From Visitor7 in wikipedia. CC-BY-SA-3.0.
Els defensors de la disciplina blinden el món tal com és, i entren en l'engranatge que fa funcionar la injustícia. La majoria de la població està convençuda que l'espantaocells de la disciplina canvia comportaments. El que ningú diu, i molt poca gent sap, és que el que de debò canvia els comportaments és l'amor; i els canvia no pas a causa de la por, sinó perquè canvia les persones.
Reprodueixo un testimoni real:
-Vaig fer mal a consciència, i m'esperava un càstig i un retret. En comptes d'això, qui m'havia de castigar em va mirar amb afecte i em va dir que jo podia ser millor, que jo no era d'aquella manera, que jo valia molt. Després em va abraçar i es va acomiadar sense castigar-me. Vaig restar tan agraït, i tan commogut, que mai més no vaig tornar a fer aquell mal.
L'amor és l'únic que educa, l'únic que transforma, l'únic que reinserta, l'únic que es pot anomenar justícia. Vivim una mena de sistema a on la justícia del sistema jurídic, amb les seves normes i càstigs, es considera un absolut al qual no podem renunciar. El mateix passa amb el deute; el deute sempre l'ha de pagar algú, diuen els gurús de l'economia d'avui. Els absoluts de la tirania que vivim són el sistema judicial i el deute; que a uns els fa rics, i a altres els esclavitza. Però l'amor no es contempla.
A alguns, en sentir amor, els ve al cap la carrincloneria de color de rosa del sentimentalisme, de l'eros, o de l'aparellament. L'amor com a relació purament humana entre dos éssers que no comparteixen interessos ni els busquen, que no volen res més que el bé de l'altre sense especulació, avui dia i en el sistema organitzatiu humà, no s'entén, ni s'hi creu, ni es pren seriosament; es considera una fàbula pseudoreligiosa a mig camí entre els contes infantils i allò que els papanates de l'integrisme educatiu anomenen bonisme ingenu. Són els nous instruments retòrics dels addictes a la disciplina i a la llei.
L'amor avui és íntim o invisible. És fals, o se l'embruta. Sovint es converteix en un reclam consumista que fa referència a una realitat que, sense ser-li contrària, resulta completament diferent.
Les ovelles, que no discuteixen la veu del seu pastor, continuen adorant la disciplina que elles mateixes reben, creient del tot que aquesta disciplina les protegeix. El que ni tan sols albiren és que la veu del pastor, l'autoritat, la disciplina... impedeix la transformació d'un món que es mou esperonat per la por als càstigs, o per la necessitat d'aconseguir diners per a tenir més, o pel concepte absolut i prioritari de la propietat privada, del deute com a tot que ho regula tot, de la submissió al que és considerat "normal" sense caure que "normal" ve de "norma"; i que les normes són convencions arbitràries que no defineixen realitats objectives.
L'espècie humana és esclava dels seus propis absoluts, i renuncia ella mateixa, per ceguesa, als seus tresors perduts, el més gran dels quals és l'amor, que pot substituir eficientment la disciplina com a eina de modificació del pensament i de la conducta. Només els pensament poden convèncer els pensaments. Només l'amor pot flexibilitzar els pensaments més enquistats. Si volem una societat més humana hem de començar per renunciar a estratègies inhumanes.
No comments:
Post a Comment