Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, July 30, 2013

La platja del Torn i la nuesa. Cada por vençuda és una batalla guanyada a favor de la llibertat.


Dempeus, a la riba de la Platja del Torn, i no fa pas gaire, parlàvem de la hipocresia de la societat; i ho parlàvem nus i envoltats de famílies nues com el dia que van néixer...
I pensant en aquesta hipocresia, en aquesta gran confusió, no sabíem si riure o si plorar.
Al voltant nostre hi havia pares, mares, avis, àvies, desenes de nens i nenes d'entre dos i setze anys sense cap peça de roba; gent jove, gent gran, famílies de totes les nacionalitats... sense ni un bri de doble intenció, sense motivacions eròtiques o sexuals. 
¿Hi pot haver millor entorn que un espai familiar i deserotitzat per a ensenyar i acostumar els infants a la realitat del cos humà, a la seva visió i a la seva naturalesa? ¿Hi pot haver algú que cregui que és preferible convertir el cos en un fetitxe o en un tabú, carregant-lo de tensió morbosa, que acceptar-lo com a part dels tresors i de la bellesa que la natura ens ha regalat? ¿Podem conèixer realment la totalitat de la naturalesa humana si convertim en sistemàtica i socialment exigible la ocultació i la deformació de la imatge natural de l'espècie? ¿Ens podrem enfrontar a unes relacions humanes, i a una sexualitat, sanes, a la vida adulta, si comencem ja a convèncer els més petits que el cos és perillós, lleig, indecent, digne de ser amagat i guarnit sí o sí...?

Mentre conversàvem de tot això a la platja del Torn, al voltant nostre, les persones jugaven amb la sorra i amb les onades, prenien el sol despreocupades, llegien, feien escultures o castells amb les criatures; no hi ha situació, com aquesta, més allunyada de la insinuació sexual, de l'hedonisme o de la promiscuïtat amb la qual els integristes de totes les menes intenten relacionar i descriure els espais naturistes, sense conèixer-los, sense haver-los trepitjat, confonent-los amb la rumorologia que la ignorància i l'obscurantisme deslliguen. Fa riure, i segons com plorar, pensar que algú pugui creure que un espai així, com la platja del Torn, tan semblant al paradís, tan innocentment infantil, tan familiar, pugui tenir alguna cosa a veure amb el vici i la indecència amb què els moralistes de ment estreta, o els esperonadors del consumisme i la moda més buida, ho intenten relacionar. És una qüestió d'absoluta ignorància per la seva part.
 Aquesta ignorància, a molts, els converteix en intolerants i repressors; s'agafen amb les urpes, ben fort, a les seves pròpies cadenes; cadenes que els neguen una bona part de l'essència i del valor de la humanitat; malauradament, molts d'ells, moriran ignorants i esclaus de les seves mitologies i/o protocols socials.

Recordo un article de no fa gaires anys, al Diari de Terrassa, en què un intel·lectual que anava de "progre" desdibuixava i ridiculitzava el naturisme, justificant la seva caricatura amb una sortida (un treball de camp, deia ell) que va fer a una platja amagada del maresme; amb aquesta excursió concreta i puntual en va tenir prou per a treure conclusions generals i universals, absolutament errades, sobre el que vol dir gaudir amb tota la pell de la natura. Tal burrada vindria a ser com la d'intentar descriure el que és un bar, o una cafeteria, anant a fer un treball de camp a un tuguri d'un barri marginal de qualsevol gran ciutat del món; i pretendre treure d'això una conclusió també universal i general sobre el que són els bars a la societat humana.

A la platja del Torn, igual com als grans espais naturistes europeus, s'hi respira una elegància especial, aroma de cultura, hàbit de respecte, allò que en un altre àmbit menys virginal anomenaríem amb absoluta convicció “civisme”, esperit d'ajuda, de cooperació, de llibertat... No hi ha personatges estranys amb aparells de música a tot estrop, ni porqueria a la sorra, ni crits, ni veus dissonants, criticant la veïna del sisè, mentre van menjant patates fregides amb colorant taronja, ni lligons de platja; fins i tot gosaria dir que no hi ha ni els típics "mirons" que percacen imatges repetitives de manera obsessiva. Pel que fa a l'ecologia, la platja del Torn és una platja virginal, força salvatge, amb una continuïtat natural entre bosc i dunes de sorra, allunyada relativament de les grans vies de vehicles, la qual cosa permet el regnat d'un silenci, abillat només amb el brum de les onades, el xerric de la llagosta i les rialles i els crits dels infants.


