Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, May 30, 2010

Fotografia en mots del capvespre del 30 de maig. Consciència del temps i del moment.

.

Es pon el sol del 30 de maig, i el cel enrogeix.
Ajagut al llit, amb la finestra oberta, observo les filagarses de boira que s'acarabassa i penso que ja fa un mes que van operar el meu pare, i que d'aquí a un més deixaré de veure els meus companys de feina més joves. I encara un mes més enllà, seré (serem) a Tarifa, potser sopant a la sorra de Caños de Meca.
El temps passa molt de pressa quan el vivim intensament centrats en el present; i no em refereixo al “dia” present, sinó a “l'instant” present.
El temps és dolç i agraït quan el pèndol viu reposant a l'instant present.
De tant en tant, però, ajagut al llit i amb la finestra oberta sense fer res, va bé pensar en el temps i adonar-se del moment, de l'estació, de la calidesa, de la llum.
El bo de l'existència és que no ens poden fer fora de l'univers; passi el que passi sempre som. I si no som, no podem pensar que no som. Venim a ser com fulles que el vent s'endú, que el vent fa volar, girar, avançar i retrocedir. Ben ruques serien les fulles si s'amoïnessin pel seu destí. Què en traurien? Potser sí que podem decidir coses, i ho intentem, i ho fem, i ho hem d'intentar, i ho hem de fer; però a l'últim, un cop ja hem pres la decisió, potser ens adonem que no en podíem haver pres cap d'altra, o que potser sí, però tant se val, perquè només se'n pot prendre una. I el temps avança, i cada vespre el cel enrogeix, i continuem vius; i si no som vius, no ens podem pas queixar.
Miro ara el cel i encara és més roig.
El torno a mirar i ja ha caigut la foscor, brilla el primer planeta. Si trec el telescopi al balcó, sabré quin és. Però és hora de sopar.
.

Saturday, May 29, 2010

Conte Vienès

.




(Finalista al Premi Víctor Mora de l'Escala a l'any 2007)
.
.
.
Fuma amb la finestra oberta.
-Déu, com plou, no s’acaba mai la pluja d’aquest país.
L’aigua amara constant les façanes fosques de la Viena imperial. Sempre li ha agradat la pluja, i el cel que sembla a punt de caure, i la gent caminant pels carrers, amb gavardines humides dessota paraigües negres. Sempre ha tingut la sensació que la pluja dignifica la ciutat escampant sentors essencials, reviscoladors d’infanteses enyorades. Pensa també en la solitud que li regalen els qui té a prop, en el futur incert d’aquesta Viena grisa que ja no és el que era. Si més no, això diuen els més grans. Ella només la pot comparar amb la Viena que recorda de la seva infantesa al Prater: les dolces de sucre, els vestits de color de rosa, els pares divins, sants, adorables, sense defectes, que ara esdevenen carcellers de necessitats inconfessables.

“Després de tot, no hi haurà guerra” –estrafà una veu berlinesa, artificiosa i magnificent – “Àustria és ara una part més d’Alemanya. Hitler ho ha aconseguit sense ni tan sols engegar un tret, tal com havia promès. Aquest temps, aquesta pau que ningú no esperava, finalment és aquí. Hitler és un mestre de la política, un home d’estat més gran que Napoleon, perquè està conquerint el món sense que la guerra
sigui necessària...”

