Alguns secrets més sobre la felicitat.

.

Que tots els actes del present (els que fem en aquest moment) siguin actes finals, actes assaborits per ells mateixos, ni que a ulls de la lògica quotidiana puguin passar per actes instrumentals que aparentment serveixen per assolir d'altres objectius. És important que cada acte sigui estimat com un objectiu en si mateix, i que la contemplació humana gaudeixi amb la bellesa de l'acte present vist com a acte final. A cada instant, hi ha bellesa; a cada instant, hi ha felicitat. A les escletxes dels instants, hi ha una llum bellíssima que il·lumina la vida sencera.
Ara bé, que el fet que siguin actes finals no ens mogui a pensar excessivament en ells; cal, només, contemplar-los i gaudir-los, mentre es realitzen amb sencillesa i sense obsessió. La pressa no cal si es va fent tot a poc a poc sense neguit. La pressa acostuma a ser una conseqüència del neguit que ens paralitza (en anglès “procastination”) i que ens retrassa. Cal aprendre a fer-ho tot a poc a poc, però sense caure en el neguit i en la fugida. Cal protegir els espais de temps que ens pertanyen a nosaltres i prou; i en aquests espais esborrar qualsevol rastre de les obligacions, que resten lluny, apuntades en algun lloc, per tal que puguin ser oblidades en el nostre temps irrenunciable; i represes un cop tornem a la quotidianitat.

.

.

P.D. La imatge és de Cotlliure

.

.

D'altres idees sobre la felicitat...

.

.

Ara vinc

.

Sóc fill del borbolleig de bosc endins
del buf del vent glaçat dels Pirineus
del cop de mar que m’acarona els peus
a una cala salvatge sota els pins.

La meva terra és lluny, i estic cansat
m’han arrencat la pell i les entranyes
enyoro el meu sorral rere les canyes
i el bes del sol d’estiu enamorat.

Adéu illot salvatge envoltat
de maragdines aigües de sirenes
mai no podré llevar-me les cadenes
que el progrés i l’opulència m’han trenat.

Freturo deslliurar-me del que tinc
quin preu haig de pagar per la nuesa?
digues-me on ets, oh pàtria, que ara vinc.

Sóc fill d’una infantesa que fugí
i s’amagà poruga dins del cor
i allò que em fa ser jo va queda mort
i allò que fa ser lliure va morir.

La meva terra és lluny i estic ferit
m’han arrencat la veu i l’expressió
enyoro uns ulls que plorin d’emoció
quan els meus ulls els mirin dins la nit.

Adéu amics que ho fóreu sense més
a canvi de no res vau ser una llum
i em deixareu de penyora el dolç perfum
del temps que no volíem que marxés

Freturo deslliurar-me del que tinc
quin preu haig de pagar per la nuesa?
digues-me on ets, oh pàtria, que ara vinc.

.

.

Sospirs del casino

.

L'heura vol
acaronar el rostre inert;
i el cor errant fa tombs
a l'entorn del passat;
udol de mort,
silenci gris
i al fons del bosc un Sol,
de negra nit,
de plor.

.

.

Les capelletes i les camades dels Homo sapiens

.

