El bosc del Croscat

La terra que només fa entre 10000 i 15000 anys bullia amb d'erupcions de lava i de fums, està avui coberta d'un mantell entapissat amb tots els verds del catàleg del planeta. El sol travessa l'esclat de la vida a la terra negra de la Garrotxa i engega obagues de besllum gemat. Sota l'humus, una escorça fina de terra, de no gaires quilòmetres de gruix (entre 5 i 15), ens separa de l'immens mar de lava de l'interior, damunt del qual la nostra placa sura i a cops tremola.

Contemplant aquestes imatges, preses no fa gaires hores, evidenciem que no hi ha disseny més sublim que el de l'univers i la seva harmonia. Cap enginy humà, cap disseny de la moda més selecta de París o de Nova York, cap manual de protocol, elegància o patrons artístics; cap estil refinat; cap esnobisme pujat... no pot arribar ni a una mil·lèssima part del valor del bon gust i de la creativitat de l'univers en desenvolupar formes com les del bosc del Croscat. L'elegància és el joc de l'atzar de la natura en desenvolupar mutacions que avancen pels camins de la vida i de l'art, embellint l'existència. El pobre individu Homo sapiens no pot controlar aquesta explosió de bellesa, i, ferit i orgullós, ignora massa vegades l'estil de la natura; o intenta “embellir-la” amb formigó, quitrà o vestits... convençut que tot el que és salvatge està desaprofitat i no val gaire.

Henry David Thoreau, o el plaer de ser lliure.

El 12 de juliol de 1817 va néixer, a Concord (Massachusetts), Henry David Thoreau.

En Henry va ser un home diferent, i no és senzill explicar per què. Es podria resumir dient que va ser lliure. Lliure en el sentit més genuí de la paraula.

No necessitava estar d'acord amb la majoria. No necessitava que la majoria estigués d'acord amb ell. Es negava a pagar impostos a un estat que permetia (i esperonava) l'esclavatge i les guerres. Al 1846 fou empresonat per no pagar impostos a l'època en què Estats Units guerrejava amb Mèxic, i, estant a la garjola, el va venir a visitar el seu amic Emerson (futur candidat a la presidència dels Estats Units i editor seu) i en veure'l rere les reixes li va preguntar retòricament:

-Què fa vostè aquí a dintre?

Henry David li va respondre:

-Què fa vostè allà a fora?

Era diferent perquè, quan al 1837, amb vint anys i després de llicenciar-se a Harvard, va començar a fer de mestre a l'escola pública de Concord, va dimitir dues setmanes després perquè estava en contra dels càstigs corporals.

Era diferent perquè després d'aquesta mateixa llicenciatura a Harvard es va negar a pagar un dolar pel diploma oficial.

Era diferent perquè al 1853 va participar fins al moll dels ossos en una xarxa que ajudava els esclaus a fugir al Canada.

Era diferent perquè el 3 de gener de 1853 va escriure al seu diari que ell estimava la natura perquè no era humana i perquè de moment ningú no era capaç de controlar-la.

Era diferent, i va ser més diferent encara, al 1857, quan va conèixer el mític John Brown, capità i guerriler antiesclavista, i protagonista d'una de les melodies emblemàtiques de la lluita per la llibertat.

Era diferent perquè un bon dia de 1845 ho va deixar tot i se'n va anar a viure a una cabana, al bosc, a Walden, ran del llac, i va descobrir que deixant-ho tot, per agafar tot allò que la natura regala cada dia, s'aconsegueix una pau impossible de descriure. Va estar a Walden, tot sol, durant dos anys.

Era diferent, també, per moltes altres raons que de mica en mica aniré escrivint en diferents posts.

El que més sorprèn d'ell és el contrast entre la seva mentalitat i la de l'època i el lloc en què va viure.

Llegiu “Walden”, segurament no estareu d'acord amb totes les seves asseveracions, però us garanteixo que us faran rumiar, i és possible que trobeu entre Thoreau i vosaltres una estranya familiaritat; la sensació d'estar llegint algú que us coneix profundament.

Us deixo quatre perles seves:

“Algunes persones trobarien fins i tot mancances en el vermell del matí, si mai es llevessin prou d'hora”

“Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent”

“Les coses no canvien; som nosaltres qui canviem. Veneu-vos la roba i quedeu-vos amb els pensaments.”

“ Si se'm tanqués en un racó d'un altell per la resta de la meva vida , com una aranya, el món continuaria sent igual de gran mentre jo conservés els meus pensaments”

Continuarà...

.

L'estupidesa de fer servir la violència.

La violència, l'agressivitat, el menyspreu, l'agressió... destrueixen els fonaments de la causa que pretenen defensar. Si fa pocs dies, en aquest blog, criticàvem l'estranya dèria dels mossos d'estossinar una persona asseguda en una cadira de rodes (entre d'altres agressions), avui, en aquest mateix espai, condemnem l'agressió als representants del poble de Catalunya (entre ells un invident a qui li volien robar el gos). Tota violència és inhumana; i ho és més quan es dirigeix contra algú només perquè aquest algú té determinada professió, o només perquè aquest algú pertany a determinada classe social, o només perquè aquest algú té determinades idees, una manera de vestir, unes amistats concretes. L'hàbit de responsabilitzar una persona a causa de la imatge que ens regala o del grup al que pertany, o de les connotacions que ens produeix, és una bestiesa descomunal a banda de feixisme pur i dur, similar al feixisme dels qui van assassinar sacerdots, comunistes, cristians, jueus, massons, bruixes, heretges, reis...