Apaga la ràdio. S’ajeu damunt del llit.
La porta de l’habitació grinyola.
-Nena, puc passar?
Entra sense esperar resposta. S’acosta al llit. La noia s’incorpora i s’asseu amb indiferència. La dona titubeja, no sap com començar.
-Ja has pensat què faràs amb la teva vida?
La noia calla durant uns segons.
-Si ja ho has pensat tu, per què ho haig de fer jo? –deixa anar de cop.
La dona fa silenci. Les pupil·les li tremolen.
-Mai no m’hauria afigurat que em sortiries així. –es posa la mà al front, com si tingués mal de cap, amb expressió de profunda tristor.
-Quin disgust, oi? que jo no hagi sortit com la teva princesa... –la veu de la noia destil·la ironia.
-No tens raó.
-I tant, que la tinc; i tu ho saps.
-La teva germana s’ha guanyat ben sola tot el que té. I ha sabut treballar per aquest país –s’atura, panteixa tota sufocada -. I també ha estat capaç de perdre-ho tot per Àustria i per la llibertat. I pensa que per a mi tampoc no és gens fàcil tenir una filla a dotze mil quilòmetres.
-No pateixis, que segur que l’Ilsa està gaudint com una reina a Califòrnia. Potser fins i tot acaba sent una estrella del cinema.
-Com pots tractar aquesta qüestió amb tanta frivolitat? Ni que no fos la teva germana, hauries de tenir més respecte per algú que ha sabut escriure el que calia escriure; i que ho ha perdut tot per dir-les ben clares.
-Que no, mare, que la teva nena no em fa pena; som nosaltres els qui la passarem magra aquí.
La dona ensuma l’aire de la cambra; arrufa el nas.
-Fas pudor.
-He estat en un cafè, amb uns amics. L’ambient estava carregat.
-Et veig com una desferra! –exclama amb la veu trencada i fent que no amb el cap –; vint anys i no fas res. I amb aquests cabells vermells com flames! Per què no tornes a estudiar?
-Canto, mama.
-I quantes n’hi ha, que canten? Torna a la universitat!
-Ai... –la noia fa una ganyota d’esgotament -. No en vull tornar a parlar. Els temps que corren no estan per estudis. I els cabells els portaré del color que em vingui de gust.
-No ho veus que et prendran per boja? Quantes noies hi ha que portin els cabells vermells?
-Quantes noies hi ha que siguin jo?
-Doncs sigues tu, però estudia.
-Ja t’he dit que els temps que vivim no són els millors per a posar-se a estudiar.
-Que no has escoltat la ràdio? No hi haurà guerra.
-Sí, ja ho sé. Ara tots som alemanys.
-Si tothom hagués fet front als fanàtics, com va fer la teva germana, no hauríem arribat a això!
-Tens obsessió amb la meva germaneta, eh? Si la gent s’hagués revoltat, hauríem tingut guerra.
-Potser no. I potser a l’Ilsa no li haurien pres la catedra. Però n’estic orgullosa, saps? Tant de bo en prenguessis exemple.
-No sóc l’Ilsa; sóc una mitja merda, jo.
-No diguis això, i no parlis així.
-No sé pas què més et dol: que digui això o que parli així. Sempre t’han importat més les formes que els fons.
La dona plora. Surt de l’habitació sense dir res.
La noia es masturba.


