Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, June 10, 2009

Com escric?

.


Aprofitant una pregunta llançada al fòrum de relats en català pel mestre Calderer, he reflexionat sobre com ho faig quan em poso a escriure una història.

La imatge és de Lanzarote, concretament d'un enginy de Manrique, que per la seva bellesa i complexitat em recorda al procés d'elaboració d'un relat.

Com escric?


1º Elaboro un guió de la història, de cap a peus i tan detallat com sigui possible. Si vull que em surti bé no ho puc fer en un dia, ni en una setmana; l'ideal és elaborar un guió, sense començar a escriure el relat, com a mínim al llarg de quinze dies, perquè a diferents hores del dia hi ha diferents idees, a diferents dies de la setmana hi ha diferents visions, com més temps, més idees, més detalls, més sorpreses. Les idees de quinze dies concentrades en un relat que al llegir-lo pot durar 30 minuts, dificilment decebran. Reconec, però, que no sempre compleixo aquest punt, sóc molt impacient.
Les idees es poden alimentar amb documentació històrica, música, poesia. De la vida diaria poden sortir detalls i idees. Es poden fer llistes d'analogies que després s'introduiran al relat. Llistes de contrastos. Es pot anar endavant i endarrere. Es pot tatxar el que ahir es va proposar. Em puc passar cinc dies sense idees noves i tot d'un plegat en mitja hora em surt l'essència del relat. Puc fer un relat que salti d'una època a una altra, o que sigui narrat per diversos personatges, o que no se sàpiga qui el narra fins al final. Hi ha molts recursos.
Aquest primer punt és el “sí” o el “no”. És en aquest punt on el relat guanya o perd, agrada o deceb. Aquest punt és una barreja d'intuició, raonament, art, màgia, i influències extrasensorials. Tot el que hi ha enllà del punt, 1 és només tècnica i artesania, que qualsevol amb treball pot assolir. El punt 1, en canvi, va una mica més enllà, i cal caçar-lo com es caça una papallona que vola ràpid. I de vegades t'has de resignar a deixar que s'escapi, i cercar-ne una altra.


2º Mirant el guió, i tots els seus capítols i subcapítols (ni que sigui un relat curt, ni que sigui un repte), em disposo a escriure cadascun dels apartats, havent decidit prèviament l'estil: ja sigui primera persona (pensaments, idees, sensacions, rapidesa); o bé tercera persona: austeritat, brevetat, economia de mots i de frases, poesia encoberta, si puc invisible, si sóc capaç, minimalista; si puc, objectivisme sense caure en la grolleria o en el llenguatge de baixa estopa (excepte en els diàlegs on mana el personatge). Si puc intento posar tanta informació com pugui en el mínim espai possible sense explicar res (si puc). Intento no explicar res (si puc), i tracto de deixar que el lector dedueixi allò que em moro de ganes d'explicar a través del que descric (si puc. De vegades no puc i ho faig malament). Intento prescindir del gust i la opinió dels altres sempre que considero que la meva opinió és millor; intento no agradar, sinó que m'agradi a mi; de vegades intento agradar algú que diu que no ho faig prou bé, però només si em convenç, si crec que no té raó prescindeixo de la seva opinió, perquè per gustos els colors. Aquest diumenge hi havia un article al dominical de "El País" que deia que era impossible agradar tothom i que un havia de centrar-se en agradar-se a un mateix, mentre tingués sempre la intenció de revisar si realment s'agradava prou. Intento prescindir de la destinació del relat (premi, publicació, etc) i centrar-me en el meu criteri, concretant com a única finalitat el relat en sí, i que em convenci, independentment que algú l'hagi de llegir o no. Escric per a mi. Estic disposat a ensenyar-ho a qui sigui, però és a mi a qui he de satisfer. De vegades faig servir l'opinió d'algunes persones per a veure si vaig bé: h ha determinades persones que si em diuen que no els agrada el relat vol dir que vaig bé; n'hi ha d'altres amb les quals em passa el contrari.
No amago que per sentir-me satisfet en tinc prou amb imitar dos escriptors: Jaume Cabré i Agustí Bartra (tots dos força relacionats amb Terrassa), imitant-los em surt una cosa que no s'assembla a res que escriguin tots dos, però que m'agrada, i que fins ara ha agradat a altra gent. No amagaré tampoc pas que de vegades intento imitar la frescor dels diàlegs d'altres escriptors, però el millor resultat l'he obtingut aprenent de l'estil de Bartra i de Jaume Cabré. Crec que cadascú ha de fixar-se en l'estil que li agradi per a descobrir el propi, que de fet, surt sol.
De vegades escric amb música, perquè m'ajuda a trobar el ritme adequat de les oracions i del to. La sonoritat és fonamental, per això llegeixo en veu alta el que he escrit. El que he escrit, si està bé, ha de fer-me sentir bé (relaxat, satisfet, contorbat...) quan ho llegeixo en veu alta.
Cal dir que de vegades, fent aquest punt “dos”, haig de tornar al punt “1”, perquè em ve al cap una idea argumental que m'impresiona, i refaig l'argument.
Aquest segon punt, com he dit, és tècnica i artesania, no arriba a ser art, o sí, no ho sé; és qüestió de pràctica, lectura, aprenentatge, i poca cosa més. No hi ha massa misteri.


