Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, December 31, 2016

El 2016 en una barreja surrealista de cançons i records


















L’últim dia de l’any em fa dir el que penso; per això és tan perillós tot plegat. Perillós mostrar-se com un és. Però un no ha nascut per callar. Es viu tan poc! Que pocs són vuitanta anys! Que pocs cent anys fins i tot! El valor de la vida no ve de la seva durada sinó de la seva qualitat, i hom pot ser lliure sense sortir del seu poble si la por no el fa callar. La derrota dels miserables és no aconseguir fer callar els qui tenen por. El càstig dels animals humans que es pensen poderosos és arribar a l’últim instant de la vida i descobrir la buidor dels seus objectius.
Adoro el llom de les muntanyes, la vida que brolla al seu damunt en forma d’alzines o de pins. Adoro la remor tranquil·la de les valls solitàries, tan silencioses en aquests dies de recolliment de l’eixam. M’enfarfega la visceralitat ridícula i perillosa dels monos que demanen la mort tan fàcilment a les xarxes socials, o la mutilació, o la foguera de qui sigui que la demanin. Em cansen els monos violents que ni tan sols tenen la humilitat de reconèixer-se monos. Les xarxes són l’espill de la ment del darrere del pobre ésser espantat que supera el seu terror amb l’agressivitat, ja sigui dins d’un cotxe o rere un facebook. Pobre mico tremolós i mig embriac, amb corbata i tot, amb somriure i tot; màscara que amaga una ràbia disfressada. L’obsessió per trepitjar fort i fer soroll. Un soroll que massa vegades ofega els espetecs de la llenya a la llar, o la respiració d’un infant, o el repic del vent de la nit als vidres de casa. Milions d’abelles voleiant esbojarrades dins d’un immens centre comercial venedor de fum materialitzat principalment en plàstic i llunyania. Milions d’abelles cercant a fora allò que tenen a dins.
Recordo avui, ara que estem just al final de l’any, un sopar d'estiu a la platja del Torn. Les vuit, les nou, les deu del vespre. Les onades embogides. La lluna entre les boires. L’olor de pinassa. La sangria. La família. A la sorra, jugant i xerrant, els meus fills i els seus amics en una nit de calor i mar brava que podria ser ben bé una vigília de cap d’any. Ni un bri d’asfalt a prop, ni una edificació fora de la guingueta que ens servia el peix. Una escletxa en el temps. l’alenada d’un «tot és possible». La derrota absoluta dels miserables que a la meva adolescència em van intentar convèncer del fet que la vida era una adoració del dolor i de la repressió. A la riba, la guitarra i la lluna. Al cor, el camí de llum damunt l'aigua que la claror traçava. La vida a les mans, vencent una mort que no fa por quan s’ha viscut tant, i tan bé. La rosa groga de Texas de l’altra vida també al cor. La bellesa com un esclat cedit per les divinitats misterioses en una nit eterna dins l’instant atemporal d’aquell sopar. Recordo també la lluna entre les branques dels arbres. Ella és la petita rosa més dolça que Texas mai no va conèixer. Els ulls de Texas són damunt teu i admiren tot el que fas. I em dius que m’estaràs mirant sempre a tots els llocs familiars; al petit cafè; al parc de l’altra banda del camí, a la fira a on els nens pugen al cavall de cartró, en tot allò que és brillant i alegre. Et trobaré al sol del matí, i quan la nit sigui nova, estaré mirant la lluna, però també et miraré a tu. Les veus s’ajunten, són més d’una; dues, tres, i sempre et pensaré d’aquesta manera; et trobaré al sol del matí, i a les nits noves, i quan miri la lluna, et veuré a tu. La nuesa esclatant de la humanitat lliure. La reconciliació amb el cos que els maleïts covards de la repressió han separat de la ment. Allà, a l’immens canó que va obrir un riu fa milions d’anys, ran del tronc d’un arbre centenari, cantaré tot el que tinc de bo al cor, i ningú mai no silenciarà els meus mots, ni els mots de les persones lliures. Cridaré ben fort que no tinc rei, que no sóc súbdit de res més que d’aquesta terra i de l’amor que dedico als seus fills. Sovint sento que voldria ser una poma, i ser devorat per les persones que estimo, com Ricky Nelson va dir en aquella presó de Rio Bravo. Com la Nataly Dawn, com la noia de NemoTheHero. Ha estat un any atapeït d’emocions barrejades. El passeig ran de precipici quan el meu fill va estar tan malalt. L’avís directe d’aquell ésser de l’altre món (altre món? Si tot és aquí!). La por vençuda per la indestructible fe en la vida. La victòria damunt els dimonis de la foscor. La despreocupació absoluta pel que no mereix cap bri de preocupació. La independència individual total. La bellesa dels cossos a les onades salvatges al costat de la infinitament superior bellesa de les ments. Shenandoah ben al costat, i el riu ample a on baixava la barca a buscar la filla del poble perseguit per a casar-se amb qui l’estimava. El riu color de terra i de cel a les valls mai trepitjades a on el nostre poble viatja per a continuar amb la vida. Shenandoah, el crit que m’ha donat l’energia per avançar al llarg dels dies, quan la tempesta bufava més fort i tot semblava que s’acabava. La consciència de l’exili. La profunda solitud d’una espècie formada per quatre o cinc individus en una selva de soroll i por. La dolçor de la identitat d’aquesta espècie solitària que no se sap si s’extingeix o siestà naixent. Les topades amb la mort que es nega a morir i que intueix que la vida li guanya la partida i que se li escapa per a sempre. Un any de pujada; però a la pujada es fabriquen les identitats i s’enforteixen els pobles perseguits. La veu que es nega a morir i que recupera antigues possessions que semblaven perdudes per sempre. La guitarra que obra les seves portes una mica més. En ma terra del Vallès, tres turons que fan una serra, i quatre pins un bosc espès, i les cinc quarteres que ja no són massa terra. I els pins que cenyeixen la cala, amb la sorra de color canyella, la melodia del Castor i els mots de la Glòria, i l’esperança infinita de la Sílvia, ben a pron de casa meva, i una pàtria tan petita que la somnio completa; i l’arròs de Calella, i el roig de la pedra. I el sotrac meravellós dels Taflic al cor, gairebé al final de l’any, amb aquella donzella vestida de nit. Les paraules del paisatge omplint els versos sense neguit. El paisatge sempre té raó, i el seu missatge sempre és d’esperança. L’enyorança és dolça perquè insinua el millor, que, encara, com sempre, està per venir. Ens enfilem a l’onada mes alta i veiem el Montgrí, i el blau profund de la mar de l’Empordà. I plorem suplicant que no sigui destruït. Les hores viscudes dels vells en una terra eterna que torna sempre. Els ulls que sempre ens inventen històries noves. Sens dubte, l’any ha estat viu; per bé, segur, vencent la corrent de la mort que malda per desfer-ho tot. L’amor ha estat present arreu i en tot moment. Ens podem enfilar a l’onada més alta, i tot és bell. Si tot s’acabés, tot estaria bé, perquè el que hem viscut ens ha construït i ens ha omplert del tot. I hom, que té tantes pàtries com esperances! I una Terra que és una! I una humanitat a on tots som, si fa no fa, iguals!
Ella és la petita rosa més dolça que Texas mai ha vist. La rosa groga de Texas és l’única noia per a mi. I el cercle d’espelmes de la Platja del Torn amb la festa Hawaiana, que tants altres àngels de carn han celebrat al llarg de la història. Cal ser adolescent per estar viu. En certa manera, la humanitat només té garantit el futur si continua generant adolescències. Perquè l’adolescència és garantia de trencament i renovació. No existiria la bellesa si no es pogués renovar amb les diferents adolescències que a cada generació van naixent. La gent flueix de maneres misterioses. Agafa’m enmig dels teus braços amorosos. I com va cantar Johny Lee, ens passem la vida buscant-te a tu, jugant a jocs de rucs. Busquem l’amor als llocs equivocats, i en rostres que no són. Beneïm el dia que descobrim els ulls que hem de trobar. Són fars enmig de la nit. Busquem l’amor a massa llocs, i en realitat, el tenim sempre al costat.
Acabo aquí aquesta repassada surrealista i onírica a través de records, cançons i sentiments viscuts en aquest any 2016.