*

Caminem pel bosc malgrat la pluja. Pugem fins al cim del nostre turó i contemplem les llenques de la boira baixa escolant-se entre els caps dels arbres; el llac petit d’aigües de vidre on van aprendre a nedar els nostres fills, la cabana de fusta, la casa gran de pedra amb la xemeneia fumejant, els contraforts que s’enlairen enllà de les boires cap a les neus perpètues del color dels teus cabells i de la teva consciència lliure, estimat, que mai ningú no aconseguirà esclafar. Ens endurem tot això, amor meu; allà on siguem, ens ho endurem amb nosaltres.
-Potser ja hauríem d’haver marxat –dius -. Només faltaria que avui mateix, o demà, sortís una llei que ens posés les coses més difícils. Jo...
-Calla... –et dic -. Hem fet el que calia. Hem aguantat fins al final. No podíem abandonar tot això així com així...
-Però al capdavall, ara ho haurem de deixar... No vull ni pensar que el retard pugui destruir-nos.
-Jo sé el que et passa: tens al cap les imatges de Viena, del tretze de març.
-Com no les haig de tenir al cap, Hanna; tota aquella gent obligada a netejar els carrers de genolls, com si fossin esclaus. No vull que ens passi res. No vull que et passi res a tu. Hem de marxar al més aviat possible.
Fem un silenci llarg. Escoltem el vent entre els brancatges. Plorem per dins.
-Algun dia tornarem... –faig.
-Vols dir?
-Els monstres no duren tota la vida. I fixa’t en tots els que han fugit: Kurt Herbert, Krips, Tauber, Leins Dorf... Tota aquesta gent lluitarà per recuperar el que és seu el dia que tornin.
Em mires amb una pena que et desfà.
-Ens ho prendran tot, Hanna. –i vas fent que no amb el cap, i plores.
-Tot no –faig, i miro el llac. -. Ningú no ens prendrà els records, ni l’amor que ens tenim, ni la dignitat...
Calles. Em tornes a mirar.
-Ets un dona especial –em dius -. D’on t’he tret, amor meu?
T’agafo pels muscles. T’abraço.
-Abans de marxar vull tornar a Viena. –et dic.
-A Viena?
-Sí. A l’Opera. Vull escoltar el Nabucco a Viena per última vegada.
-És massa arriscat. I potser ja l’han prohibit. La Filarmònica representa Fidelio especialment per a en Goëring demà a la nit. Si anem a Viena, ens posarem a la boca del llop.
-La Filarmònica interpretarà Fidelio, però sé d’un altre teatre on encara hi fan Nabucco. Només una vegada, amor meu. Després, si vols, anem a Bèlgica; i d’allà a on tu vulguis. Però deixa’m escoltar Nabucco una vegada més.

*


L’onanisme li deixa una sensació estranya de relaxament malsà. S’aixeca del llit. Es prepara la banyera amb tota la parafernàlia de sals i escumes revifadores. S’hi introdueix amb un vas de vodka amb suc de taronja a les mans. Xarrupa a poc a poc. Ha deixat la finestra oberta per a poder contemplar la pluja des de l’aigua càlida de la màrfega; encara que de tant en tant tanca els ulls i en té prou amb la brisa lleugera que li arriba del carrer. Somia amb l’òpera. Imagina que algun dia es convertirà en la figura principal d’un gran teatre; en una Àustria més lliure i en un temps més benigne.
La destorba un repic. Torna a ser la seva mare. S’amaga el vas amb vodka entre la paret i la màrfega just en el moment en què la dona creua la porta.
-Agafaràs una galipàndria. Quins acudits! Banyar-te amb la finestra oberta!
-Què vols?
-M’he quedat molt malament, abans. Volia que sabessis que t’estimo, que tot el que et dic és per l’amor que et tinc.
La noia tanca els ulls, respira fons.
-Ja ho sé –força un somriure -. Tot anirà bé, mare. De mica en mica les coses s’arreglaran.
-Però t’hi esforçaràs?
-Sí, mama.
La dona la mira amb els ulls suplicants.
-Avui cantes, filla?
-Sí.
-Et vindrem a veure, saps?
-Avui?
-Sí. Ho hem parlat amb el pare. Ens sembla bé que cantis, de debò; però si us plau, pensa a tornar a estudiar. No cal que sigui ara; després de l’estiu, si vols.
Es fa un silenci.
-Ho pensaré. –respon a l’últim en veu molt baixa.
La dona li acarona els cabells xops i surt del bany.
La noia llença el vodka a la banyera, s’estirà i torna a tancar els ulls. Es masturba de nou.

