Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, August 6, 2016

Petits o grans detalls.



La pitjor mediocritat humana és el fet que algú es consideri superior a algú altre per raó de raça, ideologia, estil, gustos, aficions, o posicionament davant la moral tradicional. Ni els actes més inadequats no fan inferior algú, a tot estirar l'embruten o el fereixen, i el poden fer digne de llàstima. Hem d'aprendre a separar els actes de les persones. No som el que fem. I no valem el que fem, valem el que som. I la nostra dignitat, la de cadascú, és infinita.
Mediocre és el que li nega el tracte a algú pel fet que aquest algú tingui uns costums diferents, o fins i tot exòtics. Mediocre és el qui creu i vol, per a tothom, una única forma, únic estil, una única manera de viure, de gaudir, de guarnir-se, de crear, de viure, de ser. Mediocre és qui imposa el seu criteri com a indiscutible, i no respecta la llibertat, i menysprea el que li és aliè. I és mediocre perquè es perd la màxima excel·lència humana, que és el respecte a tothom, amb la seva manera de ser i d'entendre la vida. I és mediocre, també, perquè renuncia a la riquesa de la diversitat, a provar, a atrevir-se, a obrir-se a noves experiències, a comprendre maneres diferents de sentir la vida, i sobretot a canviar. I és mediocre perquè no veu, ni vol veure, la igualtat de drets de totes les consciències, que no es deriva del poder, sinó de la dignitat de les persones.
Thomas Jefferson va escriure fa molts anys que el dret de les persones i dels pobles no neix de l'autoritat de qui governa, sinó que, de manera natural, d'una manera evident per sí mateixa, els drets neixen de la dignitat de cada persona i de cada poble, i que és el govern el qui existeix gràcies als drets naturals dels pobles i de les persones, i no pas els drets dels éssers humans els qui existeixen o es deriven del poder.
Podem trobar defectes, nafres, errors, limitacions... en qui sigui, però la seva dignitat és infinita i els seus drets han de ser idèntics als drets de totes les persones, perquè tots som iguals en dignitat i en valor.
Un cop acceptem aquest dret a ser, i aquesta dignitat, és necessari acceptar la llibertat de totes les persones a viure segons el seu estil, i a procurar que cap llei mai no retalli a ningú la llibertat individual que neix de la seva dignitat i del seu dret a la pròpia identitat i a la pròpia expressió. Qualsevol filosofia o norma que uniformitzi, que retalli, que imposi, que prohibeixi la llibertat d'expressió, d'identitat, d'indumentària, d'estil... és inhumana i ataca la dignitat de totes les persones i l'essència de la seva vida.


I més enllà de les lleis, cal el respecte i l'actitud d'acollida i de suport. Les lleis situen l'escenari de la igualtat, però són els valors i les actituds les qui l'aconsegueixen. Cent anys després de la derogació de l'esclavatge als Estats Units, encara no hi havia igualtat, perquè els valors socials i la manera de fer de la gent no ho feien possible malgrat les lleis. I tot neix de petits detalls que segons els ulls que mirin, es poden veure minúsculs o monstruosos. L'essència de la vida està feta de petits detalls; tots ells viuen de la llibertat i de la creativitat, i la llibertat existeix gràcies a tots ells.
.
.

Thursday, August 4, 2016

L'esclavatge dels pensaments heretats.