AIXÒ HO HE ESCRIT AVUI, MIRANT AQUEST TROS DE MAR

Hi ha persones que, quan parlen de com són els altres, de totes les possibilitats que hi ha, escullen la pitjor; i allò que els falta per saber dels demés, ho afegeixen elles mateixes de la seva pròpia collita, obeint les sospites que la seva ment elabora.
En realitat no veiem els altres com són, sinó com som.
Veiem els altres en funció de com som nosaltres.
Tot això no ho dic amb mala fe, ni molt menys amb rancúnia, sinó com si encara continués elaborant l'informe sobre l'Homo sapiens que el meu amic Virst va començar a redactar en arribar al planeta Terra.
Hi ha persones (la majoria d'individus Homo sapiens), que construeixen les seves pròpies capelletes, les camades d'afins, d'amiguets, que seran còmplices de les seves deixadeses i malapteses, que seran còmplices també de l'esport més practicat per l'Homo sapiens: criticar el qui no hi és. És bàsicament per això que tenen molta cura d'organitzar trobades, celebracions, on no hi han de ser els que han de ser criticats, i on els que hi són saben de bo de bo que en el moment en que marxin seran objecte de crítiques cruels i despietades. Entre ells, els de la camada, es consolen, es recomforten, dient-se una vegada i una altra que els errors que els atribueixen no són tals, sinó que obeeixen les circumstàncies, la injustícia que exerceixen damunt d'ells, la incomprensió, la incompetència d'algú que els mana... Les camades d'Homo sapiens tenen la funció antropològica de reforçar l'individu dins d'un grup, no pas ajundant-lo a ser millor o autoexigir-se més, sinó atorgant-li la sensació que és un individu estimat, valorat, admirat, perfecte... malgrat que quan aquest individu se'n va un moment de la camada el deixen verd com un eucaliptus a la primavera; perquè en realitat de la crítica als altres és d'on treuen la compensació que els alleugera una mica de la seva baixa autoestima i de la seva inseguretat.
Com haureu comprovat, estic parlant només d'alguns grups d'individus Homo sapiens (només del 95%); els altres no necessiten ajuntar-se en camades, o si ho fan, són camades nobles, d'aquelles que mai no parlen malament de ningú pel darrere, d'aquelles que mantenen temes de conversa interessants i enriquidors, d'aquelles que se senten apassionades per la ciència, per l'art, per la natura, per la llibertat, per la felicitat; d'aquelles que no parlen mai de comprar, de tenir, de consumir, d'exhibir, de fatxendejar, de menysprear, de classificar...

Beneïda solitud. Beneït hàbit de no necessitar ningú. Beneït secret el que ens permet viure dins d'alguna de les camades sense necessitar-la, sense dependre'n, i mantenir, bo i tot, la identitat, l'opinió i la llibertat, malgrat que per fer-ho la nostra presència dins la camada duri un instant. Beneïda llibertat la d'estar sol. Beneïda recepta, la de la felicitat, que trobem intensa a cada instant, aquí i ara, i no després ni d'aquí a una estona; que la trobem aquí, en nosaltres, sense utilitzar ningú per aconseguir-la; que la tenim sempre, ni que troni, ni que aparegui el dolor, la mort, o la desgràcia, perquè de vegades l'herba creix sota la neu.
Deslliureu-me senyor de les capelletes i les camades...!

.

.

El déu estrany

.

Ets estrany, Déu;
no t'entenen;
dibuixes despullat,
l'esclat dels nostres cossos;
i corren a amagar-los.
Encens l'amor profund
d'una mare al seu fill,
i diuen que és un cas
de percepció fallida per la força
de l'hormona i de la sang.
En créixer,
se'l miren plens de sorna;
com si l'hormona no hi fos també
en la lluita i la mort, la sang i el combat;
com si l'hormona no ens menés també
a l'amor falsejat dels interessos.
L'amor del vent fa onades a la sorra
en un racó de mar ignot;
i aixeca el verd gemat al cel atzur,
i escampa les llavors de la bellesa.
L'amor que sols és cert si és com d'infant,
i mor quan mor el pensament i prou,
o potser no.
¿On és l'amor que plous
arreu i rius
quan germina a la terra
a la foscor i la nit?

Ets estrany, Déu;
et disfressen;
d'encens, de normes,
de casulla i hàbits,
de judici i odi,
de flames i crits eterns.
I el mar
esborra lent
un nom escrit damunt la sorra.
I plous
sobre del bo i dolent de tot.
I a l'últim, fugen els records;
s'oblida el llarg camí de l'existir.
I tot és nou i és nu.
I arreu, el teu amor
escampa flaires diferents.

.

.

L'obsessiva i inadequada necessitat que té l'individu Homo sapiens que "estiguin d'acord" amb ell.

.

