Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Religió. Show all posts
Showing posts with label Religió. Show all posts

Sunday, July 18, 2021

Custodis de la por


Hi ha qui, per por, sempre es posarà al costat de les creences que ens protegeixen de les desgràcies més terribles, de les ires més temudes. La veritat objectiva sempre serà substituïda, segons aquesta gent, per possibilitats més esgarrifoses, si aquesta substitució serveix per evitar aquestes poc probables però temudes possibilitats; no els obsessiona encertar-la o no, en tenen prou amb creure-s'ho, per ells, creure-s'ho és un do; i la vida, que és un regal, es converteix, a les escletxes de la seva fabricada alegria, en una vall de llàgrimes, en una por constant, en un càlcul d’interessos que ofega qualsevol acte creatiu i creador desinteressat. Viure és per a ells prevenir, i descobreixen en els fets que succeixen, suposades proves de la seva fe mastegada i prefabricada. Si els ho diu un ensotanat seriós i amb ímfules de poder social, ho consideren dogma.

Creuen en un dèu que s’amaga, però que exigeix ser vist en tot; que sempre demana sacrificis, que no ha estat pas l’inventor de les festes i de l’alegria, excepte quan, a ells, els convé dir-ho per maquillar el càstig etern que temen i que els esguerra sovint l’estratègia de màrqueting. Se senten importants creient en aquesta idea ultra-segura d’un déu en el que creuen a imatge de la seva por, que volen fer passar per lluminós, com si fos una idea superior que el món, pobre món, no entén ni accepta; i parlen amb els altres com si la seva actitud i creences fossin clares i establertes, com si no n’hi haguessin altres de possibles, com si els altres les haguessin d’assumir per obligació o per inèrcia.

Les crítiques, les vesteixen de martiri, de persecució, de comfabulació... com si un poder diabòlic els ataqués la veritat que custodien, el bon gra que posseeixen, de manera que tenen l’oposició, la dissidència, ben etiquetada, per desautoritzar o rebutjar qualsevol desacord, qualsevol crítica o fre a la seva dèria ultrasalvadora. Pensen que estan envoltats de dolents que els volen robar la fe per enveja, així es blinden contra els qui no viuen com ells. 

I la vida, la de debò, insegura i bella com és, se’ls escapa dels dits.



Sunday, August 2, 2020

No sabem gaire, però és suficient.



Hi ha poques realitats més enquistadores que les seguretats. D'entrada, ens morirem. Quan hàgim lligat tots els capitals, propietats i recursos que garanteixin la nostra supervivència per sempre, llavors arriba un dia que ens morim, i totes les seguretats treballades se'ns en van de cop. L'onada, que va néixer petita mar endins, arriba a la riba, es trenca i es desfà.
No tenim tampoc cap coneixement segur; si volem ser honestos, tots són provisionals; depenen del seu desmentiment. 
Encara sabem menys de la realitat de les altres persones; allò que veiem d'elles no ho és tot, i per molt que sigui el que veiem, per contundent que sembli, és només la façana d'unes realitats inabastables per nosaltres i potser per la mateixa persona a qui mirem.
Els qui ens ofereixen seguretats absolutes, dogmes, asseveracions infalibles... ens estan oferint confusió; probablement perquè, a ells, els les van oferir abans. 
Només tenim segur el que ara som, el que ara veiem i escoltem, el que ara fem i podem fer. I de fet és l'únic que necessitem. 
No hi ha cap persona humana que tingui o sigui la veritat absoluta, però en totes les persones humanes hi ha una espurna d'aquesta veritat que viu al present. 

Les persones que han amuntegat diners són molt pobres, dignes de compassió. Sense cap mena d'ironia, afirmo que són persones immensament damnificades per la confusió de les seguretats. Són més dignes de llàstima i de compassió que aquelles persones que no tenen prou diners per tirar endavant. Amb això no vull dir que s'hagi de permetre un amuntegament il·lícit i injust de les riqueses, però no s'ha d'odiar a qui ho fa, perquè necessita més amor que ningú, més ajuda que ningú, més pietat que ningú. 

Sóc conscient que això que dic no és entès ni acceptat amb gaire facilitat, però jo ho crec del tot. Ningú mereix ser odiat hagi fet el que hagi fet; com més mal hagi fet, més amor necessita. Insisteixo que amb això no vull dir que se li hagi de permetre el mal que ha fet i que fa, ni que hagi de quedar impune. Estic parlant d'amor, de respecte, de caritat, no de lleis. 

Jo, personalment, no necessito creure en Crist per afirmar això que dic; en realitat no hi crec, per a mi Jesús va ser un personatge religiós del seu temps que pel context social, històric i evolutiu de l'espècie humana va fer esclatar una necessitat interior que els individus havien començat a tenir en aquell moment; un home i prou. Però com en tota persona, descobreixo en Crist espurnes de veritat, i una idea essencial que coincideix una mica amb el que he escrit en aquest post. 

Ningú no sap res segur. El poc que aprenem, ho hem de revisar de continu per no errar-la. L'escepticisme no és un vici sinó una virtut que ens acosta més a la veritat. Tota persona humana, hagi fet el que hagi fet, té una dignitat infinita; tothom ha nascut per a estimar i ser estimat. No sabem gaire més; però és suficient.

Saturday, July 4, 2020

El déu d'Spinoza i el déu de l'Albert Espinosa.


És curiós com s'assemblen el déu d'Spinoza i el déu d'Espinosa (de l'Albert Espinosa). De fer, no sé si l'Albert Espinosa creu conscientment en déu, però el que sí que sé és que el déu que es deriva de les seves obres s'assembla molt al déu d'Spinoza, i fins i tot el millora. 
I quin és el déu d'Spinoza? És el déu en què creia Albert Einstein, i és el déu que es desprèn de la contemplació de l'existència. És un deu que no jutja ni condemna, perquè és responsable de les malifetes, puig que són provocades per algú que indirectament ha aparegut, i és com és, a causa de l'únivers d'aquest déu suposadament existent. 
És un déu que no pot obligar a creure en la seva existència, perquè no és evident (si ho fos ningú dubtaria), i perquè tot el que existeix és possible sense ell segons els pensaments més avançats de física. 
És un déu que no s'ha inventat cap de les doctrines que professen la major part de les religions i que prohibeixen l'homosexualitat, l'adulteri, les relacions sexuals lliures... Aquest déu és origen directe o indirecte de la sexualitat en totes les seves formes, del cos humà nu, del plaer... 
El déu d'Spinoza es defineix a partir de la contemplació de la vida com és, de les coses com són. És un déu que suscita poesia a les ments de les persones, origen de la llavor de totes les emocions en nosaltres, de la profunditat de la música, de l'amor, de l'odi ni que sigui indirectament, de les passions... És un déu responsable de la violència entre les espècies, de la lluita, que observem a la natura des de fa milions d'anys i que sovint sentim dins nostre.

Amb tot això no vull dir que l'Albert Espinosa estigui d'acord amb tot el que he escrit; és només la meva opinió. El déu que jo intueixo rere les obres d'Espinosa és encara millor que el d'Spinoza; i no us explicaré per què. Llegiu els seus llibre (els de l'Albert Espinosa) o encara més fàcil, mireu "Polseres vermelles" i potser ho entendreu; i si no ho enteneu, no us esforceu; ja ho entendreu si ho heu d'entendre.

El confinament, a casa meva, ens ha servit per veure "Polseres Vermelles" amb deu anys de retard, i la meva vida ha canviat. Jo ja havia llegit el "Mon Groc" i havia intuït una mica la idea, és a dir l'esperit d'Espinosa; però la sèrie ha estat per a mi més essencial que qualsevol llibre. Mai no he vist res millor. Em sento feliç que els meus fills també l'hagin vist. És més, crec que qualsevol institut de Catalunya podria dedicar l'assignatura de Cultura i Valors només a veure la sèrie de "Polseres Vermelles"; no cal gaire més. Les emocions són una via d'entrada d'aprenentatges i de raonaments immillorable, perquè penetren a través d'una realitat genuïnament humana. En canvi, els raonaments, per si sols, no generen sempre, ni sentiments, ni comprensió, ni canvis. No feu cas dels papanates que es riuen de les emocions i de l'educació emocional; dels hipòcrites que fan servir el mot "bonisme" per defugir la bondat; dels integristes que pretenen esborrar el que és humà i substituir-ho per un bagatge espartà, sec, conductista, com si les persones fóssim bèsties de bast per a ser ensinistrades. Els adoradors de les normes, els càstigs, les doctrines, els protocols, les tradicions, la moral, el mecanicisme lògic, les formes... són pobres disminuïts que no saben que ho són.
Jo crec en el déu d'Espinosa.

Sunday, June 14, 2020

Intuïcions dels que encara no som



Déu és aquella que quan els "dolents" se la troben, ho comprenen tot, i es tornen bons sense deprimir-se, ni espantar-se, ni odiar-se a si mateixos; i llavors a déu no li cal jutjar, ni castigar, ni reparar... A déu, només li cal ser-hi, ser allà per tal que tot això passi. És urgent, per tant, que els que som "dolents" ens trobem amb déu. I és estrany que s'amagui, que no es faci d'una vegada present, sabent, com sap, que la seva simple presència produeix tot això.

