Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Playa de Bolonia. Show all posts
Showing posts with label Playa de Bolonia. Show all posts

Friday, August 13, 2010

Bany de fang a les piscines de Claudi.

.






La tarda del 29 de juliol ens n'anem a la Platja de Bolònia, per la seva punta més oriental, que coincideix també amb la seva punta més meridional, i caminem per la riba més enllà del bunker que té el graffiti del Bob Marley.
Caminem i caminem uns quants quilòmetres per una costa que l'any passat ja vam explorar; completament salvatge, sense nuclis de població, sense edificis, sense camins. Només dunes, bosc i roques. Solitud i nuesa. Alguns Hippies pescant peixos immensos per a sopar. I al'últim, després d'un seguit de roques de formes fantasmagòriques, arribem a un indret anomenat “Los Chorritos” amb una mena de piscines naturals entre els esculls de la marea que està baixant, on la llegenda diu que l'emperador Claudi (el meu amic) baixava a remullar-se i a posar-se uns fangs especials damunt la pell. Igual com ell, avui, unes quantes persones intrèpides s'acosten en aquest racó, agafen un grapat de terra fosca del damunt d'una font natural d'aigua dolça que brolla del penya-segat, i s'empastifen el cos esperant algun tipus de sanació o revifament dèrmic. Nosaltres no vam ser menys.
Més enllà de les roques, Àfrica. Pertot, un lleuger llevant, la blavor del mar, un silenci guarnit de sons suaus i naturals, la indiferència lliure de les persones lliures, la llum acarbassada de la costa encenent-ho tot, i la sensació de ser lluny d'allà on es pretenia ser lluny.
.
.

Thursday, August 12, 2010

Visita a Baelo Clàudia

.














El matí del dimarts 3 d'agost; conscients que ens quedava poc temps d'estar a Tarifa, ens vam apropar a l'antiga ciutat romana de Baelo Claudia, en concret a les seves ruïnes.
2000 anys enrere, quan Tarifa encara no existia, Baelo, entre el “Cabo Paloma” i el “Cabo Camarinal”, era el nucli de població més important de la zona, el lloc on hi havia el port que connectava Mauritània amb la Península Ibèrica.
Descobrim la bellesa d'una ciutat romana extingida, descoberta dessota la sorra de les dunes fa menys de cent anys (encara hi ha zones per desenterrar). Factories de salar el peix, el Temple d'Isis, l'amfiteatre, el mercat, les termes, cases senyorials... L'estructura ultra moderna que custodia el museu projecta els amplis finestrals als espais oberts de l'antiga ciutat ran de la platja de Bolònia. Dins del museu, monedes de totes les èpoques, estàtues, columnes, capitells, urnes funeràries, inscripcions, ceràmiques, i les explicacions dels experts. Una finestra a la història real de la terra al costat de la bellesa natural d'un planeta que ha recuperat els seus dominis. La bellesa de la Terra persisteix 2000 anys després. La ciutat que llavors ho semblava tot (que semblava eterna) ja no existeix com a tal. Sempre guanya la Terra. Sempre guanya la natura.
La riquesa de la pesca de l'Estret de Gibraltar ha fet que al llarg de tota la història la zona de l'estret hagi estat escollida com a entorn per a ciutats de totes les civilitzacions que hi han passat.
A finals del segle III abans de Crist, els soldats romans van desembarcar a la península per deturar l'avançada dels cartaginesos. Al 206 abans de Crist, a la batalla de Llipa (Alcalá del Río), va finalitzar la segona guerra púnica i l'expulsió dels cartaginesos. Gadir va pactar amb el romans i va aconseguir l'estatus de ciutat federada; no havia de pagar el Stipendium i va poder conservar els seus costums, les seves institucions i la seva manera de viure. És en aquest context on se situa el desenvolupament de Baelo Claudia.
No deixeu de visitar Baelo Claudia si passeu per Tarifa. L'estàtua de l'emperador Trajà us hi està esperant.

Sunday, August 8, 2010

Dunes de Valdevaqueros

Les Dunes de Bolonia des de les ruïnes de Baelo Claudia.
.
A les deu del matí del 2 d'agost de 2010, pugem a les dunes de Valdevaqueros. El desert del Sahara puja muntanya amunt. Per qui no conegui les dunes de Bolònia o de Valdevaqueros la meva explicació resultarà insuficient. És com si comencessis a pujar el Montcau des de Coll d'Eres, i enlloc de camins de roca i romanís, t'hi trobessis sorra, i més sorra, i més sorra, que el vent ha anat amuntegant al llarg de segles.