3er Deixo reposar el relat (si puc) almenys una setmana, dues, o tres, intentant oblidar-lo del tot. No em costa gaire oblidar-lo, perquè sempre he tingut molt mala memòria a curt (i bona memòria a llarg). L'agafo després del repòs, i veig de seguida les nafres (no normatives) que quan tens la història a dins es fan invisibles. I evidentment les corregeixo.

4rt Correcció ortogràfica i normativa. Al final de tot, quan el relat és acabat, corregeixo les faltes i les incorreccions normatives amb ajut del que sé, del corrector automàtic, i del diccionari de l'IEC.


.

Tuesday, June 9, 2009

Tota la massa de l'univers està formada per partícules d'espín 0,5 (Canvieu la lògica quotidiana, la realitat és un miracle)

.


La lògica canvia quan contemplem el món de les partícules més petites de l'univers. La lògica que regeix les seves relacions, no és ben bé la nostra.
La llum, la gravetat, tot el que hi ha a l'univers pot ser comprès alhora com a partícula i com a ona. Una de les propietats que posseeixen les partícules és l'espín. I ens podem imaginar l'espin com una rotació de les partícules sobre elles mateixes (però aquesta imaginació és només un exercici per a comprendre el sentit d'espín, perquè la mecànica quàntica ens diu que les partícules no tenen cap eix definit). El espín ens dóna informació de com es veu la partícula des de diferents punts. Espín "0" vol dir que és veu igual des de totes bandes, no cal que girem la partícula per a tornar a veure-la igual.

Espín 1 vol dir que hem de donar “1” volta a la partícula per a veure-la igual.
Espín “2” vol dir que hem de donar 1/”2” voltes (mitja volta) a la partícula per a veure-la igual. Seria com dir que la partícula té dues cares iguals.
Espín “3” vol dir que hem de donar 1/”3” voltes (un terç de volta) a la partícula per a veure-la igual. Seria com dir que la partícula té tres cares iguals.


La nostra lògica fins aquí no s'ha violentat. Però compte, perquè ara diré el següent:

Hi ha partícules amb espín 0,5; la qual cosa vol dir que hem de girar 1/0,5 voltes (dues voltes) per a veure la mateixa cara; és a dir que si dono una volta complerta (360º) no veig la mateixa cara de la partícula, cal donar una altra volta de 360º més per a veure la cara que m'oferia la partícula abans de començar a girar-la.
Les partícules d'espín 0,5 formen la matèria de l'univers.
Les partícules d'espín 0 o d'espín 1, o d'espín 2, originen les forces entre les partícules materials.
Per avui ja n'hi ha prou.

