La religió dogmàtica dels néts del franquisme

CC BY-SA 3.0 imatge from 4028mdk09 in wikipedia

 

A l'últim han estat els néts els qui han heretat la intolerància del franquisme. Els fills la van patir de massa a prop, i han crescut reprimits i espantats, però al capdavall immunitzats contra la dèria de prohibir, tapar, controlar, censurar... tot allò que per naturalesa és lliure; perquè ells van sofrir aquesta lacra. Els fills, però, com a mal educats que van estar, no van aconseguir, majoritàriament, formar néts conscients dels perills de la intolerància. És per això que la societat anomenada democràtica no ho és de fet; l'organització considerada lliure, no ho és en absolut.

L'oca que s'ha passat la vida lligada a una cadena, i que, al llarg de tota la seva vida, s'ha hagut d'ajupir i estirar el coll per arribar al plat amb l'aigua, el dia que la deslliguen, continua ajupint-se i estirant el coll per arribar a l'aigua, tot i que ja no tingui la cadena. I al llarg de tota la seva vida, bo i que passin anys d'ençà del moment en què la van deslliurar de la cadena, la pobra oca continuarà estirant el coll i ajupint-se; no sabrà beure d'una altra manera. I els fills de l'oca, i potser àdhuc els seus néts, hauran après a ajupir-se i a estirar el coll per a beure aigua, sense saber perquè, sense ni tan sols sorprendre's d'haver de fer un gest tant estrany per a beure, ben bé com si estiguessin lligades a una cadena, tot i que la cadena, per a ells, mai no hi haurà estat. Els seus pares ni tan sols els hauran explicat que un dia hi va haver una cadena, i que el gest d'ajupir-se i d'estirar el coll era en aquell moment l'únic possible si volien poder beure aigua.

Les nostres generacions no han parlat prou de les cadenes que hi va haver, ni dels colls que es van haver d'estirar dia rere dia per a beure aigua, ni dels tics dictatorials que s'han tramès per educació inconscient, per mimetisme, per educació transversal; milers de tics que no són vistos com a tics ni com a herència de la dictadura, sinó com a correcció social, com a formes, normes, protocols, tradicions, bon gust...

Estem reproduint la merda dels avis, la sagrada tradició que s'assumeix sense crítica, perquè es considera que tot el que transmeten les generacions precedents és perquè sí sagrat. Avui fan les lleis els qui assaboreixen amb delir la presó per als que són diferents, per als que es rebel·len contra el poder polític, contra l'estat. Allò que és anomenat democràcia està ple de colls d'oca estirats i ajupits; ho està fins i tot allò que s'autoanomena progressisme. Les cases no tenen gent; la gent no té cases; i a tot això li'n diuen llei i estat de dret. La gent va a la presó per una cançó, per una representació de titelles, per dir ase o per dir bèstia; i a tot això, li'n diuen democràcia. Els qui s'enorgulleixen de ser d'esquerres, i que accepten tota aquesta misèria legal del present, i que a més afirmen que són laics i agnòstics, del tot alliberats de les doctrines caduques, en realitat practiquen la religió del pensament únic, l'adoració del sistema i de les seves estètiques i ètiques, la indecència de la decència buida dels esnobs que no saben que ho són. Beneeixen desnonaments, fent veure que els avorreixen. Signen pactes amb el liberalisme econòmic, fent veure que estan fent fora la dreta del govern. Adoren les seves carreres polítiques personals, fent veure que se sacrifiquen pel poble. Fan la vista grossa davant la repressió i la censura, fent veure que estan absolutament a favor de la llibertat d'expressió. S'omplen la boca amb la paraula democràcia, escagarrinant-se cada vegada que algú planteja la possibilitat d'un referèndum perquè la gent de Catalunya o d'Euskadi decideixin si volen pertànyer a l'estat espanyol. I darrere l'escagarrinament arriba l'amenaça; darrere la por i la ignorància, arriba la violència i el feixisme. Uns i altres practiquen la religió dogmàtica dels diners, divinitats capaces de canviar la constitució en dos dies sense referèndum, o de decidir qui va a la presó i qui no hi va de moment.

Davant de tot això, el ciutadà petit i humil com jo només té un vot i una veu que cada dia que passa li intenten apagar més i més. La veu del poble, tan cridanera avui dia amb l'agulló a cops descontrolat de les noves tecnologies, té un poder capaç de destruir el mateix poble; si fa no fa com quan un ramat de vaques perd el control i es desboca. El ciutadà espectador conscient d'aquesta involució duta a terme pels néts del franquisme, si té la sort de ser-ne conscient, té l'obligació de resistir. Resistir amb el mot, amb el vers, amb la cançó, amb el vot, amb el gest de decidir què compra i què no; què consumeix i què no, amb la llibertat. Resistir amb l'actitud de no tenir por de les amenaces, de no bescanviar la llibertat d'expressió o qualsevol altra llibertat per una seguretat que no existeix. Qui renuncii a conquerir la llibertat per por a perdre la seguretat, convertirà el seu món, tan segur, en una presó a on no estaran permesos els tresors essencials de la humanitat, allò que fa que la vida valgui la pena: la creativitat, l'expressió, l'opinió, el progrés, l'esperança, l'art, la respiració, l'amor lliure...

.

.

.

.