Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, January 31, 2014

Com educar els fills (I) La sabatilla? El calbot? El mètode fàcil i carca que aixeca passions. El fracàs.



Cada dos per tres em quedo gelat quan escolto algú de qui mai no ho diria defensant el cop de sabatilla al cul, la bufetada, o el calbot als fills. I t'ho diuen donant per segur que tu penses com ells, que és evident, que és de calaix. I hi posen un èmfasi especial, de manera que si manifestes una opinió diferent apareix com a absolutament evident que pixes fora de test, que no saps de què parles, que no hi toques, que vas de progre, o que acabaràs mal educant les criatures.
Potser sóc utòpic, però de moment, des de la meva dissidència, me'n vaig sortint. Avorreixo qualsevol mètode que defensi un aprenentatge per ensinistrament. Si un nen o nena aprèn algun concepte com si fos un gosset, en realitat no l'aprèn de debò. Res que es deixi de fer per por a una agressió, lleu o poderosa, es deixa de fer per convicció. Madurar no és resignar-se i abandonar un hàbit per por a unes conseqüències, sinó abandonar els actes inadequats, i abocar-se als bons, pel fet d'haver descobert una positivitat que sedueix; ja sigui per raonament o per sentiments.
Educar amb mètodes físics, ni que siguin simbòlics, ni que siguin lleus, ni que no siguin premeditats, enceta una cadena mimètica d'ensinistrament que es reproduirà, si no hi ha un canvi intel·lectual profund, a la següent generació, i que ofegarà l'autèntic aprenentatge. El nen o nena, a més, són éssers sagrats; més sagrats que un rei, que un emperador, que un papa o que una hòstia consagrada. Tractar-los com a éssers irracionals és una barrabassada, a banda que els perjudica greument, que aixafa la seva espontaneïtat, i que castra bona part dels dons amb els quals neix i que s'han de potenciar. L'educació necessita créixer damunt dels dons naturals dels sentiments, l'empatia, la tendresa, la confiança, l'esperança, la llibertat...
Qui necessita recorre a cops, siguin com siguin els cops, és un fracassat com a educador. L'amor que estima amb cops és un amor malalt i miserable que algun dia evidenciarà la seva buidor.

Cada vegada que aconseguim que un nen o nena creixin gràcies a un afalac, a una paraula encertada, a una motivació plenament aconseguida, estarem contribuint a construir una persona superior, sana mentalment, que tindrà més possibilitats d'estimar sense posseir, i d'acceptar que els altres han de canviar el seu obrar, si és que l'han de canviar, per pròpia decisió i en llibertat. 
Hi ha moltes més coses a dir, però avui ja m'he cansat. Un altre dia continuo.

Thursday, January 30, 2014

"Independencia de Cataluña" diuen. "Independència per canviar-ho tot" diuen d'altres. En realitat, independència personal i, si el poble volgués, nacional. Però per damunt de tot, i per totes bandes, respecte, pau i democràcia.



Sovint els problemes i els conflictes són conseqüència de la falta de tolerància. 
Per què no tolerar? Tolerar en els altres allò que afecta a la identitat dels altres. Tolerar en les persones allò que afecta a la identitat i al destí de les persones. Tolerar en els pobles allò que afecta a la identitat i al destí dels pobles. Solucionar les diferències amb les urnes, i no pas imposar-ho amb lleis blindades o poder militar. 
Tolerar. Tolerar llibertats. Tolerar i promoure que els pobles i les persones evitin dependències i esclavatges. Si algú depèn de mi, no sóc lliure; si depenc d'algú, no sóc lliure. Qualsevol realització i construcció personal passa per assolir graus cada vegada més madurs de independència. Que tothom que estigui amb mi sigui perquè vol i no perquè depèn de mi. Que sempre que jo estigui amb algú sigui perquè vull i no perquè depenc d'aquest algú. 
Qualsevol realització i construcció nacional passa per assolir graus cada vegada més madurs de independència. Que qualssevol pobles que estiguin junts sigui perquè els seus habitants respectius ho volen així i no perquè un poble depengui de l'altre a causa de desigualtats econòmiques o diferents nivells de desenvolupament; tampoc per imposició legal o militar. 
Que sempre que dos pobles estiguin junts, sigui perquè els seus habitants respectius ho decideixen. Que hi hagi pau. Que se solucioni tot amb les urnes i no pas amb el menyspreu i la imposició. 
Siguem tots madurs, tots cívics, tots lliures... Estimem la llibertat i la tolerància. I no tinguem cap més dogma que la llibertat i el seny. Deixem de banda els diners, les ambicions polítiques personals, les rancúnies, i, per descomptat, abandonem la manca de sensibilitat vers els sentiments nacionals que no compartim, perquè tots han de tenir cabuda. 
Deixem decidir a les urnes i no siguem feixistes disfressats de demòcrates, perquè quan algú ho fa, se li veu el llautó, i el que és més greu, el seu país, sigui quin sigui el seu país, s'assembla cada vegada més i més a una dictadura bananera. 
.
.
A menudo los problemas y los conflictos son consecuencia de la falta de tolerancia .
¿Por qué no tolerar ? ¿Por qué no tolerar en los demás lo que afecta a la identidad de los demás? ¿Por qué no tolerar en las personas lo que afecta a la identidad y al destino de las personas? ¿Por qué no tolerar en los pueblos lo que afecta a la identidad y al destino de los pueblos? ¿Por qué no solucionar las diferencias a través de las urnas, en lugar de imponerlo con leyes blindadas o con el poder militar?
Tolerar. Tolerar libertades. Tolerar y promover que los pueblos y las personas eviten dependencias y esclavitudes. Si alguien depende de mí, no soy libre; si dependo de alguien, no soy libre. Cualquier realización y construcción personal pasa por alcanzar grados cada vez más maduros de independencia. Que todo el mundo que esté conmigo sea porque quiere y no porque depende de mí. Que siempre que yo esté con alguien sea porque quiero y no porque dependo de ese alguien.
Cualquier realización y construcción nacional pasan por alcanzar grados cada vez más maduros de independencia. Que cualesquiera pueblos que estén juntos sea porque sus habitantes respectivos así lo desean y no porque un pueblo dependa del otro debido a desigualdades económicas o a diferentes niveles de desarrollo; tampoco por imposición legal o militar .
Que siempre que dos pueblos estén juntos, sea porque sus habitantes respectivos lo deciden. Que haya paz. Que se solucione todo con las urnas y no con el desprecio y la imposición.
Seamos todos maduros , todos cívicos , todos libres ... Amemos la libertad y la tolerancia. Y no tengamos más dogma que la libertad y la cordura. Dejemos de lado el dinero, las ambiciones políticas personales, los rencores, y, por supuesto, abandonemos la falta de sensibilidad hacia los sentimientos nacionales que no compartimos , porque todos tienen que tener cabida.

