Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, February 8, 2010

Des de dins d'un pis, no podem conèixer com és el món. (La meva vida al bar)

.

De vegades penso que aquell que va de casa a l'oficina, i de l'oficina a casa, tots els dies de la setmana, totes les setmanes de l'any, no coneix el món real. Qui es refugia dins del seu pis, habitualment ple de comoditats, d'avenços tecnològics que ajuden a fugir, i sovint a copsar una ficció que no és ben bé el mateix que la realitat (o que en tot cas no impacta de la manera com ho fa la realitat) viu una mica en un oasi que li impedeix de conèixer la humanitat real.
Sempre sortirà algú que dirà “ep, que jo viatjo!” El problema és que normalment, quan algú viatja, no coneix la realitat del lloc que visita, sinó aquell escenari que el comerç, i les administracions locals, han muntat per a fer sentir al turista a l'últim racó del món. Per conèixer un país, cal trepitjar-lo en el seu dia a dia. Ni el cinema, ni la televisió, ni el turisme, ni res que sigui esporàdic o provisional permeten conèixer del tot la realitat humana.

Jo he tingut la sort de viure en un bar des dels dotze anys.
Malgrat les pegues que això pugui implicar, sens dubte, m'ha permès comprendre la diversitat humana amb un detall tan ric que ara per ara no em veig en cor de descriure amb fidelitat, si més no de moment.
Qui viu al seu pis, no sap què hi ha al món, encara que s'ho pensi (i normalment s'ho pensa; els Homo sàpiens ens creiem el centre de l'univers i el patró de la normalitat absoluta i universal, jo inclòs encara que intento evitar-ho).
Al bar, hi he pogut conèixer algú que s'ha mort de fred una nit d'hivern a Vallparadís; dones que s'han jugat el sou, que els seus marits els portaven, a les màquines escura-butxaques; malalts de cirrosis que allargaven la mà vers la copa de conyac malgrat que això els portava a una mort segura; mares que van perdre tots els fills a causa del vici i de l'alcohol; endevins que arribaven amb la seva bola de vidre i explicaven trobades amb extraterrestres i esperits; notaris que s'amagaven dessota el taulell quan a algú li queia un plat, pensant-se que esclatava una bomba; tribus de punkies que emplenaven el local i jugaven a llançar la moneda dins d'un pot de darrere la barra; jugadors d'escacs de primera que es pensaven que eren els millors del món i que quan perdien desapareixien durant setmanes; personatges solitaris que convertien la gent que portava el bar en la seva pròpia família; senyors que no eren senyors; lladres que no ho semblaven; metges que no eren metges (i que deien que ho eren); advocats que no eren advocats (i que deien que ho eren); músics que eren famosos (Tete Montuliu); escriptors que eren famosos i que copiaven les vides que observaven a les seves novel·les i guions (no diré qui); enginyers fracassats a qui la dona i els fills no reconeixien, que invertien tot el seu patrimoni en un invent i s'arruïnaven, i que després s'ajuntaven amb una dona lletja i grassa a qui ningú no feia cas, i que s'acabaven morint al costat d'aquesta dona que no els deixava de petja malgrat que fossin bojos i excèntrics; expresidiaris; presidiaris... podria continuar. Em deixo molts més personatges i anècdotes que en aquest moment en què he pensat de pressa no m'han vingut al cap. Em deixo la gent “normal”, la que vivia als pisos i que de tant en tant passaven pel bar; la gent que era com jo era abans dels meus dotze anys. El bar m'ha permès conèixer en directe unes històries que si hagués viscut ben calentó, ran d'una calefacció, en un pis de la Rambla, de Sant Pere o de Can Palet, m'hauria vist obligat a descobrir a través dels llibres o de les pel·lícules. Les circumstàncies de la vida malgrat que de vegades ens resultin incomprensibles ens serveixen sempre per créixer i per comprendre millor l'existència.
.
.

Sobre l'empatia.

.


.Ahir vaig llegir un article que en el seu conjunt em va satisfer, i en el qual vaig trobar una idea digna de ser recordada i meditada; una idea a mig camí entre el "funcionament de la ment", la religió i la filosofia. És només una idea, però hi pensaré:




"L'empatia neix, precisament, de la perplexitat de la raó davant l'absència de dolor front el sofriment dels altres"




JUAN JOSÉ MILLÁS (El País, suplement dominical del 7 de febrer de 2010)



Sunday, February 7, 2010

Eps... Jesús... no siguis tan progre!

.

La doctora en pedagogia, responsable del secretariat de teologia, s'escolta en silenci el mestre, que pronuncia amb veu serena la seva sentència al capdamunt d'un turó de Galilea:

-Quan el Fill de l'Home vindrà ple de glòria acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent, els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: veniu, beneïts del meu pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam i em donàreu menjar; tenia set i em donàreu beure; era foraster i em vau acollir; anava despullat i em vau vestir; estava malalt i em vau visitar; era a la presó i vinguéreu a veure'm...

-Ep, atura't, Jesús, atura't ! -exclama la doctora tallant-lo -. Em penso que fas un discurs excessivament centrat en la part ètica del cristianisme; quan en realitat el cristianisme és alguna cosa més... no et sembla?

.

Saturday, February 6, 2010

206 anys sense el descobridor de l'oxigen.

.

