Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, May 3, 2012

Can Bastons; pollastre amb bolets, moscatell, i nits de silenci i natura.


 No sabia si parlar de Can Bastons, perquè, poc o molt, un voldria mantenir purs els seus paradisos, els racons poc coneguts, o coneguts en un àmbit de persones que cerquen alguna cosa més que el que hi ha a tot arreu. Però estem en crisi i, en aquests moments, qualsevol empenta que donem a les iniciatives que s'avenen amb la filosofia en què un creu juga a favor del que és natural.

A Can Bastons, les mongetes tenen gust de mongetes, el be té gust de be, el vi fa gust de vi, i el pollastre amb bolets fa gust de Déu. A Can Bastons, el menjar és natural, amb tot el que el mot natural significa.
Can Bastons, a ulls d'alguns que he llegit, està enmig del no res. Can Bastons a ulls de les persones que m'hi he trobat és enmig dels camps de l'Empordà, a on el verd, als matins de sol, és encès i viu; i on els capvespres rogencs mostren el Cap de Creus incipient, que a la llunyania s'endinsa a la mar, fugint d'aquesta miserable plaga de l'urbanisme Homo sapiens, que per quatre quartos es ven la terra i la identitat.
Can Bastons és el silenci d'una tarda d'estiu; és vent que empenta i que s'atura; és xerric de llagosta; és refilada d'aus que van dels aiguamolls a la mar, de la mar a Vilanova de la Muga, o a Pedret, o a Marzà.
Can Bastons és l'arquitectura de sempre, la d'aquí, la nostra; reformada fins al punt d'acontentar les persones naturals, les persones senzilles, les persones que no necessiten sofisticacions d'aquelles que s'expliquen als amics només per al gust de ser explicades.
Can Bastons és l'espai on els infants es troben amb el que tots els infants del món s'haurien de trobar: animals, bassals, fang, herba, terra, pedres, branques, camins, espai, hores mortes, amics...
Us recomano que hi aneu sense wii, sense play, sense nintendo, sense res que aparti els infants dels bassals, del fang, de l'herba, de la terra, de les pedres, de les branques, dels camins, dels espais, de les hores mortes, dels amics...
Si necessiteu totes aquestes coses, no hi aneu; aneu a Salou, a Benicàssim, o a l'Eurovegas que diuen que volen fer.
Aquí, a prop de Can Bastons, hi trobareu el Cap de Creus, a on de moment, i per molts anys, no hi ha camins, ni codis d'indumentària, ni passeigs marítims, ni altra cosa que no siguin roques, mar, cel o vent. O el Castell de Requesens. O Cantallops. O Capmany. O Espolla. O el Parc dels Aiguamolls de l'Empordà.
De debò, si us agrada el brogit, el consum, la pressa, i els artefactes aquests tan bonics que si alguns no tenen es deprimeixen... aneu a qualsevol altre lloc, perquè si no, us trobareu enmig del no res.
Jo us proposo anar a Can Bastons amb un llibre de Saint Exupery: “Vol de nit” o “Carta a un hostatge”. Vosaltres mateixos.










Wednesday, May 2, 2012

Aiguamolls de l'Empordà

. 
Els aiguamolls, a la Primavera, són un devessall de sons inesperats: xiulets, refilades, crits, aleteigs, el vent que mou les branques i que fa onejar un camp d'espigues submergides. Blaus, saurs, verds encesos... el rosat del flamenc que es reflecteix a l'aigua tremolosa. I al fons, el mar que brama rere les herbes. Des dels aguaits de fusta, ulls infants descobreixen vides insòlites en un món que les escombra cada vegada més i més.
 






































Nou dia, nova vida, instants sempre diferents.




Comença un nou dia d'un maig infant; una oportunitat per fer la guerra a la rutina i convertir els instants en detalls que, com ha dit algú, confirmen que la vida és alguna cosa més que respirar. Que les retallades no retallin la intensitat de la vostra passió, que la crisi econòmica no posi en crisi la vostra qualitat, ni la llum d'allò que feu; que la vostra feina sigui, a cada instant, diferent; i que signifiqui una trobada única en tota la eternitat amb algú a qui ajudareu.