Qualsevol pressumpte déu que no deslligui aquest efecte, no és la de debò; és un demiurg,  un ésser poderós i prou, o una entitat inventada per la pròpia maldat humana. La presència real de déu es manifesta per el canvi que produeix en aquells qui la veuen sense cap més causa que la seva presència manifesta.

Monday, December 23, 2019

La resposta



Arriba un moment a la vida en què reps una resposta. Potser el prefaci del llibre d’instruccions que ningú et va posar sota el braç en néixer. Potser la primera veu del Gran Germà que fins ara t’ha contemplat sense dir res. Potser el primer avís d’un viatge segur i no gaire llunyà.
La resposta arriba en forma d’evidència, no deixa espai pels dubtes. És miraculosa. Respectuosa amb les lleis de la natura, però sovint es fa present desafiant les lleis de la probabilitat. És miraculosa pel que fa a l’eficiència del seu poder; assoleix allò que amb les forces purament humanes és inassolible. Deixa el seu missatge com un regal i comences a escoltar les paraules que d’alguna manera sempre has intuït que són certes, i que ara veus com una evidència. Recuperes la primera fe, la de quan eres una criatura petita i encara no t’havien produït confusió, adoctrinant-te amb la fe oficial. Tornes a la primera fe, la que portaves en néixer, la dels temps en què veies els morts i copçaves la presència d’un més enllà en tot allò d’aquí que vivies. Els primers Nadals. El carrer Arquímedes. El bosc d’aquell temps. Aquella pau al profund de l’estómac. La tia Estrella caminant i parlant-te al menjador de casa. Els somnis d’allò tan meravellós que un cop despert oblidaves, recordant només que era meravellós i que ho feia tot bo. Els somnis terribles que t’assenyalaven la presència del mal també aprop, i que t’ajudaven a posicionar-te. Les primeres cançons en un “single” de vinil que emplenaven el menjador nadalenc. L’olor dels canalons. La ràbia que et feia quan algú molt gran que estimaves tractava malament la seva germana també molt gran, i la teva revolta guerrillera en la seva defensa; i la llum als ulls de la maltractada en adonar-se que algú que acabava d’arribar denunciava una injustícia.
Però ara som aquí, amb la resposta d’ara, convertida en fets incontestables que proclamen la vida com una realitat maquíssima que val la pena i que hem d’agrair en tota circumstància.
Sóc molt semblant a la majoria dels alumnes que tinc ara. Estic al palmell de la mà de déu. M’estima per ser ell com és, no per ser jo com sóc. No he merescut res d’allò que ara em permet ser. Ho fa perquè vol. Estima a tots igual. Cadascú té el seu moment. Potser la única condició és que s’ha de voler. Ho mereix ell per nosaltres. No estem mai sols. No necessitem res del que tenim, per això podem gaudir del present sense por a perdre’l. Cada pèrdua obre la porta d’un guany. No haig d’intentar millorar els altres, a excepció de la meva tasca com a educador; aquí sí que tinc una missió. Em moriré. La vida és maquíssima. La por que en algun moment sento i sentiré em fa entendre la por que de vegades tenen a la seva vida aquells que tinc al meu càrrec, i m'ajuda a comprendre’ls millor. Ningú no es perdrà; l’eternitat és prou llarga per assegurar que això no passi. Cap religió sap de què parla; pateix d’un excés d’orgull i de confusió intel·lectual. La naturalesa del temps només l’estudia seriosament la ciència. Déu és assegut al cotxe, al costat teu, i al banc de la plaça. De vegades truca. O escriu un missatge. O regala un somriure. O canta. Apareix quan vol i ho il·lumina tot. Hi ha qui confon la llibertat que un necessita per a entomar la seva vida, amb la traïció o la rebequeria; algun dia també rebrà la seva resposta i tot li anirà bé.

“El que fem avui afecta el nostre passat i canvia el nostre futur. Podem deixar el món una mica millor amb només un gest, ni que sigui petit, o una actitud.” C.G.

Sunday, November 25, 2018

Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal



Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el Sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar. De fet, quan som petits, en sabem moltes, de coses, que ningú no ens ha d'explicar. Sabem que existir és bo encara que ens facin por algunes coses. Sabem que estimem els pares, els germans. Sabem que l'olor del bosc és agradable. Sabem que ens agrada més un bosc ple d'arbusts, sense camins ni dreceres, que no pas un parc urbà ple de facilitats previsibles. Tot això ho sabem quan som petits; i no ens ho han explicat. 
La saviesa de quan som petits és menyspreada pels fariseus. Tampoc no ho diuen, que la menyspreen, però es nota quan parlen. "El nen", diuen, fins i tot quan es refereixen als fills grans i majors d'edat. "El nen". I parlen amb un to de superioritat del món dels nens com si fos una juguesca ridícula, perdonable, graciosa fins i tot.
Els fariseus han estudiat, i són grans, encara que alguns siguin joves. Els agrada molt l'aspecte de les coses, de les persones, la imatge, les formes. Adoren les formes i arriben a creure que són el tot. Els nens. en canvi, són de la terra; els agraden els porcs, les granges, el fang, les pedres, la pluja, els bassals... Els Fariseus adoren els ritus, la sacralitat de tot, la superioritat del poder i el domini establert. Creuen en dimonis i en déus, en bons i dolents, i no canvien ni un bri d'allò que creuen, perquè estan atrapats pel dogma, per la por a l'infern, per les creences que els van introduir quan eren nens i quan es van creure que ser nen implicava patir de manca de saviesa.
Però, aquí, al Montcau, a la seva pedra roja, amb aquest flaire de romaní i farigola, amb el soroll a cops esvalotat dels senglars corrent amb els cadells... Aquí... sols i sense claca, els fariseus se senten buits. 
La terra ens retorna aquella espontaneïtat dels deu anys. Naixem i ens trobem nens o nenes. I vénen els homes i dones grans i van dient la seva. Ens ho creiem tot. Sempre és així fins que un dia, alguns potser descobrim que allò que ens explicaven ni ells no ho sabien del cert. D'altres s'ho continuen creient i es converteixen en els homes i les dones grans que s'acosten als nens i les nenes per a fer-los creure el que no saben del cert, el que els han ensenyat a edats tendres en què t'ho empasses tot.

Tot canvia quan un dia descobreixes que el món de debò, la Terra, el firmament de la nit amb els astres més propers encesos, la riba còsmica... és infinitament més bell que el recaragolament antropocèntric i mític dels fariseus i els seus derivats. La natura no ha inventat inferns eterns; tot s'acaba, el bo i el dolent; o si més no, tot es transforma. Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal. Cap animal, fora del mono sapiens, ha torturat mai cap altre animal. Cap animal, fora del pedant sàpiens, s'ha inventat doctrines que condemnen a l'infern i que dibuixen un déu infinitament feliç malgrat els condemnats i malgrat els que es moren de gana. Cap altra bèstia ha extingit quasi completament totes les altres bèsties; cap, a excepció de l'Homo Sapiens, que desenvolupa un creixement bacterià a la seva població, que canvia el paisatge com les cèl·lules cancerígenes canvien un òrgan sà.
 Aquesta espècie s'ha allunyat tant de la terra, del paisatge del Montcau, de la visió dels estels a la nit, del caliu de les fogueres davant de la cova quan els avis explicaven històries als petits i els cantaven cançons... S'ha allunyat tant de tot això, que s'ha convertit (en la persona dels seus fariseus tan abundosos) en el dimoni que s'ha inventat ell mateix per a justificar la seva pròpia deriva. És un individu, el fariseu poderós (laic o creient tant se val), corromput en el seu orgull, que pel vici de no dubtar del que li han ensenyat sempre, roman al seu error, convençut que és un sant, que és savi, que és bo... mentre defensa i col·labora en la construcció d'una societat falsa, injusta, elitista, classista, masclista...
I no se n'adona.

Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar.


Sunday, November 18, 2018

Quanta, quanta... miserable violència! Primats que no saben que ho són!



Tornen aquells temps, estimat blog, en què ens llegim i ens escrivim tu i jo, i quatre meravellosos gats més que sempre seran benvinguts; però... igual com passava al principi, tot allò que ens diem té un valor infinit, perquè ho diem amb sinceritat. Aquest és un oasi a on la censura i l'autocensura no hi tindran mai lloc malgrat l'odi dels enemics de la llibertat.

Començo pensant en l'Otegi, algú que va treballar fins a perdre la llibertat perquè el terrorisme s'acabés. Diuen que va ser membre d'ETA; jo no ho sé, però no ho considero essencial, tenint en compte que ha treballat (sense preocupar-se de les conseqüències personals que això li podria comportar) per tal que ningú hagués de morir, ni viure amb por, a causa de les seves idees, al País Basc i a Espanya. M'importa qui és ara, no qui va ser, si és que va ser alguna cosa. 
Aquest dret al canvi, a la rectificació, a la lluita per la pau dels qui no sempre han tingut clara aquesta necessitat de lluitar per la pau, és un dret humà i una exigència de cadascú amb cadascú. 
Gent que va missa, que parlen de moral, que defensen les bones formes, que reivindiquen el seny... anomenen terrorista a Otegi per un suposat passat, sense tenir en compte qui és ara, què ha fet ara, què ha aconseguit ara... No tenen la mateixa vara de mesurar pels seus reis, pels seus dictadors, per les injustícies històriques... Disculpen qualsevol atrocitat, a cops amb el mediocre "I aquests ho han fet pitjor...". I continuen anant a missa i mirant l'Otegi com si fos el jove dels anys setanta, que ja no és, només perquè té unes idees contràries als seus dogmes polítics i religiosos. 

