Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label PLatges. Show all posts
Showing posts with label PLatges. Show all posts

Monday, July 25, 2016

Nuesa i adolescència



Tenir fills a l'anomenada "Edat del pavo", no sé si s'hauria de dir del gall d'indi, em permet conèixer de prop la psicologia de l'adolescent que als estius conviu amb la nuesa. Agraeixo a les forces de la natura la possibilitat de no viure encadenat als tabús socials, i el goig de poder transmetre l'amor per la natura, començant per la del cos d'un mateix, als meus fills.
Els adolescents dels espais a on la nuesa no és en si mateixa eròtica, sinó familiar, natural i en definitiva... normal... tenen dotze, tretze, catorze... fins a setze o disset anys. A diferència dels nens o dels adults, que gairebé van sempre nus, els adolescents, ells i elles, van amb banyador quan els ve de gust, i se'l treuen quan senten que ho han de fer per a prendre el sol, nedar a la mar, o jugar amb les onades; el banyador no és per a ells un element que els amaga, sinó un abillament estètic al qual quan els ve de gust recorren. Nois noies, catalans, navarresos, alemanys, francesos, holandesos... passen hores nus a la sorra, en grup, parlant en anglès, de qualsevol dels temes dels quals parlen els adolescents de l'època actual, i també comparteixen espontàniament coneixements de tota mena de les diferents cultures de les quals provenen. Hom s'adona que les persones som iguals, sigui quin sigui l'entorn cultural; busquem viure, ser acceptats, acceptar, compartir, conèixer, ampliar horitzons culturals, físics, geogràfics. Hom s'adona que la bondat, malgrat les pulsions competitives i la pressió social, és una realitat present a tots els cors quan neixen i creixen, i que només l'ambició i els prejudicis que s'absorbeixen en créixer l'emboiren una mica.
La diferència que observo respecte els mateixos adolescents d'altres àmbits no avesats a la nuesa humana, és que aquí, a les zones anomenades naturistes o nudistes, no hi ha, o no manifesten ells, obsessió pel cos, ni pel propi, ni pel dels altres, ni per raons sexuals, ni estètiques. Els nois, per exemple no malden per a veure més o menys tros del cos de les noies; les noies, vestides o nues, es perceben igual, els agraden igual. Alguns s'enamoren (els típics amors d'estiu), i tot parlant amb algun d'ells, l'he vist encisat per la blavor d'uns ulls, o per un somriure, o per una manera de ser; en cap moment he descobert mirades estranyes vers les tòpiques zones que en ambients a on el cos està ocult resulten desitjables, contorbadores o atraients; de tot el que es podria lloar o desitjar en un ambient a on tothom va nu, destaca una mirada, la llum de l'expressió d'un rostre, el so d'una rialla. I acaben parlant tan seguit en anglès, que quan finalitzen les vacances els fa l'efecte que han estat en algun campus a l'estranger. S'intercanvien els instagrams, els whatsaps... i de tant en tant, i al llarg del curs següent amb la tardor, l'hivern i la primavera, continuen xerrant de qualsevol tema malgrat que els separin milers de quilòmetres de distància. L'estiu següent es retroben; estan més grans, però tornen a fer el mateix que als anys anteriors; un paradís blau, de mar daurat pel sol, l'aram dels cossos nus, els crits de joia, els somriures, les festes, el «voley», el ball a la guingueta de la platja a les nits de lluna, un civisme auster, festa jove sense substàncies estranyes ni begudes alienants, l'actitud d'acollir sempre els nous, els qui arriben, d'acomiadar els que se'n tornen a la civilització de la pressa, l'interès pels espais culturals de la zona, bellesa, llibertat, salut mental i social... I tota la normalitat pròpia de l'edat i del moment.
