Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Simis. Show all posts
Showing posts with label Simis. Show all posts

Tuesday, February 22, 2011

El paisatge està fet de morts. La vida és "una". Qui no cregui que venim dels micos, que es miri els peus. Els fenotips que es van perdent.

Els humans actuals som ja més de 6500 milions d'individus. Descendim d'uns quants milers de milions més d'éssers, que ja són morts. On són els seus cadàvers? Han tornat a ser terra, a ser aire, a ser fum, a ser minerals. Una bonior d'éssers que actualment són vius (tomàquets, ratolins, cucs, ocells, bacteris...) estan fets de la mateixa matèria que un dia va formar part dels milions de morts avantpassats nostres. La terra que ens envolta acull també la substància dels antics cadàvers. El paisatge està fet de morts. I així com els milions de barrils de petroli, que es consumeixen cada any, provenen dels milions de cadàvers d'animals microscòpics que fa milions d'anys van acabar reposant al fons dels mars... el paisatge del nostre entorn acull la substància dels cossos morts, que són terra, que són herba, que tornen a ser vida.

Som el florit de l'aigua a l'escorça seca del planeta; flors de l'univers; consciència de l'ordre inconscient.

La vida de la Terra és una sola realitat. Les diferents espècies són l'adaptació, a diferents medis, d'una mateixa vida. Tots els éssers vius de la Terra estem emparentats i formem part d'una realitat comuna, que agafa formes diverses en funció de l'entorn. La vida de la Terra és un intercanvi constant de matèria: “fusions i adquisicions”, i en aquest procés, cruel i bell alhora, les consciències moren i neixen, i evolucionen (en alguna de les direccions de l'evolució) vers límits més elevats de consciència. D'altres direccions, però, condueixen a nivells més baixos de consciència. L'evolució no és unidireccional, no és correcte dir que una persona està més evolucionada que un cargol; cada espècie esdevé la millor adaptació possible a un entorn concret (per a un atzar determinat en la sort de les mutacions).

Tots els fenotips que no resulten un avantatge per assolir els objectius de reproduir-se, de sobreviure i de controlar l'entorn, acaben per atrofiar-se i desaparèixer.

Quan la dentadura era essencial per a sobreviure, la veritat és que feia goig; només cal mirar la boca d'un goril·la; quines dents! Quin poder! Quan els nostres avantpassats van començar a fer servir estris per a caçar i matar, i per a triturar l'aliment, les dents van deixar de ser essencials per a sobreviure i (per sort pels dentistes) van començar el seu llarg camí de deteriorament. Avui dia la dentadura d'un Homo sapiens fa llàstima si la comparem amb la que tenien els seus avantpassats.

Quan pujar als arbres amb rapidesa implicava una major capacitat de supervivència, o un millor control de l'entorn, el fet de tenir els dits dels peus prou llargs com per a fer-los servir de mans i agafar-se a les branques, representava un avantatge important de cara a deixar descendència o a viure més anys i per tant deixar més descendència. En el moment en què per canvi d'hàbits, o per algun altre factor, l'espècie no va necessitar pujar als arbres, el fet de tenir els peus com mans, amb els dits llargs, no implicava cap avantatge afegit, en conseqüència, a partir d'aquest moment, els dits dels peus van començar a atrofiar-se, escurçar-se, fins als ridículs límits d'avui dia. ¡Com riuen els Ximpanzés quan miren els nostres peus! En alguna ocasió, quan algú m'ha parlat dels seus dubtes pel que fa a la teoria de l'evolució de les espècies, i al fet que descendim dels micos, li he suggerit que es mirés els peus i que intentés pensar per què tenen dits. Tot això abans de dir-li que de fet no és només que vinguem dels micos, sinó que en realitat som una espècie més de micos, encara que no ens n'adonem per una distorsió de la visió de nosaltres mateixos.

Mirant el que ha passat amb les dents i amb els dits dels peus, ¿què passaria si la intel·ligència i l'empatia deixessin de ser fenotips essencials alhora d'assolir els tres grans objectius: reproduir-se, sobreviure i controlar l'entorn?

No és impossible que una espècie perdi fenotips que semblaven el súmmum de l'evolució, i que no ho eren, perquè no hi ha un súmmum de l'evolució. Cada conjunt de fenotips representa la millor adaptació possible a l'entorn on l'espècie ha aparegut (partint de l'atzar de les mutacions experimentades).