Els ultres amb tern i formes suaus, manipuladors, de guant blanc, amb la seva intolerància a la dissidència, ataquen fins l'ètica de la mateixa religió que afirmen professar, negant el dret a la rectificació i al canvi de persones humanes.

Com podríem parlar d'amor si no creguéssim amb tota l'ànima que l'amor és més important que la llei i que el càstig, que només és absolut l'amor, i que la resta són convencionalismes de l'època i del temps que vivim. Neguem-nos a parlar d'amor si no és amb la intenció neta. Rentem-nos la intenció amb aigua i sabó abans de mentir parlant d'amor quan no veiem persones sinó subjectes jurídics. Perquè sabeu...? Tancar a la presó a algú durant dècades és pitjor que matar-lo. Negar-li el plaer de trepitjar el fang humit dels camins del bosc, de respirar l'alè del romaní i de la farigola, de contemplar una posta... i tot això durant dècades... Robar-li la infantesa dels fills, la pluja de tants dies, la mar, els carrers del món, el contacte amb la humanitat... Si el matéssiu, no li fareu tant de mal. I alguns de vosaltres, que us considereu catòlics, i que us teniu per bons, aplaudiu amb les orelles l'empresonament de tantes persones bones a les quals anomeneu criminals. Heu perdut la vergonya, el sentit del patetisme, l'amor a la vostra pròpia dignitat. No estimeu ningú, perquè no els estimeu a ells. Us penseu que l'amor és un barret que es treu i que es posa per abillar-vos i quedar bé amb els companys de confraria. No estimeu. Us fan fàstic les persones que no pensen com vosaltres, i la vostra ment troba més còmode considerar-los criminals i destruir-los la vida. Si les executéssiu, no els faríeu tant de mal com engarjolant-les durant dècades. Sou aparença de senyors, però us arrossegueu per terra com els rèptils. Feu apologia del dolor dels innocents, i jugueu amb els mots com si la veritat depengués del vostre poder manipulador. Només vosaltres us podeu salvar.

I durant segles, s'ha considerat que la tortura i mort d'una persona salvava la gent. Jo us puc dir que la tortura i la mort no salven de res, que el que salva és ser bones persones. Pere no era Satanàs. El Jesús que vosaltres considereu déu es va equivocar deixant-se matar, si és que es va deixar matar. Déu no necessita que els innocents siguin torturats, perquè si així fos no seria déu; s'assemblaria més als miserables déus mitològics, plens de defectes humans, com la ràbia, la rancúnia, l'enveja. El déu que us heu inventat és un déu mitològic que procura inferns eterns per aquells que es moren, quan per contra, els metges, amb un amor infinitament superior al déu que us heu inventat, intenten salvar-los la vida, independentment que sigui bones persones o no. La justícia que atribuïu a déu és una mena de ràbia desbocada, venjança, rancúnia... que segons la vostra doctrina es calmaria amb un suposat infinit i etern dolor sobre una pobre criatura culpable i miserable que va ser feta així, o potencialment així, pel mateix déu que la castiga. No us fa vergonya descriure déu així? No us fa por que el déu de debò s'enfadi amb vosaltres de tan malament com esteu tractant la seva imatge?
Tots els éssers humans tenen una dignitat infinita que no poden perdre ni que ho vulguin ells. Tots ells són infinitament estimats per allò que està per damunt de l'existència. Totes les consciències són adorables. Totes han nascut per estimar i per ser estimades. Totes formen part d'aquesta natura que ho embocalla tot, que mata i que far néixer, que dibuixa paisatges indescriptibles i que ens regala un silenci abillat de sons majestuosos, el símbol de la lentitud i la força dels segles. Fóra bo que busquéssiu déu rere les fulles dels arbres, a l'aroma de la pluja, a les corbes immensament belles d'un cos nu i viu, a la veu d'algú que canta amb l'ànima, al tacte de la sorra sota les plantes dels peus, a la dolçor d'un son reparador, a la rialla d'una criatura.... Deixeu-vos de lleis, de càstigs, de focs i de ràbia... la justícia és la destrucció del mal, i cap persona és el mal. La vostra fe violenta us fa ser violents, ni que els vostres actes apareguin com a pacífics. 
Es pot ser violent en una oficina. Es pot ser violent, ràbiosament violent, en un jutjat, i sense aixecar-se de la cadira. Es pot ser inhumanament violent en un banc. Es pot ser violent mentre somrius i menteixes, mentre dones la mà i odies. Les doctrines religioses violentes fan que les persones siguin interiorment violentes, i que sense adonar-se'n, generin una violència invisible però tremenda allà a on vagin. Contempleu trenta infants silenciosos amb la mirada trista, i no us penseu que estan en pau, probablement visquin enmig d'una violència anomenada indiferència, solitud, por, inseguretat, pressa, estrès...

No heu pensat mai que la vostra obsessió en aconseguir que un grup funcioni amb normes repressives és una forma invisible de violència i un fre a l'educació? Quan és que fa bé algú alguna cosa, quan ho fa per la imposició de les normes, o quan ho fa perquè creu que és bo fer allò que està bé? La substitució de l'educació per les normes significa la mort del progrés individual; l'abundor de normes, de permisos, de límits, de repressió, de crits, de renys, de càstigs, de claus, de portes, de panys, de reixes, de controls... indiquen que una societat té por d'ella mateixa i que enfosqueix la llum que tantes persones tenen dins; llum que necessita fer una instància per brillar. 
Les normes no substituiran mai la necessitat dels valors i del valor de les persones. 
   

Sunday, September 16, 2018

Crítiques a qualsevol generalització. Crítiques a la religió. Confessions personals íntimes sobre opinions relacionades amb déu i el més enllà. Nudisme anímic filosòfic.




He conegut capellans que eren excel·lents persones. 
Que, al món, n'hi ha hagut de pederastes? Sí.
I també va existir la inquisició. I per ordre dels poders de l'església és van cremar, vives, persones.
Però això no treu que la majoria de capellans, com a persones que són, busquin el bé i estiguin en contra de totes les barbaritats que ha fet o permès la seva església. 
Que a l'església hi ha errors estructurals, doctrinals, de costums i tradicions, relacionats amb la moral sexual dels capellans, i de la població en general, i amb el seu lligam amb el poder i la impunitat... que faciliten i empenyen els crims de la pederàstia? Em temo que sí.
L'abstinència sexual no és natural, i tot allò que no és natural situa la ment humana en una situació de tensió conscient o inconscient que pot espetegar en qualsevol direcció. L'església és culpable d'haver establert unes obligacions vitals contràries a la sexualitat natural, a la lliure relació sexual entre les persones, especialment per als sacerdots. És culpable d'haver demonitzat la sexualitat lliure entre les persones, en comptes d'incentivar el sentit de la responsabilitat individual i la llibertat de consciència. La persona humana queda perpètuament lligada a allò que se li ha prohibit amb amenaça, especialment a edats joves. I queda lligada conscientment o inconscient.
La llibertat absoluta és beneficiosa per la persona humana, sempre que aquesta llibertat individual respecti la dels altres, i sempre que estigui associada a la responsabilitat, a la construcció de relacions desinteressades i empàtiques entre les persones, a una millora de la salut psicològica i física, i al reforçament de la família com unitat segura i humana a on els fills puguin créixer en un entorn d'alegria i seguretat. 
L'únic casament real, més enllà de papers i promeses solemnes, és aquell que ens mou a assegurar un entorn segur i feliç pels nostres fills.
L'única imposició o prohibició que té sentit és la d'un mateix sobre d'un mateix per decisió d'un mateix, si considera que tal prohibició cal per assolir uns objectius superiors, que són l'estabilitat familiar, l'educació, la llibertat i la felicitat dels fills. La repressió imposada amb amenaça de càstig diví (o de càstig per part de l'estat polític en algunes èpoques) damunt de la gent, i especialment dels joves, esdevé una aberració causant de desequilibris inhumans, violents, destructius... 
I tot això no em mou a odiar o menysprear una religió que té dret a ser, com totes; a tot arreu hi ha gent bona i gent que no ho és tant. Però és cert que la llavor de l'error germina dins de l'església en aquesta moral repressiva que a cops es dissimula o es decora sense gaire èxit. Quan la justificació o explicació d'una llei o d'una norma repressiva du a la quadratura del cercle, o al misteri com a explicació de tot, és probablement perquè no té fonaments. 
La persona humana té a dins tot l'amor, tota la bondat, tota la tendresa, tota l'empatia, tot el seny, i tot l'anhel de llibertat... sense que cap intermediari de la divinitat l'hi confereixi, amb sagraments o ritus. Naixem humans amb tota la nostra bellesa i possibilitats per a poder desenvolupar els valors més elevats de l'esperit, sense haver de sotmetre'ns a religions fonamentades en una suposada salvació de l'infern a través de víctimes expiatòries o de sacrificis. Les religions del càstig i del perdó, de l'infern i del cel, acaben fonamentant qualsevol acte humà damunt la necessitat d'evitar el càstig etern o d'assolir el premi infinit, quan, en realitat, l'acte d'amor és un acte que actua només per amor... sense pensar en el propi interès, ni en assolir o evitar res personal.
Les religions reglades i imposades pels estats i pels educadors al llarg de la història, les sectes, els grupúsculs, els misteris sorgits d'un mite, d'un il·luminat, d'un miracle... esdevenen un espill de les pròpies pors, de l'obsessiva necessitat de seguretat, i, a cops, i tristament, de l'anhel de venjança, de poder i de manipulació.