Dejemos decidir a las urnas y no seamos fascistas disfrazados de demócratas, porque cuando alguien lo es, se le ve el plumero, y lo que es más grave, su país, sea cual sea su país, se parece cada vez más y más a una dictadura bananera. 

Tuesday, January 28, 2014

No t'has mort Pete. Gràcies per existir! (A Pete Seeger)


No t'has mort. 
A la teva memòria, defensarem la terra, la teva, la nostra, la dels més petits... el tros de terra bruna a on el blat, l'espígol, el raïm o la iuca... brollen per alimentar les persones senzilles. Defensarem el treball fet amb les mans, amb la suor al front, i amb el foc de la passió al cor; el treball que els especuladors volen posseir, oblidant que qui l'exerceix són persones i germans nostres.
No t'has mort. A la teva memòria estimarem el bosc, besarem les fulles més tendres... i descobrirem rere cada flor un poema que exalta la natura... en un temps que ho vol matar tot, lliurarem la vida per a salvar-ho tot, per a estimar-ho tot, des dels cims nevats de les Rocoses, de l'Himàlaia, dels Andes, dels Alps, dels Pirineus... fins a les platges verges de Polinèsia, de l'Empordà o de Key West...
No t'has mort. Combatrem la guerra i matarem la mort, i farem tornar les flors que un dia se'n van anar... i lluitarem amb els mots per la llibertat de les persones... i no farem ni un pas enrere... i exaltarem el color de la pell nua, el traç del cos per damunt de terns, corbates i falsedats... i cantarem a la vora del foc amb un banjo sota les estrelles... i pensarem en tu com algú que va ser meravellós que existís...

Gràcies!

Monday, January 27, 2014

Les altres imatges de València


 FrançoiseSagan em saluda mentre camino per València amb el títol de la novel·la amb què ens vam conèixer Bon Jour Tristesse. La ciutat, enmig dels tòpics, ens regala, subtilment, unes altres imatges, que potser passen desapercebudes, o que potser amaguen la seva profunda força creativa rere prejudicis i conceptes que els humans del segle tenim a la ment i que ens impedeixen senzillament "veure".
 











Saturday, January 25, 2014

"Tot el fruit que et pugui donar", accèssit al XXII Premi de Narrativa curta “Conte” convocat per l'Ajuntament de El Puig



Amb aquest relat, ahir al vespre, vaig guanyar un accèssit al XXII Premi de Narrativa curta “Conte”, convocat per l'Ajuntament de El Puig.
.
.
.

TOT EL FRUIT QUE ET PUGUI DONAR
.
.
     Truca a la boja de la Judit, que es veu que ara té mòbil. Deu ser de les escasses possessions normals que té la hippy de la seva germana, pensa l'Eva amb un ruc ruc a l'estómac. Vol explicar-li el drama; no sap per què. Potser perquè no té ningú més amb qui desfogar-se. Xucla la cigarreta amb avidesa; aviat ni tabac no podrà comprar-se. Demà s'haurà acabat tot; ho pensa, i no se'n sap avenir.

-Judit?

-Eva?

-Estic desfeta.

