digui que en comprèn el sentit, per molt que la reconegui com a natural. Algú que estima algú que es mor, mai no es resignarà al comiat, ni que reconegui que aquest comiat forma part de la llei natural. La rebel·lió contra el mal comprèn també la rebel·lió contra la destrucció del cos, la rebel·lió contra la llunyania de les persones que comparteixen la nostra existència.

Qui sigui que en sigui responsable (responsable de tot el que és), ha de reconèixer que hem aparegut aquí sense veu ni vot; sense que ens hagin demanat el parer, sense ni un cos ni una ment prou perfectes com per a caminar segurs per aquesta existència, sense ni tan sols tenir un domini absolut damunt la nostra voluntat i la nostra consciència; som ments produïdes per un òrgan de carboni que envelleix, que emmalalteix, que a cops falla, i que, per acabar-ho d'adobar, quan funciona obeeix pulsions seleccionades per les lleis de l’evolució de les espècies. La competició, la guerra, la violència, el sofriment, fins i tot la crueltat, estan codificades a la informació genètica que transmetem als nostres fills, formen part del nostre ADN, i apareixen al moment menys esperat, quan l’entorn perd els seus referents ètics, quan tot es capgira, quan la por ens domina, o quan les circumstàncies activen el programa violent que dorm en algun racó del nostre ésser.

La meva rebel·lió s’enfronta a la realitat d’aquesta presència destructora dins del cos de les persones; no l’accepto; no l’acato; no m’hi resigno. Sospito, fins i tot, que el sentit de la vida humana rau en aquesta actitud de rebel·lió contra el mal. Procedim de la matèria, la qual té set de sang, de poder, d’ego... però la nostra consciència del “jo” sap que no està feta ni per a l’odi ni per a la violència, sinó per a l’amor, per a la cooperació, per a la fraternitat. La rebel·lió contra la violència natural és també una conseqüència de la natura; és la conseqüència natural del fet de ser consciències. Un cop la matèria per imperatiu natural es fa consciència a les nostres ments, les nostres ments es rebel·len per imperatiu natural contra la seva llei violenta que ens mou a competir i a destruir-nos; aquesta rebel·lió ens està convertint en humans.

Allò íntim que som és antagonista dels fenotips actitudinals que es deriven de bona part de la informació genètica que amaguem a l’ADN esperonats per l'entorn; la nostra actitud i el nostre senyal d’identitat consisteixen a declarar-nos enemics de les pulsions que ens menen a odiar i a destruir; consisteixen en manifestar-li, a qui sigui que ens ha posat en aquesta mena de camp de treball que és la vida, que estem en contra de ser conillets d’índies; que volem estimar sense les traves que el cos que hem heretat ens posa. Volem que cap infant aprengui a odiar de petit per culpa d’haver de patir la crueltat dels adults sense que l’organitzador de tot això mogui ni un dit per a pal·liar la injustícia. Volem que s’organitzi millor l’existència de manera que a ningú se li impedeixi estimar, que a ningú se li frustri la vocació humana d’estimar i de ser estimat.
Des d’aquest silenci que el gran organitzador ens regala, invoco la seva acció, per a protegir els febles, per a transformar els Homo sapiens, que, sense haver-ho decidit, duem el mal a l’ADN; li exigeixo que actuï per a fer que l’existència sigui encara més bella.



Sunday, October 27, 2013

Banyar-se al mar el 27 d'octubre


És genial començar a caminar pel bosc de la Marquesa, per paisatges salvatges arran de mar, amb la intenció de caminar i prou, per a gaudir de la tardor; adonar-se que fa una intensa calor d'estiu, arribar a una cala d'aigües cristallines; treure's tota la roba i, sense tenir-ho previst, unir-se amb una mar estranyament càlida.
Seria genial, és clar, si l'estranya calidesa de l'estació fos natural, i potser ho és.
Diuen que una tardor excessivament càlida no és senyal del canvi climàtic, que els signes només son significatius quan parlem de moltes tardors excessivament càlides seguides.
Però ni que fos així, si en un pot “A” de boles blanques n'hi ha moltes de vermelles, i en un altre pot “B” de boles blanques n'hi ha molt poques de vermelles; i si resulta que em passen un dels dos pots sense dir-me quin és i sense poder veure el seu interior, i em diuen que agafi una bola a cegues; i si resulta que la bola que agafo és vermella, jo sé que tinc més possibilitats d'haver agafat el pot A que d'haver agafat el pot “B”.

