Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, October 30, 2012

L'aprenentatge de les dificultats



Vivim un temps que, per la seva aspror, ens permet adonar-nos que l'autèntic privilegi és "ser", i poca cosa més. 
Ser ja és molt, i no es valora prou. 
Igual com no es valora prou contemplar, escoltar, percebre...
És temps de dedicar una estona cada dia a seure i no fer res; a mirar, al lluny, la calidesa d'una posta, el brogit d'un carrer, el vent que mou les banques d'un arbre.
És temps de recordar com un dia van cremar el cos d'algú que estimaves, d'algú que estimes; i després de recordar-ho, riure o plorar pels estirabots d'un entrenador, d'un professor, d'un cap de personal o d'un primer ministre, que pretenen convertir els seus crits en la raó fonamental de l'existència. Tu saps, en canvi, que els seus crits un dia callaran per sempre; igual com la seva carn serà cendra, i que l'únic que de debò es podrien endur si ho desitgessin seria la tendresa viscuda, consciència de vulnerabilitat i consciència de “ser”. 
A cops no saps si riure o plorar per l'absurd de qui amuntega fum, sense temps per asseure's i mirar la calidesa d'una posta, el brogit d'un carrer o el vent que mou les branques d'un arbre.
Aquest temps dramàtic que ens copeja amb un fuet, que ens embolica el cos amb acarnissament i que se'ns endú bocins de carn sense pena... ens fa entendre que mai no hem de permetre que ningú tingui un fuet a les mans per a ferir ningú, i que el temps que no és amor, no és.
L'aspror del ritme ens permet ser revolucionaris i deixar que els qui corren esperitats per aquesta aspror continuïn corrent, cada vegada més lluny de nosaltres. Llavors, tranquils, podrem asseure'ns sense neguit a la riba lluminosa d'un riu d'aigües transparents i esvalotades, i viure.
La crisi, en prendre'ns-ho gairebé tot, ens pot revelar que no ens cal gairebé res. Aquesta és una lliçó que no hauríem d'oblidar mai. 

Sunday, October 28, 2012

Oriol Junqueras a Terrassa i la importància de la llengua .



Forma part de la plàcida vida ciutadana dels caps de setmana, apropar-se al centre de Terrassa i escoltar les paraules d'un dels candidats a president de la Generalitat a les properes eleccions del 25 de novembre. I més quan estem davant d'unes eleccions que haurien de ser diferents; unes eleccions on les diferències entre els partit polítics es minimitzessin davant la necessitat de tot un poble a poder decidir, que ve a ser el mateix que la necessitat que té tot un poble de ser reconegut com a poble. 
Canviant de tema, hi ha hagut algú que aquesta setmana ha pronunciat l'asèptica i buida frase “De la lengua no se come”, com volent dir que en comptes de defensar la llengua catalana hauríem de preocupar-nos de la feina i de l'economia. L'estupidesa d'aquests mots llueix per tots cantons; sobretot tenint en compte que la independència és important no només per la llengua, sinó per la feina i per l'economia, i tenint en compta, també, que potser “de la lengua no se come” però que és ben cert que “sin la lengua no se vive”, sense la llengua no es viu, sense el dret a conservar i a tenir cura de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra espiritualitat... les altres realitats materials de la vida perden pes. No vivim només per menjar, defecar i dormir; vivim per a crear, per a estimar, per a enriquir la identitat individual de cada persona i la identitat dels pobles com a creadors de cultura. La cultura i la ciència formen part dels tresors essencials de la humanitat, i si no són, no val la pena ni menjar.

.

Friday, October 26, 2012

Recordant Lanzarote


Va bé, de vegades, recordar velles imatges d'instants viscuts a paisatges diferents, allà on les entranyes de la Terra han escupit foc, i el paisatge ha esdevingut roig, grana, negre, canela i sutge. La història del planeta es reprodueix una vegada i una altra; aquí i a l'altra banda de l'univers. Lanzarote és una embaixada del cosmos que no descansa, i que crea la bellesa per totes les escletxes de l'espai. I no dic res més, que ja sobren els mots.

















Thursday, October 25, 2012

Només podem guanyar.



Jo no era. I sóc. A partir d'aquí, només puc guanyar. Si deixo de ser, tot això ja he sigut!
Jo no era; i sóc.
.
.