                                                                                     **


Ahir, amb la Judit, va aconseguir plorar una estona, i se sent més alleugerida.
Venint de comprar el pa, se li acut de mirar la bústia, i hi veu sis cartes d'aquelles grises que li fan venir picors per tot el cos. Les repassa, arrepapada al sofà, sense obrir-les. N'observa els escuts oficials, els segells pomposos, el títols freds dels remitents: el banc, el jutjat... El poder judicial funciona com una piconadora que mai no fa pana. L'Eva no entén la dèria maquinal d'enviar-li tantes notificacions; una rere l'altra. Quanta correcció! Quin pou de dignitat que mostra el tercer poder democràtic! Que bé que fa les coses! Tanta eficiència exhibida per a una incorrecció tan monstruosa! Matar-la viva! Només són cartes informatives i ni es molesten a demanar que les signi. El seu consentiment no compta; no val res; està tot decidit, tot parlat, tot dat i beneït. La piconadora d'ànimes derrotades funciona sense deturar-se amb el mecanisme exacte d'un rellotge suïs. Vindran d'un moment a l'altre; els espera; tothom ho veurà. Doblega les cartes. Les esquinça. Llença les miques damunt del marbre del menjador. Podria fer-ne una foguera. L'escalfor insuportable de la sang li amara la pell com una flamarada, com una llosa ardent. Li tremolen les cames. Camina fins a la cambra que un dia va pensar que seria per les seves criatures. Es posa a plorar. Aquests espais d'acabats tan perfectes van tenir no fa gaire la clau del seu goig més íntim. Si no hagués estat pel podrit de l'Oriol, haurien arribat les criatures, i el bullici, i la vida. I tot seria diferent. Es contempla al mirall; una arruga més; trenta-quatre anys i ni família, ni fills, ni vida, ni res. L'Oriol la va fer esperar massa. “Que som massa joves, reina, i hem de viure! Ja tindrem temps per a nens!” Però els anys han passat, i ja en fa un que l'Oriol la va deixar per una de vint-i-dos; mai més no s'ha recordat d'ella ni de les criatures que havien d'arribar. I ara mateix, aquest pis tan luxós que la seva sogra, en contra del seu gust, va exigir que estigués estucat de blanc, li sembla un mausoleu, una mena de monument dedicat al ridícul de la seva vida; l'entrada a un infern silenciós que li fa llengots i que l'empresona. Surt al balcó. Els esperarà aquí, recolzada a la barana. Perd la llar; igual com va perdre la feina, igual com va perdre el marit. D'aquí a poc, ja no podrà perdre res més. I la rastes de la Judit va gosar dir-li ahir, per telèfon, que no n'hi ha per tant. “No n'hi ha per tant. N'hi ha que estan pitjor. Al capdavall, tu no tens fills” I se li van acabar els mots. Qui és la seva germana per a donar-li lliçons? ¿Què es pot aprendre d'algú que a dinou anys va quedar prenyada d'un suec de Palamós? El suec va fugir i la ingènua de la Judit es va haver de plantar davant del seu pare amb un bombo que s'anava inflant per moments. I el seu pare, com era d'esperar, li va tirar la cavalleria pel damunt.
-Això ho arreglem amb una visita a la Deixeus. -va dir l'home.
-És el meu fill! -va cridar la Judit, fent que no amb el cap, amb els ulls negats de llàgrimes.
I el senyor Soteres li va ventar la primera hòstia de la seva vida i li va repetir, fred com un bloc de glaç, que això ho arreglarien amb una visita a la Deixeus. I la Judit, enmig dels plors, li va preguntar que a on quedaven les seves lluites amb els de pro-vida, les manifestacions a la Plaça de Colom de Madrid a on les havia dutes de petites amb l'autocar del Pureza. Li etzibà, amb foc a la mirada, que a on eren les seves crítiques acarnissades a les dones que, segons ell, eren assassines dels seus propis bebès.
-Ningú no n'ha de saber res. -es va limitar a respondre el senyor Soteres; com si parles de diner negre.
-Fot-me una altra hòstia si et ve de gust, papa! No m'he cregut mai les teves dèries fatxes, ni me les crec ara... però aquest fill el tindré perquè em surt dels ovaris tenir-lo, i perquè sóc jo i no tu qui ho ha de decidir.
I el seu pare la va fer fora de casa mentre la seva mare anava repetint: “la meva nena, la meva nena”. I l'Eva recorda que en aquell moment va dir de tot a la seva germana, que la va anomenar cabra boja i calenta polles, i que van acabar barallades a mort. Tres anys després, la Judit la va trucar i la va convidar a la Vall d'Aran, a un paller de Sauth deth Piss, que sorprenentment havia aconseguit de comprar al comptat a força d'hores extres a la cadena de producció d'una fàbrica de revistes pornogràfiques de Sant Vicenç dels Horts.
-I has deixat la fàbrica per a venir aquí? -recorda que va preguntar l'Eva a la Judit només entrar en aquell paller de fusta, que no tenia ni aigua ni electricitat, i que feia pudor de fems i de fusta podrida.
-He trobat feina de pastora.
-De pastora? -l'Eva feia uns ulls com plats, i anava mirant alternativament a la seva germana i a la seva nebodeta, que de tan rossa i tan blanca semblava la Gretel del conte dels germans Grimm -. ¿I aquesta criatura ja pujarà com cal amb una mare fent de pastora?
-Aquesta criatura pujarà com cal amb una mare fent de pastora... -va repetir la Judit amb to d'ofesa -. I no com hem crescut tu i jo, amb una merda de vida burgesa, hipòcrita i consumista...
-Si em punxen no trec sang... -va fer l'Eva.
Aquell dia va ser l'últim que va veure la seva germana. Les úniques comunicacions que ha tingut amb ella d'ençà d'aquell moment han estat per telèfon. L'última, ahir.
Posa els palmells damunt la barra freda de la barana del balcó. Respira fons. Potser vindran demà. No. Serà avui. Aquesta gent no falla. Hauria de marxar de seguida. Però no té a on anar. No fa ni un mes que va decidir de trucar l'Oriol per a demanar-li ajut. Li va despenjar el telèfon la puteta de la Laura, la que un dia va gosar demanar-li que fossin amigues malgrat que li havia robar el marit i que se'l repassava més d'un cop al dia. La mateixa Laura que al llit, amb l'Oriol, ho feia millor que ella. I sap que és així perquè l'Oriol li ho va confirmar en un rampell de ràbia; i l'Eva té la puta habilitat de saber distingir sense un bri d'error quan és que el seu ex parla de debò. I no suporta que la Laura es faci la bona; encara que ben mirat prefereix que es faci la bona; perquè si resulta que és bona tia de debò, encara l'odiarà més. La Laura va passar de seguida el telèfon a l'Oriol, i l'Oriol, quan va sentir l'Eva, es va posar a riure.
-Però si vas ser tu la qui va decidir de prendre'm el pis. Ara em demanes ajut? -va dir, i va penjar de cop. I a l'Eva se li va tallar la respiració.
S'aboca una mica més cap enfora.
-Una empenta i tot s'acabaria -diu, parlant sola, com assajant un futur previsible. Contempla les persones, amunt i avall, com ninus de goma animats. Unes adolescents desvagades venen de l'escola. L'Eva pensa que si tornés enrere viuria diferent. Tant cremar nits i caps de setmana per una puta feina amb un puto sou que tombava d'esquena. Un sou, això sí, pagat per un empresari a qui agradava massa jugar al joc de les finances. Diners de fum. Xifres de llum. L'art refotuda de vendre als rucs les accions que encara no es tenen, per a comprar-les, després, de debò a la borsa quan baixen de valor; recuperant-les, de nou, dels mateixos rucs, amb beneficis milionaris. Fins que un dia: pam! Algú va jugar amb més mala hòstia que l'empresari espabilat, i l'empresa se'n va anar a norris.
-Busca feina en una botiga, o en un bar... del que sigui... -li va deixar anar ahir la seva germana. I l'Eva li va dir idiota, perquè es va sentir bufetejada. Sap que és orgull, però no ho pot evitar.

