Canejan

A 960 metres d'alçada, ran d'un penya-segat, amb uns cent habitants, apareix Canejan, que fa dos mil anys era un campament romà des d'on es divisava tota la vall.

A finals de la dècada dels noranta, algú em va dir que estava considerat el poble més bell de Catalunya. I haig de reconèixer que certament és bell. Si és el més bell ,o no, ja qüestió de gustos. L'entorn, sens dubte, és immillorable. 

No podem convertir la llibertat en marbre. Comentaris al llibre de Francesc Torralba "Jesucrist 2.0"

La natura, amb tota la seva bellesa, exerceix i esperona una violència implacable que al capdavall ha contribuït a la nostra aparició, a l'existència de l'amor que pot sortir de nosaltres, i al goig de formar part d'un tot indescriptible.

.

.

Continuo amb la lectura del llibre Jesucrist 2.0 de Francesc Torralba, que vaig comentar en aquest post:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2012/06/jesucrist-20-de-francesc-torralba.html

 i en vull destacar l'explicació del que, per a ell, és el programa ètic del cristianisme:

Estimar el proïsme, sortir de la bombolla de l'ego per incloure l'altre, perdonar incondicionalment els traidors, estimar els enemics, escoltar i obeir la crida del mestre i tractar com a germà en l'existència qualsevol ésser humà, siguin quins siguin la seva condició i el seu origen: heus aquí un programa ètic difícil, entusiasmant, però ple d'esculls.

I reconec, honestament, que m'agradaria que aquest programa fos també el meu, que el puc subscriure; a excepció, potser, d'escoltar i obeir la crida del mestre, que potser implica un caire més de seguiment doctrinal  catòlic, que ara per ara no comparteixo. Pel que fa a la resta, però, entenc i crec que aquest ideal podria ser vàlid per a qualsevol persona humana, fins i tot per a qualsevol consciència de l'univers. Tot i que, internament, percebo una tendència natural al cosmos que, al llarg de milers d'anys, ha esperonat la lluita violenta entre les espècies; lluita que ha provocat, al costat de la mutació i d'una bonior de factors més, l'aparició de la nostra espècie Homo sapiens. Descobreixo, per tant, una aparent contradicció entre la necessitat ètica de tota consciència i els instruments violents gràcies als quals ha aparegut aquesta mateixa consciència. Segles i segles de guerres són la conseqüència de la tendència natural a la lluita de les espècies, i a la lluita entre les tribus humanes; tendència que no s'ha inventat l'ésser humà sinó que està imprès a la natura des de l'inici de la vida; aquest mal, que duem a la sang, no l'ha inventat l'ésser humà. Accepto, però, que el caràcter temporal i finit del “mal” tregui ferro a la qüestió, i que l'ètica sigui vàlida un cop hàgim assolit la consciència superior. L'hem assolit ja?

Després el Francesc afirma que les ètiques de mínims no garanteixen ni la felicitat ni el goig d'existir, i que calen ètiques de màxims. Suposo que quan parla d'ètica de mínims es refereix a aquells principis ètics mínims que tothom ha de complir per a poder viure en harmonia dins d'una societat diversa. Jo li diria que, en realitat, (i crec que ell estaria d'acord amb mi) no hauríem d'acceptar l'ètica en la seva vessant de camí que mena a la felicitat, sinó que més aviat l'ètica en si mateixa és ja un valor, una finalitat, i que cal cercar aquest valor sense especular si el seu acompliment ens proporciona o no felicitat; en tot cas, el que ens ha de moure a l'ètica és la recerca de la felicitat dels que ens envolten. No nego que aquesta recerca produeixi dins d'un mateix una pau profunda, però això només és un efecte secundari que no ens ha d'influir. Si la raó última dels meus actes fos la meva felicitat, tindria un problema de prioritats que en algun moment em faria fracassar.

Entenc que l'ètica en una comunitat diversa, a causa de la diferència de visions i sentiments, només pot ser de mínims. A nivell individual, però, un es pot plantejar els màxims que vulgui. 

