Torno a la feina; però la posta tenyirà Bolònia encara que no ho pugui veure.

Torno a la feina; no pas a la rutina, perquè la meva feina no en té res, de rutinària. Però malgrat que hi torni, cada dia, a cada posta, el sol tenyira Bolònia de color de carabassa, els cavalls recorreran la riba a frec de les onades, i el silenci dels turons, ran de l'Atlàntic, omplirà els immensos espais de l'estret.

Torno al dia a dia, a la lluita contra les espines relatives i contra les espines absolutes d'una existència que alguna estranya llei universal ens fa complicada i alhora bella; però, malgrat tot, en algun racó de costa, ran de les esculleres que alenteixen les onades del llevant, en direcció a Punta Paloma, cada dia, el sol jugarà a fer pampallugues amb la superfície transparent de les aigües. 

Aquest indret és, ara per ara, un espai lliure, a on els codis de la civilització amb els seus corsés prepotents i balmats encara no han arribat; tenim sempre l'oportunitat de tornar a començar, de refer el camí i fer-lo millor. 
El problema d'aquesta pobra humanitat són els prepotents, els acomodats, els qui necessiten de tot, i encara més, i més encara... i si no ho tenen, la vida, per ells, és una agonia, el trist exercici d'arrossegar-se com pòtols. Els esclaus de les coses, de comprar-les, de tenir-les; i ben netes, i ordenades, i polides, i sobretot... sobretot... etiquetades... són els culpables que la seva obsessió sigui imposada a tothom, perquè els prepotents són molts, i es pensen que tenen raó, que representen la normalitat front l'anormalitat dels que no pensen com ells; són el poder, que arracona els indis a les reserves, que enrajola camins de terra noble i oculta amb sostres de guix asèptic els cels estrellats de les nits més belles. 

Malgrat aquests prepotents, ignorants del seu defecte, cada dia, a cada posta, el sol tenyirà Bolònia de color de carabassa, i milers de persones, milers de milers al llarg de la història, i milers de milers que habitaran el futur que arribarà, continuarem treballant fins a l'últim alè per la llibertat i per la natura salvatge.

Quaranta-tres i pujant.

Un any més. I quaranta-tres. Ja sóc més vell que l'Elvis.

Quan era petit, em semblava que la gent de quaranta-tres eren persones serioses i molt assenyades, que mai no s'equivocaven, que tenien el do de la responsabilitat amarat a cada porus de la seva pell, que tant els feia morir-se perquè eren molt grans, que, de fet, tant els feien moltes coses perquè ja eren molt grans i molt avorrits.

Ara m'adono que de seriós només en tinc l'aspecte (diuen que tinc aquest aspecte, no ho sé...), interiorment de seriós no en tinc ni un borrall. D'assenyat... ai si ho sabéssiu tot... D'equivocar-me, un munt de vegades, i amb repetició... Sobre el do de la responsabilitat... bé... en certs àmbits de la meva vida: feina i família, sí; aquí no hi ha matisos; però a banda d'aquests dos aspectes concrets, sóc altament irresponsable.

I no em vull morir, no tinc cap pressa, em faria molta ràbia morir-me ara; no pas per por, sinó pel fet d'haver d'allunyar-me d'algunes persones, principalment dels meus fills, que crec que em necessiten; hi ha tants educadors errats a tants racons de l'existència, començant per la televisió i acabant en qualsevol personatge anomenat cívic... Em faria ràbia morir-me ara, perquè la natura és molt bella i no me'n vull allunyar; i com que no sé si enllà de la vida hi ha arbres, muntanyes, mar i platges.... doncs per si de cas, m'arrapo a la vida i tot això que tinc de segur...

I hi ha molts aspectes de l'existència que no em deixen indiferent, des dels relativament importants, com la necessitat que a la ciutat hi hagi arbres i que les façanes estiguin netes i que cada vegada hi hagi menys cotxes... fins a les més importants,:que tothom sigui lliure, que hi hagi tolerància mútua entre les identitats i les estètiques, que la natura estigui per damunt de la civilització... i fins arribar a les fonamentals: que les persones, per damunt de tot, ens estimem. Res no em deixa indiferent.