Bon any a tothom!






Friday, December 30, 2016

Escriure sense raó enmig de les fúries del món.



Per què escrius encara al blog? Si els blogs ja han passat de moda... Em demanava algú no fa gaire. No vaig saber què dir-li, perquè cada vegada em cansa més explicar per què faig les coses. Vaig començar a escriure aquest blog en privat (no era un blog públic). Un dia el vaig obrir a qui volgués llegir-lo. Tant una cosa com l'altra, la vaig fer per gust. Perquè em venia de gust. La moda no va influir. De fet, dels molts defectes que tinc, no n'hi ha cap semblant a seguir la moda. Si el tingués seria un defecte al qual no li sabria trobar el gust, i, posats a tenir tares, millor tenir aquelles que ens fan passar una bona estona. 
La veritat és que escriure al blog sempre ha estat un plaer; independentment que sigui llegit o no; això va com va, i un dia n'entren sis-cents, i a 'endemà trenta. Tant se val. A molta gent li costa entendre que el meu plaer com a escriptor no es ser llegit (dec ser estrany); ser llegit fins i tot de vegades es una pega, quan se m'enfaden o se m'ofenen. A alguns els molesta la seguretat amb la qual parlo d'allò que estic segur, a d'altres el que els resulta esquerp són  els dubtes que tinc; em diuen que me'ls guardi per mi, que ells ja en tenen prou amb els seus. Hi ha qui s'ha ofès del fet que parli tan descarnadament de les meves opinions sobre la religió, o que defensi la bondat de la nuesa a la natura, o que barregi costums de la gent conservadora amb costums de les persones anàrquiques...
A tots plegats els diria que reposin, que es limitin a escriure els seus blogs, si així ho desitgen, i a acceptar que al món hi ha persones rares com jo, hereves de mil experiències i d'una bonior d'inputs entre els quals m'ha calgut triar.     
Seria terrible posar-se contínuament a la moda; amb un racista de president als Estats Units, amb cada vegada més estats mirant-se el melic, més financers desvivint-se pels seus capitals, més violents justificant les seves guerres i més gent espantada contemplant els perills reals i possibles en comptes del cel i el mar, tan blaus.
He après a trobar joies anònimes als racons oblidats de la xarxa, i he entès que el mot mediàtic amaga una significació concreta que té molt a veure amb aixecar i enfonsar allò de més enllà o això de més a prop segons el gust o la gràcia de qui hagi rebut l'encàrrec de fer-ho. He aconseguit gaudir amb un camí solitari entre els pins i un bassal, una codina pelada i una boira negra que amenaça pluja, un somriure únic que només sent algú, i l'estranya presència invisible que ara no toca explicar. 
He perdut les ganes de perseguir triomfs mediàtics i em moro de ganes d'aconseguir petites o grans fites ocultes que no és que amagui però que no tinc ganes ni esma d'escampar. M'agrada llançar ampolles a l'oceà amb missatges secrets i vidre autodegradable per a no contaminar el mar. Crec que la cultura és el conte que l'avi explica al nét, mot al qual li continuo posant accent. Crec en el poder infinit de la música de la cançó que algú canta en un racó de bosc i que no queda enregistrada a cap xarxa, melodia reina de l'instant i del lloc i prou, energia dels éssers invisibles. He trobat el color que arriba un captard a una roca solitària i que no tornarà mai més, i demà continuaré escrivint, perquè això que té de bo el blog entre d'altres coses és no haver d'explicar ningú perquè escric el que escric, ni per què tot d'un plegat deixo d'escriure.
Fins demà!  

Tuesday, December 27, 2016

La llar no és un espai físic determinat, és el lloc a on la família està unida.


La llar no és un espai físic determinat, és el lloc a on la família està unida, sigui quin sigui aquest lloc. Els moments en què tot penja d'un fil, en què es percep amb claredat que s'ha caminat a frec d'un precipici sense haver-hi caigut, ajuden a prioritzar les qüestions de la vida, i tot seguit una mena de tranquil·litat estranya, fruit d'una substància sedant generada pel propi cos, ens relaxa i ens mig adorm. Quan el pitjor ha estat a punt de succeir, un s'adona que la pròpia mort és una anècdota sense excessiva importància, i perdre-li el respecte a la mort atorga molta llibertat. La finalitat de la parella (ho dic de cor tot i que només és una opinió) és la família; a partir d'aquí, els capricis són secundaris, i el benestar de la família es converteix en la màxima realització personal. La família, arriba un dia que, per llei natural, d'una manera o una altra, es dispersa, la vida és un canvi constant; però la llar continua existint allà a on continua viu l'amor i la proximitat entre les persones de la família, sempre amb llibertat i independència. 
La sensació de descobrir la llar en una sala d'hospital, un dia de Nadal, és molt gratificant; malgrat el sofriment que ha conduït a la situació concreta. Quan es percep que un lloc així pot convertir-se en una llar, en un banquet nadalenc, en un espai de festa... la confiança i l'esperança en la vida creix de valent.
.
.  

Saturday, December 10, 2016

El temps és breu.



Volem viure! Ens movem per viure! Mirem per viure! Lluitem per viure!
Tant se val d’on venim, la llengua que ens regala el fat, les faccions del rostre que la sort ens ha dibuixat. Plorem de por i de frustració quan se’ns barren els somnis i quan no es reconeix la nostra llum. Som humans i necessitem respirar i somriure.
Volem viure! Ajuda’ns a viure!


No em vulguis perfecte, tu no ho ets ni ho seràs mai; i si un dia ho ets, quantes esperances hauràs enterrat per aconseguir-ho. No visquis per esculpir-me, el temps és breu i se t’acabarà abans no hagis assaborit el ritme dolç de la tolerància. S’acaben els anys i no podem arribar al final descobrint que no hem deixar de retreure-ho tot a tothom, especialment als qui tenim més a prop. Existim per agafar alè, per agrair la flaire de la mar i de l'herba. El temps és massa breu per a no estimar-nos; el temps és massa preciós per a no estimar-nos.

Pensa bé què o qui et preocupa; el teu cos farà pudor; una pudor insuportable. Per això el tancaran en una caixa de fusta hermètica i l’enterraran rere quatre parets desagraïdes; ben aviat, ningú no et recordarà; i una mica després, ningú no recordarà tampoc els únics que t’haurien pogut recordar. 
Ben poca cosa ets fora d’allò que vius ara; per tant, pensa bé què vius, què fas i què sents... perquè tot sembla indicar que això, ara per ara, és tot; i, per tant, allò que pots de debò tenir ara, és això que ara sents, això que ara vius, i, sobretot, això que ara estimes. Pensa bé què et preocupa... l'opinió dels qui com tu ben aviat seran oblidats? Estarruf de pols que el vent aixecarà qualsevol tardor... Pensa bé què t’angoixa... la neurosi dels qui adoren la perfecció o la imatge i que s’atorguen el dret a decidir per tu les teves prioritats vitals? Pensa bé si convé anguniar-se. 
Mira el bosc i el turó gemat, i el guspireig de la rosada a l’alba. I el Sol damunt del mar solitari al migdia. Mira tot això i digues als del protocol i els ítems, que res no substituirà els valors de les persones ni la bellesa de la unicitat del moment. La mecànica exacte del sistema no superarà el valor de les persones i la necessitat que tenim de la seva paraula i de la seva visió insubstituïble i inimitable. Si les persones no salven la Vida, res no la pot salvar; res no pot substituir el valor i la mirada de les persones.   
Només tenim l'amor que donem. 