Torno a un altre tema que també li he llegit al Francesc, en el qual crítica el relativisme moral, acceptant que aquesta crítica no és avui dia políticament correcta. Al meu parer, ni el relativisme moral ni l'absolutisme moral són posicions encertades. Els absolutistes morals ignoren els matisos culturals, psicològics, ètnics, científics, mèdics... que fan que un acte determinat que la doctrina particular d'alguna religió condemna sigui considerat un pecat o un crim. Imposen una moral inflexible que sovint segueix les directrius cegues d'una religió concreta. Quan els parles de la lògica que fa que determinades condemnes siguin injustes, et responen (de vegades) que davant dels imperatius de Déu la lògica humana no té res a dir. Juguen brut, perquè sovint ells intenten fer servir aquesta mateixa lògica humana per a defensar barrabassades integristes com la doctrina de l'infern, el pecat original transmès amb el naixement, o quadratures impossibles del cercle en qüestions dogmàtiques com la Trinitat o la ressurrecció... Quan convé, fan servir la lògica més instintiva per a defensar antropomorfismes divins o lleis eternes... I quan els convé, també, es carreguen la racionalitat, la lògica i la ciència, per a imposar l'obediència a les morals ancestrals.

Els relativistes morals, per contra, neguen el bé o el mal per si mateixos, i, en alguns casos, sembla que perdin el timó dels actes i que els valors més profunds de l'Homo sapiens acabin depenent de com bufi el vent.

Entre el relativisme moral il·limitat i l'absolutisme moral hi ha punts intermedis, que normalment són ignorats o negats pels integristes d'una i d'altra banda (perquè d'integristes n'hi ha a totes les ideologies). És cert que la major part dels actes depenen en la seva bondat o maldat de la cultura i dels valors de la societat on succeeixen; però això no passa pas amb tots els actes. Hi ha algunes accions que són sempre bones o sempre dolentes en qualsevol època i a qualsevol context, perquè allò que destrueixen, o allò que estimen, es fonamenta no pas en el context sinó en la mateixa essència de l'Homo sapiens, que no varia amb el context. Hi ha accions que mentre siguem Homo sapiens seran sempre benediccions; i d'altres que, mentre siguem Homo sapiens, seran sempre crims contra la humanitat; sense entrar en el relliscós terreny de la culpa, que és una altre tema.

Posaré un exemple:

 En la meva opinió, tenir relacions sexuals amb una persona, amb dues, amb tres... pot ser bo, o dolent, depenent del context, de les circumstàncies, dels valors de la persona, de les intencions... En canvi, matar, ferir, menysprear, odiar, destruir... sempre serà dolent.

Si us hi fixeu bé, al capdamunt d'aquest escrit, el programa ètic del cristianisme que ens regala Francesc Torralba fa referència a valors essencials, no entra en detalls doctrinals o morals. La moral és feixuga, el que cal és l'amor. No podem reduir l'amor a una casuística de lleis i normes. No podem convertir la llibertat en marbre. No podem revisar cada alenada de la nostra respiració per a verificar si és honesta o pecaminosa. La meva opinió és que l'única limitació dels nostres actes ha de ser la recerca del benestar de tots els que ens envolten; sense obediències cegues a morals enterques.

Un altre dia continuaré amb les meves opinions sobre el llibre Jesucrist 2.0, per avui ja m'he embolicat prou.

.

.

.

Els cavalls, la consciència i l'amor

 

 

Es percep, rere aquesta gran mirada, una ànima gran; necessitat d'afecte, de contacte físic, de proximitat conscient. El cavall busca l'humà, cerca una consciència capaç d'oferir afecte. Si t'allunyes, et segueix, et mira, et parla. Apareix com un parent llunyà, tan semblant a nosaltres que gairebé es podria dir que en essència som iguals; com si totes les vides, i especialment les dels grans mamífers, no fossin res més que diferents manifestacions d'una única realitat que evoluciona vers l'amor. Els cavalls i nosaltres cerquem l'amor, necessitem l'amor,vivim per l'amor; quan substituïm l'imant de l'amor per qualsevol altre obsessió, ens apaguem.

Saut deth pish. Vall d'Aran (II)

Al pas de les vaques, s'arriba a Saut deth Pish. 

Més aigua espoltrida enduta per la gravetat en la seva naixença pura. 

