Llegir, tan sols, l'amor escrit a les fulles dels arbres

Ni sotanes ni inferns; només Sol i estrelles.

Ni creus, ni tortures; somriures i esperança.

Ni càstigs ni ruïnes eternes; camí d'aprenentatge, llibertat, vida, empatia, bellesa, alegria.

Ni llatinades ni misses avorrides ni temples foscos; cançons sota del Sol o arran d'un foc de camp, cants i danses enmig de rialles... poemes de bosc, de mar, de dracs i de fades, d'amor i de pau, d'arrels i de fang, de neu i nuesa, de cabanes de pedra i dies nets i clars, d'ocells i d'esperança.

Ni encaparrades teològiques, ni disquisicions doctrinals i morals; només l'ara, l'ara quan brilla el Sol, l'ara quan plou, l'ara quan rius i quan ric, l'ara i el que veus a l'ara i el que estimes a l'ara i el que ets feliç a l'ara.
Ni vocacions, ni crides ineludibles a missions imposades, ni pobles ni persones escollides; tan sols la llibertat per a fer amb la vida el que un o una senti que ha de fer sense que ningú la desxifri per ningú, ni la mastegui per a ningú, ni la malmeti per ningú; sense que cap poder coaccioni o amenaci les persones per a orientar el seu obrar a ritme de la por i de l'amenaça o del mirallet de plata, o d'un descans etern que aixeca badalls i migranyes.

Llegir, tan sols, l'amor escrit a les fulles dels arbres, a les cadenes de l'ADN, a la forma de les ones de les platges salvatges, als granellons de Sol damunt del blau del mar, a la blavor negrenca de les grans fondàries, a la frescor de la pluja, al somriure de les persones... Interpretar el silenci dels misteris com una crida a la llibertat i al descobriment apassionat de tanta bellesa.

Assaborir el cop de vent, fresc i net, dels matins de diumenge, l'escalf dels raigs de Sol, el festival de llum del ràfec del sortidor d'un parc. Pensar només en el Sol, en la llum i en el sortidor, sense ahir ni demà, ni abans ni després. Capbussar-se sense res a una cala a on no hi ha res, ni hora, ni rellotge, ni l'instant que vindrà, ni el que ha passat, només un ara que no troba a faltar res ni pensa en res.
La vida és el que hi ha, sense més aprofundiments; els mitjons als peus quan fa fred més que lliçons enrevessades d'ètica, la llesca de pa amb tomàquet i pernil, asseure's i no fer res, riure sense raó, mirar la diversitat i agrair-la, respirar fons i adormir-se en un sofà a la sobretaula. Passar, potser desapercebut, i gaudir-ho, sabent que som cadascun només un més, i que quan no hi siguem tot continuarà igual, i no passarà res. Assaborir la vida des de la discreció i l'anonimat sense voler viure la dels altres. Estimar i deixar estimar sense gelosies genètiques bestials ni amors possessius ni cadenes daurades. No tenir por de la mort perquè estem vius i perquè som lliures.