Faré ara unes confessions gratuïtes que no necessito que ningú comparteixi amb mi. Jo tinc déu i no tinc religió. No tinc temple ni església fora de les muntanyes i de la mar. No tinc doctrina, ni moral, fora d'estar bé amb qui tinc al costat i amb qui tinc molt lluny. Tinc evidència del més enllà (que no pas fe). Em consta, de manera segura, la falsedat de les afirmacions que asseveren l'existència de l'infern i del cel. Tinc tanta seguretat de l'existència de déu com de l'existència de qualsevol altre cosa o persona. Em resulta tan difícil creure en l'existència de les coses que veig i que escolto, com en l'existència de déu. Considero tan improbable l'existència de les coses que veig i que escolto, com l'existència de déu. No em fa por la mort, per això gaudeixo molt quan vaig en avió. Em fa por no viure bé. He descobert, amb la meva pròpia vida, que hi ha sofriments i pors immensament pitjors que la mort. Morir-se és una molèstia relativa molt més lleu que altres desgràcies horroroses que sí que fan por. Sóc propietari de la meva vida, i lliurement la dedico a qui estimo. El déu que conec és molt diferent al que expliquen; afortunadament. Considero que les lleis són un impediment per al creixement personal, i amb això no vull dir que no hi hagin de ser, perquè la seva absència podria ser devastadora; però són un impediment per al creixement. No tinc raons per creure que més enllà de la mort hi ha un absolut, o quelcom diferent a una manera natural més d'existir. Parlen de l'eternitat i la cosmologia els qui no tenen ni idea de la naturalesa física del temps. La primera experiència del món físic ens arriba per les sensacions a la ment, amb la qual cosa sempre hi haurà la incògnita de qui crea a qui: el món físic (cervell, neurones, lleis físiques...) a la ment? O la ment a tot el món físic en una mena d'intent inconscient d'autojustificar-se? Desitjo que la natura sigui sempre més poderosa que l'espècie humana, per tal d'assegurar la pervivència de la bellesa natural i de la bondat com a fruit de l'evolució. Em costa molt esmorzar amb qualsevol persona que desitgi i anheli l'empresonament dels que de manera pacífica han dut a terme accions polítiques pacífiques suposadament contràries a la legislació administrativa d'un estat, però tot i així, amb esforç, hi puc esmorzar. 
I un altre dia continuo.    
.
.

Thursday, September 13, 2018

Crist, avergonyit, se'n va al registre.


Crist, avergonyit, se'n va al registre, 
a veure si és possible de canviar el nom que fa dos mil anys campa pel món.
Per a no tenir res a veure amb els repressors dels advocats cristians,
que volen tancar boques. 
Per a no ser confós, pobre Crist,
amb els violents que el volen fer rei,
i que li posen una espasa a la mà, 
i que l'anomenen jutge pantocrator, 
condemnador a inferns eterns
i a tortures inquisitorials. 
Crist, el Jesús fuster i bona persona, 
se'n va al registre a veure si encara es pot canviar el nom. 
Perquè no el relacionin amb les miserables guerres anomenades creuades, 
ni amb la inquisició romana i els seus cremats vius, 
ni amb els patètics integristes del segle XXI, 
que li atribueixen, al mateix Crist, ideologies d'una "España Unida" i eterna,
que trepitja llibertats de persones i de pobles. 
Crist, sobretot, se'n va al registre, 
perquè no el relacionin amb aristòcrates, 
amb nobles, amb pijos snobs, enamorats frustrats del cos del Rei d'Espanya,
pallassos amb capa, ritualistes que odien els qui pensen diferent, 
carques adoradors de societats de formes, 
classistes, elitistes, 
reprimits que sublimen desitjos atrofiats 
amb pseudoenamoraments malsans de qui no toca, 
repressors de llibertats sexuals naturals,
que ni mengen ni deixen menjar, 
apologetes de conductors incívics 
que circulen per zones peatonals tombant creus grogues, 
superficials com aigües de pantà, 
fariseus avorrits, manipuladors i sectaris...
Crist vol ser només una persona bona
que vol la pau i la llibertat entre els éssers humans
sense límits legals hereus de tradicions injustes.
A ningú anomeneu pare, perquè un de sol és el vostre pare.
A ningú anomeneu guia, perquè un de sol és el vostre guia.
Per què em dius mestre bo, si només déu és bo?
.
.
.

Saturday, September 2, 2017

Homo Fictum



El món és ple d’alteses, perquè tot ésser humà és un tresor, i la seva dignitat, la de cadascú, no s’acaba mai. Si no fos perquè no és operatiu, i perquè seria farragós, el lògic seria reverenciar-nos els uns als altres, perquè tenim ment i la capacitat d’estimar, d’imaginar i de sentir. 

Som tots iguals en dignitat, en valor, en essència, en humanitat... Les diferències establertes fictíciament per les pobres societats arcaiques, que arrosseguen els llasts culturals de tanta bestialitat i de tanta ignorància, són inhumanes, contràries a la dignitat de totes les persones, i representen un fre per a la construcció d’una societat millor.

Doneu-me gent que no sigui maltractada de petita, persones amb la creativitat estimulada, i amb una educació que esperoni la llibertat i la confiança. Doneu-me gent que creixi sense por, sense violència a casa i a la societat, sense la contraeducació de tants en àmbits tan diferents. Doneu-me éssers humans que a la infantesa hagin rigut molt. I aconseguiré, força fàcilment, una societat més justa, més pacífica, més feliç, sense que unes o altres estratègies polítiques necessitin arreglar res irreparable. 

I ara algú dels que llegeix està pensant: 
«Oh... però jo vaig conèixer un que va patir molt de petit i que va ser un sant... I un altre, que ho va tenir tot i va ser un cabró» 
Tu? Tu no el vas conèixer. No ens coneixem els uns als altres. Ens perdem la vida interior de l’amic, i fins i tot del fill, o del pare. 
Igual com a l’univers hi ha una matèria fosca, que no veien ni percebem, però que exerceix el seu poder gravitatori, a la vida hi ha milions de vivències interior que no podem ni podrem mai conèixer, perquè són intransferibles. La unicitat de cadascú fa que ningú pugui fer de jutge; ni tu, que vas fent que no amb el cap; no saps res de ningú. T’inventes, sense saber-ho, els altres; perquè la teva ment, per a poder desenvolupar-se amb seguretat, necessita afegir, a les persones, allò que no sap ni pot saber d'elles, allò que pertany al misteri profund de la ment. L’amor engendra amor i l’odi engendra odi; i ni Déu no és ni serà mai jutge. 

Es predica a totes les religions el caràcter de déu com a jutge universal, sentenciador implacable; algunes cultures fins i tot li atorguen el caràcter de botxí. Però déu, que prefereix escriure el seu nom amb minúscula, no és jutge, ni ho serà mai; perquè si ho fos, hauria de començar per condemnar-se ell mateix pel fet d’haver situat unes pobres criatures humanes, plenes de pulsions violentes, enmig d'una competència ferotge per a sobreviure, mitjançant la lluita entre espècies, i mitjançant la lluita dels diferents grups dins la mateixa espècie; o hauria de condemnar-se a si mateix per abandonar a aquella nena que va ser violada per quatre alhora, o aquella altra que... o per permetre que els sembradors de l'odi fanatitzin algú més feble fins al punt de convertir-lo en un assassí múltiple. 

L’exercici de jutjar no és altra cosa que un instrument humà legal i violent que les societats de totes les èpoques han fet servir perquè no han trobat una manera millor de viure en comunitat i de protegir-se del crim. L’exercici de jutjar és un mitjà, un pedaç, un mal menor, una pulsió social, la qual, si atribuïm a déu, caurem en un antropomorfisme similar al que cometria una abella si afirmés que déu té agulló. 

Jutgen els qui necessiten sadollar el desig de venjança, o els qui vetllen, com millor poden i saben, per la pau social; però són animals humans com qualssevol altres, i, en això que fan, no hi ha cap verb que defineixi en ells essències ontològiques.