És una qüestió d'evolució cultural i humana. Com més ens anirem fent humans, més recuperarem també aquell contacte íntim amb els elements naturals, més ens anirem reconciliant amb la nostra imatge natural, la que la natura ha decidit per a nosaltres, més anirem perdent la por a mostrar-nos com som, no només des del punt de vista físic sinó també espiritual i psíquic. Cada por vençuda serà una batalla guanyada a favor de la llibertat; cada espai que recuperarem de contacte íntim amb la natura serà un pas més en el camí del retorn a la llar, al bosc, a la Terra, a la pàtria que per orgull d'espècie hem malmès tant i que era tan bella; aquesta pàtria comença al nostre cos i a la nostra ment.









Friday, July 19, 2013

Vivim per una nit estelada a la vora de la mar.

Platja del Torn 


Mai no sabem quan ens queda, i no vivim per tenir por; tampoc no vivim per a banalitzar els sentiments ni la sensibilitat; no vivim per a menysprear el que no comprenem o ens supera; no vivim per a quedar-nos només a la nostra rajola; no vivim, en absolut, per a considerar-nos superiors als altres.
Vivim per una nit estelada a la vora de la mar. Vivim per una abraçada imprevista i no planificada ni pactada. Vivim per un bany inesperat en un entorn i unes circumstàncies fascinants. Vivim per a viure tremolant, per a viure fimbrejant, per a viure desitjant una bellesa que ens sobrepassa. Vivim per a no tenir por ni de com som ni de qui som; per a no témer les foscors ni les contradiccions perquè fins i tot qui ens ha fet té un bon feix de foscors i contradiccions. La vida és una cala de color canyella a la vora d'una mar pura i nua; no cal que l'urbanitzem; no cal que la vestim, no cal que anem enlloc més que a la mateixa vida; no cal que amb la nostra saviesa omnipotent decidim embellir-la amb xalets i clubs elitistes. La vida és un vaixell de fusta que fa olor de brea i de sal; un vaixell que dansa, un vaixell que torna de mil viatges, i que torna a partir.

Mai no sabem quan ens queda; per això tornem de tant en tant al poble, a la platja, i ho deixem tot per a ser una sola cosa amb una mar que pocs entenen i que molts confonen amb un gelat de maduixa. Estimem aquesta mar, bressol de cultures i origen de la vida. Desitjo que passeu tots uns intensos i bells dies de vacances.



 Platja del Torn

 Platja del Torn

    Platja del Torn

 Masriudoms

 Masriudoms

 Masriudoms

 Masriudoms

 Masriudoms

 Masriudoms

 Masriudoms

 Cala d'Oques

 Cala d'Oques

 Cala d'Oques

                                                                    Cala d'Oques

Thursday, July 18, 2013

Genèticament programats per a la insatisfacció.