Saturday, November 26, 2016

Por



Què dius? Que tens por? De qui? Per què?
Del que dirà la gent per allò que no tens? Del que et farà la gent per allò que ha fet el teu fill o el nebot del teu cosí? Del que pensarà la societat si et pentines amb la clenxa al mig?
Por? Més aviat te n’has de riure.
No és veritat que siguem esclaus d’allò que diem i amos dels nostres silencis; en realitat, som esclaus de la importància que donem a allò que els altres pensin sobre el que diem, o sobre el que hem dit, o sobre les nostres opinions, o sobre els nostres escrits. No és cert que siguem esclaus del passat; som només esclaus del valor que donem a l’opinió dels altres sobre el que alguna vegada hem pensat o dit o escrit. La necessitat que tinguem d’aprovació social o d’encimbellament o d’afalac o d’aprovació determina una part important de la nostra llibertat o del nostre esclavatge. Perdre la por a la reacció social davant la nostra identitat és l’actitud necessària per assolir la nostra independència identitària, i representa un dels fonaments de la nostra pau interior.
«Tothom s’ha enfadat amb tu pel que has dit!» Tothom? Tothom qui? Has parlat amb tothom? Coneixes tothom?»
«Tothom ho fa; no passa res!» Tothom? Tothom qui? Has parlat amb tothom? Coneixes tothom? Em coneixes a mi? Has de fer-ho perquè ho fa tothom? Ho fa bo el fet que ho faci tothom?
«Si escrius això, ningú ho entendrà, no agradarà a ningú» Ningú? Ningú, qui? Has parlat amb tothom? Saps com sent tothom? Tothom té els mateixos gustos? Tothom té el teu funcionament mental? Cal que agradi, per a ser escrit?

«Ho fas tot malament!» Tot? Tot, què? Saps tot el que faig? Coneixes totes les meves accions? Tota la meva feina?

Thursday, November 24, 2016

Els dragons del món i l'absolut



Quan els dragons del món posin, una vegada i una altra, l’absolut en els judicis i les normes; alça la mirada vers la muntanya i repassa el verd, i el blau, i la puresa del vent, i el poder infinit d’un somriure. Quan el poder reclami la seva entronització com un fet evident, i quan a més tothom ho accepti, recorda els temps del vi i dels sons, de la llar de foc i de Cole Porter; i els teus, la mar i la sorra; i els Esquirols i els òbits; els ulls de cel i l’absència de lleis perquè l’amor les fa inútils; i l’absoluta evidència de la buidor de l’autoritat com a concepte absolut o inqüestionable. Recorda-ho bé, perquè maldaran per desdir-te’n; els altres i fins i tot el fat, i l’atzar estrany del món competidor. Recorda que l’absolut és l’humor del pallasso, i no el renec del vigilant; el ball del dansaire i no el pas de l’oca del poder militar; l’abraçada de l’amic que perdona, i no el gest sec i enèrgic del botxí que executa; l’absolut és allò que saps que et diu de bo de bo el que és amor i el que no ho és, allò que fa que viure pagui la pena ni que tot s’acabi amb la mort. Al qui posseeix l’autoritat, ves-li fent que sí amb el cap, potser ho necessita; però no mana el poder, perquè és buit, mana el somriure sense el qual ni el qui ostenta el poder no hauria arribat a existir; mana la llibertat, raó per la qual tenim la fugida assegurada ni que sigui amb la mort i l’adéu; mana l’acudit i la cançó, el poema que fa néixer de nou cada dia, com si ahir mai no hagués estat i fóssim nadons i tot fos possible. No oblidis a on és l’absolut, perquè no reposaran fins que te’n desdiguis; saben que si no te’n desdius, han perdut el poder sobre tu.
Il·lumina la foscor dels temps amb la teva convicció, i camina per la vall de les ombres sabent que les ombres no tenen poder i que no són l’absolut. Quan t’arrosseguis pel túnel fosc que t’impedeix el sol; tingues clar que mana el Sol, que tu l’has vist i has cregut en ell, i que el tens a dins. El túnel passarà, però el Sol continuarà allà a fora, i també a dins teu, milers i milers d’anys.

Regala als petits que tens a prop l’esperança en la vida, la confiança en les persones, i el secret de l’esforç que s’aplica per passió i no pas per por; parla’ls convençut que parles amb algú més proper a la veritat que no pas tu, perquè encara es recorden d’on és l’absolut, perquè encara no els han desdit del tot. Sigues la roca que els confirmi la fortalesa indestructible del bé. No els posseeixis ni un bri, que marxin aviat i t’oblidin; que els quedi allò que han après sense adonar-se’n, la fe en l’existència, l’absurditat dels càstigs com a eina educativa, i l’absoluta omnipotència i incondicionalitat de l’amor.   

Wednesday, November 23, 2016

Els corruptes són la conseqüència del vot de tots els corruptes que no ho poden ser perquè no en tenen ocasió.





Em fa por la bèstia humana, racional i intel·ligent; em fa por. És un problema meu, ho sé. Però em fa por. Quan es mor una persona, es mor una persona; algú que un dia va ser una filla estimada amb bogeria; algú que en algun moment, potser, va ser una mare, una germana, una amiga, una dona. Em fan potser més por els ollals, les rialles de hiena, el judici per inèrcia, perquè sí, perquè està tot clar... que els robatoris i l'horror de la corrupció. No em serveix de consol pensar que qui es mor m'hauria matat si per diners fos; si això fos cert, que no ho sé, encara més pena sentiria, i encara més por tinc d'aquesta bèstia que sent que ho sap tot de tothom, i que es veu en cor d'esclafar fins els morts.

Si hi hagués una illa deserta per començar de nou, potser me n'hi aniria. L'avidesa de diners abassega qui els té i a qui no els té, i odia qui els té, i qui els roba, i qui no els roba perquè no pot... I d'aquests n'hi ha molts. Els corruptes són la conseqüència del vot de tots els corruptes que no ho poden ser perquè no en tenen ocasió, però sí que tenen ocasió d'escopir una persona morta. La vida és un buf i n'hi ha que han escollit ser jutges i botxins, que valents! Jo sento dolor per la mort de tothom, fins per aquells que pensen tan diferent a mi que caic d'esquena, i fins per aquells que al meu parer ho han fet tan malament que no tinc altre remei que ofegar les flames de l'odi que em surt amb un bri d'antropologia objectiva i d'independència moral. El mal dels altres no em mourà a jutjar ni a sentenciar ni a alegrar-me de la mort de ningú, ni a enriure-me'n de cap persona, ni de la seva fi, ni de la seva maldat, ni de les seves misèries... al contrari, em mourà més a la compassió.

Monday, November 14, 2016

He vist centenars d'infants arribar a l'univers no sé d'on, i a tots els he vist plens de bondat.