Ara canvieu els següents conceptes i entendreu perquè us explico això:

Pot”A”.......................Feix d'anys amb moltes tardors excessivament càlides.
Pot “B”......................Feix d'anys amb poques tardors excessivament càlides.
Boles blanques..........Tardors fresques tradicionals.
Boles vermelles.........Tardors excessivament càlides.

També em resulta curiós que els científics, fa dos o tres anys, calculessin una pujada del nivell del mar d'entre 15 i 59 centímetres en un segle (com a conseqüència de la pujada de temperatures mitjanes de l'atmosfera). I que aquest estiu hagin rectificat i hagin previst, a través d'alguns models, una pujades de fins a 80 centímetres en un segle. Em recorda a aquells programes d'ordinador que es van descarregant i que primer et diuen “temps de descàrrega 240 minuts”, i al cap de trenta segons rectifiquen i et diuen: “temps de descàrrega seixanta minuts”, i al cap de trenta segons més diuen: “temps de descàrrega 25 minuts”, i així successivament fins que a l'últim resulta que el programa es descarrega en 7 minuts.

Bé, desgràcies a part, tal com ja us he dit, avui m'he ficat al mar, a la Waikiki, i ha estat genial, l'aigua estava com al juny.

Bon començament de setmana!










Tot el que tenim que val...


 Siguem conscients que el que tenim és provisional; un do, un regal. I que ho perdrem. Tots som durant dècades interns del corredor de la mort, i no sabem el dia que els funcionaris ens vindran a buscar; no tenim res a perdre, perquè no tenim res.
Allò que ens fa ramat i mesells ens mata la vida. Tot el que tenim que val és el que ens permet no ser mesells; que és el que ens permet ser lliures.

Si et repeteixen que no fas bé una cosa, que no vals per alguna activitat, difícilment milloraràs en ella, i a més no la gaudiràs. Si t'insisteixen a posar-te l'uniforme de l'utilitarisme, cas que et despistis, al final te'l posaràs.
Al mar salvatge i net de l'art, s'hi ha amagat com un virus: la contaminació malsana de la idea de la fama que l'art suposadament ha de proporcionar com a signe d'èxit; la fama, els diners, i la inaudita idea de posseir els sons.


Saturday, October 26, 2013

Ens fan mesells



Ens fan mesells 
amb “nos” i draps 
i nyaps i males cares; 
quan el vent arrissa el blat 
i ens porta olor de fang, 
olor de bosc. 

S'esmercen a esborrar 
l'esbós del cos; 
la corba del fractal de tants fruits bells; 
de tanta carn, 
de tan colrat sota la llum. 
I a prop, el mar, immens i blau.

Ens fan mesells 
amb pensaments enverinats, 
vestits de llum; 
màscara d'eben amb segells tipificats; 
això no es fa, 
això no es diu, 
això no es riu, 
això no es viu... 
No diu ni piu 
el nen atent, 
disciplinat; 
aprèn a viure uniformat; 
oblida el prat; 
oblida el llit sorrenc, 
la duna, l'atzavara i el bassal; 
no plou com cal la pluja nostra a aquest comptat. 

Acota el cap, el nen, 
atent, 
prudent, 
lligat. 

Friday, October 25, 2013

Els inesperats acords de la revolució harmònica

La gent violenta ho és, en part, perquè no respira.
Em refereixo, no pas a l’acció instintiva d’agafar aire i expulsar CO2, sinó a l’hàbit d’asseure’s i mirar.
Els violents pensen molt, i pensen malament, sense mirar, sense somriure amb els ulls (almenys, quan són violents), sense humor, sense caos...
Com n’és de necessari, el caos! En la seva justa i adequada mesura... però caos al capdavall.
El caos ens força a revisar el nostre ordre personal, sovint rígid i rovellat. Cal sovint agafar les cartes netes i polides de la nostra baralla personal, els asos, les piques… i llançar-les enlaire sense por a que se’n perdi alguna, sense por a que es desordenin.
Cal canviar cada matí l’ordre ortodox i monopensador de les afirmacions que ahir ens semblaven dogmes, i que no ho són, perquè no hi ha dogmes. Fem-ho!
La bellesa és en part bellesa perquè és, sempre, poc o molt, inesperada; admirem el que ens sorprèn; ens enriqueix allò que no esperem, perquè no és en nosaltres. L’antídot per a destruir la tristesa és saber mirar tot el que hi ha allà fora i que sempre és nou i sorprenent.
Si no ens moríssim ens importaria ben poc l’instant, la llum, la vida… La fugacitat i la finitud ens converteix en éssers lliures amb dret a estimar el petit caos que no fereix ningú.