*


El vellut dels cortinatges s’alça tal vegada per últim cop per a mi.
Columnes de marbre ancestral, i al mig les escales per on el meu poble inicia el seu exili. Adéu Viena, adéu prades gemades, cobertes de llàgrimes d’argent que centellegen dessota d’aquest cel estimat curull de núvols plumbis; no pas tan negres com els cors dels monstres que avui ocupen la meva Àustria estimada.
Comença el “Va pensiero”. Sento la teva mà, que prem amb força la meva. I és en aquest moment quan resto segura que tot ha d’acabar bé per força. No sé explicar per què. És com si la profunda harmonia de la melodia de Verdi pincés alguna corda estranya dins meu i encetés, en un pla més elevat que el físic, alguna obra mestra que no sóc capaç d’explicar amb idees, però que em tranquil·litza del tot; un oracle, una premonició, una intuïció no tant del fet que els esdeveniments hagin de seguir un camí planer, sense dolor ni entrebancs, sinó més aviat de la realitat essencial que em diu que el dolor no ens pot destruir, que la persecució no ens pot llevar el que ja tenim i sempre tindrem, que la dignitat va més enllà del viure, més enllà del triomf i de la derrota, tal com són entesos el triomf i la derrota en aquest món estrany i violent que ens ha tocat de trepitjar. Ningú no ens manllevarà el guspireig de l’herba, ni la pluja, ni els anhels de cantar, ni la bellesa, ni el goig de pensar en llibertat.
I de cop, i com un malson, irrompen sobtadament i aturen la melodia, bruels de botes cegues, crits com lladrucs, uniformes implacables que pugen a l’escenari i fan callar els artistes; la boa salvatge s’enrosca a la vida i la constreny per ofegar-la.
Les dames de Baviera, amb vestits de lluentons de plata a primera fila, s’esgarrifen del mal gust dels militars que no tenen un bri de sensibilitat musical.
-S’ha acabat Verdi! S’han acabat els gossos jueus! –bramen els soldats com si es dirigissin a bèsties de càrrega -. Wagner! Escolteu? D’ara endavant, Wagner i prou!
El silenci glaçat del públic emplena les butaques, les làmpades d’aranya, les balconades de farbalans daurats...
Escapcen els violins. Llencen els clarinets per terra.
Es fixen en una de les cantants del cor, una noia molt bonica amb els cabells tenyits d’un vermell cridaner; la sacsegen pels muscles, la bufetegen, se’n riuen, li estripen la túnica...
-Escup! –li ordenen, posant-li davant del rostre la partitura del Nabucco. –. Escup! –repeteixen, fent-li sentir l’acer d’una pistola a la templa.
La noia tremola, panteixa, plora... i, com un àngel que desafia la por, alça la veu damunt el drama real que s’escenifica aquesta nit.
-Va, pensiero, sull'ali dorate, va, ti posa sui clivi, sui colli, -la sanefa del vellut de la seva veu s’enlaire enllà de l’espai. Una musa rebel, com un terbolí, arriba del fons d’un bosc màgic i posa dempeus els cors agenollats dels qui ens havíem resignat a la derrota. Alguns, en silenci encara, tornem a creure que l’art i les paraules poden canviar la història, ni que sigui una mica, ni que només poguem aconseguir-ho durant uns instants. Qui ha estat capaç de picar l’ullet a la mort per dignificar la vida, esdevé del tot lliure. Qui esdevé lliure, ni que només sigui per un moment, té més forces per a viure.
El soldats treuen foc pels ulls. Em temo el pitjor. M’esgarrifo. Una parella de mitjana edat que està davant nostre arrenquen a plorar amb desconsol.
-Filla! –sento que brama la dona, amb els braços estesos cap a l’escenari.
La noia continua cantant; se li afegeix la resta del cor.
-Calla, puta! –criden els soldats.
Porugament, al pati de butaques, comença a reverberar una remor harmònica. Amb molta por, cantem el “Va pensiero”, que tantes vegades hem escoltat profundament contorbats. Ara el fem nostre. I quan arriba el moment de cridar “Oh mia Pàtria” l’opera sencera retrona. Centenars de veus escullen la victòria a qualsevol preu, per damunt o pel costat de la por i de la incertesa.

* * *

Wednesday, May 26, 2010

Professió de fe a Jesús

.