Contempleu la por de fit a fit, i trieu si us hi abraceu o si l'engegueu; en català, engegar pot voler dir enviar a fer punyetes, expulsar... Sé que costa esvair la por quan mirem al nostre voltant i descobrim bèsties. Fa respecte, fins i tot, escriure això últim que he escrit; l'última vegada, sols per expressar que sovint veig monos, un dels monos em va menysprear; sol passar, no passa res; la llibertat d'expressió té un preu, però val la pena. No hi ha cap preu massa alt si el que comprem és la llibertat d'opinar. I jo no puc evitar témer els instints d'espècie d'aquesta mena de mico a on m'he descobert viu. Un dia, de nen, em vaig adonar que m'havia tocat existir essent un individu de l'espècie dels micos sense pèl que no saben que són micos, que es pensen que són el centre de l'univers i la raó per la qual tot existeix. Què he fet jo per a ser un simi d'aquests? Crec que res. Tampoc no ha fet res el peix que dóna voltes dins d'una peixera petita, que menja cada dia una fulla d'insectes i algues assecades, i que un dia es mor i apareix flotant dins la mateixa peixera a on ha passat la vida sencera. Què ha fet la vaca per a ser vaca? El cas és que em miro els dits de les mans, els pèls de la part superior dels dits, les ungles, i tot plegat em confirma que pertanyo a una espècie de simis; així, de cop, me n'adono, i em meravello de ser; però, alhora, em sé finit, ignorant, i ple de pulsions que em menen a seguir les línies de l'espècie que s'organitza en societats; aquí és on he aconseguit en bona part alliberar-me. Dic en bona part, perquè del tot és impossible, almenys per a mi. Em fan molta ràbia alguns aspectes de la manera de ser d'aquest simi; els entenc profundament analitzant-me a mi mateix. Dins meu tinc gairebé tota la riquesa genètica i instintiva de la resta d'individus; observant-me com si estigués fora de mi mateix ho aprenc gairebé tot. I aprenent-ho gairebé tot de les pulsions, dels instints, de la influència de la serotonina, de la dopamina, de la norepinefrina, de l'adrenalina, de l'oxitocina... aconsegueixo de vegades no seguir la força de la selecció natural i convertir-me en un individu independent a la marxa de l'espècie; només molt de tant en tant, per a vèncer la por, per a gaudir de la bellesa, per a treballar per un futur objectivament millor per a tots, lliure de les falses creences, que no són altra cosa que la conseqüència cultural de l'actuació d'un feix de pulsions i d'un grapat de químiques. Aquest cos de mico a on m'he trobat em fa molta ràbia moltes vegades. També és veritat que sovint et trobes individus plens d'una bondat natural que m'omple d'esperança. Sé que molts monos, fins i tot monos que escriuen llibres d'autoajuda, monos amb títols, monos plens d'un ego guanyat amb el propi esforç... neguen la bondat natural amb la qual arribem i que Rosseau va saber descobrir. L'ego té això: fa assumir les asseveracions en funció de l'esforç aplicat, en comptes de la seva harmonia amb la realitat. L'ego té això, es rebolca en la mitomania d'autors "micos" sobrevalorats, de cognoms sonors, que el que sí que tenien és molta intel·ligència i imaginació; però la realitat es mostra a qui vol més que a qui pot. He vist centenars d'infants arribar a l'univers no sé d'on, i a tots els he vist plens de bondat; una bondat que massa vegades es va apagant, o amagant, o espantant... tant aviat com la fúria dels instints engega tota la seva artilleria per a poder competir dins la societat dels monos, per a no morir. I per a no morir, es mata; i per a no morir, es realitzen totes les bestieses pròpies de les bèsties que no saben que ho són. Ai! Si morir no ens fes por! I si el que ens fes por fos seguir l'instint d'espècie i renunciar a ser nosaltres! "Ets una cèl·lula cancerígena que actua sense obeir els codis socials i que per tant actua contra el tot que és l'espècie" em diuen! L'individu, cadascun, és una finalitat per l'individu; i no la societat o l'espècie, que no somnien, ni estimen, ni senten, com no senten els eixams d'abelles, com no senten els formiguers com un tot. Crec en el cor de les formigues més que en la mecànica bestial del formiguer. Crec en l'amor de cada abella, més que en l'honor i les lleis de l'eixam adorador d'una reina que no sap ni caminar. I si l'eixam ha de morir perquè visqui l'amor de cada abella, que mori l'eixam, i que esdevingui l'instant d'amor, que ni que es mori, haurà viscut de debò. La vida és un instant en el temps de l'univers. Em fa por l'eixam que amb la seva fúria vota aquell qui  deportarà tres milions de persones perquè no han nascut al país. Em fa por el formiguer que només tem l'horror que afecta al propi formiguer. Però aquesta por l'esvaeixo, l'engego a dida; la por al meu propi formiguer, insensible, absurd en les seves lleis i els seus càstigs, mediocre en la seva educació fonamentada en la por al càstig i a les males qualificacions. Adorem l'avaluació com si fos el tot, i menystenim l'aprenentatge de cada hora, de cada dia; el constructivisme i la significació creativa d'allò que podem ensenyar a estimar, la passió per crear i per viure eternament ni que sigui només dins del breu interval d'un instant. Em fa por el meu formiguer, i m'allunyo de les seves directrius; me'l miro des de fora, bo i treballar-hi amb tota la passió des de dins. I haig de mirar una vegada i una altra a cada formiga, a cada abella; perquè cada abella em reconcilia amb la raó de ser, encara que el formiguer, com un tot, intenti fer-me enrere. La finalitat de la vida no és l'eixam, ni que la vida ho digui; no és el formiguer, ni que l'univers ho exigeixi. La finalitat de tot és cada abella, que arriba bé i s'espatlla; és cada formiga, que arriba bé i s'espatlla. I a dins de cada mono, que sóc, que som, hi ha un tresor i una força més gran i més important que la resta de l'univers i les seves forces. Les normes, les lleis, la força, la violència, legal o no, no són més que la demostració que som bèsties, i mentre siguin necessàries l'ésser humà viurà empresonat.    

Tuesday, November 1, 2016

Mots d'Heràclit



Mentre continuem veient culpables en comptes de persones amb dificultats, no farem res, ni arribarem enlloc, ni actuarem amb justícia, ni ajudarem ningú a superar cap dificultat.
Mentre siguem jutges, no serem professors.
Mentre continuem enfadant-nos de debò, persistirem en la malaptesa de no aconseguir res; ni petit ni gran.
Mentre ens empassem com bens la gran ficció del lliure albir absolut de tothom i en tot moment, continuarem sent intolerants i tirans.
Mentre ens entestem a ser durs i inflexibles per tal de preparar els alumnes per a una societat dura i inflexible, els estarem ensenyant a ser durs i inflexibles, i estarem contribuint per tant a construir una societat més dura inflexible.
Mentre no entenguem que amb gests de comprensió i d'humanitat estem ensenyant comprensió i humanitat, continuarem essent inhumans i tancats.
Mentre no acceptem que és tan important ajudar algú a no dependre de ningú, com ajudar algú a saber confiar en les persones, no estarem preparant bé els nostres alumnes.
Mentre tinguem por de mostrar-nos humans, continuarem ensenyant que cal tenir por de mostrar-se humà.
Mentre visquem obsessionats, defensant el nostre petit regne de la plaça guanyada, o de les hores assignades, en comptes de prioritzar les necessitats educatives dels infants, continuarem amb la hipocresia d’anomenar-nos educadors quan en realitat som oportunistes.
Mentre visquem oblidant-nos que ens estem morint, i que el temps és massa breu com per a especular, continuarem sense convertir cada dia en un tresor, cada hora de classe en un privilegi, cada alenada en un gaudi.
Mentre competim en comptes de col·laborar, continuarem construint una societat d’insectes competidors en comptes d’humans solidaris.
Mentre continuem condemnant l’adolescència com si fos un vici o una maledicció, en comptes d’aprofitar el poder de la seva energia, no aconseguirem connectar amb els nostres alumnes ni el clima de diàleg i confiança que cal perquè el procés educatiu tingui èxit.
Mentre continuem transmetent el verí dels tabús amb la doctrina del tradicionalment correcte, continuarem contribuint a perpetuar la societat dels tabús i dels prejudicis heretats de la ignorància medieval.
Mentre continuem separant obsessivament les assignatures com si els projectes de la vida no agombolessin en una sola realitat les matèries que nosaltres separem a l’aula, l’aprenentatge patirà una disminució dramàtica i els diferents departaments en comptes de sumar, restarem.
Mentre treballem convençuts que ja hem arribat a algun lloc, en comptes de fer-nos conscients que el nostre camí d’aprenentatge continua, no podrem fer bé la nostra feina.