En conseqüència, si valorem, ni que sigui antropocèntricament, la intel·ligència i l'empatia, hem de construir societats on l'empatia i la intel·ligència representin un avantatge per a la consecució dels tres objectius esmentats; és a dir, societats que posin els valors de l'amor i de la raó al cim de tots els objectius de l'espècie.

Friday, February 4, 2011

"Gorillas in the mist" Una porta a la comprensió del comportament humà.

Dian Fossey (Imatge de la Wikipedia)


Al llarg de la meva vida, i sobretot durant els anys de la meva joventut, han caigut, sovint per atzar, a les meves mans, llibres que, després, amb els anys, han resultat ser iniciàtics i intensament formatius. Fa l'efecte ben bé, i no exagero quan ho dic, que alguna mena de força estranya m'estava preparant, formant, educant, ensenyant... per a la meva tasca professional docent, i sobretot per a l'altra tasca meva, la d'escriure i pensar. Els coneixements adquirits gràcies a aquests llibres apareguts per atzar han estat sovint més útils i més reveladors que aquells altres coneixements reglats, acadèmics, especificats dins del currículum de la meva carrera universitària.
Un dels més essencials fou l'assaig escrit per Dian Fossey “Gorillas in the mist” que cap allà al 1988 em va obrir els ulls vers una realitat que fins aquell moment m'era velada: Els Homo sapiens som una espècie animal més, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals, racionals, reflexives... Totes les espècies tenen les seves peculiaritats; les nostres ens semblen més importants (i ho són), però mai no estarem prou segurs si aquesta importància té un fonament objectiu, o si per contra és conseqüència de contemplar des de dins mateix de la nostra espècie les nostres peculiaritats.
El cas és que Dian Fossey va passar uns quants anys de la seva vida estudiant de ben a prop els goril·les de muntanya de Ruanda; s'hi va apropar tant, que fins i tot hi va conviure com un membre més, i va redactar per escrit tot allò, increïble, que va descobrir del comportament d'aquests germans amb pèl que són uns altres humans (humans no reconeguts). La comunitat científica considera l'Homo sapiens com a espècie pertanyent a un gènere diferent al dels ximpanzés, goril·les, bonobos, orangutans... però aquesta diferenciació, probablement, es fonamenta més en l'antropocentrisme que no pas en criteris objectius.
De la narració de Dian fossey deduïm sens cap mena de dubte la complexitat social dels grups de goril·les de muntanya; els seus sentiments d'amor, d'afecte, de capacitat de sacrifici, de dolor per la mort dels fills, de solidaritat, d'amistat, d'enemistat, d'odi, de rebuig, de racisme, de gelosia, de domini; la seva capacitat de col·laborar, de conspirar, de crear aliances, de realitzar matances d'enemics, d'ajudar els amics, de decidir privilegis, d'ajudar; les rivalitats, els lideratges, les manies, les obsessions, la culpa... Qui vulgui conèixer les arrels del comportament humà necessita llegir “Gorillas in the mist”. La revolució que en aquell llunyà 1988 va implicar per a mi la seva lectura fou tan gran que encara avui reconec que hi va haver un abans i un després, no només en la comprensió de la vida dels goril·les, sinó sobretot, i per damunt de tot, en la comprensió de l'Homo sapiens, de la seva psicologia, i de les raons dels seus comportaments.
Anys més tard es va fer una pel·lícula “Górilas en la niebla” que no té res a veure amb el llibre, i ni una mil·lèssima part del seu valor, dedicada a la vida de Dian Fossey més que no pas al seu treball.
Deixar de llegir aquest llibre implica conèixer molt menys la nostra espècie.

Thursday, November 19, 2009

Simis versus Homo sàpiens.

.


El 8 de novembre, El País, en el seu suplement dominical, publicava un apassionant reportatge sobre els simis, realitzat per Luis Miguel Ariza, amb fotografies de George Mead Moore.
No és pas que digués res que no se sàpiga; però sempre és apassionant recordar-ho i reflexionar sobre la inquietant (per alguns) similitud entre els simis i els humans (si fos per mi diria més aviat, “ similitud entre nosaltres i els altres simis”).