                                                                **


Recorda que els va obrir la porta i que gairebé va caure a terra. Va aconseguir mantenir el tipus i els va preguntar que què volien malgrat que ho sabia prou bé. Mentre li responien, van entrar sense demanar-li permís, i allò que li van dir ho va rebre com si ho sentís de lluny, com si estigués en un somni. Eren quatre; tres anaven d'uniforme. Només es recorda cridant i corrent cap al balcó. Li han explicat que va saltar per a matar-se, però que un dels policies va aconseguir de subjectar-la per un braç. Ara és a urgències, lligada en un llit; el braç encara li fa mal. No sap quant de temps ha passat. La Judit i la Iria són assegudes al costat d'ella i li pregunten que com es troba. Ella vol respondre i no li surten els mots. Els metges diuen que és a causa de la medicació.

                                                                  **

-No tens llum? -demana l'Eva.
-Sí que tinc llum, però haig d'esperar que es faci de dia. -respon la Judit mentre la Iria va encenent les espelmes del paller. El vent dels Pirineus gemega com un déu enfadat. La claror de les flames projecta ombres dansants a les parets de pedra. La xemeneia tiba tan bé que amb prou feines es percep un lleu aroma de llenya cremada. L'estança s'amara d'una calidesa revifadora.
-O sigui que no tens llum.
-La del Sol.
-Ah! Val! -fa l'Eva, amb expressió d'espant -. I a on us renteu?
-Al riu.
-A ple hivern?
-És un moment. Esperem el Sol.
-Sempre el Sol, pel que veig.
-Sempre el Sol.
S'esgarrifa. Fa que no amb el cap. Després pensa en ella mateixa. Tot ha passat massa de cop. S'avergonyeix. De joveneta, s'imaginava els carrers plens de fantasmes turmentats; els esperits dels que s'havien matat, que eren covards i dolents; deia, ella, llavors. Ara se sent com una desferra. El mirall de la mena de lavabo que té al paller la hippy de sa germana la martiritza, revelant-li la visió d'una histèrica amb els ulls enfonsats, addicta a les píndoles, sense el pis a on hi tenia enterrat el cor, i amb un deute de cent-vint mil euros. Li tremola el pols.
-Escolta, no estic boja... -diu a la Judit amb un fil de veu.
-No m'has d'explicar res.
-He tingut un mal moment.
-No hi pensis.
La Iria es despulla davant del foc. La pell se li tenyeix de carabassa. L'estol de cabells rossos li llisca per l'esquena gairebé fins a les natges nues. S'agenolla davant del foc. Obre els palmells de les mans i acosta els braços a les flames, com si pretengués ensinistrar-les.
-Què fa? -demana l'Eva, amb cara de fàstic.
-S'omple de força.
-I ho ha de fer en pilota picada?
-Tu no ho entens. -diu la Judit. I també es despulla.
Enllà dels murs, el vent, com un llop, continua udolant. La neu cau en silenci. La Judit i la Iria romanen nues fins a l'hora d'anar a dormir.
Es desperta amb un fil de Sol que s'escola per les escletxes d'entre les fustes del sostre. Sent la Judit, que canta.
-Le ciel bleu sur nous peut s'effondrer...
-Una hippy cantant Edith Piaf! -fa, mirant la seva germana, que toca la guitarra despullada arran de llar de foc.
-Has dormit bé? -li demana la Judit, deixant de cantar i incorporant-se.
-Per mi pots continuar; no vull ser una molèstia.
-No ets cap molèstia, tata...
-Tata? -fa després d'uns segons de silenci -. Feia anys que no m'anomenaves així. Te'n recordes?
-Sí. -la Judit abaixa el cap -. Ens ho vam passar bé, eh?
-Si poguéssim tornar a ser nenes...
-Sempre es pot.
-Vols dir? -fa l'Eva després d'un silenci.
La Iria apareix pel darrere i els diu bon dia. La Judit embolica un porro i n'ofereix un a l'Eva.
-Estàs boja? A més d'exhibicionista, drogata...
-Jo no m'empasso les píndoles que he vist que et prens com si fossin caramels.
-No és el mateix.
-És molt pitjor. I ho estic intentant deixar.
-No... no... si per mi pots fumar el que vulguis.
-De debò que ho vull deixar, ja no tinc edat.
La Iria obre els porticons de fusta. L'Eva contempla el paisatge de l'exterior i resta extasiada. El blanc resplendent de la neu s'enfila fins als pics. El cel és blau i esbandit.
-Ahir tot era fosc -els diu -. Quin paisatge!
-Sempre acaba sortint el sol.
-Sí.
-Vine amb nosaltres a buscar llenya -diu la Iria mentre es vesteix -. Et deixarem unes botes.
-Teniu botes?
-Aquí les botes són la vida -diu la Judit.
-Però en teniu de sobres? Vull dir...
-Que sí! Som pobres, però en tenim.
-No he volgut dir que sigueu pobres. Si no deveu res, no sou pobres.
-És cert. No devem res. Allò que es deu no es té de debò.
-I de vegades es deu el que no es té. Jo sóc deutora de per vida.
-Queda't aquí, amb nosaltres.
-No vull ser un destorb; teniu la vostra vida -fa, sorpresa per la proposta -. Aquí no hi tinc res a fer; no sabria viure-hi.
-Queda't un temps, almenys... -insisteix la Iria.
-Sí... Em quedaré un temps -diu, un xic corpresa -. Però em penso que el meu deute no desapareixeria ni que algun dia em retirés en un lloc com aquest.
-Podries viure com si no hi fos -diu la Judit.
-I com es fa això? ¿Que no feu servir diners, vosaltres?
-Molt pocs.
Passeja per l'habitació. Contempla els taulons de fusta que pretenen passar per mobiliari, les pedres immenses de les parets, les bigues d'avet del sostre.
-I tu? Ja vas a escola? -demana a la Iria.
-Al Loseron. I l'any que ve, a l'IES.
-O sigui que fas sisè. I la pots dur cada dia per aquests camins? -afegeix, tombant-se cap a la Judit.
-Ens arreglem.
Li sembla que les setmanes passen molt de pressa; massa de pressa per a no tenir ni per a un cafè amb llet; massa de pressa si té en compte que ha perdut les amistats de sempre; massa de pressa per a viure tan lluny de la ciutat a on va començar a construir la seva vida. El temps és una matèria estranya que quan és dolça s'escola sense aturar-se; però com pot ser dolça, si no té res? Acompanya la Iria a escola conduint un vehicle molt vell, per camins de terra que travessen prats a cops humits i enfangats, altres vegades atapeïts de pedres cantelludes. Descobreix cels amb blaus que mai no ha vist, i racons tan silenciosos que li fa l'efecte que se sent els sorolls del cap. Aprèn a encendre el foc amb fustes encara verdes, i a conservar les brases tant de temps que li sembla que no pot ser. Arriba a ser capaç de fer les seves necessitats a qualsevol racó de bosc sense posar-se nerviosa. Descobreix que, ni que encara faci fred, és fàcil cultivar tomàquets dins petits hivernacles de plàstic. Arriba fins i tot a pasturar les vaques que tragina la seva germana. S'adona que pot deixar passar les hores sense que calgui fer cap tasca concreta, i que no passa res dolent pel fet d'actuar així. Té temps, cada dia, de mirar la posta; i descobreix que sempre és diferent. Espera cada capvespre les estrelles, i aprèn els noms de les constel·lacions. Estima el gust de l'aigua no tractada dels rierols de la Vall. Gaudeix, banyant-se nua als llacs solitaris de les rodalies del paller, fimbrant amb la carícia de l'aigua i del Sol per tota la pell del cos. S'estima cada dia més i més la Iria, la seva neboda desconeguda, que un dia ella mateixa va desitjar que no nasqués tan sols perquè un fill il·legítim ofenia la imatge de la família. I tot això nou, que ara li succeeix, li arriba sense diners a la butxaca, sense un compte corrent, sense una nòmina, i amb un deute de cent-vint mil euros que probablement mai no l'abandonarà.
-Ho veus com no tens cap deute? -li diu la Judit quan l'Eva li obre el cor i li explica tot el que comença a sentir.
-El deute hi és.
-Oh sí! Però tu no estàs amb ell.
-No puc viure sempre així; de gorra i enganxada a vosaltres.
-Bé treballes...
-No puc continuar així.
-N'estàs segura?
La Iria, per la seva banda, se sent estranyament fascinada per la seva tia; els sentiments són tan lliures i tan esclaus alhora com les fulles de la tardor endutes pel vent. L'Eva i ella enceten una amistat còmplice, i la nena, sense saber-ho, esdevé en algunes ocasions la mestra; mestra de natura, de vida, d'espontaneïtat. L'Eva, per la seva banda, l'acompanya a tot arreu i li explica anècdotes de quan tenia la seva edat; li parla dels nois, dels amors, dels disgustos i les alegries de les relacions humanes.
-Tingues-ne prou amb tu -diu a la nena -. Agraeix i estima tot allò que t'arribi de més; però no ho posseeixis ni ho necessitis. Tingues-ne prou amb tu.
-I per què et vas voler matar? -li dispara, la nena, així, de cop, sense valorar-ne l'impacte.
L'Eva entenebreix la mirada i acota el cap. S'eixuga una llàgrima.
-Ho sento -fa la Iria.
-No passa res. De vegades el cap se'n va. Tu no ho pots entendre.
-No gaire.
-Aquí tot és diferent; sou més a prop de la Terra.

