Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Sectes. Show all posts
Showing posts with label Sectes. Show all posts

Monday, August 22, 2011

Un estrany show mediàtic!


Per atzar, i a casa d'un familiar, he tingut l'oportunitat de contemplar un show al meu parer perillós i sorprenent: el Cardenal Roucco Varela, a la Plaça de la Cibeles, de Madrid, envoltat d'una multitud de joves, nois i noies, i d'un munt de bisbes, i d'un paio (que es veu que es diu Kiko Argüello) tocant cançons meloses amb una guitarra, el qual tot d'un plegat, i després d'uns instants d'èxtasi amb els ulls tancats i la mà al front, ha demanat que totes aquelles noies de les presents que estiguessin disposades a ser esposes de Crist (és a dir, monges) s'aixequessin i caminessin cap a l'altar. I tot això en públic, en directe i per la televisió. A l'instant, una riuada de noietes, ploroses, tremoloses, i també moltes d'elles en èxtasi, han iniciat la seva marxa cap a l'altar, on s'han agenollat perquè els bisbes els posessin les mans al cap. Tres mil dues-centes noietes han decidit fer-se monges, aparentment de manera espontània i per la tele, enmig d'una escenificació que recordava als moviments més sectaris dels USA, i amb una música enganxosa, que inspirava, entre d'altres coses, glòria i heroïcitat.
¡Quin perill, decidir tota una vida per un impuls eufòric; per l'efecte psicològic d'una cançó ritual que deslliga la sublimació d'un model ideal d'espós bell (Crist) en noietes que per l'edat necessiten (com l'aigua) la identificació amb un grup, la pertinença a un col·lectiu, i que han rebut i viscut tot un reguitzell de meditacions i de ritus destinades a atrapar-les de per vida! ¡Quantes no s'hauran aixecat perquè han vist aixecar-se una companya, i potser una altra, i una altra, amb qui hauran viscut moments tan emotius (per elles)! Parafernàlia de glòries eternes per a enamorar ments romàntiques i innocents i enganxar-les a una vida dirigida, mastegada, apartada de l'expressió natural i lliure, i carregada de mitologia ancestral que literalment és assumida: pecat, dimoni, infern, temptacions de la carn, el món com a gran temptador... Grans escenificacions dels absolutistes morals que pretenen afaiçonar una societat a la mesura de la seva estètica i de la seva moral enterca i dogmàtica.

La doctrina que defensa Kiko Argüello, lider del moviment Neocatecumenal, que és l'organització que ha preparat el show d'avui amb la benedicció de la jerarquia eclesiàstica, defensa els postulats més radicalment conservadors de l'esglesia catòlica. 
Com a curiositat, haig de dir que, en més d'un dels moments de l'acte, m'ha semblat observar expressions de por al rostre dels bisbes i del cardenal Roucco.
Totes les opcions són respectables; com respectable és també la meva opinió. 
No m'agradaria gens (em faria molta por) que un fill, o una filla meva, s'acostessin a aquesta mena de personatges, que s'autoproclamen salvadors de les misèries de la humanitat, i que fan servir aquestes misèries de la humanitat per a justificar l'integrisme i la repressió. 
Cal aprendre a no tenir por de la llibertat, a no tenir por de la vida, i a no tenir por de la natura tal com és. L'integrisme, en qualsevol de les seves vessants: religiosa, política, social... és una lacra per la llibertat de les persones. I torno a repetir: és la meva opinió. 
.
.

Saturday, June 26, 2010

Deslliura'ns senyor de les sectes!

.