Tornant a la misèria humana de l’elitisme, la maleïda selecció dels «millors», dels «bons», dels «nobles» (en contraposició als que són considerats menys dignes perquè l’atzar els ha fet néixer en entorns menys afortunats), esdevé inhumana. Objetivament, no hi ha millors, ni pitjors, ni petits, ni grans, ni amos, ni esclaus, ni estrelles, ni estrellats... Són els micos, vestits amb tern i corbata, carregats de tradicions medievals no superades, els qui continuen imaginant, i construint, un món que ho regali tot als privilegiats, i que toleri, amb bonhomia hipòcrita, els qui descendeixen dels menys afortunats, o els qui s’eduquin amb hàbits menys encertats. Als privilegis històrics els anomenen drets històrics, com si tenir o ser més per naixença fos alguna mena de llei divina que, de fet, ells necessiten per a justificar la desigualtat i la injustícia. La injustícia sempre necessita justificar-se per a disfressar-se de justícia; com més injusta és una tradició o una llei, més sofismes embarbussats necessiten trenar-se per a simular una mena de lògica amb columnes fetes d’un fang que sembla roca, i pintades i decorades amb un metall balmat que, sense ser-ho, sembla or.

Totes les persones són nobles, fins les que realitzen actes innobles. La persona no és l’acte que realitza, la seva dignitat és infinita; i quan s’aboca a la monstruositat de fer mal algú, es fereix a si mateixa; ella mateixa es configura el seu propi càstig. 

El pitjor càstig de qui fa mal algú altre és el fet de convertir-se en algú que fa mal a algú altre; aquesta llosa, de manera natural, fa més mal, ni que de vegades no ho sembli, que qualsevol violència legal que el sistema determini pels culpables. 

Qui fa mal algú altre és digne de llàstima més que no pas d’odi. I és coherent amb la dignitat humana de qui estima, estimar també aquell qui fa mal; no pas estimar el que fa, sinó estimar-lo a ell o a ella, i sentir espontàniament una profunda pena pel perjudici insuportable que exerceix contra ella o ell mateix quan fa mal.

Les societats tribals violentes, que són encara les actuals, no exerceixen la reinserció dels pobres miserables que fan mal; les penes acostumen a ser desproporcionades, i busquen més escampar la por, convèncer per por, que no pas apartar algú perillós de la via pública i ajudar-lo a deixar de ser-ho. A cops és la venjança, la que esperona la pena. I sempre hi ha una pena social; la dels jutges de les xarxes socials, la dels «jo li tallaria els collons i el penjaria cap per avall», o «jo li tallaria una cama, o una mà». 

Les feres que a l’edat mitjana aixecaven torxes per anar a buscar, enmig de la nit, un suposat culpable del que fos, campen avui per la societat, exclamant-se com goril·les esverats, sense advertir tots aquells errors que ells també que cometen; errors que si fossin coneguts, aixecarien en altres goril·les les mateixes ires. 

La bèstia humana que som ens fa cridar dins d’un cotxe contra la persona d’un altre cotxe, amb qui, en un altre àmbit, potser ens podrien abraçar o riure junts una estona. Ens surt, sovint, per la pulsió de la defensa violenta i la venjança irreflexiva, l’odi emocional contra aquell que la nostra ment considera enemic. La raó s’anula, si és que en algun moment ha arribat a actuar, i el miserable aixeca la torxa, engega el prejudici, dogmatitza la impossibilitat que algú errat rectifiqui, condemna socialment de per vida el reclús, maleeix l’oponent ideològic, renuncia a l’autocrítica, jutja, condemna, i, si pot, sentencia... i abandona així l’amor i l’esperança en la persona humana, que mai, mai, mai... passi el que passi, no s’ha d’abandonar; si el que es vol és que la vida valgui la pena.         
.
.
.

Tuesday, August 8, 2017

Res de la vida serveix per a res fora de la mateixa vida

Whalt Whitman

La mort és absència. 
Alguna realitat en tu no hi creu fins que no topa amb l’absència. Esperes que ell arribi, que digui que tot ha estat un mal entès i que els humans no podem desaparèixer així com així. Alguna cosa en un mateix creu que la naturalesa farà una excepció, i que aquest cop la mort no serà tan radical, i l’absent podrà venir a cops a fer una copa i xerrar una estona. Però et trobes amb l’absència i et fas conscient de la realitat, de la buidor, d'allò que feies fa un any amb la persona que ja no hi és i que llavors era tant. I et preguntes a on és. I saps de bo de bo, que les cendres de damunt del moble no són ell. I la mort en sí et fa una mica menys de por, perquè no ser... o és absurd, i no és; o és, i és indolor. 

I el cap se’t rebel·la i no vols envellir. Llavors mires una mica la mort amb admiració, com si fos l’àngel que ens pot atorgar el do de no ser mai vells. A l’últim t’adones que ser vell no existeix, igual com el fet de dur un vestit un xic arrugat, que no canvia la persona que el du. I et poses a córrer cada dia una estona, imaginant-te que encara ets atractiu; i a ulls d'algú, encara ho ets; sorprenentment, encara ho ets. 

Al final, et queden els poetes romàntics anglesos per a creure en l’eternitat; en una eternitat que no és patrimoni de les religions, sinó d’aquells que tinguin la capacitat de somniar i de crear. «Quan m’hagi fet massa vell per somniar, et tindré a tu per recordar com es fa» diu una estimada cançó irlandesa que un dia d’aquests penjaré en aquest blog. Avui vull afirmar la meva fe en els poetes romàntics anglesos, que van morir, però que encara són vius, i que d’aguna manera representen la prova que la mort no existeix. Ells em van educar quan jo tenia només deu anys i els llegia ajagut en una hamaca que sostenien dos pins al Pla de Sant Llorenç. Ells van aparèixer a les publicacions del Reader Digest que jo devorava de petit, i, sense saber-ho, vaig començar a aprendre una ètica despullada de religiositat, fruit de les reflexions massòniques de les grans ments il·lustrades dels Estats Units als segles XVIII i XIX. Thomas Jefferson, Oliver Wendell Holmes, Whalt Whiltman, Henry David Thoreau, John Adams, Lord Alfred Tennyson, Mark Twain... Ells em van salvar, m’han salvat, de la foscor dels integrismes. I ara, davant aquesta absència que la mort em regala, em fan adonar, a través d’estranyes coincidències, i de revelacions personals intransferibles, que ningú no mor, que més enllà de la vida, ningú no jutja; no hi ha judici, no hi ha lligams amb el passat. L’existència no té un sentit d’utilitat. Res de la vida serveix per a res fora de la mateixa vida. La humilitat de Déu fa que es negui a ser jutge, i la grandesa de l’existència fa que els poetes, els nens, els borratxos, els bojos i déu... tinguin raó.
.
.
.  