La mediocritat se'n riu d'allò que no veu i que alhora és sentit o vist per algú altre; sempre ha estat així, i per desgràcia, probablement i durant uns quants mil·lennis, continuarà sent així.
La mediocritat és conseqüència d'una mala educació; una educació que, per raons diverses, frustra les infinites capacitats creatives de qui després a causa d'això, acaba sent mediocre. Potser li van dir que ja no podia aprendre més, o que no valia, o qualsevol bajanada similar.
I el mediocre, com a mediocre que és, no en té prou amb creure que és incapaç de fer servir el seu cos o la seva ment per a crear, sinó que com a compensació, i per a poder superar el sentiment conscient o inconscient d'inferioritat que pateix a causa de la seva aparent disminució, se'n riu d'aquell que diu que veu, que sent o que fa alguna cosa que ell o ella creu que no pot veure, ni sentir ni fer. És gairebé sempre un procés inconscient.
Les ciutats i els espais amaguen tons i línies que sovint passen desapercebudes; textures úniques a tota la història de l'univers. Al costat de les formes, hi viuen milers d'esmonyonats. Segueixen el corrent cap allà on empeny. Els fa l'efecte que amb el corrent en tenen prou i que ja els va bé. De vegades, però, es disposen a canviar coses per aconseguir ser feliços. I hom es pregunta si realment en tenen prou amb seguir l'empenta del corrent quan en realitat reconeixen que busquen ser feliços. Buscar ser feliç és una tendència natural i lògica, però evidencia, en aquell qui ho busca, una autèntica mancança de felicitat. Només malda per ser feliç aquell que encara no ho és.
Si algú no es considera feliç, s'hauria de plantejar si en allò que pensa, o en allò que fa, hi ha algun element que l'aparta de la pau.

Gairebé sempre, allò que allunya de la felicitat prové del que es pensa. Milions de persones no s'atreveixen a pensar diferent a com ho fan en alguns temes essencials, i aquests pensaments, sense que se n'adonin, els generen angoixa. Acostumen a ser pensaments arrelats a tradicions que no tenen fonament racional, o pensaments encadenats a mitologies que es prenen com a certes i que impliquen pors, culpes, inseguretats... dolors que no hi serien si no hi fos el pensament en qüestió, o pensaments que s'orienten a ambicions idealitzades fetes de fum i vanitat, o pensaments profundament confosos que paralitzen l'autèntica espontaneïtat de la persona. No són fàcils de canviar ni d'eliminar, perquè per fer-ho cal un exercici similar a abandonar tota la roba, o a renunciar a seguretats en les quals hom creu per feblesa o per adoració a la tribu, o a lluitar contra els instints animals més poderosos que ens menen a continuar creient en allò en el qual sempre hem cregut. Per això, ser feliç és alhora tan assequible i tan costós; arribem a la vida feliços, només ens cal eliminar o canviar els pensaments que tenen els fonaments de sorra i que emboiren la felicitat natural amb què arribem al planeta; tenim la resposta a dins, però cal deixar-ho tot, i tenir el coratge de canviar, de néixer cada dia; però com escriure un altre dia aquí mateix; canviar, per l'homo sapiens d'avui, és un tabú i una vergonya.    