Sens dubte, en Joseph Priestley era un determinista; però cal tenir en compte que al segle XIX, el determinisme era el pensament científic més avançat. També era teista i materialista. I ha passat a la història pel fet de ser el descobridor de l'oxigen. És curiós... de vegades, ens pensem que només es poden descobrir continents, planetes o nebuloses; i oblidem que hi va haver una època en què es podia descobrir quelcom tan habitual i tan necessari per sobreviure com l'oxigen. Algú amb sentit de l'humor podria preguntar-se com s'ho feien els éssers humans abans de Priestley per respirar. El fet és que Joseph Priestley també va inventar l'aigua amb gas.
A mi, el que més m'agrada d'ell és la seva tolerància religiosa i la seva defensa de la igualtat de drets en una època en què aquesta igualtat no estava precisament de moda.
Al 1791, a causa del seu recolzament a la revolució francesa, va haver d'exiliar-se als Estats Units.
.
Un apunt pels que com jo defensem la unitat de la saviesa (que el fet de ser científic no impedeixi ser de lletres i viceversa): en Joseph Priestley va publicar una gramàtica anglesa.
.
I tot això ho explico perquè avui, sis de febrer, fa 206 anys que va morir.

.

Friday, February 5, 2010

És estrany.

.


És estrany.
Dins del cotxe hi va un infant;
un nen que es pensa gran;
un nen que crida i bufa com un bou enfurismat;
un nen a qui els meus nervis volen veure empresonat;
però és feble, com un bri de pols,
com un vers esgarrapat
a la riba on les onades destrueixen el passat.


És estrany.
A la caixa hi ha un infant;
un nen que es pensa gran;
un nen que compta i malda com un mico atabalat;
un nen a qui els meus ulls van observant encorbatat;
però és feble, com un bri de pols,
com un plor, com un instant
al desert on les estrelles xiuxiuegen llibertat.

.

.

Thursday, February 4, 2010

Hi ha qui ha jugat amb els diners del poble. (Sobre la crisi econòmica I)

.


No es pot permetre que es jugui amb els diners, perquè els diners són el pa del poble; si els rics volen jugar que juguin a "caniques"; els diners són de la gent que necessita sobreviure, i que mereix viure amb dignitat.
Perquè en aquest estat tenim una crisi provocada pels especuladors immobiliaris (de bracet amb els bancs), que han especulat perquè les lleis els ho han permès; i a banda de destruir territori, i de convertir una necessitat tan bàsica com l'habitatge en un luxe, han generat aquesta espiral de fallides econòmiques per la qual ningú no els demanarà comptes. Per contra, els poders financers, que no ha parat de deixar i deixar crèdits, tants com la llei els ho ha permès, acaben sent els primers a ser rescatats de la crisi, fins i tot amb beneficis milionaris.
El que falla és el sistema. El problema és polític. Mentre no s'apliquin mesures polítiques, canvis en els mecanismes que determinen qui controla el poder de les finances, limitacions a les capacitats dels bancs per a arriscar diners o per guanyar-ne, no acabarem de sortir-nos-en. El diner ha d'estar controlat pels representants del poble, que, per la seva banda, han de tenir sous austers i un control aferrissat damunt del seu patrimoni.
El poder dels estats ha de sotmetre els qui posseeixen els diners, que han de complir una llei que avui encara no existeix; una llei que no prioritzi la llibertat econòmica, sinó el dret de les persones a viure amb una estabilitat econòmica harmònica amb les seves necessitats bàsiques i amb la seva dignitat. Si la constitució no permet aquesta retallada de llibertinatge econòmic, cal canviar la constitució; si la unió europea no la permet, cal canviar l'ordenació de la unió europea. No pot ser que hi hagi una crisi provocada pel joc inhumà de les finances i de la construcció i que aquí no canvii res.

Si no canvien les lleis econòmiques que permeten que es jugui amb els diners, que s'especuli amb els diners i que la llibertat d'actuació dels diners sigui il·limitada, no hi ha res a fer; serem sempre esclaus dels poderosos.
A mig camí entre l'antiga Unió Soviètica i l'actual liberalisme econòmic hi ha una manera d'entendre l'economia que avui no hi és; i tots en patim i en patirem les conseqüències.

.

Wednesday, February 3, 2010

Sobre l'educació dels infants.

.

L'educació dels infants té el cor a casa; si el cor de l'educació no és a casa, els infants creixen amb el cor desarrelat o sense cor.
L'educació dels infants necessita d'uns pares disposats a perdre el temps pels seus fills, a perdre vida pels seus fills, a deixar de banda oportunitats i ambicions pels seus fills. Cal parlar amb ells de qualsevol cosa i de tot. Cal parlar-los com a adults, si volem que arribin a ser-ho; amb tot el respecte que mereixen els adults; donant importància a les seves opinions, als seus dubtes, al seu àmbit, igual com donem importància a les opinions, als dubtes, i als àmbits dels adults. El mateix bon tracte que mereixen els adults, el necessiten els infants.
L'educació dels infants comença per l'amor que els tenen els seus pares, un amor que no els estalvia dificultats, per tal que puguin créixer aprenent a superar les pedres del camí; un amor que diu que no moltes vegades; un amor que no crida, i que no es deixa convèncer pels crits; un amor que actua sense posar condicions.
L'educació dels infants, l'educació que construeix infants sans i forts, és aquella que comencen a exercir els pares, conscients que, en el moment de tenir un fill, la vida del fill passa a ser el primer de la pròpia vida; i la pròpia vida, el segon. Perquè els fills visquin, cal posar la pròpia vida (en qualitat i continguts) a la segona posició de les prioritats existencials. Qualsevol altra raó que ens pogués arrossegar vers l'estratègia de posar les nostres necessitats sentimentals, psicològiques, físiques... per damunt de les necessitats de seguretat, d'amor i de temps que tenen els nostres fills, seria un error que afectaria negativament al futur i al destí dels nostres descendents, i en última instància a la humanitat.
..
.