Ho he escrit tantes vegades... però no me'n cansaré mai: al món aquest li manca repòs, ens perd l'embranzida endavant i l'inconformisme. 
La majoria de vegades la gent no està contenta per culpa de foteses, que quasi sempre tenen a veure amb l'aparença davant dels altres, o amb els costums arrelats dels altres que es prenen com a norma del que és correcte per a un mateix, o amb les ambicions dels altres amb les quals comparem les nostres i decidim, conscientment o no, sumar-nos a la cursa per a tenir més, o per estar millor situats, a la qual ens aboca el nostre instint, com a bèsties que som. 
Aquesta rauxa per a córrer més i tenir més ens està convertint en una plaga. En comptes de gaudir del lloc on som, ens mosseguem les ungles per a ser allà on encara no som, i que ens sembla que és millor, tot i que aquesta percepció sovint és un miratge. 
Ja sé que ho he escrit mil vegades, també sé que les coses no canviaran, que ho portem a la informació genètica; res no canviarà si no és que les condicions de l'entorn decideixen que aquesta qualitat o vici de ser com l'altre, de tenir més, i encara més... s'hagi de convertir en una garba que digui qui escampa els gens i qui no... qui escampa l'ideari i l'actitud, i qui s'extingeix. 
La violència no és altra cosa que la materialització d'aquest impuls: la solitud de l'època, la fredor de les relacions, la desconfiança, la por, la por fins i tot a les persones, el menyspreu, l'odi, la ràbia, la mania, les fugides, les addiccions, l'habitual critica moltes vegades balmada de fonament que s'engega vers aquell que triomfa o que ens fa ombra... Tota aquesta llista neix de la pulsió que ens impedeix d'estar satisfets allà on som, que ens cega respecte la bellesa immensa de l'instant i del punt de l'espai on ens trobem. A l'altre, el veiem com un competidor, encara que no ens n'adonem; jutgem la seva obra, sigui quina sigui, no pas per com és o perquè suggereix, sinó en funció de si ha publicat, de si ha venut, de si ha aconseguit la fama, de si és professional, de si és millor que... o pitjor que... de si ha guanyat tants diners... de les medalles que li han penjat... Sempre apareixen les comparacions, la competició, la projecció social dins la manada o la tribu. 
Les persones i la seva obra són valorades en funció d'aquesta projecció social; si la societat no els encimbella, no són considerats per a res; i això s'ho apliquen a ells mateixos, i acaben no estant contents; no s'adonen que l'alegria brolla del nostre cap en funció del valor que nosaltres mateixos atorguem al que fem, independentment de la seva projecció social. 
De vegades hi ha qui diu que només està content qui és bona persona; no ho negaré, però del que estic completament segur és del contrari, que qui està content, qui està satisfet, qui descobreix la bellesa en l'ara i  en l'aquí, ho té tot per a poder fer les coses bé; i això passa perquè veu tota la realitat; i si ho veu tot, és gairebé impossible que es converteixi en un individu destructiu; no en té motius; l'hipotètic mal que podria fer no li aportaria res, perquè res li podria millorar el seu estat present.
  
L'actitud malaltissa d'aquest simi cregut que es deixa arrossegar per les pulsions està posant en perill l'espècie, està fomentant la crueltat, la mentida i la violència, i està aniquilant l'alegria de les persones; una alegria que és tan fàcil, tan senzilla...















Tuesday, July 16, 2013

He vist . (En rigorós diferit des de l'auditori de la Musclera a Arenys de Mar)



He vist dormir aquesta aigua,
amb lluna de safrà, 
i els caps de les sirenes, 
damunt la pell del mar. 
I una torxa gemada 
al puny d'un déu sagrat, 
que estima les donzelles 
que es diuen Llibertat.

T'he vist lliures les mans, 
abraçant l'aire clar; 
i el verd dels pins, i el blau viu, 
encès i desbocat, 
que emplenen les estrelles 
amb llàgrimes de sal. 
I el nu contorn d'un cos; 
fimbrejant i colrat; 
fet tot de pols d'estels, 
vora el brum escumat.

He vist despert el dia, 
i un sol de foc de sang, 
fent córrer per les venes 
de la Terra aquell bat 
que ens va fer de la sorra 
una nit de Nadal; 
quan per primera joia 
el mar va ser mirat.
.
.
.

En rigorós diferit, des de l'auditori de la Musclera a Arenys de Mar.

Saturday, July 13, 2013

Set penes que destrueixen la llum humana.



-La pena que fa que... els qui són diferents (diferents sovint pel fet de sobresortir en alguna qualitat minoritària que al món dels falsos apareix per contrast com a qualitat extravagant) siguin considerats anormals.

-La pena que fa que... la sensibilitat que no és compresa (en una obra d'art, en un so, en un sentiment...) sigui ridiculitzada pels qui no són capaços de sentir-la i que, en descobrir-se inferiors, per orgull, menyspreen els qui la copsen, la viuen o la creen.

-La pena que fa que... moltes persones mirin i intentin comprendre el món només a partir de les etiquetes i els calaixos que els han ensenyat que hi ha, en comptes de mirar i de comprendre directament la realitat sense intermediaris encartonats.

-La pena que fa que... el llenguatge sigui considerat font i origen de la veritat, quan en realitat el que fa el llenguatge és reflectir al màxim possible, corregint-se de continu, aquesta realitat, que sempre és externa al llenguatge, que el supera, i que no pot ser descrita mai del tot amb absoluta perfecció.