Wednesday, October 24, 2012

El famós Virus de la Policia. Com sortir-se'n? El famoso virus de la policia. Como eliminarlo? Police Virus. How can we destroy it?



.
Corre per la xarxa el famós virus de la “policia”. De vegades passa que algú, tranquilament, està navegant per qualsevol web, o bé es descarrega un fitxer de word que algú li ha passat, o potser obre el hotmail, i de cop i volta se li obre una finestra similar a la imatge que podeu veure aquí més amunt, se li engega la càmera web, i se li bloqueja l'ordinador de manera que no pot engegar cap altre programa, ni antivirus, ni res de res. Llavors, amb les cames tremoloses, comença a llegir que la policia l'ha identificat com un infractor de la llei, delinqüent sexual, lladre de drets de còpia, terrorista virtual, etc. També li diuen que pel fet de ser la primera vegada que l'enxampen, tindran pietat, i li deixaran pagar una multa de 100 euros. Això sí, el pagament s'ha d'efectuar en menys de 48 hores; si no es realitza aquest pagament, el procés judicial continuarà i bla, bla, bla...

Com que a mi em va passar, i vaig estar una bona estona investigant la manera de desbloquejar l'ordinador, us explico com ho vaig aconseguir per si us passa a vosaltres:

1er Apagueu l'ordinador mantenint el botó d'engegada premut més de 4 o 5 segons.

2º Engegueu l'ordinador en “Mode segur però amb accés a les xarxes”. Això ho aconseguireu prement la tecla f8 en el moment en que està arrencant l'ordinador. 

Us sortiran tres opcions:

Obrir en mode segur
Obrir en mode segur però amb accés a la xarxa
Obrir normal.

Trieu la segona opció: obrir en mode segur però amb accés a la xarxa.

Amb aquesta segona opció, l'ordinador us funcionarà només amb els programes més bàsics, dels quals se sap segur (normalment) que no tenen el virus, i al mateix temps us permetrà l'accés a internet.

3er Obriu un navegador i descarregueu-vos el programa "Malwarebytes Anti-Malware" en la seva opció gratuïta (Busqueu-lo per google)

4rt Demaneu-li a aquest programa que us faci un “Anàlisi ràpid”, i us trobarà els troians. A mi me'n va trobar tres.

5è Demaneu-li que us elimini els troians.

6è Reinicieu l'ordinador.

I arreglat! 
Almenys, a mi així se'm va arreglar. 
Si no us funciona (pot passar perquè els virus evolucionen) demaneu ajuda a algú que en sàpiga més que jo. 
.
.
.

Tuesday, October 23, 2012

Els formularis



Avui parlaré d'un tema estrany, però que té la seva importància: els formularis. 
Els formularis atorguen fredor i llunyania a les relacions entre les persones i les institucions. Són entercs, inflexibles, necessiten ser rectificats i esmenats un munt de vegades, perquè fracassen quan intenten convertir en generals unes pautes que són normalment diferents per a cada situació.
El pitjor dels efectes que produeixen és l'alentiment dels processos. Si un dia les còpies dels formularis s'esgoten, cal imprimir-ne; llavors potser ens adonem que s'ha acabat la tinta de la impressora o que no hi ha connexió a internet i necessitem descarregar-nos el formulari de la web corporativa on el tenim allotjat. Un cop aconseguim el formulari, i tatxem aquells apartats que ens demanen unes dades que no s'adiuen al cas particular que necessitem, el formulari ha de passar per totes les mans que el protocol estableix, i ha de tornar en forma de resposta segellada, signada i certificada al cap d'uns dies tal com mana l'excel·lència dels processos; d'això, estrictament, no en té la culpa el formulari; si fos una carta personalitzada també hauria de passar el mateix via crucis.
De vegades, els amants dels formularis no els estimen perquè impliquin una millora en la gestió, sinó perquè fer servir els formularis deslliga una sensació especial de pertinença a una realitat més gran i més poderosa; com un estat. Els formularis són l'uniforme de la comunicació; un uniforme farragós com una armadura; això sí, brillant i polida. Armadura que, però, pesa molt i alenteix els moviments de qui la du, a banda de negar-nos, als qui ens topem amb l'armadura, la proximitat de l'humà que hi ha a dins. 
Els formularis redueixen la comunicació a unes demandes limitades, sense matisos, sense creativitat, sense possibilitat d'explicar-se; en conseqüència disminueixen la riquesa comunicativa. Són imatge i esnobisme purs.
És un error intentar emular la grandesa dels grans amb l'estratègia d'imitar els seus tics nerviosos i la seva estètica. La grandesa, si ho és, és gran pel seu interior i no pas pel seu vestit. No som l'aparença que semblem. Mai no serem grans pel fet d'imitar la imatge dels grans. Hem de ser grans pel fet de ser capaços de fer arribar l'excel·lència al tracte personal amb cada individu. No hi ha excel·lència sense humanitat. No hi ha excel·lència sense un tracte individualitzat, original, creatiu, proper... L'excel·lència no és l'uniforme, és el servei sincer i real a les persones.