Monday, July 25, 2016

Nuesa i adolescència



Tenir fills a l'anomenada "Edat del pavo", no sé si s'hauria de dir del gall d'indi, em permet conèixer de prop la psicologia de l'adolescent que als estius conviu amb la nuesa. Agraeixo a les forces de la natura la possibilitat de no viure encadenat als tabús socials, i el goig de poder transmetre l'amor per la natura, començant per la del cos d'un mateix, als meus fills.
Els adolescents dels espais a on la nuesa no és en si mateixa eròtica, sinó familiar, natural i en definitiva... normal... tenen dotze, tretze, catorze... fins a setze o disset anys. A diferència dels nens o dels adults, que gairebé van sempre nus, els adolescents, ells i elles, van amb banyador quan els ve de gust, i se'l treuen quan senten que ho han de fer per a prendre el sol, nedar a la mar, o jugar amb les onades; el banyador no és per a ells un element que els amaga, sinó un abillament estètic al qual quan els ve de gust recorren. Nois noies, catalans, navarresos, alemanys, francesos, holandesos... passen hores nus a la sorra, en grup, parlant en anglès, de qualsevol dels temes dels quals parlen els adolescents de l'època actual, i també comparteixen espontàniament coneixements de tota mena de les diferents cultures de les quals provenen. Hom s'adona que les persones som iguals, sigui quin sigui l'entorn cultural; busquem viure, ser acceptats, acceptar, compartir, conèixer, ampliar horitzons culturals, físics, geogràfics. Hom s'adona que la bondat, malgrat les pulsions competitives i la pressió social, és una realitat present a tots els cors quan neixen i creixen, i que només l'ambició i els prejudicis que s'absorbeixen en créixer l'emboiren una mica.
La diferència que observo respecte els mateixos adolescents d'altres àmbits no avesats a la nuesa humana, és que aquí, a les zones anomenades naturistes o nudistes, no hi ha, o no manifesten ells, obsessió pel cos, ni pel propi, ni pel dels altres, ni per raons sexuals, ni estètiques. Els nois, per exemple no malden per a veure més o menys tros del cos de les noies; les noies, vestides o nues, es perceben igual, els agraden igual. Alguns s'enamoren (els típics amors d'estiu), i tot parlant amb algun d'ells, l'he vist encisat per la blavor d'uns ulls, o per un somriure, o per una manera de ser; en cap moment he descobert mirades estranyes vers les tòpiques zones que en ambients a on el cos està ocult resulten desitjables, contorbadores o atraients; de tot el que es podria lloar o desitjar en un ambient a on tothom va nu, destaca una mirada, la llum de l'expressió d'un rostre, el so d'una rialla. I acaben parlant tan seguit en anglès, que quan finalitzen les vacances els fa l'efecte que han estat en algun campus a l'estranger. S'intercanvien els instagrams, els whatsaps... i de tant en tant, i al llarg del curs següent amb la tardor, l'hivern i la primavera, continuen xerrant de qualsevol tema malgrat que els separin milers de quilòmetres de distància. L'estiu següent es retroben; estan més grans, però tornen a fer el mateix que als anys anteriors; un paradís blau, de mar daurat pel sol, l'aram dels cossos nus, els crits de joia, els somriures, les festes, el «voley», el ball a la guingueta de la platja a les nits de lluna, un civisme auster, festa jove sense substàncies estranyes ni begudes alienants, l'actitud d'acollir sempre els nous, els qui arriben, d'acomiadar els que se'n tornen a la civilització de la pressa, l'interès pels espais culturals de la zona, bellesa, llibertat, salut mental i social... I tota la normalitat pròpia de l'edat i del moment.
És cert que alguna vegada, a la platja, es beslluma, com si fos una aparició, el clàssic «miron» de llibre, que arriba encarcarat, i que canta com una «almeja», normalment inofensiu i patètic, al qual només falten els prismàtics, però, el que de debò li aniria bé per no fer més el ridícul, seria la capa d'home invisible que li permetria caminar i caminar, com ja fa sense la capa, a la recerca de les vistes que el motiven. És una víctima de la seva pobra educació; un dany col·lateral, de sort minoritari, de la majoritària societat puritana de l'ocultació del cos, que en comptes d'assumir el natural des de la més tendra infantesa opta per demonitzar-ho. De sort que apareixen poc.
Altres vegades, poques també perquè n'hi ha pocs, aterren els «istes». L'altre dia en vaig veure un, que duia un barret de cowboy, nerviós perquè el grapat d'adolescents del lloc s'havien posat el banyador per a jugar a «voley», desfent, temporalment, la nuesa dogmàtica, que per a l'»ista» és un uniforme obligatori. «Això, aquí, no toca», vaig escoltar que deia; i vaig veure clar que a tot arreu, a totes les idees i estils, tots els «istes», sembla que actuen de la mateixa manera. Sortim d'una repressió inhumana que va esborrar, com si d'una malaltia es tractés, el traç bellíssim del cos humà nu, condemnant generacions senceres a la foscor de l'integrisme moral tradicional, i, a ulls d'alguns sembla que hem d'entrar, ara, en un nou integrisme, el de l'extrem oposat. De què serviria haver superat la prohibició si ara fos substituïda per la imposició? ¿I a on haurien d'anar un grup de persones que tinguessin diversitat d'opinions pel que fa a la nuesa, i dins del mateix grup alguns volguessin gaudir nus de la platja i d'altres amb vestit de bany? S'haurien de separar? S'haurien de segregar? ¿Quin mal fa que un grapat d'adolescents prefereixin jugar a «voley» amb pantalonets? Els «istes» somnien fer créixer el seu grup en comptes de treballar per la llibertat universal que permeti que cadascú pugui ser lliure arreu. Els «istes» somnien uniformes i grups homogenis, sense matisos, sense diversitat de visions i d'estils. Els «istes», a tots els àmbits i idees, exerceixen la intolerància per culpa de la por; la por a que cadascú decideixi lliurement sobre si mateix, i a que l'ortodòxia estètica del grup desaparegui. Necessiten l'ortodòxia per a sentir-se segurs, no en tenen prou amb la llibertat. Ni que es considerin pacifistes són exèrcit; ni que es considerin defensors de la llibertat, són intolerants, i ni que es pensin que van nus, duen uniforme. De sort que la llibertat és l'aire que respiren totes les causes que aspiren a ser justes i beneficioses, i d'istes n'hi ha pocs. La diversitat és la qualitat preferida de l'ésser humà, i la llibertat és la seva causa i la seva conseqüència alhora, ni que de vegades com a conseqüència de les cadenes invisibles socials, trigui a arribar.


