Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, February 23, 2013

"Quins crits, senyor?"


Ontinyent, origen dels Puigmoltó, imatge de Decar66 a la viquipèdia.
.
.

Gemecs. Esbufecs. Esgarips de plaer. Reverberacions de goig a les parets abillades d'or del palau reial.
-Exigeixo entrar! I vostè, Narvaez, no és ningú per impedir-m'ho!
-Amb tots els respectes, senyor; no cal que li expliqui que estic al servei de sa majestat, la reina Isabel II, i que tinc ordres expresses de no deixar passar ningú.
Sona un crit de mascle en zel que els fa fer un bot i que els violenta encara més. Segueix un xiscle que acaba amb un trèmolo i que es repeteix obsessivament.
-No deixarà passar el marit de la reina a la seva cambra matrimonial? -insisteix Francisco de Asís.
-No deixaré passar ningú, senyor.
-Vostè no sap amb qui està parlant! És conscient que sóc nét de Carles IV, i que està humiliant un gran d'Espanya! Ordenaré que embargolin els seus bens fins que em demani perdó públicament!
-No voldria ofendre'l, senyor; però mig país sap que Godoy li va passar al davant al seu recordat i estimat avi. A més, la semblança és evident; vostè és clavat al gran Godoy!
-Com gosa dir-me això!
-No és cap secret, senyor; tots els grans homes tenen punts febles. Carles I patia de quiragra, i tenia tanta gota que va deixar de ser bípede, pel bastó, que deien que era la seva tercera cama; Carles II era una mica obtús; Vostè... -s'atura, no gosa continuar.
-Jo, què? Digui! Em diuen Paquita, oi?
En Narvaez assenteix amb un lleu moviment de cap.
La veu de la reina es fa més aguda i repeteix cíclicament "Enric... Enric... Enric..." Després estrafà una mena de bram polifònic que provoca una expressió d'esvaïment al rostre de Francisco d'Asis.
-És en Puigmoltó, oi? Digui'm almenys això!
-A qui es refereix, senyor?
-No sigui ximple, Narvaez, que no sent els crits?
-Quins crits, senyor? -fa, amb el rostre impertèrrit, mentre a l'alcoba reial s'incrementen els gemecs.

Nou mesos després neix un nen preciós amb faccions de la Vall d'Albaida, al qual la reina Isabel II, i el seu marit Francisco de Asís, posen el regi i noble nom d'Alfons

Friday, February 22, 2013

El pa i el vi de l'eucaristia


Imatge de Mcapdevila a la viquipèdia.

No m'allunya, de l'església, la creença que el pa i el vi de l'eucaristia són el cos i la sang de Crist; al contrari; crec que l'església es queda curta en aquesta fe. 
Si jo fos déu, i m'adonés que milions i milions de persones creuen que sóc al pa i al vi d'una de les pregàries més sagrades, ni que no hi fos de debò, hi acabaria sent, només per aquest amor, per aquesta innocència, especialment per la fe dels més petits. 
Si jo fos déu i no fos Homo sapiens, però m'adones que milions i milions de persones creuen que sóc humà i que em dic Jesús, i que sóc viu al pa i al vi; per aquest amor em faria humà, i em faria pa i em faria vi, vius, dins del sagrari, per l'amor dels més petits. Ni que Jesús hagués estat un home i prou, jo, Déu, em faria "ell", per amor als més petits.

El problema del catolicisme és que molts han oblidat l'altra transsubstanciació, potser la més important: la transsubstanciació que diu que Déu és el cos i la sang dels pobres de la Terra, dels que ploren, dels que pateixen, dels que són a la presó, dels que són desnonats, d'aquells que la societat dels perfectes i dels rics expulsen com un gra de pus. Jesús ho va dir ben clar i va quedar escrit; però els que han interpretat les doctrines només s'han recordat del pa i del vi, i s'han oblidat que déu també es converteix en els qui passen gana, o fred, en els qui perden la casa, en els qui són menyspreats... A ulls dels poderosos de l'església, els pobres només són metafòricament el cos de Crist, mentre que el pa i el vi ho són de manera real, i a tot això ho anomenen dogma. Seria més molest per a ells considerar literalment que els pobres són déu, perquè això els obligaria a prioritzar l'amor vers ells, és més fàcil creure només en el pa i en el vi.

La transsubstanciació de Déu en tot, especialment en les persones, és l'autèntica fe, i els catòlics no és que es passin en aquesta fe, és que es queden curts. Les persones són déu encarnat.  

Tuesday, February 19, 2013

Estimem la bellesa d'estimar.



Existeix, en tothom, un anhel entossudit de tendresa, d'afecte, d'amor... la necessitat de situar l'absolut en aquells valors que a la primera infantesa vam considerar, gairebé instintivament, sagrats. Aquest anhel pot ser conscient, i tot és més clar... o pot ser inconscient, i tot és més fosc. Però en tothom, fins en el més destruït, hi ha el desig ontològic d'emplenar-se d'una humanitat que somniem i que viu tan camuflada entre els mamífers. Tothom té un racó rere un cercle de pedres en una platja ventosa i solitària, amb un sol abrusador i un mar que brama. Tothom té, en aquell interior que no es mostra, un pou d'aigua de vidre que sacia totes les sets i que reflecteix allò que mirem amb el millor de nosaltres mateixos. A tothom, aquest oceà i aquesta estrella que ho anima tot, li revela el misteri de l'existència. Al capdavall, quan ens pregunten per què la bondat, per què el bé, arriba un punt en el qual només podem respondre parlant de bellesa; escollim l'amor perquè la seva bellesa és la més gran de totes i ens atrau sense que de cap manera no puguem defugir-la. Estimem la bellesa d'aconseguir que siguin estimats per nosaltres aquells que estimem. 


