Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Antoine de Saint Exupery. Show all posts
Showing posts with label Antoine de Saint Exupery. Show all posts

Monday, August 15, 2016

Tornaran a ser nens



Al jardí de l'entrada, set o vuit avis callats i amb la mirada trista. El sol brilla amb força. El cel és esbandit; d'un blau intens i sense una boira. Al davant, les muntanyes de Guipúscoa, amb els prats d'herba gemada. Més enllà, França, els Pirineus i la mar. Arreu, olor de flors. Un hort amb pebrots, castanyers, cedres, roures, i un bosc que s'ensorra com una flassada flonja sota el turó damunt del qual s'alça la residència.
Un senyor, tan seriós com els avis i les àvies asseguts davant la porta, camina lent amb un bastó de fusta barrnissada. Ens examina. Som, potser, la novetat del dia. El silenci és estrany, perquè hi ha molta gent, i tothom callat, i el dia és molt bell.
L'edifici de la residència resta fidel a la línia arquitectònica d'Euskadi; les façanes amb els travessers de fusta vermella, les parets blanques.

M'agradaria dir-los que ben aviat tornaran a ser nens, però callo.

Tornaran a ser nens quan la nit s'acabi, i ho hauran d'aprendre tot de nou. I veuran per primera vegada un altre cop, el riu que ara coneixen tant, i la muntanya que senten tan a dins.
Assaboriran, com si no el coneguessin, el primer bes. I tornaran a plorar, a cantar i a riure. I els enredaran com a bens submisos; igual com els han enganyat en aquesta vida.
Tornarà, de nou, tot; el costós i el bo. I els deslliurarà la natura, com quan surt el sol, de qui són ara ells, del pes que arrosseguen. Tant de bo poguessin endur-se tot el que han crescut.
Tant se val... la infantesa tornarà a ser seva. I aquest tresor no es compra ni amb tot l'or del món. Arribarà tot sol, com l'alba i l'estiu, com l'adolescència, com la nit i el vent.

I en aquest espai ampli de solitud i pena, també hi ha Sol, i colors, i arbres, i herba, i la misteriosa i dolça presència invisible de milers d'infants d'altres mons ignots. Hi ha la veu d'Exupery, i les últimes cartes d'Alexander Jacob, i un Pernod en una taula al costat d'un riu al centre de França. I la inexplicable alegria de l'ara, que no té passat ni futur.

A l'ara, hi ha l'ambaixada de la infantesa; territori protegit enmig de la brutal nació d'éssers esclaus. A l'ara, hi ha llibertat, i llum, i melodia, i silenci. Un silenci tan diferent al dels avis i àvies de l'entrada de la residència! Un silenci ple de goig que fa néixer aigua d'alta muntanya dins de la boca.
A l'ara, hi ha el vent, i les fulles que cauen dels arbres, i el gustós oblit dels agressors i dels agressius, que ja no recordem.
A l'ara, hi ha els jardins saturnals, i les deus, i els boscos de fades, i els llacs d'aigües de vidre, perduts als racons més secrets del bosc, envoltats d'esquitxos i d'arcs de colors.

I tenim tots l'ara al jardí d'on vivim, als vitralls de la finestra quan mirem la vida del carrer, a l'olor de les galetes de l'armari de la cuina, al so esmorteït i llunyà d'una tele antiga, al repic de la pluja damunt d'una uralita oblidada. L'ara és el país dels privilegiats que l'han descobert i conquerit.

Tenim l'ara a la respatllera d'un roure que emergeix de l'herba descuidada; al so de les campanes del poble, lentes i càlides; a l'olor del fang; al so d'una rialla; al silenci dels mots i l'abundor de les sensacions.
Tenim l'ara, com el tot, a on només podem ser; i quan no hi som, ens posseeixen. Tenim l'ara com a únic llenç possible per a l'existència.


Qui té l'ara, no té passat ni futur.

Thursday, November 29, 2012

Vigileu, perquè si us tombeu d'esquena, es cagarà.

Photobucket
Imatge deWinky from Oxford UK, a la Wikipèdia

Món de papers, de segells, d'urpes marcades en blau i esbossades de manera que semblen el disseny d'un senyor; un senyor, de vegades, és una bèstia que fa veure que té dignitat, honorabilitat, bones maneres, un somriure de façana que pretén revelar un fons que no és com es mostra, i molt d'amor a la pela, a la pela llarga, a la pela generosa, sense que ho sembli; tothom ho fa, i si no ho fa és imbècil, acostuma a dir el senyor bèstia, o la bèstia senyor, o l'ésser que ni ell mateix no sap de vegades si és una bèstia o un senyor, i que quan veu euros se sent senyor, i se li allunyen els escrúpols, l'ètica, la moral, la llei, el civisme...
Món de papers; si tens un paper que ho diu, has estat malalt i has anat al metge, i a la feina no et diran res, perquè veuran el paper, segellat, marcat, signat... paper gloriós, paper veritat... la mateixa veritat ho és si està escrita damunt d'un paper... fins que no tens el paper ets algú que ha fet campana de la feina; quan tens el paper, i el mostres, i no el perds perquè se t'ha quedat dins la butxaca dels pantalons i ha anat a espetegar a la rentadora, ets el pacient d'un metge que t'ha visitat; el paper decideix què és veritat i què no ho és; per això són tan importants els papers; perquè els papers decideixen què ha passat a la història, què és mentida, què és veritat, qui és un senyor i qui és una bèstia... o a quina bèstia hem d'anomenar senyor... Els papers, els de colors amb xifres, que es diuen euros, decideixen també qui és un senyor, qui té bon gust, qui marca l'elegància, qui té dignitat, i ni que sigui una bèstia, només pels putos papers dels diners, ja és un senyor, i tothom s'ho ha de creure, perquè si no s'ho creu és un proscrit, un perroflautas, un iaioflautas, un hippy, un anarquista, o un jo què sé què... La perfecta societat dels formularis, els papers, els processos, les gestions excel·lents, els comunicats oficials, el llenguatge fred i asèptic que menteix com una mala bèstia: “Benvolgut”, quan ni de bon tros no ets ben volgut; “t'agrairé que” quan et volen dir o m'ho fas o t'empapero; “atentament” quan t'importa una merda ser atent, o “company” quan en realitat ets un competidor, un accident, un instrument, algú que es valora per allò que aporta i que si no ho aporta, bon vent i barca nova. Món de mentides per amagar la profunda lluita pel poder i per la imposició de la pròpia voluntat, la profunda enemistat i avorriment que governa les relacions, la por, feixuga i desagradable dels de dalt vers els de baix i dels de baix vers els de dalt, la puta por que és pitjor que allò que es tem; i un altre cop l'adoració del diner, la por de fer servir el diner per alguna fita que no sigui la imatge o el bon nom. El servei a les persones només es valora si contribueix a millorar la imatge; si no, és un esforç inútil, en un inútil món on només es valora el que és teu, el que posseeixes i on s'ensenya els nens a valorar la propietat personal com a valor fonamental de la societat; ep! però sobretot que no duguin gorra.

Cansa aquesta societat de simis que no saben que ho són; que es miren la corbata i es pensen que ja ho tenen tot aconseguit. Proveu de posar un tern i una corbata a un ximpanzé, parleu-li de vostè, digueu-li “Benvolgut”, o pronuncieu mirant-lo als ulls: “t'agrairé que”, no us oblideu de dir al final: “atentament”, i de tant en tant escriviu el mot: “company”... Ja veureu com el ximpanzé us farà l'efecte que té una dignitat superior. Amb la corbata de ratlles, no us costarà somriure-li, preguntar-li per la família, convidar-lo a una copa, parlar-li de l'economia del món... la roba fa molt, per no dir que ho fa tot. I el ximpanzé us tractarà bé, mentre el tingueu al davant. Vigileu perquè si us tombeu d'esquena, es cagarà, agafarà els excrements, i, malgrat la corbata i el tern, us llançarà la porqueria pel cap quan estigui segur que no sabeu que és ell qui us la llança.

Davant de tota aquesta porqueria simiesca; reivindico el respecte a la persona; el respecte del que parlava Saint Exupery (*1) després de la seva revel·lació a Tournus, després de convidar dos treballadors a unes copes, o quan va descobrir que els milicians que el volien matar sabien somriure i eren humans, o aquella vegada que ens va descriure aquell pilot que volava sobre les boires d'una tempesta als Andes i que no tenia betzina (*2), i que saludava una mort inevitable contemplant la bellesa infinita de la lluna sobre el mar de boires.
Respecte a la persona! Quan ens veuen i quan no ens veuen; respecte a la persona. Quan allò que fem restarà dins la invisibilitat de les accions ocultes; quan només ho sabran el temps i l'eternitat; quan ningú no ens premiarà per les hores dedicades a estimar els nostres alumnes sense que ningú ho noti ni se n'adoni; respecte a la persona. Quan confiem en la paraula d'un company, i quan en tenim prou amb la seva mirada i la seva veu franca per creure'ns que de debò ha estat malalt sense que calgui cap miserable paper que certifiqui res; respecte a la persona. Quan ens topem amb un nen o una nena que ploren un dolor que no podem ni arribar a comprendre, primer de tot, respecte a la persona. Que s'apartin els protocols, els formularis, els registres d'entrevistes, els registres de processos, la punyetera excel·lència que s'oblida que som de carn i que tenim un cor i que necessitem confiar en les persones per damunt del mecanicisme de les màquines; respecte a la persona. I quan la persona sigui respectada, l'educació creixerà fins als estels, i ens podrem riure de qualsevol informe "pisa", o "prisa", o "risa"... perquè si aprenem que l'essència és el respecte a la persona.... la resta vindrà ella tota sola, i aconseguirem trepitjar amb les mans i amb el pensament el continent desconegut de la llibertat i de la solidaritat entre els éssers humans.
..
.

(*1) "CARTA A UN HOSTATGE" 
Antonie de Saint Exupery

(*2) "VOL DE NIT" 
Antoine de Saint Exupery

Wednesday, November 24, 2010

Vol de nit, d'Antoine de Saint-Exupery. "Vol de nuit"

Volem de nit. Enmig de la foscor i del fred. A fora, gemega la tempesta; el vent udola com un monstre desfermat i rabiós. Dins l'avió, petit i atrotinat, titil·la la calidesa d'una petita làmpada esgrogueïda. Brunz el motor, impassible; i aquest brunz tosc i humil ens deslliura de caure a regions incertes, potser no escrites a cap mapa. Travessem serralades clapades de neu i de gel, sense ni una ànima en milers de quilòmetres. Després el mar, silenciós, obscur i llunyà. A cops, la civilització amb les seves llums petites i distants, que parlen tant, que ens diuen tant; el poema de la infantesa; una realitat conscient amagada rere de deu mil màscares de por i de complexos. On ets, home? Ets a la teva infantesa, al nen que ets i que es disfressa de dur. On ets, home? On ets, dona? Dessota milers de vestits que et deformen i que et protegeixen de ser tu, de mostrar-te tu. Som a la nostra infantesa i quan no ho recordem, no ens trobem, no ens trobem...

Volem de nit, i agraeixo a Saint-Exupery el seu petit i intens llibre “Vol de nit” “Vol de nuit”. Com un evangeli. Com un llibre sagrat. Com un text inspirat. “Vol de nuit” és la metàfora de la vida humana, el lent avenç dins la foscor del misteri. L'avió lluita contra ciclons de fum d'atzabetja, en mans de la benignitat de la natura, o del seu destí implacable. Dins l'avió, com dins la persona, la caliditat del cos, de la ment, decidint camins, estratègies, rutes, meravellant-se de la llum del crepuscle que vesteix Amèrica sencera, o tement la incertesa de no saber cap a on es va, i de saber, no obstant, que es va en alguna direcció, per a portar un correu que de ben segur mai no serà tan digne com el valor de la vida del pilot ni com el preu de la seva valentia.

I Saint Exupery, de boca dels seus personatges, que s'intueixen extrets d'una realitat que ell coneixia prou bé, ens deixa gotetes d'una mel essencial, vàlides per a viatgers de la vida, per a mestres, per a pares, per a éssers que es pregunten la raó dels misteris, o que gaudeixen amb el vertigen que neix de la convicció que sempre restaran incògnites inabastables que ho faran tot possible, que ho faran tot miraculós.

Fragments de vol de nit.

Ho diu un pilot opinant sobre les persones que deuen viure a les llumetes de les cases que durant la nit veu des de l'avió:

“Aquests homes creuen que la llàntia només crema per a la taula humana, però a vuitanta quilòmetres d'ells, la crida d'aquest llum ja fa efecte, com si la balacegessin desesperadament, des d'una illa deserta, davant del mar.”

Sobre un pilot:

“Se sabia sòlidament assentat en el cel”

“Hi ha en la multitud homes que passen desapercebuts i que, en canvi, són missatgers prodigiosos. I ni ells mateixos se n'adonen”

Un inspector parlant dels pilots que volen per ell (ho podria aplicar un mestre pensant en els seus alumnes):

“Se'ls ha d'empènyer cap a una vida forta, que comporta sofriments i alegries, però que és l'única que compta”

“Estimeu aquells qui maneu, però no els ho digueu”

“Sóc just o injust? Ho ignoro. Si sanciono, les panes minven. El responsable no és pas l'home; és una mena de poder obscur que no pots ferir mai si no fereixes tothom. Si jo fos molt just, un vol de nit cada vegada seria una probabilitat de mort.”

Parlant d'una persona amb pocs amics i una vida molt avorrida:

“A la vida només li havien estat dolces les pedres”

Sobre el sofriment d'algú, que alhora li permetia crear:

“Si els insomnis d'un músic li fan crear belles obres, són uns bells insomnis”

Em quedo amb una imatge metafòrica del que és la vida. Fabien, el pilot que vola enmig de la nit pels cels de sudamèrica, està envoltat de tempesta. Milers de quilòmetres al seu voltant són plens de ciclons que a la primeria dels anys trenta fan impossible cap mena d'aterratge. Li queda mitja hora de combustible, i no podrà aterrar com a mínim en sis o set hores. Sap que és mort. Està condemnat. Aleshores puja fins per damunt dels núvols i resta més amunt de la tempesta, dessota els estels. Tot és calidesa. Tot és silenci. Per sota un mar de remolins i boires fosques. Per damunt les constel·lacions i la llum de la lluna il·luminant la pel·licula tenebrosa dels núvols negres de baix. Lentament, gaudeix de la bellesa i espera la mort. El que és la vida.
.

Friday, July 23, 2010

L'absurd llast de les polèmiques.

.


Avui, reproduiré un text d'Antoine de Saint Exupéry, del seu llibre “Carta a un hostatge”. Crec que alguna altra vegada ja us l'he mostrat, però, com en un llibre sagrat, sempre s'hi descobreixen aspectes nous.

.
“Estic tan cansat de les polèmiques, dels exclusivismes, dels fanatismes! Jo puc entrar a casa teva sense haver de vestir un uniforme, sense veure'm forçat a recitar un alcorà, sense haver de renunciar a res de la meva pàtria interior. Al teu costat, no haig de demanar disculpes, no m'haig de defendre, no haig de provar; trobo la pau. Per damunt de les meves paraules plenes de malaptesa, per damunt dels raonaments que poden confondre'm, tu, en mi, només tens en compte l'ésser humà. En mi reconeixes l'ambaixador de creences, de costums d'amors personals. Si no estic d'acord amb tu, lluny de perjudicar-te t'enriqueixo. Em fas preguntes com es pregunta al viatger”

.
El món està esgotat a causa de les discussions, els fanatismes, les polèmiques estèrils, la sensibilitat ofesa davant qui no “està d'acord”.

“Estar d'acord” es converteix de vegades en una garba que separa els bons dels dolents, els grats dels ingrats. Gosar a “no estar d'acord” implica posar en risc amistats, relacions, possibilitats de promoció, èxit professional... I així, molts oculten la seva essència i es vesteixen amb la màscara de la por; s'apunten a l'hàbit inhumà d'allunyar-se dels que no pensen com ells.

Més enllà de les idees, som éssers humans nus, vius, vulnerables, necessitats d'amor, necessitats d'estimar, necessitats de ser tinguts en compte. Totes les opinions que ara aferrissadament defensem i que estan impreses als circuits neuronals, s'esvairan després de morts, i tornarem a ser una pàgina en blanc, potser una consciència nua i infantil flotant en un univers bellíssim, per a descobrir-ho tot una altra vegada amb uns ulls nous i humils; o potser el no res. Barallar-se o allunyar-se d'algú a causa de les opinions és acceptar l'estratègia del nostre inconscient, que obeint el vell instint ancestral de la defensa del territori ens esperona a allunyar-nos dels diferents, potser dels competidors.
Els éssers humans estem cridats a recordar tots els dies de la nostra vida aquella llar enmig del bosc, aquella foguera càlida dins d'una casa de parets gruixudes mentre a fora nevava. A dins, els germans, la família; tant se val com pensin. A fora la natura esclatant amb totes les seves forces; la mateixa natura que ens ha creat i ens ha posat on som.
El món està esgotat de violència; absurda violència que no ens lliura de la mort, i que ens ensulseix la vida. Violència absurda que neguiteja i destrueix. Ambició desastrosa que no aconsegueix la immortalitat, ni tan sols la senzilla fita de ser feliços. El riu de la vida avança calmós vers el mar malgrat les baralles, les trifulques, el nerviosisme i qualsevol altra manera estúpida d'amargar-se la vida. El riu avança i ho pot fer enmig de paisatges bellíssims o envoltat de fumarades de productivitat asèptica.
Respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona; respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona; respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona...

Acollida. Escolta. Tranquil·litat. Esperança. Llum.
Les idees són els vestits; i quan (ni que sigui una estona) ens els traiem, ens sentim lliures d'un llast que ens impedia ser els qui érem al principi de tot; abans que el terrabastall de la humanitat ambiciosa ens espatllés.
Respecte per a l'ésser humà!

Gràcies Antoine, onsevulla que estiguis.
.

Saturday, January 9, 2010

Recordant Albert Camus

.

Amb les idees de pocs éssers humans m'he sentit tan íntimament identificat com amb les d'Albert Camus. Ell, Saint Exupery, i algun altre, són la meva fusta de salvació en el mar del meu escepticisme vers l'Homo sàpiens. En els moments més durs de dolor davant la percepció de la manera de ser de la meva espècie, tinc a Camus i a Saint Exupery com a “psicòlegs” redemptors de la meva fe en l'ésser humà, com a filòsofs sanadors de les meves crisis existencials incipients; sense que això vulgui dir que ells no patissin les mateixes nafres que tenim tots els Homo sàpiens; tenien, però, i tenen els mots necessaris per a conservar l'esperança. Tot i les contradiccions d'Exupery, les queixes de la seva “Rosa” exhibint els defectes profunds del mestre; la seva veu és sincera, la seva veu és la veu de l'esperança en la humanitat.
Avui, però, em centro en Camus.
Camus va reflexionar sobre la condició humana, es va oposar al cristianisme, al marxisme i a l'existencialisme. Va lluitar aferrissadament contra les ideologies i les abstraccions que separen l'ésser humà d'allò que és propi de la seva condició, d'allò que és genuïnament humà. Rebutjava la idea d'un déu castigador (perquè el càstig és l'aplicació d'un mal, i el mal és inhumà). Rebutjava qualsevol forma de violència, fins la violència que existeix per aplicar la justícia, fins la violència que exerceix el déu predicat per les religions. El seu rebuig del mal és incondicional i absolut, i el seu amor als éssers humans i a la seva dignitat no té límits ni condicions. Mai no he sentit tant en ningú com en Camús la sensació que algú, molts anys abans que jo nasqués, estava dient el que jo no em canso de dir; estava escrivint el que jo no em canso d'escriure.
Recordo la impressió que vaig sentir en llegir “L'estranger” Les seves descripcions de les platges d'Argel, la narració del que li feia sentir el sol i el mar, em feien l'efecte que els havia escrits jo; mai no he comprès tant un escriptor en un fragment purament descriptiu (descriptiu de la natura i de les sensacions que la relació amb la natura susciten en un ésser humà).


Us poso a continuació un petit fragment de “l'home rebel” en què Camus reflexiona sobre l'absurd de la competició i de les jerarquies:


"Enmig del xivarri i del furor dels segles, cada consciència, per tal de ser, vol des d'ara la mort de l'altra. Aquesta tragèdia implacable és absurda, ja que cas que alguna de les consciències fos aniquilada, la consciència victoriosa no seria reconeguda, ja que no pot ser reconeguda per qui ja no existeix. En realitat, la filosofia d'aparentar troba en això el seu límit.L'amo, per desgràcia seva, és reconegut en la seva autonomia per una consciència que ell mateix no reconeix com autònoma. Per tant, no pot sentir-se satisfet, i la seva autonomia és negativa. El senyoriu és un atzucac. I com que tampoc no pot renunciar al senyoriu i tornar a convertir-se en esclau, el destí etern dels amos és viure insatisfets o que els matin."


.Per saber més coses d'Albert Camús:



Wednesday, December 30, 2009

Carta a un hostatge

.

"Estic tan cansat de les polèmiques, dels exclusivismes, dels fanatismes!
Jo puc entrar a casa teva sense haver de vestir un uniforme, sense estar obligat a recitar un alcorà, sense haver de renunciar a res de la meva pàtria interior. Al teu costat no m'haig de disculpar, no m'haig de defensar, no haig de provar; trobo la pau com en Tournus. Per damunt de les meves paraules plenes de malaptesa, per damunt dels raonaments que poden confondre'm, tu, en mi, només tens en compte l'ésser humà."


"Carta a un hostatge"
ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY

És només un fragment d'un petit llibre que per a mi és un oasi enmig d'un desert de set profunda. Cada vegada que retorno als seus paràgrafs, torno a viure.

..