Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, May 7, 2014

Les experiències més dolces de la vida es fan sense saber-les fer.


.
.

Sona l'orquesta del goig en aquests breus instants que ens donen; breus instants, que s'allarguen amb els anys i que reben els matisos de les estacions, la pluja, el Sol, els vents, les neus intenses dels hiverns bellíssims. L'orquesta sona a dins nostre, a cops més fort, de vegades suau com un rerefons llunyà; és la música de fons del privilegi, el privilegi de ser, amb les punxes que ens esgarrapen la pell i la brisa que ens la besa. El privilegi es fonamenta en el fet de ser, sentir, estar vius, estimar, enyorar, raonar, crear, construir, fabricar felicitat cada dia, cada feix d'instants regalats.

La percepció del privilegi fon les cadenes més poderoses. De totes les que ens lliguen, les més poderoses són paradoxalment aquelles que més fàcilment es fonen i desapareixen amb la consciència del fet que som uns privilegiats, ens passi el que ens passi. Privilegiats per haver conviscut amb qui malauradament se n'ha anat. Privilegiats per haver pogut comprendre què vol dir estimar i ser estimats. Privilegiats per haver construït i creat. Privilegiats per haver sentit, per sentir, per existir.

Escrivia l'altre dia al blog que tinc en anglès dues percepcions en les quals no puc creure perquè no és que hi cregui, és que les sé; per a mi, i suposo que només per a mi, són evidències, les sé i no sé per què les sé. Una d'elles és la convicció que som iguals; i ho dic en el sentit de la consciència. Si fóssim el lladre que ahir va robar un banc, de ben segur que ahir hauríem robat un banc, perquè seríem ell i no nosaltres; i no hauríem triat ser ell.
Per què no som un gos, o un peix, o un goril·la? Per què no som una altra persona? El fet de ser qui som determina què fem, què pensem, què sentim, què decidim... I aquest detall, que és tan absolutament determinant per a definir-nos, no el triem. No podem decidir qui som. Si fóssim déu, seria sense haver-ho escollit.

Aleshores, respireu fons. Us han fet. Fins i tot allò que heu fet amb vosaltres mateixos a força d'esforç i de colzes, ho heu pogut fer perquè sou vosaltres i perquè pel fet de ser vosaltre heu tingut la capacitat de decidir fer-ho i de fer-ho. Respireu fons, estireu els braços, deixeu-los anar... que ningú amb el seu esforç no pot fer que el Sol surti.

Sona l'orquesta que celebra el privilegi. Un home amb un nas de pallasso fa riure els nens, que salten per unes dunes de sorra, mentre les onades venen i van i el sol va davallant tenyint-ho tot de roig. N'hi ha un que es mor, però abans d'anar-se'n balla amb qui més s'estima seguint la melodia d'un jove amb rastes que toca la guitarra i que canta ...and then I know that all I've learned, my kid assumes. And all my deepest worries must be his cartoons... I és cert que no sap ballar, però sap que les experiències més dolces de la vida es fan sense saber-les fer. Arreu per on camines, entre el bosc i la platja, se sent una barreja de flaires, sal, pins, herba, algues... i t'asseus quan vols... i camines quan vols... i penses que el fet de ser estar bé encara que demà no hi siguis.

Sona l'orquesta de músics sense títol, que toquen no pas per un sou ni per a fer una carrera, sinó perquè que la pell se'ls esgarrifa, perquè quan toquen, ploren, perquè són ells quan acompanyen el silenci amb la poesia dels sons... Lluny hi ha gent que no coneix aquest espai del qual us parlo, ni aquesta orquesta, perquè són gent que tenen cura de la seva imatge i han de portar americana i corbata i jugar al golf i matricular els seus fills en aquella escola d'elit, gràcies a la qual seran algú... A la Terra rodona que gira sense que ningú l'impulsi hi ha gent de tota mena, cadascú enganxa la seva felicitat allà on pensa que hi queda bé. Jo l'he posada al privilegi de ser. Ser i prou. Sense haver de fer res més que ser. A partir d'aquí, aconsegueixo escoltar l'orquesta, de vegades rere d'altres estridències que s'hi interposen.

Un dia vaig tenir un somni ( i no és una metàfora ni un poema ni un relat, és literal). No recordo què vaig somniar. Però recordo que vaig quedar trasbalssat possitivament. En aquest somni se'm va explicar tot, encara que no recordo què se'm va explicar. Sí, ja sé que és estrany. Però us puc dir que tots els problemes o pors conscients i inconscients que tenia a la vida quedaven resolts amb el que m'explicaven, i no recordo quins eren aquests problemes o pors, però sí que recordo que eren tots, i al somni hi havia més coses, totes bones. Em vaig sentir tan bé... tan bé... que tot i que el somni el vaig viure un migdia de fa molts anys (va ser en una migdiada), i tot i que no recordo en absolut de què anava, (ni tan sols me'n vaig recordar al primer instant després de despertar-me)... tot i així encara recordo que el vaig tenir i l'impacte que va tenir sobre mi. El que em va quedar del somni, i encara em dura, és la sensació positiva del que vaig viure i escoltar dins del somni. És a dir, no sé què vaig entendre, però sé que vaig entendre, sense possibilitat d'errar-la, que tot és un autèntic privilegi, i que la cosa va bé i que anirà bé sí o sí per a tothom. I a més d'entendre-ho, ho vaig sentir, i encara conservo la sensació; i el millor és que no puc oblidar el somni, ni criticar-lo, ni posar-lo en dubte, perquè no el recordo.


Sona l'orquesta i ara us deixo que vaig a llegir una mica.  

3 comments:

xavier pujol said...

Quina sort haver tingut, en una migdiada, aquest somni que tot ho resol.

Fita

dolors said...

Guarda bé aquest SENTIMENT perquè és aquí on és el SECRET de tot. No l'oblidis mai.

Nuesa Literària said...

Gràcies a tots dos pels comentaris!