Sunday, May 7, 2017

La Vall del Riu Vermell



Quan tenia deu anys, m’agradava cantar i tocar amb la flauta "La Vall del Riu Vermell". Ho feia sota els pins, al Pla de Sant Llorenç quan el Sol es ponia. M’envoltava la pinassa, l’herba, el romaní, la roca conglomerada... El vent, en aquests moments, era molt especial, perquè era suau, sovint càlid, i feia l’olor de totes les plantes del bosc. Jo notava la presència del meu avi a prop. 
El meu avi havia mort feia uns dos anys en aquell mateix lloc, i jo ho havia acceptat força bé, convençut que les persones, quan ens moríem, canviàvem de manera de ser, i que la nostra ment, d’alguna manera, no desapareixia amb el cervell que la engegava, i que les persones que havien mort ens envoltaven i ens feien companyia. 
No tan sols em creia tot això, sinó que notava la seva presència, i, en algunes ocasions, fins i tot els havia vist. 
Jo estava content, perquè el meu avi estava bé. I cantant La vall del Riu Vermell enmig de la natura, em sentia ple de pau i ho entenia tot; si més no, tot el que era suficient d’entendre.
Recordo també que en aquella edat m’agradaven molt les nenes, tot i que no en coneixia cap, perquè l’educació que jo rebia a l’escola les separava. En coneixia molt poques, i molts adults me les descrivien com a diferents i especials; ho deien amb una mena de rialla vergonyosa, com si amaguessin alguna cosa que no em volguessin dir. Entre els companys, acabàvem parlant de totes aquelles coses que els adults no explicaven, i per això vaig aprendre, mitjançant les converses amb els amics, i també en aquell mateix tros de bosc, el que volia dir «fer l’amor». L’explicació em va semblar preciosa. Fer l’amor amb una nena de la meva edat, quan fos, de mes gran, em va semblar molt coherent i molt adient a aquell déu en qui jo creia, i que havia fet els arbres, el sol que declinava a la posta, la música de la guitarra i la flauta, i que permetia que el meu avi, en aquells moments de la Vall del Riu Vermell, es fes present, i que jo el sentís tan a prop. Vaig comprendre perquè sempre m’havien atret tant les nenes, perquè algun dia havia de fer l’amor amb alguna d’elles. I em sentia ple de pau, tot i que em sabia greu no conèixer gairebé cap nena; potser només en coneixia una, o dues a tot estirar. Els nens, quan preguntàvem als adults alguna qüestió sobre fer l’amor amb les nenes, ens quedàvem un xic estranyats, perquè els adults es posaven molt vermells, parlaven amb nerviosisme, canviant de tema, i ens deien que ja tindríem temps de descobrir aquestes coses; o bé deien que féssim el favor de no pensar en marranades. Ho passaven malament, i jo no entenia per què. Perquè fer l’amor amb una nena em semblava la idea més bonica de totes les idees que podia tenir en aquell moment al cap.
Tot això va ser així fins un dia en què un company de classe, molt seriós, em va dir que no es podia fer l’amor amb les nenes perquè era pecat mortal. Va ser la primera vegada que vaig escoltar l’expressió «Pecat Mortal», i la paraula "mortal" em va xocar. «Mortal!» Això sonava molt fort! Havia de ser alguna realitat perillosa. Li vaig preguntar al meu amic que què volia dir, que si el que passava era que et mories si feies aquest pecat; i em va dir que no, que el que passava era que te n’anaves a l’infern, perquè déu ja no t’estimava, i perquè et castigava. Va ser també en aquest moment quan vaig sentir per primera vegada la paraula "infern", i quan vaig sentir per primer cop que déu castigava la gent; i em va sobtar que «fer l’amor», que em semblava tan bonic, fos pecat mortal. 
Uns dies després, vaig descobrir que hi havia més pecats mortals: beure molt vi, dir paraulotes, no anar a missa els diumenges... i em vaig posar molt trist, perquè el meu avi bevia vi, deia paraulotes i mai no anava a missa. Vaig comprendre que el meu avi devia estar a l’infern, i que tot el que sentia quan cantava la Vall del Riu Vermell devien ser imaginacions. Perquè al meu amic, tot això dels pecats mortals, li havia explicat la seva àvia, que era molt religiosa. I com que ell havia de fer la comunió, doncs li havia explicat. Quan, dies després, vaig tornar a tocar la vall del riu vermell sota dels arbres, no va ser el mateix; déu, al qual fins aquell moment sentia tan a prop, ja no hi era, i em feia por que aparegués, perquè a mi em continuaven agraden les nenes, i no podia evitar el desig de fer algun dia l’amor amb alguna d'elles. I tampoc no sentia el meu avi, que devia estar a l’infern, i em vaig sentir molt trist.
Pocs anys després, el bosc i la casa a on havia viscut tot això, va ser venuda, i jo vaig anar a parar a una escola a on tampoc no hi havia nenes, i a on els mestres em van parlar del mateix infern del qual m’havia parlat el meu amic. I em van dir que era etern, i que no s’acabava mai, i que això era així segur perquè era un dogma, i que un sol pecat no penedit t’hi portava. La vida se’m va enfosquir una mica, i vaig aprendre que déu era molt autoritari; em deien que era bo, però jo no podia entendre que fos bo i que fos alhora tan desagradable. Em van ensenyar a anar a missa els diumenges, i vaig descobrir com n’eren d’avorrides les misses, quantes coses s’havien de repetir sense entendre res de res, i com la paraula infern, judici, càstig i vall de llàgrimes, hi sortien sovint. 
A l’últim, em vaig convertir en un d’ells, però en algun racó del meu interior, sempre recordava La Vall del Riu Vermell, i la casa del bosc, i la sensació de déu tan a prop, i del meu avi per allà mentre el Sol declinava. Cada vegada que, des de dins de l’església, sentia els nens a fora, jugant a pilota, em venia el cap el temps de la meva infantesa, i em preguntava qui tenia raó, si aquell nen de deu anys que sentia tot allò, o la gent ensotanada que, tan seriosa, em parlaven d’un déu bo, però castigador i exigent. Els nens, jugant a pilota, em recordaven com era jo, com som les persones quan som lliures, i com de diferent era aquella missa seriosa i sovint incomprensible, que descrivia un déu tan rígid, i sense possibilitat d’error, perquè era dogma.

Ara, a les acaballes de la meva vida, perquè als quaranta-vuit anys, encara que no us ho cregueu, s’està a les acaballes de la vida, he tingut la sort de tornar a descobrir aquell déu de quan tenia deu anys; un déu que estima totes les persones, les que beuen vi, les que fan l’amor, les que diuen paraulotes, les que s’equivoquen, les que l’encerten, les que fan mal, i les que pateixen per culpa dels qui fan mal... I, sobretot, s’estima els nens que juguen a pilota. De fet, mentre la missa se celebra, aquest déu tan desconegut per alguns, surt de l’església i es posa a jugar a pilota amb els nens; surt de l’església perquè no suporta tant de conductisme, tant de càstig, tanta importància als fets i tan poca importància al valor de les persones, que no som palla que es cremi avui i demà es llenci, que no som bens que hàgim de ser conduits com un ramat, que no som instruments i prou. Sovint, agafo la guitarra, i me’n torno a la mateixa muntanya de quan tenia deu anys, em poso a cantar La Vall del Riu Vermell, i torna a acostar-se el meu avi. I sento de nou aquell déu real que ningú s’ha inventat, esperit dels boscos, de les codines, del Montcau i de la Mola. Els ulls se m’omplen de llàgrimes i agraeixo a aquest déu la vida dels meus fills, l’educació que els he pogut donar, tan diferent a la que vaig rebre. Li agraeixo el sexe i haver pogut fer l’amor sense por, i la nuesa de la platja als estius, i les cançons, i la llibertat, i com em sento de feliç de tant com tinc i de tant com he rebut.      
.
.
.

Saturday, March 25, 2017

Adorem la nit.


De vegades, o potser sempre, les coses grans arriben a partir de petits detalls de l'atzar, casualitats, decisions espontànies de fer cas d'un anunci penjat en un suro, un amic d'un fill que et passa un programa informàtic que després per una altra casualitat et servirà per a fer pel·lícules, una frase d'ànim, algú que t'escolta cantar i et diu que li has canviat el dia, una pluja sobtada, un sofriment mal paït que t'obliga a créixer de cop. L'atzar misteriós et guia enmig de la nit estranya de la vida. Una mà misteriosa que no respon a la definició de cap d'aquests déus falsos de les religions pastoses, les espelmes i la ignorància. La flaire d'una llar de foc, la imatge d'un nu, el fimbrament d'una melodia de Cole Porter en una nit de lluna. La gosadia de ser un mateix i de fer el que un mateix vol fer malgrat les crítiques dels ignorants pedants que es pensen que allò que ells o elles no entenen o no assaboreixen és dolent només perquè ells o elles no ho entenen o assaboreixen. El gust de fer el que a un li vingui de gust malgrat les opinions dels qui es consideren legitimats per a opinar sobre temes que no són d'ells i que no tenen capacitat per entendre encara que la seva supèrbia els impedeixi acceptar això.
La grandesa de la vida són les petites coses amagades dins dels instants, sense els aplaudiments dels esnobs, dels egòlatres que treballen per a ells, en comptes de fer-ho per a gaudir. La vida és una nit estelada i hom ha de decidir si fa una festa o si viu paralitzat per por a la foscor. Podem fer servir la nit per a enamorar-nos de la brisa de la mar i de la flaire de les brases mentre torrem llesques de pa i sardines, o per contra, utilitzar-la per a tancar-nos en una habitació espantats pel risc que algú aprofiti la foscor per agredir-nos. La por a allò que ens pot fer mal ja ens fa mal. La resignació és un suïcidi quotidià que mai no acaba de matar del tot. Qui hagi establert la bellesa en un univers que s'expandeix cap al no res ha de tenir alguna idea més sàvia que predicar i imposar la repressió i la foscor. Quedeu-vos les vostres morals conservadores i especuladores que prediquen matar la vida per a comprar no se sap quina promesa etèria. Cap moral honesta pot anar contra el vi i les rialles. Cap persona bona pot pactar amb la mort per a renunciar a un bri de vida. Cap ètica que mereixi la pena pot demanar que algú deixi de buscar la llibertat i la felicitat. Vivim per a la llum, per a la llibertat absoluta, per a no ser dirigits ni posseïts per ningú més que per la celístia i la nit de festa. La vida és una festa nocturna mitjançant la qual proclamem la nostra absoluta voluntat de ser feliços i de fer feliços els altres, ni que sigui deixant-los en pau.

Tuesday, May 10, 2016

Em salven els mots, els violins i les presències invisibles.



 Em salven els mots com una fusta que sura enmig d'un oceà embravit a on jo intento de sobreviure. Em salven els claorbscurs de la bellesa, la llum en la foscor, el desinterès en l'actuar enmig d'un desert abrusador d'egoismes i interessos personals. Em salva el somriure de qui no necessita oferir-lo, la sinceritat de qui encara creu en la bondat de les persones i en la bellesa del fet d'existir. Em salven de mi, i de la meva pròpia misèria, els mots que em surten immerescudament, i que neixen de no sé qui i no sé per què. Em salva el gust dolç de no témer la meva mort més que per les molèsties que causaria als qui deixo, i la sort de sentir-la com un viatge vers un món desconegut a on molts d'altres han anat abans; i conservo íntimament el desig de conèixer-los algun dia.
Dins meu, com dins de tothom, es lliura una guerra, i les meves armes són els mots i les cançons, i els poemes, i la mar, i el sol, i la nuesa. Són els ritmes encoratjadors de les cançons i les melodies sagnants del violí que traça sanefes agredolces damunt d'una Europa vençuda pel feixisme a ple segle XXI. Això és el que de debò em salva. I la melodia del violí, que proclama una esperança que els "kappos" de les finances no podran mai ofegar. Em salva la fe en les cançons, molt per damunt de la perfecció o de la fidelitat als cànons consumistes dels temps d'ara. Em salven les obres del calaix, i les obres dels qui estimo, la llum acarabassada del captard, entrant per la finestra d'unes golfes, o enrogint les agulles dels pins als contraforts del Montcau. Em salven les presències invisibles que endolceixen la vida com si visqués perpètuament en un teatre a on s'evoquen veritats essencials. Em salva que ho facin, i que ho continuïn fent, tot i les meves misèries. Em salva la seva fe en mi, malgrat la realitat aclaparadora, i la seva veu absoluta proclamant la mateixa fe en cada persona, independentment de com cada persona sigui; que si per alguna cosa s'ha inventat l'eternitat és per a no tenir pressa. Les presències invisibles, i la seva paradoxal brillantor, proclamen l'absolut triomf de la vida i d'allò que és humà, i que no té res a veure amb els encens i les falsedats religioses, sinó amb la bondat i la tendresa del cor de les persones, que un dia podran adonar-se que quan eren infants tenien raó, i que existeix la bondat dels cors, i que existir és una experiència bellíssima. Arribem al final de la vida havent après allò que ja sabíem quan vam arribar, i que un dia ens van fer oblidar: que tot és bo i que tot val la pena.    
.
.
.