Sunday, June 7, 2009

Quarks, pions, gluons, fotons, neutrins, electrons...

.




Sóc d'aquells que pensen que és un error prioritzar el llatí front l'estudi de les partícules que formen la matèria i l'energia. Crec que el coneixement científic de la realitat posa la ment humana en bona disposició per elaborar raonaments filosòfics que no cauran en l'error del sofisme i l'autoadulació.

Sóc d'aquells que pensen que si la filosofia entra a la ment sense la dosi adequada de ciència, fa més mal que bé. Demano disculpes si la meva opinió molesta algú; en tot cas, cadascú és ben lliure de compartir-la o de rebutjar-la; igual com jo sóc lliure d'opinar.

Per això, modestament, i molt de tant en tant, començaré a parlar d'un dels meus temes preferits: les partícules subatòmiques. Intentaré arribar, al llarg dels propers cinquanta anys de blog, fins a l'antimatèria i la matèria fosca. Intentaré fer-ho tan mastegable com pugui. Començo doncs.



La matèria està formada per mol·lècules. Si poguéssim dividir un bri d'una substància determinada tantes vegades com ens fos possible, arribaríem a una partícula límit, més enllà de la qual una divisió implicaria obtenir dues o més partícules que ja no serien la substància que hem començat a dividir. Aquesta partícula límit seria la mol·lècula.
La mol·lècula està formada d'àtoms. L'àtom és la part més petita d'una substància pura (d'un element de la taula periòdica), és a dir d'una substància que no està formada per la barreja d'altres substàncies.
Un àtom està format bàsicament per un nucli, on hi ha els neutrons i els protons; i pels electrons que giren al voltant del nucli. Depenent de l'element químic del qual estiguem parlant, hi haurà més o menys electrons a cada àtom. Un àtom elèctricament neutre té el mateix nombre de protons que d'electrons.
A banda dels protons, neutrons i electrons, dins l'àtom hi ha unes altres partícules que permeten la cohesió entre les tres primeres; aquestes partícules són els pions, els gluons i els fotons. Concretament els protons estan units als neutrons gràcies als pions. Un pió està format per una parella de quark i antiquark; aquesta parella de quark i antiquark està unida gràcies als gluons.
Els fotons són responsables de les forces electromagnètiques.
Els neutrins i els bosons W i Z són responsables de la força nuclear feble.
Els protons i els neutrons estan formats per quarks. Hi ha diferents tipus de quarks. Cada tipus de quark té un “color” i un “sabor”; però aquestes qualitats que anomenem “color” i “sabor” no tenen la significació que habitualment donem a color i sabor, sinó que són simplement etiquetes, maneres d'explicar unes diferències difícils de descriure perquè pertanyen a un món amb unes lleis llògiques i unes “formes” molt diferents a les nostres, i força desconegudes. Existeixen com a mínim sis sabors: dalt, baix, estrany, encant, fons, cimall. I existeixen tres colors: vermell, verd i blau.
El protó està format per dos quarks “dalt” i un “baix”.
Un neutró està fet de dos “baix” i un “dalt”.
Si fabriquéssim partícules formades pels altres sabors: estrany, encant, fons i cimall, obtindríem partícules massa grosses i molt poc estables que es descomposarien de seguida.
Hem de dir que totes les partícules, a banda de ser partícules, són alhora “ones”.
Hem de dir que tota aquesta descripció que hem fet és un model que ens permet imaginar la realitat i les seves relacions, però que de fet la realitat no té una forma concreta; i si pensem en les distàncies subatòmiques, hem de recordar una vegada i una altra que la realitat no té forma, i que tota la teoria de partícules és només un model que explica la realitat.

Avui no diré res més; però un altre dia continuaré.