Mentre no siguem capaços de comprendre l’angoixa dels pares i mares que viuen encadenats a una feina precària, amb caps que sovint no respecten el dret dels progenitors a demanar permisos per a les entrevistes amb els tutors, i amb l’horror d’unes hipoteques abusives... no serem capaços d’atendre els seus fills amb la delicadesa i el sentit de justícia que qualsevol persona humana mereix només pel fet d’existir; i no serem capaços de comprendre les dificultats dels pares a l’hora de fer de pares.

Tuesday, October 25, 2016

Les fulles que cauen


Manifesto amb antelació i de manera notòria que sé a on les meves cendres s'escamparan; conec el lloc a on un petit bri de mi, mineral, inofensiu i net, es deixarà endur pel vent i es fondrà amb les arrels dels pins i amb l'aigua de la pluja. 
I això serà sense ànim d'anar contra cap fe; perquè els sentiments profunds del moment de l'adéu són prou greus com per a ser sincers i com per a buscar la pau i la reconciliació amb tothom.
No vull cap funeral, ni referències a judicis i tortures per a redimir res, ni deformacions de déu, ni referències a mites sovint alçats per a justificar imposicions i persecucions.
Sé a on vull i a on he demanat que un símbol de mi es converteixi en muntanya i en fang i en vida. Un símbol de mi, només, perquè jo seré sempre al costat dels que estimo profundament, i el meu jo continuarà sent d'una manera que no goso descriure perquè desconec, i no és honest afirmar allò que no se sap. La profunda ignorància de tant ens ha de moure a ser tolerants, i la pròpia petitesa ens ha d'empènyer a ser compassius.
Els qui de debò m'importen saben a on les meves cendres s'escamparan.


Sunday, October 23, 2016

La tardor és un part



Els dits pertanyen a les forces invisibles que ens imanten. Vivim enmig d'un gran teatre il·luminat per les muses; tenen cura de nosaltres, com si fóssim nadons, i amb les seves llums i el seu amor, desapareixen quan toca, i tornen quan cal.
La vida és plena de guerres, sovint invisibles; i cal guanyar-les totes. I a totes les guerres hi ha De Gaulles i Churchills. I sovint, quan les guerres són nostres, ens cal convertir-nos en De Gaulles i en Churchills, i arribar a comprendre que la vida ens ha estat preparant sense que ho sabéssim per a lluitar i guanyar a totes les nostres guerres.

*

La tardor és un part.


Necessito França

*

Plou. I cauran les fulles vermelles a la vorera. El cel, tot el dia, és gris. El fum fa olor de castanyes. Tinc ganes de plorar, però estic en pau. La Terra asseca els fruits i abaixa les persianes. Obro la finestra un xic i entra l'aire del carrer. El matalàs flonjo de les fulles és la joguina d'un infant, i els colors s'agermanen amb el fang. Catifa de llàgrimes de foc als contraforts del Matagalls. Un llac gris a Santa Fe. La plata del Sol a l'aigua quan aquest Sol no es deixa veure. Groc, saur, ataronjat, xocolata i nabiu... La mort reivindica la vida. La llavor s'enterra, o és colgada per algú que no sabia que era llavor. La Terra gira i gemega; es fa bella perquè arriba la fi, que és el nou principi. 
Plou, i a dins de l'instant hi trobo prou bellesa per a ser feliç.  

Thursday, October 20, 2016

El plaer de ser amateur



Haver d’escriure per diners és fotut. Pensar que allò que surt de tu, surt de tu perquè necessites que t’ho paguin és al meu parer molt cruel. Em fa l’efecte que no em sortiria res si hagués de viure d’allò que escric; fins i tot, cas que tingués la vida solucionada, si el que busqués fos enriquir-me o augmentar el meu patrimoni amb allò que redacto, fos ficció o assaig, no seria capaç de traçar ni un mot, i em faria por molestar, ofendre, empipar els qui paguen, o els qui paguen els qui em paguen, o els amics dels qui em paguen. Admiro els professionals de l’escriptura; viuen dins d’un món difícil, com de fet són tots els mons. Perquè algú, mirant el meu món; el món on visc i on em guanyo la vida, podria dir el mateix que jo, referint-se a la meva feina, i tindria dret a fer-ho. Però suposo que tots hem trobat el nostre lloc. I els que hem tingut sort, siguem escriptors o mestres, si hem tingut sort de debò, el que hem aconseguit és trobar una ocupació que afrontem no pas per diners, ni tan sols pel sou, sinó per allò que fem. Ens alimenta allò que fem. Ens mou, només, allò que fem, i no pas el sou que ens paguen. Podríem dir que el sou que ens paguen ens el paguen per tal que puguem continuar fent allò que fem sense haver de preocupar-nos del sou.
Per això, tornant a l’escriptura, té tanta importància, per a mi, el concepte d’amateur. Sovint el mot amateur ve associat a les activitats poc professionals, mediocres, d’estar per casa; però quan això passa s’oblida que els grans filòsofs eren amateurs, que molts dels grans somnis no han estat pagats ni han nascut a força de sous o salaris. Amateur vol dir que allò que fem ho fem perquè ho estimem, i que el nostre sou, i que la nostra supervivència, no depèn de com serà allò que fem. Potser a alguns aquesta manca de pressió els ensopeix o els desmotiva, d’altres però necessitem l’absència de la pressió per sobreviure per a poder tirar endavant una passió. Alguns estimem ser amateurs de l’escriptura, i no fórem bons si esdevingués la nostra professió; i això no és ni un defecte ni una virtut, sinó una manera de ser.



