Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, September 17, 2017

Que la gent pugui construir en pau el seu país si la gent ho vol


Fa una estona. 
Aquesta tarda. 
Al Montcau mentre el Sol s'adormia. 
La meva filla gravava. 
Jo intentava pensar en Pere Quart, la pàtria tan petita, el Marquet de les Roques per allà baix, la farigola damunt la qual estava assegut. Pensava en la llibertat de les persones... de fer, de dir, de pensar, de votar, de lluitar... Pensava en els pobres éssers que viuen convençuts que a la llei hi rau la bondat de les bondats, ni que la llei condemni a tot un poble a no poder fer res per escollir, per triar, per somniar, per començar de nou, per assolir el dret que qualsevol poble mereix només per existir. Aquesta pobra gent amb la ment xopa de legalisme, i, de retruc, d'un feixisme ocult que els fa creure en superiors i inferiors, en obediències i dominis, en reis i súbdits, en presons i penes i por, por i més por... Pobra gent que es muden, es pentinen, s'adoren i s'emmirallen convençuts que amb les bones maneres en tenen prou, que amb el que sempre ha estat, i que a tot arreu és, ja tot és bo. Pobres ignorants que no saben el mal que estan fent. 
És infinitament més dolç lluitar per la llibertat que no tens, respectant la llibertat de tots els pobles i considerant tothom igual que tu, que no pas tenir ja aquesta llibertat, o creure que no et cal, o posseir el domini d'un estat... si per posseir-lo ets un tirà ni que no ho sàpigues.
Que la gent pugui construir en pau el seu país si la gent ho vol, i que ningú intenti amb la por, l'amenaça, l'immobilisme, la violència legal... forçar una cultura sencera a obeir els engranatges maquinals d'un estat que l'única eina que fa servir per unir és la por, la denuncia, la repressió, la llosa d'una llei de lleis que la majoria ens hem trobat, el menyspreu, l'espoli, el feixisme de fet, disfressat i dissimulat (de vegades ni dissimulat) que és hereu del feixisme de llei.

Després hem baixat del Montcau molt contents, i un cotxe ens ha fotut una hòstia pel darrere. De sort que no ens hem fet mal, encara que l'altre cotxe ha quedat destrossat i ens hem endut un ensurt monumental. Potser per això penjo la cançó, perquè mai no saps quan ho pots perdre tot: la vida, els fills, la pau, l'alegria... Sense tenir cap mena de culpa, de fora et ve donat un destí a vegades fastigós que et trastorna la vida, com passa amb els feixistes.

Gràcies per aquesta vida meravellosa que la natura ens regala! Mai ningú podrà enfosquir l'amor per la llibertat de totes les persones i de tots els pobles; un amor que passi el que passi ens regala pau.
.
P.D. Iceta, si us plau, als països on és il·legal que dues persones del mateix sexe s'estimin... Què han de fer aquestes persones? Cometre un acte il·legal i estimar-se? O complir amb la legalitat i renunciar al seu amor?
.

Thursday, September 7, 2017

Homes ànec, vidres vermells als ulls i "només existeix allò que jo entenc"



L'home ànec, de bec d'ànec i de mirada d'ànec, quan mira les persones els veu bec d'ànec; encara que les persones no tinguin bec d'ànec. Els veu ben bé com si fossin ànecs, i es creu que ho són, perquè ell ho és; i com que ho és, la seva ment li fa veure tothom com si també fossin ànecs.

L'home que, sense saber-ho, du un vidre vermell als ulls, veu tothom vermell, i es pensa que tothom és vermell de debò.

L'home que no entén l'origen de l'univers, o la causa de ser, s'inventa un déu per explicar-ho; ja que com que ell no entén ni aquest origen ni aquesta causa, resta convençut que no tenen una explicació natural, ja que si la tinguessin, ell la comprendria, perquè íntimament creu que només pot succeir allò que ell comprèn.
.
.
.

Saturday, September 2, 2017

Homo Fictum



El món és ple d’alteses, perquè tot ésser humà és un tresor, i la seva dignitat, la de cadascú, no s’acaba mai. Si no fos perquè no és operatiu, i perquè seria farragós, el lògic seria reverenciar-nos els uns als altres, perquè tenim ment i la capacitat d’estimar, d’imaginar i de sentir. 

Som tots iguals en dignitat, en valor, en essència, en humanitat... Les diferències establertes fictíciament per les pobres societats arcaiques, que arrosseguen els llasts culturals de tanta bestialitat i de tanta ignorància, són inhumanes, contràries a la dignitat de totes les persones, i representen un fre per a la construcció d’una societat millor.

Doneu-me gent que no sigui maltractada de petita, persones amb la creativitat estimulada, i amb una educació que esperoni la llibertat i la confiança. Doneu-me gent que creixi sense por, sense violència a casa i a la societat, sense la contraeducació de tants en àmbits tan diferents. Doneu-me éssers humans que a la infantesa hagin rigut molt. I aconseguiré, força fàcilment, una societat més justa, més pacífica, més feliç, sense que unes o altres estratègies polítiques necessitin arreglar res irreparable. 

I ara algú dels que llegeix està pensant: 
«Oh... però jo vaig conèixer un que va patir molt de petit i que va ser un sant... I un altre, que ho va tenir tot i va ser un cabró» 
Tu? Tu no el vas conèixer. No ens coneixem els uns als altres. Ens perdem la vida interior de l’amic, i fins i tot del fill, o del pare. 
Igual com a l’univers hi ha una matèria fosca, que no veien ni percebem, però que exerceix el seu poder gravitatori, a la vida hi ha milions de vivències interior que no podem ni podrem mai conèixer, perquè són intransferibles. La unicitat de cadascú fa que ningú pugui fer de jutge; ni tu, que vas fent que no amb el cap; no saps res de ningú. T’inventes, sense saber-ho, els altres; perquè la teva ment, per a poder desenvolupar-se amb seguretat, necessita afegir, a les persones, allò que no sap ni pot saber d'elles, allò que pertany al misteri profund de la ment. L’amor engendra amor i l’odi engendra odi; i ni Déu no és ni serà mai jutge. 