I a banda de tot això, del que menys es parla és de les brutals retallades que el Parlament ha aprovat i que faran que visquem molt pitjor; retallades aprovades pels representants dels qui van votar. Però la culpa no és dels que els van votar; la culpa (o causa) rau principalment en aquells que no van voler votar per oposició al sistema. No és coherent protestar contra les retallades quan un no ha votat. Els representants dels qui no han votat són a casa ajaguts al sofà. El sistema es canvia principalment des de dins, i treballant molt dur, i amb molta eficiència, rectificant contínuament, suant les llenties, i preguntant-se una vegada i una altra, què més puc fer pel sistema... què més puc fer pel sistema... Si bufa una tempesta per molt que protestis, acampis, o t'indignis, continuarà bufant. Indigna't, però construeix un refugi pels qui estimes. Indigna't, però treballa i respecte les normes de convivència; i si no t'agraden les normes, lluita per canviar-les, però respectant les persones. ¿Amb quina autoritat reclamaràs els drets de les persones si tu no les respectes?

El dolç estridor de la batalla.

Feia mesos que no passava una setmana sense escriure al blog; i mai no havia passat una setmana sense escriure-hi fora dels períodes de vacances. Això dóna una idea aproximada del nivell d'intensitat de la meva feina al llarg dels últims set dies.

Moltes tasques alhora; totes urgents; de l'acompliment de totes elles en depenia el benestar i el servei de moltes persones; el correcte desenvolupament de molts processos.

Han estat, aquests dies, l'oportunitat de convertir en fets aquell principi del qual tant he escrit en aquest blog: "fer el que cal i no el que toca". Qui fa el que toca i prou, a la llarga s'acaba convertint en un paràsit del sistema. Cal aixecar aquest món amb la mirada posada en els objectius més que no pas en el repartiment de deures o en els protocols i convenis establerts.

Si viatges vers una illa a mar obert i hi ha tempesta, no li pots dir a la tempesta: "amaina, que tinc el dia lliure". No podem encabir els esdeveniments en horaris rumiats i madurats; el que hem de fer és adaptar el nostre temps a la superació exitosa dels esdeveniments, posant-hi totes les potencialitats. Després, sempre hi haurà errors; però, al seu costat, la tranquilitat de la batalla combatuda amb fe i amb honestedat; i un millor coneixement de les persones i les seves profundes i, sovint, invisibles febleses.

Al capdavall, passi el que passi, sempre hi haurà un camp de roselles un matí de primavera, i el vent, i el sol, i el mar... El planeta és immens.

D'aquí a poc penjaré una sèrie de posts dedicats a Henry David Thoreau, perquè... no haver publicat no vol dir pas no haver pensat, i no vol dir pas no haver escrit...

.
. 

Les imperfeccions, els errors, el rendiment de continu inferior al 100%, esdevé la causa de l'aparició de l'empatia, dels valors, de l'amor... en un primat per evolució filogenètica, o en una societat de primats.

Atenció als visitants que arriben per google; la següent hipòtesi és només una hipòtesi; esdevé fruit de la meva especulació personal, tot i que probablement tot el que dic sigui absolutament cert. Aquests raonaments estan registrats i si els feu servir us agrairia que no els féssiu passar com a vostres i sobretot que advertíssiu que caminen pel terreny de l'especulació i que per tant de moment encara no tenen validesa científica més que com a divertiment mental.

Ara la hipòtesi.

La imperfecció dels sistemes, i dels processos dels individus, esdevé una de les causes més decisives de l'aparició de l'amor, de l'empatia, i dels valors, per evolució filogenètica. Les societats ancestrals de primats que per mutació o mutacions van desenvolupar unes capacitats mentals capaces de l'empatia, i per tant de la comprensió, la solidaritat i l'ajut, van esdevenir més poderoses que aquelles que no van gaudir d'aquestes mutacions, i per tant es van reproduir amb més facilitat, van controlar millor l'entorn, i van sobreviure més. Allà on no arribava la tècnica, l'organització o l'eficiència del sistema, hi arribaven els valors, l'amor, l'empatia, l'ajut mutu.

Si visquéssim en un univers on els processos poguessin ser perfectes, és a dir, que poguessin tenir un rendiment del 100%, mai no hauria aparegut filogenèticament l'empatia, perquè la mutació o mutacions que l'han originat no haurien esdevingut un avantatge i per tant no s'haurien escampat preferentment a d'altres mutacions diferents. En conseqüència, els errors, les imperfeccions, la impossibilitat (per imperatiu natural) de tenir rendiments del 100% en els individus, en les societats, en les màquines, han permès l'aparició de l'amor, dels valors i de l'empatia. Els errors han originat l'amor, com a força natural que els compensa.