És cert que alguna vegada, a la platja, es beslluma, com si fos una aparició, el clàssic «miron» de llibre, que arriba encarcarat, i que canta com una «almeja», normalment inofensiu i patètic, al qual només falten els prismàtics, però, el que de debò li aniria bé per no fer més el ridícul, seria la capa d'home invisible que li permetria caminar i caminar, com ja fa sense la capa, a la recerca de les vistes que el motiven. És una víctima de la seva pobra educació; un dany col·lateral, de sort minoritari, de la majoritària societat puritana de l'ocultació del cos, que en comptes d'assumir el natural des de la més tendra infantesa opta per demonitzar-ho. De sort que apareixen poc.
Altres vegades, poques també perquè n'hi ha pocs, aterren els «istes». L'altre dia en vaig veure un, que duia un barret de cowboy, nerviós perquè el grapat d'adolescents del lloc s'havien posat el banyador per a jugar a «voley», desfent, temporalment, la nuesa dogmàtica, que per a l'»ista» és un uniforme obligatori. «Això, aquí, no toca», vaig escoltar que deia; i vaig veure clar que a tot arreu, a totes les idees i estils, tots els «istes», sembla que actuen de la mateixa manera. Sortim d'una repressió inhumana que va esborrar, com si d'una malaltia es tractés, el traç bellíssim del cos humà nu, condemnant generacions senceres a la foscor de l'integrisme moral tradicional, i, a ulls d'alguns sembla que hem d'entrar, ara, en un nou integrisme, el de l'extrem oposat. De què serviria haver superat la prohibició si ara fos substituïda per la imposició? ¿I a on haurien d'anar un grup de persones que tinguessin diversitat d'opinions pel que fa a la nuesa, i dins del mateix grup alguns volguessin gaudir nus de la platja i d'altres amb vestit de bany? S'haurien de separar? S'haurien de segregar? ¿Quin mal fa que un grapat d'adolescents prefereixin jugar a «voley» amb pantalonets? Els «istes» somnien fer créixer el seu grup en comptes de treballar per la llibertat universal que permeti que cadascú pugui ser lliure arreu. Els «istes» somnien uniformes i grups homogenis, sense matisos, sense diversitat de visions i d'estils. Els «istes», a tots els àmbits i idees, exerceixen la intolerància per culpa de la por; la por a que cadascú decideixi lliurement sobre si mateix, i a que l'ortodòxia estètica del grup desaparegui. Necessiten l'ortodòxia per a sentir-se segurs, no en tenen prou amb la llibertat. Ni que es considerin pacifistes són exèrcit; ni que es considerin defensors de la llibertat, són intolerants, i ni que es pensin que van nus, duen uniforme. De sort que la llibertat és l'aire que respiren totes les causes que aspiren a ser justes i beneficioses, i d'istes n'hi ha pocs. La diversitat és la qualitat preferida de l'ésser humà, i la llibertat és la seva causa i la seva conseqüència alhora, ni que de vegades com a conseqüència de les cadenes invisibles socials, trigui a arribar.