Les dunes són obra del vent de Llevant, que a l'Estret de Gibraltar és un déu.
Des del capdamunt aconseguim una vista esplèndida de Tarifa, del Marroc i de l'Estret. El mar, en aquesta hora i en aquest moment és com una bassa estàtica. La sorra desprèn calor de foc. De dalt fins a baix de tot, una bonior de tobogans de sorra de gra fi.
Té alguna cosa, el desert, que el fa etern



El vent dibuixa ones al gran tapís de la sorra, que va creixent any rere any vers el blau esbandit del cel. L'oceà s'acosta, a cops suau, de vegades enfadat, i no aconsegueix altra cosa que amuntegar més sorra i fer més alta la muntanya.


A la imatge del costat, la carretera d'entre els arbres veu perillar la seva existència per una natura que reclama els seus dominis.

Sunday, August 2, 2009

Un parell de vídeos. PLatja de Bolonia. Viatge a Càdiz (XII)

.

Un parell de videos de la Platja de Bolonia que reprodueixen alguns instants d'aquest estiu. Al de dalt, l'oceà i el Sol. Al de baix, la sorpresa d'uns cavalls galopant cap al tard, quan ja marxàvem.

.

Saturday, August 1, 2009

Cala del Frailecillo. Platja de Bolonia. Viatge a Càdiz (XI)

.




I arriba l'últim dia d'estada a les terres de Càdiz.

Decidim prendre'l com un relax i gaudir dels espais i de les activitats que més ens han omplert al llarg d'aquests deu dies.

El matí el passem a la Cala del Frailecillo.

Al migdia dinem en una plaça de Conil, sota l'ombra d'una palmera, la pasta bullida d'uns tuppers força bonics i útils. Ho arrodonim amb unes postres en un bar típic.

A la tarda ens apropem a la Platja de Bolonia de Tarifa, i gaudim de la seva tranquil·litat familiar i natural (és dilluns). Contemplem la costa del Marroc, que avui es veu força clara perquè bufa el vent.

De tornada a l'aparcament de Bolonia, ens arriba la melodia d'un saxo que una noia toca dins d'una furgoneta que té un gran girasol pintat. És la persona que de tant en tant passeja per la platja venen braçalets de cuir.

Sopem en un bar de la platja, a l'aire lliure, amb poquíssima gent i força tranquils mentre el sol es va amagant i el mar agafa tonalitats liles.

Tornem al bungalow i a dormir, que demà partim cap a casa.

.

Tuesday, July 28, 2009

Vejer de la Frontera. Platja de Bolonia. Viatge a la província de Càdiz (VIII).

.

Vejer de la Frontera

La platja de Bolonia, amb la gran duna al fons


Un altre racó de la platja, amb els ròdols de pedra
per protegir-se del vent i la silueta del Marroc al fons.


El camí que recorre les cales de la
platja de Bolonia quan ens n'anàvem.



Azahara de los Atunes és plena de racons similars a aquest.




Posta a Azahara de los Atunes



Més imatges de Vejer de la Frontera,
el poble més bell de tots els que hem vist aquestes vacances:












Al matí visitem Vejer de la Frontera. Hi arribem cap a les 11:30, i hi descobrim un poble màgic, amb racons cuidadíssims, façanes blanques, fantasies de ceràmica a les teulades, plaques, fonts, palmeres, jardins... L'ajuntament obliga els propietaris a mantenir la façana de color blanc i en bones condicions, i promociona la bellesa urbana amb concursos de carrers i de façanes. La calor, però, es fa insuportable.

Cap a les 13:30, després d'un refrigeri a Vejer i de comprar el diari (fa una setmana que no sabem res del que passa al món) ens en tornem a la Platja de Bolonia, que en ser diumenge està atapeïda de gent. Malgrat la massificació, el naturisme continua existint amb normalitat gràcies a l'autorització clara i manifesta de l'excel·lentíssim ajuntament de Tarifa (tot i que rep la visita d'un munt de gent vestida i a cops poc respectuosa; només a cops, la majoria de vegades el respecte i l'harmonia hi són). Dinem sota el para-sol en un indret ideal per bussejar. La marea és baixa i tenim al davant una llengua de sorra clara de no gaire profunditat envoltada de dues bandes de roques. Hi veiem molts peixos. A la riba l'aigua és prou càlida; en endinsar-nos mar endins es fa més freda.

