Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, January 29, 2013

Lincoln (2012), Steven Spielberg




Lincoln és una pel·lícula que fa recomanable repassar-se prèviament la història de la política dels Estats Units a la guerra de secessió si hom no es vol perdre ja a la primera mitja hora de visionat. 
Jo no la qualificaria com a pel·lícula comercial com he sentit dir a algú; té una certa densitat política i històrica. 
Em sobren alguns arrodoniments carrinclons propis dels dibuixos animats de Disney, com quan el president del congrés manifesta que vol votar i li pregunten el sentit del seu vot; ell respon, jovialment, amb un to que em fa recordar al del Geppeto del Pinotxo o al del mateix Peter Pan. Però deixant de banda aquestes “americanades”, hi ha moments intensos que convé destacar: la discussió del president amb la seva dona pel que fa a la possibilitat de l'allistament del seu fill a la guerra, o l'impecable discurs del president quan explica als seus col·legues l'íntim i sincer motiu pel qual desitja signar l'abolició de l'esclavitud abans que s'acabi la guerra.
Destaco la caracterització del president, els seus moviments, el to de la veu, la mirada, el carisma, la presència, el regust d'intel·lectualitat en algú que no és un intel·lectual. Són impecables les escenes, amb els mobles de l'època, els clarobscurs, els vestits foscos de gala... Tot plegat fa intuir una intensa olor de caoba, de fusta noble, de llibre vell amb llom de cuir, de cerimònia massònica, de lloança a la raó, de respecte a la pluralitat d'idees, a la igualtat, a la llibertat. 
És interessant, també, el paral·lelisme de la corrupció gairebé al·legal de l'època amb les misèries d'avui. Si bé en aquell moment la corrupció semblava treballar al servei d'una causa justa, mentre que avui juga a favor de l'enriquiment dels poderosos. És destacable la descripció del dia a dia de la política del moment: els suborns, la mentida, la trampa o el mig engany, tot per assolir la més noble de les causes. I a l'últim, apareix el sacrifici, el lliurament a la mort de milers de joves, que el propi president va escollir en negar-se a signar la pau abans d'aconseguir l'abolició de l'esclavitud, perquè intuïa que si la guerra s'acabava de seguida, l'abolició, per raons polítiques, no arribaria mai. Es palpa la tensió, la culpa, l'ambigüitat, el pacte amb les forces més obscures, l'elecció entre l'holocaust i l'abolició, o la pau i la perpetuació de l'esclavitud.

Com anècdota, podria explicar que el visionat atzarós i no excessivament buscat d'aquesta pel·lícula m'arriba després d'un parell de setmanes en què la meva activitat filosòfica o literària ha girat al voltant de la llibertat. Sense pensar-ho ni preveure-ho, han estat potser les últimes setmanes del blog “Nuesa Literària” les que més han tractat sobre la llibertat de l'individu i dels pobles.

Monday, January 28, 2013

La mirada de les vaques

Imatge de Kim Hansen a la Vikipèdia

No fa gaire, vaig llegir unes reflexions de Manu Chao en les quals afirmava que la mirada d'una vaca li havia canviat la vida. Em va sobtar perquè sempre m'ha cridat l'atenció la mirada de les vaques.

La mirada d'una vaca és una lliçó per als humans.
Concentració absoluta en el present. Pau profunda. Serenor. Intensitat vital. Absoluta renúncia a la violència, a l'enfrontament, al combat.
La mirada d'una vaca, sota d'un sol intens i un cel blau nítid, és com el mirall que ens reconcilia amb una part oblidada de nosaltres mateixos, la que ens buida l'interior de corsecs, d'angoixes, de preocupacions; és una mirada ancorada en l'ara; un ara intens que només es posseeix a si mateix.

Els adults joves i mascles de l'espècie Homo sapiens són estranys; es convencen que és fonamental que els surti pèl a tot arreu, i que la seva veu sigui greu, i que allò que els diu la veu no sigui fi, ni suau, ni benigne... Cal ser durs, autosuficients, insensibles, sobrats... Sobretot, cal semblar-ho. Cal pronunciar aquells mots que ens fan durs com pedres, com camioners, com soldats del Vietnam. Cal amagar les vulnerabilitats fins al punt de convèncer tothom que no hi ha vulnerabilitats, que s'està de tornada de tot, i que no es necessita res.
Curiosament, però, l'adult mascle i jove, per dins, és un infant espantat que necessita trobar un espai, una identitat, una seguretat; és un sac de somnis i de sensibleria amagada, pressionada, reprimida; és algú que tremola pel combat al qual la natura l'aboca. Sovint aquest caràcter s'allarga amb els anys, i els adults mascles madurs, i a cops els vells, són idèntics als joves. Masteguen tabac, diuen renecs, defugen la sensibilitat, menyspreen la profunditat dels conceptes.

Els mascles Homo sapiens, i també algunes femelles, haurien d'aprendre de la mirada dels Bos primigenius; les vaques no van enlloc gaire més enllà d'on van, potser perquè ja ho troben tot en l'aquí i en l'ara. A la seva mirada, hi ha tota la força de l'univers; la innocència, la noblesa, l'anhel de pau...


Sunday, January 27, 2013

Legalitzem la llibertat. Legalise Freedom. Legalicemos la libertad. Légaliser la liberté. Legalize Freiheit. Legalize libertà. 合法化的自由 . تقنين حرية .