La nuesa és el vestit mes bell, el vestit natural del cos humà, la seva visió és beneficiosa per al desenvolupament de la ment humana i per a una correcta salut sexual i mental... ¿No és preferible que un adolescent tingui assumit de sempre el cos humà nu en un entorn familiar i humà, que no pas que visqui amb la visió d'aquesta part de la natura humana oculta i demonitzada, i exposat a una possible i probable obsessió a les edats més difícils per allò que li prohibeixen o que li apunten com a lleig quan no ho és? Obsessió i atracció que aprofiten fins i tot algunes indústries insanes per a impactar amb la publicitat i el màrqueting damunt la població, i per a deslligar actituds i estratègies contràries a la igualtat entre homes i dones. Per això cada dia, cada any i cada segle que passa, i a mida que la humanitat s'allibera de les lloses de la moral de grup, l'acceptació de la nuesa com una realitat no necessàriament sexual es va estenent. La llibertat de fer en cada moment el que un consideri amb sí mateix, amb la seva imatge i amb el seu cos, és la millor ideologia, i l'anhel per la llibertat no morirà mai, i acompanyarà sempre totes les lluites nobles i victorioses.
















Sunday, August 2, 2015

Entre la mar i el poble, imatges de Masriudoms i el Torn.


Dels carrers del poble a l'interior del mar. Les cançons al terrat de casa o a la sorra arran d'aigua i en contacte íntim amb el vent. La llum damunt del blau. La festa major i la "txaranga". La Vicenteta i l'alegria. I més mar. I més Sol. I més cançons. I les espelmes a la nit a la platja. I la pell i la llibertat i la humanitat.
Diuen que la llibertat és difícil; no és pas veritat. És tan fàcil que molta gent, per la seva simplicitat, la menyspreen. 

Wednesday, July 29, 2015

"Hawaiian" cantada a la Platja del Torn



Allà a on la mar, la sorra i el Sol esdevenen amics, germans, amors; a on no som pas visitants del paisatge, perquè som part del tot de la natura; a on la nuesa és sinònim d'innocència i de tendresa familiar; a on la Terra agafa els colors que l'essència humana anhela sovint sense ser-ne sempre conscients, a on l'amistat no és una cadena ni un compromís, a on ningú diu a ningú com s'ha de guarnir, a on tot s'acaba i a on tot comença... allà, una nit d'estiu, es cremen els pensaments tòxics, les pors i les ferides dels violents.
Cremem i destruïm l'odi que alguna vegada hàgim pogut rebre de manera clara o potser amagada, en forma d'indiferència, d'intolerància, o de violència... El cremem sense permetre que es converteixi en ressentiment, perquè la bellesa d'aquesta nit d'estiu és més poderosa que el mal.
Cremem la por amb l'esperança, cremem la incertesa amb la dolçor de les ombres i la sinceritat dels cants.
Cremem el fum tòxic de l'ambició de poder, del desig de superar els altres, de les cadenes de la fama, o dels diners, o del domini, o de la repressió, o del silenci imposat.
Cremem l'angoixa pel futur, l'atabalament o l'estrès.
Cremem el materialisme que malèvolament intenta empènyer per a posar una xifra al valor de la bellesa física de cada persona. Prenem novament consciència que rere cada cos s'hi refugia una ment infinitament adorable, invisible als ulls, i inimaginablement més bella.  
Cremem els mals hàbits, el tremolor del nostre pas de cada dia, els errors comesos, i abracem el poder misteriós de l'univers, que ha creat la bellesa i l'amor, i al qual ens unim i estimem profundament.


I a banda de tot això, tan real, ens ho passem molt i molt bé.

Saturday, October 18, 2014

Encara el mar, i encara a dins, tot i ser a la tardor.


 Ahir mateix parlava aquí al blog, enmig d'un capvespre roig de ciutat que es va apagant, tot recordant els instants de l'estiu viscuts no fa pas tant en un present que en si mateix és etern. Poc m'imaginava que avui, poques hores després, naixeria un dia de Sol regalat a la tardor; un d'aquells recordatoris que aquest gran planeta ens ofereix perquè ens acostumem a que tot sigui imprevisible, a que res no sigui definitiu, a que qualsevol goig inesperat pugui aparèixer.