Monday, February 18, 2013

El sistema mai no podrà suplir l'eficiència de les persones.



Al món laboral, el control intensiu dels processos és insuficient per a garantir l'eficiència, i a cops pot ser ofegador i alentidor; calen els valors: motivació, creativitat, estimulació positiva, confiança, afecte... Només podem arribar a la qualitat a través dels valors.
L'educació no és ensenyar a tancar les portes amb clau perquè no et robin; és educar per a poder deixar amb tranquil·litat les portes obertes.
Les crisis només les superen les persones. El sistema mai no podrà suplir l'eficiència de les persones. Sense valors, cap sistema pot sobreviure.
Els valors, per posar un exemple, són allò que fa que ens aturem a recollir un paper de terra quan ningú no ens veu, i sense cap contrapartida, per a llençar-lo a un contenidor blau, continuar el nostre camí i oblidar el que acabem de fer.

Saturday, February 16, 2013

Una persona nua és una persona, no és un cos. (Resposta a les declaracions del Secretario Ejecutivo de la Patronal Canaria de Ocio y Restaurantes).


Imatge presa a Cala d'Oques amb el permís de l'usuari 
banyista que es va prestar a fer de model, i publicada 
aquí també amb el seu amable consentiment.
.
.
.Amb motiu de la retirada de l'ordenança il·legal que prohibia el nudisme a Las Palmas de Gran Canària, el secretari executiu de la Federació d'oci i restaurants de Canarias ha dit que li sembla bé que es permeti estar-se nus a la platja a les persones joves i belles, que la seva visió mai no pot ser immoral, però que el que sí que és immoral és que vagin nues les persones velles de carns flàccides. Voldria comentar una mica la barbaritat que ha pronunciat aquest senyor.

Sempre he admirat l'espontaneïtat del nen o de la nena que estimen el seu avi malgrat que tingui la pell arrugada, malgrat que li tremolin les mans, malgrat que potser bavegi, malgrat que tal vegada no s'entengui el que diu; el nen o la nena troben en el seu avi i en la seva àvia les persones més dolces i més amoroses del món; aquesta actitud rau a les antípodes de l'actitud del secretari d'oci i de restaurants de Canàries, que quan mira les persones veu cossos seductors o cossos reprovables; un amant d'estar-se despullat a la platja, quan mira les persones, veu persones i prou, estiguin nues o estiguin vestides.

Les ordenances il·legals d'alguns ajuntaments, que pretenen tancar en guetos la nuesa humana, com si fos contrària a la humanitat, com si pogués ferir les persones, obeeixen consignes de grups ultra-religiosos que s'infiltren a les regidories dels ajuntaments i que pretenen fer passar com a cívica la moral obscurantista dels ignorants medievals, que creien en dimonis i en pecats. La ignorància fa que els éssers humans siguin esclaus i frena l'evolució de les persones. Sense necessitat de cap llei reguladora, el sentit comú de les persones ens mou a desenvolupar els nostres gustos en espais on els convenis no escrits, o el poder immens del paisatge, fan oportú. Tot això, sense conflictes i sense castrar la possibilitat que la societat evolucioni, en un futur proper, vers una nuesa lliure no imposada ni prohibida arreu, que esdevingui conseqüència espontània i social d'una llibertat i d'una maduresa assolides amb l'educació i el civisme. Els guetos, les multes i la repressió farien impossible aquesta evolució vers la llibertat, i la humanitat perdria un dels seus tresors més valuosos.
Algun dia, la humanitat es deslliurarà per sempre de les valoracions sexuals d'aquells que han estat educats en la repressió, i que són els primers clients de la pornografia i de la promiscuïtat. Lluny de lluitar efectivament contra la immoralitat, els qui ataquen la nuesa humana allò que fan és convertir en pornografia una realitat tan bella i tan innocent com el cos humà.
En comptes d'esquinçar-nos les vestidures, hem de saber veure, en les declaracions d'aquest secretari, l'oportunitat de comprendre el que senten i pensen moltes persones que formen part d'un gruix de població educat en unes formes repressives, tradicionalistes i obscurantistes; probablement sense adonar-se de la pobresa humana de les seves percepcions. Lluny de provocar enuig, aquestes manifestacions ens han de fer entendre la distorsió mental que, sense evidenciar-ho, pateixen moltes persones que han crescut en una societat influïda negativament per uns costums consumistes i conservadors, esbossats amb el traç potent de les religions primitives medievals. El coneixement d'aquests prejudicis ens situa en la disposició més adequada per a desenvolupar estratègies alliberadores que aportin llum a una educació tan trista i tan esmonyonadora.
L'error de fons del senyor secretari rau en el fet de creure que tenim l'obligació d'agradar els altres amb el nostre físic o amb el nostre estil; o encara pitjor, que els altres tenen l'obligació de conformar el seu estil i el seu físic per tal d'agradar la majoria de la població, i per tal de ser fidels als canons de l'estètica imperant (que sovint acostumen a ser injustos i artificiosos). No ens hem d'agradar, ens hem d'acceptar i de respectar. El valor més important de les persones és la llibertat; la nostra imatge és nostra i és a nosaltres mateixos a qui hem d'agradar; a cadascú li ha d'agradar la seva imatge, i ha d'abillar el seu cos segons el seu estil i la seva llibertat. No tenim l'obligació de sotmetre la nostra estètica als criteris uniformitzadors de la majoria. No és obligatori que ens agradi l'estètica dels altres, només és obligatori que acceptem la llibertat de cadascú a escollir la seva estètica i la seva indumentària.