 Ser amateur permet parar i engegar quan ens plagui. Descansar uns anys, i tornar-hi amb empenta quan ho decidim. Ser amateurs ens permet defugir les promocions, el màrqueting, el joc de la pseudofama, les temptacions de l’ego que, almenys a mi, em fan perdre inspiració. Ser amateurs ens permet cremar, si ho volem, poesies que ens fan fimbrar el cor, pel fet de publicar-les immediatament a la xarxa, perdent tota possibilitat de presentar-les com a inèdites a qualsevol premi, només perquè ens morim de ganes de veure-les penjades ja, de compartir-les ja, de regalar-les ja, d’escampar-les pel món, ja. Ho podem fer perquè no vivim d’allò que escrivim i perquè la nostra il·lusió no s’alimenta de l’èxit relatiu dels premis, que d’altra banda, si ens abelleix, sempre tenim allà, esperant-nos per quan no sapiguem fer res millor. Ser amateur permet escriure allò que l’esperit de Hemingway ens xiuxiuegi al cor i al cap encara que per a qualsevol altra persona sigui infumable, avorrit, pesat o sense sentit. Ser amateurs ens permet atendre només aquells impulsos que la realitat misteriosa que ens empeny a crear ens diu que hem d’atendre, encara que aquests impulsos, estils, línies argumentals, ambients, significats... siguin proscrits pels entesos que atorguen honors i visats intel·lectuals. Ser amateurs ens permetrà crear amb la convicció que serem oblidats, i que allò que haurem creat haurà brillat amb força al nostre cor, i al de tres o quatre més, quan haurà brillat, i només per un instant; i que en el moment en què haurà estat, haurà estat real, i bell, i viu, i sadollant del tot. Ser amateur ens permetrà el joc de desaparèixer, de tornar a començar, de gaudir dels seguidors que minven, i de somniar en un nou principi, recuperant, potser, la il·lusió dels primers dies, sentint-nos nous i ingenus pel fet de tornar a començar. Ser amateur, a mi, em permet valorar una nit d’hivern als afores de la Masia de Can Bastons, llegint, enmig de la penombra «Vol de nit» de Saint Exupery, i sentint, a la pell i a les entranyes, una realitat que no puc convertir en mots, però que s’assembla molt a la vida en estat pur, en carn viva... i adonar-me que aquesta nit solitària, o aparentment solitària, és més valuosa que qualsevol acte de promoció, d’estratègia editorial o comercial. Ser amateur em proporciona una sensació absoluta de llibertat, falsa o real, però autèntica quant a sensació; i tot això no ho canvio per cap altra estatus del món de la creació.

Friday, October 14, 2016

Bob Dylan...




Estic molt content, però no puc evitar, potser maquiavèl·licament, de pensar en algú que se sentirà malament pel Premi Nobel a en Dylan. De fet, el malestar esdevindrà a causa del triomf de la simplicitat; la simplicitat està mal vista, sobretot pels classistes. I la mateixa persona que s'escandalitzarà pel triomf d'un "pengim penjam", s'ha escandalitzat en altres ocasions quan ha evidenciat el triomf espectacular dins del món de la indústria del llibre d'una escriptora guapa i jove, perquè, segons aquesta persona, els o les escriptores que triomfen han de ser velles, tenir cara de mal de ventre, ser avorrides, "seriotes" i no semblar desitjables des del punt de vista natural del sexe i la reproducció. I no obstant els prejudicis i els dogmes previs d'aquesta persona escandalitzada, l'expressió magistral de la simplicitat, en un grau d'abstracció sovint elevat, i amb la profunditat d'un iceberg, i amb l'esperit poètic del poble... no és precisament banal. Podríem dir que acostuma a ser fàcil o impossible. Neix d'una actitud. 
La força misteriosa de la creació literària bufa on vol, i de vegades beneeix els sorruts, els antipàtics, els timbres grisos, els caràcters anàrquics, els esperits frívols, els qui s'alimenten de la inspiració d'un instant. 
El treball dur és lloable i sovint necessari, però el gènere literari té amants clandestins a banda d'esposes i marits fidels; beneeix el caos si li plau, i nega els seus dons als ratolins de biblioteca si li resulten avorrits o pedants. 
Per això estic tan content que Bob Dylan s'hagi endut el Nobel. I és cert que un premi no vol dir res. El premiat seria el mateix i hauria fet el mateix sense el Nobel. Milions de Nobels mai no recolliran el guardó. Però ni que hagi estat per una vegada, la poètica que brolla del carrer i de l'espontaneïtat ha superat l'ortodòxia dogmàtica dels qui viuen convençuts que només hi ha un estil, un camí, i un mèrit. Ha guanyat, ni que hagi estat una excepció, la poesia del vent, de la solitud gèlida dels caràcters incompresos, la ingenuïtat sublim de les petites veritats essencials que tothom sent, però que costen tant d'expressar i de fer sentir.
L'enrabiada dels pedants, que pretenen tancar la llavor i l'explosió de la creativitat a l'armari rònec de l'esforç voluntarista i de la racionalitat cartesiana, representa la resistència del immobilisme a obrir la cultura a noves i insospitades expressions.
Les gotes de pluja que percuden contra el sostre del cotxe dins del qual escric estan contentes; la seva poesia és reconeguda; i el vent, i els camins, i la pau, i les carreteres perdudes de l'Amèrica profunda, els camps de blat de moro, els rius, els boscos, els bassals, els rodamóns... La poesia vola enllà de les tapes encartonades dels llibres vells; esdevé veu i so i harmonia i ritme i nervi. La poesia s'allibera del paper i del grafisme, i amb els sons de la natura, reivindica que està viva i que brolla de la carn i del cor.  

Thursday, September 29, 2016

La filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure.



Llàstima i ràbia. Ulls grans i mirada noble. Una etiqueta enganxada al nom i a la imatge per situacions no buscades ni merescudes.
Caminar de deessa humil al costat d’algú ferit i vençut; potser per les seves pròpies foscors; no pas per les teves. Immens amor per aquest ésser amorós que no ho sap fer millor, que té por, que menteix i que juga brut per tu, com fa gairebé tothom per la supervivència dels seus.
I tu no tens por.
Ves amb compte, t'he dit. Als vigilants del sistema no ens agraden els massa valents. Però això no ho direm mai. No queda bé, perquè no és correcte; i ho sabem. Sentim devoció pels petits que acoten el cap i que dubten. Després, segurament, els retraurem que acoten el cap i que dubten; però això és el que en secret alguna part del nostre pobre cap erradament vol: poder retreure alguna feblesa per a sentir-nos segurs i poder fer bé la feina. Els espavilats ens intimiden. Passem el dia exigint-vos que feu el favor d’espavilar, i quan ens topem amb un espavilat de debò, ens esparverem. «Ui! Compte amb aquest, que és molt espavilat!» «Que et parla com si tinguessis la seva edat!» «Que et demana, amb tot el «desparpajo», el que no té i el que creu que li han de donar!» «Compte amb aquest, que és un milhomes!» El problema, en el fons, és que no acota el cap; i l’inconscient dels vigilants té por dels petits que no acoten el cap. 
No vull ser així, amb tu; amb mi no acotis el cap, si us plau. Parla clar i fort. Digues que creus que no tinc raó quan ho creguis. Exclama’t. Fes-ho amb el mateix respecte amb què et parlaré jo, i anirem bé. No acotis mai el cap, que ja hi ha massa gent amb el cap cot, i massa vigilants, i massa por.
Sense conèixer-te, et sento admirable. La vida ofereix tortuosos camins de creixement a diamants crescuts a llocs mísers. Diamants ignots. Diamants vius amb un cor que batega i que sent. Invisibles diamants sota un cos cada vegada més visible, que els pallussos confonen amb el tot. El cos t’amaga, i, a ulls de molts, et desfigura. El mateix cos que a d’altres els serveix per saber que tu hi vius a dins, i que la bellesa esclatant del cos que creix és només una icona que assenyala la bellesa infinitament superior que té la teva ment sovint ignorada.
Ets el mot «Shenandoah» que aquests últims tres dies m’ha perseguit, Potser per anunciar que arribaries tu; Shenandoah, la filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure. Tinc una mica de por per demà; Shenandoah sap per què. Passi el que passi, continuarà existint Shenandoah, i aquests tres dies, i això que sé i que sento malgrat la meva immensa petitesa.