Els dies de tardor a la platja tenen un sabor especial. Les fotografies només reprodueixen els colors, es perden el volum, potser la percepció del present, però sobretot... no poden reproduir la flaire; la flaire intensa de sal de mar, de sal d'escuma, de sal natural... És com una fragància que se't fica pel nas i que et desperta records no verbals de vivències teves i dels teus avantpassats codificats als racons misteriosos d'aquesta ment que ens han regalat i que és l'eina que ens construeix el món que habitem. Les imatges tampoc no reprodueixen el tacte, l'escalfor del Sol i el cop de la brisa càlida al tot de la pell com un sol sentit, com un únic òrgan que ho absorbeix tot i que ho descobreix tot de nou. Flaire i carícia. Oblit del que no és aquí i ara. Filosofia animal de l'ara intens. Satisfacció de ser, i de ser lliure. Agraïment per totes les cadenes desfetes per aquest Sol, per aquest mar, per aquest vent suau i tímid. Goig en descobrir l'existència com un privilegi tan immens que per molt que m'entesti a descriure'l no aconsegueixo ni aproximar-m'hi. A l'univers, el normal és el fred i la foscor, l'excepció és la llum a la proximitat dels estels. I les proximitats d'un estel adquireixen la seva màxima bellesa en aquests racons d'aigua immensa i de vida acabada de néixer; perquè tots acabem de néixer i ens estem fent.

Potser la màxima intensitat de la bellesa rau al contrast. Al contrast de l'excepció en comparació al general. Al contrast entre la màscara eixelebrada de tants a la ciutat, als despatxos de les grans corporacions, als ministeris de la guerra, als estrategues del capital... i la nuesa de qui no du màscara de suficiència, ni deix de milhomes que torna de tot, ni tan sols roba... Al contrast entre la intricada elucubració dels condicionants morals que decideixen si la respiració és pecat o si no ho és... i la senzillesa de fer absolutament el que et vingui de gust sense demanar permís a ningú sempre que allò que et vingui de gust no faci mal a ningú... Al contrast entre la grisor de caminar sense ni mirar ni veure el que t'envolta... i el gust de descobrir tanta llum i tants colors... Al contrast dels que en un cos hi veuen carn... i els que en un cos hi veuen una vida, i un jo que és la raó de ser de tot l'univers i que mereix ser estimat i estimar en llibertat...

Després, a la tarda, havent dinat, només hi havia el poble de Calella, ni ahir, ni demà... Calella... Ni allò que va passar ni el que passarà, Calella! Ni aquell que va fer no sé què... ni el que m'han dit que va dir que va fer aquella que... Calella!

I sovint, el silenci, aquell privilegi del qual poden gaudir els qui no necessiten parlar per a sentir-se bé. Dos, o tres, o quatre... s'estimen de debò quan poden gaudir junts del silenci sense que això esdevingui una situació violenta. El món és ple de plepes xerrameques que necessiten xerrar i xerrar per a superar la inseguretat de ser només ells els qui coneixen els seus pensaments i els qui jutgen el valor profund de les experiències viscudes. Quin goig el silenci! Qui regal pels altres, mirar-los, somriure, i callar... (de tant en tant, no pas sempre). 













Thursday, July 31, 2014

Imatges del Delta. Silenci, llibertat i taurons. I quina por els arpons!



Platja del Serrallo. Platja perduda al cor del Delta. Ningú fora de nosaltres en tres-cents metres a la rodona. Una platja immensa de sorra fina per a nosaltres sols, sota el sol de l'estiu. Onades d'aigua càlida; estranyament càlida. Aigua neta i transparent; malgrat la sorra aixecada pel mar mogut arran de riba. Molt peixos. Els ocells caient en picat com pedres dins l'aigua per a caçar els peixos. Un Sol radiant. Una brisa dolça.

M'assec amb la guitarra allà on arriben les onades i penso que és ben fàcil ser feliç. L'únic objecte tecnològic que tinc al damunt en aquest moment és la guitarra. Sento la brisa damunt tot el meu ésser i els esquitxos de les onades. Si la guitarra es mulla em fa l'efecte que surt a compte, perquè la sensació és intensa, tan intensa que no m'esforço a descriure-la. Els nens dormen i no es desperten amb el meu cant perquè l'incorporen dins de la col·lecció de sorolls possibles a sentir en un espai a on només hi ha brum d'onades i udol de vent (i un pare que a vegades canta). 

Com es complica la vida la gent amb gandules, cadires, bermudes, ulleres de marca, rellotges... per a ficar-se en un mar que beneeix els qui senten que hi pertanyen més que no pas als qui pensen que el posseeixen.