Sunday, May 8, 2016

Les fulles mortes



Una llibreta amb les pàgines que encara no estan escrites. Un bosc sota un cel encapotat i un plugim suau. El sòl d'aquest bosc; un matalàs flonjo de fulles mortes; sentor de vida. Una casa vella i deshabitada enmig del bosc amb mobles barrocs i un terra que cruix. Llibres secrets de pàgines esgrogueïdes dins d'un moble. Olor de vinil i un gramòfon vell que ens retorna melodies que van callar fa anys. La pinassa que cau sobre les teules. El vent que a la nit sacseja els porticons de les finestres. Un jardí amb nans de pedra i fonts de marbre. Records d'amors a tots els racons de la casa; i enllà, al bosc, solitud, vida, bellesa... Parlar amb els morts encara que no ens responguin i encara que de vius no fossin sants. Sentir els morts i no dir-ho a ningú perquè no callin i perquè no es cansin de tornar una vegada i una altra. Escoltar, després, el silenci; quan ja han callat; i pensar en les vides que es consumeixen com espelmes. I plorar, o riure, per tantes estupideses que ens fan perdre instants. Agrair tots els instants en què hem perdut el temps per estar amb els nostres en comptes de guanyar-lo cercant la nostra projecció social, la utilitat, la fama, la riquesa, o la realització personal. El vent del bosc que torna a bufar en aquesta nit de fulles mortes. Una noia bonica amb la pell molt blanca que toca una guitarra i que somriu. Els morts que tornen a acostar-se. Escombrar encara que ningú no ho vegi. Allisar un llit en una habitació a les fosques que mai ningú no tornarà a veure, perquè desitgem que el llit estigui ben fet. Una casa sense camins per arribar-hi, envoltada d'un bosc que no té límits i que mai no s'acaba. Tots els records, totes les vivències que ja han passat, vives i belles a cada racó. Llibres que folren totes les parets de totes les habitacions. La pluja que ens mulla la cara quan sortim a perdre'ns pel bosc. La noia de la guitarra que camina al costat nostre en silenci, i que quan ens tombem per a mirar-la, ja no hi és; i que quan continuem passejant, torna a ser-hi. La llar de foc mentre llegim abans d'anar-nos-en a dormir. La dignitat de l'àvia que creu en una mena de déu que ningú no predica, però que mou a estimar tot i tothom, fins els ratolins del bosc que s'acosten a menjar galetes. La llibertat de viure sense cap més moral que la bondat, i sense cap fermall ni jou que se'ns intenti imposar. La serenor de no tenir rei, ni súbdits, ningú per sota, ningú per sobre. L'únic ritual de contemplar les coses senzilles i alhora intenses de la vida que descobrim profundament plenes de dignitat, com a fars d'esperança, dins la discreció de les nostres vides úniques, però alhora idèntiques als milions de vides que ens envolten. No acceptar dogmes, ni frases mastegades. No escoltar els exabruptes dels pedants o dels intolerants, que només poden dominar qui els creu i els tem. Abraçar el silenci de la casa del bosc i de les fulles mortes, dels llibres i els mobles, i dels morts que venen i que hi són.  
.
.

Saturday, April 23, 2016

S'avorreix a la majoria de ritus


Existeix un perquè diferent i misteriós que no està atrapat per cap religió. Hi ha una realitat inexplicable i àdhuc innombrable completament diferent a qualsevol divinitat de les inventades. Hi ha una espiritualitat que no té religió, ni doctrina, ni ritus preestablerts, ni encens, ni càstigs, ni premis, ni judicis, ni dret antropomòrfic i tediós, espill de misèries i rancúnies. Hi ha un poder que fa, esquivant els dogmes i les sotanes casposes, les barbes dels rabins i l'ocultació dels imams. Hi ha una acció silenciosa i dissimulada que esperona obres, versos, sons, somnis i ideals. L'amor no és patrimoni exclusiu de les religions. Les persones, i, en general, qualsevol ésser amb consciència tenim la capacitat d'estimar de l'única manera possible.
Tinc aquesta realitat, independent i no afiliada a cap fe; la que també tenia Màrius Torres; la realitat a la qual no m'agrada anomenar de cap manera, perquè qualsevol mot evocaria falses descripcions, com les de les doctrines oficials inventades. Tinc allò que tinc no pas per merèixer-ho o per guanyar-ho, sinó per una estranya sort del destí; allò que em permet estimar el fang i el riu, i el cos nu de les persones, i el sexe, i el vi, i l'esclat del tro, i la pluja, i el caos, i el desordre, i la diversitat, i la llibertat, i la independència de tot, i la heterodòxia. Aquesta sublim i fascinant realitat que rau allà a on alguns hi escriuen un mot, i que no hi té res a veure amb el mot, perquè és més gran... s'avorreix a la majoria de ritus de la majoria de religions; no suporta el poder ni els poderosos; se sent malament amb la guerra; odia la mort; i no és persona perquè és més que persona, i per això no es pot dir que no ho sigui; i no és enllà de la mort, perquè és aquí, amb la mateixa força com és allà. I apareix com un lleuger reflex, amb alguns sons, amb algunes harmonies. S'amaga discretament a l'art, perquè el busquem rere les melodies, a través dels colors, de la línia i de la llum. A cops sembla que li diverteixi confondre'ns i mostrar-se en allò que el món condemna per nu, o per poc seriós, o per excessivament ortodox. Apareix, com un esclat, en un poema irreverent, en un cos despullat, en una història sagnant, en un barri marginal, o al somriure d'un delinqüent o en un racó esfereïdor de la guerra més injusta. És anticlerical, laic, gens religiós, revolucionari, trencador, i amb un sentit de l'humor que frega el sarcasme, però que tot d'un plegat esdevé tendresa i et fa plorar de goig en mostrar-se. Es revela als més increïblement miserables, en comptes de plantar-se davant dels savis, els estudiosos o els poderosos. I vol continuar mig ocult, tot i que tan present i tan evident, com si li agradés continuar d'incògnit.

Saturday, January 2, 2016

La flaire pura del fang i de l'herba


La teva seguretat no fa trontollar la meva. No ens acabem. No tinc altre remei que afirmar el que per a mi no és una fe ni una evidència. És difícil expressar de forma convincent allò que no tenim manera de demostrar. Però he viscut molt. I he experimentat la presència de persones que no són d'aquest món. Especialment el vint-i-cinc de desembre de gairebé cadascun dels anys en què he viscut. Però no només el vint-i-cinc de desembre. Hi ha tant, i tant gran, que no paga la pena que ningú s'esgargamelli amb teologies raonades de pedants arrogants. Allò veritable, aquell veritable, és un enamorat del vi i de les postes de sol, de la música de Fred Astaire i de Bob Dylan. Aquell que no es pot descriure és l'inventor de totes les posicions sexuals, de les hormones dels adolescents i de tots els cossos de la humanitat. Sovint, s'avorreix a les misses i surt a jugar a pilota amb els nens, i no sap si plorar o riure amb tanta palla, amb tant d'ego dels cardenals, els rabins i els imams. Avorreixo la porqueria verbal dels que sostenen la immutable llei de pedra de la propietat privada, els aplaudiments als capellans que són tan macos, l'ortodòxia dels que ignoren i es mouen a cops d'aparença. Es moriran i es convertiran en carn podrida i no hauran viscut ni un instant, ni sabran el que s'han perdut. S'han perdut París. S'han perdut Berlin. S'han perdut l'espai màgic de sota un pont per l'obsessió de ser fidels a l'opinió majoritària de la gent que admiren. En el fons, en el fons, rere tota fe ortodoxa s'hi amaga un ego malaltís que adora ser reconegut en una societat de selectes; ser lloat, enaltit i admirat, i aquest ego, purament animal i materialista, és anomenat missió, lliurament... quan en realitat no és altra cosa que ego, orgull i voluntat amagada de domini i de prestigi. El jo enamorat de si mateix és tan obstinat que s'enganya mil vegades a ell mateix disfressant-se de santedat quan en realitat no és altra cosa que un animal que defensa el seu territori, el seu nom, el seu poder, la seva brillantor de metall que imita l'or.