Ho diu el Sol. Ho diu el mar. Ho diuen les onades. Ho diu la sorra. Ho diu el vent.
Legalitzem la llibertat.
La llibertat esclafada per la violència, per la dictadura dels diners, per les tradicions i els dogmatismes ancestrals que esclavitzen les ments.
A ple segle XXI, la llibertat recula; la llibertat de l'individu, de la persona humana, minva en favor d'una estètica relativa que es divinitza, o en favor d'una sacralització del capital i de la propietat privada que se situa per damunt dels drets de les persones.
S'ensenyen les lleis. S'ensenya el mecanicisme implacable del sistema, les normes dels engranatges repressors, els protocols indiscutibles dels qui manen perquè sí, dels reis, dels rics, del políticament correcte... i ens oblidem d'ensenyar les persones a ser lliures.
Legalitzem la llibertat, que val més que els diners, que val més que un ordre discutible, més que una moral particular, que un silenci imposat, que una uniformitat obligada.
El tresor més gran de les persones és la llibertat, i avui es bescanvia per un civisme mal entès, que esdevé una cotilla castradora; avui la lllibertat s'esvaeix davant d'una qualitat tecnificada que es confon amb formalitat i imatge; avui la llibertat és destruïda per un ordre que es confon amb repressió i legalisme.
La veu del poble de Barcelona, que només parla, que només es manifesta amb mots, és estossinada fins a perdre un ull pels guardians del suposat ordre legal establert. A Rússia, els homosexuals no poden manifestar-se, no poden ensenyar a les noves generacions que l'orientació sexual és un fruit més de la natura i que tothom té dret a estimar-se en llibertat. A Espanya, cada vegada més, els ajuntaments criminalitzen la nuesa humana, i estableixen sancions per a les persones que gaudeixen de la natura sense roba; les antigues morals obscurantistes recuperen terreny i tornem els temps de la moral sagrada i de l'estètica "carcona". A l'estat espanyol, es prohibeixen les consultes als pobles que el composen, amb l'excusa que no són legals.
Legalitzem la llibertat!
A Roma fins i tot s'ha prohibit menjar pel carrer. Arreu són legals les mercaderies, gairebé sense límit, perquè aquesta llibertat enriqueix els poderosos, i en canvi es consideren il·legals les persones que busquen un futur per als seus fills; un futur en llibertat i amb opcions d'assolir la felicitat. Centenars de països del món persegueixen les persones que tenen orientacions sexuals minoritàries, o religions diferents a l'oficial, o a les dones que no porten els cabells tapats, o als albins, o a les opcions polítiques diferents a les del poder. A Espanya, s'està parlant de convertir en delicte les convocatòries per internet de manifestacions populars contra les injustícies del poder. A Russia està en projecte la penalització de les paraulotes. Les "Pussy Riot", un grup musical format per unes noies russes, va ser denunciat, i les noies tancades a la presó, per una cançó humorística que es va considerar ofensiva contra la religió i contra Putin. Molts poders mundials de micos Homo sapiens esclafen cada vegada més la llibertat dels individus, la llibertat de les persones humanes, en nom d'unes raons que arrelen sovint en interessos econòmics, ideològics o de poder. Ja n'hi ha prou!
Els integristes religiosos ataquen sovint la llibertat, dient que un vaixell ha de ser governat per un bon timó: el que no diuen és que aquest timó, el timó de la vida humana, l'ha de subjectar ben fort el propietari de la pròpia vida humana, i que és diabòlic que algú s'entesti a subjectar el timó d'una vida que no és la seva. La responsabilitat que ofega la llibertat no és responsabilitat, és “por”, “paura”, “pànic”... La por immobilitza i encadena. Mateu la por i declareu-vos fills i súbdits de la llibertat. Ni que perdeu la vida, ni que aneu a la presó, ni que sigueu menystinguts d'alguna manera a causa de la defensa de la llibertat... aquesta defensa és l'únic que pot donar sentit a la vida i que pot contribuir a perpetuar el benestar de la humanitat. Al capdavall, ens hem de morir igual; dediquem la vida a la lluita per la llibertat, en contra de totes les opressions i cadenes físiques i mentals absurdes. Si tots lluitem, la victòria està assegurada, i representarà la millor herència per als nostres fills.
No tingueu por de la llibertat, tingueu por d'una vida sotmesa, tingueu por de la resignació, tingueu por de sobreviure gràcies a la renúncia a la llibertat. Ser valents vol dir el mateix que ser humans; el poder esclafador té por dels qui no tenen por.
La llibertat de les persones ha d'estar per damunt de la llibertat dels capitals, de les morals, de les religions, dels poders de qualsevol mena.
Quan la llibertat sigui legalitzada, s'escoltarà una melodia meravellosa que emplenarà la Terra dels humans, per damunt de qualsevol diferència, de qualsevol divisió, de qualsevol poder, de qualsevol por... La por és la llavor maligna que engendra el verí que mata la llibertat. Hem nascut per a la llibertat i és el nostre deure procurar-la per a tots els individus. Sense la llibertat la vida perd color i sabor. Els humans hem nascut per a la llibertat, i l'hem d'aconseguir i de conservar com el tresor més gran, perquè ens permet ser nosaltres, conservar la identitat i caminar vers el futur com a consciències lliures i creatives. Sense llibertat, la nostra vida està incomplerta.

Saturday, January 26, 2013

En el teu camí de la llibertat...



En el teu camí de la llibertat passaràs pel costat de gossos que et mossegaran.
Cura't les ferides i continua caminant.
En el teu camí de la llibertat, la cançó de la por jugarà a espantar-te.
Mira el teu destí i no deturis el pas;
venceràs la por i alliberaràs els qui per la por
resten immòbils, sense llibertat.
Si al capdavall t'has de morir, com tothom, no renunciïs mai a caminar vers la llibertat;
ni per la por ni pels gossos que mosseguen.
La natura serà al teu costat amb tota la seva bellesa; d'ella n'has brollat com un fruit.

Signa un pacte sagrat amb la llibertat i amb la bellesa; i no deturis el pas malgrat les ombres inevitables dels esclaus i els esclavistes.

Cada persona que camina sense por cap a la llibertat, i no es detura,
contribueix a alliberar la humanitat sencera.

Friday, January 25, 2013

El coratge de ser tu



La por ens fa opacs, ens enfosqueix, i els qui ens envolten reben l'ona expansiva de la desconfiança. El coratge de ser “nosaltres” ens fa transparents, i sense abillaments, ni que no ens ho sembli, regalem als altres el besllum de la bellesa de la natura, de la qual hem sortit. 
A la situació més quotidiana ens envolta tanta bellesa que si la miréssim viuríem intensament feliços.

Wednesday, January 23, 2013

Tots seran com ell?