La nuesa és el vestit mes bell, el vestit natural del cos humà, la seva visió és beneficiosa per al desenvolupament de la ment humana i per a una correcta salut sexual i mental... ¿No és preferible que un adolescent tingui assumit de sempre el cos humà nu en un entorn familiar i humà, que no pas que visqui amb la visió d'aquesta part de la natura humana oculta i demonitzada, i exposat a una possible i probable obsessió a les edats més difícils per allò que li prohibeixen o que li apunten com a lleig quan no ho és? Obsessió i atracció que aprofiten fins i tot algunes indústries insanes per a impactar amb la publicitat i el màrqueting damunt la població, i per a deslligar actituds i estratègies contràries a la igualtat entre homes i dones. Per això cada dia, cada any i cada segle que passa, i a mida que la humanitat s'allibera de les lloses de la moral de grup, l'acceptació de la nuesa com una realitat no necessàriament sexual es va estenent. La llibertat de fer en cada moment el que un consideri amb sí mateix, amb la seva imatge i amb el seu cos, és la millor ideologia, i l'anhel per la llibertat no morirà mai, i acompanyarà sempre totes les lluites nobles i victorioses.
















Sunday, July 24, 2016

El més gran dels plaers



He vist la por a la mort als mots i als ulls de les persones que l'esperen aviat, que la intueixen, que la veuen arribar... Sigui com sigui, tots tenim la mort venint a galopades, però vivim amb el miratge de no veure-ho. M'he adonat també com la religiositat sovint, i a molta gent, en comptes de tranquil·litzar, incrementa l'angoixa. Sé també que hi ha altra gent a qui la fe en la religió catòlica l'ajuda a morir en pau, però les experiències que he vist jo no van en aquesta direcció.
La religió tradicional, presa a la manera tradicional, converteix la vida en un camp de proves a on aconseguir mèrits o amuntegar culpes i responsabilitats; la mort és vista com el gran judici, i Déu com l'ésser que sentencia i executa. Aquesta visió, tan semblant al funcionament de les tribus, és el que ha moderat el comportament de les masses ignorants durant segles; però no és, ni representa una actitud d'amor i d'humanitat plena. 
La vida és estimar sense fer-ho per aconseguir un premi; i evitar fer el mal sense evitar-ho pel fet que hi hagi l'Espasa de Damocles d'un càstig; i viure intensament sense creure que viure intensament sigui pecat o alguna cosa que pugui perjudicar la felicitat del més enllà. La vida és per a viure-la, no pas per a patir-la; i la mort, com que és necessària, no ha de fe por. Si alguna cosa inevitable i segura fes por, això voldria dir que la mateixa existència hauria de fer por, i no és, ni pot ser així, perquè l'existència és un regal. 
La mort forma part de l'estat de les coses, no l'hem triada ni inventada nosaltres, com tampoc no hem triat tenir instints de tota mena, i com no hem triat existir immersos en una natura que ens ha mogut a competir entre espècies i entre pobles per a sobreviure. La violència no és un invent humà, ni la feblesa moral, ni les nafres, ni els desequilibris. L'instint de la violència i del mal no és responsabilitat humana.
Davant d'això només queda gaudir de cada instant de vida com un regal, abraçant el més gran dels plaers, que és fer feliços els altres, i esperar el final amb la il·lusió secreta del desconegut, que vist com és de bella aquesta vida que coneixem, es fa, com a mínim, interessant.
.
.