Després de dinar, mentre la família fa la migdiada, camino en direcció a Tarifa uns dos quilòmetres i arribo a la zona dels fangs (una zona diferent a la de Punta Paloma de l'altre dia). El camí fins arribar-hi, ran d'aigua, és espectacular: dunes, esculleres dins l'aigua, el bosc que baixa de la muntanya i arriba a la sorra... M'empastifo sencer. El camí de tornada al para-sol serveix perquè el fang se m'assequi. Sento la pell tibant per la pressió del fang sec. Descobreixo novament braus a la platja i cavalls al lluny.

Quan vespreja, anem a sopar a Azahara de los Atunes. Abans, però, al mateix Azahara contemplem la posta de sol a la platja prop d'unes barraques.

I això és gairebé tot fins demà.

.

Friday, July 24, 2009

Tarifa. "PLaya de Bolonia" Posta al Far de Trafalgar. Viatge a la província de Càdiz (IV)

.

Platja de Bolònia, amb la gran duna al fons,
a l'altra banda de la badia. Fixeu-vos com n'és de solitària
quan camines una mica cap a Tarifa.



El far de Trafalgar a la posta.



Pintada anunciant la platja naturista
amb la cara del Bob Marley.

Foto presa amb els peus dins l'aigua a la platja de Bolònia.
Observeu la transició entre la natura del bosc i la natura de la platja.



Primer racó de la platja de Bolònia després de la pintada;
nosaltres vam seguir molt més enllà.



Cantó mediterrani de la Punta Marroquí a Tarifa.




Carrers de Tarifa



La carretera que uneix l'illa de Tarifa (la punta marroquí)
amb la ciutat de Tarifa. A la vostra esquerra, l'oceà Atlàntic,
a la dreta la mar Mediterrània.





L'aigua de Tarifa és molt transparent.




Una cantonada de Tarifa



Porta de tarifa


Fem via cap a l'Estret, amb la intenció de passar a Gibraltar, però en arribar a Tarifa ens adonem que ens hem deixat els carnets de identitat.
Ens quedem a Tarifa, i realment l'oblit ha valgut la pena; el més probable és que si avui haguéssim anat directes a Gibraltar, ens hauríem perdut aquesta meravella de poble.
Com us podria descriure Tarifa? Edificis colonials, murallams, cases blanques, carrers estrets d'estil àrab, portes d'agulla, frescor d'oasi enmig d'una calor indescriptible, parterres de flors davant la blancor enlluernant de les façanes, pobresa i carisma, antiguitat i barreja de cultures: Àfrica, Europa, Anglaterra, l'Islam i la Cristiandat, l'idealisme humà dels hippies, el surf i els mercats marroquís, els caçadors d'imatges de balenes, el mar profund i obscur, immenses platges de dunes que es perden nord enllà, la punta marroquí i a l'altra banda el Marroc, immens i seductor.
La punta marroquí és una illeta, unida a Tarifa per una carretera estreta que té mar a banda i banda; mirant al Marroc, a l'esquerra de la carretera hi ha el Mediterrani, i a la dreta l'Atlàntic. L'illa és ocupada del tot per una fortificació militar que té al dessota petites cales d'aigua cristallina. Ens fa riure un rètol on s'indica que està prohibit portar el cavall a la platja.
Al port de Tarifa hi veiem un ferry enorme que promet viatges de 35 minuts fins a Tanger. L'aigua del port, malgrat la profunditat, és sorprenentment transparent. Sabem, pels mapes, que ben a prop de la costa, mar endins, les profunditats es fan vertiginoses; som a frec del fons del mar. Sabem també, que a pocs quilòmetres cap al sud-est, mar endins, hi ha enfonsat, des de fa tres segles, el Sussex, amb deu mil milions d'euros en llingots d'or. Sembla que hi ha una empresa caça-tresors que el té localitzat i que està esperant els permisos internacionals, i les disposicions legals, per recuperar-lo. A banda del Sussex hi ha un feix més de vaixells enfonsats per aquesta zona; llàstima que amb les ulleres de bussejar no puc arribar gaire avall.