Escrivia Häring, recordant els primers temps de la seva vocació religiosa:

"Quan al 1933, als 21 anys, vaig entrar com a novici a Deggendorf, estava ple de salud. Era un esportista jove, molt aficionat a la gimnàstica. No obstant això, ben aviat vaig descobrir que el pietós , i per a mi venerable, mestre de novicis s'escandalitzava pels meus exercicis de gimnàstica al jardí del convent. Per això vaig renunciar a ells del tot, i vaig acceptar al peu de la lletra tots els consells que em donava.
D'aquesta manera, vaig començar a no recolzar-me quan m'agenollava, malgrat la tensió física que això em comportava; i seguint un mètode aparentment eficaç, em vaig esforçar per a tenir en tot moment consciència de la presència de Déu, rebutjant enèrgicament tota distracció. La conseqüència d'això? “La corda massa tensada es trenca”. Gairebé de seguida vaig començar a observar trastorns cardíacs i un mal de cap constant.”
.
.
El record d'aquest escrit m'ha fet pensar que avui (ja ahir), 26 de juny, i ja fa uns quants anys (35 si mal no recordo), va morir un personatge de l'església (ja canonitzat) que va fundar una institució en la qual els mètodes sectaris han estat, i em temo que encara són, el pa de cada dia: l'obsessió per racionalitzar cadascun dels pensaments centrant-los en la idea d'un déu antropomòrfic (cada instant, cada alè). L'utilitarisme més interessat i més instrumentalitzador en el camp de l'anomenat "esperit". L'especulació en la possessió de les ànimes. La manipulació psicològica. L'exageració. La mentida. L'amenaça dissimulada. El terror a l'infern. L'obscurantisme de la moral. La por a l'existència. L'alienació de la consciència dels rics, que amb un feix de normes ja tenen el cel garantit malgrat que els pobres malvisquin a la porta de casa seva. Els rentats de cervells a ments infantils i immadures. La influència retrograda a la societat, influint en costums i en hàbits, sense que es noti, imposant una estètica i una moral contràries a la natura i a la llibertat. La persecució dels que volen marxar. La persecució dels que no volen entrar. L'amenaça a l'infern, o a la infelicitat terrenal, a aquells que els diuen que no a les seves propostes "superiors" de celibat i de lliurament vital.

Em sento molt feliç d'haver-los sobreviscuts. Hi ha un nen i una nena preciosos que avui existeixen gràcies a un "no" ben fort i ben clar que un dia vaig pronunciar. Un nen i una nena que "ells" no volien que existissin, i que avui són; i que no serien si m'hagués deixat convèncer per les seves amenaces. Em sento molt feliç d'haver renunciat al seu error vital, a la seva doctrina antinatural, que genera neuròtics i malalts mentals, la majoria dels quals ho pateixen en silenci i enmig d'una profunda culpabilitat.

Agraeixo a déu, al déu veritable, a aquell que no és posseït per ningú, ni encabit en cap moral ni en cap doctrina; a aquell que no és posseït per cap institució... li agraeixo que m'ajudés a no deturar el meu camí vers la llibertat i la sinceritat vital. Agraeixo també haver pogut conèixer la foscor del món dels que es creuen sants, dels que consideren que caminen per damunt dels demés, quan en realitat, i en la meva opinió, viuen presoners d'un grup amb comportaments sectaris. I si no que ho preguntin a les institucions que es dediquen a ajudar les víctimes. Agraeixo la llum del sol, el cop del vent, el somriure dels meus fills, l'emoció que em produeix fer la meva feina ben feta perquè sí, el gust de viure sense por de déu, sense por de la mort, sense por de la vida, el goig de saber que podré educar persones responsables, que faran les coses bé per amor a les persones i no pas per por a un càstig o per aconseguir un interès exclusivament personal (que ni que sigui sobrenatural no deixa de ser un interès egocèntric).
.
Serviam!
.
Un altre escrit d'aquest blog que té molt i molt a veure amb aquest:
.
.
.
.
.

Wednesday, January 13, 2010

Sectes legals.

.

Aquest dimarts, “La Vanguardia” entrevistava a Miguel Perlado, especialista en relacions sectàries, que esbossava amb mestria les claus dels comportaments sectaris, dels legals i dels manifestament il·legals. Jo avui us parlaré de les sectes legals, d'aquelles que la llei permet i que fins i tot el poder (els poders) tracten de tu a tu. Us recomano, però, la entrevista de la Contra de La Vanguardia, perquè amb poques paraules, aclareix força dubtes.