Monday, July 4, 2016

La llum de les coses


Podem aprendre tècniques, i cal fer-ho, però quan fem fotografies, acaben manant les fotografies. Elles ens avisen i ens criden sense que tinguem temps de pensar gaire. Si ens parem a pensar, passa de vegades que la imatge fuig per sempre. 
Podem conèixer, i cal conèixer, paràmetres, raons, tècniques... però mai no coneixerem del tot les il·limitades causes per les quals una imatge determinada, i des d'un determinat punt de vista, és valuosa. Les causes essencials rauen més en allò que és fotografiat, i l'art potser consisteix a ser capaç de capturar-ho tal com és vist a l'escletxa de l'instant. El secret és l'instant i la crida de la mateixa imatge. I la humilitat i la gosadia d'obeir-la.
D'altra banda, la fotografia i el cinema no són esports a on es guanyi o es perdi. La força creativa no s'amaga als mitjans o instruments; bo i que pugui semblar el contrari; la força de la creació no depèn dels mitjans materials. Fins i tot passa de vegades que l'abundor de diners ofega la infinita capacitat de la ment creativa humana.
No hi pot haver frustració quan allò que cerques és l'emoció d'una ombra al costat d'una melodia que sents, per a suscitar moltes més preguntes i interpel·lacions que no pas respostes o solucions. La frustració pot néixer quan el mercantilisme o el "glamour" es confonen amb l'art. Si allò que esperem no és adequat, no ho obtindrem i ens frustrarem, o ho obtindrem i viurem confosos, convençuts que hem arribat a l'expressió somniada. Si allò que cerquem és l'exercici discret i anònim de crear una bellesa que potser ningú no aplaudirà, però que serà com l'hem pensada i desitjada, no hi pot haver frustració. És impossible frustrar-se quan el que busques ho tens dins de tu mateix, i quan depèn només de tu mateix, i de l'atzar, que és un dels principals motors creatius. 






Sunday, July 3, 2016

Les cadenes invisibles de les tradicions i els costums socials.




Moltes vegades, el silenci expressa una saviesa superior a les paraules.

Moltes vegades, les paraules es posen al servei de la justificació del propi interès, i per a fer-ho asseveren en contra de la lògica. En aquests casos, les paraules han de ser abundoses, i donar voltes i girs estranys per tal que l'evidència de la seva manca de lògica no esguerri la finalitat de justificar el propi interès; llavors el discurs, per a qui escolta, es fa feixuc i tediós, i per  qui el pronuncia, esdevé incòmode i tens.

La pau és amiga de l'absència de discursos tediosos.

El discurs de la pau és clar i breu; té el color de l'aigua i el so del vent.

El discurs de la pau enfosqueix l'ànim dels que viuen exclusivament pel seu propi interès i posen en segon terme el benestar de totes les persones.

La bellesa absoluta és el disseny de la natura.

La programació natural de les nostres ments mena a trobar bell el que és natural. Quan no passa això, vol dir que algun fragment del programa s'ha espatllat.

La llibertat és el primer dret i la primera necessitat de qualsevol consciència.

La moda i l'estil artificiós i rebuscat agrada en algunes èpoques; i desagrada en d'altres. L'atracció per la bellesa natural existeix sempre.

La por ens empeny a adorar la tradició i a assumir les seves normes sense cap, o gaire, judici crític; la tradició ens dóna la seguretat que com a humans, fràgils, inconscientment patim. Però al mateix temps aquesta submissió a la tradició ens impedeix deslliurar-nos de les cadenes invisibles que ofeguen la llibertat i la creativitat, i que, per exemple, li neguen a la nostra pell l'escalf del Sol la carícia del vent i l'abraçada integral del mar. 

El fet biològic de l'adolescència representa l'esperança  de la llibertat humana, en el sentit en què l'adolescència tendeix a trencar i a rebel·lar-se contra els dogmes socials de la tradició. Sense l'adolescència, acabaríem sent esclaus de nosaltres mateixos, de la maquinària inflexible i infundada de les tradicions.

Els pensadors més influents de la història de la humanitat no han escrit res.