Els teus actes, potser, impediran que siguis vista, però et continuaré veient enllà dels fets, i recordaré la mà amb que ajudaves l’àvia a creuar el carrer, la cura amb què li vigilaves les passes, o la humitat als teus ulls quan algú et va dir que les persones amb la teva determinació eren admirables. A mi, i a molts, ens faran dubtar els teus fets, però et continuaré descobrint darrere la incoherència de la foscor; el normal en situacions anormals és comportar-se de manera anormal. Però això és igual; el camí fa pujada i tots anem a peu; i hem de continuar pujant; ni que sigui amb por, amb la mateixa por que tinc jo per demà; però cada dia és únic i cada dia està viu.

Thursday, September 22, 2016

Tornarem a matar



Temps de murs i filats, i ganivetes d'acer, i ciment fred i esquerp. Temps de parets infinites, d'infinita misèria i gelor infinita. Temps de blocs de formigó; a Calais, a Tijuana, a Ceuta, i a la platja estimada que hauria de ser oasi d'humans, refugi d'exiliats de la pàtria.
Una altra vegada, Agustí; una altra vegada... Com a Argelers, com a Agde... Tornen els cavalls i els vigilants, la pudor de suarda i d'excrements, pestilència de por i de pena. Torna la nit que no promet l'albada. L'enquistament del cor dels qui viuen com si no calgués tenir cor. Per què s'arrapen tant al pa i a les pastures verdes d'una terra que no és realment seva, si no s'enduran res, si es moriran igual? No vas al metge, quan hi vas, a preguntar si t'has de morir o si pots sobreviure; vas al metge a preguntar quan t'has de morir, si ara, o un pèl més enllà en el temps. Per què amarar-se tant a tot això que es perdrà, fins al punt de fer que el pa i les verdes pastures no paguin la pena si tenim tanta gelor endins.


Altre cop els crits i els estirabots absoluts de l'ordre absolut, protector de l'absoluta disciplina del ciment i les reixes. Altre cop l'eficiència tècnica dels guardians del verd i el blanc. No n'aprenem. No ens salva ni Wagner, ni Mompou, ni Bach, ni Mendelssohn... La sang és del mateix color quan és vessada, la gana és per tots, la cultura no ens humanitza necessàriament en el sentit de combatre Goebbels i l'horror que equivocadament considerem aliè a nosaltres. Tenim Goebbels a dins; l'obsessió a dins per la grandesa que anhelem ni que sigui pagant el preu de la mort dels fills, o dels fills dels altres, o de l'autèntica vida i de l'autèntica llum de les generacions que vindran. Critiquem Pujol i som immensos Pujols, ni que ens considerem nobles. Som la carn d'aquells que han pogut fer allò que condemnem, i potser mai no sabrem si nosaltres ho hauríem fet també. Ens pensem que ens coneixem i som titelles d'un inconscient mesquí. Hem construït, amb la carn que compartim, aquest temps de murs i filats que justifiquem perquè ens considerem eterns i ens agafem amb urpes de bèstia al verd que no és només nostre. Després ens trepitgem la llibertat més senzilla els uns als altres per aixecar el nou Berlín somniat pels monstres; una ciutat tan bella com cruel, tan imponent com uniforme, tan perfecte com esclava. No n'aprenem; tornarem a morir, i el que és pitjor, tornarem a matar.    

Friday, September 16, 2016

Només els pensaments i els sentiments poden canviar els pensaments i els sentiments.



La por no genera empatia ni comprensió. Si volem corregir algú de la seva tendència a odiar, no ho aconseguirem espantant-lo. Potser canviarem temporalment la seva conducta gràcies al terror; però si només ha canviat per por, tornarà al seu curs brutal, com l'aigua d'un riu que busca el punt més baix. Només els pensaments i els sentiments poden canviar els pensaments i els sentiments. La por, la violència de la justícia, els càstigs, no canvien gaire, i sovint reforcen l'error.
I tots els nens i nenes, tan agressors com agredits com indiferents.. són víctimes. Els uns de la violència física i de l'odi, i els altres de la seva buidor de sentiments i de la seva empatia atrofiada. Només l'evidència de la grandesa de l'afecte i del respecte pot avergonyir l'agressor en el seu endins en veure la seva mancança, i en comprendre el sentit últim de les relacions humanes.
No és correcte actuar com a impuls de la nostra ràbia o de l'instint de venjança, perquè aquesta fúria no arregla les persones, només les conductes a curt termini, i enverina la ment de l'agressor, que quan la repressió externa s'afebleix, recupera la seva antiga brutalitat. Tots són víctimes.
El mateix es podria aplicar amb els adults, però quan un és gran tot costà més per moltes raons, tot i que l'esperança és una energia que mai no es mor.

El sentiment de culpa és un dels més perjudicials en l'educació dels infants. La culpa és com un tumor que amb el creixement esdevé destructiu per a la ment i l'actitud del futur adult. Davant d'una mala acció d'un infant cal substituir la culpa per un reconeixement senzill i constructiu d'allò que s'ha fet malament, i pel progressiu descobriment del valor dels sentiments dels altres. En comptes de culpa, consciència d'un aspecte en què encara no s'ha millorat prou i confiança en què es podrà superar. Que mai l'acte d'un infant no sigui confós amb la seva dignitat i les seves potencialitats, que mai no minven


Wednesday, September 14, 2016

Les entranyes a les mans


Tilly singing in you tube by NemoThehero. (If the owner doesn't want it here, please tell me and I'll take it out)

.
.
.
Com tantes altres vegades a la meva vida, comprenc l'ànima del meu futur, la seva essència, mitjançant la contemplació de la muntanya que s'eleva ben a prop de la ciutat on visc i vaig néixer; reprodueixo així les antigues deïtats del cor dels meus avantpassats de fa més de cent mil anys, quan parlaven amb les muntanyes i els astres. Sovint, elimino l'estrès residual de la meva ment llegint poesia. També aconsegueixo l'actitud mental que necessito per a poder viure profundament cada instant, mitjançant l'acceptació del fet (inevitable) que un dia em moriré. I comprenc les paraules que la vida m'explica cada dia mitjançant l'acte estrany i únic de cantar i pregar amb una guitarra entre les mans; oracions a un déu no religiós que no comercia amb l'estimació el premi o el càstig, oracions que no demanen res, que només evoquen la força profunda de Gardel, de Porter, de Hollyday, o de l'instant... Cantar, per tant, no és una manera de festejar ni un mitjà per animar una berbena. Sovint cantar és una manera d'assumir la tristor, un camí per a comprendre l'aspror de determinats moments de la vida, un mecanisme per a parlar amb déu, una manera més fàcil de plorar, un mitjà per a dir-se a un mateix aquelles realitats que un mateix no és capaç de dir-se. Cantar no és una acció buida ni un exercici brusc; és un ritual per assassinar la rutina, per a capbussar-se dins la profunditat de la realitat i descobrir la bellesa amagada que ens torna la pau. Per tant, si algú veu un home o una dona amb una guitarra... que vagi amb compte; no estarà veient les aigües poc profundes d'un oceà conegut, sinó probablement algú que du les entranyes a les mans, algú que està plorant, o algú que està estimant; sens dubte algú que s'està rebolcant a les onades d'un mar misteriós; algú que carrega la guitarra per a ell mateix i per a l'imant que el crida, no pas per l'algú que se'l mira. Probablement, qui canta, no necessita ser objecte d'admiració, ni d'enveja, ni de judicis, ni de prejudicis, ni comparacions, ni competicions, ni cap de les foscors dels qui no veuen l'invisible. El que sí que li cal és un bri de llibertat i de quietud per a poder abraçar el déu que el manega mitjançant la cançó.
La invisibilitat de les coses visibles que mirem amaga una veritat visible que molta gent no aconsegueix de veure.  