-La pena que fa que... molts mirin i intentin comprendre les persones des de la idea falsa que tots tenim els mateixos gustos, que tots experimentem el mateix concepte de bell i lleig, decent o indecent, moral o immoral, elegant o groller, agradable o desagradable...

-La pena que fa que... molts considerin que la manera com ells solucionen les coses, treballen, o fan... és la millor, i que de cap manera no se n'ha d'intentar cap d'altra.

-La pena que fan els qui... ni que ho facin amb les formes correctes, contínuament estan recriminant, corregint, avaluant, rondinant, examinant... els qui conviuen amb ells, sense adonar-se que conviure amb una persona que exigeix perfecció en totes les qüestions, especialment en les estètiques i formals, és una tasca insuportable; i sense pensar que és saludable i alliberador acceptar un llindar generós de caos i d'imperfecció que permeti les persones descansar de ser jutjades i sentir-se per una estona dignes i capaces.  

Tuesday, July 9, 2013

Els amics perduts.

Les relacions humanes haurien de ser clares, 
senzilles, transparents, respectuoses...
.
.
.
Hi ha una gelor que fereix i que costa de pair; la dels amics que s'han allunyat no pas per l'atzar de la vida sinó per la llunyania de les idees. Avui hi pensava, repassant amb la ment l'absència de rostres que fa bastants anys formaven part de la meva vida; i semblava que sempre hi serien. No els retrec l'adéu, perquè la llibertat és el primer; però l'absència, quan n'analitzes les causes, entristeix
La brevetat de la vida fa que em costi d'entendre que algú, pel fet d'adonar-se que penso de manera molt diferent, desaparegui gairebé sense dir ni adéu. Aquest efecte l'experimentem només aquells que al llarg de la nostra vida hem canviat rotundament de manera de pensar i de viure. La societat acostuma a lloar les persones que es mantenen fidels a les idees de sempre. Jo m'he mogut sempre amb la dèria de no ser fidel a cap idea, sinó a la voluntat de canviar d'idea, fos quina fos aquesta idea, si en algun moment se'm feia evident que no era encertada o que no era bona. Potser per això la meva vida ha estat un viatge constant i gradual cap a l'esquerra; deriva que diuen que acostuma a passar a l'inrevés; normalment, la gent es torna més conservadora a mida que es va fent gran; jo dec tenir el timó girat.
Però, tornant al tema dels ex-amics, entenc que les circumstàncies de la vida, l'atzar dels esdeveniments, els cops, el dia a dia, els camins que se separen, les persones noves que van apareixent... tot això fa que alguns amics quedin enrere... ho puc pair, i em consola saber que els continuo estimant, ni que sigui des de la llunyania. El que em descol·loca és descobrir que alguns (de sort que els menys) t'han deixat perquè han descobert que pensaves així o aixà, que anaves amb aquests o amb aquells, que escrivies això o allò altre, que ja no pertanyies a la seva corda, que potser t'havies convertit per a ells en un freak, en un pecador, en un revolucionari, en una persona perillosa per a la seva estabilitat ideològica, en un idealista incompatible amb la “inevitable” marxa endavant de la vida (segons ells), que t'ha de dur, sí o sí, al poder econòmic i social, i a les bones i serioses formes ineluctables...

M'hauria agradat no allunyar-me de ningú. M'hauria agradat poder ser jo mateix, poder opinar lliurement, poder viure segons el meu estil, poder pensar diferent,  poder caminar pels propis camins sense que això hagués hagut de significar perdre ningú; de fet, no ho hauria d'haver significat. Em sento capaç de ser amic de qui sigui, ni que les nostres idees, en posar-se de costat, engeguin llampecs per tota la volta del cel; però perquè aquesta amistat sigui possible, calen dues voluntats; amb una no n'hi ha prou; i aquesta tolerància vers les idees dels altres, que per a mi és una actitud lògica i fàcil, per a moltes persones significa una traïció als costums o pensaments que toquen. 

Sap greu. Però l'adéu, de vegades, és el preu que cal pagar per a ser lliure. 

Monday, July 8, 2013

Passarem, però en vindran d'altres.