Algun dia, les grans corporacions descobriran que és més autèntic que els mitjans materials de comunicació treballin persona a persona, sense generalitzacions; que siguin únics en el fons i en la forma per a cadascuna de les relacions. I a més de ser més autèntic, és més pràctic; perquè en escriure un missatge únic per a cada relació, no es podran acabar les còpies dels formularis, ni quedarà antiquat cap escut, ni farem papers en nom de la imatge... els farem només per a guanyar proximitat i relació personal. I cadascun dels responsables d'establir la comunicació, podrà crear el seu propi model, que s'ajustarà a cada cas.

Potser el tema dels formularis és una ximpleria, però la suma de molts petits detalls construeix l'ànima de qualsevol l'imperi.

Monday, October 22, 2012

No som nostres. Pertanyem a la natura.



Nebulosa de l'Hèlix o Ull de Déu. Les nebuloses són boires de gas que hi ha entre les estrelles. La lògica que governa les relacions entre les ones i les partícules és la causa invisible de la bellesa; i al meu parer una de les veus de déu.


Avui he llegit el capítol del llibre "Jesucrist 2.0" de Francesc Torralba que du per nom "És una renúncia a pensar?". I val a dir que potser és un dels capítols a on més matisos diferencials trobo respecte la meva fe. Un dia parlaré també d'aquells capítols amb els quals coincideixo plenament.

Creure contradiu les conclusions de la raó?”, pregunta Torralba. Al meu parer, creure segons què contradiu les conclusions de la raó. La lògica és present a tots els fenòmens de la natura. De l'ordre que s'abstrau dels fenòmens naturals, en deduïm les lleis de la lògica, que probablement siguin una sola llei, la qual s'expressa de maneres diferents segons les circumstàncies. Com que no ho percebem tot, ens apareixen diverses lleis, quan en realitat probablement només n'hi hagi una.
Si Déu existeix, la lògica és un petit reflex de la paraula de déu. La meva opinió és que l'única revelació divina, a banda de la bellesa de la natura, és la lògica; tot i que en realitat bellesa i lògica són el mateix. La bellesa és l'efecte que es produeix al nostre interior quan contemplem el govern de la lògica a la natura; aquesta contemplació, sovint, és inconscient, ens quedem amb l'efecte i prou.

Penso que, a la fe catòlica i cristiana, li sobre doctrines i teologies. El contingut de la fe que va predicar Jesús és molt més reduït; i fins i tot essent reduït, el mateix Jesús ja va dir massa (jo ho puc dir perquè segons la meva opinió, Jesús només fou un home, i com a home no era perfecte). Quan enduts pel que sigui, arribem un punt més enllà d'allò que sabem segur, ens equivoquem. L'essència de la fe, de la fe en alguna realitat anomenada déu, és molt reduïda. Si intentem descriure déu, o la seva suposada doctrina, l'espifiem. Escriuré l'essència de la fe al final d'aquest post; tot allò que passa d'aquesta essència, erra. L'aparent característica de “no racionalitat” de gran part de la doctrina (i de la teologia) cristiana, que reconeix Francesc Torralba, es té, com a causa, a sí mateixa, ja que aquesta gran part de doctrina (i teologia) cristiana no racional no és cristiana, és a dir no fou predicada per Jesús, sinó afegida al llarg dels segles posteriors pels que varen intentar raonar a partir dels dogmes (la racionalitat dels quals no es discutia).