Ni que no cregui que ets Déu, si no t'importa, intentaré acomplir allò d'estimar els altres com a mi mateix; i dic: “intentaré”.
Ni que no cregui que ets al pa de l'eucaristia, respectaré la fe dels qui s'ho creuen, i intentaré trobar déu (un déu que no crec que siguis tu) no només en el pa, sinó en cadascun dels qui m'envolten; i dic: intentaré.
Ni que no cregui en la que diu que és la teva església; respectaré la fe dels qui creuen en ella; i hi tornaré quan no m'obliguin a creure'm doctrines incomprensibles, injustes, inhumanes o intrascendents; quan no els importi el que jo crec, sinó el que jo estimo; llavors, hi tornaré.
Ni que no accepti el poder dels qui van vestits de porpra o de negre damunt de la meva vida, accepto el poder de l'amor que, malgrat les circumstàncies històriques, vas transmetre.
Ni que fos veritat, com diuen alguns, que no vas existir, fins i tot sabent-ho, creuria en tu.
Crec en tu encara que no cregui que siguis déu i encara que no estigui d'acord amb tot el que diuen que vas dir.
Amb el teu permís, pensaré d'aquesta manera, mentre no vegi clar que és més encertat tenir una altra visió de les coses.
Sense el permís de qui sigui, pensaré d'aquesta manera, perquè em ve de gust pensar el que jo crec, ni que aquest pensament molesti als de més a la dreta i als de més a l'esquerra.
Tinc el consol de saber que ha existit Albert Camus. El món és millor perquè Camus ha existit. I el meu petit consol és que ell també va molestar als de la dreta i als de l'esquerra; el preu d'aquest íntim consol és la solitud.

..

Monday, May 24, 2010

La bellesa que amaga cada instant

.

Hi ha moments en què la felicitat m'emplena sense cap raó concreta; és el natural; el natural és sentir-se feliç malgrat l'enorme llista que podem escriure de problemes, qüestions pendents, riscos vitals i demés mandangues.
El tema és que ni que deixem de sentir-nos feliços, la llista continuarà existint, i, al capdamunt, no serem feliços; aleshores, per què deixar de ser-ho?
Feliç, per què? Per l'ara. Per estar caminant per la vorera. Pel cel, tan blau. Per les boires. Per la pluja. Per aquesta espera genial dins del cotxe, fent caravana, que em permet veure més a poc a poc allò que sempre ignoro de tan de pressa com vaig quan circulo a ritme normal: l'arc de Barà, el càmping la Sirena dorada, la flaire dels ametllers, la posta. Feliç per la classe que faré. Feliç pel que ha sentit aquesta persona quan li he fet veure que tot el que veiem som les sensacions que produeix a la nostra consciència l'efecte d'una ona electromagnètica en excitar el nervi òptic. Feliç per...
Però llavors, enmig de la meva felicitat silenciosa, que no expresso per no semblar imbècil, em topo amb un munt de persones que no són felices. Tenen la mateixa llista de desgràcies que jo; n'estic convençut; però hi ha, al darrere d'algunes mirades, una ombra oculta rere la màscara de les bones formes; una ombra que els fa mal i que segurament és foc d'encenalls. N'hi hauria prou amb què trobessin la bellesa de cada instant (per banal que a algú li sembli) perquè comencessin a fimbrar amb la força de la vida.
No dic que no tinguin problemes; dic que l'experiència personal em fa veure que ni que els problemes arribin al punt de fer-te tornar boig de dolor, un es pot sentir intensament feliç quan aconsegueix trobar la bellesa que amaga cada instant.

..

Sunday, May 23, 2010

Tremolaran els esquirols que ara somriuen?

.




