Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Albert Camus. Show all posts
Showing posts with label Albert Camus. Show all posts

Monday, January 16, 2012

Credencials políticament correctes.

Escolto aquest diàleg:

-Opino que els assassins han d'estar tots morts.
-Llavors, ets com un d'ells.
-Pregunta-li què en pensa al pare d'algun assassinat
-No està en condicions d'opinar; el dolor i l'instint de venjança no li ho permeten.
-Quan algú et mati un fill ho entendràs.
-Si algú em matés un fill, seria incapaç d'entendre res.
-Allunya't de mi, no m'interesses, ets un desgraciat.

L'ombra de Camus em persegueix. La radicalitat de l'amor absolut i universal fa que qui el proclami es converteixi en un proscrit. La societat dels Homo sapiens obliga a odiar els assassins, els dictadors, els feixistes, els corruptes, els terroristes... Odiar els culpables es converteix en la carta de presentació social, en la tarja identitària dels qui volen ser tinguts en compte. Els qui es neguen a odiar ningú, sigui assassí o assassinat, bo o dolent, innocent o culpable... són persones que no interessen, que molesten, que incomoden, que ofenen... Hi ha qui diu que la seva opinió és menyspreable.

Desitjar la mort o l'infern a un assassí ens converteix en allò que més odiem d'ell.
.
.


Wednesday, May 26, 2010

Professió de fe a Jesús

.

Ni que no cregui que ets Déu, si no t'importa, intentaré acomplir allò d'estimar els altres com a mi mateix; i dic: “intentaré”.
Ni que no cregui que ets al pa de l'eucaristia, respectaré la fe dels qui s'ho creuen, i intentaré trobar déu (un déu que no crec que siguis tu) no només en el pa, sinó en cadascun dels qui m'envolten; i dic: intentaré.
Ni que no cregui en la que diu que és la teva església; respectaré la fe dels qui creuen en ella; i hi tornaré quan no m'obliguin a creure'm doctrines incomprensibles, injustes, inhumanes o intrascendents; quan no els importi el que jo crec, sinó el que jo estimo; llavors, hi tornaré.
Ni que no accepti el poder dels qui van vestits de porpra o de negre damunt de la meva vida, accepto el poder de l'amor que, malgrat les circumstàncies històriques, vas transmetre.
Ni que fos veritat, com diuen alguns, que no vas existir, fins i tot sabent-ho, creuria en tu.
Crec en tu encara que no cregui que siguis déu i encara que no estigui d'acord amb tot el que diuen que vas dir.
Amb el teu permís, pensaré d'aquesta manera, mentre no vegi clar que és més encertat tenir una altra visió de les coses.
Sense el permís de qui sigui, pensaré d'aquesta manera, perquè em ve de gust pensar el que jo crec, ni que aquest pensament molesti als de més a la dreta i als de més a l'esquerra.
Tinc el consol de saber que ha existit Albert Camus. El món és millor perquè Camus ha existit. I el meu petit consol és que ell també va molestar als de la dreta i als de l'esquerra; el preu d'aquest íntim consol és la solitud.

..

Saturday, January 9, 2010

Recordant Albert Camus

.

Amb les idees de pocs éssers humans m'he sentit tan íntimament identificat com amb les d'Albert Camus. Ell, Saint Exupery, i algun altre, són la meva fusta de salvació en el mar del meu escepticisme vers l'Homo sàpiens. En els moments més durs de dolor davant la percepció de la manera de ser de la meva espècie, tinc a Camus i a Saint Exupery com a “psicòlegs” redemptors de la meva fe en l'ésser humà, com a filòsofs sanadors de les meves crisis existencials incipients; sense que això vulgui dir que ells no patissin les mateixes nafres que tenim tots els Homo sàpiens; tenien, però, i tenen els mots necessaris per a conservar l'esperança. Tot i les contradiccions d'Exupery, les queixes de la seva “Rosa” exhibint els defectes profunds del mestre; la seva veu és sincera, la seva veu és la veu de l'esperança en la humanitat.
Avui, però, em centro en Camus.
Camus va reflexionar sobre la condició humana, es va oposar al cristianisme, al marxisme i a l'existencialisme. Va lluitar aferrissadament contra les ideologies i les abstraccions que separen l'ésser humà d'allò que és propi de la seva condició, d'allò que és genuïnament humà. Rebutjava la idea d'un déu castigador (perquè el càstig és l'aplicació d'un mal, i el mal és inhumà). Rebutjava qualsevol forma de violència, fins la violència que existeix per aplicar la justícia, fins la violència que exerceix el déu predicat per les religions. El seu rebuig del mal és incondicional i absolut, i el seu amor als éssers humans i a la seva dignitat no té límits ni condicions. Mai no he sentit tant en ningú com en Camús la sensació que algú, molts anys abans que jo nasqués, estava dient el que jo no em canso de dir; estava escrivint el que jo no em canso d'escriure.
Recordo la impressió que vaig sentir en llegir “L'estranger” Les seves descripcions de les platges d'Argel, la narració del que li feia sentir el sol i el mar, em feien l'efecte que els havia escrits jo; mai no he comprès tant un escriptor en un fragment purament descriptiu (descriptiu de la natura i de les sensacions que la relació amb la natura susciten en un ésser humà).


Us poso a continuació un petit fragment de “l'home rebel” en què Camus reflexiona sobre l'absurd de la competició i de les jerarquies:


"Enmig del xivarri i del furor dels segles, cada consciència, per tal de ser, vol des d'ara la mort de l'altra. Aquesta tragèdia implacable és absurda, ja que cas que alguna de les consciències fos aniquilada, la consciència victoriosa no seria reconeguda, ja que no pot ser reconeguda per qui ja no existeix. En realitat, la filosofia d'aparentar troba en això el seu límit.L'amo, per desgràcia seva, és reconegut en la seva autonomia per una consciència que ell mateix no reconeix com autònoma. Per tant, no pot sentir-se satisfet, i la seva autonomia és negativa. El senyoriu és un atzucac. I com que tampoc no pot renunciar al senyoriu i tornar a convertir-se en esclau, el destí etern dels amos és viure insatisfets o que els matin."


.Per saber més coses d'Albert Camús: