Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Cinema. Show all posts
Showing posts with label Cinema. Show all posts

Saturday, January 22, 2022

Som del cine, del cel·luloide, d'olor de sala antiga i lluor d'estrelles.



Ens agrada l'olor del cinema, del cel·luloide, de càmera antiga, de sala de projeccions. Ens sedueix el so del projector antic. El blanc i negre. El primer color. Les cartelleres de les grans i mítiques productores. El Cinema Paradiso. La màgia. El misteri que converteix la banalitat d'una simulació en una història sòlida que remou les ànimes i a cops canvia la inspiració del món.

Sí, ja sabem que ara en diuen "Audiovisuals", que tot funciona amb comissions i subcomissions, amb màrketing i etiquetes, amb hashtags i audiències.

Però... nosaltres som d'un cine que no morirà mai, ens quedem amb ell, és el nostre referent, la nostra pàtria, la nostra identitat. No tenim diners, no funcionem amb diners; ens mou la passió i els constants aprenentatges. 

I ara si em disculpeu, us deixo, que tinc un rodatge...

Saturday, July 4, 2020

El déu d'Spinoza i el déu de l'Albert Espinosa.


És curiós com s'assemblen el déu d'Spinoza i el déu d'Espinosa (de l'Albert Espinosa). De fer, no sé si l'Albert Espinosa creu conscientment en déu, però el que sí que sé és que el déu que es deriva de les seves obres s'assembla molt al déu d'Spinoza, i fins i tot el millora. 
I quin és el déu d'Spinoza? És el déu en què creia Albert Einstein, i és el déu que es desprèn de la contemplació de l'existència. És un deu que no jutja ni condemna, perquè és responsable de les malifetes, puig que són provocades per algú que indirectament ha aparegut, i és com és, a causa de l'únivers d'aquest déu suposadament existent. 
És un déu que no pot obligar a creure en la seva existència, perquè no és evident (si ho fos ningú dubtaria), i perquè tot el que existeix és possible sense ell segons els pensaments més avançats de física. 
És un déu que no s'ha inventat cap de les doctrines que professen la major part de les religions i que prohibeixen l'homosexualitat, l'adulteri, les relacions sexuals lliures... Aquest déu és origen directe o indirecte de la sexualitat en totes les seves formes, del cos humà nu, del plaer... 
El déu d'Spinoza es defineix a partir de la contemplació de la vida com és, de les coses com són. És un déu que suscita poesia a les ments de les persones, origen de la llavor de totes les emocions en nosaltres, de la profunditat de la música, de l'amor, de l'odi ni que sigui indirectament, de les passions... És un déu responsable de la violència entre les espècies, de la lluita, que observem a la natura des de fa milions d'anys i que sovint sentim dins nostre.

Amb tot això no vull dir que l'Albert Espinosa estigui d'acord amb tot el que he escrit; és només la meva opinió. El déu que jo intueixo rere les obres d'Espinosa és encara millor que el d'Spinoza; i no us explicaré per què. Llegiu els seus llibre (els de l'Albert Espinosa) o encara més fàcil, mireu "Polseres vermelles" i potser ho entendreu; i si no ho enteneu, no us esforceu; ja ho entendreu si ho heu d'entendre.

El confinament, a casa meva, ens ha servit per veure "Polseres Vermelles" amb deu anys de retard, i la meva vida ha canviat. Jo ja havia llegit el "Mon Groc" i havia intuït una mica la idea, és a dir l'esperit d'Espinosa; però la sèrie ha estat per a mi més essencial que qualsevol llibre. Mai no he vist res millor. Em sento feliç que els meus fills també l'hagin vist. És més, crec que qualsevol institut de Catalunya podria dedicar l'assignatura de Cultura i Valors només a veure la sèrie de "Polseres Vermelles"; no cal gaire més. Les emocions són una via d'entrada d'aprenentatges i de raonaments immillorable, perquè penetren a través d'una realitat genuïnament humana. En canvi, els raonaments, per si sols, no generen sempre, ni sentiments, ni comprensió, ni canvis. No feu cas dels papanates que es riuen de les emocions i de l'educació emocional; dels hipòcrites que fan servir el mot "bonisme" per defugir la bondat; dels integristes que pretenen esborrar el que és humà i substituir-ho per un bagatge espartà, sec, conductista, com si les persones fóssim bèsties de bast per a ser ensinistrades. Els adoradors de les normes, els càstigs, les doctrines, els protocols, les tradicions, la moral, el mecanicisme lògic, les formes... són pobres disminuïts que no saben que ho són.
Jo crec en el déu d'Espinosa.

Friday, June 5, 2020

StoryBoard. Una eina per fer bé el cinema.



La nostra petita Companyia de Cinema continua endavant malgrat els entrebancs que el virus i la por de la societat ens posa pel mig. Res ni ningú aturarà els nostres anhels de continuar aprenent a fer cine, de convertir històries imaginades en pel·lícules viscudes, cada vegada amb una tècnica i unes capacitats més grans, perquè sempre estem aprenent en tot a la vida.
Aquí podeu veure un material que hem fet fa poc i que pretén convèncer de com n'és de fàcil fer cine a partir d'una cosa que es diu StoryBoard. Així, per exemple, una història que vaig escriure al 2005 es converteix primer en Story Board, i després, un dia, serà un curt si adquirim una metodologia clara i simple que no defugi la màgia de la creació espontània, que no s'oblidi tampoc d'allò que escapa a la racionalitat.
Ens podeu seguir a instagram si us ve de gust. Fa poc que hi som, però tot i els poquets seguidors que tenim, ens fa il·lusió que ens segueix gent que en sap molt i de qui aprenem cada dia:
@curtsdecine
Si sabem la història de la pel·lícula...
Si som capaços de veure-la amb la ment abans que existeixi...
l'Únic que hem de fer és dibuixar cada "quadre" dels que van sortint a la nostra pantalla imaginària, allò que es veu a la pantalla en cada moment (de manera esquemàtica). Cada quadre que es veu, és el dibuix de cada vinyeta, en l'ordre en què es van veient a la pantalla.
És molt important, que en el dibuix, hi tinguem en compte les normes de l'enquadrament que considerem que s'han d'aplicar: llei del terç, diagonals, simetries... allò que considerem lliurement... allò que la nostra pel·lícula imaginària ens va mostrant al cap.
Cada vinyeta ens mostra amb exactitud allò que s'ha de veure a la càmera quan ens posem a rodar.
Que fàcil és fer cine si ho fem així!
Sí... és cert, hi ha moltes més feines... però fent això ja tenim molt de guanyat; com a mínim un cop tinguem la càmera a les mans, sabrem com l'hem de posar, què hem d'enfocar, què s'hi ha de veure...
Si us avorriu, us podeu comprar un bloc d'sketchos com el que veieu aquí, i crear els storyboards de tantes pel·lícules o curts com la vostra imaginació us permeti. Algun dia, potser, les rodareu.
Si us costa dibuixar, podeu fer una foto del lloc on succeeix l'escena per no equivocar-vos en la perspectiva, i després copieu o calqueu la foto al bloc.
Endavant!

Saturday, April 4, 2020

VOCES


Curtmetratge elaborat a casa durant el confinament pel COVID19 per la petita part de l'etraescolar de cinema que viu a casa meva, i que es presenta al concurs #YoMeRuedoEnCasa proposat per ESCAC.

Sunday, April 8, 2018

Silenci! Estem rodant!



Durant molts anys, he treballat la narrativa a través de l'escriptura; encara, avui, ho faig de vegades, i sense promoció. Estic segur que, per evolució vital, no trigaré a tornar-hi amb força quan la meva vida familiar no sigui ja tan intensa, quan els fills facin la seva i torni aquell silenci que emplenava la casa abans que arribessin, i que potser em posarà trist. 
Ara, però, he descobert, i practico, una narrativa que mai no hauria sospitat que podria realitzar; una narrativa que necessita persones, equip, col·laboració, resistència a la frustració, fe en la màgia i molta empatia. Em refereixo al cinema. Després d'uns quants curts, el primers molt humils; cada vegada intento exigir-me més. I he tingut l'oportunitat de rebre formació a ESCAC, i gràcies a això, el cinema ha esdevingut també una eina educativa transversal per a treballar el currículum; especialment el de Cultura i Valors, o Valors Ètics. 
Ara per ara, tenim entre mans (de fet estem en ple rodatge) un curt sobre el bullying, precisament dins de l'assignatura de Cultura i Valors, a on els protagonistes són, en la seva majoria, adolescents o preadolescents. Algú podria pensar que el que fem només és un treball escolar, però el cert és que va molt més enllà; el producte que s'està forjant no són deures, i no ens conformem amb qualsevol resultat. Estem buscant, amb modèstia però esforç, qualitat cinematogràfica, tant en el que es refereix a la tecnologia del rodatge i de l'edició de la imatge i dels so, com pel que fa a les localitzacions. I sobretot, també, en la interpretació. I no és fàcil. Tot i això, la interpretació de les persones de tretze i catorze anys que hi participen està resultant sorpresivament enorme. També la seva implicació i motivació, amb la qual cosa, l'objectiu educatiu de reflexió sobre el bullying està assolit. I, al mateix temps, donem sortida a una matèria que no està present a les escoles ni al currículum, i que és molt important; em refereixo a la interpretació. La interpretació, al costat de l'educació física, ajuda al desenvolupament personal de l'expressivitat de les persones; les empeny a sortir de la seva closca, a perdre la vergonya, a ser ells mateixos davant d'una multitud, perquè al cap i a la fi, l'acció d'interpretar personatges esdevé l'exercici de trobar dins d'un mateix aquell tros de nosaltres que és idèntic al personatge que interpretem, i fer-lo sortir a fora. 
Fer una pel·lícula, però, també és una cursa d'obstacles, perquè passa de tot; i normalment el que passa no és bo: targetes de memòria que s'espatllen, pluja intensa el dia que ha de fer sol, malalties dels actors quan estava planificat el rodatge d'una escena determinada, error en el so del qual no t'adones fins que ja s'ha gravat tot, gent que et critica o t'ataca perquè no comprèn la teva didàctica... Però tot i així, la pel·lícula surt. La que tenim entre mans està sortint; i el resultat sorprèn força a uns actors que mai no havien fet cine i que pot ser no comprenien del tot com anava. Amb aquest exercici, s'aprèn, no tan sols a interpretar, sinó la idea general del procés; la mentida que es converteix en veritat: el plor, que és simulat i que sembla real; la nuesa, que no existeix, però que l'espectador es creu; els sentiments fingits, que sense ser reals, es traspassen a l'espectador. 
Aprofito per reivindicar amb anhel la interpretació dins del currículum educatiu.
El cine té una màgia estranya; malgrat la cursa d'obstacles que representa, de vegades, sembla que mani ell, i que, sense buscar-ho, se solucionin els dubtes o dificultats que un tenia, només pel propi desenvolupament del procés. 
El curt que estem fent en aquests moments, i que segurament durarà un quart d'hora, serà presentat a un premi concret si aconseguim la qualitat que de moment sembla que va tenint. Però el premi ja estarà aconseguit només pel fet d'existir el curt, de ser capaç d'explicar una història, d'emocionar, de divertir, de sorprendre...
I després en vindrà un altre, i un altre, i un altre...

I a banda de tot això, durant el rodatge, i el treball d'equip, hi ha alguna cosa que no es pot explicar; una realitat misteriosa, màgica, invisible però sensible que se t'endú del tot. No puc descriure-la; però és immensa. Si ho proveu, i sentiu el mateix, ja m'ho direu.
.
.
.
.

Monday, July 4, 2016

La llum de les coses


Podem aprendre tècniques, i cal fer-ho, però quan fem fotografies, acaben manant les fotografies. Elles ens avisen i ens criden sense que tinguem temps de pensar gaire. Si ens parem a pensar, passa de vegades que la imatge fuig per sempre. 
Podem conèixer, i cal conèixer, paràmetres, raons, tècniques... però mai no coneixerem del tot les il·limitades causes per les quals una imatge determinada, i des d'un determinat punt de vista, és valuosa. Les causes essencials rauen més en allò que és fotografiat, i l'art potser consisteix a ser capaç de capturar-ho tal com és vist a l'escletxa de l'instant. El secret és l'instant i la crida de la mateixa imatge. I la humilitat i la gosadia d'obeir-la.
D'altra banda, la fotografia i el cinema no són esports a on es guanyi o es perdi. La força creativa no s'amaga als mitjans o instruments; bo i que pugui semblar el contrari; la força de la creació no depèn dels mitjans materials. Fins i tot passa de vegades que l'abundor de diners ofega la infinita capacitat de la ment creativa humana.
No hi pot haver frustració quan allò que cerques és l'emoció d'una ombra al costat d'una melodia que sents, per a suscitar moltes més preguntes i interpel·lacions que no pas respostes o solucions. La frustració pot néixer quan el mercantilisme o el "glamour" es confonen amb l'art. Si allò que esperem no és adequat, no ho obtindrem i ens frustrarem, o ho obtindrem i viurem confosos, convençuts que hem arribat a l'expressió somniada. Si allò que cerquem és l'exercici discret i anònim de crear una bellesa que potser ningú no aplaudirà, però que serà com l'hem pensada i desitjada, no hi pot haver frustració. És impossible frustrar-se quan el que busques ho tens dins de tu mateix, i quan depèn només de tu mateix, i de l'atzar, que és un dels principals motors creatius. 






Sunday, June 19, 2016

"A casa", Curtmetratge presentat al II Concurs de curts de "El Rotllo d'en Roig", a l'any 2016.


Ahir vam tornar a participar al Concurs de Curtmetratges de Vilanova "El Rotllo d'en Roig". Òbviament, la nostra participació no buscava pas la victòria material en aquest concurs, ja que el nivell dels participants és molt elevat. El que preteníem, i hem aconseguit, és crear un curt que seguint les condicions imposades per la organització, ens deixés satisfets i ens permetés gaudir creant. L'objectiu  ha estat aconseguit amb escreix, i hem augmentat la qualitat del nostre curt respecte al de l'any passat en el mateix concurs. També hem reflexionat sobre la realitat i el drama dels refugiats, i ens hem decidit a continuar el camí de la creació audiovisual com a afició familiar, instrument educatiu, i eina de gaudi i de desenvolupament de la creativitat.

Feia dies que no escrivia res en cap dels meus dos blogs a causa de l'excés de feina, i dels avatars i girs argumentals de la vida, que m'han atacat aquest curs com mai al llarg dels últims dotze anys. De sort que he sobreviscut, i que estic sobrevivint. La meva fe en la infinita dignitat de cada persona humana, en un futur feliç per a tothom, i en la presència d'una realitat indescriptible i fascinant no atrapada per cap credo ni doctrina, han estat, i són, la meva força. 

La vida continua, amb la seva bellesa intacta, i impossible de descriure; i el respecte a cada persona, especialment als infants, a la seva llibertat i als seus drets, esdevenen l'objectiu més important de tots. 

D'ara endavant, podré dormir més de quatre hores cada nit, i tindré una mica més de temps per a continuar escrivint, cantant, i creant; amb la qual cosa confio recuperar el ritme habitual de publicació dels meus blogs, que, de fet, no he pogut evitar que baixés al llarg dels últims mesos.

Espero que us agradi el curt.
.
.
.

Monday, July 13, 2015

Poema a Grècia. Segona producció de la nostra acadèmia familiar del cinema.



Després del nostre curt, que va participar tan feliçment a El Rotllo del Roig, hem produït un altre treball audiovisual que intenta expressar un poema dedicat a Grècia,  el qual vaig escriure ja fa un temps. 
Així, de mica en mica, anem perfeccionant l'ús del Movie Maker, i els errors cada vegada són menys, i sobretot, i el que és més important, ens divertim molt i gaudim de la natura.
L'educació de tot, principalment dels valors, i també de la creativitat, ha de començar a casa.
Que Zèfir us protegeixi!
.
.
.

Tuesday, June 16, 2015

I Festival de Cinema de Curtmetratges del Crèdit de Síntesi de Segon d'ESO.



Organitzar, en un crèdit de síntesi de segon d'ESO, un festival de cinema de curtmetratges, proposant una temàtica determinada, i descobrir que el cinema és una eina educativa de primer ordre. Descobrir l'anhel de desenvolupament de la creativitat que la immensa majoria de les persones adolescents duen a dins, i com aquest anhel empeny a superar les dificultats tècniques, les exigències de temps, els dubtes inicials. Confirmar que la necessitat de crear esperona els més joves vers la necessitat de cooperar amb el grup, de col·laborar, de perdre la vergonya, d'atrevir-se a ballar, a disfressar-se, a interpretar, a elaborar un guió, a somniar una trama i un desenvolupament. Assaborir la il·lusió dels joves que han fet la pel·lícula en veure-la exhibida en una sala d'actes plena de gent i escoltar els aplaudiments. Copsar una emoció intensa, mal dissimulada, en els nens i nenes que pugen a recollir el premi al millor actor, o a la millor actriu, o al millor director, o  la millor pel·lícula, o a la millor fotografia, després d'una gala plena de referències al cinema i al valor de la creativitat com a gaudi i a la necessitat de construir un món més just. Estimar l'art independentment dels diners o dels triomfs materials que ens pugui atorgar. Escoltar, d'alguns adolescents participants quan es pensen que no els sento, que fer una pel·lícula és del millor que han fet mai i que ho han de repetir. Demostrar que les estratègies educatives tradicionals del sistema no són les úniques possibles, i que hi ha altres camins a través dels quals algunes persones, que pels mitjans tradicionals no saben caminar amb tanta motivació, troben el seu espai, la seva energia i la seva potencialitat. Verificar que un adolescent pot fer un curtmetratge molt millor que un adult. Sentir-se tan satisfet com a educador i organitzador que qualsevol esforç, qualsevol esgotament, qualsevol dubte, paga la pena de ser patit quan els resultats són tan de debò. 

Sunday, June 14, 2015

"Dibuixar sirenes" a El Rotllo d'en Roig.


Molt content d'haver vist, ahir, a Vilanova i la Geltrú, al Museu del Ferrocarril, la projecció en pantalla grossa del nostre humil curt fet en família "Dibuixar Sirenes". No només ha estat el primer curt que he presentat en un concurs, sinó pràcticament, i a excepció de jocs sense importància, ha estat el primer curt pròpiament dit que he fet.
Que estigués entre els catorze visionats d'ahir, veure'l en una pantalla tan grossa, i els aplaudiments i "ohs" de les dues-centes persones del públic, em fan sentir tot de coses especials. I, sobretot, que el jurat, entre els quals es trobava el director de "El Foraster", fes una menció especial al "treball actoral" de la jova actriu de "Dibuixar Sirenes", la Martina, doncs... no cal que us digui què em sembla. Llàstima que la Martina, quan ho van dir, s'havia adormit damunt la seva mare i no ho va poder sentir.
El curt el vam haver de rodar en tres dies, i l'organització, per empènyer una mica a acomplir aquest requisit, va posar com a condició, just a l'instant de començar aquest tres dies, que al curt hi havia de sortir el color verd, un bikini, i el so d'un dring que ens van enviar en format wav.
Estic content de provar coses noves, de trepitjar un territori artístic allunyat de la meva zona de comoditat de la literatura, i amb tota probabilitat, i si trobo un equip d'actors amateurs i apassionats que m'ajudin, ho continuaré provant, i us animo a tots a provar-ho també. Avui dia, les noves tecnologies ens permeten acostar-nos a formes expressives que fa uns anys exigien grans despeses econòmiques. Amb Movie Maker, qualsevol càmera, i la música lliure de drets de pàgines com jamendo.com i d'altres, no calen d'una manera absoluta els diners per a provar de fer pel·lícules. Tant se val si surt millor o pitjor, el nostre assassí és aquell que ens aconsegueix convèncer que no podem aprendre a fer coses noves a la vida, i a millorar-les contínuament. L'art no és només pels que ho fan perfecte, ni pels que busquen competir amb d'altres o guanyar diners. L'art és un camí expressiu per a gaudir, i està obert a tothom qui vulgui emprendre'l.
Us poso el curt per si el voleu veure; ara les bases del premi ja em permeten fer-ho.

Monday, December 1, 2014

Cap de setmana amb la Marilyn Monroe (Els déus són de fang, i ploren, i tenen por, i un dia van ser nens, i al final es moren i desapareixen)



El segle XX està ple de personatges fascinants. Les noves tecnologies ens permeten, ni que hagin passat dècades i ja siguin morts, escoltar una altra vegada la seva veu, estudiar els seus gests, fins i tot endevinar els seus pensaments. 
I és un tic de l'època que vivim, el fet de criticar sense gaire matisos l'eina d'internet. Tothom, o gairebé tothom, en un moment o altre, diu, o ha dit, pestes de la força d'atracció de la xarxa, de la seva virulència, de l'abundor d'informació no contrastada, no meditada, no madurada. La ràbia d'alguns, en realitat, es fonamenta sovint en l'abundor d'informació no controlada, no censurada, no amagada. I per això, i a poc a poc, s'inventen normes que van posant traves, dissimuladament, a la llibertat d'expressió i d'informació. La mercantilització de les idees i del coneixement es disfressa d'honorabilitat. El capitalisme pren possessió del procés creatiu, i qui no accepta aquest destí es veu abocat a la clandestinitat i al calaix de casa. Que bonics que són, però, els espais íntims de llibertat creativa, lluny de l'obsessió pels diners o la fama! El meu calaix és on reposa el meu cor, i només hi entrarà qui jo senti que ho pot fer. Al meu calaix no hi ha diners, ni signatures, ni fotografies, ni gestualitats teatrals i interessades, ni egos malalts d'ells mateixos i inconscients de la seva malaltia.

I ara torno als personatges fascinants dels quals parlava al principi. Navegant per YouTube sense una direcció clara, cercant entrevistes i conferències en anglès per a millorar el meu nivell, he trobat una filmació de les peripècies del rodatge de la que podria haver estat l'última pel·lícula de la Marilyn Monroe, i que no va poder ser perquè la pobra xicota estava ja destruïda, o quasi destruïda. Les seves desaparicions misterioses dels platós, les hores de tardança, les jornades en què no apareixia perquè no es trobava bé, i, finalment, la seva estranya i trista mort, van impedir que "Something's Got to Give" s'arribés a realitzar. Però els talls que he trobat a YouTube gràcies a la màgia de la xarxa, m'han permès descobrir les expressions de la Marilyn quan l'escena s'espifiava i quan una veu irada ordenava de tornar-la a repetir. I l'escena es podia espifiar perquè el gos que hi sortia no feia cas del director, i la Norma Jean se sorprenia i es moria de riure amb expressions de nena consentida i trapella. A mi, personalment, mai no m'ha acabat d'agradar Marilyn com a dona; no és el meu tipus. De fet, davant d'una càmera, ja fos en una entrevista o en un sopar, la seva veu i els seus gests eren pura interpretació de l'ideal femení de l'època. Si alguna vegada us mireu alguna entrevista a la Jaqueline Kennedy, veureu que la Marilyn i ella semblen, davant de les càmeres, si fa no fa la mateixa persona; exhibien la feminitat forçada i artificial d'una època en què les dones importants havien de satisfer les expectatives pel que feia a la imatge i a les formes. Però tot i que la Marilyn, des d'un punt de vista eròtic o sentimental, no m'acaba de fer el pes, el cert és que com a persona, com a ésser humà, em resulta fascinant. YouTube m'ha permès descobrir-li el gest quan se suposava que cap càmera no l'enregistrava, ja fos perquè l'escena s'havia acabat o potser perquè s'havia espifiat. He assaborit les rialles espontànies del Dean Martin quan la Marilyn s'entrebancava amb el guió i havien de tornar a començar, els crits del George Cukor a una nena que sortia a la pel·lícula i que no hi havia manera que digués el que el paper deia que havia de dir perquè no se'n recordava. La xarxa m'ha permès viatjar al 1962, passejar per la piscina a on la Marilyn es va deixar filmar nadant nua i rient com una boja en un temps i en una societat a on aquest gest senzill i natural era considerat una autèntica provocació. Puc dir que he estat allà, en aquella casa escenari, al costat d'uns éssers humans que la gran massa considerava estrelles, però que en realitat eren homes i dones de carn i d'ossos com qualssevol altres, vulnerables, mortals, malalts, febles, molt febles... 

Un dia la Marilyn va demanar als de la productora si podia agafar-se un dia lliure, perquè havia d'anar a la celebració de l'aniversari del President Kennedy. La companyia cinematogràfica, que estava fins als "dallonses" dels capricis i tardances de l'actriu, li va denegar el permís. I ella, en la seva línia, els va plantar i se'n va anar a cantar-li al JFK allò de “Happy Birthday Mr President...”; ho podeu trobar també a YouTube, és història, us ho recomano. 

Explico aquest detall de la festa d'aniversari del Kennedy perquè us fixeu en un detall esfereïdor. D'una banda, una actriu idolatrada, de la qual el món desconeixia en aquell moment tota la seva profunda feblesa, els abusos sexuals que va patir de nena i que la van destrossar, la mare internada en un hospital psiquiàtric, el pare que mai no la va voler reconèixer com a filla, els anys d'adolescència en internats sòrdids, mancada d'afecte. Per un altre cantó, un president idolatrat, que el món considerava el personatge més poderós del planeta, defensor de la igualtat racial i dels drets dels oprimits; algú, però, de qui el món desconeixia les seves inquietants amistats amb mafiosos, que l'havien ajudat a pujar, i moltes altres misèries pròpies d'un Homo Sapiens poderós. Doncs bé, tots dos personatges, John F Kennedy i Marilyn Monroe, molt poc temps després d'aquesta festa d'aniversari de l'any 1962, serien morts; i tots dos de forma violenta, o, com a mínim, agressiva. Allò que el món considerava de formigó armat, i recobert d'or i diamants, era en realitat de carn malalta, i bategava amb un cor que en silenci i d'amagat plorava d'impotència.

Potser en aquests detalls rau la intensa força del moment i dels personatges. Els déus són de fang, i ploren, i tenen por, i un dia van ser nens, i al final es moren i desapareixen. 
En una de les filmacions que he trobat, el fotògraf de la Marilyn tenia a casa seva treballant una senyora de fer feines que somniava amb conèixer un dia a l'estrella. El fotògraf li va demanar a la Marilyn si podia concedir aquest caprici a la bona dona, i l'artista, encantada, va dir que sí. La senyora, plena d'emoció, va dir a la Marilyn amb llàgrimes als ulls: “No puc creure que tu siguis la Marilyn Monroe!” i l'actriu, somrient com una nena petita, li va respondre espontàniament: “A mi, em passa el mateix moltes vegades... no em puc creure que sigui la Marilyn Monroe”.
.
.
.

Thursday, April 24, 2014

Peus que fan girar el món. Metàfora d'un miratge. Feet that make that the world spins.





El miratge de pensar que coneixem moltes persones i grups socials de la humanitat, quan en realitat, el que coneixem és ben poc. Si cada dia coneguéssim algú diferent, a l'any coneixeríem 365 persones; en deu anys, 3650; en un segle 36500, que no són ni una quarta part de Terrassa, i al capdavall, una misèria, tenint en compte que al món n'hi ha 7000.000.000 d'éssers humans.
El miratge que ens fa creure que tot el que fem fa girar el món sencer, quan en realitat, si no hi fóssim, continuaria girant si fa no fa igual. El repte és il·luminar el nostre petit espai, perquè algú altre, quan no hi siguem, continuï il·luminant.
La pel·lícula expressa el viatge, els sons que l'envolten, i que si no ens hi fixem ens passen desapercebuts, però que brollen de vides i de sentiments. De rerefons, també, les músiques i, a l'últim, el Sol, amb l'ombra indefinida de la pròpia identitat, que no arribem mai a comprendre del tot. A l'horitzó, la riba d'una platja lliure, a on la nuesa vital es fon amb l'essència d'un mateix.
El meu primer curtmetratge, rodat amb monochrome i contrast alt, tecnologia NIKON.

What is this short film? 
The illusion of thinking that we know a lot of people and social groups of mankind, when in fact , the number of persons we really know is very limited. If you met someone different every day of your life, then you would met 365 persons in a year. In ten years, 3650 persons. In a century, 36500 persons. They are not even a quarter of a town like Terrassa, and ultimately, a pittance, considering that there are 7000,000,000 human beings in the world. We almost don't know anybody.
The illusion that move us to believe that everything we make makes the world spins, when in fact, if we dissapear, the world will continue turning more or less equal . The true challenge is to illuminate our little space, and achieve that someone else continue illuminating this space when we have dissapeared .
This short film expresses the journey, the sounds around us. If we don't look us, everything around us passes unnoticed. Those things flow from life and feelings. As background, the music, and at last, the Sun, the shadow of our indefinite identity which we never fully understand. On the horizon, the shore of an open beach, where nude life merges with the essence of oneself.
My first short film, shot with high contrast and monochrome, and with NIKON technology .


Helenicglauc Productions 
Free and Nonprofit Enterprise (HPFNE)
Without Money As Intermediary(WMAI)

@allrightsreserved

Llicència Creative Commons