Haver d’escriure per diners és fotut. Pensar que allò que surt de tu, surt de tu perquè necessites que t’ho paguin és al meu parer molt cruel. Em fa l’efecte que no em sortiria res si hagués de viure d’allò que escric; fins i tot, cas que tingués la vida solucionada, si el que busqués fos enriquir-me o augmentar el meu patrimoni amb allò que redacto, fos ficció o assaig, no seria capaç de traçar ni un mot, i em faria por molestar, ofendre, empipar els qui paguen, o els qui paguen els qui em paguen, o els amics dels qui em paguen. Admiro els professionals de l’escriptura; viuen dins d’un món difícil, com de fet són tots els mons. Perquè algú, mirant el meu món; el món on visc i on em guanyo la vida, podria dir el mateix que jo, referint-se a la meva feina, i tindria dret a fer-ho. Però suposo que tots hem trobat el nostre lloc. I els que hem tingut sort, siguem escriptors o mestres, si hem tingut sort de debò, el que hem aconseguit és trobar una ocupació que afrontem no pas per diners, ni tan sols pel sou, sinó per allò que fem. Ens alimenta allò que fem. Ens mou, només, allò que fem, i no pas el sou que ens paguen. Podríem dir que el sou que ens paguen ens el paguen per tal que puguem continuar fent allò que fem sense haver de preocupar-nos del sou.
Per això, tornant a l’escriptura, té tanta importància, per a
mi, el concepte d’amateur. Sovint el mot amateur ve associat a les
activitats poc professionals, mediocres, d’estar per casa; però
quan això passa s’oblida que els grans filòsofs eren amateurs,
que molts dels grans somnis no han estat pagats ni han nascut a força
de sous o salaris. Amateur vol dir que allò que fem ho fem perquè
ho estimem, i que el nostre sou, i que la nostra supervivència, no
depèn de com serà allò que fem. Potser a alguns aquesta manca de
pressió els ensopeix o els desmotiva, d’altres però necessitem
l’absència de la pressió per sobreviure per a poder tirar
endavant una passió. Alguns estimem ser amateurs de l’escriptura,
i no fórem bons si esdevingués la nostra professió; i això no és
ni un defecte ni una virtut, sinó una manera de ser.
Ser amateur permet parar i engegar quan ens plagui. Descansar uns
anys, i tornar-hi amb empenta quan ho decidim. Ser amateurs ens
permet defugir les promocions, el màrqueting, el joc de la
pseudofama, les temptacions de l’ego que, almenys a mi, em fan
perdre inspiració. Ser amateurs ens permet cremar, si ho volem,
poesies que ens fan fimbrar el cor, pel fet de publicar-les
immediatament a la xarxa, perdent tota possibilitat de presentar-les
com a inèdites a qualsevol premi, només perquè ens morim de ganes
de veure-les penjades ja, de compartir-les ja, de regalar-les ja,
d’escampar-les pel món, ja. Ho podem fer perquè no vivim d’allò
que escrivim i perquè la nostra il·lusió no s’alimenta de l’èxit
relatiu dels premis, que d’altra banda, si ens abelleix, sempre
tenim allà, esperant-nos per quan no sapiguem fer res millor. Ser
amateur permet escriure allò que l’esperit de Hemingway ens
xiuxiuegi al cor i al cap encara que per a qualsevol altra persona
sigui infumable, avorrit, pesat o sense sentit. Ser amateurs ens
permet atendre només aquells impulsos que la realitat misteriosa que
ens empeny a crear ens diu que hem d’atendre, encara que aquests
impulsos, estils, línies argumentals, ambients, significats...
siguin proscrits pels entesos que atorguen honors i visats
intel·lectuals. Ser amateurs ens permetrà crear amb la convicció
que serem oblidats, i que allò que haurem creat haurà brillat amb
força al nostre cor, i al de tres o quatre més, quan haurà
brillat, i només per un instant; i que en el moment en què haurà
estat, haurà estat real, i bell, i viu, i sadollant del tot. Ser
amateur ens permetrà el joc de desaparèixer, de tornar a començar,
de gaudir dels seguidors que minven, i de somniar en un nou principi,
recuperant, potser, la il·lusió dels primers dies, sentint-nos nous
i ingenus pel fet de tornar a començar. Ser amateur, a mi, em permet
valorar una nit d’hivern als afores de la Masia de Can Bastons,
llegint, enmig de la penombra «Vol de nit» de Saint Exupery, i
sentint, a la pell i a les entranyes, una realitat que no puc
convertir en mots, però que s’assembla molt a la vida en estat
pur, en carn viva... i adonar-me que aquesta nit solitària, o
aparentment solitària, és més valuosa que qualsevol acte de
promoció, d’estratègia editorial o comercial. Ser amateur em
proporciona una sensació absoluta de llibertat, falsa o real, però
autèntica quant a sensació; i tot això no ho canvio per cap altra
estatus del món de la creació.
No comments:
Post a Comment