D'altra banda, qui s'està despullat a la platja: no hi va a exhibir-se, no hi va a ser mirat, no hi va a mirar, hi va a gaudir dels elements, a sentir-se còmode amb ell mateix, a abraçar-se amb el vent, amb el sol, amb l'aigua, amb la totalitat de la pell, a deslliurar-se de qualsevol producte manufacturat, a retrobar les sensacions ancestrals d'unió amb la natura, a descansar de la civilització... Qui va despullat a una platja, hi va amb el cos que té: perfecte o imperfecte, arrugat o jove, estèticament comercial o estèticament familiar, i sempre natural. El qui va sense roba a una platja accepta el cos que té ell i el cos que tenen els altres no pas perquè li sembli bell al secretari de la patronal d'oci i restaurants o als qui dicten els discutibles criteris estètics dels mitjans de comunicació, de la premsa del cor, o de qualsevol aristocràcia decadent; qui va a una platja sense roba accepta els cossos siguin com siguin perquè accepta per damunt de tot les persones propietàries d'aquests cossos, perquè el cos que té ell i que tenen els altres és el natural, el cos que la natura ens ha donat en el moment en què ens trobem, sense cap intent de seduir o d'impressionar. 

Per qüestions genètiques i culturals, un feix important de la població tanca les portes a les opinions o experiències que se surten de la normalitat social; si les persones tinguessin la valentia de provar allò que per vergonya, o "pel que diran", mai no han fet, descobririen potser un planeta i una natura que són els seus germans, una estètica que bo i no ser la de les pel·lícules de Hollywood és l'estètica de la naturalesa de l'Homo sapiens, l'estètica del color de la terra, de l'aram de les pells sota del sol, de les corbes que només pot dibuixar l'obra de l'univers amb tots els poders de la natura. 
Per a un esclau del fetitxisme, només pot ser bell allò que li posa erecte el penis. Per a un enamorat de la natura i de la nuesa, és bell tot allò que la natura ha creat, des del tronc recaragolat d'una olivera, passant pel pit d'una noia, jove o gran, i fins arribar al somriure sincer d'un infant; tot és bell i tot és bo.


Friday, February 15, 2013

Esperant l'asteroide 2012da14



S'acosta el 2012da14.
A les vuit ens pentinarà a una distància de 27000 quilòmetres, si no falla res.
Aquest matí un objecte molt més petit ha caigut a Russia i ha produït 500 ferits.
L'esperem amb interès i humilitat.
.
.
.

Tuesday, February 12, 2013

Onzè manament de la llei: "mentiràs quan calgui". Desmitificació de la veritat. Crítica a la veritat.


Miratge en una carretera. Un efecte òptic fa que sembli que hi hagi aigua. En realitat, el que veiem tampoc és així; el que veiem és una sensació generada per la ment a conseqüència d'una realitat exterior que no té forma.

Quan estiguis disposat a dir la veritat, valora abans si el fet de dir-la no violenta un valor superior a la veritat, que és l'amor.

(exemple de veritat que violenta l'amor: “la teva mare és una puta”)

La mentida no és sempre el mal. La veritat no és sempre el bé. L'odi és sempre el mal. L'amor és sempre el bé.

(exemple de mentida que juga a favor del bé: “Estic segur que tot et sortirà bé”)
(exemple de veritat que juga a favor del mal: “Et queden dues setmanes de vida”, dit a una persona molt nerviosa que té fòbia a morir-se)

La vida humana val sempre més que la veritat; la veritat ha d'estar al servei de la vida humana i no a l'inrevés.

(exemple de veritat que va en contra de la vida humana: “Senyor jutge, aquesta és la noia que feia l'amor amb el marit de la meva filla”, dit a un jutge islàmic en un país on les adúlteres són lapidades)

El que fa dolenta o bona una mentida no és ella mateixa, sinó la seva causa. El que fa dolenta o bona una veritat no és ella mateixa, sinó la seva causa.

(mentida bona a causa de la seva causa: “Cada dia estàs més guapa”)
(veritat dolenta a causa de la seva causa: “El teu pare es va morir l'any passat, oi? Doncs has de saber que em va dir que t'odiava)

Així com la bellesa no és sempre sinònim de bondat; la veritat, tampoc.

Així com la lletjor no és sempre sinònim de maldat; la mentida, tampoc.

Sense tenir en compte els matisos, la veritat sempre és superior en dignitat a la mentida, amb matisos, i depenent de les circumstàncies, no sempre és així.

Allò que veiem no és la realitat; n'és una icona, una representació, un efecte. La realitat no té forma. En conseqüència, no és esbojarrat fer una revisió crítica d'allò que veiem i de les causes que fan que ho veiem.

La lògica de la veritat i la mentida, del ser i del “no ser”, és la lògica del nostre univers macroscòpic. Als àmbits de les distàncies subatòmiques, a on governa la quàntica, la lògica de la veritat i la mentida, del ser i del “no ser”, és diferent. La veritat i la mentida són conceptes particulars del nostre univers macroscòpic.

La percepció és una mentida constant. Aprenem la realitat a partir de la percepció de formes que no són la realitat; perquè la realitat no té forma. La percepció és un conte de ficció que la ment ens explica per a comprendre la realitat.

Allò que recordem no és la realitat; la memòria deforma sempre, poc o molt, l'evocació dels fets. En conseqüència, no és esbojarrat fer una revisió crítica d'allò que recordem.

La veritat és l'instant present.

La única mentida detestable és aquella que ens converteix en enemics de la realitat (quasi totes les mentides compleixen aquesta condició).

La única veritat adorable és aquella que ens fa amics de la realitat (quasi totes les afirmacions que són veritat compleixen aquesta condició).

Mentida i veritat han de ser instruments al servei de l'amor.

I malgrat tot el que he escrit, afirmo que s'ha d'intentar sempre dir la veritat, que la veritat és gairebé sempre superior a la mentida, i que els casos estranys abans esmentats, al nostre univers macroscòpic, són casos particulars.
Em declaro partidari apassionat de la veritat i de la bellesa; però sotmeses a l'amor. 