Doncs això, que en avui faig quaranta-tres. 

.

.

Antichrista (Amelie Nothomb)

La prosa afuada d'Amelie Nothomb és capaç de narrar l'horror del poder i del mal amb una elegància i una austeritat que eviten l'embafament. El mèrit de Nothomb, com el dels grans, és la capacitat d'explicar el màxim amb el mínim: els mots mínims, les explicacions mínimes, la força dels silencis, la potència dels adjectius ben escollits i escadussers.

Cal que la ment del lector ho dedueixi tot, que ho acabi de dibuixar tot, que ho construeixi tot. No hi ha llard, ni sucre, ni excessiva farina. És així com s'aconsegueix que qualsevol història entri amb fluïdesa i crei sed de lectura; fins i tot quan allò que s'explica és una història de poder i de maldat.

.

.

E7F686HJK4CE

No tingueu pressa a venir...

Jo voldria, en aquests moments

que he deixat aquesta terra,

que tots els que m'heu estimat

no hi penséssiu amb tristesa.

Crec que he trobat el camí,

que sempre tant desitjava;

i que aquí us esperaré

fins a la vostra arribada.

No tingueu pressa en venir,

per tothom arriba el dia,

i si el sabeu esperar,

sentireu goig i alegria.

Jo.

Irene Jofresa (4 de març de 1917 - 26 d'agost de 2011)

(Escrit per la Irene amb la idea que fos llegit el dia de la seva mort)

.

.

"Midnight in Paris", de Woody Allen. Mitjanit a París. Medianoche en París.

Què és “Midnight in Paris” de Woody Allen?

És la topada del poeta amb el pragmàtic, del somniador amb el materialista competitiu, de l'artista amb l'esnob que només és capaç de valorar el valor de les persones i de les situacions en funció del poder social que són capaces d'oferir. És la confrontació entre qui és capaç de creure en els desitjos de l'esperit i qui tan sols valora el color daurat del metall, el bon nom i la trepitjada segura. És la incertesa d'una vida a la recerca dels ataronjats de la nit, de les tonades de Cole Porter, dels estirabots de Picasso, de la sensualitat de l'ex-amant de Modigliani, del carisma de Scott Fitgerald, de la força literària de Hemingway, de la fantasia de Dalí o de la ment lliure de Buñuel... La bellesa d'una ciutat que bull a la nit eterna de totes les èpoques en una realitat paral·lela que no mor mai, i que reserva sempre un espai per als esperits creatius.

No fa gaires anys, vaig escriure un relat sobre París que du per nom “El Cafè du Soley” i que m'ha recordat molt “Midnight in Paris”.

No explicaré res més sobre la pel·lícula de Woody Allen, perquè ho espatllaria. És, una mica, la biografia de tots aquells que entenem que la vida és escriure; i parlo d'escriure de debò, no de publicar, ni de tenir èxit, ni de ser llegit, lloat o afalagat... L'escriptor estima escriure al marge de les reaccions alienes i de l'impacte que la seva activitat exerceixi. L'escriptor ha de ser fidel a ell mateix i al món que estima, ha d'enfilar-se per les creacions que sap que han de sortir del seu interior, deixant enrere tota la bonior de persones benintencionades que estan convençudes que ho veuen tot quan el més probable és que tinguin la làmpada apagada sense ni tan sols saber-ho.

L'acte d'escriure és un acte íntim i onanista, que no necessita altra cosa que la solitud cercada i una mica d'ambigüitat existencial: el sofriment del matrimoni Fitgerald i la força de la seva recerca de la bellesa i de l'alegria, l'angoixa d'Adriana i la seva sed d'aor veritable, la inquietud de Hemingway i les seves dèries sobre la veracitat de l'escriptura, l'austeritat i l'elegància del llenguatge, i el seu anhel per la intensitat de la vida que estimava i per la mort que acceptava com una característica de tots els que estan vius i l'ombra de la qual arriba quan l'amor no hi és. L'escriptor és un ésser que necessita pebre, vinagre i mel, suor i aigua cristallina, sang i desig, passió i desengany...i sobretot, sobretot... llibertat; una llibertat que és impossible d'assolir amb l'esclavatge a una moral prescrita, amb l'adoració a un protocol social implacable; una llibertat que potser fins i tot és incompatible amb la falsa sensació de seguretat que ofereix una vida amb el futur tancat. L'escriptor no pot ser socialment correcte, no pot escriure allò que les pautes establertes de la societat esperen i beneeixen; la bellesa de la veracitat camina per rutes insospitades i traspassa límits més enllà dels quals descobreix mons que tots portem a dins sense saber-ho.