Essència de pinya.
Suc de palmera.
Aigua de sucre.
Llança de foc.
A la volta immensa,
quan el vent s'ha endut
tot l'estoc de coc.
Tot l'estoc que els àngels
han plorat al lloc
en què les sirenes
han ballat fa poc.
I un pirata pobre,
amb un ull de plata,
ha mirat enlaire
i ha llançat un roc
a un coco que un mico
subjecta ben fort.

Essència de gula,
suc de mala gaita,
aigua putrefacte,
llança de talons,
de diners i agulla,
clavant-se als collons,
clavant-se a l'entranya,
quan surt el pamplines
amb la llei de costes
vestida de dol;
perdonen les grises
pedres de neon;
la Terra al patíbul
plora amb desconsol.

Un batlle acarona
papers de colors,
trena cadenetes,
hi lliga un joiell,
són igual que aquelles
que té al seu cervell,
fa una llei pels súbdits,
tots seran com ell,
el civisme tètric
dels qui tenen preu,
els esclaus de Roma,
lluitant pel seu feu,
i els caps que rodolen
per marbres eterns.

Còctel de cobdícia,
essència d'interès,
dos i dos són quatre,
i a voltes són tres,
perquè la que falta,
l'ha agafat el rei
de la nina d'or
que fa palauets
ben arran de l'aigua
per mullar-se els peus,
i ensenyar als infants
a ser sempre nens.
No fos que creixessin
i copsessin bé
el color de l'aigua
i la cançó del vent.

Que tornin les fures,
els volcans, els torbs,
la pluja, les pedres
pels camins del bosc,
i el temps quan encara
tot era tan lent,
i podíem seure
i mirar a ponent,
esperant que els astres
manessin al cel,
la sorra, la platja,
la sal, i el corrent,
de la mar que esbotza
qualsevol lament. 

Tuesday, January 22, 2013

Ensenya al món la manera com tu mires les coses.



Que no. No et deixis enredar. Que estem bé.
Que hi ha el Sol. Que brilla sobre el mar i les muntanyes.
Mira el verd. El pots mirar i no et fan pagar.
Mira el bosc. Hi ha milers de racons, de caus, de fruits, de gorgs, de rius, de besllums de colors iridescents a l'aigua que encara plou. Perquè encara plou, saps?
Encara plou, encara neva, encara brilla el sol damunt del blau.

Que no. No et deixis enredar. Que estem realment bé.
Mira... escolta... abans de néixer no eres, no existies.
Ara ets.
I sovint somrius, i t'enamores, i et desenamores, i rius, i plores, i menges, i dorms, i crides, i corres.
Abans no eres. Eres, potser negror, buidor, no res. I ara existeixes. Collons! No és gran, això?

Que no. No et deixis enredar. Estàs bé. Estem bé.
No et cal l'ipod, l'ipad, l'ipud, els mòbils de quatre-cents euros, els collons de mico i la mare que va matricular tots els ipeds, els ipids, els guasaps, els guasops, els guasups... No et cal ni tenir un pis, ni anar vestit amb aquella marca punyetera que s'ha convertit en un tros de tu i que si no tens diuen que no ets i que no vals. Ni anar vestit no et cal sempre.

Tu ets més bell que la teva roba i t'han fet creure el contrari. El teu cos no és un pecat i t'han fet creure el contrari. El teu rostre sense pintar és més bell que una posta de sol al Montcau i t'han fet creure que si no l'empastifes ets banal, vulgar, simple, lleig, lletja. Mentida podrida. Ets, i seràs, sempre genial; només perquè ets, només perquè somrius i estimes.

Empastifa't el cos de fang. Balla sota la pluja. Salta amb les onades. Somriu els qui s'aparten de tu perquè et veuen lliure. Abraça els qui s'acosten a tu perquè ets lliure. Lluita per la llibertat de tothom.

Accepta tothom sense judicis. Accepta els qui no t'accepten. Convida a sopar els qui no et conviden als sopars. Ajuda'ls sense condicions... i salta... salta amb la llum... salta amb les onades... salta amb el sol. Que no. Que no estem malament. Que ho tenim tot.

Ensenya al món la manera com tu mires les coses, el teu punt de vista; has nascut per això.

 

Monday, January 21, 2013

És a la nit quan brillen els astres i ens assenyalen els somnis.



Podríem dir que si algú se'n va perquè no t'estima, et fa un favor; et deslliura del pes d'estar amb algú que no t'estima. Podríem dir també que és gustós marxar d'allà on no et volen; et permet alliberar-te dels qui no et volen. Podríem dir, com a resum d'aquesta estranya reflexió, que el millor “nòvio” és la llibertat, que l'amant més sublim és la independència, que el gust més dolç de la vida és el de tenir tots els camins oberts sense que ningú t'empenyi més cap a la dreta o més cap a l'esquerra d'allà on sents que has d'anar.
Podríem dir que la vida és com el mar, cadascú es fa els camins, que són oberts i guiats pels estels; i és potser a la nit, a la foscor de l'oceà, quan millor es percep la direcció, perquè és llavors quan brillen els astres i ens assenyalen els somnis.

Sunday, January 20, 2013

Efímer i etern




A la bellesa de la Terra, hi afegim el somriure, el petit granet de sorra de la nostra consciència, ni que l'onada ens l'esborri momentàniament.
El tornarem a dibuixar, conscients que és efímer i que el batec ha de ser constant, a cada bri de present.

Saturday, January 19, 2013

He somniat




Un poema de fa temps que avui em ve de gust recordar:
.
.
.

He somniat
un temps de valors suaus com flaires de bosc
i capvespres d'estiu;
on el pa és pa, i el somriure riu sense màscara;
i el que és diferent, ho és i prou,
i on si plou, la gent balla sota la pluja.
He somniat
un temps d'indiferències alliberadores,
d'amors no possessius,
d'idees que no volen convèncer,
de partits que no freturen manar,
de pastors d'ovelles que no busquen ser obeïts
i que no amenacen les que són de color negre.
He somniat
un temps de pares que són a casa,
de fills que no estan sols ni tenen ferides al cor i al front;
de desigs clars (sense topants ni cantells)
que s'agenollen davant l'empatia;
un temps de doctrines que proclamen la pròpia ignorància,
i de violències que renuncien a la seva essència brutal.
He somniat
un temps sense diners ni deutes,
sense possessions obsessives ni ambicions sense fi;
un temps on hi ha temps,
un temps on hi ha postes i cels enrogits,
i romaní escampant aromes que no es venen a cap perfumeria;
i el lladruc llunyà d'un gos, i la brisa dels Pirineus fregant la codina del Montcau,
i el riure d'una noia,
i les primeres estrelles a la volta neta del cel.
He somniat
una nit més brillant que el dia, i una mar més blava que el cel.
He somniat
una platja sense barreres de cobdícia,
un cos sense fetitxes ni càlculs d'interessos,
uns ulls que traspuen innocència i un dia sense horaris.
He somniat
una espècie més intel·ligent i més lliure.