Monday, February 11, 2013

Quina mena de micos som?




Arriba un moment en què l'esgotament mental fa estralls, i necessitem cansar-nos físicament, per a  reposar la ment; potser perdre hores de son per a fugir de la fredor de l'agulló buit del corrent de les societats Homo sapiens. 

Cansa engegar el televisor i escoltar el locutor parlant de l'Urdangarin, i després sentir-li dir que ara canviarà de tema, i veure que es posa a parlar del Bárcenas; i tornar-lo a escoltar dient que “ ara passem a una altra cosa” i sentir-li dir després no sé què del Bustos... I una rere l'altre. I tots presumptes; cap culpable.

I assegut en un banc d'un parc, escolto algú, desconegut, que parla i que explica que ell en té prou amb mirar enrere i recordar aquell amic que un dia li va proposar que mentís, i que digués que havia tingut un cop lleu amb amb el cotxe per aconseguir que l'assegurança li pagués, a aquest amic, la pintura i la reforma de la carrosseria del cotxe. Aquest algú li va respondre que no al seu amic; i l'amic, primer, li va deixar clar que era idiota; i després, es va passar uns quants mesos de morros, sense parlar-li. I recorda, també, aquest algú assegut al banc del parc, aquella altra persona amiga que li va proposar que fes un examen per ell, que li pagaria bé, i que no li costava res. Aquest algú desconegut del parc li va respondre que no, i la persona amiga que li havia fet la proposició el va menysprear, dient-li que quin concepte de l'amistat tenia ell, que de què anava; va perdre, per sempre, la seva amistat. I aquest algú desconegut que he escoltat al banc del parc diu que recorda també aquell altre que li va explicar com havia convençut un empresari per tal que mentís i que digués, amb papers i tot, que havia treballat un temps determinat a la seva empresa; temps que li donava dret a l'atur, a aquest altre, que precisament nedava en l'abundància. I aquest altre li va proposar, a aquest desconegut que escolto al parc, que fes el mateix; i el desconegut del parc li va dir que no, i li va dir a més a més, a aquest altre, que era un lladre, i que estava robant el pa de la gent que el necessitava, i aquest altre, ofès, li va deixar de parlar durant setmanes, i mai més no li va treure el tema.

Aquest algú desconegut que he escoltat parlar en un banc del parc no recorda el nom de cap dels corruptes anònims que li van fer proposicions deshonestes; i afegeix que de tot això ja fa moltes dècades, però es pregunta, en recordar aquests fets, quina mena de micos som. I jo també m'ho pregunto.

Sunday, February 10, 2013

Nou projecte de recerca paleontològica al Torrent de Vallparadís de Terrassa. Trobaran l'Homo antecessor?



Amb goig, descobreixo, que tenim de nou un projecte arqueològic al torrent de Vallparadís de Terrassa.

Fa ja alguns anys (com passa el temps!) a Vallparadís, un equip d'arqueòlegs hi buscaven l'Homo antecessor. El buscaven perquè hi havien trobat restes d'utensilis de fa un milió d'anys, i en aquest temps, a la península ibèrica, hi vivien comunitats d'Homo antecessor. Els Homo antecessor són els avantpassats dels neanderthals, que van ocupar Europa molt abans que hi arribessin els nostres avantpassats.
Aquí teniu l'enllaç d'un escrit que vaig penjar al 2009 en aquest mateix blog sobre els individus Homo antecessor i Vallparadís:


Per desgràcia, els anys de l'anterior tasca arqueològica a Vallparadís, pertanyien a una època de grans obres colossals (quan érem tan rics i tan europeus). A Terrassa, llavors, eren més importants els grans pàrquings, els grans centres comercials, els grans complexos consumistes per a comprar i gastar, que no pas el coneixement científic sobre una espècie d'humans que ens podia dir tant sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre origen. 
Podeu veure en què ha quedat l'antiga prospecció arqueològica:




Recordo que hi havia molta pressa en trobar l'Homo antecessor, perquè algú tenia també molta pressa en construir l'edifici que veieu a la imatge superior i que s'aixeca damunt de l'antiga prospecció on hi van trobar els utensilis de fa un milió d'anys.

 Podeu comprovar l'aprofitament que se n'ha fet de la meravellosa estructura aixecada al salvatge i natural torrent de Vallparadís. ¡Quin bullir de gent comprant i gaudint a les diferents plantes de l'estructura! Amb el pàrquing i tot! Quanta pressa! 
Recordo que em vaig posar en contacte amb el responsable científic de la prospecció per a demanar-li si podrien fer una visita guiada a una classe de primer d'ESO. Em va respondre que no podia ser pel tema del risc d'accidents i de les assegurances; no quedava clar qui hauria de pagar les indemnitzacions si a algú li queia un roc al cap o si patinava. És innegable que tal com està ara l'antiga prospecció, amb les tanques metàl·liques i les xarxes de plàstic taronja la seguretat és immillorable.

Sembla que torna a haver-hi tímids intents de continuar cercant les restes dels grans mamífers de fa un milió d'anys, just al davant del pàrquing abandonat, i just a sobre de l'immens túnel del ferrocarrils catalans sense acabar (sense acabar perquè s'han acabat les peles de l'antiga i rica època de l'imperi de les grans obres, quan érem rics i europeus)
Aquí, a sota, hi podeu veure el nou jaciment:




El nou projecte espera la tasca d'uns científics que ens poden donar respostes essencials sobre qui som i d'on venim. 
Tant de bo tots els poders comprenguessin que el progrés no són els supermercats sinó la ciència i la cultura, en un entorn que conservi l'empremta original de la Terra.




Saturday, February 9, 2013

No sé... és tot molt rar...




Ser sense haver-ho triat.

Existir sense haver realitzat cap mèrit per merèixer-ho.