                                                              **

-Ho he posat tot a nom de la Iria -li diu, sense cap explicació prèvia.
-De què em parles? -fa l'Eva, amb expressió de dubte.
-Si ho hagués posat al teu nom, t'ho prendrien, per allò del deute; per això ho he registrat a nom de la nena; el paller, el cotxe, el poc que tinc... Fins i tot et cediré la meva feina de pastora... però per això no t'has d'amoïnar, perquè no he fet papers de cap mena; és una feina aparaulada.
-Judit, si no t'expliques, em faràs tornar boja. A què ve tot això ara?
-La Iria encara no ho sap, però haig de marxar.
-Marxar? A on? Per què?
-No t'ho puc explicar. Però cal que marxi.
-Estàs boja. Em pensava que havies canviat, però estàs igual de boja. Tens una filla, reina!
-No puc explicar-te més.
-I ja dónes per fet que jo voldré ocupar el teu lloc!
-Tots tenim un fat. La vida t'ha dut fins aquí.
-Què t'empatolles?
-És ben clar. Tot succeeix per alguna raó. A tu t'ha passat tot el que t'ha passat per a poder ésser aquí, ara mateix, en aquest precís instant; i perquè assumeixis el teu fat.
-Quina cara més dura que tens! Abandones la teva filla i a això li'n dius fat?
La Judit no pot més. Respira a poc a poc, profundament; comença a plorar en silenci.
-Eva, m'estic morint. Em moro. -li diu, i s'asseu en un banc de fusta.
-Què dius! -exclama, i es posa les mans al cap -. Què m'estàs dient?
-M'han donat un més. Potser dos.
-Déu meu... -mormoleja, i trenca a plorar -. S'ha de poder fer alguna cosa!
-La “quimio” ho allargaria tot unes quantes setmanes més; i no vull passar per aquí.
-Judit! -crida l'Eva, gairebé perdent els sentits. I també s'asseu, enfonsant el cap entre les mans.
-No passa res. He viscut molt feliç. Al llarg de tots aquests anys, he trobat la meva identitat i la meva vida. Ara només necessito que em diguis que continuaràs amb tot això; que ajudaràs la Iria.
-És clar... -gemega, l'Eva, gairebé d'esma, sense forces per a deixar de plorar.