Dinem en un restaurant italià. Menjo lassagne, massa forta en tomàquet. Prenem després un cafè en un bar del nucli vell de Tarifa.
Ens dirigim tot seguit a una de les platges del terme municipal de Tarifa. Per arribar-hi agafem la carretera de tornada, la que va de Tarifa cap a Cádiz, i ens desviem en una cruïlla que té un gran senyal anunciant la platja de Bolònia. La carretereta s'enfila per un turó clapat d'arbusts i alguns pins. De tant en tant, vaques i braus. Al capdamunt del turó, unes roques de formes estranyes. Un cartell ens informa que ens trobem al “Parque Natural del Estrecho”.
La carretera arriba al punt de màxima alçada, i comença a baixar en direcció a l'oceà. Arribem a la “pedania” de Bolonia, amb la platja del davant mateix de la carretera atapeïda de gent. A la dreta, mirant la mar, una duna gegantina de sorra groga s'enfila per un turó uns quants metres, potser cent o dos-cents. Ens desviem cap a l'esquerra, mirant la mar, fins al final del camí asfaltat, seguint les indicacions d'una guia elaborada amb l'ajut d'internet setmanes abans de començar el viatge. Deixem el cotxe en un pàrquing; un senyor amb gorra ens ven un tiquet (voluntari) per un euro. Agafem el camí que va del pàrquing (una esplanada de terra) cap a la platja.
El camí travessa mates de figueres de moro, arbusts baixos, alguns ginebrons, munts de sorra, terra, roques. En arribar a la platja, una gran pintada damunt d'unes runes anuncia que l'excel·lentíssim ajuntament de Tarifa autoritza el nudisme en aquesta platja. I certament, des d'aquest punt cap a l'esquerra en direcció a Tarifa, gairebé no hi ha banyadors. Ens donem un petit ensurt perquè al costat nostre hi apareix un brau negre, amb unes banyes enormes, passejant tranquil·lament ran de la platja. L'ignorem i afortunadament ell també ens ignora.
Caminem arran d'aigua, en direcció a Tarifa, i a partir d'aquí la platja adquireix unes característiques virginals: no hi ha guinguetes, ni cabanes, ni edificacions de cap mena. La sorra és finíssima i puja cap a la muntanya en forma de dunes. Sovint, un bosc de pins baixa fins a la platja; per damunt, sempre el turó immens, amb les roques belles i estranyes.
Caminem tant i tant, que gairebé ja no hi trobem ningú a la platja. Estem en una platja bellíssima, edènica, només per a nosaltres sols. Podríem continuar caminant. El mapa ens indica que si avancéssim cinc quilòmetres més, arribaríem a Punta Paloma i a la "ensenada de Valdevaqueros", que estan dins del “Parque Natural de l'Estrecho” i que probablement no hi trobaríem ningú, o ben poca gent. Potser un dia d'aquests ens hi atansarem. La costa, dins la mar, dibuixa a voltes figures capricioses amb les roques, que plantades enmig de la sorra semblen escultures d'algun artista contemporani.
Ens sorprèn el galop d'uns cavalls; ens girem i descobrim uns genets cavalcant vers nosaltres. Veiem, poc després, una parella que s'acosta passejant per la riba; van nus i amb el cos cobert de fang de cap a peus. Ens expliquen que uns quilòmetres enllà hi ha un penya-segat del qual es pot extraure fang, i que és bo per la pell. Ens proposem d'anar-hi un dia d'aquests, perquè en aquest moment cau un sol abrusador i els nens estan cansats.
Ens instal·lem aquí mateix, en aquesta platja preciosa, i només per a nosaltres; amb Àfrica al davant i envoltats de natura. I esdevé un d'aquells moments estranys, capaços de definir unes vacances senceres; unes hores escadusseres que es fan eternes en el bon sentit de la paraula. L'instant s'apodera de la percepció del temps i ens regala un benestar que el llenguatge no pot transmetre.
Recollim petxines de formes curioses, caragols força diferents als mediterranis, restes d'una biologia desconeguda per a nosaltres. Juguem una estona a pilota.
Cap a les 20:00 deixem la platja i resseguim la carretera que va de Tarifa a Azahara de los Atunes i a Barbate. Restem impressionats davant els quilòmetres ii quilòmetres de zona natural ran de la costa, sense ni una edificació, amb la carretera força lluny de la platja: boscos, prats ramaders, dunes...
Ens aturem a Barbate a comprar uns entrepans freds. Continuem fins a caños de Meca, i d'allà al Far de Trafalgar.
Contemplem la posta de sol arran d'aigua, al far de trafalgar, damunt d'una duna. A sota nostre, la musiqueta hippy d'un Chill Out i el xicot de les bombolles de l'altre dia, venedors de braçalets de cuir, un fum sospitós, gairebé una fragància, i el far de Trafalgar enrogint davant nostre. Havent sopat, els nens juguen a rodolar per les dunes. En Marc fa el pallasso; la Martina se'l mira i riu.

.