.

.

Tot és tan bell i tan senzill.

La bellesa d'aquest astre que, en girar el planeta, sembla que davalli, ens parla de la bondat de tot.

La solució de tot és la simplicitat, la senzillesa, la renuncia a la continua sed d'ambicions materials.

Ho tenim tot. Només cal ser lliures per abastar-ho. Tenim tot allò que no necessita títols de propietat, tot allò que no és degut, tot allò que no es pot comprar ni vendre.

Ens han posat, sense demanar-ho, en un paradís que és com és; i quan ens hi han posat, aquest paradís era com era sense mèrit nostre, sense culpa nostra.

Sabem tan poc de tot! Però lentament, i amb mètode, i lliures, i prudents, i escèptics, anem comprenent les raons dels fenòmens i ens fem més forts que els xerrotaires que busquen el domini a través del mite i de la por al mite.

I quan el mètode i la lògica ens revelen la bellesa dels fenòmens naturals, descobrim que el mite no és pas tan bell com la realitat; l'existència real dels fenòmens i de la natura supera en creativitat, en perfecció, en esclat de llum, a qualsevol fantasia, a qualsevol elucubració.

Som fruit d'una natura a la qual mai no podrem superar, perquè és la nostra mare. Tot el que tenim, encara que no ens ho sembli, ja era implícit en ella, i floreix en nosaltres.

No cal que us cremeu les celles parant l'orella per sentir els mots inspirats que us faran profetes i gurús... el déu de debò us parla a la natura, escriu missatges rere les fulles dels roures,  narra metàfores a les clarors del crepuscle, dibuixa sanefes a les cadenes mol·leculars de l'ADN, tenyeix la pell de melanina i la fa com la terra, bruna i bella; esclata els trons i il·lumina la nit amb llamps que atemoreixen els ignorants i enamoren els folls per l'existència.

No cal que imposeu res als vostres companys; tenen seny, i ment, i cor, i llibertat, heretades dels estels, de la pols dels estels de l'uinvers que els ha fet persones capaces de pensar i decidir la seva vida. ¿Sou vosaltres més que elles per decidir què han de fer? ¿Les odieu tant com per a creure que mereixen deu mil inferns... per no tenir, potser, la vostra mateixa moral, la vostra manera de veure la vida?

No cal que ploreu de por pel vostre futur, ningú no pot fer que surti el sol amb el seu anhel; ningú amb la seva angoixa farà girar la terra o florir els prats... Preteneu millorar l'univers? Sou millor que déu? ¿Esteu segurs que amb la vostra visió estreta millorareu el vestit amb què déu ens guarneix quan arribem al món? ¿Esteu convençuts que algú pot escollir la ruina personal lliurement i amb plena consciència? La credulitat i la manca de mètode i d'escepticisme us posen a les mans dels bruixots del regne a qui lliureu el do del seny amb què milers d'anys d'evolució us han dotat.

Mireu com mor el sol, quina dolcesa! L'esperit de déu xiula poemes de llibertat damunt dunes salvatges, dissenyant pits i ulls i somriures i cossos i sensacions sublims de natura original i primigènia.

Em ve al cap un poema que em va sortir fa uns quants anys, dedicat a una nebulosa planetària:

.

.

Mort del Sol

I a dins

on tot és clar i l'or es fon,

se'n va l'orgull absurd i l'ego bla.

Pom de blaus, encens de llum,

i el gust

de l'origen radiant,

del riure pur.