I tot d'un plegat el veig, mentre tinc l'aigua pels turmells. És tan a prop meu que sento una por absurda. Un tauró d'un metre de llargada, potser metre deu, perseguint el banc de peixos. Negre, fosc, àgil... fa giragonses per atrapar un peix. Penso que m'he passat quaranta-cinc anys esperant aquest moment, el moment en què em trobo un tauró a la platja. Cinc minuts més tard el torno a veure. No goso tronar-me a ficar a l'aigua, i no té sentit, el tauró no em farà res, li interessen els peixos, però la nostra ment és com és, i encara em queden moltes pors per vèncer. Em sento però molt feliç d'haver-lo vist.

L'endemà, a l'Hospitalet de l'Infant, a la Cala d'Oques, no hi ha taurons, però hi ha un humà que du a les mans una pistola d'aquelles que disparen arpons. La du carregada i em fa l'efecte que no té gaire experiència. Apunta sense voler vers diferents direccions de la platja mentre manipula l'eina de matar. Si se li dispara, pot provocar una tragèdia. Aquest humà és força més perillós que el pobre tauró d'ahir. Em fico a l'aigua per a protegir-me de l'humà de l'arpó, que curiosament, en aquest entorn tan familiar a on ens trobem, és l'únic que du banyador. A mi, el que m'espanta, però, és l'arpó. Més encara que el tauró.  



   







Thursday, July 17, 2014

Fauna subaquàtica de Calella de la Costa.


Segona sèrie d'imatges de l'estiu sobre els animals que viuen arran de la costa. Aquesta vegada són peixos de Calella de la Costa, al Maresme. Confiem que el mar algun dia recuperi aquell salut de fa milers d'anys, quan els Homo sapiens encara no érem una plaga.







Saturday, July 12, 2014

Hi ha colors allà a on nosaltres els Homo sapiens hi veiem negror


De vegades sorprèn que hi pugui haver tants colors allà a on no hi ha gaire llum, sovint gens de llum. Però llavors recordo que els colors no esta a les coses sinó a les ments que perceben; i que hi ha ments, com les d'alguns peixos, que amb poca llum, o potser en absència de llum solar, poden percebre les freqüències de les ones electromagnètiques minses que hi pot haver a causa de diferents orígens i que reboten en els objectes de la foscor. Per tant, hi ha colors allà a on nosaltres els Homo sapiens hi veiem negror. Hi ha vida a on només hi percebem aigua. Probablement hi ha consciència i comunicació allà a on nosaltres hi veiem només bèsties. L'Homo sapiens ha d'aprendre que allò que no sap no ha de ser necessàriament inexistent o fals o imaginari; i ha d'aprendre que allò que no entén ha estat originat o produït per una natura que no comprenem del tot. Si la natura ens ha fet, és normal que els nivells de complexitat que la governen no puguin estar del tot dins les nostres capacitats. Almenys, de moment.

Deixo la filosofia a banda, i us convido a veure les imatges que he pres avui a sota del mar de les rodalies de Tarragona. L'aigua era clara, i els peixos, que ja em coneixen d'altres vegades i que tenen uns sentits diferents als humans, no em tenien por, perquè coneixien les meves intencions; fins i tot diria que se'm posaven bé per a sortir a la foto.

Més avall, podeu veure un ocell que s'estava tot tranquil dalt d'una roca i que tampoc no ha fugit de mi, ni quan m'hi he plantat a menys d'un metre i a dalt de la roca.

I a les últimes fotos hi podreu veure una sirena submarinista i alguns paisatges groguencs iodats d'aquesta platja nostra, naturista, lliure, i de moment salvatge i ecològicament conservada; creuem els dits perquè duri molts anys en les condicions més semblants possibles a la bio / geo / morfologia que ha tingut als últims milers d'anys.