El caràcter de “regal” és una constant de la vida; tot és un regal: ser, haver estat, les capacitats, el cos, la possibilitat de pensar, de saber que som, d'estimar, de poder fer...

En general, no tot a la vida és pas conseqüència d'un esforç personal; la prova és el fet d'arribar a ser embrions i poc després, bebès nascuts, sense que això hagi estat conseqüència d'un treball personal.

La vida és un regal constant.

És com si uns quants viatgers amnèsics s'haguessin trobar en una andana sota d'una posta fascinant. Els viatgers no es coneixien de res abans de trobar-se a l'andana. Dempeus, veuen els trens passar i la gent que arriba i que marxa; un dia, ells també se n'aniran. 

Mentre no se'n van, contemplen la gent, i el cel, i respiren l'aire pur dels camps dels voltants. 

De nit, miren els estels i es meravellen de la buidor i de la immensitat de l'univers. 

A poc a poc, se'n van anant; cadascun d'ells en diferents trens. Mai més no arriben a saber res dels qui se n'han anat; ni per què han aparegut a l'andana, ni a on van els trens, ni d'on venen. No sé... és tot molt rar...

Alguna vegada, algun d'ells comença a inventar-se hipòtesis que ho expliquen tot; i se les acaba creient; i intenta convèncer els altres que les seves hipòtesis són infal·libles. 

Però l'amnèsia persisteix, i continuen arribant els trens. I continuen, allà dalt, els estels de la nit, amb la buidor infinita de l'univers. I la gent que arriba a l'estació pateix la mateixa amnèsia que ells. I la gent continua marxant dalt dels trens sense saber on va.

Enmig d'aquesta escena, l'Edith Piaf es posa a cantar “Hymne à l'Amour." I alguns, comencen a comprendre.

Thursday, February 7, 2013

Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.




S'ha escolat una fada dins del congrés...
Tot era ple de fredor asèptica. Les titelles dels banquers discutien la perpetuació dels seus privilegis. Hi havia cagarrines a les panxes d'alguns que tenien por de ser portada properament als grans diaris, quan es descobrís que tenien comptes allà on no els havien de tenir. Els lleons, petrificats, restaven immòbils, mirant la vorera de l'altra banda d'Alcalà. Un li deia a l'altre: “¿te'n recordes dels busos del Tejero?” L'altre li responia: “Sí noi sí, qui ens havia de dir com aniria la història!”
I la fada es va escolar.
I enmig d'aquella apologia grotesca de les lleis que justifiquen que els més pobres siguin espremuts com llimones àcides, una fada, valenta, decidida... va dir que aquelles lleis eren criminals, i que aquelles veus eren criminals. Enmig d'aquelles parrafades que venien a dir que, en el joc que juguen els qui juguen amb el pa de la gent, la llei hipotecària era sagrada, perquè protegia el dret a pagar com bens al 96% de la població unes quotes considerables, amb el “petit” inconvenient d'haver d'esclafar i d'espoliar el 4% que tinguessin la mala sort de no poder pagar les quotes... enmig d'aquell discurs diabòlic, la fada va plantar cara a l'esperit del diner i li va dir el que creia que era, i dessota la disfressa d'honorabilitat i semblança amb l'Europa més moderna de la titella... que anava dient que si patatim i que si patatam... la fada va dir el que pensava. I quan la titella dels bancs li va exigir que es retractés, la fada va dir que no... i que no, i que no... La fada va dir que no...
I per què no dir que no? Per què dir sempre que sí? Potser si comencem a dir que no quan cal dir que no, les titelles es quedaran sense fils, i cauran com adormides damunt del miserable sòl dels que fan carrera amb les desigualtats. Potser si diem que no, els poderosos deixaran de tenir poder. Potser si diem que no, serem lliures. Potser si diem que no, mai més ningú no gosarà dir que no s'han de canviar les lleis per afavorir el 3% de la població per un tema que potser es mereixen els qui s'endeuten massa. Potser a aquest algú li farà vergonya semblar un criminal, i callarà. Potser podrem enderrocar la dictadura dels diners.

Però per aconseguir-ho hem de deixar d'estimar els diners, hem d'entronitzar el temps viscut amb els nostres, i la llibertat de no posseir tant, i la natura amb la seva imatge original, i la vida amb tota la seva intensitat, que no té a veure amb tenir, i l'art que no ha de tenir propietaris ni representants ni compradors ni estrelles mediàtiques ni especuladors ni paràsits que visquin de la inspiració d'un dia... Potser hem de canviar la mentalitat... Perquè si no, de res no serviran els cants de les fades que diuen el que veuen, com aquell nen que un dia va dir, mirant al rei del conte, que el rei en realitat anava nu; i tothom va perdre la por de dir-ho, i el rei va acabar anant nu... I tant de bo el problema d'aquell rei fos només anar nu... Anar nu potser va ser per a ell la llibertat... El problema de debò d'aquell rei és que ell podia ser rei, i els altres no...
Digueu que no, feu com la fada; digueu que no renuncieu a canviar qualsevol llei que esclafi les persones. A la merda els diners i el capital i la mare que va parir els diners i el capital. sigueu valents, digueu que no! No ens retractem de considerar criminal una afirmació que pretén eternitzar les lleis que fan que les persones se suïcidin, que fan que pugui tocar-li a un 4%, per atzar, convertir-se en esclaus per afavorir que les condicions hipotecàries siguin benignes en un tema, el de l'habitatge, que és una necessitat bàsica. Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.

Wednesday, February 6, 2013

Alguns comentaris sobre allò en què crec des d'un punt de vista religiós.