I arran

del negre fimbrament de fum,

acarbassat amb sang

de déu discret.

Estany

d'aigua d'esclat,

besllum encès;

floreix la rosa dins de l'univers.

Alè

del temps, i un sol que se n'ha anat;

cargolament del buit, i el bosc del fred;

saltiró de l'espín miraculós,

un joc, un cop, un prec, un crit, un vers.

Si fos

la vibració, sols, del no res,

el llibre antic dels astres de la nit,

a l'últim mot hi hauria el traç més dolç,

i el bleix feixuc del Sol que mor al llit.

Si fos

l'entendriment de la gelor,

la resposta a aquells ulls clavats amunt,

l'espai seria mot, i el buit perfum,

i el temps anhel, i el so de l'aire brum.

Un estrany show mediàtic!

Per atzar, i a casa d'un familiar, he tingut l'oportunitat de contemplar un show al meu parer perillós i sorprenent: el Cardenal Roucco Varela, a la Plaça de la Cibeles, de Madrid, envoltat d'una multitud de joves, nois i noies, i d'un munt de bisbes, i d'un paio (que es veu que es diu Kiko Argüello) tocant cançons meloses amb una guitarra, el qual tot d'un plegat, i després d'uns instants d'èxtasi amb els ulls tancats i la mà al front, ha demanat que totes aquelles noies de les presents que estiguessin disposades a ser esposes de Crist (és a dir, monges) s'aixequessin i caminessin cap a l'altar. I tot això en públic, en directe i per la televisió. A l'instant, una riuada de noietes, ploroses, tremoloses, i també moltes d'elles en èxtasi, han iniciat la seva marxa cap a l'altar, on s'han agenollat perquè els bisbes els posessin les mans al cap. Tres mil dues-centes noietes han decidit fer-se monges, aparentment de manera espontània i per la tele, enmig d'una escenificació que recordava als moviments més sectaris dels USA, i amb una música enganxosa, que inspirava, entre d'altres coses, glòria i heroïcitat.

¡Quin perill, decidir tota una vida per un impuls eufòric; per l'efecte psicològic d'una cançó ritual que deslliga la sublimació d'un model ideal d'espós bell (Crist) en noietes que per l'edat necessiten (com l'aigua) la identificació amb un grup, la pertinença a un col·lectiu, i que han rebut i viscut tot un reguitzell de meditacions i de ritus destinades a atrapar-les de per vida! ¡Quantes no s'hauran aixecat perquè han vist aixecar-se una companya, i potser una altra, i una altra, amb qui hauran viscut moments tan emotius (per elles)! Parafernàlia de glòries eternes per a enamorar ments romàntiques i innocents i enganxar-les a una vida dirigida, mastegada, apartada de l'expressió natural i lliure, i carregada de mitologia ancestral que literalment és assumida: pecat, dimoni, infern, temptacions de la carn, el món com a gran temptador... Grans escenificacions dels absolutistes morals que pretenen afaiçonar una societat a la mesura de la seva estètica i de la seva moral enterca i dogmàtica.

La doctrina que defensa Kiko Argüello, lider del moviment Neocatecumenal, que és l'organització que ha preparat el show d'avui amb la benedicció de la jerarquia eclesiàstica, defensa els postulats més radicalment conservadors de l'esglesia catòlica. 

Com a curiositat, haig de dir que, en més d'un dels moments de l'acte, m'ha semblat observar expressions de por al rostre dels bisbes i del cardenal Roucco.

Totes les opcions són respectables; com respectable és també la meva opinió. 

No m'agradaria gens (em faria molta por) que un fill, o una filla meva, s'acostessin a aquesta mena de personatges, que s'autoproclamen salvadors de les misèries de la humanitat, i que fan servir aquestes misèries de la humanitat per a justificar l'integrisme i la repressió. 

Cal aprendre a no tenir por de la llibertat, a no tenir por de la vida, i a no tenir por de la natura tal com és. L'integrisme, en qualsevol de les seves vessants: religiosa, política, social... és una lacra per la llibertat de les persones. I torno a repetir: és la meva opinió. 

.

.