A les sectes legals, igual com a les il·legals, un personatge afirma, insinua, proclama, que ha descobert, trobat o accedit a una veritat salvadora, sanadora, reveladora, transformadora... D'altres persones s'acosten a ell (o a ella) i n'esdevenen seguidors. Aquest personatge treballa per augmentar el seu nombre de seguidors i els fa conscients que formen part d'un grup d'afortunats que tenen accés a la veritat que ell ha descobert. Es desenvolupen a poc a poc tot un seguit de mecanismes de submissió, sovint dissimulats, ocults, disfressats de rituals, de conferències, de protocols o normes. Els seguidors es fan dependents del grup i del lider, de la “veritat” descoberta, dels ritus, de les normes o de les tradicions del grup. La dependència creix fins al punt de fer girar la vida sencera de l'adepte al voltant del grup. L'adepte va perdent a poc a poc la visió objectiva de la realitat i tot és contemplat a través del prisma del grup de la seva doctrina i dels seus dirigents. A cops el grup se situa de ple en una classe social determinada, de vegades dins d'una religió oficial, o per contra a cops funciona com a moviment independent. Sovint aconsegueix una identitat característica que fa semblants tots els membres del grup en la manera de parlar, de moure's, d'opinar, d'actuar. Sovint el grup recolza algun dels lobbies de l'època, aquell que coincideix preferentment amb els seus codis, sovint morals i/o socials. El bé i el mal, a poc a poc, es van situant, de manera inconscient, per sota de l'obediència al grup en l'ordre de prioritats (obediència que es disfressa de llibertat; sovint s'és en teoria lliure, però esclau a la pràctica, per la impossibilitat de defraudar els principis del grup que es consideren sagrats). És freqüent, que en el moment de captar adeptes, el grup no mostri tots els seus postulats, totes les “veritats” o informacions sobre la vida i els compromisos del grup; després, en el moment en què l'adepte s'ha unit al grup (i molt a poc a poc) se li va revelant l'aspecte menys atractiu del compromís; i potser se li fa veure a què s'ha compromès (sense saber que es comprometia a allò). El secret progressivament revelat es converteix en l'esquer i en el fuet que atrau i que alhora esclavitza. Si el grup, a més, pertany a alguna de les grans religions (acceptades tradicionalment per la societat) l'adepte perd gairebé del tot la capacitat de criticar o d'oposar-se a les decisions del grup; i la societat es veu incapaç d'evitar que el grup continuï fent mal als nous adeptes, que moltes vegades són menors d'edat.
La vida, per les víctimes de les sectes legals, esdevé una mena de presó on la majoria de vegades no hi arriben els raigs del Sol de la llibertat. Es viu amb por, sempre lligats a un grup que té la clau de la tranquil·litat de les consciències; la consciència individual es posa en mans d'un director espiritual que la posseeix i la dirigeix. La realitat natural humana se substitueix per la visió retallada i retalladora del lider carismàtic de qui sovint es besa fins les petjades que deixa quan camina. El món està ple de perills eterns dels quals només el grup et pot salvar. Famílies senceres viuen lligades a les cadenes invisibles de la servitud al grup, que es creu amb la missió salvadora de regenerar la societat i imposar-hi el seu codi moral. "Fora del grup, només hi ha el caos, el pecat, i la injustícia", acostumen a fer intuir molt dissimuladament, barrejant-ho amb uns quants tòpics d'ecumenisme que disfressen un xic la tirania. I els dirigents els toleren o els beneeixen, perquè arriben fins i tot a penetrar dins del poder de les finances i de la política.
.
.
Si voleu revisar un post del futur que té molt a veure amb aquest:
.
.
Si voleu saber més coses sobre sectes; sobre les legals i les que no ho són, us recomano que visiteu l'espai de Pepe Rodríguez:

.
P.D. La fotografia és del mar Mediterrani vist des de Peñíscola. L'he posada perquè la seva contemplació ajuda a combatre la mentalitat sectària present a molts grups. Mireu el mar, no penseu en res per uns instants, res que no sigui "present" i això us ajudarà a ser objectius i a no caure en les urpes dels lladres de la vida (que alhora són també víctimes del grup pel qual treballen). Que mai cap grup no valgui més que cadascun de vosaltres i la vostra llibertat.


.