Quan algú invoca el nom de Jesús, o de Crist, jo no sé qui ve, però ve algú; i aquest algú que ve és superior a la imatge de Jesús, o de Crist, que ens puguem construir a la imaginació. Personalment, no crec que sigui Jesús qui ve, però crec que ve algú, i aquest algú que ve és bo. I per tant, crec que invocar Jesús és bo.
Crec que qui ve quan algú invoca Jesús amb el millor del seu cor, és el mateix ésser que ve quan algú invoca Alà, Mahoma, Atubey, Guabanex... amb el millor del seu cor. I qui ve és millor que l'ésser que imagina aquell que invoca.
Crec que allò que els humans han escrit a qualsevol llibre sagrat és inexacte, incorrecte i probablement fals des d'un punt de vista literal o científic... però crec que rere els mots incorrectes sorgits de les ments humanes, tan cegues i tan amarades de pulsions ancestrals, s'hi amaga un rerefons misteriós de veritat que fa que de qualsevol cultura puguem aprendre un bri d'essència divina.
Crec que les religions són intents plens de malaptesa que fan els humans per a comunicar-se amb allò que ells anomenen Déu, però que per damunt de les religions hi ha la realitat, que és millor que la doctrina de qualsevol religió. I crec també que allò que els humans anomenen déu pot fer servir maons de qualsevol religió en qualsevol moment i sense que calgui cap motiu.
Crec que Déu no és un ésser més, la seva natura no és explicable ni classificable. Estem acostumats al principi de Shakespeare que diu que els éssers són o no són, i que no hi ha més opció. Si parlem de Déu, penso que aquesta màxima no serviria: déu és d'una categoria superior a l'ésser. Si el considerem un ser més, el convertim en un demiürg, en una mena de monstre poderós que es quedarà a una distància infinita de la realitat.
No crec, tampoc en el cel de les religions, ni òbviament en l'infern.
El cel catòlic o cristià és pintat sovint com una mena de repòs eteri inexplicable i alienador. Crec que el millor del que tenim és la humanitat, el fet de ser humans, d'estimar el mar, la Terra, les persones, amb la seva carn i la seva matèria. Com a humans no estem fets pels infinits; no suportem ni ens atrauen els amors infinits, les felicitats infinites, el repòs infinit... Encara que la majoria no se n'adona, ens fa feliç la finitud, la petitesa, la senzillesa... Ens dóna pau la Terra i la natura, tal com és; ens omple la feina, les relacions, l'activitat i la creació, no pas el repòs ni l'èxtasi de contemplar un déu incomprensible cara a cara.
Crec que hi ha una altra vida, i que si se li vol dir cel, se li pot dir cel; però íntimament crec que és només una altra vida, i que la felicitat absoluta ja s'assoleix aquí, en vida, abans de morir-nos. I aquesta felicitat la trobem no pas en l'absolut i en l'infinit, sinó en allò que és finit i que s'acaba; quan s'acaba una cosa, en comença una altra de diferent. La felicitat absoluta la trobem dins l'instant, i és molt senzilla; si no ho fos, no ens ompliria. Intueixo que la felicitat de més enllà de la mort no pot ser superior. El que anomenem cel pot començar aquí; i sovint comença aquí.
De l'absurd de l'infern n'he parlat ja moltes vegades, i m'esgota repetir-me; però com a resum diria que el mal és absència de bé, i que igual com l'ombra, en ser absència de llum, deixar de ser quan ens apropem al sol, el mal, mostra el seu no res i deixa de ser quan ens apropem a l'amor. El mal té els anys comptats, i si ara és, és perquè nosaltres encara no som del tot. El mal, en un sentit abstracte, ve a ser el període intermedi entre el no res i l'ésser. Nosaltres vivim en aquest punt intermedi, i per això experimentem el mal; però caminem cap a l'ésser. El mal, en un sentit científic, seria la convivència, en un mateix individu, d'una consciència que posseeix empatia i alhora d'unes pulsions heretades per selecció natural, que mouen a la competició, a la violència, a la possessió, a la devastació de l'entorn, a la destrucció del competidor...

Al capdavall, si el desig d'amor incondicional predicat per Jesús no fos un missatge diví, sinó la materialització, feta per una ment excepcional, d'allò que els éssers humans ja tenien a dins i necessitaven que algú els digués... això voldria dir, no pas que déu no existeix, sinó tot el contrari. Voldria dir que déu respira a cada porus de la pell de les persones, a cada fimbrament de les cadenes helicoïdals de l'ADN, a cada somriure. Si Crist fos conseqüència de l'ésser humà, Déu es faria més evident, i la seva vinculació amb l'espècie humana seria difícil de negar. Si Crist és déu, déu és a l'ésser humà. Si Crist no és déu, déu és a l'ésser humà.

Arrela amb força a la humanitat allò que ens reconcilia com a individus amb el més genuí de quan érem infants. Si el cristianisme ha arrelat, ha estat perquè la seva essència ens explica. Si en algun moment el cristianisme ens ha seduït, és perquè la seva síntesi ens converteix en amics del primer que vam ser a l'existència; i el primer que vam ser a l'existència, abans que l'exterior ens canviés, vam ser “nosaltres”.

Tuesday, February 5, 2013

La fascinant i tràgica història del mestre innovador de la república, Antoni Benaiges, a la revista SAPIENS; afusellat i torturat per les tropes franquistes.