Friday, January 18, 2013

La llum de la nit fosca



Arriba un punt que ja no és per l'interès de la supervivència que decidim fer les coses bé, sinó que les fem bé, o ho intentem de cor, perquè entenem que això ens defineix en relació a l'existència. Allò que prenem la decisió de fer ens configura, ens converteix en allò que som de debò, ens ancora la identitat a la realitat, ens emplena el tou de la carn espiritual. Ens dibuixa, ens dissenya, ens obre als altres, ens enforteix davant la por i el pes feixuc d'allò que un dia vam ser.
I entenem que quan prenem la decisió de “fer”, de “ser”, de créixer, d'alliberar-nos... no ho fem ni gràcies a l'esforç, ni per cap estrany mèrit personal, sinó per una “visió” que ens és regalada en una nit fosca; una nit en la qual els estels ens recorden el que havíem de ser i no som, el que vàrem ser d'infants i hem malmès.
I arriba el punt de la decisió en què esgotats de tant d'ego ens abandonem a la crida de l'estel; i escollim, en la nit fosca, caminar vers una direcció, la que ens du cap allò que som realment, cap a la nostra identitat real, que és la més fascinant.
Ens fa por el que hem estat, o el que podríem haver arribat a ser si un atzar provident no ens hagués permès, enmig de la nit fosca, descobrir l'estel. 
De vegades ens preguntem angoixats si encara hi som a temps, si no hem perdut massa anys, si hi ha encara possibilitats d'arribar a l'estel, si el passat no ens atraparà amb la seva por i la seva escrupolosa tendència a convertir-ho tot en màquina inhumana. Però arribem a la conclusió que ens és igual... que ni que no arribéssim a l'estel, el premi és caminar-hi... el regal és la decisió de cada moment d'apropar-nos-hi. Ni que caiguessin damunt nostre deu mil inferns, el nostre cel batega en el present i no és altra cosa que el viatge vers l'estel.
I ens adonem que no és una qüestió de vàlua personal; valem el mateix que valíem quan encara no havíem vist l'estel, quan no teníem imant ni direcció. Ara, a més de valer el que valíem llavors (l'infinit valor de tota persona), “som”. Ara, ens hem trobat.

Thursday, January 17, 2013

La veritat s'escapa dels qui la volen per a especular. Oblida't d'agradar; agrada't.



-Oblida't d'agradar; agrada't. -em va dir una musa fa pocs dies quan m'estirava al llit amb el portàtil disposat a escriure una estona. Després em vaig adonar que la frase es podia aplicar a qualsevol aspecte la vida. L'obsessió que ens mena a agradar ens trepa la identitat, ens esborra la creativitat, ens incomoda fins a més no poder, en casos extrems ens fa emmalaltir, i sempre ens ensulsia la felicitat. Em va fer por que se m'oblidés la frase, perquè em passa sovint: em ve una frase al cap, que em fa feliç una bona estona, i poc després se'n va i no aconsegueixo recordar-la; de vegades recupero la idea, però no em ve exactament igual; em ve la mateixa idea dita amb mots diferents que no me la fan tan propera, tan incisiva; per això me la vaig apuntar a la llibreta (tinc una llibreta de frases que vénen de sobte) i la vaig penjar també al facebook, desitjant que me la robessin i que algú la fes seva. No podem posseir les frases de les muses, ni les més petites. Les frases no surten de nosaltres; algú, alguna musa, algun esperit, un àngel, un ent incomprensible pels pobres humans... ens xiuxiueja petites frases, dites d'una manera que ens arriben endins; en les donen de franc i no fóra just d'apropiar-se-les. Res és nostre.
Poques hores després de penjar-la al facebook, la frase havia estat beneïda amb un feix de clicks de “m'agrada” per part d'unes quantes persones que m'accepten la face-amistat; persones adorables, per cert.
Prometo fer servir aquesta frase en algun relat, té molta força.

-Si fas servir la veritat per a guanyar diners, fama o prestigi... la veritat se t'escaparà... -em va dir no sé si la mateixa musa d'abans l'altre dia, quan estava assegut a la sala d'espera del centre on rehabiliten els dits del meu fill, al qual jo esperava escoltant muses. I aquesta frase em regala una altra bona raó per a fer públiques les frases que van arribant de part de les muses i que hom creu que poden agradar a algú; per a fer-les públiques sense por a que un altre les faci seves, o a que no puguem treure'n un rèdit pel fet que deixin de ser inèdites i perdin originalitat. També és la raó per la qual cada vegada se'm fa més feixuc presentar-me a premis de poesia (de prosa encara vaig fent). La poesia, com les petites espurnes de veritat, fuig dels que volen guanyar fent-la servir. La poesia, com la veritat, aterra suaument damunt del barret dels qui la volen gaudir només per ella mateixa, sense cercar afalacs, sense anhelar felicitacions, sense cap més objectiu que la mateixa poesia que ens surt de dins. Potser per això alguns artistes perden el do, i es moren d'èxit. S'ha de trobar el difícil equilibri de crear, i potser triomfar en el balmat sentit en què el món considera triomfar, i continuar, malgrat els afalacs, escrivint no pas per agradar els altres, ni per a guanyar res, ni per a fer caixa, sinó per gaudir, dins la foscor de la cambra, o al cim d'una muntanya, o al fons d'una biblioteca, d'una història única que mereix existir només pel fet de ser escrita, sigui o no llegida. L'anhel d'agradar és una pedra lligada al coll de l'escriptor. L'escriptor, per damunt de tot, s'ha d'agradar a si mateix (encara que soni egocèntric). Si no s'agrada, no agradarà a ningú. Si s'agrada, potser tampoc.