Perquè hi ha una harmonia damunt de tot i pertot; una cadència, un ritme que fa que tot quadri. 
Perquè la bellesa no serà vençuda pels violents, que alcen la veu lloant una espasa que esquinça la carn i l'ànima de la vida. 
Perquè la incultura mai no esclafarà l'art ni la llibertat d'expressió. 
Perquè sempre naixerà d'un cor un lament que es farà cant, un sentiment que serà bandera, un vers que esdevindrà llibertat per als senzills. 
Perquè els miserables no aconseguiran destruir la bondat de l'existència. 
Perquè nosaltres passarem, però en vindran d'altres i aquests altres continuaran; i perquè mentre hi hagi persones i cors i amor i lluita i art i ràbia i fang i sang i pell i vida... mentre les persones continuïn naixent, la llibertat continuarà sent l'anhel més gran de tots els cors i acabarà guanyant, creieu-me que acabarà guanyant.
Cada bri de llum, cada cala de color canyella, cada pàtria petita, cada cos nu de donzella, cada raig de sol damunt l'onada, cada primera paraula del nadó vers el seu pare... això sempre serà més poderós que la violència dels ignorants i que la por que volen imposar els esclaus de la mort; nosaltres som de la vida; nosaltres pertanyem a la Terra.  
.
.
.




Saturday, July 6, 2013

Un altre dia radiant a la Waikiki. El pèndol de la consciència torna a aturar-se al present.



Aquest curs ha passat molt de pressa i encara no estic situat; m'adono que perdo la percepció del pas del temps; em costa recordar si fa dos, tres o quatre anys que sóc coordinador i que per tant tinc un nivell de feina que em deixa respirar poc, o que en tot cas em fa respirar de nit, a les teulades, en companyia dels gats, sota la llum de la lluna. Aquests dies, la Waikiki m'ajuda a tornar-me a centrar; arribo aquí una mica descol·locat, amb la ment pendolant cap al futur i cap al passat, recordant ahirs i planificant futurs; però a poc a poc la calidesa de la cala va guanyant i penso només en aquí, en ara, la resta s'apaga progressivament, els altres miratges que semblaven el tot van agafant la seva importància justa, i perden intensitat; i arriba un moment que ja sóc aquí i que només tinc present; en aquest precís instant, entre les parets grogues, torno a ser jo plenament.
I és que aquest curs ha acabat molt de pressa, o potser sóc jo que m'estic fent gran i que sento que el temps vola; i ha acabat, el curs, també, una mica esquerp; i ha acabat en un ambient de crisi i de penúries econòmiques, i d'angoixes pel futur i per la supervivència per part de molta gent. Però tot i això, jo estic molt content; estic content sense motiu, perquè estar content és l'estat natural de les persones. És aquell que no està content el que s'ha de preguntar per què; el que està content no ha de pensar gaire, ni buscar raons, tot i que si es posa a fer una llista de motius en trobarà tants que encara estarà més content.
Deixo d'escriure això un moment i surto al balcó mentre a la tele sonen les havaneres de Calella de Palafrugell, i al cel hi veig un munt d'estrelles; fa una nit càlida i gens xafogosa; encara tinc l'aroma de la sal i la sorra al nas, i a la pell el foc del Sol. Només per aquestes estrelles que ara veig ja tinc motius per estar content; per la carícia del vent que baixa de Sant Llorenç, pels acords de les cançons; per la sort de detestar els diners i quedar-me igual si no en tinc, o si en tinc menys; sense cap mèrit per part meva, suposo que ningú és responsable dels seus gustos; però sens dubte que és una sort per a mi no sentir-me atret pel que val diners, ni agradar-me gastar-los. Estic content perquè la llibertat guanyarà, a tots els àmbits, a tots els nivells; ningú no pot combatre contra l'anhel de llibertat que les persones tenen al cor; no hem nascut per a sobreviure, hem nascut per a viure, per a tractar-nos els uns als altres amb fraternitat, amb equitat, amb empatia... per a respectar-nos la llibertat d'expressió i totes aquelles llibertats que ens permeten ser nosaltres mateixos i no estar per sota de ningú. El preu que hem de pagar per a no estar per sota de ningú és el de no pretendre estar per sobre de ningú; tan de bo pogués convèncer algunes persones que el més bonic és la renúncia als privilegis, a les desigualtats, als diners, a les ambicions, al poder... renunciar a aquests déus moderns ens regala una llibertat inimaginable.