Totes les naixences són pures. Les aigües, com els humans, neixen netes i diàfanes. Besllumen tots els colors del sol i del paisatge. Es desboquen amb il·lusió vers un destí que sembla que escullin. Ho omplen tot de vida. Expliquen la vida i el seu sentit. Últimament he llegit que l'ésser humà viu a la recerca d'un sentit per a la seva vida. Mirar aquestes aigües, i les muntanyes, i el gemat de l'herba, i els ulls tranquils de les vaques... explica aquest sentit. No és cert que el sentit s'escapi. Tot és clar. Tan clar com el silenci de les muntanyes. El misteri de l'existència crida tan fort en aquest silenci que fóra impossible, per a mi si més no, no sentir-lo. Eixorda el que sóc, aquest misteri, que aquí ja no ho és i que em fa respirar. És com si, rere tot això, percebés l'explicació de tot, i allò que veiés fos d'una naturalesa tal que em fes dir: "no us amoïneu, no us atrafegueu gaire, que el que ens espera és grandíssim". No cal fer trampes per arreplegar res, ni un bocí de plaer, ni un cèntim, ni un euro, ni una casa, ni un milió d'euros, ni el triomf més gran en qualsevol empresa. Allò que hi ha, rere el vel del misteri, és tan bo, que no cal fer trampes per a res. Per contra, qui sigui que ho ha establert mereix tot el meu agraïment i tota la meva fidelitat.

Era Artiga de Lin. Arriu Joèu.

Baixen les aigües de la glacera de l'Aneto, cap a la Vall d'Aran. Desapareixen sota terra. Tornen a aparèixer quilòmetres enllà. Alimenten un bosc que canvia amb l'alçada. Eixorden en trencar-se. Amplis temples descoberts canten a la Terra i fan que tot sigui petit i llunyà. Triomfa l'estètica del cosmos. Resta ridícula la línia dels petits micos que escriuen dogmes sobre l'elegància. Un matalàs gemat i il·limitat resulta més còmode que els de disseny ergonòmic. Els colors de la tardor matisen els caps del bosc. La llum travessa les fulles dels faigs i deslliga un besllum maragda. Continuarà. 

Necessito un crit incívic des d'una finestra

I ara a Roma diuen que volen prohibir menjar i beure pel carrer. No m'imagino havent de renunciar a aquells gelats tan bons dels voltants de Piazza Navona, ni als hot dogs, ni a les racions de pizza mentre observo els carrers de Trastevere. Maleïda excel·lència que ho torna tot asèptic; tot igual a tot arreu, sense olors ni batecs d'humanitat imperfecte, sense matisos de poble ni identitat de carrer i de sang. Els primmirats gestors de l'excel·lència somnien en uniformes, en marbres, en formes i formes copiades d'algú que les ha copiat d'un altre que era poderós, i que com que era poderós, tot allò que feia esdevenia elegància.

Necessito un crit incívic des d'una finestra cridant “Àngela” “Àngela” mentre una nena amb la cara bruta i la roba estripada salta dins d'un bassal i s'enxopa les sabates, i mira amunt, cap a la finestra, i respon a la seva mare, també cridant, que ja puja, que fa molt bon dia, i que vol aprofitar l'aigua de la pluja que ahir va caure. Necessito cadires velles, taules velles amb gravats de lustres de classes i amors entre parets gastades. Necessito que quedi clar que el valor de les infraestructures són les persones que les habiten, les seves ganyotes, les asimetries naturals dels seus rostres gastats per l'alegria. Lluny l'excel·lència que quan parla excessivament d'ella mateixa és perquè és només imatge i perquè el que de debò li importa és la imatge i només la imatge. L'excel·lència de debò mai no pronuncia la paraula excel·lència; pronuncia la paraula amic, amor, germà, infant, servei, passió... L'excel·lència de debò té potser una llauna de coca cola damunt del pupitre; però a dins del cap i del cor, l'anhel apassionat d'aprendre, de crear, de triomfar, d'avançar... sense uniformes, ni escuts, ni prestigis balmats, fets de fum de vanitat i lluor fàtua. Que torni, si us plau, a les ciutats la llibertat, el dret a ser imperfectes i a conservar la identitat; no hi ha res com el dolç regust de la llibertat, de menjar, de vestir, de saltar, de cridar, de ser... Per què fa tanta por la llibertat?  

Mana de debò el que és obeït perquè és estimat

 Necessitem un altre ritme.

 .

.