Un altre dia continuaré amb altres frases que tinc a la llibreta, avui ja m'he cansat.

Tuesday, January 15, 2013

Necessitem considerar-nos déus



No hi ha forat d'on no puguis sortir. No hi ha situació que no puguis redreçar. No hi ha persona (sana) que no pugui canviar; a qualsevol moment i a qualsevol edat; hagi fet el que hagi fet. 

Sovint, quan pensem en les persones que han comès crims, més o menys grossos, alguns potser econòmics, tendim a demonitzar o a destruir el culpable, convençuts que nosaltres, en la seva situació (situació que inclou totes les circumstàncies, estructura mental, educació, experiències, fenotips genètics...), no hauríem comès el mateix error. Apel·lem a les lleis, i les exigim dures i implacables. Però no hem d'oblidar que el sistema judicial no és l'absolut; no decideix la realitat. El sistema judicial és un instrument de dissuasió del qual no som capaços de prescindir, i és per això que hi ha de ser; la justícia i la dignitat de les persones, però, sovint van per un altre cantó.

Totes les persones poden recuperar-se; per això mai no és vàlida la destrucció o enterrament en vida de les persones. No existeix la persona angelical. Som consciències atrapades en un cos de mamífer; cos sotmès a pulsions ancestrals heretades, amb un cervell que ens manipula i que ens influeix sempre que pot i sense que ens n'adonem. Les persones que ens envolten són allò que seríem nosaltres si estiguéssim atrapats al seu cos, són allò que seríem cadascun de nosaltres si tinguéssim el seu cervell, el seu sistema nerviós, les seves experiències prèvies, les seves circumstàncies...

Necessitem perdonar-nos. Necessitem perdonar els altres i a nosaltres mateixos. Ningú no és millor que ningú. El sentit de la vida (tant si el coneixem com si no) ens empeny a créixer en tots els aspectes. Que mai res... ni la por, ni l'orgull, ni l'afany de venjança, ni el desig... no ens impedeixi rectificar el que calgui rectificar, i créixer. Cada dia pot ser el primer dia de la resta dels nostres dies.

Tots som supervivents d'una tempesta feixuga que ens bat amb acarnissament. A dins, al nostre cor, hi flameja una llar feta de bona voluntat, d'ideals de tendresa, d'esperança en un món millor; un món a on no existeixen ni les llàgrimes ni la violència. Som tots iguals per dins, ni que la febre de les pulsions, la por, les experiències, les circumstàncies... ens facin actuar i semblar diferents.

Necessitem apropar les interioritats personals destinades a comprendre's; ens cal unir les llars interiors de totes les persones, i vèncer la por i el sentit visceral de defensa, que ens fa convertir en divinitat allò que només és un simple instrument de funcionament social. No hem d'entronitzar la legalitat ni la moral, l'absolut és l'ésser humà i la seva dignitat. Necessitem considerar-nos déus, i estimar-nos com a déus infants, en un Nadal etern que mai no s'acabarà. Necessitem arribar a entendre que, malgrat que no ho meresquem, ens hem d'estimar; hem de renunciar a la rancúnia constant, que emplena el món i que fa que ens devorem els uns als altres. Som tots, si fa no fa, iguals, i ens necessitem. Estem, tots, si fa no fa, sols, i ens necessitem. A tots ens espera, sense que ho puguem impedir, la mort; esperem-la, doncs, junts, i la vigília no se'ns farà tan trista. Visquem junts la vida, des del respecte a la llibertat individual i a la creativitat. 

Som fills d'una vida càlida i bella; més bella i més càlida encara en totes aquelles realitats que no es veuen, en la vida que flameja a la llar interior que posseïm a dins. Tenim la vida, i tot l'univers, dins nostre. Estimem-nos.  

Thursday, January 10, 2013

Declaració immediata i unilateral d'independència? No n'hi ha prou.




I és clar que tenim dret a declarar la independència; però què és una declaració? Quina independència ens dóna? Macià va declarar l'estat català des del balcó de la Generalitat i no li va servir de res. La independència d'una nació no s'aconsegueix només amb una declaració d'independència, igual com la llibertat d'un pres tancat en una presó no l'aconsegueix el pres tan sols declarant que és lliure des de dins de la presó. Per a ser lliure li cal sortir de la presó, desfer els barrots, alliberar-se dels vigilants que el retenen; i al segle XXI, només té sentit fer-ho amb l'infinit poder de la "no violència", amb la força de la raó i del respecte, i amb la legitimitat que dóna la veu del poble lliure.  

Al segle XXI, hi ha infraestructures i macroestructures que fan convenient l'objectiu d'aconseguir, amb totes les pressions democràtiques i no violentes que calgui, que Espanya accepti el dret natural de Catalunya a la independència; dret que tenen tots els pobles amb identitat pròpia que formen l'Estat Espanyol.

No n'hi ha prou amb una declaració, perquè... després de la declaració... ¿què passarà amb la “Policia Nacional” i amb la “Guardia Civil”, que són forces espanyoles? Com les convencerem perquè marxin? 
I amb els “jueces”? Quines lleis aplicaran a Catalunya? Les aplicaran? Quines forces de seguretat empararan l'acompliment de les sentències? N'hi haurà prou amb el nombre de mossos d'esquadra que hi ha? 
¿I, després de la declaració, la “Policia Nacional” i la “Guardia Civil”, que continuaran considerant Catalunya com a territori espanyol, detendran persones de Catalunya davant d'un incompliment dels codis civil i penal espanyols (que ja no seran els nostres)? Com ho impedirem? Què passarà amb les declaracions de la renda? Els sistemes de seguretat espanyols, si no accepten la nostra declaració d'independència, ens obligaran a pagar impostos a la hisenda espanyola. Com ho evitarem? ¿Ens farem, tots, objectors d'impostos? Segur? ¿Com evitarem que els bancs de Catalunya siguin embargats pel govern espanyol per a cobrar els impostos que nosaltres decidirem no pagar a Espanya? ¿Què passarà amb el “Ejército Español”? Marxarà voluntàriament de Catalunya? Com el convencerem?