La segona llei de la termodinàmica, per tant, que explica com els rendiments mai no poden ser del 100% és la clau del fet que una forma vivent, per evolució, després de molts mil·lennis, pugui arribar a estimar, a ser capaç de posar-se en lloc de l'altre i a viure un seguit de valors que configuren l'essència del gènere humà.

L'espai comú de tots on tot és clar, i es veu la terra roja que cull el fang que li lliurem, i torna el silenci, i torna el plor...

Existeix un indret a la imaginació capaç d’emplenar l’espai sencer de la nostra realitat; un paratge en blanc i negre, un carrer de París, un somriure esculpit amb molt de dolor, amb molt de menyspreu rebut; una llum bella com els guspireigs més impressionants del Sol al capvespre; una penombra acarabassada en un teatre vell que fa olor de fusta i de butaca antiga.

Existeix un univers d’imperfeccions que assoleixen l’essència més concentrada de la realitat humana; les imperfeccions agres i adolorides que dibuixen un diamant encès enmig de la foscor estranya d’una existència que no respon les preguntes més angoixants. Potser aquesta no resposta crea la bellesa, els matisos de la vida més real, els colors de l’obra més impressionant, les notes mig trencades d’una cançó que es nega a apagar-se ni que el dolor més punyent esquinci carn i ossos.

Existeix un art que en té prou amb un vestit senzill, un micròfon i una veu; ni flashos, ni neons, ni efectes especials que pretenen fonamentar la creació a les entranyes de la tecnologia més poderosa i balmada. La ment que surt d’allò que la crea vola per damunt de les ments que la copsen i els acarona les cordes de les arpes de la consciència, que se’n va lluny, molt lluny d’on reposa el cos, cap a l’indret on som fills d’una bellesa que ens crida a cada instant i que pronuncia el nostre nom secret, aquell que només coneix ella i una part profunda i amagada de nosaltres mateixos que roman oculta, esperant que la descobrim.

El perlat del cel damunt les fulles amples i gemades dels castanyers dels boscos del nord. El vent, que sempre és el mateix, i que infla els pulmons d’avui, com ahir va inflar els dels antics enamorats, dels rebutjats, dels místics i els guerrers, dels poetes i els alquimistes, dels bojos i els que no sabien que n'estaven, dels penjats i els botxins, dels cremats i els sanguinaris, dels assassins i de les seves víctimes, de les bruixes i dels inquisidors; pobres ignorants que no veien com el vent sempre és el mateix, i com tots tornem sempre a la mateixa terra, i com retorna el silenci després que la nostra veu s’apagui, i com es tornen a escoltar després els plors d’un nadó i l’udol del mateix vent, i més plors, i més rialles, i un altre cop el silenci i la resposta ineluctable de l’existència que ens pren el cos i ens fa callar.

Hi ha un espai comú de tots on tot és clar i tot se sap, i res no és absolut ni irreparable, i el plor es torna iridescència damunt d’una tela, i on tot, el dur i el dolç, el bo i el dolent, el clar i el confús, es fa tan bell, que acabem sabent que som eterns i que fins i tot la mort, com tot, tampoc no és absoluta ni definitiva.

.

.

Tot allò que fem als altres, ens ho fem a nosaltres i als nostres fills. Si veiéssim de fit a fit com és l'horror d'odiar una persona...

Sovint, massa sovint, oblidem com n'és de gran una persona. Cada persona és un misteri sorprenent i admirable, i amb una dignitat infinita.

Potser, tot això, es comprèn més quan copsem que cada individu humà és fill (fill d'algú), i quan copsem alhora que els nostres fills són sorprenents i admirables, infinitament dignes i valuosos. Allò que sentim pels nostres fills és el que hauríem de sentir per tots els éssers humans si poguéssim ser objectius; perquè tots els éssers humans són fills.

Tots som fills, perquè tots som fills d'algú, per tant tots som infinitament valuosos.

És com si només hi poguéssim veure clar quan mirem els nostres fills. Només quan mirem els nostres fills veiem clarament la dignitat humana i el valor infinit de cada persona. La natura només ens permet aquesta clarividència sensible i efectiva amb els nostres fills, però l'amor que sentim coherent vers ells, ho és també vers tothom, perquè tothom és fill. Per això és difícil poder “sentir” la infinitud de la dignitat humana si un no té un fill; no hi ha res similar al fenomen de tenir un fill.

La màquina freda de la rutina i el dia a dia ens empenyen a valorar les persones més pel què fan que pel que són; i això es considera normal. Ho consideren normal els membres de la majoria de societats de primats Homo sapiens. L'estat evolutiu superior d'un primat és aquell que permet a l'individu adonar-se de com n'és de gran una persona; adonar-se que les altres persones (les persones diferents al jo), són el “jo” encarnat en elles; i que tot el que fem als altres (sigui bo o sigui dolent) ens ho estem fent a nosaltres mateixos i als nostres fills, que són la imatge real de cada ésser humà.

Si voleu imaginar objectivament com és l'horror d'odiar una persona, imagineu l'horror d'odiar el vostre fill, i és exactament això.

.

.