Sempre que passo per aquest racó de bosc (proper a Tarragona) em pregunto si les restes d'aquesta via corresponen a alguna antiga via romana (les restes de la Via Augusta?). ¿O es tracta de les velles tanques de separació de terrenys (no ho sembla pas, doncs segueix un camí que avança arran de mar)? Si algú dels que em llegiu en sap alguna cosa, m'agradarà que m'ho expliqueu.
Parlant d'una altra cosa, de mica en mica l'estiu es va acostant, ja queda menys d'un mes. Entrem en el millor període climàtic de l'any (pel meu gust): finals de primavera, principis d'estiu. Ja comencem a fer les primeres remullades llargues. Les primeres meduses comencen a treure el cap. Els dies són més llargs. La crisi econòmica no para de créixer, però el sol surt cada dia, plou de tant en tant, i les branques dels pins són verdes. Els esquirols salten d'esperança; els humans s'ensorren, la Terra tornarà a ser un jardí, s'aturarà la plaga que devasta boscos, que cimenta turons, que forada la panxa dels nostres fills per esport. Molts humans ploren, d'altres tenen massa dolor per plorar. L'atur creix. Les hipoteques no es paguen. El deute es multiplica. Els crèdits que concedien no fa gaires anys als qui guanyaven 700 euros al mes perquè es poguessin comprar un Audi no tornaran a venir. Els 6000 euros que et donaven sense preguntar-te perquè els volies, el consum eixelebrat, el deute etern que es paga amb un nou deute, les hipoteques de quaranta anys que heretaven els fills, els crèdits per consumir, l'economia que se suportava i que se suporta encara (per això s'enfonsa) en un consum creixent... Tot això avui fa mal, passa factura, trenca esperances, ensulsia famílies enredades pels demagogs del diner... N'haurem après? ¿Hauran canviat les normes del joc d'aquí a deu anys quan tot comenci a funcionar amb normalitat? Tornaran a tremolar els esquirols?
Res, que mentre tinguem la Waikiki, sabrem que hi ha alguna cosa més que el diner, que el sou i que les possessions.
Si podeu, no sigueu rucs, no us endeuteu; ni per un Audi, ni per una casa, ni per res; més val tenir poc, ben poc, i dormir tranquils. Al voltant nostre hi ha sempre prou bellesa com per a ser feliços si la sabem mirar; si la intentem comprar, no la trobarem.
Si ja no hi sou a temps, no perdeu l'esperança, la vida troba els seus camins, i els trobarà per a vosaltres; llenceu un vas d'aigua damunt d'un feix de terra i veureu com de seguida hi creix l'herba. L'univers sencer està en aquests moments pensant la manera d'ajudar-vos i us en sortireu.
.

Saturday, May 22, 2010

So d'un aparell aspirador després de canviar-li la bossa.

.

Borinor d'infern arran del marbre,
i el vol d'un pèrfid floc de gris fortor;
retruny i gruny la màquina i la histèria
que tot s'ho beu amb fam de vent i mort.
Endins la pols, endins la dansa negra
on tot és alenar d'ofec obscur.
Impur anhel de merda i de misèria
que put, que brama i trona, amb estridor.
El vent de foc que xucla la serena
quietud calmosa i suau del menjador.
.
.

Friday, May 21, 2010

Pot, la informació de l'entorn que transmetem amb els gens als nostres fills, ser la prova del fet que tots veiem el mateix?

.

.Fa algun temps, al web de relatsencatalà, i en un apassionant blog, avui en desús, anomenat "El laberint de les idees", vam tractar el tema de la percepció de la consciència, i ens vam plantejar si era objectiva, o si per contra cadascú de nosaltres viu en un món virtual particular, que no ha de ser necessàriament el mateix per tots.

En aquell moment, la informació que tenia no em movia a opinar en un sentit o en un altre més enllà d'una simple intuició; em vaig proposar continuar buscant. Fa pocs dies, va caure a les meves mans l'article "L'evolució de les emocions" de David Matsumoto, i tinc algunes pistes que m'acosten un centímetre més a la resposta.

Com que a gairebé ningú li interessen aquests temes, els publico aquí per si en el futur algú amb més ciència i prestigi que jo els pot aprofitar eliminant els errors abundosos que hi deu haver i corregint les imperfeccions dels meus raonaments i conclusions.