Aquests i altres problemes fan convenient aconseguir que Espanya accepti l'evidència democràtica d'atorgar a un poble el seu dret a l'autodeterminació; perquè una declaració, sense més, són només mots; mots carregats de raó i de justícia, però només mots; la independència real, en canvi, contempla més accions: una presa de poder en molts àmbits que no tindrem a l'abast sense que, qui té ara el poder, que és Espanya, l'abandoni. Per aconseguir la independència, hem d'aconseguir que Espanya abandoni el poder executiu a Catalunya en tot el que l'afecta. El Sàhara té dret a tenir un estat, però, ni que es declari independent, la seva situació no millorarà; tot i tenir tot el suport internacional que té.

I aquí vull parlar d'una altra qüestió. Tal com acabo d'escriure, el Sahara té dret a decidir el seu futur, però malgrat el suport de l'ONU, i de multitud d'estats i de personalitats de tot món, la situació continua estancada. D'altra banda, França, al 1940, va ser conquerida salvatgement per Alemanya, sense que ni els Estats Units ni Anglaterra moguessin un dit, d'entrada, per ajudar França. Va haver de tenir lloc el bombardeig de Pearl Harbour, executat pels japonesos, per a convèncer els Estats Units d'entrar a la guerra. Les injustícies de moltes nacions no acostumen a trobar un suport internacional eficient si no és que hi ha al darrere interessos molt i molt forts. Amb això vull dir també que si des de fora ens ajuden amb la diplomàcia i amb la mediació, ho hem d'aprofitar, només faltaria; però totes les estratègies s'han de planificar amb la idea que estem sols, i que l'única arma que tenim és la capacitat de convèncer, principalment Espanya, del fet que negar el dret a decidir a tot un poble és una injustícia que generarà, abans o després, profundes dificultats, ressentiments, conflictes i crisi. I que corcarà, des de dins, la pròpia Espanya.  Hem de treballar perquè els de la “Isabel la Católica”, que són els qui manen ara a l'Estat Espanyol, siguin substituïts democràticament per persones de mentalitat lliure, que creguin en la democràcia real dels pobles i de les persones, i que no tinguin por ni de la llibertat ni de la veu del poble i dels pobles d'Espanya.

L'Estat Espanyol necessita reestructurar-se, legitimar-se, decidir què vol ser; i ho han de decidir els pobles que formen l'Estat, cadascun d'ells ha de decidir quin futur vol. Per aconseguir això, els qui governen l'estat espanyol han de ser persones que creguin en una evidència inqüestionable, que és que l'estat està format per una pluralitat de pobles. Aquesta evidència inqüestionable és negada pels governants actuals, que neguen als pobles de l'estat el dret natural de tenir veu pròpia, i el dret natural a decidir el seu propi destí, a confirmar la seva voluntat d'adhesió al projecte d'Espanya o la seva voluntat de marxar-ne. 

Hem de poder decidir viure junts. Quan els pobles no poden decidir si viure junts o separar-se, vol dir que no són lliures i que la unió que sostenen no és una unió lliure. Els pobles que estan units per la força de la maquinària de l'estat, sense possibilitat d'elecció, són pobles esclaus. Els conflictes, la inestabilitat, la crisi, la violència... brollaran de manera inevitable en aquells estats que fan servir les cadenes per a poder ser. Per a poder ser només podem fer servir la democràcia; si Espanya no és Espanya per la lliure decisió dels seus pobles de voler ser Espanya, llavors, Espanya no és. El creixement més espectacular del poder i de la prosperitat d'un governant o d'un estat, ha esdevingut quan aquest governant, o aquest estat, han estat legitimats per la força del poble. La por recull ella sola la seva pròpia misèria. El coratge d'escoltar els pobles d'Espanya és l'única via per a legitimar-la. 

Tecnologia i natura.


Caminem vers un futur que serà verd o no serà
per damunt de fronteres, idees o estils.
L'espècie necessita l'amistad amb la Terra a tots els nivells:
estètic, tècnic, filosòfic, biològic, mental.
I a totes les harmonies hi ressona el concepte de respecte i llibertat.

Wednesday, January 9, 2013

S'arrapa, la vida, a la pedra, amb la força de l'univers sencer.



La vida s'arrapa a la pedra amb la força de l'univers sencer.
Allà on pot, la vida neix.
La vida que neix, allà on pot, es fa bestiola.
La bestiola que surt, allà on pot, es fa intel·ligència.
La intel·ligència que brolla, allà on pot, es fa consciència.
La consciència que esclata, allà on pot, esdevé amor.

Saturday, January 5, 2013

L'únic poder que el pot convertir de debò en un rei.



.
Miri, jo, si ho vol, li dic majestat; no em fa res; perquè, de fet, tots els éssers humans, per la seva dignitat, podrien ser anomenats majestat. Però sàpiga, que, entre d'altres raons, vostè és rei pel fet d'haver nascut amb el cognom que ha nascut; i que el fet que vostè sigui rei fa que vostè i jo no siguem iguals davant la llei. De fet, milions de persones no poden ser rei només per no dur el seu cognom, o el cognom d'unes quantes famílies privilegiades. La feina que vostè fa, per la qual cobra un bon sou, no té com a causa la superació de cap oposició, de cap concurs, de cap examen... Vostè tot això ho sap molt bé, i per això hi ha algun racó dins la seva consciència que no està tranquil, perquè per molt que repeteixi raons i justificacions, vostè està per damunt de la llei; no estem en igualtat de condicions.