                                                                **

Mira per la finestra i el cap li dóna voltes. Ho té previst. Quan tot s'acabi, parlarà amb l'assistenta social. La nena necessita algú que en sàpiga tenir cura de debò; li cal una vida normal, una escola més propera a Barcelona, i gent professional que sàpiguen orientar-la. La vida, aquí a dalt, és sens dubte molt especial; un somni, una mena de recés natural inigualable, però cal tocar de peus a terra. Ella és una dona de ciutat. D'acord que està passant un mal moment, però s'ha educat en un altre món i fracassaria com a mare. Aquests mesos a la Vall, vivint de convidada, han estat molt bé, i ha sentit coses precioses, però no es pot viure de somnis. Aparta els ulls de la finestra i veu la Judit estirada a la gandula del costat de la llar de foc; ja no tornarà en sí, és qüestió d'hores. La Iria és agenollada al seu costat i té una expressió estranya i serena. Sosté, immòbil, les mans de la seva mare, i amb els cabells tan rossos i la pell tan clara, sembla un àngel rebent l'esperit d'una moribunda. La idea que la seva germana es mori se li fa impossible, i torna a plorar. Gira de nou els ulls cap a la finestra perquè la nena no li descobreixi les llàgrimes, i busca a la butxaca el número de telèfon de l'assistenta social. Li explicarà la situació; segur que ajudaran la nena; avui dia no queda cap criatura desemparada. I ella ja veurà què fa... això rai... Tornarà a Sant Cugat i alguna amiga l'acollirà temporalment a casa seva; n'està segura. Li arriben els acords de la guitarra i sent la Iria cantar. Es tomba i veu la nena amb l'instrument a les mans, amb llàgrimes als ulls. Entona “Que tinguem sort” de Lluis Llach. Es mira la seva mare, que tot just ha deixat de respirar. Quan la nena acaba de cantar, es llança als braços de l'Eva.
-Se n'ha anat... -diu la Iria amb un fil de veu.
-Tot anirà bé... -fa l'Eva amb la veu trencada.
-”I així pren... tot el fruit que et pugui donar...” -torna a cantar la Iria, sense deixar de plorar -. “El camí que a poc poc escrius per demà...”
L'Eva l'abraça amb força; gairebé no pot respirar. Després s'aixeca, mira la posta per la finestra, i, en un rampell, fa miques el telèfon de l'assistenta, i jura que mai no la trucarà. Ressegueix amb la mirada el verd acarbassat de la vall, que d'ara endavant serà la seva llar, i es mira la Iria. De cop, malgrat els dubtes, malgrat la boira que s'estén al seu voltant... se sent disposada a abraçar el seu fat i a prendre tot el fruit que li pugui donar.

Thursday, January 23, 2014

Qui mata una persona, en mata milers, centenars de milers.




Mai no havia vist imatges de García Lorca en moviment. Les gravacions són un tresor. ¿Què no donaríem per poder veure Bethoven somriure, caminar, dirigir..?
Al capdavall, les persones som totes, si fa no fa, iguals. Però a banda d'aquesta igualtat cadascú és únic; les nostres particularitats, la manera com som, com mirem, com somriem, com caminem, son només un reflex de la nostra identitat, que és única i infinitament valuosa. I això val per a totes les persones. Qui mata una persona, per la raó que sigui, mata un ésser de dignitat infinita, un tros d'univers que ha arribat a contemplar-se a si mateix, una bonior de descendents que mai no naixeran. Qui insulta una persona, insulta milions de persones.
.
.

Las cosas que se van no vuelven nunca,
todo el mundo lo sabe,
y entre el claro gentío de los vientos
es inútil quejarse.
¿Verdad, chopo, maestro de la brisa?
¡Es inútil quejarse!

Veleta”

Federico García Lorca .

Wednesday, January 22, 2014

Càstig o amor.

Imatge de Milartino a la viquipèdia.
.
.


 Quan algú “sent”, sense necessitat de comprendre’n la causa (millor encara, sense comprendre’n gens la causa) que a la vida s’ha d’estar content; és molt difícil que aquest algú faci mal a algú altre; és molt difícil que acabi fent les coses malament.

¿Per què, llavors, per redreçar les actituds, apliquem totes les energies a la repressió i al càstig, en comptes de dedicar-les a ajudar a "sentir" a la gent que a la vida el lògic és estar content  ?


Tuesday, January 21, 2014

Recordant els Petits Cantors Catalans. Qualsevol temps passat fou millor? No. I tu ho saps, Juana. Et recordo Juana. A la teva salut, Juana.




La melodia, l'estil, el cant, el cor que podeu sentir... és a dir, els Petits Cantors Catalans, formen part d'un temps important dins la meva infantesa. D'ella, el millor foren les persones amb qui vaig riure i jugar; i la natura que el destí i les circumstàncies alguna vegada em van deixar gaudir i estimar.  
Les activitats intenses que hem desenvolupat durant la infantesa sovint ens deixen una barreja de sensacions difícils de definir; la majoria bones, d'altres no tant. Haig de dir que no sóc gaire nostàlgic; agraeixo el bo viscut, els amics, les bones estones, la música, les melodies, els viatges... Intento recordar tot això... Però haig de dir que sóc molt més feliç avui que no pas quan tenia onze o dotze anys; la diferència és contundent. No sé si aquesta sensació del fet que el present sigui per a mi un temps molt més feliç és comuna a molta gent, o si per contra la gent acostuma a considerar les èpoques passades com a més felices. Segur que hi han estudis que ho expliquen; jo parlo de les meves sensacions.