Els acords de Cole Porter, per exemple, tenen la capacitat de ser inesperats, aparentment inadequats; fins que apareixen i mostren no només la seva conveniència sinó el seu caràcter de revolució harmònica. Les persones ambigües, diferents, caòtiques i adorables com Cole Porter, malgrat el seu petit caos, incrementen amb la seva vida, la bellesa d’aquest món sovint tan i tan gris, ortodoxe, previsible, moralista, obscurantista. Ara, més que mai, aquest petit caos és necessari; perquè es respiren arreu, especialment a Espanya, aires pudents d’involució i contrareformisme. Cal mirar endavant vers un futur de color i de llibertat, que tornarà i que serà la millor herència que podrem deixar als nostres descendents. 

Wednesday, October 23, 2013

Som dos. (Carta a l'amic/amant. Carta a l'amiga/amant)



És el teu mot, amic, senzill com el so d'un torrent enmig de la solitud del bosc; pots estar en silenci al meu costat sense que aquesta situació ens violenti. 
No dus màscara. 
No et mostres dur. 
No et disfresses. 
No pretens convèncer-me de la teva visió. 
No em vols salvar de res. 
No em lligues. 
No suposes fidelitats a formes, indumentàries, protocols o gests. 
No em jutges. 
No em dibuixes. 
No m’alliçones. 
No em retreus les imperfeccions; m'estimes com sóc.
No entens la vida com una constant correcció, acceptes el bri de caos que ho fa tot lliure i màgic.
No és necessari que t’agradi com vesteixo, com camino, com visc. No és necessari que m’agradi com vesteixes, com camines, com vius. 
Te'n vas quan vols sense que sigui necessari que t'acomiadis. Me'n vaig quan vull sense que em calgui acomiadar-me de tu. 
No haig de pensar, per força, com tu, en res; no has de pensar, per força, com jo en res. 
Puc tenir la casa desendreçada. M'és igual com tinguis la teva casa. 
Pots tenir més amics a banda de mi. Puc tenir més amics a banda de tu. 
Poden passar mil anys i em tractes igual de bé com el primer dia, perquè tractes bé tothom, no pas perquè sigui amic teu. Poden passar mil anys i et tracto tan bé com el primer dia, perquè tracto bé tothom, no pas perquè siguis amic meu. 
No m'imposes allò que haig de sentir; no haig de sentir el mateix que tu perquè et sentis bé; no passa res si no sentim el mateix; en tenim prou amb caminar l’un al costat de l’altre, i si en algun moment no volem caminar l’un al costat de l’altre, tampoc no passa res. 
La teva vida i la meva són dues vides. Tu i jo som dues carns, Tu i jo som dues veus. Tu i jo som dos, i som lliures. Tu i jo som dues identitats, i per això som lliures. I per tot això estem de debò junts, perquè només ens uneix la voluntat d’estar junts.


Tuesday, October 22, 2013

Victòria per a la nostra petita nació negada; carta a Pau Casals a quaranta anys de la seva mort.



Necessitem, des d'allà a on sigui, per aquest petit país, un embaixador de l'eternitat, un servent de la pau, una persona de seny, que protegeixi la pau, que ens propiciï la pau, que treballi per la pau; una pau que no és el mateix que la por ni que el silenci; una pau que no és resignació ni rendició.
El necessitem a vostè, mestre, la seva mirada, el tremolor del seu so, els clarobscurs de fantasia del seu instrument, l'esperit amagat de la llibertat i del vers rere cada nota. Per aquesta petita Catalunya, que es torna a morir, que torna a ser trepitjada, que torna a ser esborrada com a poble... Amb vostè, Catalunya, va viure en llibertat davant del món durant dècades, mentre el miserable signava condemnes de mort. El miserable va pretendre eliminar el nostre poble; però el nostre poble, humil, es va alçar amb la veu i el cor dels fills dels vençuts. El tirà pot matar una època, però té perduda la guerra de l'eternitat.

Des d'allà on sigui, eternament albiri el lleu guspireig d'aquest país mil·lenari esclafat pels cecs, pels tirans i pels violents. Pau, pau, pau... i victòria per la nostra petita nació negada. 
A les seves mans posem el futur i el destí de Catalunya. Que el poder de la dignitat i de la perseverança, per una vegada a la història, triomfin.