Explica David Matsumoto que existeix una base de dades, al cervell, on estan emmagatzemades informacions que es transmeten genèticament de pares a fills i que fan referència a les emocions que hem de sentir davant de certs estímuls externs. Per exemple, la visió d'un objecte cilíndric i embolicat que xiula, és convertida pel cervell en un esquema. Aquest esquema és comparat als esquemes arxivats a la base de dades, heretats amb els gens. Cas que aquest esquema elaborat a partir de la percepció coincideixi amb algun dels esquemes arxivats (per exemple en aquest cas coincidiria amb l'esquema “Serp de cascabell”), algunes arees del cervell responsables de l'emoció “por” serien activades, i, a la consciència, sentiríem de manera automàtica “por”; i de manera involuntària el nostre rostre mouria els músculs estrafent una expressió de por instintiva.
Matsumoto explica les proves que demostren amb claredat i contundència com les emocions, i l'expressivitat que desenvolupen al rostre (els gests), són innats, és a dir heretats genèticament.
Tot això demostra que naixem amb informació del nostre entorn (informació no apresa) als gens. Als gens, hi ha informació de les imatges que ens envolten, sobretot d'aquelles que per a sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn, ens convé conèixer. I qui diu imatges pot dir sons, flaires, tactes, gusts...
La pregunta que em brolla ara mateix, i que tractaré en el futur és: ¿“L'esquema que elabora el cervell a partir de la percepció rebuda de l'exterior, l'elabora en funció de l'efecte que la percepció exterior produeix a la ment (sensacions de les imatges virtuals corresponents a la serp), o en funció de les ones electromagnètiques que combinades corresponen a la imatge serp abans que aquesta produeixi cap sensació a la ment?
Si el cervell elabora l'esquema en funció de les sensacions produïdes per la llum, s'hauria demostrat que tots veiem el mateix, és a dir que experimentem les mateixes sensacions davant d'un grup de freqüències d'ona determinades, perquè si no fos així, els nostres fills, i els fills dels nostres fills, que hereten l'arxiu d'esquemes d'imatges exteriors, no els podrien interpretar. Els esquemes elaborats a partir de les sensacions experimentades a causa dels estímuls externs serien diferents als emmagatzemats als gens si les sensacions davant d'idèntics estímuls externs fossin diferents de pares a fills, i per tant, no hi hauria emocions innates. I sabem que hi són.
Si, per contra, el cervell elabora respostes (emocions) abans que l'estímul exterior elabori les sensacions (és a dir si elabora respostes emotives a partir de l'estimul extern directament sense que depenguin aquestes respostes de la sensació produïda), a les hores la incògnita de si tots veiem el mateix persisteix. La sensació conscient produïda, en aquest segon cas, seria una conseqüència secundària, que no tindria cap funció (aparentment)

  I continuarem investigant.
.
.
P.D. Una idea que m'ha vingut després de penjar aquest post és que si l'elaboració de l'esquema fos posterior a la sensació a la consciència, això podria explicar la "funció" de la consciència dins de l'evolució. La consciència podria ser un mitjà per a transmetre amb rapidesa i amb claredat la informació de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell.
Entenc que tot allò que té un ésser viu ho té perquè al llarg de l'evolució de les espècies ha aportat un benefici de cara a la supervivència, a la reproducció i al control de l'entorn. La consciència, si ha arribat a aparèixer, és perquè realitza alguna funció; i aquesta funció (la de comunicar amb rapidesa i claredat informacions de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell) podria ser una de les diverses funcions que pot (o ha de) tenir. No obstant això, no seria l'única funció; car la consciència en té una de clara: augmentar la força de la capacitat reflexiva de l'Homo sapiens, que li permet millorar la qualitat dels raonaments, que bo i que estan influits pel poder inconscient, sens dubte, hi són, i juguen un paper clau en la supervivència, la reproducció i el control de l'entorn.
.
.