Font: “A Brief History of Time. From the Big Bang to Black Holes”
STEPHEN W.HAWKING


.

Saturday, June 6, 2009

"Ángeles y demonios" (Angels & Demons) de Ron Howard, amb Tom Hanks, Ayelet Zurer, Ewan McGregor, Stellan Skarsgard.

.


És una pel·lícula molt més entretinguda que “El código Da Vinci”.
Intenta un ritme trepidant que aconsegueix en bona mesura, i una trama argumental amb girs que tenen vocació de sorpresius, i que pequen d'inversemblants; sobretot el gir argumental final, on el qui semblava “bo” és “dolent”. Aquest canvi de sentit en el guió deixa massa incògnites i incongruències sense aclarir; fa l'efecte de “canvi de plans” imprevist i poc afortunat dels guionistes.
A banda d'aquestes petites grans nafres, si la pel·lícula es mira amb l'única intenció de distreure's, no deceb. Pel cap baix, ens ofereix unes imatges força interessants de Roma, del CERN i els experiments que s'hi fan. Ens parla de l'antimatèria, que això a alguns sempre ens estimula la imaginació. Ens submergeix, també, en el món morbosament interessant del poder dels cardenals, la cúria i el Vaticà.
El que no acabo d'entendre és l'enuig del Vaticà per aquesta pel·lícula; trobo que l'Església queda millor del que podria quedar si la intenció dels productors fos atacar-la. No acabo de veure quin és el problema que el Papa Ratzinger hi troba. Fet i fet, el film reflecteix l'obsessió de la jerarquia per maquillar qualsevol escàndol, per mostrar un rostre falsament perfecte, per navegar entre dues aigües o entre les que calguin per tal que toto rutlli tranquil·lament i sense aldarulls, encara que el preu que s'hagi de pagar sigui el de mentir i tapar.
Alguns potser diran que això que dic és “carregar contra les sensibilitats de l'Església”; res més lluny de la realitat. El que de debò carrega contra la sensibilitat de l'església és la mentida, el poder, la lluita pel poder, l'obsessió per fonamentar el poder religiós damunt del poder polític terrenal i les seves finances econòmiques; l'únic que carrega contra la sensibilitat de l'església és confondre-la amb un feix de prínceps porprats. De tant en tant va bé tombar metafòricament les taules d'alguns canvistes, encara que els de sempre t'acusin de ferir sensibilitats.
.

Thursday, June 4, 2009

No tingueu por (Pregària II)

.



No tingueu por, vosaltres que us sabeu descendents de les bèsties i que sentiu dins vostre la força ancestral de la competició i de la violència.
No tingueu por, ni que el vostre sòl sembli descompondre's, ni que la vostra vida s'esvaeixi com un castell de sorra quan l'onada el desfà.
No tingueu por, perquè ben aviat, allò que encara no és del tot, serà; allò que avui tremola, allò que avui oscil·la entre el ser i el no ser, es definirà vers l'existència amb una força que ningú no podrà aturar.
No tingueu por, perquè existeix l'Amor Incondicional; l'amor que perdona els seus botxins; l'amor que estima els seus enemics; l'amor que cura els qui l'estant ferint; l'amor que salva els qui l'estant matant; l'amor que estima enllà dels actes i els mereixements.
No tingueu por, perquè existeix una asimetria vers el bé que guanyarà per unanimitat.
No tingueu por perquè sou més que palla, més que ovelles, més que ramat, més que poble.
No tingueu por perquè rere la foscor del misteri algú us mira a cadascun en cada instant, algú us estima a cadascun infinitament a cada instant.
És impossible no estimar algú que ens estima així. És impossible no camina vers ell a cada bri de vida, a cada revolt del camí.
No tingueu por, ni que us arrenquin els ossos, ni que s'enriguin de vosaltres mentre moriu rabiant. Algun dia ells també s'adonaran que cal no tenir por, que cal caminar vers la llum sense rancunia, vers la reconciliació universal dels qui venim de la nit dels temps, del principi meravellós i esquerp de l'animalisme, i que hem esdevingut consciència, i que cerquem sense saber-ho el nostre origen que és l'Amor.
..