 No em resulta difícil trobar les raons d'aquesta evidència; no és per res que fes o deixés de fer, és en part i més aviat perquè amb quaranta-cinc anys, sento que tinc les capacitats mínimes per a desenvolupar una creativitat que de petit necessitava també desenvolupar i no podia; perquè no en sabia més, perquè no tenia mitjans, perquè em faltava créixer i aprendre. És perquè la manera de pensar, i el que sabem, defineix el grau de la nostra llibertat; i ara em sento absolutament lliure. És també per alguns mals mestres, el cognom dels quals no diré, que m'estripaven els treballs per qualsevol lletra mal dibuixada en comptes de valorar-ne la part positiva i animar-me a superar-me des de la positivitat. És per la antiga grisor de Terrassa, tan feta per a les fàbriques i tan poc per a les persones. És potser perquè encara no havia descobert que els bassals tenen més valor que les rajoles de marbre i que rere cada fulla hi ha poemes i cançons, i algú que ens mira i que ens estima des del misteri, sense jutjar-nos ni condicionar-nos. És potser perquè el ritme del creixement, l'entorn social, les activitats cada vegada més professionals, em van anar allunyant progressivament del bosc, de la muntanya, de la pluja, del dolç hàbit de perdre el temps, de la confiança en l'existència i en la natura... 

No ho sé... és un tema que donaria per a escriure molt i molt, i no vull que ningú pensi que vaig tenir una infantesa infeliç, ni de bon tros, però no canviaria cap dia de llavors per cap dia d'avui. Entre d'altres coses, perquè llavors no era pare, ni sabia què era ser pare, ni sabia què volia dir tenir fills. Tenir fills, passi el que passi, i hagi passat el que hagi passat, implica sentir, evidenciar i acceptar que l'existència és bona, passi el que passi, i hagi passat el que hagi passat. 

Per a mi el passat és un temps agredolç, en el qual com a infant em tocava suportar l'autoritarisme d'alguns adults, suportar les limitacions que m'impedien expressar el que duia a dins, les manies i obsessions dels mestres que projectaven damunt nostre els valors que ells creien que tothom havia de tenir i que no sempre eren constructius ni humans.
Recordo, com un exemple entre molts, una professora que ens va castigar, a mi i a uns quants més, pel crim d'aixecar-nos de la cadira per a escoltar i per a sentir la pluja com queia. Érem asseguts a la taula, a classe, i de cop el cel es va tornar carabassa i ens va arribar aquella flaire dolça tan fascinant de la pluja. I va començar a caure aigua del cel amb aquell so meravellós i inigualable que té la pluja. Uns quants ens vam aixecar, admirats per la sensació de l'aigua. La “Juana”, la de socials, com a càstig, ens va fer copiar un tema sencer (unes quatre hores de feina) per haver-nos aixecat davant d'ella. Va castigar la nostra admiració per la natura, per la terra, per l'existència. Ens va ensenyar que calia renunciar a la curiositat, a l'admiració, al gaudi de la bellesa del present. Després ens va dir que algun dia li ho agraïríem. 
A onsevulla que siguis, Juana, sàpigues que l'únic que t'agraeixo és tot el que em vas ensenyar sobre com no ha de ser un professor. 
A onsevulla que estiguis, Juana, vull que sàpigues que de vegades, quan plou a classe, et recordo molt. Llavors, només algunes vegades, convido a aixecar-se de la cadira els alumnes que ho desitgin, i els deixo mirar per la finestra i aplaudir la pluja, o la neu, o l'albada, i els animo a gaudir de la bellesa que ens envolta... 
A la teva memòria, Juana. Et dedico aquest escrit; i no fumis que és dolent; i somriu una mica, que és bo per la salut. 

Monday, January 20, 2014

Per què els castigues a tots? O el fet que l'autoritat és per natura contrària a la consciència.


.
.
Per què els parles així, animal? Són més que animals. Per què els castigues a tots? Tots ho han fet malament? No? Llavors per què els castigues a tots? Per què crides contra tots? Cridaries així si fossin adults, si tinguessin poder? No ets demòcrata? No ets republicà? No ets una persona amant de la justícia i de la llibertat? Per què els castigues a tots? Ho trobaries correcte si ells fossin el poble i tu un cap d'Estat? Llavors per què ho trobes correcte essent un professor i ells els alumnes? Per què els castigues a tots? Tots ho han fet malament? ¿Amb quina autoritat moral els demanaràs, als que fan les coses bé, que col·laborin a millorar el grup si tu no et portes bé amb ells, castigant-los només pel fet de pertànyer al grup al qual has decidit castigar sense matisos, sense distingir entre els que són responsables i els que no ho són?
¿Per què els dius que s'assabentaran del que és bo, que no saben el que els espera, que vagin preparant la vaselina?

Energumen! Són nens! Vigila el teu llenguatge! Són sagrats! Són el futur del món! Són persones! Són infinitament respectables!

Cal parlar els nens i les nenes amb la convicció que ens dirigim a una mena de déus encarnats, que per un temps deixen de ser déus per a poder conèixer la vulnerabilitat, i que necessiten tornar-ho a aprendre tot, tornar a aprendre el valor absolut de l'amor, la necessitat del respecte, el privilegi d'existir, la joia d'aprendre, de jugar, de viure.

L’autoritat és per natura contrària a la consciència, és per això que cal una aportació d’esforços especial per tal de regular les normes que necessitin d’una autoritat; si aquestes normes no tenen en compte, en la seva forma, el fet que de manera natural la consciència tendeix a la igualtat entre les persones i a la col·laboració, més que no pas a la submissió o al poder, les normes no seran ni acceptades ni assoliran el seu objectiu de millora. Cal fonamentar les relacions i el funcionament tenint cura de la necessitat de igualtat entre les consciències.


Friday, January 17, 2014

Sílvia Pérez Cruz (II). Moments en què la llibertat es disfressa de melodia.



Moments en què la llibertat de fora de la presó entra a dins de la presó, i el que és a dins esdevé lliure, i el que és a fora voldria entrar un instant per a contemplar aquesta llibertat, abraçant persones tancades, sense jutjar fets, ni culpes, ni responsabilitats... només acollint persones, perquè són persones.
Moments en què la llibertat es disfressa de melodia, de veu, d'ànima, i els universos infinitament distants es fonen en un, i tots som iguals, i el mal no té el poder de separar ningú.