Llegeixo a la revista Sapiens d'aquest mes, la història d'Antoni Benaiges, un mestre de la República que fou destinat a un poblet de Burgos, a on ensenyava els nens que ells també podien ser creadors i creatius. 
En una época i una geografia de pedagogies arcaiques, es va avançar al seu temps i va esperonar els nens i les nenes a opinar, a escriure, a somniar... Publicava els contes que els infants escrivien, imprimint-los amb una màquina que ell mateix va comprar amb els seus diners.
El 25 de juliol de 1936 va ser afusellat després de patir tortures de tota mena, entre les quals hi havia la d'arrencar-li les dents; curioses aficions d'uns militars que presumien de defensar la causa del catolicisme.
L'article explica moltes coses més d'Antoni Benaiges, de la seva tasca, del seu temps i del seu assassinat. Us el recomano amb anhel.
El cos d'Antoni Benaiges fou enterrat en una fosa comuna, a La Pedraja.
Els familiars dels assassinats acostumen a assistir emocionats a l'exhumació dels cossos dels seus éssers estimats que reposen a les foses; exhumacions que van en contra de la voluntat dels dretans actuals, que neguen el dret a investigar els crims i a recuperar els cadàvers.
L'únic jutge que, sense ser un sant, ha tingut el coratge d'enfrontar-se a la injustícia per a intentar treure a la llum les terribles salvatjades dels salvapàtries del trenta-sis, ha estat destituït per raons poc clares. El poder judicial espanyol sembla encara ancorat en l'esperit de l'antic règim, que, aparentment, blinda la reparació de tant de dolor.

En la meva opinió, a alguns “neocons” dretans hispànics d'avui, se'ls en refoten els morts, els afusellats, els torturats, els infants que van quedar sense pares, els que van viure amb l'estigma de ser vençuts i humiliats... Molts s'omplen la boca amb la hipòcrita proclama d'evitar enfrontaments, però em fa l'efecte que el que en realitat pretenen es tapar les vergonyes dels pares de la seva ideologia. Al meu parer, a alguns personatges els importa una merda el sofriment que van patir els torturats i afusellats i les seves famílies; intueixo que senten repugnància pel desig dels descendents de les víctimes de recuperar els cossos dels executats, perquè deuen saber que ells, malgrat la pudor de perfum pujat que fan, són hereus ideològics dels executors; si no ho fossin, no posarien les traves que posen per a fer ni que sigui un bri de justícia, o per a permetre una condemna simbòlica, o per a retornar els cadàvers als familiars. Sembla que no tinguin cor, ni entranyes, ni sentit de la caritat; militants fanàtics del pensament únic: la España Nacional Católica, que malden per disfressar de modernitat, però que fa pudor de sang i d'excrements.
Ara per ara, un bon feix d'imputats estan presumptament començant a caure, perquè sembla que hi ha indicis que apunten que (per a massa gent de la seva corda) la seva religió real ha estat presumptament durant molts anys els diners i l'amor als diners. I els diners, d'una manera o d'una altra, i per diferents raons i a diferents velocitats, els estan presumptament enfonsant en un pantà de llims.

Els diners són detestables (II)


Monday, February 4, 2013

Llàgrimes egoistes.




A l'àmbit educatiu, de vegades, cal anar amb compte amb aquells que ploren quan els han enganxat en una malifeta; i cal, també, no afeblir els principis a causa de les seves llàgrimes. 
De vegades, els que ploren ploren per ells, pel que els pot passar, i no pas pel mal que han causat, ni pels damnificats de la seva acció, que els importen ben poc comparat al molt que els importa el que els pugui passar a ells. 
Si els volem bé, cal estimar-los molt, però sense sentimentalismes, i sense estalviar-los les conseqüències raonables dels seus actes; necessiten assumir-les; ni que per assumir-les, plorin més.
Hem de tenir en compte que és freqüent el fenomen que consisteix en aprendre des de petits que plorant es pot entendrir el jutge, que plorant es pot evitar haver d'assumir els errors. La llàgrima fàcil (sincera, però fàcil) s'ha convertit per molts en un mecanisme automàtic, i sovint inconscient, que acostuma a anar acompanyat de l'habilitat imaginativa de mostrar-se com a víctimes, i de cercar, sempre, amb mentides o mitges veritats, excuses convincents.

Insisteixo, en aquests casos, si els volem bé, els hem de fer plorar, si escau, encara més; i obligar-los a assumir la reparació dels errors i l'acompliment de les normes sancionadores que la comunitat educativa disposi. Cal que aprenguin com funciona el món. 
Després, quan hagi passat prou temps, en fred, cal estimular l'empatia i l'amor a les persones, que és l'únic que educa de debò, l'únic que canvia de debò els actes de les persones, perquè canvia els pensaments previs apel·lant a la llibertat i no a la por. 
Però malgrat tot, el vici d'estalviar-los, per llàstima, el pes d'assumir el sofriment provocat pels actes inadequats juga en la seva contra encara que no ho sembli.

Les sancions no eduquen, ensinistren; però estalviar les sancions per “pena” deseduca profundament.

Sunday, February 3, 2013

Taigüey Caribe !




Vam perdre, potser, massa,
quan van arribar amb les espases
d'empunyadura de creu,
les caravel·les amb polls, el vi ranci,
la rància mentalitat
de la Isabel i el Papa.

Taigüey, Caribe,
posta Carabassa;
espills de verd gemat; lluor de brases,
sota les ones calmes que agito amb el peu;
llàgrimes d'un temps de llum,
quan la meva llengua morta
era una cançó amb ritme de pinya
i melodia de sorra blanca.

Taigüey, Guaitiao,
amics que sempre fóreu
reflex del sol al bell ventall
de colors bigarrats,
on l'aram de la pell era l'esperit
d'un somriure estès per la verdura
de la selva estimada; a on Atabey
protegia els seus fills, dels ulls de cendra.

I la cendra va arribar del fred del nord,
amb cors balmats, assedegats de vida,
egos malalts de cops i de mentides,
de déus torturadors i torturats,
penjats en creus,
esclaus cuiners d'olles bullint,
cremant els qui pensaven sense jous
i somniaven illes mar enllà,
amb glaucs i nus i postes sense por.

La cendra afaiçonada amb el terror
del monstre dibuixat per la maldat
disfressada d'encens i eternitat;
aquell dia vam perdre de debò
el rostre més preciós de la bondat.