Monday, September 12, 2016

Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres.



Res del que faig em classifica dins d'un estil de vida; i tot el que faig, en un conjunt, el pot fer intuir. 
Rotundament, no sóc el que faig, sóc només el que sóc. El que faig és un conjunt d'actes diversos i independents que poden donar a conèixer una petita part, molt petita, d'allò que sóc. El que faig no em fa diferent a ningú.
Hi ha gent a qui li sorprèn que algú a qui tenien encasellat dins d'un clixé actuï com qualsevol persona, com si allò que ens etiqueta ens impedís fer altres coses. Alguns alumnes, per exemple, se sorprenen que un professor prengui cafè, o patini. Els professors, a ulls d'alguns alumnes, només fan de professor (només "professoren", diria un poeta); només corregeixen, només castiguen, només s'enfaden, van sempre seriosos, i uns quants tòpics falsos més. Aquesta reducció, que fa somriure alguns que es pensen adults, la fem tots en un moment o altre. 
Les persones humanes necessitem etiquetar les altres persones, perquè si no, ens sentim insegures a l'hora de relacionar-nos i de tractar-nos. Recordo una persona que una vegada va veure dos gais que compraven mobles. "Són gais i compren mobles!" anava dient. Segons aquesta persona, els gais no tenen mobles; són gais i prou; i els gais fan de gais en tot i tothora; no compren mobles, no paguen factures, no badallen... Que ningú rigui, perquè qui riu, si s'examina a poc a poc veurà que comet errors similars amb altres perfils humans.  
Sovint, també, inventem enemics per a reforçar el grup. Necessitem imaginar-nos un enemic fort, irracional, inferior èticament, «pringat» en termes col·loquials... pringat en el sentit que no aprofita prou tot el que la vida li dóna segons el parer superb de qui s'inventa enemics. La invenció de l'enemic és un tic sàpiens habitual que reforça la unitat dels grups minoritaris, però a la llarga és un hàbit negatiu, perquè reprodueix la misèria de les pulsions dins de la ideologia concreta que dóna identitat al grup. Erri de Luca ho va dir en una de les seves novel·les: «l'enemic no existeix, ens n'adonem quan és mort». I és cert, l'enemic no existeix, ens l'inventem per atorgar-nos el miserable dret d'odiar i combatre en comptes de respectar i deixar lliures. 
Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres; pot ser que demà ens imiti en alguna afició, o no, o sí... Però allò que fa, o que no fa, no el fa diferent a nosaltres, tan sols evidencia que és lliure igual com nosaltres ho som. L'únic que cal és que cadascú sigui lliure per a fer el que senti que ha de fer, i res més.


Els grups que gaudeixen de llibertats minoritàries corren el risc d'adquirir tics sectaris, com a conseqüència de la por al fet de ser minoritaris, i de poder-ho ser encara més. Llavors , a banda de convertir-se progressivament en intolerants, engrandeixen les activitats identitàries del grup com si no fossin normals, com si necessitessin una iniciació, o com si fossin un esport o una pràctica, quan en realitat no són res més que llibertats que també ho són de les persones que no formen part del grup. Cap llibertat humana no és patrimoni exclusiu de cap grup sinó de la humanitat sencera, de cadascuna de les persones humanes, siguin quines siguin les seves idees i la seva cultura, i exerceixin o no aquesta llibertat. I la llibertat és una condició a la qual ens hauríem d'abraçar ni que en fer-ho moríssim. Més val viure sempre en risc sota la bandera de la llibertat, que abaixar aquesta bandera per abraçar una suposada seguretat que té els peus de fang i que és innoble. Res que per existir necessiti violentar la llibertat de les persones, en el seu dret a expressar-se o a viure en pau, mereix existir. I tot allò que s'aconsegueix amb el signe identitari de la llibertat és de debò, i a la llarga indestructible.
.
.
.

Thursday, September 8, 2016

Si algun dia em costa moure'm...



Si algun dia estic malalt, i em costa moure'm; i sens dubte un dia serà així, crec que m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets per a estimar la mar i les roques, en una nuesa integral, ni que quan m'hi arrossegui em faci mal tot el cos. Mentre pugui arribar-hi, i tastar el fred intens del mar als ossos, i el bes indescriptible del sol i del vent a la pell, no temeré la mort, ni la malaltia, ni la incomprensió dels que em voldrien més segur i salvat en un llit.
Si algun dia em moro, si esdevinc lleig i malalt, inflat i ferit, potser nu i amb una bossa penjant d'un budell, m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets i em deixaré veure per la Terra que m'ha fet. I em capbussaré (amb compte, això sí) dins d'una mar en calma, entre les roques, i em sentiré intensament viu malgrat la probable mort que s'apropa.
Si puc fer això fins al final, ni que em costi... Si no arribo mai a tenir por del que diran, de l'acabament de la vida, del déu dictador que em van descriure, del risc del paisatge, del perill de ser lliure... Si per viure un segon més no em venc la llibertat ni la bellesa... no em farà por la malaltia, ni la mort, ni la vida. 

Thursday, September 1, 2016

La honestedat dels petits moments


Els moments crepusculars de la vida ens fan veure que les petites coses, les que de vegades semblen secundàries, són la massa muscular de la vida, la substància, el moll de l'os, el tot. En aquest punt, l'estupidesa humana perd la seva disfressa i es percep com la malaltia de l'ego que és, sense falsedat. L'estupidesa deixa de fer-nos mal quan evidenciem que el que importa és la honestedat dels petits moments, la companyia sota un cel de tempesta, les cançons, els poemes, els somriures, el temps en què no es fa essencialment res més que ser-hi, el silenci al costat dels propers sense que estar callat sigui violent, el fet de deixar els altres en pau sense que deixin d'importar-nos. 
Les grans missions amaguen un ego pujat que s'adora a si mateix. El que és petit i quotidià, i potser discret i anònim, i el que té vocació de ser petit, i senzill i simple, és el que compta. Perseguir la glòria i la fama, competir, lluir... esdevé balmat i trist. El que val és acceptar fer les coses perquè vénen de gust i prou, aprendre, llegir a poc a poc, escoltar, escoltar molt i aprendre molt. Poca cosa més.

Saturday, August 20, 2016

Vèncer la por






Vèncer la por no consisteix en creure's la ficció que mai no ens passarà res de dolent, sinó en adonar-nos que ni que ens passi alguna cosa dolenta, a l'últim, no ens passa res; i que si ens passa alguna cosa, tampoc no passa res.
Al final, ens morirem tots, i ja està. Els colors del mar que hem vist i amb els quals ens hem abraçat, l'olor de la pluja, i la capacitat de no evocar res fora del que veiem en el moment, i de no tenir cap futur al cap, fora del que veiem en el moment, són suficients perquè haver existit hagi valgut la pena. El que vingui de més serà un regal; com tot, de fet.

L'absència de por està a cada instant i a cada punt de l'espai; un cop recobrada l'estabilitat vital, és a l'abast de tothom. El vent ens ha portat, el vent ens mou, i el vent, un dia, se'ns endú, i el neguit, per molt que maldi, no ho pot ni ho podrà evitar; és més útil veure's un vas de vi tranquil·lament i sense pressa, i mirar tot allò de bell que ens envolta a on sigui que estiguem quan sigui que hi siguem.
.
.

Thursday, August 18, 2016

"Ets tu", primera cançó que faig aquest estiu.



La primera cançó que he treballat de les que he fet aquest estiu. M'agradaria tenir temps per a preparar les altres.
El seu sentit serien les paraules que el vent li dirigeix a l'ésser humà.