Fora de petits tastets d'estiu, he passat un període llarg allunyat de l'escriptura de ficció, una mica per desintoxicar-me, per recuperar les ganes de tornar a imaginar vides i mons, i també perquè necessitava allunyar del meu cap la incertesa d'un diagnòstic que posava en perill la meva supervivència. Aquest diagnòstic s'ha resolt a favor de la vida física, i, malgrat que mai no tenim assegurat que demà continuarem vius, no hi ha cap ombra a l'horitzó, tan sols el goig d'un dia a dia apassionant fet de conflictes que se superen i de vides que s'empenyen endavant.

Potser algú se sorprendrà que no hagi dit res d'aquesta espera del diagnòstic, però... ¿quina necessitat hi ha d'espantar els familiars i els amics sense motiu? Al capdavall, tot ha sortit bé i no ha calgut generar angoixes en ningú. Hi ha qui, quan li passa alguna cosa seriosa, o quan tem que li pot estar passant, corre a explicar-ho a familiars i amics, es recolza damunt d'ells, els espanta, i així li fa l'efecte que la seva por és menor; no ho jutjo, cadascú és com és i no sempre s'hi pot fer més. Però... quin goig que fa no haver de molestar ningú amb les meves pors, que al capdavall em serveixen per a demostrar-me a mi mateix que sóc feliç ni que la meva vida estigui en "jaque", i que la felicitat persisteix quan tot sembla que arriba a la fi.

També he passat un període de vents professionals huracanats, a on feia l'efecte que les exigències professionals m'ensulsiaven la creativitat. Les exigències continuen, no han canviat, però jo he canviat. L'espera del diagnòstic m'ha ajudat a assignar a cada problema la importància que mereix. Ni la crisi, ni la pobresa, ni l'austeritat forçada, ni els errors inevitables en una feina excessiva, ni el futur incert d'un país amenaçat pels colpistes de torn que tornen i que tornaran, ni la duresa de la vida... podran més que la passió per la vida i el goig d'assaborir-la en tota la seva essència. 

Els mestres d'aquesta actitud són els més joves, els preadolescents, sovint tan incompresos. La majoria d'ells posseeixen una visió clara i objectiva de la realitat; una visió que aviat perdran enduts per les ambicions i les pors. Els preadolescents, que per qüestions professionals em toca tractar, saben que dur gorra no és pecat, supliquen ser tractats amb amabilitat perquè no són inferiors. Ningú no és inferior, i ells ho saben; els adults ho oblidem. Hi ha adults que, per raons de càrrec, per inseguretat, o per la necessitat de ser obeïts... es tornen autoritaris, i a voltes tirans, quan es relacionen amb els més joves; magnifiquen els instants de retard, prejutgen, practiquen la presumpció de culpabilitat, fan servir l'agror i el despotisme per a posar distància entre ells i els nens i nenes que els han d'obeir i als qui no saben manar sense ofendre. Els preadolescents ens ensenyen als professors que és important riure, que és essencial viure, que és fonamental tractar-nos amb dolçor els uns als altres; amb tolerància i amb comprensió. Segurament, a causa de l'edat, estan plens de defectes, han de créixer, han de madurar, han de mitigar la crueltat de grup que més que crueltat és inconsciència. Però posseeixen una frescor a la mirada que malauradament perdran per culpa del cervell Homo sapiens al qual l'evolució fa ser, quan creix, violent, conservador, malfiat, ambiciós... 

En general, el problema de la humanitat és un problema d'excessiva exigència; des que som petits, el sistema malda per esborrar-nos la creativitat; ens volen fer a mida; dogmatitzen sobre el que és lògic o no en qüestions purament estètiques on la lògica no juga cap paper; odien les coca coles damunt de la taula, les gorres al cap, les taules velles, les cadires gastades, les riallades dels infants, la llibertat als rostres... En realitat, mana de debò aquell que per manar no necessita gairebé mai enfadar-se, i encara menys ofendre. Quan eduquem, no estem només preparant les persones per a una societat que és una selva i que obliga a dur uniformes de moltes menes; estem, sobretot, educant persones per a millorar aquesta societat gris i freda, tan sovint inhumana. Si uniformem per la dèria d'adorar el pragmatisme, estarem forjant una societat uniforme i pragmàtica on s'anomenarà lògic allò que no és més que tradició irracional i costum imposat. Mana de debò el que és obeït només perquè és estimat.

Res... que des d'avui, torno a l'escriptura i als premis literaris.