Vostè parla de la unitat d'Espanya, de la necessitat d'unitat front la crisi, de la història, dels radicalismes que vostè només veu en un costat. Però vostè sap, ni que no ho reconegui, que Catalunya és un poble, una nació, una cultura... Vostè, potser, maldarà per encabir-la dins d'una globalitat cultural espanyola que a ulls de vostè és superior... però... qui ha de decidir què és Catalunya? Un rei o el poble de Catalunya? Els no catalans d'Espanya, o els ciutadans de Catalunya? Vostè sap la resposta ni que no ho reconegui, i, per això, algun racó de la seva consciència pateix un cert corsec. No hi ha res més complex que defensar una causa que hom sap que no és justa. Per altra banda, no hi ha res més entusiasmant que defensar una causa que hom sap que és la causa de la llibertat i de la justícia; per això, la posició dels catalans és tan apassionada, perquè a les nostres files hi ha el seny i el respecte. Fixi's que no demanem la independència, demanem poder decidir. ¿No ha pensat com seria de bo per a la unitat espanyola que vostè legítimament estima que el poble de Catalunya decidís ser espanyol? ¿No seria Espanya més real si els pobles que la formen decidissin formar-ne part? Molts li han demanat un cop de timó, un gir cap a la dreta més rància, un suport a una hipotètica inhabilitació del president escollit pels catalans. Però escolti... es pot immobilitzar un poble amb camises de força? Per quant de temps? Què se'n trauria? Jo li demano el contrari, un gir vers la llibertat, una mica com allò que va passar al 1977. Una transició vers una Espanya en la qual els seus pobles (perquè Espanya són molts pobles)  decideixin lliurement què volen ser; sense aquesta llibertat, no són Espanya. La pèrdua de la por a escoltar la veu del poble de Catalunya; el respecte honest i generós al dret d'un poble a decidir el seu desti, és l'únic camí possible vers l'estabilitat; la resta és una tirania. Si vostè és un demòcrata, això no li ha de fer por. Si la transició no va ser una pantomima, en aquest moment de la història vostè ha de demostrar que és el rei i que no li fa por la llibertat. I si després li demanen la república, no tingui por tampoc. Que el seu poble parli, que voti, que decideixi si vol un rei o un cap d'estat escollit. No hi ha cap rei més sobirà que aquell que és escollit pel seu poble. No tingui por de la llibertat, perquè sense llibertat, vostè no és rei, és una altra cosa que li cedeixo el dret a batejar.
L'estat està ple de tirans, de microtirans i de macrotirans. Hi ha els macrotirans dels bancs i de les caixes, que han jugat amb la felicitat i la llibertat de les famílies. Hi ha els microtirans que opinen sense empatia, sense raó, sense sentit de llibertat, que es miren a la televisió a la Isabel la Catòlica i absorbeixen la tirania dels antics com si fos un senyal d'identitat nacional. Els microtirans que ens dibuixen als catalans com a monstres deformats egoistes i pesseters, i que no veuen, perquè no volen veure, o perquè els han enganyat, que som un poble diferent al castellà, i que la nostra història està plena de genocidis, de persecucions culturals i físiques. Hi ha també els macrotirans dels presidents de les taifes de l'Espanya profunda, a ulls dels quals som uns lladres de recursos, quan el cert és que se'ns en van 15000 milions d'euros cada any per a no tornar, mentre als nostres hospitals la nostra gent jau de qualsevol manera als passadissos, i mentre les qües per les revisions dels malalts del cor, per dir només una de les malalties, fan augmentar les defuncions dels nostres pares. A Catalunya aquesta meravellosa llibertat de la que vostè parla no existeix per enlloc; no podem opinar; ens diuen que la meravellosa constitució blinda el nostre silenci i ens esmonyona com a poble. Però escolti... que no va desobeir vostè el Juramento de Fidelidad al Movimiento Nacional... i va fer bé, perquè estava jurant unes lleis que negaven la llibertat a la gent... ¿No seria ara lògic desobeir o canviar la constitució, com vostè va fer amb el Jurament al Movimiento, per aconseguir el dret a decidir de tots els pobles que formen l'estat espanyol? Pensi que, ni que el 100% del poble de Catalunya volgués el referèndum per la independència, les seves lleis de marbre ens neguen el dret a decidir com a poble, a fer i a desfer, a caminar en llibertat. ¿A on és la llibertat de la que vostè parla? Vostè no diu la veritat quan diu que som lliures; a Catalunya no en som. Vostè no diu la veritat quan diu que som iguals davant la llei. La llei, a nosaltres, no ens deixa ser reis, i a vostè i als seus descendents, sí. Vostè sap que allò que defensa no és estable perquè no compta amb la llibertat del pobles que formen Espanya ni amb la llibertat dels seus individus. Pot fer els discursos que vulgui, però hi ha uns quants milions de catalans que no volen ser espanyols, miri's el resultat de les eleccions catalanes. Digui'ls que no són un poble i que no poden decidir; però encara que vostè els ho digui, ells saben el que són. 
I si ens diu que la cultura catalana és una cultura espanyola, aleshores ¿per què el ministre d'educació ens vol espanyolitzar? Se suposa que si el català fos una llengua espanyola, parlant català ja estaríem espanyolitzats. El problema de l'Espanya que vostè somnia és que des de sempre l'han confós amb Castella; i el que volen es castellanitzar Espanya, perquè des de sempre, tot allò que s'ha diferenciat de Castella ha estat considerat no espanyol. En algun racó de la seva consciència vostè sap que això és veritat i per això allò que defensa li resulta profundament incòmode de defensar. 
Li demano un gest de cap d'estat per a redreçar la situació: perdi la por a la llibertat, perquè la llibertat, la veu del poble, és potser l'únic poder que el pot convertir de debò en un rei.  

Thursday, January 3, 2013

Nàmaste


Oh quina gran civilitat, que bonica que ha quedat la Costa Brava, amb aquest gran desplegament de ciment, gres d'interior, bigues, envidrats, passeigs marítims... Olé! Olé! Smuak! Smuak! "Maravillosa la Costa Brava, Joaquim Nadal!"

Podriment de ments malaltes de poder i de diners. Fills de la selecta mala educació, amb jaquetes de nen ric, amb el cap als USA i la butxaca a Alemanya; anant llençant tones de merda sintètica a la mil·lenària terra dels seus avantpassats.

Visca la civilització, no? O no? Ai que perroflautes que és aquest nen! Que s'ha d'anar endavant, nen! I a on el poses, el progrés?  eh? I el progrés? A on el poses, dins la teva dèria, el progrés?