Taigüei! i amunt, que un dia tornarà
aquell aroma salabrós de l'oceà,
ben lluny dels búnquers dels diners, i el dur
càlcul de valors i vanitats.

Torneu-me el meu país, la meva gent,
la meva llengua, la meva cançó,
el nu reflex dels meus petits al mar,
la maragda de la riba i el somrís,
la pau, i el silenci del matí,
el cuyo del bacaju,
i el repic
del timbal a l'hora del dinar,
la xardor del sol,
i el crit enterc
del poble que reclama identitat.

Taigüey Caribe! Guaitiao!

Friday, February 1, 2013

Som oques que estirem el coll per menjar.



Els éssers humans i els temps conserven, ni que sigui amb verdet i rovell, les estructures escantellades d'antigues tiranies o esclavatges. Sempre surt algú que diu que, quan aquests esclavatges foren, la mentalitat de l'ésser humà els feia harmònics amb l'època. I aquest algú, amb la boca plena d'academicisme, sembla justificar contra corrent els dictadors ancestrals, les brutalitats, les injustícies, la crueltat... Però el cert és que fins i tot a l'època romana hi havia qui cridava en contra de l'esclavitud, qui protestava quan els pares venien els fills com a esclaus o quan els mataven (era legal); en aquesta època de mentalitat animal, hi havia també qui protestava contra les lluites de gladiadors, i fins i tot, estranys personatges que parlaven de l'amor entre els éssers humans, i que gosaven creure que els déus romans eren només pedres. Els historiadors que assuaugen els crims de la història pequen de servilisme a teories que, per interessos que ara no venen al cas, necessiten disculpar Roma, els imperis, les monarquies, les tradicions, les religions... les columnes heretades on se suporta bona part de la civilitat actual i que en realitat és, en un 90%,  fum i vanitat; i en un altre 10%, cadenes invisibles.

Explicava un gran sacerdot, un xic heterodox no fa pas gaires dècades, que una vegada hi havia una oca que va passar la vida lligada a una cadena. L'oca havia d'estirar el coll fins a més no poder dia rere dia per arribar al menjar que li posaven en un plat. La cadena no li permetia acostar-se a l'aliment, i per això havia d'estirar el coll. Un dia la van deslligar. Però quan va arribar l'hora de menjar, l'oca, tot i que ja no estava lligada, continuava estirant el coll per acostar-se al plat de pinso; després de tants anys, no ho sabia fer d'una altra manera.
Nosaltres, malgrat que no tenim unes cadenes excessivament materials, estirem sovint el coll a causa de l'educació, de les tradicions, dels tabús, de les pors, de l'educació transversal de tota la societat sencera al llarg de la nostra vida des que vam néixer. Estirem el coll perquè hem vist els nostres avantpassats estirar-lo, i vivim, sovint, i sense saber-ho, com si estiguéssim lligats a una cadena. Quan ens adonem d'això, comencem a corregir postures i a obrir mentalitats. Descobrir cadenes invisibles i tics d'esclau esdevé la primera etapa del camí vers la llibertat i la creativitat.

M. J. Larra acostumava a dir que el poble no serà veritablement lliure fins que la llibertat no estigui arrelada als seus costums, i fins que no s'identifiqui amb aquests costums. Els monos sapiens som animals de costums; tendim a ser esclaus dels costums, als quals obeïm sense pensar gaire per què. Existeix una certa reticència (barreja de mandra i por) a canviar de cop allò que sempre hem fet, i continuem estirant el cap per a menjar o beure, igual com fèiem quan estàvem lligats; o encara pitjor, igual com feien els nostres avantpassats llunyans, els pares dels costums, quan estaven lligats.

Els diners són detestables.




Els diners són detestables.
Volen ser la mesura del poder de les persones; la mesura del que poden, del que valen, del que han fet, del que mereixen. Els diners segueixen la política del privilegi, i de la perpetuació dels privilegis. Els diners compren els drets de les persones; compren anys de vida; compren enemics; compren amics. I pels diners, sovint, els enemics fan veure que no ho són; i pels diners, massa vegades, els amics decideixen ser-ho. I la feina ja no es fa per passió sinó per diners. Els diners es converteixen en la finalitat directa o indirecta de tots els actes, de totes les relacions, de tots els protocols, de totes les normes. La llei blinda els diners. La llei sacralitza la possessió dels diners i de tot allò que val diners. Els diners es converteixen en la pauta que diu per on hem d'escriure, en l'estil que dicta com hem de viure, en la norma que dirigeix com hem de riure; en la cadena que ens allunya de la llibertat que els diners decideixen que no ha d'existir; en la moral que regula les accions que posen en perill l'ordenament social generador dels diners. Els diners són als humans el què les cagarades i pixarades són pels gossos; marques territorials, fronteres, configuracions d'un imperi mesquí fonamentat en el poder i la riquesa. Els diners són la falsa humanització de la llei de la selva, que ens pensem que és llunyana, però que traspua cada porus de la nostra pell.
Per l'adoració als diners la música es fa silenci. Per l'anhel pels diners, massa artistes decideixen crear o deixar de fer-ho. Els diners es converteixen en una mena de droga que ens converteix en el centre de món; tot gira al voltant de les nostres mancances; les dels altres es perceben com una qüestió absolutament secundària.
Els diners són el mecanisme zoològic i biològic mitjançant el qual la societat dels insectes humans jerarquitza els individus i ordena un creixement material que enlloc no té escrita una direcció ni una raó de ser. Si els diners són acceptats en la línia vital d'una persona, aquesta persona perd la passió pels actes en si mateixos, deixa de capbussar-se en el present i de contemplar la bellesa present a cada mil·límetre cúbic d'espai i a cada quantum de temps. Els diners són una droga dura que roba vida a cada instant de la vida Els diners no són humans.