Reescric el que vaig pensar (i el que vaig deixar plasmat) en aquest blog fa alguns mesos:

"Les diferències, del tipus que siguin, no ens han de separar ni d'allunyar. Tenim dret a ser diferents, tenim dret a no comprendre'ns, tenim el deure d'acceptar-nos malgrat que no ens comprenguem, tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord. Si algú, amparant-se en alguna creença o doctrina, se sent allunyat d'una altra persona només per opinar de manera diferent, que s'ho faci mirar, en alguna cosa s'equivoca. Tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord."

I ho reescric perquè de vegades em fa l'efecte que vivim en un món on és obligatori estar d'acord; un món d'individus que es molesten quan algú s'atreveix a expressar-se per a dir alguna cosa que a ells no els sembla encertada. I així, sovint, els dissidents són considerats uns creguts, uns prepotents, uns egocèntrics, uns... perquè es pensen que tenen raó. Es veu que, per a ser acceptat per una col·lectivitat, hom ha de dubtar de si mateix, i acceptar (o fer veure que accepta) com a correctes els arguments de la col·lectivitat, o els arguments d'aquell que es molesta per la dissidència.

No hi ha gaire més a dir: no cal que estiguem d'acord, no és necessari, no passa res per pensar diferent; tots tenim dret a expressar el que pensem, allò que hem après o allò que ocupa les nostres reflexions; i qui es molesti per això té un problema de tolerància.

. .

Jimmy Carter a Terrassa (II) "Per aconseguir la pau, cal que Israel abandoni els territoris ocupats"

.

Escrivia fa uns dies que l'expresident Carter se'm feia simpàtic més pel que significava com a símbol de la meva millor infantesa que com a home d'estat; en aquests moments, i gràcies al reportatge que ha emès TV3, he pogut descobrir “l'home” i el “mediador”.
La seva constant defensa de la necessitat que Israel abandoni els territoris ocupats com a condició per assolir la pau. La seva condemna als vergonyosos murs construïts a Cisjordània i a l'aïllament de la població de Gaza, que no pot tenir cap mena de contacte amb l'exterior. El seu paper incansable en la tasca d'assolir la pau entre Egipte i Israel als acords de Camp David...

És veu clar per què no va ser reelegit al 1980, per què va ser derrotat per un individu com Ronald Reagan. Carter, potser, era un president massa bo pels Estats Units; massa clar en les seves intencions com per a sobreviure en el poder en un estat on els diners dels grups de pressió jueus pesen molt.
M'ha sorprès, i tranquil·litzat, la seva defensa de la ciència front els integrismes cristians del seu país que condemnen la teoria de l'evolució. Ha manifestat que ell és físic nuclear i que alhora fa catequesi a la seva església, i que com més descobriments li revela la ciència, a través del mètode científic, més augmenta la seva fe en un Déu que segurament és molt diferent a com els humans l'hem pensat. I ha parlat de la seva fe en Jesús i ha dit clar que no pot ser obligatori creure en els miracles de Jesús (tot i que ell hi creu), i que ningú pot exigir creure que nasqués de mare verge (tot i que ell ho creu); que el que de debò és convenient és creure en Jesús. Ha parlat també d'alguns integristes cristians del seu país que van llançar un atac contra Irak; com a mostra que el fet de ser cristià no garanteix cap mena de superioritat moral.

M'ha recordat una estranya pregària que vaig escriure fa poc:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/05/professio-de-fe-jesus.html

Resumint: He comès l'error de no tenir en compte els actes, els mots, la tasca, la feina, el discurs, els llibres, que en Jimmy Carter ha anat desenvolupant al llarg dels últims 25 anys. ¿I per què he comès aquest error? Perquè li he penjat l'etiqueta d'expresident dels Estats Units. Jo, com a bon exemplar d'Homo sapiens, he fet servir les etiquetes per a estalviar-me la necessitat de conèixer el Carter d'ara, associant-lo al Carter d'abans, i ni tan sols això, associant-lo al Carter que els mitjans de quan jo era un nen em van dibuixar. En prenc nota, i intentaré no perdre'm ningú més a causa de cap etiquetatge.
Demà passat ve a Terrassa: m'agradaria molt i molt veure'l de prop. Si algú té informació d'on va i a quina hora us agrairé que me la passeu.

.