La fe no és mai la conclusió lògica d'una meditació sobre el sentit de l'existència o el misteri de la realitat” diu Torralba; i jo penso que certament la fe catòlica no ho és, però la fe en una realitat anomenada déu, sense entrar en més detalls, per alguns de nosaltres sí que es pot arribar a presentar com una evidència que brolla de la contemplació de la lògica i de la bellesa de la natura, a la qual percebem i la qual sabem que existeix.

Confiant en les forces d'un mateix, no s'arriba a la fe”, diu Francesc Torralba. Jo diria que en realitat no existeixen les forces d'un mateix. Res és nostre. Les anomenades “forces d'un mateix” no són estrictament d'un mateix; han estat rebudes de la natura. Cadascun de nosaltres som un regal per a nosaltres mateixos, rebut de la natura. No som nostres; pertanyem a la natura. Confiar, doncs, en les anomenades “forces d'un mateix” no és una actitud de supèrbia perquè en realitat estem confiant en un do, o força, que no ens pertany, que no és nostre, i que tenim l'obligació natural de fer servir. La natura, a través de la selecció natural, ens ha donat unes capacitats (algunes conegudes i d'altres desconegudes encara) que hem de fer servir i en les quals hem de confiar. Tot el que fem, i tot el que podem, prové dels dons i de les capacitats naturals rebudes. Fora de la natura, res no actua. I això no és humiliar l'existència a la matèria, perquè la natura és molt; molt més del que veiem i del que entenem avui dia. La natura és una de les veus de déu; de les altres veus de déu no en sabem res, ni tan sols les podem imaginar, perquè no són aquí.

Diu Torralba referint-se al procés de creure: “Cal que es produeixi o que passi alguna cosa: ser tocat per déu i la seva paraula”. La meva opinió és que és difícil no trobar déu en una natura que és el seu reflex, la seva veu, el seu batec, el seu alè. Rere la forma de la natura, hi ha déu. És impossible no ser constantment tocat per déu si partim del fet que nosaltres formem part d'aquesta natura. I tot això passa sense que succeeixi res sobrenatural.

A alguns l'experiència ens porta espontàniament a la fe. I, de fet, per alguns, l'experiència de la natura, i de les persones, és l'únic que ens porta a la fe; però no a la catòlica, ni a la cristiana tradicional. I aquesta experiència que ens du a la fe no és una experiència abassegadora, sinó l'experiència de cada instant, la quotidiana: cada mirada, cada gest d'un rostre, cada feblesa en un germà petit, cada llàgrima, cada somriure, cada posta, cada pluja... A poc a poc, sense lluors ni eufòries, la fe es presenta com una onada lenta que besa sense neguit la sorra d'una cala, la conseqüència d'una força còsmica creadora de tota la bellesa. En aquestes circumstàncies “no creure” se'm fa impossible

Si la fe catòlica no és una doctrina (com diu Torralba que no és) què hi fa la doctrina dins la fe catòlica?
Si la fe catòlica no és una doctrina, ¿per què no es reconeix la meva fe dins l'església quan manifesto que no em crec cap doctrina?
¿Si la fe catòlica no és una doctrina, per què se m'anomena heretge quan proclamo que no em crec ni un bri de la teologia ni dels dogmes que la teologia intenta quadrar?
El problema de la fe catòlica és l'excés de mots i la manca de contemplació. L'excés de mots és conseqüència de la supèrbia i de l'instint tribal de les primeres esglésies. En canvi, la contemplació de la lògica i de la bellesa de la natura condueix a l'amor i a la felicitat.

La fe exigeix confiança en el mestre i l'acceptació prèvia d'uns esquemes culturals en els quals situar-se”, diu Torralba. Jo penso que la fe exigeix “mirar” i no témer la lògica que amara la natura i els seus fenòmens. Aquesta lògica esdevé la raó invisible de la bellesa; els matemàtics ho saben. La gran mancança de les persones que dirigeixen, i que han dirigit, majoritàriament les grans religions és el seu habitual analfabetisme científic (a excepció d'alguns casos de vegades notables i d'altres inaudits). La manca de formació matemàtica, científica, racional... ha conduït la fe de les principals religions vers les valls fosques de la intolerància, la fantasia imposada, les pulsions ancestrals convertides en justícia divina, i altres irracionalitats més o menys greus.

I ara el que he promès al principi del post; l'essència del contingut de la fe de Jesús:

Veniu, beneïts del meu pare, rebeu en herència el regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vàreu vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.”