Platja
del Serrallo. Platja perduda al cor del Delta. Ningú fora de
nosaltres en tres-cents metres a la rodona. Una platja immensa de
sorra fina per a nosaltres sols, sota el sol de l'estiu. Onades
d'aigua càlida; estranyament càlida. Aigua neta i transparent; malgrat la sorra aixecada pel mar mogut arran de riba. Molt peixos. Els ocells caient en
picat com pedres dins l'aigua per a caçar els peixos. Un Sol
radiant. Una brisa dolça.
M'assec
amb la guitarra allà on arriben les onades i penso que és ben fàcil
ser feliç. L'únic objecte tecnològic que tinc al damunt en aquest
moment és la guitarra. Sento la brisa damunt tot el meu ésser i els
esquitxos de les onades. Si la guitarra es mulla em fa l'efecte que
surt a compte, perquè la sensació és intensa, tan intensa que no
m'esforço a descriure-la. Els nens dormen i no es desperten amb el meu
cant perquè l'incorporen dins de la col·lecció de sorolls
possibles a sentir en un espai a on només hi ha brum d'onades i udol
de vent (i un pare que a vegades canta).
Com es complica la vida la gent amb gandules, cadires,
bermudes, ulleres de marca, rellotges... per a ficar-se en un mar que
beneeix els qui senten que hi pertanyen més que no pas als qui pensen
que el posseeixen.
I tot
d'un plegat el veig, mentre tinc l'aigua pels turmells. És tan a
prop meu que sento una por absurda. Un tauró d'un metre de llargada,
potser metre deu, perseguint el banc de peixos. Negre, fosc, àgil...
fa giragonses per atrapar un peix. Penso que m'he passat
quaranta-cinc anys esperant aquest moment, el moment en què em trobo
un tauró a la platja. Cinc minuts més tard el torno a veure. No
goso tronar-me a ficar a l'aigua, i no té sentit, el tauró no em
farà res, li interessen els peixos, però la nostra ment és com és,
i encara em queden moltes pors per vèncer. Em sento però molt feliç
d'haver-lo vist.
L'endemà,
a l'Hospitalet de l'Infant, a la Cala d'Oques, no hi ha taurons, però
hi ha un humà que du a les mans una pistola d'aquelles que disparen
arpons. La du carregada i em fa l'efecte que no té gaire experiència.
Apunta sense voler vers diferents direccions de la platja mentre
manipula l'eina de matar. Si se li dispara, pot provocar una tragèdia.
Aquest humà és força més perillós que el pobre tauró d'ahir. Em
fico a l'aigua per a protegir-me de l'humà de l'arpó, que
curiosament, en aquest entorn tan familiar a on ens trobem, és
l'únic que du banyador. A mi, el que m'espanta, però, és l'arpó.
Més encara que el tauró.
No comments:
Post a Comment