El 99,9% de la població, quan parla, du màscara. La màscara segueix i obeeix els prejudicis i els estereotips socials. El veritable rostre, dessota la màscara, si resta ocult molt de temps, s'acaba assemblant cada vegada més a la màscara.

Res que per existir necessiti imposar o prohibir qüestions que, per naturalesa, formen part del dret a expressar-se o a escollir de les persones, mereix existir.
.
.
.

Saturday, July 2, 2016

Hi ha moltes maneres de matar, i només algunes són il·legals

 Image from Thomas Bjørkan from wikipedia  CC BY-SA 3.0

S'acaba el curs. S'acaben algunes etapes. La vida d'alguns canvia. La vida de tots, poc o molt canvia. 
El món continua ple de persones que posseeixen la raó i que es veuen en cor de jutjar, condemnar i executar. Hi ha moltes maneres de matar, i només algunes són il·legals. El mal consumat sovint es considera més determinant que milers de bondats consumades. 
La bellesa continua sense ser prou mirada. La bellesa continua essent condemnada. La bellesa continua essent confosa amb un interès desmesurat de plaer i de poder.
La bèstia Sapients continua sense sorprendre's de ser, i es deixa endur per les pulsions, com les altres bèsties. La bèstia Sapients continua escridassant des de l'interior d'un cotxe, continua sense recollir el mocador de paper que li ha caigut a terra quan ningú no el veu, i recull, en canvi, el paper donant lliçons de reciclatge, quan té públic que l'aplaudeix. 
La bellesa que resplendeix arreu continua sense ser descoberta. La por encara fa que les persones visquin com a bèsties Sapients. La convicció que en sabem molt ens continua impedint aprendre. Que les veritats les digui el fill de la fusteria, o el fill de la família dels gitanos del carrer Societat, o el nen del frankfurt, és prou motiu com per a no valorar-les. 
La mort encara fa por. La imatge es valora per damunt d'allò que representa, i fins i tot per damunt d'allò que és. Els recursos materials es consideren més importants que les motivacions psicològiques o que la integració social. Es vetlla més pel benestar del cos dels avis que per la seva il·lusió de tenir un balcó amb flors i una llar petita i seva sense ascensor, amb galetes i sifon damunt la taula. Les pastilles són irrenunciables, però no ho és el balcó del pis a on viu de tan mala manera el pobre avi, encara que ell se senti a la seva pàtria. Es tremola davant la possibilitat que l'avi caigui, que es trenqui el fèmur i es mori, i no importa tant, o gens, que la seva alegria s'hagi mort a les blanques, netes, segures i asèptiques parets d'una residència, preàmbul, només, d'un únic futur possible. 
Encara hi ha sorolls estridents a la platja; sorolls procedents de persones que s'escandalitzen pel cos humà, tan bell i tan natural; persones que no s'escandalitzen per les bestieses que surten dels seus llavis, els seus prejudicis vers les persones grasses, o l'incivisme d'obligar els altres a escoltar uns ritmes que a ells els motiven a un volum insuportable. 
Gira la roda de la civilització endavant i endarrere; vint anys endavant, vint anys de tornar enrere. Ven el masclisme i l'artificiositat, i espanta el temps de l'amor i de les flors. D'aquí a vint anys tornaran a girar les tornes. I vint anys després, una altra vegada. 
La bèstia sapients s'empassa els missatges dels mitjans i els fa llàstima el brexit, pels pobres anglesos. Els passarà com als americans dels USA, pobres, que no poden ser de la UE, i que estan arruïnats; o com als australians, o com als de Nova Zelanda, que viuen la desgràcia de no poder ser de la UE, i estan empobrits al màxim, fins i tot demanen caritat pels carrers; entristits de no poder pertànyer a la democràtica UE, que obre els braços als refugiats de la guerra, com tots sabem. 
Ens ho creiem tot. Fins i tot n'hi ha que voten als qui estan a la presó, pel fet de ser presumptes corruptes, i els fan guanyadors de les eleccions. I ens creiem, confiadament, que qui ha intentat fer servir el sistema judicial i la policia per atacar els enemics polítics, compta bé els vots; i que vivim en una democràcia regida per la "Constitución que todos nos dimos".
Apa, adéu! Me'n vaig a escoltar el Perales.