Repeteixo, avui, tema; ahir també vaig parlar de la Sílvia Pérez Cruz; últimament els posts els faig per parells, però la cosa va com va. Avui el fat ha volgut que torni a parlar d'ella. 
Escoltar-la m'estalvia píndoles antidepressives, i treu de mi el millor. Avui, els meus alumnes em sentien més proper; no sabien que era perquè m'havia amarat de la cançó de la Sílvia. S'haurien de muntar cursets de professors que consistissin només en escoltar-la, escoltar-la i escoltar-la, i plorar, plorar i plorar; ens acostaríem als nens amb una sensibilitat humana molt superior; només pel fet d'escoltar-la. Parlo per pròpia experiència.

Thursday, January 16, 2014

Sílvia Pérez Cruz. Les veus nues són veus que ballen amb la cadència d'una mar imprevisible i inimitable.


.
.
La Terra gira com una gran roca coberta d'aigua atzurada. Es mou per la buidor de l'univers i a la seva atmosfera s'hi escolten veus que ensenyen l'ànima.
Hi ha veus que actuen vestides, previsibles, mudades, d'etiqueta; n'hi ha d'altres, en canvi, que interpreten nues, només amb el que són, i mostrant-ho tot, tot l'interior, reproduint amb detall les ondulacions de l'esperit, el plor, el clam, l'amor, la por, la dolçor, la força, i tot allò que no pot ser atrapat pel llenguatge, tot. 
Les veus nues són veus que ballen amb la cadència d'una mar imprevisible i inimitable. La mar és com és i cap ment humana no pot programar-la ni reproduir-la. Són veus com un arc iris, com el so de la pluja, com la forma del raig d'una cascada, com l'olor del bosc, com l'olor de la sal vora de la mediterrània... Són humanes, perquè qui les deslliga és intensament humana.
De totes aquestes veus que parlo, al llarg del meu temps de vida, de moment, només n'he sentida una, que és la de la Sílvia Pérez Cruz; i de fet, no és just parlar de veus; no són només veus; les veus no són gaire sense una realitat misteriosa que les modula, com modula un violinista les cordes del seu instrument; una realitat que viu més enllà del cos, més enllà del que s'aprèn o del que s'estudia; una realitat que no pensa com dibuixarà la melodia amb la veu amb la qual es manifesta, sinó que senzillament es manifesta perquè la veu i la realitat misteriosa, al llarg de la cançó, són una mateixa essència.

Ens sedueix aquella melodia, aquella veu, aquella interpretació... que la nostra ment no espera, i que, quan escoltem, ens adonem que ja era dins nostre i no ho sabíem; i que entre ella i nosaltres hi ha una nexe, un lligam, una comunió que ens sorprèn i que ens revela detalls de la nostra autèntica identitat. Les veus nues ens mostren espais interiors de nosaltres mateixos que havíem oblidat que teníem, o que potser mai no havíem sabut que teníem. Són l'energia inexplicable que ens mou a estimar l'univers, les persones, la vida i la seva bellesa única.

Wednesday, January 15, 2014

Avui us presento una altra amant.


Ahir parlava de la meva amant intempestuosa anomenada “dèria per escriure” “vici d'escriure” “onanisme espiritual d'escriure” “borratxera d'escriure”... i fixeu-vos que dic d'escriure i no pas de publicar, perquè el que passi després de fer-li l'amor a la meva amant no és un fenomen que em tregui la son, sobretot en el moment en què l'estimo. Us asseguro que ahir no vaig fer poesia, ni vaig deslligar metàfores, ni vaig exagerar un pèl; la meva descripció fou literal i estrictament objectiva.
Avui us parlaré d'una amant més humil, menys histèrica, potser fins i tot més íntima, que és el gust de cantar, de fer cançons, de tocar el piano, la guitarra, la flauta, i algun altre instrument, segons èpoques i moments. És una amant que perd sempre davant la necessitat de fer servir molt i molt la veu a la meva feina, de vegades estrafent un paper teatral d'algú que fa veure que fa por i que mana molt, de sort que aquest paper l'haig de fer molt poques vegades; però el que és xerrar, xerro com un conferenciant, unes quantes hores al dia, i arribo a casa amb mal de coll; però m'agrada tant cantar que li faig concerts a la meva filla mentre sopa; de fet, gràcies a ella, a com sopa de bé ella mentre li canto, m'he acostumat de nou a cantar i a tocar la guitarra, i a ella li agrada molt, i amb això ja faig. A l'estiu, tinc millor la veu (tampoc no gaire millor), però com a mínim la laringe no em fa mal i arriba un pèl més amunt i potser un pèl més avall; també és veritat que a l'estiu no tinc horaris, i tinc més temps per les meves amants, el priorat (em refereixo al vi), Masriudoms, el terrat a la nit o al migdia, la llibreta, els gargots, els poemes, els relats, el mar, la platja, les torrades de pa amb oli de Masriudoms, el Sol, la pell, la sal... tot això fa cantar més de gust, i treure cançons de tot; melodies que es queden al terrat, i al cor i a les orelles de la meva filla, i que no són res més que camins de muntanya per assolir a cims petits des d'on s'hi veuen les vinyes, la platja i el Sol.

Avui he recuperat un tros d'una de les gravacions del Terrat de Masriudoms, que en Serrat em perdoni. 

Tuesday, January 14, 2014

El que passi després de fer-li l'amor m'és ben igual.



Aquest vici d'escriure no és una esposa, és una amant intempestiva; ve quan vol, fa el que vol, i exigeix ser adorada com una deessa; no serveix de res planificar res, ni organitzar res, ni projectar res; ella mana; i em té alhora el cor robat i el cervell atordit de nits sense dormir, de passió, de pell de gallina, de ratafia i de cançons que esquincen la nit. La nit es torna dia quan ella hi és, i llavors sóc viu; cansat, gastat i amb ressaca, això sí, però intensament viu; el que passi després de fer-li l'amor, més ben igual.