Es predica a totes les religions el caràcter de déu com a jutge universal, sentenciador implacable; algunes cultures fins i tot li atorguen el caràcter de botxí. Però déu, que prefereix escriure el seu nom amb minúscula, no és jutge, ni ho serà mai; perquè si ho fos, hauria de començar per condemnar-se ell mateix pel fet d’haver situat unes pobres criatures humanes, plenes de pulsions violentes, enmig d'una competència ferotge per a sobreviure, mitjançant la lluita entre espècies, i mitjançant la lluita dels diferents grups dins la mateixa espècie; o hauria de condemnar-se a si mateix per abandonar a aquella nena que va ser violada per quatre alhora, o aquella altra que... o per permetre que els sembradors de l'odi fanatitzin algú més feble fins al punt de convertir-lo en un assassí múltiple. 

L’exercici de jutjar no és altra cosa que un instrument humà legal i violent que les societats de totes les èpoques han fet servir perquè no han trobat una manera millor de viure en comunitat i de protegir-se del crim. L’exercici de jutjar és un mitjà, un pedaç, un mal menor, una pulsió social, la qual, si atribuïm a déu, caurem en un antropomorfisme similar al que cometria una abella si afirmés que déu té agulló. 

Jutgen els qui necessiten sadollar el desig de venjança, o els qui vetllen, com millor poden i saben, per la pau social; però són animals humans com qualssevol altres, i, en això que fan, no hi ha cap verb que defineixi en ells essències ontològiques.

Tornant a la misèria humana de l’elitisme, la maleïda selecció dels «millors», dels «bons», dels «nobles» (en contraposició als que són considerats menys dignes perquè l’atzar els ha fet néixer en entorns menys afortunats), esdevé inhumana. Objetivament, no hi ha millors, ni pitjors, ni petits, ni grans, ni amos, ni esclaus, ni estrelles, ni estrellats... Són els micos, vestits amb tern i corbata, carregats de tradicions medievals no superades, els qui continuen imaginant, i construint, un món que ho regali tot als privilegiats, i que toleri, amb bonhomia hipòcrita, els qui descendeixen dels menys afortunats, o els qui s’eduquin amb hàbits menys encertats. Als privilegis històrics els anomenen drets històrics, com si tenir o ser més per naixença fos alguna mena de llei divina que, de fet, ells necessiten per a justificar la desigualtat i la injustícia. La injustícia sempre necessita justificar-se per a disfressar-se de justícia; com més injusta és una tradició o una llei, més sofismes embarbussats necessiten trenar-se per a simular una mena de lògica amb columnes fetes d’un fang que sembla roca, i pintades i decorades amb un metall balmat que, sense ser-ho, sembla or.

Totes les persones són nobles, fins les que realitzen actes innobles. La persona no és l’acte que realitza, la seva dignitat és infinita; i quan s’aboca a la monstruositat de fer mal algú, es fereix a si mateixa; ella mateixa es configura el seu propi càstig. 

El pitjor càstig de qui fa mal algú altre és el fet de convertir-se en algú que fa mal a algú altre; aquesta llosa, de manera natural, fa més mal, ni que de vegades no ho sembli, que qualsevol violència legal que el sistema determini pels culpables. 

Qui fa mal algú altre és digne de llàstima més que no pas d’odi. I és coherent amb la dignitat humana de qui estima, estimar també aquell qui fa mal; no pas estimar el que fa, sinó estimar-lo a ell o a ella, i sentir espontàniament una profunda pena pel perjudici insuportable que exerceix contra ella o ell mateix quan fa mal.

Les societats tribals violentes, que són encara les actuals, no exerceixen la reinserció dels pobres miserables que fan mal; les penes acostumen a ser desproporcionades, i busquen més escampar la por, convèncer per por, que no pas apartar algú perillós de la via pública i ajudar-lo a deixar de ser-ho. A cops és la venjança, la que esperona la pena. I sempre hi ha una pena social; la dels jutges de les xarxes socials, la dels «jo li tallaria els collons i el penjaria cap per avall», o «jo li tallaria una cama, o una mà». 

Les feres que a l’edat mitjana aixecaven torxes per anar a buscar, enmig de la nit, un suposat culpable del que fos, campen avui per la societat, exclamant-se com goril·les esverats, sense advertir tots aquells errors que ells també que cometen; errors que si fossin coneguts, aixecarien en altres goril·les les mateixes ires. 

La bèstia humana que som ens fa cridar dins d’un cotxe contra la persona d’un altre cotxe, amb qui, en un altre àmbit, potser ens podrien abraçar o riure junts una estona. Ens surt, sovint, per la pulsió de la defensa violenta i la venjança irreflexiva, l’odi emocional contra aquell que la nostra ment considera enemic. La raó s’anula, si és que en algun moment ha arribat a actuar, i el miserable aixeca la torxa, engega el prejudici, dogmatitza la impossibilitat que algú errat rectifiqui, condemna socialment de per vida el reclús, maleeix l’oponent ideològic, renuncia a l’autocrítica, jutja, condemna, i, si pot, sentencia... i abandona així l’amor i l’esperança en la persona humana, que mai, mai, mai... passi el que passi, no s’ha d’abandonar; si el que es vol és que la vida valgui la pena.         
.
.
.