Sunday, October 20, 2013

Simfonia matemàtica de tardor


Terrós. Quan s'afebleix la vida i la mort tenyeix de gala el bosc; sota d'un cel de cendra i llum que ara ho encén tot de colors, que ara ho apaga dolçament.
Vinós. Quan la sang de les branques amara les fulles, i el Sol a poc a poc engega la claror a la llar antiga dels arbres. Sanefa grana a la volta esfèrica dels bolets. Espines púbiques de la volva flonja d'una castanya al llit de l'humus; suc de tardor; poema lent del pas serè cap a la gèlida buidor del temps més fred.
Gemat. Als caps més alts quan l'astre lluu. Besllum maragda; i una divinitat rere el tapís irregular del sostre viu; fimbra amb el vent la branca que albira la mort; tot es fa bru, a poc a poc; tot cau endut pel vent al bosc. El moviment imperceptible del coixí d'aigua i de jorns, ningú no el veu endins de la bonior d'ombres i verds; però es mou precís com si tothom hagués de comprovar si el ritme inexorable de les forces naturals pogués fallar; ni que ningú no ho vegi mai, la Terra va.
Saur. Al baix dels fongs. Línies diferencials al punt precís de la funció. Fractals. Repeticions suaus d'un geni potser força impersonal, potser real, potser producte de les branes d'un infinit natural. Tendències de les corbes a on s'hi posen els pardals, pinsans, garces, mussols; i a cada ploma l'estampat únic d'una equació vital.  





















.
.
Imatges preses al Montseny el 20 d'octubre de 2013
Les imatges i el text estan subjectes a una llicència Creative Commons. Es permet la reproducció respectant i citant l'autoria i la propietat. L'autoria i contingut del blog estan protegits mitjançant el registre pertinent.

Saturday, October 19, 2013

No sabem res



Obrim els ulls un dia
i som.
Tot és aquí.
Un sol, un cel, un mar,
i el vent;
i els jorns;
la son;
un suc de taronja i una llesca immensa;
amb oli de Masriudoms;
instants alentits per la profunda sensació de ser.

I el temps,
estrany,
l'espai on tot l'espai pot ser;
rellotge subjectiu d'una bonior d'imatges
barrejades amb el sentiment de ser
de sempre ser.

La mort es veu tan lluny que la neguem;
ningú no hi creu;
i potser tothom tingui raó.

Obrim els ulls un dia i som; ja està!
I enlloc no hi ha cap llibre d'instruccions,
ni animadors, ni monitors, 
ni voluntaris que ens expliquin els perquès.

A les palpentes construïm vides i anhels;
i caminem amb pas segur,
com si sabessin a on anem,
com si entenguéssim el profund batec de tot,
però el cert és que 
no sabem res.
Potser no cal.

Ja m'està bé. 

Thursday, October 17, 2013

Oda als miserables



Mirades lliures i belles de les muntanyes;
les selves, els rius, les ribes d'un mar immens.
Jardí sense fi de vida inimaginable.
Gemada llum deslligant granellons de sol.
La nit va tenyir-ho tot d'un negre espanyol.

Pollosos barbuts pansits amb fulles de llauna,
segant cames i esperances, podrint l'edèn;
la terra en què va somriure la vostra mare,
el dolç paradís d'aram damunt de la pell.

Menysprea la castellana supèrbia buida,
el vostre esperit de joc i de llibertat,
quadrant, ignorants, la història per fer-la trista;
anhel avar que dessagna la humanitat.

Ineptes micos que es pensen que són persones,
envestigant-se amb àuries teles de llum,
masteguen pa amb llet i sucre, i car que miren,
albiren sols el reflex del seu propi brunz.

Inútils guerrers covards deshonrant donzelles
amb noms de cançons i versos de llibertat.
Imposen la seva llengua com una llosa,
i esborren amb ulls de garsa l'arc irisat,
amb els colors de la pluja del sol i l'aire,
esclafen el que no poden encadenar.
Odien el que no entenen, trepitgen somnis,

cofois de ser miserables de ser balmats. 

Tuesday, October 15, 2013

Ningú mai no està fet del tot


Imatge de  TKnoxB from Chemainus, BC, Canada a la viquipèdia.
.
.