No sé què dir més, sento que tinc moltes més coses a explicar després d'un dia de sol com el d'avui; m'agradaria poder comunicar tot allò que em fa content, però em temo que és impossible, em falta vocabulari, el llenguatge té les seves virtuts i les seves limitacions; com a pista podria dir que tot allò que em fa content em faria content igual encara que demà m'hagués de morir i jo ho sabés; el tema no és aquest; la qüestió és que hi ha massa bellesa arreu com per a no estar contents en tot moment; i no és difícil veure aquesta bellesa, tot i que de vegades he vist gent que la mira i que no la veu; m'adono que, mentre miren la mateixa bellesa que jo veig, allò que diuen és ple de tensió i de violència, i no em quadra. No vull que sembli amb això que dic que jo sóc bo i els demés no... no va per aquí... una altra de les ironies de tot això és que sóc conscient que estic content sense merèixer-ho... algú que jo sé diria que es tracta de la “felicitat dels infidels” “el benestar dels pecadors, que riuen i riuen... agafant forces del seu pecat”... però de debò que no és aquesta mena de felicitat... és com un estat d'alteració mental que em fa sentir en tot moment que visc una situació de privilegi a causa del que m'envolta en cada moment. Quan dic que estic content sense merèixer-ho em refereixo a que la meva alegria no es fonamenta en cap virtut, perquè no en tinc gaires; conec terriblement bé els meus topants i les nafres del meu ésser; sé de gent immensament més bona que jo que no se senten contents i això m'inquieta; es mereixen ser feliços. No sé com he acabat parlant de tot això. Tot venia d'aquest segon dia radiant a la Waikiki, de com m'ajuda aquest espai a tornar a aterrar la meva avioneta dels pensaments del passat i del futur a l'aeroport del present, de l'ara, de l'aquí, i de com els afers que abans de baixar a la cala semblaven monstres es veuen d'una altra manera i adquireixen la seva justa proporció. Potser la nuesa d'aquestes contrades esdevé el símbol, la metàfora, de deixar-ho tot i retrobar-se amb el que un és, al paisatge al qual un pertany, i amb la companyia de la gent que més s'estima. Si fos capaç de convèncer  algunes persones del que es pot arribar a sentir formant part del paisatge... La gran llibertat de la vida està feta de la suma de petites llibertats; guanyeu cadascuna de les petites llibertats de la vida; venceu la por als fantasmes que no existeixen; elimineu els complexos que us han gravat a la ment, les vergonyes adquirides per la societat, que us ha convençut d'avergonyir-vos de ser com sou. Sigueu com sou si allò que sou és bo i natural; i no amagueu el que sou, perquè el que sou, sou vosaltres.

Thursday, July 4, 2013

Et vull igual...


Si tinguessis els carrers i els camins asfaltats, saps? no m'agradaries tant. Ja li vaig dir al carnisser el dia que vaig anar comprar les salsitxes; quan ell em va dir que els tenien oblidats i que aquí l'ajuntament no hi feia res, i que per això només hi havia vaques, dunes i mals herbots. Jo li vaig contestar que quan hi hagués asfalt i passeig marítim, no vindria més, perquè aquests “pseudoluxes” ja els tenia al costat de casa, i el que em fascinava de debò era que els meus fills sortissin de la casa i es trobessin gallines, galls, cavalls, braus, camaleons... que tinguessin la platja a quatre passes; una platja sense res, sense res de res, lluny de carreteres i de construccions, i tan immensa i il·limitada que hi podien estar sols si els venia de gust.
Si no et manquessin, com et manquen, comerços i locals... Si no fossis l'últim racó del món a on les postes tenyeixen un paisatge que no ha canviat gens des que l'emperador romà, que tu i jo sabem, es remullava aquí, no m'agradaries tant, no em diries el que em dius...

Necessito aquesta manca de qualitat urbanística, aquest desori, aquesta nuesa existencial, absència de rellotges i del càlcul precís del valor dels metres quadrats, dels segons o dels sons de la meva guitarra arran d'onades. Necessito camins esberlats per pluges sobtades, ventades infinites que de cop arriben i espanten els esclaus de la comoditat, rocs i pedres a viaranys envoltats de figueres de moro, amb nius d'abelles i escarabats pilotaires. Necessito el blau profund de les teves aigües, l'oceà enorme que ens assenyala l'Amèrica ancestral. Aquest any no ens veurem, però quan torni, perquè tornaré, et vull igual.