Tuesday, June 2, 2009

S'ha mort en Paul (en Paul Dodson, el del "YES"). I salutacions als meus visitants (sé d'on sou).

.



Que fàcil fóra la vida si fóssim més senzills! ¿El que acabo de dir, un tòpic? Però és que parlar de tòpics és un tòpic. Fer servir la tornada “És un tòpic” és una manera de jugar a futbol llançant les pilotes fora. I arriba un punt que un ja no pot més; i va bé dir-ho, ni que els qui t'escolten siguin només els habituals lectors del blog. El meu lector de Cardona, a qui aprofito per saludar; entra com un rellotge cada dia, i em fa moltíssima il·lusió tenir un seguidor de Cardona (o de prop de Cardona). L'altre seguidor és de Vic; entra més de tant en tant, però és molt fidel (mai millor dit). De Barcelona en sou un munt: els qui arribeu des de relatsencatalà, o els qui aterreu des del google sense buscar-me a mi expressament. Saludo també els que entreu directament al meu blog des de Terrassa; això vol dir que em teniu a “pàgines preferides” i deveu ser companys de feina, algun alumne, algun parent que no saluda. Saludo també als molts que arribeu des de la pàgina d'en Jesús Tibau (sou molts); als de l'empordà (crec que sé qui sou); al del Vendrell (que no diu res però que de tant en tant entra); als que sempre em comenteu: l'Helena Arumi, la Cèlia, L'Empar, en Jesús, la Sílvia, la Rita de l'illa Roja, l'Eulàlia Mesalles, l'Assumpta... i me'n deixo un munt. Els qui arriben del Club Català de Naturisme. El meu entusiasta seguidor del Blog de la Sagrada Familia de Terrassa que no para de posar enllaços del blog de la Parròquia al meu blog (al final s'enfadaran amb tu, que jo sóc massa llibertí per estar enllaçat en una parròquia).
A tots vosaltres us agraeixo el gest de llegir-me i d'escoltar de tant en tant les meves queixes per l'estrès, pel cansament esgotador que em provoca el meu ritme vital, per molt que intento prendre-me'l amb filosofia. La vida ens posa a prova. Som provats a foc. Hi ha algú o alguna cosa que sembla que vulgui comprovar si malgrat els cops continuem creient en l'existència. Vet aquí el secret: continuar creient en l'existència; continuar pensant que existir és bo, que el futur és l'amor i que malgrat el dolor que a cops se'ns fica a dins (el dolor que ens trobem a la vida sense haver escollit i que no té cap rostre bo...), viure val la pena; creure en la vida, val la pena.

Aprofito per recordar, i saludar, en Paul, en Paul Dodson, el professor d'anglès, el fundador de l'escola d'anglès “Yes” a Terrassa; amic dels meus pares, amic meu, que va morir diumenge i que em sembla impossible que hagi mort. No oblidarem mai el seu caràcter optimista, la seva fam de cultura i de gastronomia, la seva simpatia. Algun dia m'agradaria tocar-te al piano un altra vegada el “Londonderry Air” o “It's a long way to Tipperary”... Que existeixin persones com tu és la prova que la mort no existeix. El video de You Tube d'avui va en el teu honor. Salut!
.

Monday, June 1, 2009

Pasai Donibane

.



A la dreta de la imatge Pasai Donibane (Passatges de Sant Joan); a l'esquerra i a l'altra banda del braç de mar, Passatges de Sant Pere; al fons, rere l'estret pas que podeu albirar, el Cantàbric; no gaire lluny, Lezo i Errenteria. Verd i blau, flaire de sal i de faigs, pluja i llum. Mitja vida meva.
.
.