Diuen amb veu de nas i es queden amb la boca mig oberta, mirant-te com babaus, fixament, mentre es pregunten per dins a on diantres hauràs aparcat l'OVNI. 
Després et parlen de “Los Reyes” que estan en “Marivent”, “tan campechanos”,  i Oh! Tu! Vaig veure unes malles a Stradivàrius més mones! Quina cucada!
Ara "Los Reyes", tot s'ha de dir, ja no sonen tant; la vida, tard o d'hora, passa factura a qui sigui que calgui passar-la per tots els allunyaments de la natura i de la justícia, conscients o inconscients.

I hom busca i busca la grandesa que ha aconseguit el suposadament civilitzat estil de vida dels "neocons"; propi de persones madures i adultes, diuen, que defugen l'infantilisme, segons diuen també; i hi veus pobres cada vegada més pobres; i rics cada vegada més rics (i sobretot cada vegada més imbècils) i cada vegada més orbs i cada vegada més esclaus. I veus desnonaments. I veus un paisatge cada vegada més malmès per una plaga que té nom de progrés i ànima d'insecte, que té nom de capitalisme i ànima de diable, que té nom de creixement i ànima d'extermini, que té nom d'interès bancari i ànima d'odi silenciós, que té nom d'obrer mercaderia i ànima de tractant d'esclaus, que té nom de religió artificiosa i ànima de manipulació mental, que té nom d'estil de vida allunyat anys llum de la llibertat i ànima de mort en vida. I t'adones de com en són de cecs aquests capitalistes que se'n riuen dels Hippies perquè el hippies no toquen, diuen els capitalistes, de peus a Terra, estan desfasats; mentrestant ells, els neocon, munten guerres per a reactivat l'economia, i torturen si cal, això sí, quan els convé i sense que se sàpiga, qui faci falta per a sostenir el civilitzat sistema de tots; tan digne ell, tan allunyat dels hippies llibertins.

T'estimo, Tarifa, i estimo el caos de la natura, i estimo l'ordre de la natura, i estimo els camps sense urbanitzar, les platges sense passeigs marítims, els carrers sense asfaltar, la roba estripada... i estimo que cadascú es guarneixi com desitgi, si ho desitja, i que la línia dels carrers no hagi de ser recta per obligació, i que les persones siguin lliures... per damunt de la tirania dels diners, dels bancs, del déu sagrat de la propietat privada; que per imperatiu polític, social, absolut, esdevé el concepte fonamental adorat a l'altar major de la cultura, de la civilització i de la vida... 

Vivim esclaus de tot el que posseïm. Vivim esclaus de les falses veritats que ens han obligat a creure i a defensar. Vivim esclaus de la uniformitat que només té sentit per a les abelles, per a les formigues, per a les termites...

T'estimo mare Terra. No ets, ni seràs per a mi, un mercat, ni un valor del mercat, ni una acció, ni una inversió lliure, ni un aval, ni el mesquí interès dels qui ho veuen tot a traves del paper prim i translúcid dels euros. 

T'estimo, mare Terra, malgrat el gest de fàstic que fa el burgès que ara mateix llegeix això que escric i que no suporta les olors excessivament reals i sinceres de la natura, que es cobreix el cos amb derivats del petroli i que compra sense escrúpols a botigues que ofereixen productes barats, que són barats perquè són fabricats per nens que no poden anar a escola. El gest de fàstic hauria de ser per això, ara i sempre, i no per la barba de setmana, o per la roba vella, o per la voluntat de no seguir els criteris estètics de tants superbs que compren per reis joguines de més de tres-cents euros a les botigues més "rutlleres" de Terrassa.
En algun racó d'aquest planeta encara és possible viure en llibertat; de fet, si hom és lliure interiorment, a qualsevol lloc s'és lliure; perquè quan canviem, canvia el món. El futur és dels qui treballen dur, dels qui treballen molt; però, sobretot, el futur és dels qui estimen allò que treballen, dels qui creuen que el món serà millor gràcies a la seva suor, gràcies a les seves llàgrimes, gràcies a la seva sang, gràcies a la seva llibertat. 



Wednesday, January 2, 2013

"INFANCIA CLANDESTINA" de Benjamín Ávila. La tragèdia dels desapareguts. La tragedia de los desaparecidos.




L'Argentina sempre m'ha atret de manera estranya. Val a dir que tinc la intuïció que la força de l'existència mira amb especial atenció el procés d'aquest país, tot el que hi va passar i tot el dolor provocat. Per això avui us recomano una pel·lícula tan angoixant com entranyable, que encara es projecta als cinemes, i que tinc ficada a dins meu.

INFANCIA CLANDESTINA

Infancia clandestina” és la descripció del profund contrast entre la humanitat quotidiana d'un nen/adolescent d'onze anys, i la inhumanitat establerta d'un règim dictatorial que exterminava les persones que no acceptaven l'absoluta manca de llibertat i que lluitaven per a restablir les normes del joc democràtic al seu país. És l'amor d'uns pares pels ideals de la llibertat i per la seva pàtria. L'amor d'aquests mateixos pares pels seus fills. L'amor del fill pels ideals dels pares, per la noia de la qual s'acaba d'enamorar, per l'àvia. L'odi de la maquinària inhumana del règim. La música com a tou de la carn de la vida de cada dia a la clandestinitat, on fins el nom de les persones no era el que era, i els amics havien d'arribar a casa amb els ulls tapats per evitar que si els agafaven no poguessin, en alguna de les tortures, delatar-los.
Avui, el dictador Videla, que fou indultat per un dels “presidentes” de la república, és a casa seva, i té la indecència de continuar defensant la política de llençar al mar els dissidents. Després de destruir tantes famílies, de provocar tant de dolor, d'esdevenir tan miserable... la mateixa república a la qual va tiranitzar li permet d'estar-se a casa seva i de continuar escopint merda als mitjans de comunicació.

Us recomano amb anhel aquesta pel·lícula.

CORRECCIÓ!!!
El comentari que trobareu més avall, d'Antoni Kirchner,  desmenteix aquesta informació. Videla va deixar d'estar en arrest domiciliari al 2008 i és a una presó militar complint condemna.