Llegeixo que Tahar Ben Jelloun, al seu interessant llibre “El racisme explicat a la meva filla” escriu: “Hi ha una llei que governa les persones des del moment que s’han fet grans: no canviar. Quan estem fets, estem fets” i en trec la conclusió que si això és cert, jo encara no m’he fet gran; fins i tot m'atreviria a dir que si això és de debò cert, ningú no es fa mai gran, ningú mai no està fet del tot. I mal que pugui semblar excessivament superb afirmar-ho amb tanta rotunditat, per a mi, això que acabo d’escriure no té la categoria d’opinió sinó que se’m presenta com una evidència.
La vida de les persones, cada vida de cada persona, és un canvi constant, una transformació contínua, a cops lleu, a voltes, i en un sol instant, brusca i revolucionària. Cada persona és un “jo” que posseeix dins seu l’univers sencer i tot allò que l’univers conté. No em reconec a la persona que vivia en mi quan tenia quinze anys; conservo el registre de molts records, probablement mig deformats, perquè el cervell de tothom canvia els records, de manera que el que recordem de la vida no és el que realment va succeir sinó el que la nostra ment vol creure que va succeir; la diferència entre la realitat i el record no és excessiva, però en determinats episodis pot ser substancial, i sempre, poc o molt, hi ha una diferència clara. Les profunditats de la ment humana són encara un misteri per determinar. Les possibilitats transformadores del jo són inabastables i il·limitades. Les persones es poden transformar rotundament, destruir els valors caducs i substituir-los per valors actuals que hom percep que són harmònics amb la realitat de l’existència i que contribueixen a millorar la humanitat sencera. Quan una persona, sigui gran o petita, aconsegueix tombar l’orgull de l'habitual paper preponderant del “jo” dins la jerarquia interna de la ment, qualsevol canvi és possible. L'obertura de ment significa no acceptar cap més dogma que el compromís de canviar d'idees quan les idees que sosteníem com a certes o convenients ens manifesten íntimament el seu caràcter fals o perjudicial per a nosaltres o per a qualsevol altra persona. Quan el dolor de percebre un error vital desapareix, perquè desapareix el desproporcionat amor propi de l’orgull ferit, qualsevol consciència pot reorientar la seva existència vers allò que percep com a positiu o cert. Quan hom arriba a adonar-se que al capdavall, vulguem o no, hem estat fulles arrencades d’un arbre que han anat fent tomballons a empentes del vent, la comprensió vers les limitacions d’un mateix ens empeny a superar-les i a confiar plenament que aquesta superació és possible. Quan a un genet, el cavall que intenta domar una vegada i una altra, el continua tirant a terra, però tot i així el genet insisteix, i torna a pujar-hi, i quan aquest genet torna a intentar el que es mostra com a impossible... llavors, arriba un dia que el cavall, per tossut que sembli, es deixa dominar, i el genet, petit, limitat, feble, aconsegueix el seu propòsit; no pas perquè sigui més fort que el cavall, sinó perquè hi ha insistit fins quan se li feia clar que mai no podria aconseguir-ho.

Spinoza s’equivoca quan afirma que “Qualsevol ésser té tendència a perseverar en el seu ésser”. Tots no. Qualsevol, no. Les persones som diferents, i la majoria, canviants. Però ja se sap, els filòsofs sovint defensen el territori de les seves opinions igual com un goril·la de muntanya defensa el territori dels seus arbres fruiters o el seu harem particular de femelles. Els filòsofs, sovint, fan servir un llenguatge que ha etiquetat la realitat; raonen amb aquestes etiquetes apreses entre ells, com un codi reservat als estudiosos. No accepten cap discussió sobre la realitat que no faci servir aquestes etiquetes, i d’aquesta manera els resulta fàcil menysprear qualsevol carboner que tingui una idea harmònica amb la realitat si el carboner no ha passat per les aules de la universitat del filòsof i si, per tant, no fa servir les mateixes etiquetes; l’harem de femelles i els arbres fruiters de la tribu queden protegits.

Saturday, October 12, 2013

Montbrió de la Marca


Pertany al Sarral i està a 600 metres sobre el nivell del mar, enmig d'un silenci trencat per res, estàtic, dolç, serè. Es va formar al voltant del Castell de Montbrió, del qual ja es parlava al 1075, i pels seus camps s'hi troben restes i senyals de la vida antiga d'aquesta terra i del nostre país.
Té una església barroca dedicada a Sant Llorenç. Es troba enmig de la ruta del Cister. Té un cel ampli i blau, sentor de marinada quan comença la tarda, vent sec i gèlid a l'hivern, vinyes, ametllers, oliveres, gust i olor de poble, de llenya i farigola. Oasi de solitud i silenci en un mont excessivament accelerat.