Em fa molta llàstima que l'olor d'encens substitueixi la flaire pura del fang i de l'herba. Que la necessitat d'agradar els poderosos substitueixi la dolça llibertat de no ser conegut per ningú, de donar des de la invisibilitat, i de fer sense esperar vides eternes ni recompenses celestials. Dels morts de la inquisició, en són culpables els inquisidors, però dels morts per la repressió en són culpables els ignorants egòlatres. Dels que no han viscut ni viuran mai plenament perquè tenen por de l'infern, en són culpables els qui viuen lliurats al servei del seu propi ego, fent i desfent només per a ser aplaudits, per a ser nomenats sants en vida, incapaços de viure amb la llibertat dolça de l'anonimat, incapaços de crear si aquesta creació no és aplaudida i lloada; esclaus de l'aprovació aliena, presoners d'un ego cancerigen i cegador que els impedeix fins i tot adonar-se de la seva malaltia.


Estimo un calaix a on aboco els poemes que ningú no llegeix; i si algun dia algú els llegeix, jo ja no hi seré; m'hauré endut en la seva existència l'única recompensa que té sentit, i que és la seva existència. De què em serveix l'aplaudiment dels monos? Estimo els monos, però voldria que fossin creadors i s'alliberessin de les cadenes del reconeixement aliè. Per què es preocupen tant de l'aprovació dels monos? Els qui canten sols, els qui escriuen sols, ho fan perquè perceben els éssers invisibles que ploren de goig amb les seves obres i que entren en una comunió inexplicable que no mor mai. La vida eterna deu ser això, em costa imaginar quelcom millor.

Saturday, November 28, 2015

Pacífica? Tolerant? Revisa la teva doctrina, extrau-li el verí, i deixa d'enganyar-te, que la vida és curta i la gent infinitament valuosa.



No n'hi ha prou amb què una religió digui que està en contra del terrorisme per a considerar-la pacífica, ja sigui una religió cristiana, islàmica, hindú o la que sigui.
Per a ser pacífica, ha de predicar la igualtat d'opcions i d'oportunitats per homes i dones, i en general per a qualsevol persona nascuda a qualsevol casta o classe social. Ha de defensar la llibertat d'acció i de pensament, mentre aquesta acció o pensament sigui rellevant només i essencialment a qui pensa o fa. Ha de acceptar i tolerar la llibertat d'indumentària, el sistema democràtic, les lleis proporcionades a l'objectivitat de l'acte. No ha de condemnar a mort ni a presó a ningú pel fet de ser homosexual, adúlter, apòstata... No pot predicar doctrines que confrontin les persones amb el risc de l'infern etern, ja que això esperona comportaments sectaris i integristes capaços del que sigui per a salvar de l'infern la gent (tal com va passar amb la inquisició). I en general ha de tenir una visió de la persona humana incondicionalment constructiva, empàtica i pacífica.
Si no compleix això, per molt que es manifesti, per molt que s'ompli la boca de paraules ben sonants que separen religió i política, per molt que maldi per exhibir la seva bonesa... si una religió conté en la seva doctrina elements contraris a la llibertat, a la igualtat i a l'amor... és, vulgui o no, una religió violenta i esperonadora de comportaments injustos.

I això val per a qualsevol religió.

Tuesday, February 17, 2015

Podria ser que, demà passat, el meu cos estigués dins d'un nínxol; segurament m'enterrarien dijous al matí. La cerimònia laica seria dijous a les deu, al cementiri de Terrassa.



Ens defineix el canvi. Som un ordre que canvia de molècules cada set anys, però que manté l'essència de l'ordre, els records i els fenotips. Mai no som iguals. I així com el canvi ens defineix, el canvi també ens mata. Si no canviéssim, no moriríem. Si no canviéssim no tindríem crisi ni alteracions ni sotracs. Si no canviéssim, allò que anomenem vida no existiria, i ens moriríem per manca d'estímuls. El canvi ens tortura i alhora ens alimenta. El canvi ens revifa i ens va matant a poc a poc. Els meus alumnes, els que conec ara, no existiran d'aquí a dotze mesos; seran persones diferents; conservaran el pobre registre d'alguns records a l'arxiu microelectrònic de la memòria; registre feble i erroni que canvia sovint els records, que els modifica, que els maquilla a les ordres del subconscient. Però l'experiència d'anys em confirma que seran pràcticament uns desconeguts. Amb els fills passa una mica el mateix; potser no tant, perquè els veiem en el nostre dia a dia de convivència, que en teoria no s'acaba fins a la vida adulta. 

El canvi fa que no puguem conservar mai res. El canvi de tot el que existeix, i especialment de les persones, fa que no sigui veritat que tinguem una feina assegurada, una casa, unes possessions. Avui escric això, però si em moro d'aquí a cinc minuts, demà passat, el meu cos estarà dins d'un nínxol; segurament m'enterraran dijous al matí. La cerimònia laica serà dijous, a les deu, al cementiri de Terrassa; i potser fins i tot serà una cerimònia religiosa, perquè la gent que m'estima potser no estarà en condicions de preocupar-se d'aquests detalls, i vivim en una mena de món a on si et descuides et foten la cerimònia religiosa per defecte, perquè a les societats poc democràtiques les coses van així. 
I aquesta reflexió que faig, i que a alguns us fa esgarrifar, va també per a vosaltres. Sou éssers canviants i podeu estar enterrats dijous al migdia. Jo personalment, prefereixo no estar enterrat dijous, perquè tinc anglès a les 14:30 i no me'l vull perdre. 
Amb tot això que escric, no pretenc fer humor negre; només escriure sobre la realitat. Però ara vull afegir també, que tot i això, tot i aquesta possibilitat, que no és pas ciència ficció, la vida és un miracle, la vida paga la pena, la vida és una joia. 
No passa res pel fet que ens puguem morir d'aquí a cinc minuts, sempre que visquem de manera que no passi res. No passa res, perquè estimem amb tot el cor i amb sinceritat les persones que tenim a prop, i aquest amor fa que la mort no ens espanti, perquè sentim que aquest amor és més poderós que la mort, i que d'alguna manera que no comprenem, continuarà treballant. No passa res, perquè, ara, quan acabi d'escriure això, miraré el cel i veure un parell de planetes. I sentiré el vent de Sant Llorenç que fa olor de pi, i que cada dia que passa és més càlid. Sento que la primavera s'acosta i per això m'importa ben poc poder-me morir. No passa res, perquè no només m'estimo la meva família: m'estimo els indiferents, m'estimo els que no m'estimen, m'estimo els que no em coneixen, m'estimo els qui fins i tot coneixent-me no senten afecte per mi; m'estimo fins i tot els que m'han fet, em fan, o em faran mal alguna vegada; m'estimo els qui he fet mal, i em sap molt de greu haver fet, poc o molt, la meva part de mal del món que put i de la qual em penedeixo. 

Vivim un temps en què tothom parla dels qui fan el mal, dels corruptes, dels criminals, dels mentiders... i l'enuig té justificació... però no escolto a ningú, o a quasi ningú, parlar del seu mal, del mal que ell o ella fa. Potser ens centrem excessivament en el mal que fan els altres i cometem l'error de no veure el mal que fem o que hem fet nosaltres. Jo penso sovint en el meu mal, els petits (o menys petits, qui sóc jo per a jutjar-ho?) mals que he fet i que només sé jo. De jove em van ensenyar a pensar en aquest mal i a tenir por d'un déu justicier; avui dia, intento, sempre que hi penso, de veure aquest mal com una oportunitat per a millorar, no pas per a ser més bonic o per a lluir més, sinó per a fer més felices les persones que estimo. No em fa por déu, m'ha fet ell; ell sabrà. Detesto el mal perquè estic enamorat del benestar de les persones i em fa fàstic no treballar per aconseguir-lo. Crec fermament en això que acabo d'escriure, i hi creuria encara que ningú no ho llegís i encara que el mateix déu hi estigués en contra, i encara que no existís déu. És el benestar dels primats Homo sapiens el que desitjo, i la llum de l'amor a les seves ments. Estimo aquest mono meravellós capaç de mirar enfora i de donar la vida, si cal, pels qui estima; no només morint per ells, sinó el que és més difícil, vivint per ells. Estimo aquest mono capaç de crear, capaç de fabricar bellesa, capaç d'anar més enllà dels seus límits; un mono que entranyablement no s'adona que és un mono, i que com un nen petit que es pensa que ja és gran juga a ser el que encara no és. És un mono que té por moltes vegades, i jo l'entenc. Tenim la derrota a dins, ens surt de la sang, i ens fa por que ens domini. Estimem molt i per això tenim molta por. Però si no estiméssim, no seríem humans. Em declaro defensor d'aquest mono, i absolutament convençut de les seves possibilitats de supervivència i d'evolució biològica i cultural. No hem acabat d'evolucionar; i el futur veurà prodigis que ara només es poden assaborir a les pel·lícules de ciència ficció.
No passa res si dijous al mati m'enterren, perquè estic viu i m'agrada la terra que trepitjo, i estic content del que faig i, en general, i essent optimista, del que he fet. 
El que tinc a dins, i que no sé expressar, em permet sentir que no passa res si dijous m'enterren. De tota manera, preferiria que fos passat l'estiu, perquè així podria aprofitar la platja. I si és d'aquí a uns anys millor. I si passo dels cent, doncs cap problema.  
.
.
.