El fet és que per molts palaus reials que hi hagi al món; per moltes princeses, ducs, presidents, alcaldes, dentistes o pilots que hi hagi; per moltes “fiestas de puestas de largo”, per molt que trepitgem el Liceu o el Palau, i encara que molts no ho acceptin, som una espècie més de simis. Ho neguem, o ho considerem una exageració, exclusivament per una visió antropocèntrica de la natura; visió que ens distorsiona l'autèntica realitat.

La tecnologia, la ciència, la lògica, allò que suposem que ens fa superiors als simis, és només una característica pròpia de l'homo sàpiens; la resta de micos en tenen d'altres, de característiques, per les quals ells podrien considerar-se superiors, i tal vegada sigui així. Per nosaltres la intel·ligència és el més important; més, inclús, que la supervivència; és el nostre tret identitari, el que ens fa superiors a la resta d'espècies; ho creiem, jo mateix ho crec amb totes les meves forces: la intel·ligència, la capacitat d'estimar, de posar el bé d'algú altre com a fita de les nostres accions. Però... creiem això perquè realment aquestes qualitats són superiors? O senzillament perquè són l'essència de la nostra identitat?

La pregunta és molesta. La resposta la cridem amb força. Però malgrat la nostra convicció la pregunta continua sent molesta. No ens ha de fer por la pregunta, perquè la veritat ha permès l'existència, i existir és bo. No tinguem por de la veritat.


Tornant al tema amb què he començat, haig de dir que l'article del qual parlo explica coses com que les femelles ximpanzé copulen només quan estan en zel, però que de vegades fan excepcions quan algun mascle caça per a elles i els ofereix carn. En aquest casos, elles els permeten la còpula fora de l'època de zel, i recorden, mesos després quan arriba el zel, el detall del mascle en qüestió, oferint-se generosament fins al punt d'arribar a més de vint còpules. Aquest fet és considerat pels científics com una mena de contracte matrimonial, mitjançant el qual es consolida una unió, en la qual la femella aconsegueix recursos i el mascle la possibilitat d'escampar la llavor. Aquest contracte implica la capacitat de recordar els tractes i de mantenir compromisos.

També se'ns explica que els ximpanzés són molt xenòfobs; que són amables amb els éssers del seu grup, de la seva comunitat, però que poden arribar a violències injustificades quan es topen amb individus de grups que no són el seu, engegant guerres que tenen finals tràgics. En general ens parlen dels ximpanzés com d'éssers que lluiten pel poder, que gaudeixen del sexe, que cerquen seguretat i afecte, que maten pel seu territori, i que valoren la confiança i la cooperació. La nostra psicologia funciona igual.
Tot seguit ens expliquen el cas del goril·la Koko, educat per la psicòloga Penny Patterson, que a l'actualitat és capaç de fer servir més de mil paraules. Entre d'altres missatges és capaç de dir (mitjançant signes amb les mans) “sóc un bon goril·la” “estic trist” “necessito ajuda”. És capaç també de pintar un ocell, de comprendre l'anglès, i d'inventar mots nous establint relacions lògiques amb d'altres mots que ja coneix.
En resum, no diu res que no se sàpiga; si més no jo ja ho sabia. En una ocasió vaig poder veure un reportatge sobre Koko, experimentant la sensació que aquell ésser era una persona, que tenia una intel·ligència superior, i per descomptat consciència, i un munt de qualitats que l'antropocèntric Homo sàpiens al llarg de la història ha suposat exclusives de la seva espècie.

Voldria també advertir, tornant a pensar en la reflexió i la pregunta molesta del principi del post, que crec amb tota la fermesa de la qual sóc capaç que la capacitat de raonar, de fer servir la lògica, és superior a la incapacitat de fer-ho. Podria ara preguntar-me les raons per les quals penso això, i plantejar-me la possibilitat que fossin raons xovinistes o antropocèntriques, però no ho crec, perquè sé que a l'univers hi ha més éssers amb la capacitat de raonar: al nostre planeta, a un nivell més feble que el nostre, els nostres germans anomenats simis; i amb tota seguretat, en uns quants racons d'aquest univers i dels altres, un feix d'espècies són superiors a la matèria inconscient, perquè saben que existeixen i perquè són capaces de fer servir la lògica i d'arribar a l'empatia.
Si voleu llegir el reportatge:
.

.